Jocs Olímpics d’Hivern de Pyeongchang
Encesa del peveter durant la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics d’Hivern de Pyeongchang
Els Jocs Olímpics d’Hivern es van disputar a la ciutat de Pyeongchang (República de Corea), entre el 9 i el 25 de febrer. Els atletes russos hi van participar sota l’empara de la bandera olímpica, perquè el seu comitè olímpic va ser exclòs de participar-hi per les acusacions de falsificacions de controls antidopatge en els Jocs de Sotxi del 2014. Corea del Nord, tot i que tècnicament continua en guerra amb el seu veí del sud, va enviar una petita delegació d’esportistes i també dirigents polítics per mirar de començar una nova era de distensió. Les dues Corees van desfilar conjuntament en la cerimònia d’inauguració i es va formar un equip unificat en la competició d’hoquei sobre gel femení.
El biatleta nord-català de Ceret, Martin Fourcade, va erigir-se en la cita olímpica com un dels millors de tots els temps en la seva modalitat en sumar tres medalles d’or, que es van afegir a les dues d’or i les dues de plata que havia aconseguit als Jocs de Vancouver (2010) i els de Sotxi (2014). En la general de la Copa del Món, va ser el millor per setena temporada consecutiva. A Pyeongchang també va destacar l’actuació de la sabadellenca Queralt Castellet, que va ser setena en la modalitat de migtub de les proves de surf de neu.
Noruega, amb 39 medalles, va establir un nou rècord en la història dels Jocs d’Hivern, ja que va superar les 37 medalles dels Estats Units a Vancouver. La seva gran representant va ser l’esquiadora de fons, Marit Bjørgen, que amb un bronze i un or va arribar a les 15 medalles i es va convertir en l’esportista més guardonada de la història dels Jocs d’Hivern.
Una delegació de la Generalitat de Catalunya va ser a la cita coreana per a tirar endavant, amb l’aval del Comitè Olímpic Internacional, la candidatura olímpica Pirineus-Barcelona per als Jocs d’Hivern del 2030, que va tenir el suport de l’Ajuntament de la capital catalana i de les grans estacions d’esquí de Catalunya.
Copa del Món de futbol
França celebra la victòria en la Copa del Món de futbol
El Mundial de Rússia, celebrat entre el 14 de juny i el 15 de juliol, va coronar França com a campiona, per segona vegada en la història després del títol del 1998. L’estil de joc de l’equip va ser la conseqüència d’una barreja de grans figures mundials conduïda pel tècnic Didier Deschamps. Aquest, juntament amb Mário Zagallo i Franz Beckenbauer, han estat els únics capaços d’alçar una copa del món des del terreny de joc i des d’una banqueta, ja que Didier va ser jugador de l’equip guanyador del 1998.
Deschamps va mantenir el rumb ferm de les seves idees i, sobretot, va posar al servei del col·lectiu estrelles mundials com el jove Mbappé, Griezmann i Paul Pogba. El migcampista d’ascendència guineana va ser pilar, igual que N’Golo Kanté, en un equip que no va enamorar pel seu joc, però que sí que va focalitzar el seu objectiu amb convicció, avalat per una defensa forta i per un atac contundent que va noquejar el somni de Croàcia en la final (4-1). Luka Modrić, la gran figura de l’equip de Croàcia, va ser nomenat millor jugador del campionat i al final del 2018 va ser premiat amb la Pilota d’Or.
El Mundial també va veure la millor Bèlgica de la història, dirigida pel tècnic de Balaguer (Noguera), Robert Martínez. La coneguda com a generació d’or de la història del futbol del país, encapçalada per futbolistes de gran talent com Hazard i De Bruyne, va corroborar amb fets la seva fama i van quedar per a la posteritat com la millor Bèlgica que mai ha trepitjat un Mundial: van pujar al podi del torneig després de derrotar Anglaterra en la final de consolació (2-0) i van superar la generació que el 1986 va obtenir el quart lloc a Mèxic.
