Altres tipologies de forja

Les creus de terme

El Museu Cau Ferrat de Sitges i el Museu Episcopal de Vic conserven un conjunt de creus de terme considerades d’època baixmedieval. Totes les peces contenen escenes narratives mitjançant petites figures aplicades a la creu, la qual actua com a superfície de representació i suport de les peces escultòriques. Normalment hi apareix la Crucifixió o el Calvari acompanyat dels atributs de la Passió. D’entre totes les peces, en sobresurten dues de factura molt semblant que es troben al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 511) i al Museu Cau Ferrat (núm. inv. 30902), procedents de Santa Maria de Lluçà i de Prats de Molló, respectivament. La composició és delimitada per una figura romboidal, feta de barnilla torçada, que és el resultat d’unir els extrems dels braços de la creu en línia recta. Als quatre punts d’intersecció hi ha un petit floró de pètals ondulants i, al centre de cada tram, unes petites formes triangulars coronades per una creu o per una flor. La creu del museu de Vic només conté la figura del Crist crucificat, flanquejat per dos florons a la part inferior i envoltat d’alguns atributs de la Passió. La creu del Cau Ferrat, en canvi, escenifica el Calvari amb tots els personatges i atributs distribuïts en la superfície bidimensional que defineix el rombe. Les figures, treballades a llima i a cisell, són concebudes com escultures exemptes dotades de recursos expressius simples i esquemàtics, tal com es pot veure, per exemple, en la definició dels trets facials i anatòmics o en la solució dels vestits. El resultat són unes figures tosques, de factura popular, però amb uns recursos dramàtics prou impactants.

L’armament

No és el propòsit d’aquest article estudiar l’armament de l’època baixmedieval, però és evident que la producció d’armes i dels components de l’arnès foren el motor de la indústria del ferro durant els segles medievals. No es pot cloure l’estudi del ferro forjat sense fer esment, encara que sigui molt sumàriament, dels escassos elements que es conserven. Encara avui l’estudi de referència sobre aquesta qüestió és el de Martí de Riquer L’arnès del cavaller. Armes i armadures catalanes medievals (1968).

Una de les col·leccions d’armes més conegudes i admirades del final del segle XIX era la que Josep Estruch havia reunit al seu museu-armeria del capdavall de la rambla de Catalunya, a Barcelona. Es coneix el seu fons gràcies a l’àlbum fotogràfic publicat a Barcelona, el 1896, sota el títol Museo-Armería de José Estruch y Cumella, i el catàleg, elaborat amb tota probabilitat per Antoni Garcia Llansó el 1896. Se’n té coneixement, també, a través del tractat Armas y armaduras, escrit pel mateix autor el 1895. Quatre anys més tard, el 1899, la col·lecció passà a França i actualment s’exhibeix al Musée de l’Armée de París. Contenia armes i elements d’arnès d’origen català, entre els quals sobresurt l’espasa de Sant Martí, citada al testament de Pere el Cerimoniós del 1370, una de les poques peces conservades d’època altmedieval. No obstant això, el tresor de la catedral de Barcelona custodia l’espasa més emblemàtica d’època baixmedieval que es conserva a Catalunya. És l’espasa del rei Pere IV, conestable de Portugal, obra d’encàrrec realitzada probablement a Barcelona pel daguer Joan lo Florentí, entre el 1465 i el 1466. Sembla que aquest artífex treballà també per al príncep de Viana, motiu pel qual es creu que estava establert a Barcelona abans de l’arribada de Pere IV. L’espasa va ser estudiada per Juan-Eduardo Cirlot i la seva filla Victòria. Segons aquests historiadors, és d’acer i daurada al foc, amb una fulla de doble tall que conté tres inscripcions, de les quals només s’ha pogut llegir la divisa “Paine Po[ur joie]”. L’empunyadura és decorada amb motius florals estilitzats i el pom és del tipus anomenat “de pera” o “cònic”, tot i que adopta forma espiral o helicoïdal. Els braços de la croera presenten la peculiaritat que es corben cap a dalt en lloc de cap avall, que és la posició habitual en aquest tipus de peces (Cirlot, 1964, pàg. 5-13).

Són freqüents als inventaris reials les descripcions d’espases de gran riquesa, com la que apareix a l’inventari dels béns del príncep Carles de Viana, del 1461, que és descrita així: “Ítem, la spasa de la Justícia, cuberta de vellut carmesí, ab lo pom, creu e mantí de coure daurat, e lo brocal d’argent daurat, smaltat en la una part lo scut enmig, ab les armes de Sicília, e baix de les armes los lebrers, ab sos títols, e d’altra part, al cap del brocal, les armes de Aragó e de Navarra, ab rexadures enmig; e al mig de la bayna altra guarnició d’argent daurat, muronada e brescada, e la guaspa per semblant mateix” (Riquer, 1968, pàg. 151).

La resta d’elements conservats a Catalunya són, des del punt de vista artístic, força més modestos, però representen una font important per a l’estudi de l’armament. El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona custodia diversos elements d’arnès d’origen català, procedents de la col·lecció vuitcentista de mossèn Riba de Cardona. Han estat estudiats per Jaume Barrachina, el qual opina que podrien haver format part d’un mateix arnès. Són una celada (núm. inv. 751), una cuirassa i una possible gambera o cuixal (núm. inv. 747) (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 1990, pàg. 276-280). La celada, trobada a la casa Postils de Navès, s’ha datat cap al tercer quart del segle XV. Un exemplar idèntic es trobava a l’armeria de Josep Estruch. N’hi ha paral·lels iconogràfics en un llancer del compartiment dedicat a Elies i els soldats del rei Ocozies del retaule de la Transfiguració de la catedral de Tortosa, pintat pel taller de Jaume Huguet vers el 1464.

La cuirassa fou executada, probablement, per un armer desconegut de Milà vers la segona meitat del segle XV. És feta de rengs de llaunes imbricades, amb la cara interna estanyada i reblades a un exterior de cuir. Les cuirasses solien anar cobertes, tant per raons estètiques com per evitar que el sol les escalfés, i les més sumptuoses es guarnien amb rics teixits de setí, atzeituní o vellut. La cuirassa del museu de Solsona té tres marques: una creu amb un braç en forma de V, dues lletres a un costat i una tercera marca a la llauna inferior del costat dret, que sembla una torre amb bordura de punts. Durant el segle XV els consellers de la ciutat de Barcelona promulgaren ordinacions adreçades a evitar fraus i a mantenir la qualitat de les cuirasses fabricades a Barcelona. S’exigia que fossin marcades amb un senyal o punxó, que havia de ser diferent en les cuirasses d’acer i en les de ferro.

Es coneixen alguns paral·lels de la cuirassa de Solsona, com ara la brigantina de l’armeria Estruch i un conjunt de cuirassetes aragoneses, ingressades al final del segle XIX a l’Armería Real de Madrid. S’han trobat, també, paral·lels iconogràfics, bé que no s’hi representen les llaunes, pel fet que són interiors. Es pot assenyalar un exemplar portat per un soldat al Calvari del retaule de Sant Esteve de Granollers, pintat pels Vergós al final del segle XV.

Cal esmentar, també, el plastró de junyir, forjat per un armer català entre el 1470 i el 1480, procedent de la col·lecció d’armes que passaren de l’Ajuntament de Palma a la Real Armería de Madrid el 1831. El plastró era l’element de l’arnès que protegia la part davantera del cos. Seguint la descripció de Riquer, es compon d’un plastró al qual en va sobreposat un altre, units per mitjà de dos perns giratoris. Al costat dret, subjectat amb un passador, hi porta un gran rest buit, dels que s’omplien amb suro o plom, i al costat esquerre, els ferros que subjectaven l’escut (Riquer, 1968, pàg. 107).

A banda dels elements citats, és particularment interessant el material procedent de l’excavació del castell de Llinars del Vallès (Monreal – Barrachina, 1983, pàg. 292-293), amb dues màscares facials similars a les trobades al castell de Llívia, i el procedent de l’excavació arqueològica de la domus d’Olivet, a Canovelles (Eines i instrumental metàl·lic medieval, 2003, pàg. 103).

Bibliografia consultada

Garcia Llansó, 1895; Catálogo del Museo-Armería de D. José Estruch y Cumella, 1896; Cirlot, 1964; Riquer, 1968; “Cataluña y el Ejército”, 1981; Monreal – Barrachina, 1983; Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 1990; Catalunya medieval, 1992; Eines i instrumental metàl·lic medieval, 2003; Pujades – Subiranas, 2003; Amenós, 2007 i 2008b.