Amèrica
Vista nocturna del nou auditori de l’Alice Tully Hall, obra dels arquitectes Diller-Scofidio+Renfro
© Lincoln Center for the Performing Arts / Mark Bussell
Els darrers anys Nova York ha recuperat un seguit d'espais urbans per a la ciutadania. Enguany, es va inaugurar el primer tram del parc High Line, un recorregut verd sostingut sobre els 2,4 km de longitud d'una via de tren abandonada que s'aixeca 9 m per damunt la superfície del carrer. Els autors, Diller-Scofidio+Renfro, han pres com a referent la cultura urbanística europea i la seva capacitat de fer més habitables els espais públics; una influència que també es fa palesa al gran hall del seu nou auditori, l'Alice Tully, una plataforma oberta a la vida del barri de Lincoln Center. En aquest context, s'ha de constatar la complicitat de l'alcalde Michael Bloomberg, que ha estat l'impulsor d'aquest procés d'humanització de la ciutat, en el qual destaca la conversió en zona de vianants de les places Times Square, Madison Square i Herald Square. Nova York va reprendre paral·lelament el camí de l'arquitectura de qualitat, potser intentant apaivagar la proliferació d'edificis corporatius de factura mediocre produïts per l'especulació immobiliària dels darrers temps. L'arquitectura singular va reaparèixer amb la nova seu de la Cooper Union for the Advancement of Science and Arts, de Morphosis, i amb el segon Whitney Museum, un projecte que porta a terme Renzo Piano.
Ningú no pot negar que una altra manera de reinventar les ciutats sigui l'organització d'uns Jocs Olímpics. Rio de Janeiro espera ja el 2016 amb la difícil tasca de regenerar la ciutat i d'eradicar els focus de violència; mentrestant, comença a promoure nous projectes de clara voluntat emblemàtica. Un dels objectius és el nou Museu de la Imatge i el So (MIS), que construiran Diller-Scofidio+Renfro a l'avinguda de la platja de Copacabana. Es tracta d'un edifici de set plantes que disposa d'un seguit de grans espais expositius, d'auditoris i restaurants en ziga-zaga i, a la teulada, d'un cinema a l'aire lliure. La proposta planteja un diàleg amb l'entorn del litoral i, especialment, amb el passeig dissenyat per Roberto Burle Marx, amb el qual el museu vol tenir una continuació argumental. Tampoc no és una arquitectura discreta la que tindrà Ciutat de Mèxic el proper 2010. El Museu Soumaya, de l'equip LAR Fernando Romero, s'ha presentat amb una volumetria contundent i una façana de formigó translúcid, a manera de paradoxa material que il·lumina l'interior. Els àmbits expositius es disposaran en un seguit de recorreguts no lineals, a través dels qualsel públic circularà descobrint espais intermedis i diferenciats en cadascun dels cinc nivells. D'aquesta manera, es pretén provocar la percepció dels visitants en una superfície de 17.000 m2, 6.000 dels quals es destinaran a exposició i els altres a auditori, biblioteca, oficines i restaurants. També a Mèxic, a l'estat de Querétaro, l'estudi madrileny Lamela, associat amb Springall+Lira, signa el call center del Banc de Santander. Aquest és el primer dels seus projectes al país, on tenen previst també un conjunt residencial a Cancún i dues torres d'habitatges a Guadalajara. La seu bancària va rebre el premi a l'Edifici Intel·ligent i Sostenible de l'Institut Mexicà d'Edificis Intel·ligents, per la seva capacitat de conjugar l'alta tecnologia amb la voluntat d'integrar-se al lloc, establint un interessant diàleg entre els materials moderns --com l'alumini perforat i el vidre-- i la presència localista d'un sòcol de pedra esquerdada.
