La il·lustració i l’enquadernació del llibre manuscrit

La còpia i la il·luminació: oficis i obradors

A la baixa edat mitjana, en l’entorn de Catalunya i de la resta de territoris de la Corona d’Aragó, pel que fa a la factura i decoració de llibres, ocorre quelcom de similar del que passa a la major part de centres de producció europeus: s’aferma una tendència vers la progressiva especialització de funcions en la còpia, caplletració, decoració, il·lustració, relligament, cobriment i comercialització del llibre manuscrit. Això no vol dir que una mateixa persona no pugui realitzar més d’una d’aquestes funcions alhora o en moments diferents, o que hi pugui haver certa alternança de tasques dins l’scriptorium en una producció de naturalesa integral, però el més freqüent és que diversos artífexs amb formacions i funcions diferenciades col·laborin en un projecte comú, com és la factura d’una gran diversitat de còdexs manuscrits, que responen a noves necessitats socials. Això en un moment de fort creixement i diversificació de la demanda, centrada principalment en l’estructuració de les renovades corts europees i la formació de biblioteques reials i senyorials; centrada, també, en la necessitat de copiar exemplars –sovint luxosos– de totes les “arts del saber” impartides a les principals universitats (Bolonya, París, Montpeller, Tolosa de Llenguadoc, Lleida, etc). Tot plegat reforçat per l’impuls de renovació litúrgica –amb implicacions sobre el mobiliari i l’objecte–, que es desprèn dels nous programes constructius i decoratius de l’Església a les principals ciutats episcopals i als nous convents urbans (que constitueixen bona part del que s’anomena “gòtic”) i que incideix sobre la creació o reorganització d’arxius i biblioteques episcopals, capitulars i conventuals. Finalment, la demanda de més i millors llibres també s’ha de relacionar amb el naixement i la progressiva potenciació de les municipalitats a tot Europa, especialment a Itàlia, Flandes i Catalunya.

En el cas catalanoaragonès, hi ha circumstàncies pròpies que cal matisar i que particularitzen l’organització del treball en la factura i decoració de llibres. En primer lloc, l’organització de les escrivanies i cancelleria reials que es dona a partir del regnat de Jaume II (1295-1327) i que queda plenament consolidada a la fi del regnat de Pere el Cerimoniós, que el 1380 feu donació de la biblioteca reial al monestir de Poblet, amb l’objectiu d’unificar-la i preservar-la. Amb aquestes actituds, la Corona va esdevenir sempre la principal impulsora de la còpia i il·luminació del llibre manuscrit català; això, tant amb els monarques del Casal de Barcelona al segle XIV a Catalunya i Aragó (des de Jaume II a Martí l’Humà) com en època del nou Casal dels Trastàmara, al segle XV, especialment durant el regnat d’Alfons el Magnànim, que fou el gran impulsor del llibre manuscrit a València i Nàpols. Per extensió, els grans magnats lligats a la cort van esdevenir també grans promotors de llibres. En especial casals com els Montcada o els Cabrera i prohoms com Juan Fernández de Heredia, que fou conseller de Pere el Cerimoniós i mestre de Rodes, en són exemples destacats.

Altres centres de producció gravitaven al voltant de les principals catedrals, en especial lligats als escriptoris capitulars de les seus de Barcelona, Vic, Girona, Lleida i Tortosa, que segons mostren els documents, o es pot veure en l’anàlisi d’algunes obres, feien encàrrecs a professionals arrelats a les ciutats o, pel que fa a la il·luminació, sobretot, a artífexs que en alguns casos se sap del cert que treballaren per a més d’una catedral. Alguns d’aquests encàrrecs eren directes dels capítols, però d’altres ho eren indirectament i venien dels gremis o les confraries, que solien fer-se copiar els seus estatuts. Després de les seus, cal esmentar els escriptoris lligats a l’Església regular, tant els antics d’obediència benedictina –Ripoll i Sant Cugat continuaven actius–, com el cistercenc de Poblet lligat a la Corona. Per acabar, la renovació de la còpia i miniatura del llibre baixmedieval català (s’entén que en clau de gòtic) fou en bona part responsabilitat dels nous obradors units als convents dels nous ordes mendicants urbans (dominicans, franciscans, agustins i carmelitans), especialment el primer esmentat, el dels predicadors, que forní d’especialistes les principals institucions civils del país: la Corona i les municipalitats.

