Principis estructurals i solucions constructives de l’arquitectura gòtica

Els principis estructurals i de composició

Al llarg de quatre segles, del XIII al XVI, mentre a bona part d’Europa es produeix l’inici i la florida de l’arquitectura gòtica i l’obertura al Renaixement, a la Mediterrània occidental i als pobles on s’estén la cultura catalana s’apliquen unes estructures originals que, amb materials i sistemes constructius similars, ofereixen i transmeten una novetat arquitectònica singular. D’una banda, la grandiositat de les construccions, que arriben a dimensions excepcionals en alçària i en els seus suports i que assoleixen, en l’arquitectura religiosa, uns espais aptes per acollir els fidels i facilitar-los l’aproximació i l’audibilitat del predicador, o per oferir amb singularitat l’expressió del poder, amb uns espais arquitectònics espectaculars. De l’altra, també es resolen positivament els efectes de la llum, ja que la latitud no és la mateixa al nord que al migdia d’Europa.

És important també l’economia. Catalunya no té riqueses naturals i cal resoldre l’ús adequat de cada edifici amb austeritat. El resultat són els paraments llisos, en contrast amb una decoració puntual en les obertures, en portals i finestres. L’ús de pilars poligonals i cilíndrics i d’arcs de diafragma, juntament amb la pedra, la fusta, el ferro, les voltes i les cobertes, tractats sovint de forma diversa, resolen els problemes. Així s’obtenen unes proporcions harmòniques amb mesura, alhora que atrevides, però amb plena seguretat estructural.

Hi ha una simplificació formal que es planteja des d’un racionalisme que és fruit d’un pensament i d’un ordre que expressen tant els pensadors com els poetes i els juristes, amb una llengua i un estil aptes per al pacte i la política. En el transcurs d’aquests segles, a la Mediterrània i a Europa, a Bizanci i a Roma, hi té pes la presència catalana. Era un camí que s’obria al futur, però que, malgrat donar noves oportunitats, no fou capaç de superar políticament els reptes de l’aventura atlàntica. La història ens portà a la derrota d’una concepció hispànica contraposada a la dels nostres veïns de ponent, i a seguir la moral del vençut, que creu que una nació ha d’esdevenir província.

El nostre gòtic és l’estil de la Catalunya nacional. El romànic és el de la Catalunya naixent, i el Renaixement, el del defalliment.

Sortosament, però, la defallença se superà a partir del romanticisme, i amb la Renaixença s’obrí el desig nacional d’aportar al món, pels camins de l’art i amb l’arquitectura, unes possibilitats i una voluntat de renovació universals. Així es va fer possible relligar l’arquitectura singular del gòtic amb la modernitat. Una tasca ingent que portaren a terme els nostres arquitectes i artistes, molts dels quals han arribat a ser valorats mundialment.

Les estructures portants

Els murs de fàbrica

Els paraments de tancament dels edificis són tractats en el seu aspecte extern de manera diversa, d’acord amb la seva categoria. En els edificis representatius i urbans, l’acabat es fa amb grans carreus ben buixardats de pedra sorrenca, amb llindes motllurades a les obertures. Els marbres rarament hi figuren, i només a l’interior.

Per a la maçoneria en els edificis urbans –palaus de la noblesa i cases de ciutadans honrats– es fa ús de pedres col·locades per filades horitzontals de dimensions d’entre 20 i 30 cm d’alçària, de llargada variable, sovint rejuntades amb morter. És una bona manera d’aprofitar la pedra, és a dir, d’estalviar, com correspon a un país d’escassa riquesa natural, on els carreus més grans es posen en els punts que demanen més resistència, a les cantoneres i a les llindes.

Als portals, sobretot en els arcs de mig punt, les dovelles són de grans dimensions, amb proporcions ben modulades i noms particulars segons el lloc i la funció que tenen: clau, contraclau, coixí o dovella d’arrencada, ronyó, etc.

Les columnes

En els grans edificis, l’estructura portant de les voltes amb les creueries provoca que un feix de columnes cilíndriques maclades entre si s’aixequi verticalment per continuar amb els nervis, amb uns capitells a diversa altura que trenquen la vertical en continuar amb la curvatura superior. En alguns casos de grans esglésies de tres naus, uns prismes octogonals de gran esveltesa hi donen simplicitat i robustesa. Santa Maria del Mar i la seu mallorquina en són exemples notabilíssims. També n’hi ha de cilíndriques i lobulades en triforis i claustres.