En el capítol de decepcions, les principals van ser les del Brasil de Neymar –eliminat a quarts de final–, les de l’Argentina i Espanya –eliminades a vuitens de final– i la de la defensora del títol, Alemanya, que no va superar la primera fase. Espanya va perdre, a més, el seu seleccionador, Julen Lopetegui, que va fitxar pel Real Madrid uns quants dies abans que comencés la competició. Fernando Hierro, sense experiència a la banqueta, el va substituir.
Jocs Mediterranis de Tarragona
Tarragona cedeix a Orà el relleu per a l’organització dels XIX Jocs Mediterranis durant la cerimònia de clausura
© Jocs Mediterranis Tarragona 2018
Amb un any de retard i després de les incerteses sobre la seva celebració provocades pels endarreriments del finançament estatal, al final els Jocs es van celebrar, però amb austeritat (22 de juny – 1 de juliol). Van arrencar amb mal peu, amb una inauguració amb poca gent i polèmica pels seients buits visibles, un dèficit agreujat pel fet que l’alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, havia assegurat, hores abans, que no quedava ni una entrada. Aquest mal principi va costar de remuntar perquè les errades logístiques posteriors van contribuir a malmetre la imatge pública dels Jocs. Tarragona, no obstant això, va obtenir com a llegat una anella esportiva coronada pel Palau d’Esports Catalunya, construït per la Generalitat de Catalunya.
L’esport català va tornar a tenir un paper preponderant en els èxits de la delegació espanyola, tot i que la denominació d’origen va quedar massa invisibilitzada, tant per la maquinària organitzativa com per la mediàtica. Els representants de les federacions catalanes, 82 esportistes, van obtenir 35 medalles: 10 d’or, 12 de plata i 13 de bronze. Itàlia va ser la delegació amb més guardons i va liderar el medaller amb 156, 56 d’or.
Quant a medallistes, 49 catalans, o sigui el 60%, van obtenir medalla. En esports individuals, Catalunya va brillar sobretot en natació, amb Mireia Belmonte (dues medalles d’or i dues de plata), la gran figura dels Jocs Mediterranis, i Jèssica Vall (dues d’or i una de bronze). L’equip espanyol de tennis de taula va ser campió amb la maresmenca Gàlia Dvorak, l’espanyola Maria Xiao de líder i la gironina Sofia Xuan-Zhang. Dvorak, que ja havia guanyat una medalla als Jocs Mediterranis celebrats a Pescara el 2009, va arrodonir una gran actuació amb el bronze individual.
Al marge de les actuacions esmentades, cal destacar l’actuació de l’espanyola Lidia Valentín en halterofília i també l’exhibició de triatló que va fer el portuguès João Pereira a Altafulla, tot just l’endemà de la inauguració dels Jocs. La seva actuació, però, va quedar eclipsada per la polèmica sobre la falta d’assistència de públic i la trobada entre el president de la Generalitat, Quim Torra, i Felip VI a la llotja del Nou Estadi, que va centrar el focus mediàtic després del discurs contra el referèndum que havia fet el monarca el 3 d’octubre de 2017.
Atletisme
L’atletisme va viure, durant el 2018, alguna de les grans gestes dels últims temps. El 16 de setembre, el kenyà Eliud Kipchoge –33 anys i campió olímpic a Rio 2016– va batre el rècord del món de la marató a Berlín amb una marca de 2.1.39 h, un minut i 18 segons menys que l’anterior plusmarca, que havia fet el seu compatriota Dennis Kimetto el 28 de setembre de 2014 (2.2.57 h). Aquesta fita va fer que Kipchoge guanyés el premi al millor atleta de l’any per part de la IAAF.
Per la seva banda, el francès Kevin Mayer va trencar un altre límit, el del decatló, i va arribar als 9.126 punts en el míting de Talence (França), deixant enrere una marca que ja es considerava formidable, els 9.045 punts d’Asthon Eaton del 2015.