En segon lloc, als territoris catalanoaragonesos cal ponderar el pes relativament modest de la institució universitària en la producció del llibre, això malgrat el paper que de ben segur tingueren els estudis generals al segle XIV, primer el de Lleida (des del 1300) i vers la segona meitat del segle els de Perpinyà i Osca; això sense oblidar els estudis de Barcelona, que no adoptaren estructura universitària fins a mitjan segle XV (el cert és que encara manquen estudis aprofundits sobre molts aspectes del tema). No es coneixen companyies d’estacionaris (llibreries o obradors de llibres) estables lligades a les universitats catalanes. Per altra part, com han demostrat els treballs de Miret i Sans i els de Rius i Serra, la notable tendència dels estudiants catalans d’època baixmedieval d’anar a universitats foranes més especialitzades en disciplines com el dret, la medicina i la teologia, especialment les de Bolonya, París, Montpeller i Tolosa de Llenguadoc (Lleida no reformà els estudis de medicina fins el 1391, amb Joan I), condicionà que gran part del llibre manuscrit medieval conservat encara avui dia a Catalunya vingués d’aquestes procedències universitàries; és a dir, és un llibre copiat i en molts casos ricament il·luminat en algun d’aquests centres de llarga tradició llibrera, encarregat o comprat per professionals formats fora del país: metges, juristes i canonges. Són llibres de medicina, de dret civil i canònic, de devoció o de temàtica litúrgica que passaren a engruixir les biblioteques dels principals quadres intel·lectuals del país, lligats a la cort, als municipis, als grans monestirs i als capítols de les catedrals.

En tercer lloc, cal fer esment d’un tema que en l’àmbit català ha condicionat especialment els estudis sobre miniatura llibrera: el paper desenvolupat pels pintors de tècnica mural o de retaules en la il·luminació de còdexs de luxe. A Catalunya, la documentació avala que pintors de gran transcendència, com ara Ferrer Bassa i Ramon Destorrent al segle XIV, o Bernat Martorell al segle XV, tingueren encàrrecs importants per a il·luminar manuscrits o consten com a il·luminadors del rei. Es tracta de tres dels pintors més importants de l’època i això ha contribuït a donar una visió historiogràfica del tema una mica distorsionada de la realitat de les relacions entre els obradors de pintura de gran format i els artífexs de la miniatura pictòrica de llibres. El cert és que aquesta relació fou sempre excepcional, a Catalunya i a la resta d’Europa, tot i que la rellevància d’alguns noms i encàrrecs pot induir a creure que era freqüent. Una simple enumeració dels pintors catalans amb obra coneguda dels segles XIV i XV demostra que cap altre artista feu incursions en la il·lustració de llibres (ni els germans Serra, ni Borrassà, ni Huguet, entre d’altres). Per terme general, els pintors i els escrivans/il·luminadors tenien oficis diferents, amb formacions distintes i adscrites a agrupacions sociolaborals diferenciades. Així ho avala la documentació, amb les denominacions emprades, i en especial els contractes d’aprenentatge entre artífexs, que per una part palesen clarament l’ofici de pintor i per l’altra, el d’il·luminador de ploma i de pinzell. A Itàlia consta que pintors com Simone Martini i algun dels seus seguidors sienesos acceptaren encàrrecs puntuals d’il·lustració de llibres, però el fet és totalment excepcional, pràcticament sense extensió ni continuïtat. En aquest sentit és aclaridor constatar que els dos grans tractats italians baixmedievals sobre pintura i miniatura, d’una banda Il libro del arte, de Cennino Cennini, i de l’altra l’Ars illuminandi resulten complementaris, precisament perquè no comparteixen continguts. Als territoris flamencs, al principi del segle XV, el pintor Jan van Eyck compaginà la il·luminació de còdexs amb la pintura sobre taula, però és un cas també excepcional en el context de la pintura i la miniatura flamenques, que tenen cadascuna noms destacats clarament diferenciats.

A Catalunya, la còpia i decoració del llibre manuscrit va sobretot lligada als diversos scriptoria del país, començant pels copistes i escrivans de la cancelleria reial. La Corona, des de temps de Jaume II, distingeix clarament quan contracta els serveis de copistes o d’il·luminadors, o almenys no confon la diversificació de funcions. En aquest sentit, se sap que l’esmentat monarca tendí a dotar-se dels serveis de frares de l’orde de predicadors (dominicans) per a satisfer els principals encàrrecs llibrers; per altra part, aquest fou un costum habitual a l’època, atesa l’ascendència dels escriptoris dominicans a les grans ciutats d’Europa, que havien pres el relleu de la producció de còdexs als escriptoris benedictins i del Cister (cal no oblidar la importància de l’antic convent de frares dominicans de Barcelona, el de Santa Caterina, amb la seva coneguda biblioteca, avui dispersa entre diverses institucions públiques). A tall de mostra, del temps de Jaume II es coneixen alguns professionals que sobresurten en l’encàrrec de llibres: entre d’altres, l’escrivà fra Pere Alegre, que feu companyia amb l’il·luminador i també frare Bernard Gontier de Tolosa –ambdós eren membres de la capella reial– per a copiar i il·lustrar un saltiri, un breviari i un antifonari, tots llibres encarregats pel monarca el 1301 (Rubió i Lluch, 1908-21, vol. I, doc. 22; vol. II, doc. 21). El mateix il·luminador Bernard de Tolosa (el patronímic dona pistes sobre les relacions artístiques transpirinenques), el 1313, havia miniat una Bíblia i un segon saltiri que amb anterioritat havia escrit (és a dir, copiat), seguint indicacions reials, un altre escrivà, el notari de Saragossa Joan Prohome (Rubió i Lluch, 1908-21, vol. I, doc. 45 i 49). En contrast, com a exemple d’assimilació de funcions sobresurt el copista i alhora il·luminador Jaume de Garrigans, que era membre de l’orde de predicadors i havia estat monjo templer. Era habitual dels encàrrecs de la cort del rei Jaume II i el 1308 va obrar per a la reina Blanca d’Anjou un llibre d’hores de la Mare de Déu. En la documentació és citat amb l’expressió “escrivà de lletra formada i il·luminador d’or d’aicel e de ploma” (Rubió i Lluch, 1908-21, vol. II, doc. 1).