Europa
Si al món hi ha una ciutat capaç de reinventar-se periòdicament, aquesta és París. Ara arriba el moment d'imaginar el futur desenvolupament regional del Gran París de l'any 2030; un argument comú per a deu equips internacionals: des de Jean Nouvel, Antoine Grumbach, Yves Lion, Christian de Portzamparc, Roland Castro o Djamel Kouche, fins a Finn Geipel, Richard Rogers, Bernardo Secchi-Paola Vigano i MVRDV. Les propostes esperen el dictamen de l'opinió pública i, probablement, el 2010 es farà la tria final. Mentre que Nouvel i Lion proposen la creació d'ecociutats, combinant l'alta tecnologia i la sostenibilitat ambiental amb la recuperació del sentiment de pertinença cívica dels habitants, d'altres, com Grumbach o Portzamparc, aposten per les infraestructures més avançades i els transports com a estratègia de cohesió territorial. Curiosament, semblen confrontades les propostes de Rogers i MVRDV: el primer, plantejant la creació d'una gran àrea metropolitana amb un París policèntric que haurà de comprometre's amb les exigències ambientals; i els holandesos, arriscant-se a imaginar un París de menor escala i plantejant diferents combinacions de densitats.
A Holanda, Rotterdam ofereix als ciutadans l'oportunitat de votar els projectes de reforma del seu Ajuntament; el nou edifici haurà de ser el símbol de l'anomenada Segona Reconstrucció de la ciutat, després de la que es va realitzar en acabar la Segona Guerra Mundial. A aquesta expectativa, se li afegeix l'aspiració que sigui l'exemple més rellevant d'arquitectura sostenible als Països Baixos i que, a més, millori la relació amb el teixit urbà anterior. La preexistència històrica es troba així mateix al rerefons del projecte per a la nova seu del Parlament del cantó de Vaud, a Lausana. Aquest cop va ser un equip mixt --format pels catalans Bonell-Gil i els suïssos Atelier Cube-- el guanyador d'un concurs internacional que incorporarà el nou edifici a la complexa trama del centre històric medieval. I a Escòcia, ja fa cent anys que Glasgow gaudeix del seu símbol urbà, la seu de l'Escola de Mackintosh; i es va celebrar endegant la seva reestructuració. Steven Holl i l'estudi escocès JM Architects construiran un edifici de nova planta davant la històrica seu; d'aquesta manera començarà a perfilar-se el que serà el campus del futur. La renovació urbana és el detonant de la nova estació de Lieja, inaugurada després de 13 anys d'obres, amb un cost que dobla el pressupost inicial. L'estació, dissenyada per Santiago Calatrava, és un volum sense façanes amb una estructura que flota com a metàfora de la velocitat; des del punt de vista funcional, serà un nou centre nodal per a les comunicacions centreeuropees, i, a escala urbana, actuarà com a nexe entre els dos barris circumdants, separats al llarg del temps per les vies del tren.
L’estudi noruec Snøhetta va projectar l’Òpera i el Ballet d’Oslo assimilant-lo a un gran iceberg sorgit de l’aigua
© Fra Luften / Norske Opera & Ballett
La capacitat de la bona arquitectura a l'hora de transformar els espais físics en llocs de gran representativitat cívica i social és el valor principal que es va tenir en compte a l'hora d'atorgar el darrer premi Mies van der Rohe a l'edifici de l'Òpera i Ballet Nacional d'Oslo, de l'estudi noruec Snøhetta. Perquè, de fet, aquesta és una arquitectura que no només acompleix el programa funcional del centre, sinó que respon eficaçment a la necessària renovació de la façana marítima i permet a la ciutadania apropiar-se dels seus espais, amb una gegantina teulada inclinada de marbre blanc que fa de plaça i de mirador públic cap a la badia de la ciutat. Molt a prop de l'Òpera, l'espanyol Juan Herreros construirà l'Àrea Munch, un altre projecte de regeneració del teixit urbà pensat per a transformar la zona de Bjørvika en el nou districte cultural d'Oslo. Com en el cas anterior, la voluntat del projecte se centra en la revalorització d'aquest lloc públic, afavorint el diàleg amb els elements preexistents i, en qualsevol cas, atenent l'escala humana. L'arquitecte proposa uns blocs paral·lels, en què es combinin usos residencials, oficines i comerços; aquest espai es completa amb el nou Museu Munch, peça estel·lar del conjunt: un prisma folrat de vidres ondulats que interaccionen amb els canvis de temperatura i que, a la part superior, esdevé un cos translúcid, lleugerament inclinat cap al fiord, per permetre als visitants la circulació i l'apropiació col·lectiva de l'equipament i del paisatge envoltant. La importància de l'entorn es concreta, tanmateix, amb la construcció d'una platja a la vora de l'Òpera i amb la creació d'una illa naturista --enllaçada per un pont-- que vol ser un balneari urbà.
