Guillem Lantungard i la renovació de mitjan segle XIV

Cap al 1280 arribà a París un exemplar del Lapidari d’Alfons X, llibre que conté una recepta del groc d’argent, probablement d’origen àrab, que sembla que serví de detonant per a les primeres aplicacions d’aquest color en les vidrieres (entorn el 1300). L’extensió del seu ús va tenir lloc, des de la cort parisenca, en els primers decennis del segle XIV.

A Catalunya, la tècnica, que modificà substancialment l’aspecte de les vidrieres, va començar a aplicar-se a mitjan segle XIV. Amb aquesta, i de la mà de Guillem Lantungard, van penetrar també les tendències europees del moment. Els canvis produïts semblen allunyar el vitrall de l’evolució pictòrica interna catalana per aportar nous aires del nord. Detalls d’ambient, gestos, ombres i volums als rostres mostren unes solucions pictòriques hereves de l’estil de l’escola de Pucelle. La transformació en pintura translúcida de l’obra del mestre parisenc tingué en aquesta tècnica un dels seus millors aliats i donà exemples de la riquesa dels d’Évreux o Rouen, a l’alta Normandia, zona de procedència de Lantungard.

A part de les obres de Guillem Lantungard a les catedrals de Tarragona i Girona, es conserven en aquests dos edificis algunes peces que cal considerar resultat de la influència del mestre normand. Es tracta de fragments conservats fora de lloc que mostren la utilització del groc d’argent i uns dissenys que podrien correspondre al segle XIV o ja al XV. A Girona es conserva un fragment de vidriera amb una representació arquitectònica preciosista (Gir F-20), dissenyada amb groc d’argent i grisalla sobre vidre transparent i col·locada sobre un fons blau adomassat. Hi ha també les figures fragmentàries de dos àngels (Gir F-19A i B) que tenen força volum, però els trets rudes. A Tarragona, entre diverses peces, destaquen una magnífica crucifixió exposada a les sales del Museu de la Catedral (T.F-314) i els àngels d’uns lòbuls de traceria (T.F-316 i T.F-318), que mostren la particularitat de les seves posicions, d’esquena i cap per avall.

Una peça molt diferent de les anteriors és la procedent de la capella de Sant Jordi i Sant Damià de la catedral de Girona (Gir F-17) (ara en reserva al Museu de la Catedral). Conté groc d’argent, però la seva aplicació és barroera i taca de manera imprecisa els cabells i part de la barba del cap de Crist. Aquesta figura està envoltada d’unes peces geomètriques d’època posterior. La factura de la peça figurada és molt arcaica i lineal, amb una representació totalment frontal.

També en aquest grup en què es va utilitzar el groc d’argent, cal incloure-hi les restes gòtiques –entre tapaforats– de la rosassa del cap de la catedral de la Seu d’Urgell. La figura del Ressuscitat, envoltat per sants i la Mare de Déu contenen algunes restes antigues amb aplicació de groc d’argent i grisalla fosca.

A la catedral de Barcelona la primera peça que mostra aquesta tècnica no guarda similituds amb les obres de Lantungard. Es tracta de la vidriera de Sant Silvestre, que, documentada el 1386, ofereix molts dubtes pel que fa a la correspondència amb les restes que s’han conservat.

En aquestes dates treballaren a Catalunya altres mestres, entre els quals cal destacar Francesc Comes, que realitzà la primitiva rosassa de Santa Maria del Pi (1365) i que treballà també (1348-80) en diferents edificis de la seva Palma natal.

El també mallorquí Ramon Gilabert va fer de pintor a la seva terra; a la capella de Sant Miquel de la catedral de Girona (1375-77) hi ha una petita mostra de l’obra vitrallística d’aquest artista. El finestral, tapiat en aixecar el retaule barroc, conserva els vidres originals als capcers de la llanceta i a les traceries. El plom de les traceries deixa entreveure que es tracta d’una Anunciació, amb l’àngel en el lòbul de la llanceta a i la Mare de Déu en el de la llanceta b. No hi ha groc d’argent i la part conservada de la grisalla de la Mare presenta un disseny delicat. La peça és, però, gairebé il·legible, cosa que impedeix de treure’n altres conclusions. Tot i així cal advertir, com ho fa Francesc Ruiz (1999), sobre les possibles relacions de Gilabert amb Lluís Borrassà i assenyalar l’impacte que l’obra de l’artista mallorquí devia tenir en un jove pintor que s’iniciava en aquelles dates. Cal recordar que Lluís Borrassà fou nomenat “regent en les vidrieres” de la catedral de Girona el 1380 i que no se li coneix cap altre possible contacte anterior amb aquest món.