Els arcs

L’arc ogival o de punta d’ametlla és l’arc característic gòtic, malgrat que també s’utilitza l’arc de mig punt. Permet obrir espais d’amplada diversa entre els murs verticals de suport de sostres i cobertes. La combinació de diversos arcs forma les voltes de creueria. El gòtic català se singularitza per la magnitud que assoleixen els arcs, que arriben al màxim d’atreviment en les construccions amb llums que sobrepassen els 20 m.

Els elements horitzontals

Els forjats i els sostres embigats

Són d’ús freqüent a la majoria d’edificis civils, i naturalment també a les naus de les esglésies i dormitoris i a les sales de grans dimensions cobertes amb arcs de diafragma que arriben a llums ben notables. A la sala de paraments del Palau Reial Major de Barcelona —el Tinell—, obra de Guillem Carbonell d’entre els anys 1359 i 1362, els arcs tenen 16 m de llum i, entre els set trams, el més gran té una llum que assoleix els 5 m. Al saló de Contractacions de la Llotja barcelonina, cada tram entre eixos fa 7 m, i la llum dels arcs, 11. Tot cobreix una superfície d’uns 700 m2.

Les drassanes barcelonines formen un gran espai que fa gairebé 140 m per 80 m, amb 8 naus paral·leles amb arcs de diafragma amb llums d’uns 5 m. En els forjats, sovint unes mènsules de pedra redueixen la llum de l’embigat, que en els edificis importants s’acostuma a decorar amb motius heràldics.

Les voltes

En general les voltes són de creueria amb formes senzilles —per aresta en encreuament d’arcs diagonals—, i poc sovint presenten solucions geomètriques entrellaçades amb claus de volta a les interseccions. Malgrat tot, són ben notables en algunes construccions representatives amb decoració escultòrica, com a la capella de Santa Maria del Socors del palau Dalmases de Barcelona, amb quaranta-vuit representacions d’àngels amb instruments musicals; o a la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat; al templet del claustre i a la volta de la capella del Santíssim i del Crist de Lepant (antiga sala capitular) de la catedral de Barcelona, i a la volta de la capella de la Sang o Sant Calze (antiga sala capitular) de la catedral de València.

La volta cupular de la sala dels Barons del Castell Nou de Nàpols pot considerar-se el súmmum de les grans cúpules gòtiques. En aquest cas, segons Cirici (1977, pàg. 404 i 412), el perjudici “constructiu gòtic de la construcció de càrregues impedí que Sagrera obtingués la màxima irregularitat gràcies a una espècie d’entrega contínua de la volta en tots els murs, amb la qual cosa va fer quelcom semblant a la denominada volta de racó de claustre, tal com en realitat és la de Santa Maria de les Flors de Brunelleschi”. Una galeria horitzontal, com un trifori, hi dona continuïtat i transparència, ja que passa pel darrere dels feixos de nervis dels arrencaments.

Detall de la capçalera de la catedral de Tortosa, amb els petits arcbotants i les torretes característics d’aquesta construcció. La darrera de les grans catedrals gòtiques catalanes a iniciar-se fou, precisament, la de Tortosa. La clau de volta del presbiteri major fou col·locada el 1440.

Enciclopèdia Catalana – G.Serra

Amb el pas de la volta ogival normal cap a l’estrellada de vuit puntes s’aconseguí una solució magistral, que ja va utilitzar Arnau Bargués a Barcelona, a l’antiga sala capitular de la catedral. També es retroba a la capella de la Sang de la catedral de València, i finalment a Nàpols, on Guillem Sagrera cobrí un espai de 26 u 26 m –el més gran del món amb arquitectura gòtica– i, en lloc de tancar-lo amb una clau central, hi deixà un òcul obert al cel, com en el panteó de Roma. Gaudí, amb l’ús dels hiperboloides, qui sap si com en altres obres del mallorquí, pogué aprendre del que fou també arquitecte de la Llotja de Palma.