A Malta, finalment es portarà a terme la reconstrucció de l'Òpera, destruïda per l'aviació alemanya l'any 1942, les runes de la qual formen part del paisatge urbà. El seu caràcter monumental és l'argument de Renzo Piano a l'hora d'assumir el projecte. La nova sala de concerts gaudirà de tota mena d'innovacions tecnològiques però aquestes s'ocultaran quan no hi hagi funcions per deixar pas a una gran plaça enjardinada on les restes emergiran com ombres de la memòria col·lectiva de la ciutat. És el gest que simbolitza el retorn als ciutadans d'un lloc emblemàtic. A més, s'hi incorporarà el nou Parlament, amb una arquitectura basada en criteris sostenibles i que aprofitarà la llum del sol, el vent i la massa rocosa de l'illa per a crear i mantenir una temperatura estable sense l'ajut de ginys mecànics. Paradoxalment, un giny mecànic és el que ha permès a Piano revolucionar el panorama museològic des de la nova seu de la Fundació Emilio i Annabianca Vedova, a Venècia. S'ha reconvertit el magatzem portuari on l'artista tenia el seu estudi, respectant íntegrament l'espai original de maó i fusta, però, com a contrast, s'ha instal·lat un innovador mecanisme mòbil d'exposició d'obres que allibera la rigidesa mural i permet als visitants contemplar, sense desplaçar-se, fins a 20 quadres en una hora. En una altra escala, Roma espera --després de deu anys d'incertesa i entrebancs-- que el 2010 sigui el de la inauguració del MAXXI, el nou Museu Nacional de les Arts i de l'Arquitectura del segle XXI. Zaha Hadid ha produït un objecte que no deixa dubte de la seva autoria: tant per les seves formes sinuoses que inciten la complexitat espacial dels recorreguts interns, com per les connexions entre els diferents àmbits i serveis mitjançant rampes, ponts i passeres. A l'exterior, la volumetria rectangular de formigó culmina en una coberta transparent que atorga lleugeresa a l'edifici i rapta la lluminositat romana vers l'interior.
Estat espanyol
El campus tecnològic Palmas Altas va ser ideat pel despatx de Rogers Stirk Harbour + Partners basant-se en la idea de sostenibilitat
© Rogers Stirk Harbour + Partners / Simon Smithson
A Sevilla es va inaugurar el campus Palmas Altas, complex tecnològic i empresarial promogut per l'empresa Abengoa i projectat per un equip dirigit per Richard Rogers. El caràcter ecològic del projecte va ser reconegut pel Green Building Council amb la certificació Leed Platinum, un nou sistema de qualificació d'edificis sostenibles creat als EUA que enguany el va considerar l'exemple més sostenible de l'arquitectura europea. El conjunt acull seus corporatives, una gran plaça central amb serveis comuns, un centre mèdic i zones d'esport i lleure. Aquest model d'innovació contrasta, però, amb les polèmiques arquitectòniques que es van viure a Sevilla, davant la incapacitat de consensuar un model urbanístic adequat per tal de conciliar tradició i modernitat. El debat va sorgir al voltant de tres edificis de nova planta --la Torre Pelli, el Metropol Parasol, de la plaça de La Encarnación, i la nova Biblioteca Central de la Universitat de Sevilla--, que tenen en comú la seva situació al nucli històric, un fet que va crear tanta polèmica que fins i tot la mateixa UNESCO es va pronunciar en contra de la seva construcció. A hores d'ara, s'intenta resoldre el problema amb un referèndum per decidir què s'ha de fer amb els 178 m d'alçada de la Torre Pelli; pel que fa a la biblioteca dissenyada per Hadid, el Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia va anul·lar-ne la construcció. El conflicte sevillà és un exemple més de la problemàtica que planteja una arquitectura indiferent davant el context urbà i que mostra la seva incapacitat per a combinar adequadament les traces del passat amb les exigències del present. Afortunadament, altres casos són la prova tangible d'una enriquidora convivència: la recuperació del parador d'Alcalá de Henares, d'Aranguren-Gallegos, és un exercici d'humilitat gestual i de sutura entre passat i present, aprofitant la presència de l'antic mur del convent per a embolcallar el nou edifici sense emprar el fàcil recurs de la prepotència ni l'estridència de la novetat. Un cas similar és el de Pedrosa de la Vega (Palència), amb el nou Museu de l'Olmeda, realitzat per García de Paredes i García Pedrosa sobre les runes d'una vil·la romana del segle IV dC que es va descobrir el 1968, juntament amb unes termes, una piscina, un pati porticat i diverses necròpolis. El nou edifici transforma el paisatge amb una gran coberta de planxes perforades d'acer Corten que, tot i aixecar-se sobre un sòcol que li atorga dimensió escultòrica, esdevé sorprenentment lleugera sobre les restes del jaciment. A l'interior, el protagonisme se centra al voltant dels mosaics romans, emmarcats per teles metàl·liques translúcides que separen les diferents dependències de la vil·la en la composició de l'argument expositiu. Carme Pinós construirà la seu de CaixaFòrum a Saragossa. El projecte es basa en dues estructures geomètriques de gran expressivitat escultòrica que hauran d'allotjar les diferents sales d'exposicions. Aquests dos volums s'aixecaran sobre el nivell del sòl per tal d'alliberar la planta baixa i crear un espai públic connectat amb la ciutat a través del nou parc d'El Portillo.