El mestre Guillem Lantungard entre Girona i Tarragona

El mestre de vidrieres Guillem Lantungard va néixer a Coutances, Normandia, i, si s’ha de jutjar per les seves obres, es va formar en aquelles terres. Entre el 1357 i el 1358 va residir a Girona, on va treballar en l’elaboració de les vidrieres de la girola i d’algunes capelles de la catedral. El 1359 era a Barcelona, des d’on reclamava els deutes que la catedral de Tarragona tenia amb ell per les feines que hi havia realitzat. Entre el 1362 i el 1370 va residir a Avinyó, on s’encarregà de diverses pintures i treballà per al papa Urbà V com a mestre vidrier del palau dels papes.

Les restes conservades de l’obra de Lantungard parlen de la renovació tècnica que suposà aquest artista per a la vitralleria catalana. Es podria definir el seu estil per mitjà de la presència generalitzada del groc d’argent, que es combina perfectament amb una grisalla que, aplicada en petites pinzellades, modela els volums. Cal destacar, també, la riquesa de les arquitectures, entre les quals se situen petits personatges que reben un tractament més lineal que les grans figures. En les seves obres destaca el preciosisme dels detalls.

La primera peça realitzada per Guillem Lantungard per a la catedral de Girona (juliol del 1357) fou la vidriera de la capella de Sant Miquel (s-VIII). Aquesta obra fou parcialment tapiada en col·locar-hi el retaule barroc que en cobreix una bona part. Les restes conservades es limiten a les traceries i a la part alta de les llancetes. Els dissenys es corresponen plenament amb els que es troben en les vidrieres de la girola de la mateixa catedral. Les traceries estan constituïdes per decoracions vegetals de pàmpols que envolten una roseta central vermella molt filigranada. Als lòbuls de les llancetes es conserven dos àngels trompeters que devien anunciar la desapareguda escena inferior del pes de les ànimes per sant Miquel o de l’abatiment del dimoni. A la llanceta b hi ha els gablets que degueren configurar la part alta d’unes arquitectures, mentre a la llanceta a hi ha dos àngels turiferaris. Les quatre figures i les arquitectures són fetes sobre vidre transparent amb groc d’argent i grisalla. Hi destaca sobretot la precisió del treball realitzat en els cabells, túniques i mantells de les figures, on s’arriba a la miniatura en els dissenys dels estampats dels teixits.

Les vidrieres de la capella de Santa Maria dels Sastres de la catedral de Tarragona eren ja acabades el 1359, quan, en un escrit del 22 d’agost, l’arquebisbe de Tarragona Pere de Clasquerí insta els obrers de la catedral a satisfer els deutes contrets amb el mestre de vidrieres. Les peces, amb una conservació molt irregular, estan formades per una petita part de les antigues vidrieres de Lantungard i per una gran part de refetes posteriors. Així, les escenes marianes originals de les llancetes s’han perdut, mentre que les traceries conserven fragments de l’obra de Lantungard. Entre aquests hi ha els àngels dels lòbuls inferiors de les traceries de la vidriera central (CS h-I) i de la immediata a aquesta (CS s-II). En l’altra vidriera (CS s-III), la conservació és més defectuosa. De factura independent i diferents dissenys en les teles, tots els àngels tenen la mateixa posició de braços alçats i presenten la desapareguda escena inferior. Obrats en un vidre transparent amb groc d’argent i grisalla, tenen les mateixes característiques que les peces vistes a Girona.

Com a Girona, la cara interna de les peces que es poden atribuir a Lantungard presenten marques de vitraller. Les restes mostren també la presència de molt groc d’argent, tant en vidres transparents com en els vidres grocs per tal de reforçar els volums. La grisalla aplicada marca ombres i utilitza el negatiu per a obrir clars.

La tècnica i la forma de les obres de Lantungard recorden algunes vidrieres coetànies i poc anteriors d’altres punts d’Europa. La influència de les obres de Pucelle en l’àmbit parisenc i normand, en general, donà com a fruit peces tan extraordinàries com les del cor de la catedral de Nôtre-Dame d’Évreux, de la capella del castell de La Mailleraye-sur-Seine, de les capelles radials de l’antiga abacial de Saint-Ouen i de la capella de la Mare de Déu de la catedral de Nôtre-Dame de Rouen. Sembla que des d’aquí s’estengué l’influx cap a terres angleses, com ara la catedral de York o la de Gloucester, però també cap al sud.