Un fet important que cal destacar és l’ús de peces ceràmiques buides per omplir els carcanyols, és a dir, els espais que hi ha entre la plementeria, les arestes i el pis o forjat o la coberta d’un edifici. D’aquesta manera es podia reduir el pes mort, com s’ha pogut comprovar en obres de restauració efectuades a Santa Maria del Mar i al monestir de Pedralbes.

Les claus de volta són un element fonamental que es tracta, d’acord amb el lloc i la categoria de l’edifici, amb escultura policromada. Els suports el formen uns pilars compostos per una combinació de cilindres que, a partir d’un capitell comú, continuen amb les arestes de la creueria.

Les cobertes

Vista aèria de l’església de Santa Maria del Mar, a Barcelona. És perfectament visible el sistema de coberta amb terrat de rajola damunt les voltes de creueria. L’edifici es va començar el 1329.

Enciclopèdia Catalana – J.Todó

En general, les cobertes en el gòtic català no tenen pendents de més del 30% i són d’elements ceràmics, de teula aràbiga, amb terrats de rajola o de llosats de pedra. Les gàrgoles recullen les aigües i, com a gairebé tot Europa, són de formes esculturades, amb múltiples figures que els artistes esculpiren amb tota mena de representacions naturals o mitològiques. En els campanars poden donar-se pendents més pronunciats, encara que els materials siguin els mateixos, com a Sant Feliu de Girona i altres llocs propers. A les naus cobertes amb embigat que suporten arcs de diafragma i, en general, als claustres, poc ha canviat en el transcurs dels segles el sistema de col·locació de les teules, damunt de peces ceràmiques i cabirons. És singular la disposició de baranes calades en formes geomètriques semblants a les solucions dels finestrals, com a la Llotja de Perpinyà, a la façana obrada per Pere Joan al palau de la Generalitat o al Consolat de Mar de València. La barana serveix de tancament i recull les aigües de la teulada per una canalització que desguassa per gàrgoles de grans dimensions.

Les façanes i les obertures

Les façanes

En general, a les façanes de les esglésies destaquen dos elements: el portal i la rosassa, sobretot a la façana principal, que sovint està flanquejada per campanars o pinacles. Segons les seves dimensions, unes arcuacions planes decoren els paraments laterals, i, per ennoblir el centre de la façana, es corona amb un gablet. Aquest element triangular, sigui timpà o gablet, tant el construït en arc ogival com en llindes, bellament decorat, inclou, sobre el portal, imatges presidides per la figura de Jesucrist i la Mare de Déu, flanquejats per apòstols i sants. A la façana gòtica de la Casa de la Ciutat barcelonina, el gran portal d’accés i els finestrals estan harmònicament situats i es combinen amb les escultures, tot formant un conjunt que Arnau Bargués resolgué magistralment.

Les finestres i els portals

La necessitat d’aprofitar la llum procedent de l’exterior és paral·lela a l’evolució de l’arquitectura. A les ciutats ben protegides per muralles, que en possibilitaven la defensa i que sempre donaven unes parets massisses amb poques i reduïdes obertures, s’obriren més finestres als edificis, i se n’ampliaren les dimensions.

És característic de l’època baixmedieval l’augment progressiu de les mides de les finestres i finestrals, tant en les grans construccions com a les cases i els palaus. Si anteriorment una llinda de pedra sols podia arribar normalment a poc més d’1 m de llum, les noves formes que dividien aquesta llum amb suports verticals donaven possibilitats noves que, en tot cas, quedaren limitades per les mides dels tancaments de vidre, emplomat o no, que protegien la vida a l’interior dels edificis de la pluja, el vent i la temperatura.

Així, es passà de les formes bífores de poca alçària dels edificis anteriors al segle XIII a combinacions geomètriques a l’interior de les ogives amb formes quadrilobulades o trilobulades hàbilment combinades, que permetien tancar l’obertura de forma total amb porticons mòbils de fusta o amb vidres transparents, translúcids o amb múltiples solucions de vitralls emplomats.