La tendència a la diversificació de funcions s’accentua en temps de Pere III el Cerimoniós, moment en què es procedeix a l’ordenació d’una oficina de copistes i de l’arxiu central de la Corona, i té lloc una primera diferenciació entre copistes de llibres i escrivans encarregats de la redacció de documents. Es creen els càrrecs d’arxiver i de protonotari (responsable de l’oficina de copistes), i s’estableix un autèntic cursus honorum per a la formació i promoció de les persones. Amb el rei Pere, la còpia i decoració de llibres es multiplica, i es fomenta la traducció d’obres seleccionades, començant el 1344 per les Ordinacions de la casa i cort, que eren una traducció del llatí al català, amb intervencions i adaptacions del mateix monarca i del seu secretari i després protonotari, Mateu Adrià, de les Leges palatinae de Jaume III de Mallorca. Altres obres singulars foren traduïdes a l’escrivania reial fins a la dècada del 1380, totes amb un clar sentit de rellevància històrica i institucional, entre altres llibres de temàtica variada: les Partidas d’Alfons X, les Històries troianes, les obres de Maimònides, l’Alcorà, les cròniques dels reis de Castella, Navarra i Portugal, etc. Aquesta important producció, a la qual cal sumar la còpia de llibres escrits directament en català o aragonès (Llibre dels fets de Jaume I, la Crònica del rei Pere el Ceremoniós o diversos exemplars de les Cerimònies de coronació), fou possible arran dels canvis substancials en l’organització del treball que es produïren a l’escriptori reial, especialment sota la direcció del protonotari Jaume Conesa, que vers el 1370 adoptà un sistema seriat de còpia similar al dels estacionaris universitaris (per quadernets) i que continuà diferenciant les funcions dels escrivans de lletra formada (copiar i caplletrar a ploma), com ara Joan Malet o Ferrer de Magarola, que escrivien i feien les lletres inicials (més grans) o les lletres capitulars dels manuscrits, de la tasca d’il·luminadors com Bernat Toló, que el 1384 el mateix rei manà que fos proveït d’atzur i altres colors que havien de servir per a il·luminar dos llibres encarregats pel monarca (Rubió i Lluch, 1908-21, vol. I, doc. 358, nota 1).

Més enllà de la Corona, la documentació baixmedieval segueix reflectint la riquesa de tasques a l’entorn del llibre manuscrit, amb expressions diferenciadores o integradores tan variades com les següents: “scriptor de letres formades e enluminador ab aur ab pinsell”; “scriptor et notator librorum artis musicae”; “illuminaturus”; “scriptor litere rotunde sive illuminato”; “illuminator tam de penna quam de pinsello”, “illuminatori librorum”, etc (Madurell, 1967; Coll, 1998). Aquesta riquesa de denominacions pot indicar també una gran varietat de funcions que podien exercir sobretot els il·luminadors, entesos com a pintors de llibres, i que no són la mera còpia del text. Així es pot veure en un document del 1361, el qual informa que l’il·luminador Arnau de la Pena cobrà diners del noble i malaurat Bernat de Cabrera per la il·luminació de sis llibres, entre els quals una Història de les terres d’orient. El document esmenta la quantitat total cobrada, 10 lliures, 4 sous i 1 diner de moneda barcelonina, i seguidament es detallen les quantitats parcials segons la feina feta en cada llibre, que és molt variada: fer rúbriques, fer lletres comunes, il·luminar lletres amb or i pinzell, il·luminar lletres amb històries i amb imatges (Madurell, 1967, doc. 5; Coll, 1995-96, pàg. 232 i 1998, pàg. 332). Un seguiment de l’activitat de l’esmentat Arnau, per altra part molt prolífic a la segona meitat del segle XIV, mostra com les tasques d’un il·luminador del seu rang podien abraçar també les de llibreter, entès com a cap d’obrador que capitalitzava la venda i els encàrrecs de còpia i decoració de llibres, i incloïen la coordinació d’altres menestrals, com ara els enquadernadors (cobrien i relligaven els llibres), i fins i tot els argenters encarregats de les parts metàl·liques i més precioses de les cobertes. En aquest sentit ens remetem al capítol escrit per Kim Dame sobre Arnau de la Pena i la il·luminació de manuscrits al volum Pintura I d’aquesta mateixa col·lecció (pàg. 225-233). Personatges com Arnau de la Pena i altres professionals que es troben en la documentació són exemples clars que permeten veure que a Catalunya, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIV, la il·luminació de manuscrits recau en equips de persones coordinades per un llibreter (“stacionarius”, segons la denominació llatina). Es tracta d’una organització clarament civil i liberal, amb obrador localitzat, que ofereix els seus serveis a una àmplia varietat de comitents, entre els quals la mateixa Corona. En aquest sentit, són aclaridors alguns contractes d’aprenentatge, com el que signen el 1335 Arnau Baiul, de Vilaür, diòcesi de Girona, amb Ramon de Castelló, il·luminador de Barcelona, per a treballar escrivint i fer altres tasques que li mani el segon, durant quinze mesos. Més explícit és un altre contracte del 1389, redactat en llatí, en què un tal Esteve Trophini, “illuminator tam de penna quam de pinsello”, oriünd de Villeneuve-le-Roi, actual Villeneuve-sur-Yonne en terra de França, es compromet davant Alà lo Ros, de la ciutat de Barcelona, a treballar en l’ofici comú i a obeir-lo en tot allò honest que li pugui manar; això durant un any sencer; com a testimonis signen dos “escrivans de lletra rodona” (Madurell, 1967, doc. 2 i 11).