Països Catalans
La fascinant torre vermella del japonès Toyo Ito llueix un cop finalitzada a l’espera que s’acabin la resta de projectes de l’ampliació de Fira 2 de Barcelona
© Fira de Barcelona
La degradació de l'espai cívic al nucli històric de Barcelona ha estat el centre del debat ciutadà durant l'any 2009. Des de diferents focus d'opinió, s'ha manifestat la preocupació per les condicions en què es desenvolupa la vida quotidiana dels seus habitants. Aquesta ciutat --reconeguda arreu com a model de transformació urbanística-- s'ha d'enfrontar a una nova realitat més incòmoda i menys fotogènica que la de temps precedents. No és únicament una situació provocada per la crisi econòmica: la veritable crisi de la ciutat és la de la fractura entre la seva gestió municipal i els altres àmbits d'acció, de cooperació i d'implicació directa, que alerten davant la pèrdua dels valors de la convivència al carrer. A Barcelona li ha arribat el moment de reinventar-se críticament, de qüestionar i revisar el seu model urbà i de comprometre's a millorar la vida dels seus ciutadans; i aquesta vegada la reinvenció no serà possible només amb l'ajut d'una arquitectura de qualitat.
Potser una manera d'afrontar la crisi de valors cívics i urbans en què es troba immersa Barcelona és la reflexió i l'anàlisi sobre la configuració pretèrita de la ciutat. Una bona ocasió la va propiciar el coneixement de l'obra de Cerdà, revisitada enguany amb motiu del 150è aniversari del seu projecte d'Eixample, per la qual cosa es van concentrar un seguit d'activitats, exposicions i conferències que conclouran a la primavera del 2010.
L’equip BAAS va projectar la reforma de Can Framis, l’espai destinat a acollir la col·lecció d’art contemporani català d’Antoni Vila-Casas
© Luís Asín / Paredes Pedrosa Arquitectos
Mirant al futur, Toyo Ito va enllestir l'hotel de la plaça d'Europa de l'Hospitalet de Llobregat. Aquesta torre, de color vermell fosc i perfil tortuós, forma part de l'ampliació de la Fira 2, juntament amb un pavelló, el vestíbul d'entrada a la Gran Via i la passera elevada que enllaça els diferents àmbits del recinte. Resten pendents encara dos pavellons més i un altre edifici representatiu per a acollir un auditori, un nou palau de congressos i oficines. Ito també va inaugurar a Barcelona una altra obra destinada a habitatges de luxe al bell mig del passeig de Gràcia; aquest edifici es caracteritza per una singular façana ondulada feta amb franges d'acer que, amb el seu dinamisme formal, pretén dialogar amb la Pedrera, un dels referents de l'arquitecte japonès. La crisi sembla no haver afectat l'arquitectura icònica projectada per a Barcelona en els temps de bonança econòmica. Així, Zaha Hadid va assistir a la col·locació de la primera pedra de la seva Torre Espiral, l'edifici principal del futur Campus Interuniversitari Diagonal-Besòs que ha d'estar acabat el 2011. A la frontera amb Sant Adrià, la torre de vidre i acer tindrà onze plantes superposades en diferents cossos amb una forma romboïdal que es desplega creant diferents terrasses i voladissos com a miradors cap al mar. Per contra, la construcció del gratacels projectat per Gehry a la Sagrera es va paralitzar per manca d'operador, viabilitat i finançament. Altres projectes, d'ambició més mesurada, mantenen la dosi justa d'esperança en una arquitectura capaç de dotar l'espai urbà de dimensió cívica. És el cas de Can Framis, el nou museu destinat a acollir la col·lecció d'art contemporani català d'Antoni Vila-Casas. Dissenyat per l'equip BAAS, sota la direcció de Jordi Badia, l'edifici sorgeix de la reforma de dues naus d'un antic conjunt fabril que s'han connectat amb un edifici de nova planta. Enmig s'ha creat una plaça que funciona com a accés al museu. La dialèctica entre passat i present pren sentit amb el tractament dels materials: una encertada combinació de formigó i de les textures del maó, de la pedra i de la fusta de l'arquitectura preexistent.