Els elements verticals de divisió i suport s’aconsegueixen amb columnetes de pedra de gran esveltesa que donen lloc a gran diversitat de solucions, utilitzades molt sovint per la facilitat de tallar la pedra en seccions circulars o quadrilobulades, de manera que es troben en molts edificis al llarg de la Mediterrània. Les columnes s’exportaven a partir de tallers especialitzats en pedres calcàries de diversa procedència. Els tallers de pedra de Girona subministraren aquests elements de la denominada finestra coronella, que és abundant en molts edificis, tant de les ciutats com de la ruralia.

L’ogiva predomina com a forma estètica, malgrat que sovint hi ha llindes que s’han col·locat damunt de capitells de tota mena decorats amb simplicitat geomètrica, però també amb profusió esculturada ben diversa. Les finestres reben denominacions diferents: conopial, coronella, geminada. A mesura que els segles se succeeixen, les formes ogivals s’aniran transformant en solucions més treballades, que introduiran elements decoratius de traspàs al Renaixement a partir del segle XVI, i que perduraran al llarg del XVII fins l’aparició dels ordres clàssics.

Pel que fa als portals, cal distingir entre els dels grans edificis públics, els de les catedrals i les esglésies, i els portals d’accés als palaus i a les cases més senzilles. L’ogiva és utilitzada en les primeres, i pot ser ornamentada amb guardapols i formar part de la façana d’acord amb la importància dels seus estadants.

L’accés principal dels edificis civils és generalment a través del portal de mig punt, amb lleugeres variants, però sempre amb proporcions específiques que figuraven en els dibuixos que il·lustraven alguns dels llibres d’arquitectura i construcció publicats posteriorment i que han arribat a dia d’avui.

Els elements singulars

El claustre

Els claustres són conjunts de diversa importància d’acord amb la magnitud de les seus catedralícies i de les comunitats monàstiques. La supressió d’alguna d’aquestes comunitats ha comportat que uns quants hagin estat traslladats dels seus emplaçaments originals. Experimentaren tota una evolució, des de solucions de gran simplicitat, al principi del segle XIII, fins als claustres amb traceries veritablement complexes, on l’ogiva té un paper preeminent. A partir del XVII s’anaren transformant amb la recuperació dels ordres renaixentistes. Poden tenir una o dues plantes. El del monestir de Pedralbes és el de proporcions més grans. La llum entre columnes oscil·la al voltant dels 1,5 m.

La tipologia dels claustres s’estengué als patis de les institucions (palau de la Generalitat, casa de la Ciutat de Barcelona), en hospitals com el de la Santa Creu de Barcelona, el de Lleida i el de Montblanc, i també als palaus de la noblesa i la classe alta, com a les cases del barceloní carrer de Montcada i els palaus Centelles, Requesens, Gralla, etc.

El cimbori

El cimbori és la forma arquitectònica que dona llum a la part central dels grans edificis destinats al culte, que altrament resultarien foscos.

En l’arquitectura gòtica catalana no són gaires els cimboris que existeixen, ja que raonablement només n’hi ha a esglésies importants: catedrals i monestirs. S’aixequen per damunt del creuer i sovint aporten a edificis romànics les novetats estructurals gòtiques. Són estructures de planta octogonal, lleugeres, amb finestrals i proporcions arquitectòniques i geomètriques en les quals l’experiència fou decisiva en tots sentits. Els esforços estructurals es concentren i absorbeixen en els díedres que formen els costats del polígon. Hi destaquen els nervis que limiten les obertures i els que, del centre del cimbori, amb les voltes de creueria, es recolzen a l’interior dels angles que formen el polígon. Permeten donar llum a la part més fosca de les esglésies més grans. Els de les catedrals de Lleida i Tarragona i els dels monestirs de Sant Cugat del Vallès, Poblet, Santes Creus i Vallbona ofereixen el traspàs del romànic al gòtic, i d’un envoltant espai quadrat i unes cobertes de pendent d’uns 30 graus es passa a enlairar el creuer per remarcar-ne la importància i la funció.

Més endavant l’alçària creix, els finestrals s’allarguen i s’eixamplen i els contraforts dels vèrtexs de l’octògon s’enlairen amb pinacles que ajuden a compensar les empentes i milloren l’esveltesa del conjunt.

És un element més que cal considerar de l’atreviment dels nostres arquitectes i mestres medievals, que foren capaços d’apurar els límits de les possibilitats estructurals en tots els sentits, i que són causa d’admiració pel que aconseguiren amb solucions noves, que provoquen l’emoció per l’harmonia i l’elegància que presenten.

Durant els segles XIV al XVI s’anaren aixecant aquestes atrevides estructures, que han perdurat malgrat que, amb el pas dels segles, la pedra no ha tingut prou resistència a la meteorologia, la qual cosa ha comportat problemes de conservació per l’erosió del vent, la calor i les gelades, que han obligat a fer treballs de restauració importants. Tenen cimbori les catedrals de Tarragona, Lleida i Barcelona, i a València cal fer notar la participació dels arquitectes tortosins que l’aixecaren.

Estructuralment representen una solució que s’acosta al límit de les possibilitats de l’arquitectura feta amb pedra i terra cuita.

És interessant destacar el cimbori de la seu barcelonina, que no fou acabat fins uns quants segles més tard, al final del XIX, però ja a la seva època, com mostra el dibuix del mestre Carlí, hi havia una important capacitat de projectar i construir. En aquest cas el cimbori està situat a poca distància de la façana principal, amb una alçària notable.

És aclaridor el que Antoni Gaudí afirmava: “El cimbori serveix per a il·luminar el centre del creuer, que és el punt més allunyat de les finestres de les naus (longitudinals i transversals).

»Però en aquesta funció útil s’acaba l’eficàcia a poca alçada sobre les naus, i llavors el cimbori, d’allí en amunt, només té vida exterior com a piramidació de l’edifici. El cimbori foradat de dalt a baix no té raó d’ésser, ja que per veure la seva alçada s’han d’aixecar els ulls perdent l’horitzó (que és el pla de comparació) i, per tant, es perd també tota noció de mida i de situació” (Las conversaciones de Gaudí con Juan Bergós, 1974, pàg. 57).

El campanar

És un element destacat de l’arquitectura religiosa, que remarca la importància de l’edifici i pot assolir una alçada considerable.

La funció principal dels campanars és suportar les campanes, que tenen un pes considerable i, a més, han de poder giravoltar i provoquen vibracions. L’alçària del campanar permet duplicar el radi d’acció del so. Les campanes serveixen per anunciar les hores, les festivitats, els naixements i les defuncions, el perill —sometent—, el foc i el mal temps. També per a mostrar la importància i el prestigi de la població. En no ser indispensable, es construeix en general posteriorment a l’espai d’ús —les naus—, i sovint fins i tot resta inacabat. En general forma part del mateix edifici, però també es pot situar separat.

La tradició romànica ofereix la planta quadrada, amb la superposició d’obertures que es corresponen amb les plantes, que van ocupant l’espai. A la part baixa exterior es presenta massissa i ben carreuada i a la part alta allotja les campanes i mostra diversos elements decoratius.

A partir del segle XIV l’arquitectura gòtica n’accentua l’esveltesa. La planta pot conservar-se quadrada, però passa també a ser poligonal, i presenta la solució telescòpica. La coberta dels campanars ofereix diverses tipologies. Els de gran alçària es cobreixen amb un terrat, i els més corrents, amb una agulla piramidal. També es mantenen espadanyes a les esglésies més senzilles.

Les obertures són sempre amb ogives més o menys decorades, i sovint una cresteria amb pinaclets i ogives a les parts més altes els dona lleugeresa i finor decorativa. L’austera simplicitat dels paraments és el denominador comú d’aquest singular element de la nostra arquitectura. Presenten formes geomètriques senzilles, prismàtiques o piramidals, aspecte que s’adiu amb la característica de la gent d’un país que fou capaç de transmetre una forma de vida sòbria, acostumada a l’esforç, per obtenir i mostrar solidesa i defugir el que pot qualificar-se de superficial.

El millor exemplar i el més impactant i característic és el campanar de la Seu Vella de Lleida. És situat en un angle del claustre. És de planta octogonal i té una gran alçària (60 m), amb les arestes verticals afinades per un díedre i una solució elegant de la part alta, que ofereix una decoració d’ogives i pinaclets de finor i sensibilitat excepcionals.

En el campanar del monestir de Pedralbes, la simplicitat monàstica es mostra en un prisma ben proporcionat col·locat lateralment a la nau, sense cap element decoratiu.

