Altres produccions ceràmiques

Des de l’època de constitució a Barcelona de la confraria de Sant Hipòlit, entre el 1402 i el 1404, quedaren establertes tres branques diferents dins de la producció de ceràmica: els ollers, els gerrers i els rajolers. Excepte els rajolers, els altres artesans normalment empraven el torn per a donar forma als atuells propis dels seus respectius oficis. De vegades, però, també els gerrers i escudellers feren ús de motlles per a l’elaboració de determinades peces. Els rajolers, per la seva banda, utilitzaven motlles de fusta tant per a elaborar les rajoles i els maons com per a fer les teules. Segons Santiago Albertí (1984, pàg. 36), hi havia una “producció ordinària”, és a dir, les teules i les rajoles de parador i de paviment, i una “producció especial”. De la primera, no se n’ha parlat, ja que es tracta d’una obra molt humil, sense cap pretensió artística. Pel que fa a la segona, formarien part d’aquesta producció especial les grans rajoles quadrades per a la decoració de sostres, de funció semblant als socarrats valencians, com també algunes rajoles de paviment.

Les rajoles en relleu de paviment i per a sostres

La ceràmica ha tingut aplicacions múltiples dins de l’àmbit domèstic. Es va emprar en l’elaboració de teules, canonades, coronaments i rajoles de paviment, i també de plaques de sostre i socarrats.

De rajoles de paviment en relleu, se’n coneixen pocs exemplars, concretament una rajola quadrada de 13 r 13 cm feta amb una argila rogenca, que està decorada amb una flor cruciforme de vuit pètals, dins d’un marc circular. Es data de la primera meitat del segle XIV (Bonet, 1988, pàg. 11, fig. 1). Sembla que encara resta algun paviment in situ.

Les altres rajoles amb decoració a motlle corresponen a peces que es col·locaven als entrebigats. Dues vores de la rajola es repenjaven a les bigues. La decoració visible a l’entrebigat no requeria la presència de mestres decoradors als obradors. Apareix sempre gravada a la rajola crua dins d’un motlle de contorn circular. L’empremta forma una mena de medalló esculpit al centre de la rajola. No es té notícia dels autors d’aquests motlles; els rajolers només l’havien d’encunyar a pressió sobre el fang encara tou. Algunes d’aquestes rajoles presenten traces de pintura. Albertí es pregunta “si es contractaven i venien els escultors, servint-se de l’ajut dels rajolers, o si els empresaris de l’operació eren aquests i els escultors actuaven com a col·laborador artístic extern, confeccionant el motlle i venent-lo a la rajoleria”. I acaba dient que, segons el seu parer, les rajoles que resten encara “semblen indicar que el seu ús arquitectònic devia abastar no solament la reialesa i la noblesa, sinó també una certa burgesia acomodada. Si és així, [continua dient] cal pensar que en bastants casos els rajolers devien actuar com a empresaris, prèvia compra d’una sèrie de motlles a qualsevol escultor capacitat, que Cataluya posseïa en certa abundor en aquesta època”.

La decoració d’una d’aquestes rajoles, fragmentada, consisteix en el bust d’un religiós dins d’un marc circular; forma part d’una col·lecció privada. Segons Bonet, procedeix del sostre d’un convent i es pot datar de l’inici del segle XVI (Bonet, 1988, pàg. 11, fig. 3). Una altra rajola està decorada amb un bust masculí que mira vers l’esquerra. Es conserva al fons del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, com també una rajola rectangular decorada amb una flor dins d’un marc circular. Segons Albertí, aquestes rajoles en relleu daten de mitjan segle XV (Albertí, 1984, pàg. 36).

Els socarrats

La ceràmica ha tingut aplicacions múltiples dins de l’àmbit domèstic. Es va emprar en l’elaboració de teules, canonades, coronaments i rajoles de paviment, i també de plaques de sostre i socarrats.

Alguns edificis baixmedievals tenien els sostres de les principals estances decorats amb teginats de fusta. En algunes cases valencianes s’han trobat plaques de sostre fetes amb fang cuit que es col·locaven entre les bigues. Segons la tècnica emprada, els exemplars que s’han conservat es poden agrupar en tres conjunts clarament diferenciats: les rajoles en relleu, de les quals ja s’ha parlat, les plaques esmaltades i pintades, i els socarrats. De plaques esmaltades, de moment no se’n coneix cap exemplar fet a Catalunya, a manera de rajoles rectangulars de grans dimensions. Dels socarrats de manufactura catalana, n’hi ha de pintats amb colors mangra (vermelló) o negre, en cru, sobre una capa de calç, i sense envernissar.

