Política 2009

Política internacional

Arrenca l’era Obama

El 24 de gener Barack Obama va ser investit 44è president dels Estats Units –el primer afroamericà– en una cerimònia multitudinària al Capitoli de Washington que va cloure l’era Bush, que s’havia acomiadat a l’Iraq ocupat rebent un cop de sabata llençat pel periodista iraquià Muntazer al-Zaidi.

Obama va encetar de seguida el mandat amb un ambiciós conjunt de mesures, amb ajudes anticrisi de 800.000 milions de dòlars, l’anunci del tancament de Guantánamo i la retirada progressiva, abans del 31 d’agost de 2010, dels 140.000 soldats mobilitzats a l’Iraq, on es van celebrar comicis locals, que va guanyar la coalició Estat de la Llei afí al primer ministre, Nuri al-Maliki. El nou president també va fer públiques les regles que havien caracteritzat "la guerra contra el terror" de l’anterior Govern nord-americà. Tanmateix, les dificultats del canvi promès –del "Yes, we can" al "Yes, maybe"– no van trigar a aparèixer i aviat van sorgir els primers esculls. Al novembre la popularitat havia decaigut un 15% i Obama confirmava l’enviament de 30.000 nous soldats al vesper afganès, mentre demanava a l’OTAN –en el seu 60è aniversari– que aboqués més esforços al laberint de l’Afganistan, tot i anunciar també la retirada de tropes d’aquest país per al juliol del 2011. A més, la "zona sense dret" de Guantánamo no es va tancar i, paral·lelament, les primeres dificultats internes es van palesar amb el bloqueig –acompanyat de protestes conservadores al carrer– de la proposta de reforma sanitària per universalitzar l’accés a la salut de 46 milions de nord-americans sense cap mena d’assegurança ni cobertura sanitària. Barack Obama sí que va desenvolupar, però, una intensa i àmplia ofensiva diplomàtica (Àfrica, Berlín o la commemoració del 65è aniversari del desembarcament de Normandia, entre d’altres) per preconitzar el nou marc internacional que proposa.

Insistència talibana

Mentrestant, la insurgència talibana va continuar castigant l’Afganistan, on les operacions dels aliats van causar de nou víctimes entre els civils al setembre, mes al llarg del qual van morir 90 persones i on la situació, lluny de millorar, ha empitjorat ostensiblement. Les eleccions tampoc no van aportar gaire estabilitat, primer, per un dilatat ajornament electoral i, després, per les acusacions de frau en la primera volta que van derivar en una segona tanda electoral, gràcies a la qual un Karzai en les seves hores més baixes va ser reelegit president. Els talibans també es van acarnissar a la frontera pakistanesa, on van assaltar la instal·lació militar de Rawalpindi, recuperada per l’exèrcit. El gihadisme fonamentalista també va colpejar enguany Jakarta, amb un atemptat a dos hotels de luxe que va causar nou morts i que va ser atribuït a una facció de Jemaah Islamiyah.

Gaza, any zero

El 2009 va començar amb el setge israelià sobre Gaza, que es va saldar, després de vint-i-dos dies de cruenta ofensiva, amb més de 1.300 morts i 5.000 ferits, en el pitjor any de violència per a la població palestina de les dues darreres dècades. Des del 1989 ja han mort 9.000 persones, 7.400 palestins –1.600 dels quals eren menors– i 1.600 israelians. Tanmateix les eleccions a Israel, guanyades per un ajustat marge pel centre liberal de l’escindit Kadima, de Tzipi Livni, van obrir un llarg període de negociacions, que acabaren amb un acord del Likud amb l’ultradretà Yisrael Beitenu, amb Netanyahu com a primer ministre. A l’altra banda, en l’enquistada i incerta divisió palestina entre Hamàs i al-Fatah, el president palestí Mahmud Abbàs va anunciar que no es presentava a les eleccions palestines del gener del 2010. Al setembre, Obama va convocar tots dos líders per reprendre el diàleg, després que George Mitchell va ser nomenat nou enviat especial a l’Orient Mitjà. En aquesta regió, les eleccions al Líban van cloure amb la victòria de la coalició prooccidental encapçalada per Saad Hariri, fill de l’exprimer ministre assassinat, que va optar per un govern d’unitat nacional.

Tensió nuclear i revolta postelectoral a l’Iran

Les proves nuclears realitzades per Corea del Nord i el programa civil iranià van tornar a posar al dia l’agenda nuclear mundial. Pyongyang va desplegar míssils capaços d’atacar el Japó i va realitzar més assaigs. Al seu torn, els desacords entre l’Iran i l’OIEA no van pas decréixer i el règim va prosseguir amb assaigs militars i va anunciar la construcció de deu noves plantes d’enriquiment d’urani. Abans, al juny, el règim iranià va reprimir durament la revolta postelectoral que feia costat a l’opositor Hussein Moussavi, que qualificava de frau el procés electoral que va posar de nou Ahmadinejad al poder. A l’Aràbia Saudita, cal destacar que per primera vegada una dona va entrar en l’executiu. Nura al-Fayez va esdevenir viceministra d’Educació en un país on les dones no tenen encara dret a treballar, a viatjar o a casar-se lliurement.