El llibre il·luminat i les seves parts constituents

Per començar, cal plantejar-se quina és la relació text-imatge en el llibre manuscrit il·lustrat. Hi ha un ventall de possibilitats molt ampli, en funció de les temàtiques i les tradicions geogràfiques, i una certa evolució en funció de les cronologies, però en general es poden aïllar alguns elements substantius de caràcter general; és el que a França s’anomena la “mis en page” (composició de la pàgina o compaginació). No és el mateix la decoració que es podrà fer en un text escrit de forma contínua en un sol rengle, que la que es pot articular en una pàgina escrita a dues o més columnes. No és el mateix un còdex jurídic amb molt de contingut (text principal i glossa), que una bíblia moralitzant on el que predomina és la imatge sobre el text. A Catalunya, els còdexs il·luminats de producció pròpia de la baixa edat mitjana no són anteriors a les primeres dècades del segle XIV i solen seguir tipologies que en bona part ja s’havien consolidat des de la centúria anterior en centres de gran rellevància llibrera, com ara París i Bolonya.

Les relacions entre l’escriptura i la decoració d’un manuscrit depenen de diversos factors, el més important dels quals és l’organització de la pàgina. Des de la invenció del còdex (segle I dC), forma llibrera que relliga per un costat diversos folis de pergamins escrits per les dues cares (recto i verso), la pàgina esdevé el nucli on s’ha d’organitzar tota plasmació de text i imatge, amb totes les aportacions textuals, formals i de color possibles, entesa, també, com un marc acotat i finit, relacionat, això sí, amb altres unitats equivalents. Aquesta realitat és molt diferent en la relació text-imatge que es podia donar en un rotlle de pergamí cargolat o en el que havia estat el llibre clàssic, volums de papirs enrotllats escrits a columnes per una sola cara i amb il·lustracions molt poc acolorides de petites dimensions, acotades per l’amplada de la columna. En el còdex la pàgina esdevé un univers en si mateix que cal acotar, pautar, distribuir amb propietat. A partir d’aquí, les tradicions dels diferents scriptoria, les tipologies i les temàtiques diverses dels llibres, les imatges enteses com a complement temàtic del contingut, la perícia dels artífexs i el gust dels comitents seran el principal substrat d’aquesta relació del text amb la imatge.

Altres condicionants també són importants, com ara la temporalització ordinària en el procés de còpia i de decoració, encara que sigui molt simple. És acceptat generalment que en el còdex primer es fa l’escriptura i després la decoració, als espais que prèviament s’hauran reservat. La majoria dels manuscrits només tenen decoració que consisteix en lletres inicials o capitulars ornades a ploma en tonalitats bicromes que solen alternar-se (blau i vermell amb més freqüència), i sovint aquestes lletres s’enriqueixen amb fines filigranes a ploma del color altern al del cos de la lletra. Les lletres decorades a ploma –més pròpies de certa especialització entre els copistes i no de pintors o il·luminadors– tenen la doble funció d’embellir la cal·ligrafia llibrera gòtica i també una altra de molt important: contribueixen a organitzar el text i a pautar la lectura, juntament amb altres elements, com els calderons de fi de paràgraf (també en alternança de colors) i les rúbriques vermelles que encapçalen temàticament les principals parts del llibre. Aquesta funció organitzadora de la decoració, tant si hi ha complement iconogràfic amb imatges figurades com si no n’hi ha, es fa palesa clarament quan es detecten estratègies gràfiques que deixa el copista per a marcar la decoració posterior: les anomenades “lletres d’avís” o instruccions marginals de caràcter gairebé microscòpic, fetes generalment amb llapis de plom, per a indicar la inicial o la miniatura que s’haurà de pintar i que generalment quedaran tapades quan es faci la il·lustració, i restaran pràcticament invisibles.