Els motius decoratius són molt més senzills que els grans socarrats valencians. Es coneixen exemplars atribuïts a Catalunya trobats a Sabadell (a la casa Duran, aparegut durant unes reformes que s’hi efectuaren i actualment exposat en una vitrina al mateix edifici), a Martorelles i a Vic (Telese i Niedermaier, 1998, pàg. 47-49). En aquesta darrera ciutat es conserven, des del 1921, quatre socarrats procedents d’una masia de Barberà del Vallès, actualment al Museu Episcopal. Són quadrades, i fan 31,5 q 31,5 cm. A Martorelles s’han trobat peces semblants a les de Vic, decorades amb espigues, línies encreuades o un esquemàtic cap de brau. Formen part d’una col·lecció privada. Algunes de les decoracions dels socarrats recorden les que apareixen en plats catalans guarnits en verd i morat, del segle XIV: una palmeta estreta, una fulla de falguera, un cercle entravessat per una creu, etc. Segons Telese, a Can Camp, Martorelles, visqué un pagès rajoler que, al seu testament del 1425, deixà una sèrie de peces de terrissa de diversos tipus fabricades al seu taller, entre les quals se citen “rajoles de pam i mig”, que havien de servir per a la restauració de l’església del poble. Unes proves de termoluminescència efectuades a un d’aquest socarrats ha donat una cronologia de vers el 1340, amb un marge d’error de ± 60 anys.

La imatgeria

Una atenció especial mereixen les figures de ceràmica, objectes amb finalitat decorativa. Segons la seva rellevància es poden aplegar en dos grups clarament diferenciats: el de les peces fetes a motlle i el de les figures humanes, claus de volta, etc. Pel que fa a les primeres, existeix documentació escrita que demostra que alguns gerrers van elaborar peces amotllades, com ara lleonets o cavallets envernissats de color verd, i coronaments per a teulades. Per exemple, el 1459, el gerrer Jaume Navarret signà un rebut de 21 lliures i 5 sous barcelonins, preu de 120 “cavallets terreorum coloris vidiri” comprats a “obscreste tegulate” de la duana de la llotja (Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, Llibre d’àpoques i albarans del Consolat de Mar, 1457-60). També hi va posar set poms de terra envernissats de color verd. Quant al segon grup, es tracta de peces obrades per reconeguts escultors i no per membres de la confraria de Sant Hipòlit, la producció dels quals es considera objectes d’artesania més que no pas peces artístiques. De tota manera, s’inclouen en aquest estudi algunes mostres d’aquestes altres produccions elaborades al marge del treball propi dels confrares perquè també formen part d’allò que es podria anomenar l’objecte ceràmic a l’època del gòtic. Aquest apartat no serà gaire extens, atès que les escultures de terra cuita ja han estat estudiades i publicades en diversos capítols del volum Escultura II d’aquesta mateixa col·lecció (vegeu especialment el capítol de Montserrat Jardí “Els Claperós i la seva activitat a Barcelona i Girona”). Tan sols cal recordar que existiren imaginaires autors de peces exemptes, és a dir, tridimensionals, de terra cuita. Entre els més reconeguts destaquen Antoni Claperós i el seu fill Joan. El 1454, el primer contractà amb els obrers de la ciutat de Barcelona la realització d’un peiró de terra cuita destinat al coll de la Celada, a la sortida del Portal Nou. També és l’autor de les dotze figures dels apòstols de la porta del mateix nom a la seu de Girona. Les figures havien de ser “d’aquella o semblant terra que és obrada la imatge de santa Eulària i la creu del Portal Nou de Barcelona, amb el llustre de blanc o semblant que ha donat a la imatge de sant Jaume que té a Barcelona a casa seva, de la dita terra” (Dalmases – José-Pitarch, 1984, pàg. 206). El 1460 les figures s’emplaçaren al seu lloc. El 1936 foren destruïdes. Les de sant Pere i sant Pau han estat reconstruïdes i es conserven al museu de la seu gironina. A més de figures de terra cuita, Joan Claperós també elaborà rajoles en relleu. El 1464 va signar un rebut de 180 sous barcelonins, preu de “sexaginta raiolarum figuratarum de angelis, titulis armis Aragonie et Sicilia, ad opus cohoperiendi casellam del retret in palacio regio” (Ràfols, 1951, pàg. 259-260). El 1452 en signà un altre de 6 lliures i 4 diners per la fabricació de 107 rosetes de terra cuita i 91 “rosons” amb els senyals reials, de la llotja i dels Montcada, que foren emprades en la coberta i paret de la capella de la duana de la llotja (Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, Clavaria del Consolat de Mar, 1452, foli 459).