El doble campanar es troba a la catedral de Barcelona, a ambdós costats del transsepte, i als dos extrems de la façana a Santa Maria del Mar, on la tipologia telescòpica, amb els tres pisos superiors oberts per ogives allargades, en fa uns elements expressius de finor i elegància excepcionals.

Inspirat en el conjunt de l’expansió territorial de la Corona d’Aragó, el Miquelet de València és d’una composició i solució realment extraordinària, per la situació exempta, la decoració ben proporcionada, l’alçària i la planta de grans dimensions. És potser una de les millors peces d’aquesta forma estructural de tota l’arquitectura gòtica. Estructuralment, les parets que suporten els campanars són de gran amplada. Hi ha diversitat de solucions en l’escala per accedir als pisos, que assoleixen altures considerables i que estreben el conjunt amb voltes sovint foradades i també amb nervis. A la part més alta, a l’espai destinat a les campanes, s’hi troben estructures de fusta per a l’accés, d’acord amb les possibilitats econòmiques de la construcció.

El projecte

L’arquitectura és la creació i l’adequació d’espais per a la vida. Són moltes les diferències entre el gòtic continental i el meridional, malgrat que és una mateixa arquitectura, en la qual el predomini de l’ogiva i la supressió dels grans volums de les parets característics del romànic són ben comuns.

La relació entre la longitud de la nau i la seva llum és freqüent que sigui del 10% en les catedrals franceses, britàniques i germàniques. En el gòtic català augmenta considerablement: el 32% a la basílica del Pi, o gairebé el 29% a Girona, amb llums de 16,5 i 22,8 m, respectivament. La Seu de Manresa o a la catedral de Palma arriben als 18 m de llum a la nau central (Cirici, 1968).

Des de mitjan segle XIX es començà a valorar l’arquitectura ogival, de forma que se situaren al mateix nivell els valors estètics i morals i els constructius i racionals. Els arquitectes J. Oriol Mestres, Elies Rogent, i posteriorment August Font i Joan Martorell, en valoraren el sentit estructural i funicular. Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940), en la conferència pronunciada a l’Ateneu Barcelonès titulada “L’arquitectura gòtica a Catalunya”, en la qual estudiava a fons l’església de Santa Maria del Mar, hi assenyalà característiques constructives singulars: des de l’aparell de carreus dels edificis gòtics, que mai no són isòdoms —aprofitant la pedra al màxim— fins a l’emplenament amb gerres i pots ceràmics dels carcanyols de les voltes. També l’ús dels arcs de diafragma, que podrien ser resultat d’influència oriental, a través dels andalusins. Fins i tot defineix l’arquitectura gòtica catalana com una arquitectura abstracta, és a dir, de proporcions simples irregulars, amb sobrietat i volums compactes i massissos.

Un altra característica és el resultat de la llum del Mediterrani, que, a una latitud de 45º, permet augmentar sensiblement la lluminositat dels espais interiors, fins i tot en els grans edificis religiosos, amb cimboris que permeten que la llum entri sense problemes.

Altrament, ja Cirici havia fet notar tota una base filosòfica resultat de la solució pactista nascuda de les condicions socioeconòmiques, que donava com a resultat solucions polítiques d’equilibri entre el poder reial i el de la noblesa, l’Església i la burgesia. Pere el Cerimoniós creia que calia un equilibri entre el rei i el poble per oferir seguretat als ciutadans, que havien d’acceptar unes lleis pactades. Eiximenis, en el Regiment de la cosa pública, aportà assenyades consideracions: “requir que les lleis sien ben fetes a favor sua e que sien ben observades per tots”. Hi apareixen idees arquitectòniques i urbanístiques per tal que la ciutat “sia alegre e plasent, que sol l’esguard enamora els homes que hi vénen d’altres terres”.

És curiós que formes reglades, com l’helicoide en les escales, o enguerxides, com el paraboloide, són presents a les escales de cargol en formes helicoïdals, comales columnes de les llotges de Mallorca i València, a les sinuositats del Castellet de Perpinyà i a les macles entre formes geomètriques arquitectòniques, de forma que el gòtic català, expressat amb claredat, queda tal com geogràficament és situat entre França i Castella, a diferència, com opina Cirici, de la vaguetat francesa i de la confusió castellana (Cirici, 1968, pàg. 392).

