Exemplar complet de Lepidotes maximus de més de 2 m de llargada, un peix osteicti, com el Guiyu oneiros, però més recent, del Juràssic superior d’Alemanya
© Albert Prieto-Márquez
Els placoderms van ser un grup de peixos fòssils cuirassats que constitueixen el taxó germà dels vertebrats amb mandíbules (Gnathostomata). Descobertes recents van permetre saber que molts tipus de placoderms eren vivípars i presentaven fertilització interna. En concret, la troballa d'una pelvis ossificada de l'espècie de placoderm Incisoscutum ritchiei va mostrar que l'anatomia d'aquesta regió era diferent en mascles i en femelles. Així, els mascles tenien una estructura anomenada clàsper, que és ben estesa entre en els peixos condrictis (amb esquelet cartilaginós, com per exemple els taurons), mitjançant la qual realitzarien la còpula amb les femelles.
Científics xinesos van descriure una nova espècie d'Osteichthya (clade que inclou peixos ossis i tetràpodes) desenterrada en dipòsits de la formació Kuanti, corresponent al Silurià (Ludlow superior) de Yunnan, Xina. Es tracta d'un exemplar pràcticament complet de Guiyu oneiros, el gnatostomat (vertebrat amb mandíbules) més antic conegut. L'esquelet postcranial d'aquest animal mostra una cintura pectoral i una aleta dorsal primitives (com en els gnatostomats que no són osteïctis), en combinació amb altres caràcters derivats com ara la presència d'escates macromèriques típiques dels osteïctis més evolucionats. Les noves inferències filogenètiques indiquen que, dintre dels osteïctis, els actinopterigis es van separar dels sarcopterigis (grup que inclou els tetràpodes) fa un mínim de 419 milions d'anys.
L'origen de les tortugues continua essent un dels grans misteris de l'evolució reptiliana, perquè l'anatomia d'aquests animals és molt derivada i, per tant, és difícil establir relacions de parentiu amb altres grups de rèptils. La tortuga més antiga coneguda fins fa poc, Proganochelys, del Triàsic superior (Norià) d'Alemanya, mostra un exosquelet completament format, de manera que no ofereix informació sobre l'origen i l'evolució de la closca. Aquest any, però, es va descriure una nova espècie de tortuga primitiva. Trobada al sud-oest de la Xina, va ser datada al Carnià, el període més basal del Triàsic superior. La nova espècie, batejada com Odontochelys semitestacea, és única pel fet que la part superior de l'exosquelet no és totalment formada, mentre que la part inferior (plastró) és completament constituïda. L'exosquelet superior és format per costelles expandides, però en manquen els escuts dermals que les connecten entre si en formes més evolucionades. Aquestes evidències indiquen que el plastró es va formar abans que la part superior de l'exosquelet durant l'evolució de les tortugues.
Esquelet complet de Proganochelys quenstedti, la segona tortuga més primitiva i antiga coneguda que va viure fa uns 210 milions d’anys a Alemanya
© Albert Prieto-Márquez
Les restes de la serp més gran coneguda van ser trobades i descrites aquest 2009 a partir d'una sèrie de vèrtebres gegantines procedents de la formació Cerrejón, corresponent al Paleocè mitjà-superior de la península de Guajira (Colòmbia). Els fòssils pertanyen a la nova espècie Titanoboa cerrejonensis, i documenten una longitud de 13 metres per a aquest animal. Com el seu nom indica, es tracta d'una boa fòssil, la presència de la qual, pel fet que es tracta d'un rèptil poiquiloterm (de "sang freda"), implica que les condicions ambientals en aquells temps havien de ser similars a les dels neotròpics actuals, amb una temperatura anual mitjana entre 30 i 34 ºC.
Científics de l'Estat espanyol van descriure una nova espècie de dinosaure lambeosaure, pertanyent al clade dels hadrosàurids (informalment coneguts com a dinosaures de "bec d'ànec"). Anomenada Arenysaurus ardevoli, la seva descripció es basa en els ossos cranials (mandíbula i basicrani), vèrtebres i elements apendiculars desenterrats a la formació Tremp, corresponent al Maastrichtià superior d'Osca, prop del poble d'Arén. Es tracta d'un dels dinosaures més recents registrats a Europa. Filogenèticament, A. ardevoli és una forma relativament primitiva que va evolucionar abans de la divergència de llinatges de lambeosaurins ben representats a l'Àsia i l'Amèrica del Nord.