Al gener, durant dues setmanes, la guerra del gas entre Rússia i Ucraïna va provocar el tall de subministrament de gas rus a bona part d’Europa. La crisi va resoldre’s després d’un acord sobre preus amb Kíev i Moscou, que va veure com Barack Obama premia el botó de reset en les relacions Estats Units-Rússia, apaivagant la tensió per la instal·lació d’escuts antimíssils. Al mateix temps, Moscou va reprendre les relacions amb l’OTAN després de la suspensió posterior a la guerra de Geòrgia, mentre al país s’alçaven les protestes internes, com "la marxa dels disconformes", i les morts polítiques no minvaven. Rússia va cloure l’any amb un atemptat terrorista que va provocar vint-i-sis morts, reivindicat per un grup islamista que pretén independitzar el Caucas Nord de Moscou. El Govern rus va aixecar el règim especial antiterrorista a Txetxènia, malgrat que els defensors dels drets humans van seguir denunciant el règim de terror i por instaurat pel govern prorús de Ramzan Kadírov. D’altra banda, el Kirguizistan va aprovar tancar la base militar de Manàs, la darrera dels Estats Units a l’Àsia Central, i a l’Azerbaidjan, Ilham Alíev es va perpetuar al poder amb un plebiscit de reforma constitucional.

A Letònia, milers de manifestants van protagonitzar les protestes més importants des de la independència del 1991 pel pla d’austeritat econòmica del primer ministre Ivars Godmanis, que va acabar dimitint amb tot el seu gabinet. A Moldàvia va esclatar una ciberrevolta puntual quan 15.000 joves anticomunistes, convocats a través de les noves xarxes socials d’internet, van protestar per la victòria electoral del president, Vladímir Voronin. A Macedònia, els conservadors van guanyar les presidencials i Gjorge Ivanov es va convertir en la màxima autoritat del país, i a Kosovo, es va imposar electoralment el PDK del primer ministre Hashim Thaçi en el primer procés electoral des de la declaració unilateral d’independència del 2008. El TPI de la Haia va absoldre l’expresident serbi Milutinović per crims comesos contra els albanokosovars el 1999 i el judici contra Radovan Karadžić va ser ajornat de nou. D’altra banda, coincidint amb la commemoració del genocidi armeni del 1915, Armènia i Turquia van restablir relacions bilaterals i van signar a Zuric un històric acord que posava fi a gairebé un segle d’hostilitats.

El 2009 va ser l’any del 20è aniversari de Tiananmen i, també, del 50è aniversari de l’ocupació del Tibet, amb dràstiques mesures policials a Lhasa. Durant el mes de juliol, la repressió contra la comunitat musulmana uigur a Urumchi, capital de la regió de Xinjiang, es va saldar amb 156 morts i 1.000 ferits.

També la junta militar birmana va reprimir l’oposició condemnant a Aung San Suu Kyi a un any i mig d’arrest domiciliari. D’altra banda, a Cambodja es va constituir un històric tribunal contra el terror dels khmers rojos. A l’Índia, les eleccions van reforçar el partit dels Gandhi, el Partit del Congrés, que va registrar els millors resultats des del 1991. El premier Manmohan Sing , que lidera la coalició de centreesquerra, va esdevenir el clar guanyador dels comicis i afrontà l’alentiment econòmic i les tensions amb el Pakistan com els principals elements a afrontar per a assolir l’estabilitat del país.

A Tailàndia, l’oposició va aconseguir suspendre la cimera de l’ASEAN a Bangkok i l’executiu va decretar l’estat d’emergència en un país dividit entre les elits urbanes monàrquiques i la majoria rural. A Sri Lanka, la resistència tàmil va rebre la cruenta ofensiva militar de l’exèrcit, que va arraconar la guerrilla dels Tigres Tàmils, va forçar l’èxode massiu de 60.000 civils i va provocar més de 1.000 morts. I mentre Corea del Sud plorava el suïcidi de l’excap d’estat Roh Moo Hyun, esquitxat per la corrupció, el Japó va votar massivament pel canvi polític, que va donar una àmplia victòria al Partit Democràtic de Yukio Hatoyama.

Cop d’estat a Hondures i victòria dels tupamaros a l’Uruguai

L’Amèrica Llatina va continuar girant cap a l’esquerra amb la victòria al Salvador de Mauricio Funes, exguerriller de l’FMLN, i el nomenament de Pepe Múgica, líder de l’MLN-Tupamaros, com a president de l’Uruguai. Tot i així, la gran crisi a l’Amèrica Central es va produir amb el cop d’estat a Hondures promogut per l’oligarquia dretana, que va deposar l’electe president Zelaya el 28 de juny. La crisi es va tancar en fals amb les eleccions del 29 de novembre, en les quals es va imposar Porfirio Lobo, del dretà Partido Nacional.

A l’Argentina –on va morir Raúl Alfonsín, símbol d’una època–, el Govern de Cristina Fernández va entrar en crisi i va haver de convocar eleccions anticipades, que els va fer perdre la majoria a les dues cambres. A Mèxic es va recruar la guerra contra el narcotràfic; a Bolívia, