Del mapa geològic més antic d'Espanya al mapa més complet de la Terra
Mapa geològic d’Extremadura i nord d’Andalusia realitzat pel francès Frederic le Play, l’any 1834
© Instituto Geológico y Minero de España (IGME)
Fins fa poc es considerava que el Mapa petrográfico del Reino de Galicia, confeccionat per Guillermo Schulz el 1835, era el primer mapa geològic d'Espanya. Tanmateix, Ester Boixereu, geòloga de l'Instituto Geológico y Minero de España (IGME), va afirmar en un article publicat al mes de maig al Boletín Geológico y Minero de España que, un any abans, l'enginyer de mines francès Frederic le Play ja havia publicat a França un mapa geològic i miner d'Extremadura i nord d'Andalusia, a escala 1:1.000.000. El mapa de Le Play a més de ser el mapa geològic més antic de l'Estat és també el primer en què es va aplicar el sistema mètric decimal.
El primer mapa geològic de la història va ser dut a terme per William Smith, que va cartografiar Anglaterra i Gal·les l'any 1814. Aquest mapa va posar de manifest per primera vegada l'estructura tridimensional de l'escorça terrestre. Des d'aquests inicis la cartografia ha sofert una ràpida i eficaç evolució, fins al punt que durant el 2009 la NASA i el ministeri d'Indústria japonès van crear el mapa topogràfic i geomorfològic de la Terra més complet realitzat fins ara, que en un futur pretén incorporar dades geològiques. Amb 1,3 milions d'imatges que cobreixen el 99% de la superfície terrestre és el banc de dades digital sobre elevacions i relleus més complet i global que existeix. Les fotografies van ser preses amb la tecnologia Aster pel satèl·lit Terra, dedicat a missions de monitorització, i conegut pel seu paper clau en els estudis sobre proliferació d'algues o erupcions volcàniques. El nou mapa digital està disponible de manera gratuïta, actualment en una versió reduïda, a la web de la NASA.
D'altra banda, després de dècades de debat i quatre anys d'investigació, la Comissió Internacional sobre Estratigrafia (ICS) va consensuar en 800.000 anys la data límit per al Període quaternari.
Descobriments paleontològics
La recerca en matèria paleontològica cada any ens mostra més secrets de la dilatada història de la Terra. Durant el 2009, a Austràlia, es van trobar els indicis de vida més antics de la Terra. Científics dels Estats Units van trobar rastres d'oxigen datats de fa 3.460 milions d'anys, gairebé 800 milions d'anys abans del que es pensava, arran de l'estudi d'uns petits cristalls d'hematites, un mineral de ferro, en una formació de jaspi en el Crató de Pilbara al nord-oest d'Austràlia (una regió important per a l'estudi de la Terra ja que inclou grans zones volcàniques i sediments molt ben conservats de l'època remota de l'eó arcaic).
L'estudi afirma que queda demostrada l'existència d'una extensió d'aigua rica en oxigen en aquesta zona a l'època de l'eó arcaic (fa entre 3.600 i 2.700 milions d'anys), i per tant denota la presència de microorganismes capaços de produir oxigen a través de la fotosíntesi. Fins aquest moment es considerava que els fòssils més antics corresponien a microbis fotosintètics.
A més, un equip d'investigadors de l'IGME va realitzar la cartografia dels jaciments paleontològics de l'illa Marambio, a l'Antàrtida, que ara ja disposen d'un mapa geològic i geomorfològic de gran detall del qual podran derivar-se datacions molt precises dels nombrosos fòssils que s'acumulen en el seu territori. (Per a conèixer més descobertes paleontològiques vegeu la secció Paleontologia.)
Els riscos geològics
Els riscos geològics són presents a la nostra societat en les seves diferents formes: erupcions volcàniques, terratrèmols, inundacions, tsunamis, despreniments, i subsidències, de manera continuada.