Al juny va posar-se en funcionament la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona, obra de l’arquitecte Ricard Bofill
© AENA
Al juny es va posar en funcionament la nova Terminal 1 de l'aeroport de Barcelona, realitzada per Ricard Bofill. La T1 és compacta i vertical, distribuïda en diferents nivells i estructurada a partir de dos grans blocs amb funcions diverses. La llum natural presideix tot l'edifici, i obre la vista cap al mar i cap als aiguamolls del delta del Llobregat. Molt a prop, al Prat, la Generalitat i l'ajuntament de la ciutat concreten el projecte que desenvoluparà al nord una nova expansió urbanística, amb la construcció de 9.000 habitatges entre l'actual zona urbana i l'autovia C-31. L'equip holandès Claus en Kaan va guanyar el concurs d'idees amb una proposta que preveu que 70 de les 150 ha totals es destinin a una gran extensió verda que enllaci l'autovia amb el parc fluvial del Llobregat.
El 2009, la Generalitat i 'la Caixa' van signar un conveni per a engegar el programa Romànic Obert, que invertirà 18.275.000 euros per a la restauració i la difusió de 74 monuments romànics al llarg del període 2008-13.
Premis i esdeveniments culturals
L’hotel Therme Vals és un dels treballs més reconeguts de l’últim guardonat amb el premi Pritzker d’arquitectura, Peter Zumthor
© Thermes Vals
El jurat de la Biennal Espanyola d'Arquitectura i Urbanisme va triar les millors obres de l'Estat espanyol realitzades en els proppassats dos anys. El premi principal va recaure en el Teatre del Canal de Madrid, de Juan Navarro Baldeweg, i els altres premis es van atorgar a l'hotel Aire de Bardenas, de López-Rivera, al conjunt de 40 apartaments tutelats per a gent gran de Benidorm, de García-Solera,i al CaixaFòrum de Madrid, d'Herzog i De Meuron. La qualitat de l'arquitectura de Peter Zumthor --especialment pel que fa a la transcendència temporal, l'autenticitat formal i la densitat tectònica-- van ser els motius destacats pel jurat del premi Pritzker en atorgar-li enguany el seu guardó. Zumthor és un personatge singular, allunyat de tota convenció i voluntàriament situat al marge de l'star system arquitectònic. És responsable d'una obra que fuig de tot excés retòric, amb una factura precisa i una intencionalitat poètica, trets d'identitat de qui va ser fuster i artesà abans de decidir ser arquitecte. L'any 2008 Zumthor ja va ser reconegut amb el premi Imperiale de la Japan Art Association, un guardó que aquest any ha obtingut Zaha Hadid. A l'extrem oposat de Zumthor, la figura mediàtica de Norman Foster va rebre el premi Príncipe de Asturias de les arts pel seu compromís amb "els valors més nobles de l'arquitectura, l'actitud oberta a la innovació, l'orientació a la qualitat en totes les fases del desenvolupament d'un projecte, l'interès per aplicar els avenços de la tecnologia, la dimensió global de la seva activitat professional i la sensibilitat envers els principis del desenvolupament sostenible". Aquest premi és un exemple més de l'afirmació general dels valors de la sostenibilitat dins de la cultura arquitectònica. Aquests mateixos valors van ser presents en l'argumentació dels premis FAD en reconèixer dos projectes compromesos amb la cultura ambiental i amb el paisatge: el premi d'arquitectura va anar a Portugal, a l'Estació Biològica de Garducho (Mourão), de João Maria Trindade, un gran volum alçat sobre el terra enmig d'una reserva natural; i el premi de Ciutat i Paisatge el va obtenir el parc de les Aigües de Saragossa, d'Alday-Jover, una obra que minimitza la presència de l'arquitectura i ressalta com a valors del projecte els fluxos d'aiguai la varietat botànica. L'apartat d'interiorisme va premiar el restaurant Gastromium (Sevilla), de Francesc Rifé; i el d'intervencions efímeres va reconèixer la instal·lació lúdica Miramiralls, de Dani Freixas. Benedetta Tagliabue (EMBT) va rebre el premi Ciutat de Barcelona a la projecció internacional pel pavelló espanyol que està construint a la futura Exposició de Xangai 2010; la mateixa arquitecta va ser reconeguda amb l'International Fellowship del Royal Institute of British Architects (RIBA).