Abans, en el Campionat d’Europa de Berlín, el jove atleta noruec Jakob Ingebrigtsen (17 anys) no tan sols va convertir-se en el campió més jove de la història quan es va imposar en els 1.500 m, sinó que, l’endemà mateix, va repetir victòria en els 5.000 m. També va destacar la competició de salt de perxa: l’atleta suec de 18 anys, Armand Duplantis, va endur-se la medalla d’or amb un salt de 6,05 m, nou rècord del món sub-20 i millor segona marca de la història a l’aire lliure, rere els 6,14 m de Serguei Bubka (1994).
Bàsquet
El 17 d’agost, el FC Barcelona va emetre un comunicat en què anunciava la retirada del jugador més rellevant de la història de la secció: Joan Carles Navarro (38 anys). A mitjan juny i uns quants dies després d’haver tancat la temporada, el club va comunicar a Navarro que no tindria lloc en el primer equip. Va ser un adeu a contracor –de fet, fa un any va subscriure un contracte amb el club fins el 2027–, però Navarro va acatar la decisió amb resignació i es va integrar en l’estructura del club en qualitat de mànager.
Els reconeixements cap al jugador van ser una constant en els últims mesos. Des del seu debut el 23 de novembre de 1997 contra el Granada, va defensar la samarreta del Barça durant vint temporades, amb l’únic parèntesi de la temporada 2007-08 als Grizzlies de l’NBA. Enrere va deixar un llegat farcit d’èxits col·lectius i individuals: en el club blaugrana, 35 títols –amb les dues Eurolligues, vuit Lligues i set Copes–, i en la selecció espanyola, deu medalles i el sostre històric d’internacionalitats, amb 253.
El Manresa, un any després de baixar a LEB Or, va recuperar el lloc en l’elit en el cinquè partit del play-off final contra el Melilla (97-67). No va ser un camí fàcil, perquè abans d’afrontar les sèries pel títol hi va haver relleu a la banqueta (Diego Ocampo per Aleix Duran) i es va haver de superar, també, un cinquè partit en els quarts de final, contra la Corunya
Al Mundial femení de bàsquet, que es va disputar a Tenerife, la selecció estatal amfitriona va aconseguir la seva sisena medalla seguida. L’equip, amb el tècnic Lucas Mondelo i cinc catalanes més (Laia Palau, Sílvia Domínguez, Marta Xargay, Queralt Casas i Anna Cruz), va obtenir la medalla de bronze, bo i superant Bèlgica (67-60).
A l’NBA, amb Kevin Durant d’MVP, els Golden State Warriors van revalidar el títol contra els Cleveland Cavaliers (4-0). Després, LeBron James, convertit en agent lliure, va fitxar pels Lakers de Los Angeles amb l’objectiu de fer renéixer una franquícia adormida.
A l’Eurolliga, el Real Madrid de Pablo Laso va obtenir el seu desè títol continental en imposar-se en la final de l’Eurolliga al Fenerbahçe d’Istanbul (85-80), mentre que Luka Dončić va ser triat MVP de la final a quatre, que es va disputar a Belgrad. L’eslovè es va acomiadar del Madrid abans de fer el salt al Dallas Mavericks de l’NBA amb el títol de l’ACB contra el Baskonia (3-1).
Ciclisme
L’home de l’any va ser el britànic Chris Froome, de l’equip Sky. El ciclista va ser el més fort en el Tour de França, celebrat al juliol, on va sumar el seu quart triomf, a tan sols un del rècord que comparteixen Hinault, Anquetil, Merckx i Indurain. Al setembre, va aconseguir el seu primer triomf en la Vuelta a Espanya, una victòria que havia perseguit sense èxit en les temporades anteriors. D’aquesta manera es va convertir en el tercer ciclista de la història a fer el doblet Tour-Vuelta. Abans només ho havien aconseguit Anquetil i Hinault. Al Giro d’Itàlia, l’holandès Tom Dumoulin (Sunweb) va sorprendre els dos grans favorits de la prova, Nairo Quintana i Vincenzo Nibali, i va guanyar la seva primera gran volta per etapes.