A Catalunya, les inicials i caplletres capitulars de filigrana són d’una morfologia similar a les d’arreu d’Europa, tot i que solen tenir alguns trets que n’indiquen certa filiació territorial i cronologia. En manuscrits dels segles XIV i XV és freqüent l’alternança d’un tercer color en les lletres decorades amb filigrana. Mentre que en unes lletres es combinen els colors blau per al traç i vermell per a la filigrana, en d’altres l’alternança s’enriqueix, com ara quan el traç és vermell; en aquests casos, la lletra no sempre es complementa amb filigrana blava i sovint se n’adopta la lila.

L’ornamentació decorativa, de ploma o de pinzell amb tintes planes, pot arribar a ser molt rica i ocupar bona part de l’espai de la pàgina, sobretot quan es tracta de la inicial de llibre. A tall d’exemple, es pot veure en un manuscrit provinent de la cancelleria reial que és una còpia dels Privilegis dels templers atorgats pel papa Alexandre III (ACA, Cancelleria, registre 310, foli 1). L’exemplar probablement correspon a les darreries del segle XIII i presenta una gran inicial A que ocupa una caixa d’uns deu rengles de text (aproximadament uns 10 cm), la mateixa de l’amplada de la columna de text. El traç de la lletra (el ductus) és pintat a pinzell amb tintes planes vermella i blava; en l’espai interior de la lletra s’ha situat la decoració de filigrana, consistent en roleus que són estilitzacions de sarments i fulles, i alternen els colors blau i vermell sobre fons blanc; fora de la lletra hi ha un gran camper rectangular decorat amb petits quadradets de filigrana en vermell i emmarcats per línies blaves, que formen una mena de tapís o escac. Dins el rectangle i al costat dret apareixen pintades, de dalt a baix, unes lletres més petites que complementen el mot de la inicial, en aquest cas el nom del papa “Alexander”, aparellades de dues en dues i intercalant-hi els colors habituals. En conjunt resulta una decoració de notable plasticitat, complementada per antenes de filigrana als costats, que constitueixen el principi d’una orla i que, juntament amb la rúbrica vermella superior on es titulen els vint-i-tres capítols del llibre, són un clar encapçalament del contingut del llibre. Des d’un punt de vista tipològic, el joc de la inicial amb la columna de text és el propi dels tractats jurídics que solen comprendre una rúbrica, una vinyeta que pot contenir o no imatges al·lusives al contingut i una inicial decorada o amb figuració, que obre les altres lletres del primer mot; aquí, la particularitat és que es dona una contracció de l’espai de la vinyeta i de la caplletra, tot fet amb una vistosa i simple decoració no figurada de tintes de dos colors.

En l’anterior descripció s’ha introduït un cert vocabulari que és força útil per a entendre la relació text-imatge al llibre baixmedieval català. La decoració dels llibres, més o menys elaborada, amb figuració pictòrica o no, amb tintes planes o amb varietat de colors aplicats a pinzell amb certa opacitat i gruix, respon gairebé sempre a l’ús i variacions d’elements comuns, en un vocabulari i una sintaxi de tipus gràfic que comparteixen tots els il·lustradors, “tam de ploma quam de pinzell”. La inicial es pot complementar amb vinyeta o miniatura amb representacions figurades; se sol enriquir amb antenes que si es perllonguen molt pels marges esdevenen orles, que s’estenen pels marges laterals o superior i inferior, lligant sovint altres inicials, o emmarcant text i decoració als quatre costats de la pàgina. Molt sovint, els textos s’escriuen a més d’una columna (corondell) i a voltes els corondells es complementen amb glosses ordinàries (molt freqüents en els tractats jurídics i en algunes bíblies), que dibuixen a la pràctica quatre columnes per pàgina, amb diferenciació jeràrquica de caixa en la lletra. Això enriqueix i pot donar molt més joc a la combinació d’elements decoratius: caplletres a cada columna, orla al mig, vinyetes dobles, etc.

Existeix, també, decoració de tipus ornamental, però més elaborada, feta per il·luminadors experts en el pinzell i en les arts del color. Així es pot veure en un altre còdex de procedència reial catalana, una còpia conservada a Barcelona dels Privilegis de Mallorca, escrits en llatí a un sol corondell, que per les característiques de la il·luminació es pot datar cap al 1320, en temps de Jaume II d’Aragó (ACA, Còdex Reial núm. 8). En gran part dels seus folis, a més a més de decoració simple feta a ploma, s’hi han pintat caplletres de cinc rengles que són obrades amb tècnica pictòrica; per exemple, en el foli 234 apareix després de la rúbrica una inicial N que encapçala el capítol: és de color blau i se sobreposa a un fons vermell que degrada en fines antenes rosades que s’estenen i fan angle, formant així orla per tres dels marges de la pàgina. La decoració és de tipus vegetal i representa sarments i fulles d’heura que deriven en petits florons i evoquen motius decoratius d’arrel parisenca. En contrast, s’utilitza el perlat en blanc per a sobredecorar els traçats i petits botons coberts amb or brunyit, que emulen maneres i tècniques pròpies de la miniatura bolonyesa. És un treball molt aclaridor per a entendre la síntesi de corrents artístics que tan sovint es dona en la miniatura gòtica catalana; de ben segur com en altres arts. En conjunt, la miniatura d’aquest còdex té gruix i una certa opacitat, i revela clarament les tècniques pictòriques pròpies del tremp, que utilitza capes preparatòries de ges abans d’impregnar el color, o de bol d’Armènia (argila vermellosa) per als daurats. D’aquí a enriquir més les tipologies només hi ha graus d’una mateixa feina, la de l’artista il·luminador, capaç de fer també orles que incorporen figuració marginal, o de desenvolupar els interiors de les caplletres afegint-hi figuració; o de completar el programa introduint miniatures historiades.

La imatge: complement literari i reforç documental dels manuscrits

En el cas de les imatges figurades l’il·luminador participa plenament de l’ofici de pintor, independentment de la seva formació més lligada al món del llibre o a la pintura de gran format; com ja s’ha vist, aquest segon cas es dona amb menys freqüència, però n’hi ha exemples molt notables (vegeu els tres volums dedicats a la pintura d’aquesta mateixa col·lecció, en els quals es dona una visió de la seqüència de la il·luminació de manuscrits a Catalunya integrada a la resta de la pintura gòtica).

En la figuració, l’il·luminador estarà pendent de les indicacions del comitent, transmeses sovint per les anotacions de l’escrivà o remarcades per la rúbrica: com a exemple explícit es pot assenyalar un foli del Missal de Santa Eulàlia, dels primers anys del segle XV (ACB, còdex 116, foli 308c), on es pot veure sota la rúbrica al·lusiva una inicial G historiada amb l’escena de la translació de santa Eulàlia a la catedral de Barcelona en presència del rei Pere el Cerimoniós (1338), un fet, per altra banda, perfectament documentat. L’il·luminador també pot utilitzar els seus propis repertoris i haurà de conèixer la tradició il·lustradora de cada tipologia de llibre; però d’una manera més o menys directa, el que haurà de tenir més en compte és el contingut del manuscrit i les seves parts.

En l’essencial, la il·luminació del llibre fa sempre referència al seu contingut literari i només en la decoració marginal el pintor sol permetre’s una certa llibertat, no exempta de fantasiosos estils territorials: les conegudes “drôleries” franceses (una mena de divertiments estranys) o altres figuracions més o menys grotesques. De vegades, la pàgina pot ser preponderantment ocupada per l’orla i els seus motius ornamentals, deixant-ne només la part central per a poca quantitat de text o per a pintar escenes historiades. Així es pot veure en una pàgina totalment il·luminada d’un luxosíssim còdex reial del final del segle XIV o el principi del XV: l’anomenat Breviari del rei Martí, que en el foli 17v presenta unes històries amb profetes totalment envoltades per una gran orla formada per tiges i sarments vegetals, acabats en fulles de roure, que sostenen diverses tipologies d’aus, un drac i diferents nadons nus, en un estil mixt de doble arrel borgonyona i italianitzant molt naturalista (BnF, ms. Rothschild 2529). A part, imatges de caràcter documental com l’heràldica o pretesos “retrats” dels donants seran els complements opcionals que s’inclouran en molts llibres, sovint compresos en medallons integrats en les orles dels marges; en aquesta línia i a tall d’exemple es pot esmentar el foli 69 del manuscrit jurídic obrat a Catalunya titulat Innocentius IV papa. Apparatus super decretales (BnF, ms. Latin 3988), on, en un estil d’ascendència bolonyesa dels volts del 1330, es pot veure al marge inferior de la pàgina una orla formada per tiges de canyes i fulles d’acant que formen mitjos roleus, dels quals pengen sengles escuts heràldics (s’hi identifica el de la família Cruïlles). Juntament amb l’heràldica es presenten en medallons els retrats de mig cos d’un matrimoni de comitents.

La notació musical, la imatge i els llibres de cor

Un cas particular el constitueixen els manuscrits amb notació musical, en especial els anomenats llibres de cor (graduals i antifoners), i certes parts dels missals i els breviaris. Ja s’ha vist com la documentació ha definit escrivans especialistes en notació musical, i són freqüents documents amb encàrrec i compra de llibres de cor. La litúrgia de catedrals, parròquies, monestirs i convents demanava cantorals de gran format (després del llibre jurídic és el més gran que existeix) que servien per a coronar els ambons i els faristols als cors de les esglésies, que havien de poder ser vistos de lluny pels canonges, monjos i frares que havien d’entonar col·lectivament les lletanies, el cant ferm. A Catalunya s’han conservat algunes col·leccions de llibres de cor (majoritàriament dels segles XV i XVI), sobretot a les catedrals, encara que a causa de la desamortització vuitcentista se’n dispersaren i perderen bona part dels que s’escriviren per a convents i monestirs. Algunes excepcions, com els conservats al monestir de clarisses de Pedralbes, a Barcelona, són motiu de satisfacció, encara que ja pertanyen a l’època renaixentista. En tot cas, de la mateixa manera que en altres territoris europeus, la necessitat de produir llibre musical començà ben d’hora en el temps, com es pot seguir en un document del 1333 en què el bisbe barceloní Ponç de Gualba feu donació, entre diversos i rics ornaments, de nou llibres per al cor a la seu de Barcelona (Mas, 1915, pàg. 241).