L’interiorista Francesc Rifé va ser premiat amb el FAD pel treball realitzat al restaurant Gastromium de Sevilla
© Gastromium
Al juliol es va celebrar a València el IV Congrés d'Arquitectes d'Espanya. La crisi del sector de la construcció va ser la veritable protagonista dels debats i discussions de la reunió, que es va tancar amb les següents conclusions: fomentar la funció social de les construccions, deixant enrere l'arquitectura espectacle; apostar per la rehabilitació dels centres urbans i dels barris com a motor professional; impulsar un model sostenible des del punt de vista econòmic, energètic i mediambiental; oblidar l'urbanisme extensiu i respectar el sòl edificable; i treballar en el R+D+I per afrontar la manca d'investigadors i doctors.
Obituari
Al gener va morir Jan Kaplický (1937-2009), fundador de l'estudi d'arquitectura Future Systems. Després de treballar amb Richard Rogers i Renzo Piano a l'època del projecte Pompidou i, més tard, de col·laborar amb Norman Foster, va obrir estudi propi el 1979. Al principi, va ser responsable d'una obra radical i visionària, plena de formes desconcertants, a mig camí entre l'organicisme i la tecnologia, entre l'estètica pop i el còmic. A la dècada dels noranta li va arribar el reconeixement de la mà de projectes encarregats per firmes de moda que cercaven una imatge corporativa impactant; de la seva tribuna de premsa a Londres, un volum ovalat embolcallat d'alumini que va rebre el premi Stirling; o dels magatzems Selfridges de Birmingham, amb la seva façana futurista folrada de discs d'alumini. El mes d'abril va morir Luis Peña Ganchegui (1926-2009), autor de la torre Vista Alegre, a Zarautz (1958), de la intervenció arquitectònica que a Sant Sebastià sosté el conjunt Peine del Viento, d'Eduardo Chillida, i del Parc de l'Espanya Industrial de Barcelona (1983), entre d'altres. L'obra de Luis Peña Ganchegui, culta i intuïtiva, és un exercici discret i persistent per a explorar els límits entre l'espai urbà i el medi natural. També va morir, al mes de maig, l'arquitecte català Alfons Milà (1924-2009). Format a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona sota el mestratge de Jujol i Coderch, Milà va treballar des del 1953 associat amb Frederic Correa. Ambdós són autors d'una àmplia producció, que abasta des de nombrosos habitatges unifamiliars fins a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, el Museu Episcopal de Vic o una sèrie de projectes d'interiorisme tan significatius com els restaurants Flash Flash o Il Giardinetto. Julius Shulman (1910-2009), fotògraf responsable de crear la imatge de la modernitat arquitectònica nord-americana, va morir al juliol. Les seves fotos componen la iconografia de la segona meitat del segle XX, amb les imatges d'unes obres que esdevenen la perfecta representació material de l'american way of life. La difusió i la memòria gràfica de les obres de Neutra, de Wright, de Schindler, de Frey, dels Eames o d'Ellwood no seria la mateixa sense la seva mirada. Finalment, aquest 2009 també va morir el professor Juan Antonio Ramírez (1948-2009), autor d'estudis imprescindibles com ara La arquitectura en el cine; Dios arquitecto; Duchamp: el amor y la muerte, incluso; Edificios-cuerpo, o La metáfora de la colmena.