L’aparició sobtada d’una gran fractura a l’Àfrica
Fractura geològica a Kenya
Al continent africà, a l'abril, va aparèixer una gran fractura que s'estén superficialment al llarg de diversos quilòmetres pel sud-oest de Kenya, que va travessar camps, va esquerdar carreteres i va foradar la reserva Masai Mara. Aquest tall literal a la superfície de la Terra, d’uns 15 m de profunditat i 20 m d'amplada, es deu a l’existència d’una falla que indica que l’Àfrica està en procés de dividir-se en dues parts. Tot i que aquest fet va comportar un gran seguiment mediàtic, cal dir que la fractura forma part d’un procés molt lent i que s’ha d’entendre dins del context geològic de la tectònica de plaques, la qual es posa en evidència en aquest sector, on anuncia que és activa i que està en contínua evolució. La placa tectònica continental africana cobreix tot el continent i s'estén fins a la part dorsal mesoatlàntica. Tots els seus límits, però, són divergents (a excepció de la vora que toca amb la placa euroasiàtica, per la Mediterrània).
Un dels aspectes més importants de la placa africana és la gran vall del Rift, que s’estén per l'est amb més de 6.000 km de longitud, i que travessa Etiòpia, Kenya i Tanzània. El rift africà és un gran sistema de fractures que es va començar a crear fa uns 30 milions d’anys i que està en contínua evolució, com bé ho indica la distribució dels principals volcans africans i l’alineació dels grans llacs, des del Victòria al Tanganyika, associats al llarg d’aquestes fractures.
Des de la perspectiva del temps geològic, l’evolució del rift portarà a la fragmentació del continent africà en dues plaques: la nubiana (a l’oest) i la somali (a l’est). Si això succeeix, l’entrada de l’oceà separarà el sector oriental de l’Africà de la resta del continent. Aquest procés que ara descrivim és el que en el seu moment va separar l'Àfrica de l’Amèrica del sud, i, per tant, la dorsal atlàntica és l’evolució d’un rift molt més antic. Així doncs, el futur de la zona, a escala de temps geològica, d’aquí a uns cinquanta milions d’anys, podrà correspondre a un escenari en el qual les fractures acabin per dividir el continent africà.
L’explosió i l’esfondrament del volcà Anak Krakatau genera un tsunami a Indonèsia
El volcà Anak Krakatau durant l’erupció del mes de juny
© James D. P. Moore/Earth Observatory of Singapore
El volcà Krakatau se situa a l’estret de Sonda, en el conegut com a cinturó de foc del Pacífic, una de les zones amb més ocurrència d’activitat volcànica i sísmica de la Terra. El volcà, a 140 km al nord-est de la zona de subducció de la placa australiana sota la placa eurasiàtica i més precisament sobre la placa de la Sonda, es troba en el límit entre les dues plaques i la unió de dues falles.
La gran erupció del volcà Krakatau, conegut com el pare, va ocórrer l’any 1883 i és una de les més fortes de les quals es té registre. Es calcula que la intensitat de l’explosió va ser l’equivalent a 13.000 bombes d’Hiroshima, va matar prop de 40.000 persones i va tenir repercussions a tot el món. L’ona explosiva va generar un tsunami amb onades de més de 40 m i durant mesos va deixar mig món amb llum crepuscular per la cendra que escampava per l'aire.
El volcà Anak Krakatau (‘fill del Krakatau’) es va formar el 1928 a partir de les restes de la gran explosió del Krakatau pare, es va mantenir actiu des del 2012 i es va veure intensificada la seva activitat durant els darrers tres mesos del 2018.
Al novembre, el volcà va arribar a registrar divuit episodis en un dia, amb emissió de fumaroles i fragments de lava fins a una alçària de 600 m, fins que el 22 de desembre es va produir un devastador tsunami que va deixar cents de morts i més de 7.000 ferits a Indonèsia.
Els motius pels quals es va desencadenar el tsunami es deuen a la combinació de diversos factors: en primer lloc, l’erupció del volcà; en segon lloc, la pujada de l’onatge per les marees, i, en tercer lloc, el fet més destacat i sorprenent, l’esfondrament del mateix volcà. El con volcànic es va enfonsar i el cràter en una setmana va perdre uns 200 m d'alçària.
Les esllavissades de tones de terres i roques caigudes al mar són la hipòtesi que fins ara han donat els científics per explicar l'origen d’aquest tsunami, una raresa, ja que fins ara només es preveia que es causessin per l'activitat directa dels terratrèmols. Per aquest motiu, vint minuts després de l’erupció arribaven, a 15 i 20 m de la costa, onades amb alçàries entre 2 m i 5 m, malgrat que l’erupció no va ser gaire forta i no es va registrar cap sisme que desencadenés el tsunami.
