Alguns objectes metàl·lics d’ús quotidià comparteixen amb les monedes algunes característiques físiques, de tal manera que, tradicionalment, ha estat la numismàtica la que s’ha ocupat d’estudiar-los i documentar-los. Aquest és el cas, per al període que ens ocupa, de les esportelles, els getons i els pesals.
Les esportelles
Esportelles o medalles de record que adquirien els pelegrins en visitar el monestir santuari de Montserrat. Daten dels segles XIV-XV.
Crusafont M.: Medalles commemoratives dels Països Catalans i de la corona catalano-aragonesa (s. XV-XX), Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2006, pàg. 97
Les esportelles eren les medalles de record que adquirien els pelegrins quan visitaven un santuari o lloc de culte d’anomenada. Les esportelles que es coneixen tenen uns trets marcadament gòtics i cal situar-les principalment als segles XIV i XV. Eren fetes majoritàriament de plom, i en alguns casos tenien una forma rectangular, i en d’altres, pentagonal, ja que volien imitar l’estructura d’un temple amb un terrat de dos vessants. Les més antigues duien quatre forats als extrems per a facilitar que el pelegrí les cosís al seu vestit. Amb el temps, les medalles de record van evolucionar fins als tipus actuals, és a dir, uns objectes normalment circulars i proveïts d’una única anella per a penjar-los del coll. La forma circular de les medalles no es va imposar com a preferent fins l’arribada del Renaixement, gràcies a l’èxit de les grans obres mestres dels artistes italians i llur difusió europea.
A Catalunya s’han conservat esportelles medievals de Montserrat, de Sant Ramon Nonat (Segarra), de Santa Maria del Mar (Barcelona) i de Sant Magí de la Brufaganya (Conca de Barberà). Les més abundats són les de Montserrat. L’estructura tipològica acostuma a ser la següent: la figura central del sant o de la Mare de Déu és rodejada d’atributs o de complements (per exemple, en el cas de Montserrat, la serra, les muntanyes i les llànties); al voltant, resseguint la vora rectilínia, s’inscriu la llegenda identificadora, escrita en cal·ligrafia gòtica.
Els getons
Getó de bronze de l’hospital de Pere Desvilar, de Barcelona (segle XV).
Calicó F.X.: Una tésera barcelonesa del Hospital “d’En Pere Desvilar” (1308-1401), “Gaceta numismática”, 24, Barcelona 1972, pàg. 15]
El mot getó serveix per a anomenar qualsevol peça metàl·lica que, malgrat compartir la mateixa forma que les monedes, no tenia un ús clarament monetari. Aquest és el cas de les fitxes de joc, de les fitxes de comptar o bé d’altres fitxes destinades a controlar actuacions concretes de la vida pública. Els getons podien ser fabricats a iniciativa de particulars, de les autoritats o bé d’alguna institució religiosa. La majoria de getons medievals catalans no presenten cap relleu notable ni cap element que els faci mereixedors de l’admiració artística. Sovint són guarnits amb elements geomètrics o vegetals. Algunes vegades porten un motiu inspirat en la funció que desenvolupaven. Un cas excepcional és el del getó de l’hospital de Pere Desvilar (1308-1401), de Barcelona. Es tracta d’una peça metàl·lica, d’uns 27 mm de diàmetre. En una cara, té l’escut caironat de Barcelona, flanquejat per quatre roses i inscrit en una orla lobulada. A l’altra, un escut arrodonit amb una casa o domus de dues torres laterals inscrit dins una orla trilobulada i angulada, i tot rodejat per la llegenda “DE LES PORCIOS DEL OSPITAL DE P DESVILAR”. El seu ús encara no és exactament conegut, però sembla relacionat amb la distribució de menjar entre el personal de l’hospital o bé entre els pobres que acollia la institució.
Els pesals
Els pesals són els trossos de metall que servien, un cop estrictament afinats, per a comprovar el pes de les monedes en circulació. Encara que molts d’ells només duien uns punxons amb lletres i visures, també n’hi ha que reprodueixen l’empremta de les monedes que havien de comprovar. Aquest és el cas dels pesals de croat, que duen una testa coronada semblant a la que apareix a les monedes barcelonines. En d’altres apareix l’escut reial rodejat per una orla lobulada. Els pesals solien ser fets de llautó, i sovint eren empremtats només per una de les dues cares. Acostumen a ésser de forma circular, però també n’hi ha d’hexagonals o troncopiramidals, entre d’altres formes. Els pesals unitaris servien per a pesar les monedes d’una en una, mentre que els pesals múltiples servien per a pesar monedes de deu en deu o de cinquanta en cinquanta, per exemple.
Bibliografia consultada
Calicó, 1972; Crusafont, Labrot, Moll, 1996; Crusafont, 1999 i 2006.