L’eslovac Peter Sagan va tornar a ser un dels protagonistes del calendari mundial. Va ser expulsat en el Tour de França per fer caure un rival en un esprint, però es va refer guanyant a Bergen (Noruega) el seu segon Campionat del Món seguit. El número 1 de l’UCI World Tour va ser el belga Greg Van Avermaet, gràcies, sobretot, a les seves victòries a les clàssiques París-Roubaix i Gant-Wevelgem.
La Volta Ciclista a Catalunya va arribar a l’edició 97. El murcià Alejandro Valverde va imposar-se amb suficiència en la classificació general i el vilanoví Marc Soler va confirmar-se com la gran esperança del ciclisme català en obtenir el tercer lloc final en el podi de Barcelona.
Futbol
El Futbol Club Barcelona, campió de la Copa
© FC Barcelona
El FC Barcelona va tancar el 2018 amb tres títols –la Lliga, la Copa i la Supercopa d’Espanya– sota la direcció d’Ernesto Valverde. No va assolir un bon resultat en la Lliga de Campions, en què va ser eliminat en els quarts de final per la Roma. A priori, es va considerar que l’equip italià era un rival assequible i el 4-1 del partit d’anada va deixar pràcticament classificats els blaugrana per a les semifinals. Tanmateix, la Roma va remuntar l’eliminatòria (3-0) al seu estadi. En les competicions estatals, el domini blaugrana va ser total. Amb el Real Madrid per sota del seu nivell –va acabar a disset punts del Barça–, el FC Barcelona va tenir l’Atlético de Madrid com a principal rival, tot i que els de Diego Pablo Simeone van acabar cedint davant dels de Valverde i van quedar segons, a catorze punts. La resistència dels madrilenys va acabar en la jornada 27, quan el Barça va assolir un avantatge de vuit punts gràcies a una victòria per la mínima en el Camp Nou. L’únic gol del partit el va fer Leo Messi, de falta. El gol va ser el 600 en la carrera de l’argentí. El campionat del Barça va ser pràcticament perfecte. L’equip de Valverde va guanyar el títol a Riazor contra el Deportivo. Li van sobrar quatre partits, un dels quals era contra el Real Madrid al Camp Nou, que va acabar amb empat (2-2).
La final de la Copa entre el FC Barcelona i el Sevilla es va disputar a Madrid, al Wanda Metropolitano. Va ser l’última final d’Andrés Iniesta, que dies després va anunciar el seu adeu al club. El Barça, en el millor partit de la temporada, va golejar els andalusos (5-0), amb dos gols de Luis Suárez, un de Messi, un de Coutinho i un d’Iniesta, que va marxar del camp aclamat per les dues aficions i va veure els últims minuts plorant des de la banqueta abans de recollir la que era la quarta Copa consecutiva del Barça. Iniesta va deixar el club al qual havia arribat amb només dotze anys i després de setze temporades al primer equip. Ho va fer amb 32 títols guanyats: nou Lligues, sis Copes, quatre Lligues de Campions, set Supercopes d’Espanya, tres Mundials de clubs i tres Supercopes d’Europa. Després de l’estiu, el Sevilla va ser també el rival del Barça en la Supercopa estatal (2-1) que es va celebrar a Tànger.
A la temporada 2018-19 de la Lliga, els blaugrana van guanyar per 5-0 el Real Madrid quan va visitar el Camp Nou, golejada que va costar el càrrec a l’entrenador blanc, Julen Lopetegui. Leo Messi va tancar l’any com a màxim golejador de la Lliga amb 15 gols i havent recollit per cinquena vegada la Bota d’Or que l’acredita com a màxim golejador del futbol europeu del curs passat amb 34 gols.