El de l'estret de Sonda és el segon tsunami d'importància que pateixen els indonesis aquest any, després del que es va produir el 28 de setembre a l'illa de Cèlebes, en què van morir 2.256 persones.
Les riuades de Sant Llorenç a Mallorca
L’any 2018 va ser especialment tràgic per a alguns municipis mallorquins com Artà, Sant Llorenç des Cardassar i Manacor, al llevant de l'illa de Mallorca, a causa de les riuades ocasionades per les fortes pluges torrencials, sense precedents en la memòria local.
A Sant Llorenç des Cardassar, la nit del 9 d’octubre, van caure 257 l/m2, amb unes conseqüències devastadores: hi van morir 13 persones i s'hi van produir molts danys materials a causa del desbordament dels torrents.
La tragèdia es deu principalment a dos fets. En primer lloc, la situació de l’assentament en relació amb el medi, ja que a Sant Llorenç es troben dos torrents, el de ses Planes i el de sa Blanquera, en una conca amb desnivells importants, que actua com un embut, en el qual quan plou fort l'aigua baixa de forma molt ràpida i virulenta. El segon fet és que el pla d’emergència no es va activar amb suficient temps d’antelació.
Les Illes Balears es veuen afectades de manera cíclica per tempestes que provoquen greus inundacions, com la del 1989, que va afectar la mateixa zona i que va provocar tres morts a Portocolom. Els episodis torrencials a causa dels aiguats es veuen incrementats per l’escalfament global. En aquest sentit, a l’estiu del 2018 la Mediterrània va batre rècords de temperatura de l’aigua del mar superficial que van arribar fins als 31 °C. Les condicions orogràfiques de la serra de Llevant mallorquina faciliten que l’aire humit i calent pugui pujar i alimentar aquestes tempestes, multiplicant-ne així els efectes.
Les esllavissades a les carreteres del Pirineu
Algunes carreteres d’accés a diversos nuclis del Pirineu estan cada dia més malmeses i les esllavissades hi són freqüents.
El mes d’abril van morir dues persones a Castell de Mur (Pallars Jussà) quan van quedar atrapades dins el seu cotxe per una gran allau de roques. El Pallars és un zona sensible exposada a riscos geològics, amb esllavissades en diferents punts. Davant d’aquesta situació, una colla de municipis pirinencs, liderats per l’Ajuntament de Sant Esteve de la Sarga, va iniciar una simbòlica iniciativa que consistia a tocar diàriament a morts per reivindicar unes carreteres en condicions.
Es troben restes del famós meteorit que va fer desaparèixer els dinosaures
Un equip internacional de científics va descobrir, a la península de Yucatán, a Mèxic, les restes més pures del món de roques foses per l’impacte de l’asteroide responsable de la desaparició dels dinosaures i de l’extinció massiva del 70% de les espècies del planeta. En concret, en una platja d’una illa deshabitada del Pacífic, anomenada Gorgonilla (Colòmbia), es van trobar minúsculs fragments de vidre que corresponen a gotes de roca fosa que van caure al mar i que es van acumular en una capa que avui dia té 2 cm de gruix. Aquests petits fragments corresponen a les restes de les roques, anomenades tectites, que van viatjar 2.000 km a causa de l’impacte del meteorit amb la Terra, fa 66 milions d’anys.
Segons un estudi publicat en la revista Geology, aquestes formacions són espurnes de roca fosa que van ser expulsades del cràter de Chicxulub (nom maia que significa 'cua del diable') mentre es formava a causa de l’impacte del gran meteorit. Les gotes de roca fosa es van solidificar posteriorment per l’espai i es van escampar per tot el planeta. La seva presència a Gorgonilla és excepcional pel fet que les tectites s’han conservat vítries i no s’han transformat en altres minerals més estables.
Aquesta troballa és una peça clau per entendre el final del període Cretaci o el límit Cretaci-Paleogen (també anomenat límit K/Pg), l’últim període del Mesozoic i l'inici del Paleogen, el primer període del Cenozoic. És una evidència científica més de l’impacte del meteorit, la fi de l’era dels dinosaures i el començament de la dels mamífers.
El geoparc de la Conca de Tremp - Montsec
Pel que fa a la divulgació i la posada en valor del patrimoni geològic, el 2018 va destacar pel fet que un nou territori català va entrar a formar part de la Xarxa de Geoparcs Mundials de la UNESCO, concretament el Geoparc Conca de Tremp – Montsec, que comprèn els següents territoris: el Pallars Jussà; el Baix Pallars, al Pallars Sobirà; el Coll de Nargó, a l'Alt Urgell; Vilanova de Meià, Camarasa i Àger, a la Noguera. L’àmbit de treball del geoparc és una oportunitat per al territori de portar a terme diferents projectes relacionats amb el desenvolupament rural sostenible, de manera vinculada als valors del patrimoni natural i cultural, i destacant la importància del patrimoni geològic i paleontològic.