Des del punt de vista pictòric, els manuscrits musicals tenen els seus condicionaments, començant per les pautes a tinta negra o vermella i els pneumes, pauses i altres signes musicals, que solen dibuixar-se a ploma i alternant colors. La decoració pictòrica, historiada o no, sol raure en grans inicials que encapçalen els diferents cants dels oficis i sovint s’estén vers els marginalia, dibuixant acolorides i grans orles.

L’enquadernació i la seva relació amb les arts de l’objecte

El treball de l’enquadernació en època del gòtic es basà en diversos materials i utilitzà diversos elements que podien respondre a necessitats funcionals o a voluntats decoratives, sovint complementàries de les tipologies literàries. La fusta com a base, recoberta de seda, vellut o pell de diferents gruixos (cuir, aluda, albadina, etc.), constitueix l’element bàsic de la major part dels llibres que han conservat cobertes originals (n’hi ha molts de reenquadernats modernament als arxius i biblioteques). Els exemplars més luxosos, normalment llibres il·luminats de tipus litúrgic, podien incorporar sobrecobertes d’orfebreria. Des de l’època del romànic es conserven a Catalunya tapes luxoses de còdexs, com ara les conegudes, fetes amb coure i argent esmaltats, d’un exemplar que es guarda a la catedral de Tortosa (Missal de Sant Ruf), o també un evangeliari amb cobertes de fusta treballada amb relleus conservat a la catedral de Girona. Aquesta riquesa decorativa també es troba en algunes obres gòtiques. Aquest és el cas d’uns evangeliaris que provenen de Girona o Vic, que incorporen treballs d’argenteria. Al museu de la catedral de Girona hi ha tres exemplars diferents de cobertes d’evangeliari molt similars: en sobresurt una que es pot datar entre el 1350 i el 1360 i que llueix punxó de Barcelona; està feta amb argent sobredaurat amb treballs de cisell i repussat, i incorpora plaques d’esmalt i pedreria (Alcolea, 1975, pàg. 140; Dalmases, 1992, vol. I, doc. 98, pàg. 410). També d’evangeliari es coneixen unes cobertes provinents de la catedral de Vic (MEV, núm. inv. 2189), que incorporen el punxó de la mateixa ciutat; el seu treball d’argent sobredaurat, cisellat i repussat, amb restes d’esmalt transparent, presenta punts de contacte plàstic amb la creu processional de la seu, obrada per l’argenter vigatà Joan Carbonell el 1394 en un estil escultòric italianitzant (Dalmases, 1986b, núm. 137, pàg. 217).

Aquests exemples de cobertes d’evangeliari, com també unes altres del primer quart del segle XV conservades a la parròquia de Traiguera (Dalmases – Giralt-Miracle, 1985, pàg. 122-125) presenten tipologies formals i iconogràfiques equivalents, de llarga tradició universal en els frontispicis d’aquest tipus de llibre litúrgic: en una cara hi ha la representació de Jesús amb els apòstols Pere i Pau o, més freqüentment en altres casos, el Crist en Majestat acompanyat del tetramorf; a l’altra cara és pràcticament universal la representació del Calvari amb Maria i sant Joan a banda i banda de la creu.

Aquestes temàtiques es veuen sovint reflectides en la documentació, com es pot comprovar en alguns inventaris que descriuen llibres manuscrits luxosos. Així, hi ha una àpoca de llibres inventariats pertanyents a la infanta Joana, filla de Pere el Cerimoniós, que prové de l’arxiu del monestir de Santa Clara de Barcelona i que, escrita en llatí medieval, descriu, al juliol del 1364, entre altres llibres i béns, un evangeliari “amb cobertes d’argent daurat i cisellat, en les quals hi ha en una part el Crucifix amb la beata Maria i sant Joan, i quatre imatges d’àngels. En l’altra part una imatge de Jesucrist en Majestat, amb els quatre evangelistes a l’entorn”. Es descriu també que en les dues cobertes hi ha encastades quaranta pedres precioses de diversos colors i cantoneres d’argent daurat (Mas, 1915, pàg. 245). En la mateixa font aporta la descripció d’un altre llibre de luxe, en aquest cas un missal “amb cobertes de fusta folrades de vellut vermell, amb tancadors de seda verda i amb cantoneres d’argent esmaltats i daurats amb sengles escudets amb flors de lis, i en els tancadors el signe del duc de Borbó”.