Al llarg de tot l’any, el Camp Nou va ser un espai on, de manera constant, partit rere partit, es va reivindicar la llibertat dels presos polítics i l’afició va fer notar la seva solidaritat mostrant diverses pancartes i també amb càntics de “llibertat”, després dels habituals d’“independència” en el minut 17 i 14 segons.
El 3 de desembre va morir, als 87 anys, i després d’una llarga malaltia, Josep Lluís Núñez, el president més longeu en la història del FC Barcelona. Amb Núñez, l’entitat va fer un salt en tots els aspectes; esportivament, econòmicament i socialment. Durant els 22 anys ininterromputs del seu mandat, el Barça va conquerir un total de 176 títols (140 dels quals oficials) en el còmput global de totes les seccions professionals del club (65 títols la secció d’handbol, 43 la d’hoquei sobre patins, 35 la de bàsquet, 29 la del primer equip de futbol, 3 la del futbol sala i 1 títol la del futbol femení). La decisió esportiva de Núñez més rellevant va ser el fitxatge de Johan Cruyff com a entrenador. Fent tàndem amb el tècnic holandès es creà el llegendari Dream Team, l’equip que va aixecar la primera Copa d’Europa, el 20 de maig de 1992 a Wembley. La seva relació amb el club, però, va acabar com el rosari de l’aurora i va deixar la institució dividida entre nuñistes i cruyffistes.
Al RCD Espanyol, el 2018 va ser un any marcat per les turbulències esportives i la destitució de Quique Sánchez Flores abans que acabés la temporada 2017-18 per culpa del mal joc, les crítiques de l’afició, la manca d’harmonia en el vestidor i la pèrdua de confiança de la directiva. El comiat de Sánchez Flores també va anar acompanyat de la sortida del llavors director esportiu, Jordi Lardín. L’exfutbolista Joan Francesc Ferrer, Rubi, va ser l’escollit per a liderar un nou projecte la temporada 2018-19. El president i màxim accionista del club, el xinès Chen Yansheng, va assegurar que no pretenia vendre el club, tot i que va traspassar alguns dels seus millors jugadors, com ara el golejador Gerard Moreno.
El Girona va protagonitzar una estrena històrica en la màxima categoria més que digna i va satisfer les expectatives d’uns propietaris amb un projecte ambiciós. La permanència a primera divisió, però, no va ser l’únic titular cridaner del 2018 a Montilivi. L’any va deixar també el canvi de timó a la banqueta, un cop Pablo Machín va tancar una etapa brillant, la de més èxit de la història de l’entitat, i va fitxar pel Sevilla. El seu substitut va ser l’exjugador del FC Barcelona, Eusebio Sacristán.
El campió de la Lliga de Campions va ser el Real Madrid, que va viure un any de sensacions enfrontades per la certesa d’un final d’etapa, una de les de més èxit, amb els tres ceptres continentals consecutius. La duresa de dir adeu a Cristiano Ronaldo –que va marxar a la Juventus de Torí per cent milions d’euros– i a Zinedine Zidane no va ser fàcil de digerir per la massa social, sobretot perquè el substitut, Julen Lopetegui, va fracassar en la seva missió.
L’Atlético de Madrid, per la seva banda, va ser el campió de la Lliga Europa de la UEFA i també de la Supercopa d’Europa en vèncer en la final el Real Madrid. En el futbol internacional també va destacar el triomf del Manchester City a la Premier League de la mà de l’entrenador català Pep Guardiola, que va revolucionar el joc d’aquest campionat, tradicionalment molt més directe.