Amb relació a aquests vitralls, Jean Lafond (1970) va remarcar l’italianisme que recullen per mitjà de les obres del taller de Jean Pucelle (1320-34). Richard Marks (1993) parla de la influència italiana en l’art anglès en general i en les vidrieres en particular per mitjà del cercle de l’autor de les magnífiques il·lustracions del Llibre d’hores de Joana d’Évreux. I Rosa Alcoy (2004) ha dedicat un interessant article a aquestes relacions amb l’obra de Guillem Lantungard.

Amb tot, cal considerar que l’estil i la renovació tècnica de Lantungard tindrien l’origen en la seva formació en la zona normanda, en un ambient on les obres parisenques de Pucelle haurien estès la seva influència i devien servir de referent immediat. Lantungard potser es va formar en els tallers que van obrar els vitralls de Saint-Ouen a Rouen o en els d’Évreux.

La girola de la seu de Girona

Les vidrieres de la girola de la catedral de Girona (1357-58) conserven restes d’una magnífica factura que mostren el refinament de l’art de Lantungard. Malauradament, el seu estat de degradació és avançat: llacunes, peces reposades de nova factura i tapaforats han fet que en alguns finestrals el resultat sigui molt fragmentari. El fenomen dels “caps blancs” afecta aquí un alt nombre de figures, fins i tot de les millor conservades i se centra en les grans imatges. Enfront de més d’una trentena de caps de grans figures ocupats per peces blanques de vidre reposat, se n’han salvat només quatre d’originals.

L’ombrejat de les carns de Lantungard es pot veure en aquestes peces i també en les poques mans originals. És un traçat de línies paral·leles fet amb la punta del pinzell que segueixen les formes dels volums i es condensen en les zones d’ombres. El recurs és reforçat per una grisalla diluïda. Els trets de les cares són marcats per línies decidides. Les celles lleugerament aixecades al centre, els ulls aclucats i ben perfilats, les boques entreobertes i unes orelles petites i en posició alta són completades pels cabells de rínxols pintats amb grisalla i tenyits de groc d’argent.

Colors lluminosos de tons blaus, vermells i verds combinen amb tonalitats liles i amb els grocs sobre blanc que ocupen part de les arquitectures. Els fons són domassats amb formes vegetals, que imiten un teixit, i al seu damunt les arquitectures, dissenyades amb intents de profunditat i amb jocs interior-exterior, són plenes de rics elements ornamentals. La diferent solució donada a les composicions del costat nord, més compartimentades, que a les del sud, amb figures monumentals, s’estén a les arquitectures. D’aquestes, les del costat nord són més contingudes, mentre que les del sud s’omplen d’elements decoratius i mostren petites figures de sants i àngels d’una gran finor de línies.

La temàtica general se centra en les escenes de la passió i la resurrecció de Crist, que completa el cicle iconogràfic de les vidrieres del presbiteri. El conjunt devia començar a la vidriera n-V, on no hi ha cap resta de l’obra del segle XIV. Des del finestral següent (n-IV), els profetes anuncien la vinguda del Salvador. Algunes d’aquestes figures es poden identificar pels filacteris que porten: l’àngel Uriel, convertit en profeta, té el cap reposat, Samuel i Joel li fan costat i, a sota, Jeremies és l’únic reconeixible.

La vidriera contigua (n-III), distribuïda també en dos pisos, comença per sota amb l’entrada de Jesús a Jerusalem. L’escena és representada amb un recurs que consisteix a emmarcar cada llanceta per unes fines arquitectures que separen els grups, però que permeten la continuïtat temàtica del conjunt en els tres compartiments baixos. A dalt, a l’esquerra, sant Pere talla l’orella a Malcus, mentre que al centre hi ha l’escena del bes de Judes i uns soldats s’acosten per la dreta per tal de detenir Jesús.

La compartimentació i la seqüència continuen en la vidriera següent (n-II), en la qual es distingeix la flagel·lació, a baix, i Jesús camí del Calvari, a dalt.

Centra el conjunt la vidriera de la Crucifixió amb la Mare de Déu i sant Joan (h-I). Aquí les figures són monumentals, situades sota dosser, cadascuna ocupa una llanceta i tota l’alçada de la vidriera.

La finestra següent (s-II) conserva uns bons exemples de l’arquitectura de Lantungard amb unes petites figures de santes elaborades amb el seu magistral tractament del groc d’argent i la grisalla. La part baixa, que conté l’escena de la resurrecció de Crist, és, però, d’època posterior.