El llibre de luxe, doncs, té una gran varietat d’elements decoratius (tancadors, cantoneres, heràldica...) i de materials emprats, metàl·lics o de teixits fins. Aquestes descripcions palesen que es devia tractar d’exemplars de llibres il·luminats, malgrat que no sempre s’explicita en el text. La il·luminació de manuscrits i les cobertes luxoses van sovint aparellades en els manuscrits litúrgics, com es pot veure en una altra descripció feta en un inventari reial conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó; aquí es tracta d’un llegat testamentari del 1409, al·lusiu a la infanta Joana, comtessa de Foix i neboda del rei Martí I. Diu, en català antic: “Ítem, un saltiri ab letra grossa parisiencha, en pergamins de vedell, cap letrat d’aur, lo qual és istoriat de moltes istòries e specialment de la passió de Jhesú Christ e de moltes altres istòries; e és en lo començament lo cómpter escrit de letres d’aur, e en la una post és la anunciació de la Verge madona Santa Maria, e en l’altre post és istoriat com Jhesú Christ aparech a la Magdalena; e detràs lo dit libre ha tres sants ab senyal de peix e ab un lehó, ha hi dos tancadors d’argent daurats, e en cascun tancador ha un maragde ab sis perles grosses, de les quals fall una en I un tancador; en lo dit saltiri ha un girador d’argent daurat ab vuyt perles grosses, e és cubert lo dit saltiri de una cuberta lavadissa de drap de seda negra e vermella, e és formada de tarcenell vermell” (Rubió i Lluch, 1908-21, I, doc. 511). La descripció anterior és molt detallada, hi apareixen treballs d’il·luminació al costat dels d’orfebreria; a més, s’hi descriuen altres materials, com el drap de seda, que forma doble coberta, i elements com els giradors, que permeten moure els còdexs sense malmetre la decoració. En definitiva, tot un món d’integració de tècniques artístiques que, en el cas del llibre manuscrit, almenys el més luxós, implicava una bona part de professionals de formació diversa.

Lògicament, no tots els llibres tenien aquesta mena de cobertes tan riques; les més habituals en manuscrits d’una certa vàlua, a partir dels exemplars conservats, eren les cobertes de pell gofrada amb o sense aplicacions metàl·liques de llautó. Se’n conserven alguns exemplars, com ara una sèrie de còdexs procedents de la Diputació del General, que es troben a l’Arxiu de la Corona d’Aragó en cronologies compreses entre els segles XV i XVI, que mostren la coberta de pell gofrada amb una creu de sant Jordi a la part central, de gran format i policromada. El Missal de Santa Eulàlia, de l’arxiu de la catedral de Barcelona, també presenta una coberta de pell marró monocroma i gofrada, que incorpora aquí la creu de santa Eulàlia (v. 1403).

Per acabar els exemples, en el darrer arxiu esmentat es conserva un manuscrit de tipus civil que inclou les Ordinacions de fusters: són uns estatuts gremials compilats el 1435, tot i que l’exemplar al qual es fa referència aquí es devia copiar al final del segle XV (Coll, 2000, pàg. 662-663, fig. 13). L’interior es troba decorat amb inicials ornades i una pàgina sencera miniada amb la representació d’un Calvari sobre fons paisatgístic de tipus flamenc, compatible amb el caràcter humanista de la cal·ligrafia i les inicials ornades. Se’n conserven les cobertes de pell marró, gairebé llisa, que incorporen tancadors o fermalls, quatre platons per coberta i un girador central, tot de metall daurat, probablement de llautó.

Conclusió

A Catalunya, en la confecció del llibre il·lustrat de luxe baixmedieval, hi concorren diversitat de menestrals, de formacions professionals i artístiques diverses. Hi ha certs intercanvis puntuals de funcions (preparar els pergamins, copiar, rubricar, caplletrar, il·luminar, relligar i cobrir), però el cas més freqüent era formar companyia sota la direcció d’un llibreter, que, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIV, solia ser un il·luminador i pintor establert pel seu compte. En altres casos, a la primera meitat del segle, en l’entorn de la Corona especialment, la coordinació i supervisió del procés solia fer-la l’escrivà major, sovint un expert copista que personificava els encàrrecs, de vegades en solitari, i tenia la funció de pagar els altres artífexs per ordre del comitent.

Fos com fos, la relació de professionals enriquia el producte i, en el món del llibre medieval, no són estranyes les “contaminacions” entre, per exemple, la decoració ornamental a ploma i alguns motius pictòrics, o, en una línia més transcendent i que encara cal aprofundir en l’estudi, les influències mútues entre la il·luminació de tipus pictòric i l’esmalt que s’incorporava als treballs d’orfebreria.

Bibliografia consultada

Rubió i Lluch, 1908-21; Mas, 1915; Miret i Sans, 1915; Rius i Serra, 1933; Ainaud, 1962; Madurell, 1967a; Alcolea, 1975; Toubert, 1982; Bohigas, 1985; Dalmases – Giralt-Miracle, 1985; Dalmases, 1986b; Canellas – Trenchs, 1988; Peyrafort, 1988; Toubert, 1990; Dalmases, 1992; Coll, 1995, 1995-96 i 1998; Hamel, 1999; Coll, 2000; Alturo, 2003.