La troballa més sensacional, però, va venir de la mà d'un equip de científics nord-americà, el quals van documentar la presència de proteïnes en ossos fòssils de Brachylophosaurus canadensis, un hadrosàurid que va viure fa 80 milions d'anys al nord-oest dels Estats Units i al sud del Canadà. Els diferents experiments han indicat la presència en aquest material fòssil de restes de col·lagen, una proteïna que es troba en la matriu extracel·lular del teixit ossi i que es degrada fàcilment després de la mort d'un animal. Aquesta seqüència molecular ha estat utilitzada en una anàlisi filogenètica, que reforça la hipòtesi, derivada de la morfologia osteològica, que les aus són dinosaures. Tanmateix, la descoberta de col·lagen en aquest hadrosàurid dóna suport a la controvertida troballa d'aquesta proteïna en fòssils de Tyrannosaurus rex prèviament realitzada pel mateix equip d'investigadors.
Rèplica d’un exemplar complet del petit i primitiu dinosaure ornitisqui Heterodontosaurus tucki, corresponent al Juràssic inferior de Sud-àfrica, una espècie que pertany al clade Heterodontosauridae
© Albert Prieto-Márquez
D'altra banda, la Xina continua proporcionant noves espècies de dinosaures. Així, investigadors xinesos van donar a conèixer que les estructures filamentoses integumentàries no es trobaven restringides als dinosaures saurisquis (entre els quals hi ha les aus), sinó que almenys un grup d'ornitisquis (l'altra gran clade de dinosaures) també en presentava. En concret, aquest integument va ser identificat en una nova espècie d'heterodontosàurid, Tianyulong confuciusi, corresponent al Cretaci inferior de la província xinesa de Shandong. D'altra banda, la descripció d'una nova espècie de ceratosaure (primitiu teròpode o dinosaure carnívor), el Limusaurus inextricabilis, en roques del Juràssic mitjà superior de Xinjiang, documenta per primera vegada la presència d'aquest grup al continent asiàtic. Tanmateix, L. inextricabilis va ser herbívor, una adaptació independentment adquirida respecte l'únic altre grup de teròpodes herbívors coneguts, els ornithomimosaures. A més, la nova troballa clarifica que durant l'evolució dels teròpodes l'homologia dels dits de les mans va passar de ser I-II-III a II-III-IV, com la de les aus modernes.
A l'illa àrtica de Devon (Canadà), científics americans van trobar les restes d'una nova espècie de mamífer carnívor, Puijila darwini, en roques que daten del Miocè inferior. Aquest mamífer és important perquè representa un graó morfològic intermedi en la transició de terra ferma al medi aquàtic entre els pinnípedes (grup que inclou les foques i lleons marins). Aquest animal era semiaquàtic i presenta característiques més pròpies de carnívors terrestres que no pas de pinnípede modern, com ara la retenció d'una cua llarga i les proporcions de les extremitats anteriors i posteriors. Tanmateix, la troballa de P. darwini suggereix que l'evolució dels pinnípedes va passar per una fase de transició en medis d'aigua dolça.
La notícia que va gaudir de més difusió va ser l'afirmació que Darwinius masillae, un primat adapiforme trobat en roques de fa 47 milions d'anys al jaciment de Messel (Alemanya), pertany a la branca ancestral d'haplorrins que va donar lloc als primers antropoides (grup que inclou els micos, grans simis, i els homínids com nosaltres). Aquesta controvertida hipòtesi es basa principalment en la manca d'una urpa en el segon dit del peu en D. masillae. No obstant això, alguns especialistes van criticar aquesta hipòtesi, al·legant, entre d'altres, que els autors de la recerca van ometre cert nombre de caràcters i tàxons importants de primats i antropoides primitius en el seu estudi comparatiu i filogenètic. Segons aquestes crítics, D. masillae no és res més que un lèmur i dista considerablement de ser l'antropoide més primitiu conegut.
Finalment, cal esmentar la troballa d'un nou hominoide, Anoiapithecus brevirostris, feta per investigadors de l'Institut Català de Paleontologia. La nova espècie va viure fa 11,9 milions d'anys i ha estat trobada al jaciment miocè de l'Abocador de Can Mata (Hostalets de Pierola, Anoia). Representada per un mascle adult que pesaria entre 30 i 35 kg, la seva característica més inusual és la gran reducció del prognatisme facial ("aplanament" de la regió mandibular), típica de formes molt més derivades i modernes com el gènere Homo, i que la nova espècie va adquirir independentment. No obstant això, A. brevirostris presenta una combinació de caràcters propis dels kenyapitecins (grans simis euroasiàtics) i dels homínids (ximpanzés, goril·les, bonobos, orangutans i humans). Les noves dades donen suport a la hipòtesi que kenyapitecins i homínids són tàxons germans, contribuïnt a una millora del coneixement de les formes transicionals entre primats primitius i homínids. Tanmateix, la presència d'aquests grups al Miocè mitjà d'Euràsia i la retenció en els kenyapitecins d'una anatomia postcranial primitiva pròpia dels hominoides suggereix que l'origen dels homínids podria haver estat en aquesta massa continental, més concretament a la regió mediterrània. En aquesta regió s'han descobert en els darrers anys restes d'hominoides que documenten una part important de l'evolució d'aquest grup fa entre 15 i 10 milions d'anys.