Motor
Marc Márquez va sumar el cinquè títol mundial en MotoGP
El 2018, Marc Márquez i Toni Bou van mantenir la primacia catalana en els Campionats del Món de MotoGP i trial, respectivament. Marc Márquez va sumar el setè títol mundial, als 25 anys, el cinquè en sis cursos completats en la categoria reina. Per la seva banda, Toni Bou va afegir un altre doblet en les modalitats de l’equilibri dinàmic a l’aire lliure i sota sostre, i acumula 24 corones mundials, als 32 anys. A la pràctica es manté imbatible des del 2007, quan va entrar a Honda HRC. Els colors de l’equip japonès agermanen els èxits dels dos campions catalans en dues especialitats ben diferents, en què tots dos van palesar un domini incontestable.
De fet, el curs de Marc Márquez amb l’RC213V va ser el més reeixit d’ençà de la ratxa de deu victòries seguides el 2014. El cerverí va guanyar nou curses el 2018, malgrat la rèplica de Ducati, que en va guanyar set amb Andrea Dovizioso (4) i Jorge Lorenzo (3). Tanmateix, més que el nombre de triomfs, la dada que va definir el curs de Márquez van ser els 14 podis i quatre zeros en 18 proves disputades.
El seu punt més baix va ser la polèmica cursa a l’Argentina, la segona del curs, quan el van penalitzar tres cops i va fer caure Valentino Rossi. Es va refer amb tres victòries seguides abans d’anar a terra a Mugello (Itàlia).
Maverick Viñales va obtenir la desena victòria catalana del curs en la categoria gran, i Àlex Rins i Pol Espargaró també van pujar al podi. Però no ho va fer Dani Pedrosa, que a mitjan curs va anunciar la seva retirada, als 33 anys. El seu substitut a HRC –i nou company de Márquez– va ser el balear Jorge Lorenzo.
En Moto3, Albert Arenas va vèncer a França i a Austràlia, en extrems oposats del curs. Amb els èxits del gironí, de Marc Márquez (9) i de Viñales (1), Catalunya ja suma 275 victòries en 3.088 curses del Mundial, encara que mana Itàlia amb 804.
Els números de Toni Bou en el trial van ser igual d’aclaparadors. El de Piera va vèncer en set de les nou proves a l’aire lliure, un cop refet d’una lesió a l’esquena al febrer, quan ja havia guanyat les cinc primeres proves en pista coberta del curs. Les seqüeles amb prou feines es van notar en el seu exercici, però va fallar en la doble cita al Japó. El cap de setmana a Motegi (Japó) es va saldar amb dues victòries per a l’escuderia gironina Gas Gas, per al també pilot gironí Jeroni Fajardo i per al jove basc Jaime Busto. L’anoienc, però, va reprendre el seu full de ruta triomfal a partir de la cita següent, a Andorra, on va igualar les 99 victòries del mític Doug Lampkin, i al final del curs ja n’acumulava 104.
En el Campionat del Món de fórmula 1, Lewis Hamilton va sumar el cinquè títol, i igualà el seu rècord personal d’onze victòries. Ferrari va plantar cara a Mercedes més que mai en l’era híbrida, però Sebastian Vettel va encadenar tres mesos sense guanyar que van donar encara més lluentor a l’exercici del campió anglès.
En el Mundial de ral·lis la sorpresa del curs va ser el rendiment d’Ott Tänak (Toyota), vencedor en quatre proves, les mateixes que el campió, Sébastien Ogier (Ford). Per la seva banda, Sébastien Loeb es va proclamar campió a Catalunya, amb Citroën, i va anunciar del seu retorn el 2019 amb l’equip Hyundai.
Altres
Com en els anys anteriors, una de les grans figures de l’esport als Països Catalans va ser Rafael Nadal. El tennista de Manacor va aixecar a Barcelona el seu onzè títol en l’obert Banc Sabadell-Comte de Godó i, poques setmanes després, va sumar també el seu onzè triomf a Roland Garros, amb el qual va assolir un rècord perquè mai un jugador no havia aconseguit 11 títols en un Grand Slam. Amb tot, a final del curs, el número 1 va ser per a Novak Djoković, campió a Wimbledon i a l’Obert dels Estats Units.