Les vidrieres següents devien contenir les imatges dels apòstols, distribuïts possiblement de tres en tres en cadascuna de les quatre vidrieres restants. En la primera apareixen sant Pere, sant Pau i sant Jaume, la segona conté sant Joan, sant Andreu i sant Bernabeu. La següent (s-V) mostra tres figures totalment refetes i hi falta totalment una darrera peça.

A part de les peces conservades a les vidrieres, cal destacar-ne alguns fragments (GIR F-9, 10 i 18 i GIR F-òcul) trobats fora de lloc. Aquests, que mostren clarament l’estil de Lantungard, podrien ser porcions procedents de les vidrieres de la girola.

Per acabar, pel que fa a les marques de vitraller, element molt característic de les obres de Lantungard, apareixen en tot el conjunt en molts vidres.

La vidriera de Sant Silvestre de la catedral de Barcelona

Entre les feines realitzades en la represa de les obres de l’absis de la catedral de Barcelona, que havien quedat en suspens a mitjan segle, hi ha la col·locació a lloc del vitrall sobre la capella de Sant Silvestre (1386). Seguidament es feren les reixes de protecció. Però la relació entre la data d’execució documentada i les restes actuals ofereix molts dubtes.

La documentació aportada el 1993 (Cañellas, 1993a), va ser posada en qüestió per Rosa Alcoy (2002), ja que l’aspecte del vitrall no correspon a una peça d’una data tan antiga. Per intentar conjugar documents i restes, caldrà potser fixar-se en la diversitat de factura que les diferents parts de la vidriera ofereixen.

La figura central està molt refeta. El dosser, que mostra una estructura molt elaborada, no es correspon amb l’estil de la pintura catalana dels anys vuitanta del segle XIV, tot i que té paral·lels en peces coetànies belgues i alemanyes i es podria apuntar el seu parentiu amb l’estructura de la custòdia de la catedral de Barcelona, que es realitzà en dades paralleles a les apuntades per la documentació del vitrall. Els caps de les traceries i els de sant Pere i sant Pau de la part alta de les llancetes laterals són molt més plans que la resta, que són molt més evolucionats d’estil. Els caps alts, que es podrien considerar més antics, combinen el groc d’argent i la grisalla en els cabells i barbes, però la seva aplicació no és massa elaborada i recorden els caps de Crist i sant Pere de l’escena del Sant Sopar de l’absis de Cervera, obra que en origen havia estat bastida pel taller de Nicolau de Maraia.

De fet, la vidriera té documentades nombroses restauracions al llarg de la història, una de les quals, ja del principi del segle XIX, va canviar de lloc tots els plafons de la llanceta c pels de l’a, de manera que sant Pere i sant Pau no es troben en el seu emplaçament originari i els caps dels bisbes i sants miren enfora en comptes de fer-ho cap al centre, com mostren les fotografies d’arxiu més antigues. Aquestes reposicions d’èpoques tardanes són tècnicament distingibles. Més difícil resulta detectar les refetes més primerenques i cal tenir present que les vidrieres de l’absis de la catedral foren força retocades al segle XV. Amb tot això es podria apuntar a una realització inicial en la data documentada del 1386, però amb una refeta important durant el segle següent.

Bibliografia consultada

Renouvier – Ricard, 1844, vol. II, pàg. 135-350; Capdevila, 1935, pàg. 70; Lafond, 1970, pàg. 39-41; Foy, 1978, pàg. 114-122; Les vitraux de Paris…, 1978, pàg. 131; Marquès, 1981, pàg. 269; Els vitralls de la catedral de Girona, 1987, pàg. 19-21, 32-33 i 121-193; Vergés, 1992, pàg. 111-116; Els vitralls del monestir de Santes Creus i de la catedral de Tarragona, 1992, pàg. 17-18, 201 i 233-167; Cañellas, 1993a, pàg. 92-116, i 1993b, pàg. 114-116; Marks, 1993, pàg. 71 i 158-164; Els vitralls de la catedral de Barcelona i el monestir de Pedralbes, 1997, pàg. 34-83 i 103-112; Nieto, 1998, pàg. 75 i 104; Ruiz, 1999, pàg. 21-23; Lillich, 2001, pàg. 38-47; Les vitraux de Haute-Normandie, 2001, pàg. 146-158, 239, 332-345 i 367-374; Alcoy, 2002, pàg. 99, i 2004.