Les influències de l’arquitectura gòtica catalana i la seva persistència

El gòtic català és un precedent de la solució de l’església jesuítica. És ben conegut que sant Francesc de Borja (Gandia, 1510 – Roma, 1572), tercer general de la Companyia de Jesús, contribuí, primer com a duc de Gandia, a l’erecció a Roma de la nova església anomenada del Gesù, en bona part gràcies a la gran generositat del cardenal Farnese, nebot del sant pare Pau III. Aquest papa fou el que erigí l’orde ignasià.

Se sap que l’arquitecte Vignola visità amb Francesc de Borja el cardenal a la seva vil·la de Caprarola per parlar-li com a prepòsit general (1565-72), i li insistí que el temple havia de ser d’una sola nau. Sobre els orígens de l’arquitectura jesuítica a Espanya, la hipòtesi exposada el 1913 per Joseph Braun que la col·legiata gòtica de Gandia podia haver estat motiu d’aquest interès per la nau única, que fou posteriorment discutida per Pirri i Vallery-Radot, sembla que cal puntualitzar-la.

Sant Francesc de Borja fou lloctinent de Catalunya del 1539 al 1543, i naturalment coneixia l’arquitectura que a l’edat mitjana era corrent als territoris de la corona catalanoaragonesa i que els ordes mendicants consideraven com la més apta per a la predicació. El fet que a Itàlia hi haguessin esglésies renaixentistes de tipus semblant, com ara l’església de Montserrat a Roma, que naturalment Ignasi de Loiola, coneixia, ja des del 1538, i més tard Francesc de Borja, i que altres esglésies renaixentistes fossin també d’una sola nau no és suficient per a negar aquesta hipòtesi.

No és estrany que Francesc de Borja, que en qüestions d’arquitectura tenia més coneixements i experiència i que, a més, havia fet donació de quantitats importants de ducats per a la construcció de col·legis jesuítics i transmeté als seus fills que ho continuessin fent generosament, estigués convençut que, per donar millor servei als fidels, convenia defensar el que, per clara experiència dels dominicans i franciscans, sovint havia conegut en els seus territoris com a millor forma arquitectònica. Així fou com el gran arquitecte Vignola va convertir l’església del Gesù, que sant Francesc de Borja veié pràcticament construïda, en exemple per a totes les esglésies jesuítiques, amb la mateixa solució arquitectònica amb què, amb perícia i atreviment, s’havien construït tants temples del gòtic català (Batllori, 2001).

Persistència i continuïtat

Durant més d’un segle després del 1500 persisteix a Catalunya la construcció de naus d’esglésies amb voltes de creueria i ogiva en edificis de proporcions importants, com ara a Esparreguera, Caldes de Montbui i Montserrat, sovint motivades per l’augment de població, que demanava un espai més gran. Poc temps després, però, aquestes esglésies s’ompliran de retaules barrocs i s’aniran arraconant els gòtics.

Amb el romanticisme retornarà el neogòtic, i molts arquitectes de la segona meitat del segle XIX realitzaran obres de gran qualitat. En són exemple l’església de Joan Martorell a Castellar del Vallès i la de les Saleses de Barcelona. És remarcable l’esforç dels estudiosos Domènech i Montaner, Bassegoda i Amigó, Puig i Cadafalch, Florensa i Folguera, que, amb d’altres, s’esforçaren per donar a conèixer la importància de la contribució catalana a la història de l’arquitectura.

Gaudí, en la seva obra, va voler superar el gòtic, tant en l’aspecte estructural com en el formal, mitjançant la seva “nova arquitectura”. Per això comparà les naus de la catedral de Colònia amb les de la Sagrada Família, estudià les línies de força resultants de l’estudi funicular i se serví per al seu càlcul de la maqueta invertida de la capella de la Colònia Güell. Això li permeté eliminar contraforts i arcbotants, amb una estructura reticular equilibrada i solucions atrevides i completament innovadores, que, si més no, es poden considerar com el resultat de la recerca, i que són continuadores del que uns segles abans havien construït els arquitectes gòtics catalans.