El britànics Chris Froome, Geraint Thomas (Sky) i Simon Yates (Mitchelton-Scott) van triomfar en les tres grans voltes de la temporada, el Giro, el Tour i la Vuelta respectivament. L’altre home de l’any va ser el veterà murcià Alejandro Valverde, que va aixecar el títol mundial amb 38 anys i també va triomfar per tercer cop en la Volta a Catalunya. El ciclista de Vilanova, Marc Soler, va conquerir una de les voltes més dures del calendari, la París-Niça.
Kilian Jornet va allargar la seva llegenda guanyant la classificació general de la Copa del Món de curses de muntanya i la cursa vertical del Campionat d’Europa d’esquí de muntanya.
La nedadora barcelonina del CN Sant Andreu Jèssica Vall va brillar en els principals campionats internacionals. En el Campionat d’Europa de Glasgow, va obtenir la medalla de plata, i, en el Mundial de piscina curta, va ser cinquena en la final. En el Campionat d’Europa, el duo format per Berta Ferreres i Pau Ribes va obtenir dues medalles de bronze en les proves de natació artística.
El Campionat d’Europa absolut de waterpolo es va celebrar a les piscines Bernat Picornell de Barcelona. La selecció espanyola masculina, amb vuit jugadors catalans, es va plantar a la final, però va perdre el partit decisiu contra Sèrbia en els llançaments de penal (12-10). La selecció femenina, amb dotze jugadores catalanes, va ser tercera.
La selecció espanyola d’handbol, dirigida per l’entrenador de Sarrià de Ter, Jordi Ribera, va aixecar el seu primer títol europeu de la història en un campionat que es va disputar a Croàcia al gener. L’equip va tenir accent català i, de fet, el jugador de Granollers, Ferran Solé (Tolosa), va ser escollit com el millor extrem dret del campionat. En l’equip també van jugar David Balaguer, Valero Rivera, Aitor Ariño, Joan Cañellas, Viran Morros i Adrià Figueras, així com els jugadors del FC Barcelona, Gonzalo, Pérez de Vargas i Raúl Entrerríos.
La secció del FC Barcelona d’hoquei sobre patins va completar un any 2018 excepcional en què va alçar sis títols dels set que va disputar: l’OK Lliga, la Copa, la Lliga catalana, la Lliga europea, la Copa Continental i la Copa Intercontinental. El Lleida Llista, per la seva banda, va obtenir a casa la Copa de la CERS, en derrotar el Barcelona amb un gol de Creus en la tanda de penals.
Les seleccions espanyoles, amb gran presència de catalans, van guanyar els dos títols europeus d’hoquei sobre patins. L’huracà Leslie va provocar la suspensió de la final femenina a Mealhada (Portugal) entre Portugal i Espanya –amb set catalanes– a 1 minut 45 segons d’acabar el partit, quan la selecció espanyola guanyava per 2-3, tot i que tenia prou amb l’empat. El duel es va reprendre l’1 de novembre i va finalitzar amb un 2-4. En el campionat masculí, amb un equip format per nou jugadors catalans, un de gallec i el tècnic argentí, Alejandro Domínguez, Espanya es va endur el títol en la final celebrada a la Corunya (Galícia) en derrotar a Portugal per 6-3. En el Campionat del Món de patinatge, disputat a la Vendée (França), el grup de xou del CPA Olot va conquerir el seu 12è títol mundial i ho va fer al davant del CPA Girona.
En gimnàstica, va destacar el retorn de la nord-americana Simone Biles, de 21 anys, la qual, després d’un any sabàtic, va conquerir a Doha (Qatar) el seu quart Campionat del Món en el concurs complet, una fita que mai cap altra gimnasta no havia aconseguit. Al començament d’any, Biles va acusar l’antic metge de l’equip dels Estats Units d’haver abusat d’ella sexualment.