S’ha dit que aquestes produccions de més categoria solien ser encarregades a mestres imaginaires i no pas a mestres de la confraria de Sant Hipòlit, els quals elaboraven productes més seriats. Però sempre hi ha excepcions, com ara la de l’oller Pere Mates, que el 1504 feu les imatges de la Mare de Déu, Jesús, sant Joan Evangelista, Maria Magdalena, Maria mare de Jaume, Maria Salomé i dos profetes (Madurell, 1945-46, vol. IV, pàg. 211-212). El 1520, el mateix Pere Mates signà una àpoca de 18 lliures, preu de divuit imatges de terra cuita per al portal major de l’església de Sant Agustí Vell de Barcelona (Biblioteca de Catalunya, manuals notarials, Pere Gener, manual 8, any 1520, foli 97). Posteriorment, el 1533, signà un altre rebut de 60 ducats d’or per a la construcció de les figures de Carlemany i de l’emperador Carles, destinades a la llotja de mercaders de Barcelona (Madurell, 1943-44).

Conclusions

És difícil caracteritzar la ceràmica catalana de l’època del gòtic, entesa com a tal la produïda entre els segles XIII i l’inici del XVII. És cert que aquest ample marge de temps, que depassa, per la part alta, els límits cronològics que s’atribueixen al gòtic, es deu a les poques transformacions que experimentà la producció ceràmica, especialment pel que fa a l’obra dels ollers, gerrers i rajolers. En canvi, l’obra dels escudellers i certes produccions inusuals (atribuïdes, com s’ha pogut veure, a mestres ollers i rajolers) presenten algunes característiques estilístiques que fan que es puguin situar a cavall entre el gòtic i el Renaixement o ja plenament dins d’aquest últim corrent. Aquest és el cas, per exemple, de nombroses rajoles pintades fetes pels mestres escudellers en el decurs del segle XVI i la primeria del XVII, que la tradició bibliogràfica considera encara dins del gòtic, però que presenten algunes característiques pròpies del Renaixement. A l’extrem contrari, les primeres produccions pintades en verd i morat, és a dir, les dels segles XIII i XIV, tenen encara moltes influències del romànic, i per aquest motiu s’han inclòs dins de les monografies sobre art romànic català. Així doncs, exceptuant-ne les primeres, que es poden situar encara dins del romànic, i les més tardanes, perquè presenten característiques pròpies del Renaixement, només es poden considerar com a plenament gòtiques les produccions del segle XV. El problema, però, rau en el fet que a penes es coneixen exemplars de rajoles pintades catalanes d’aquella època, mentre que la vaixella de taula segueix els models inspirats en la producció valenciana més popular, de manera que és difícil destriar, en aquestes decoracions tan senzilles, un estil decoratiu, ben al contrari del que succeeix amb la producció feta a Manises o a Paterna, on sí que es troben peces plenament gòtiques. Encara és més complex caracteritzar la ceràmica gòtica catalana quan es prenen mostres de la producció fabricada pels ollers, gerrers i rajolers. No existeix una solució de continuïtat entre les peces del segle XIV i les del XVII, ni tan sols es pot assegurar la datació de certs exemplars, si no han aparegut en un context arqueològic clar, de manera que una bona colla de ceràmiques de terra verda d’aspecte gòtic (amb meandres incisos, rosetes i altra mena de motius decoratius en relleu) pot ser que datin del segle XVII, o potser són posteriors.

Tot plegat indica la dificultat de caracteritzar un estil artístic determinat quan s’analitza la producció d’una activitat manufacturera que, com en el cas de la ceràmica catalana, es preocupà molt més per les qüestions que es podrien considerar tècniques (de producció) que no pas per l’apartat decoratiu, si més no fins el segle XVII, època durant la qual es pot dir que, veritablement, tingué lloc un canvi radical pel que fa a la ceràmica (en referència a la ceràmica pintada feta pels escudellers), que assolí les màximes cotes de nivell. És clar que aleshores ja caldria parlar de produccions plenament barroques.

Bibliografia consultada

Madurell, 1943-44 i 1945-46; Ràfols, 1951, pàg. 259-260; Albertí, 1984; Dalmases – José-Pitarch, 1984; Bonet, 1988; Telese i Niedermaier, 1998.