Entre els sismes succeïts durant el 2009, i que van tenir els efectes més destacats sobre la societat i els seus béns, destaca el terratrèmol de l'Aquila (Itàlia), de 6,7 graus a l'escala de Richter, registrat el dia 6 d'abril a la zona central de la península Itàlica. El sisme va deixar 294 morts, 1.500 ferits i unes 50.000 persones sense casa. També van ser destacables els terratrèmols de Sumatra, d'una magnitud de 8,0 Mw (Mw és l'escala de Magnitud de Moment, una escala logarítmica utilitzada per a mesurar i comparar sismes) i amb un tsunami associat, que va provocar més de 1.100 morts; i el de Samoa de 8,0 Mw i un balanç de 114 morts i centenars de ferits, ocorreguts ambdós al mes de setembre. Finalment, cal mencionar els episodis sísmics que van tenir lloc a Papua (7,6 Mw), Hondures (7,3 Mw), Califòrnia (6,9 Mw), l'illa japonesa de Honshu (6,4 Mw), Costa Rica (6,2 Mw), Veneçuela (6,2 Mw) i Bhutan (6,1 Mw).
Erupció al volcà Redoubt (Alaska)
© McGimsey, Game / Alaska Volcano Observatory (AVO) / U.S. Geological Survey
Pel que fa a les erupcions volcàniques, durant l'any van destacar-ne sis que van tenir lloc al mes de març a la muntanya de Redoubt (Alaska), després de vint anys d'inactivitat. També la del volcà Asama Yama (Japó), classificat com de rang A (màxima activitat) per l'Agència meteorològica del Japó, i la del volcà colombià Galeras, situat a 9 km de la ciutat de Sant Juan de Pasto, un dels volcans amb més activitat del país des del segle XVI. En cap cas, però, va haver-hi danys significatius ni víctimes.
Dins del capítol relacionat amb els volcans però aquesta vegada sense activitat cal destacar els darrers estudis que es van dur a terme a la serralada alpina del Piemont, on es va localitzar un volcà prehistòric, datat en 288 milions d'anys, en posició horitzontal que ha estat qualificat com un cas geològic únic al món. La seva posició d'horitzontalitat es deu al fet que es "va desplomar" quan van xocar les plaques tectòniques d'Europa i Àsia, fa uns 50 milions d'anys.
Finalment, un altre fet destacable va ser que científics de l'Institut Carnegie, de la Universitat de Rice, i de la Universitat de Califòrnia a Berkeley van descobrir un nou mètode per a localitzar amb exactitud les falles geològiques que es podrien fracturar. Segons els científics, els sismogrames dels microsismes van demostrar que en la zona de les falles hi havia fractures que presentaven fluids, però el que va cridar més l'atenció va ser que, de tant en tant, aquestes zones lliscaven lleugerament. El moviment de fluids en aquestes fractures lubrica la zona de la falla i d'aquesta manera l'afebleix. La tensió de les falles és una propietat fonamental de les zones sísmiques, i la fractura de la falla, ja sigui per l'augment dels esforços o per l'afebliment de la mateixa falla, provoca els terratrèmols. Els canvis en la tensió d'aquestes falles són molt més difícils de mesurar que els canvis en els esforços, especialment en el cas de les falles més profundes de l'escorça terrestre. El resultat de la investigació obre un ventall de possibilitats per a controlar el risc sísmic i comprendre les causes dels terratrèmols.
Nous avenços en el coneixement de la Lluna
La sonda xinesa Chang'i 1 va completar el mapa de més resolució realitzat fins ara de la Lluna, que serà utilitzat per a estudiar les lleis de formació geològica de la superfície lunar i la seva evolució. La sonda va filmar més de nou milions d'unitats d'informació, amb les quals els experts van elaborar un planisferi lunar de tres quilòmetres per píxel de resolució. El programa espacial del país asiàtic es prepara ara per a la seva segona fase, que inclou la col·locació d'un vehicle a la Lluna per prendre mostres de sòl i pedres selenites. D'altra banda la sonda índia Chandrayaan 1, va detectar a la superfície de la Lluna una gran quantitat de molècules que, segons han confirmat totes les anàlisis posteriors, estan formades per hidrogen i oxigen. Les partícules d'aigua semblen ubiqües, ja que es troben a totes les regions lunars --especialment als pols--, però és difícil determinar si formen grans acumulacions. La informació fonamental procedeix d'un sensor de la NASA, anomenat M3, que permet analitzar la llum que reflecteix la superfície i, a partir de la longitud d'ona, determinar de quin material es tracta. La cartografia obtinguda mostra la gran abundància d'aigua especialment en alguns cràters joves.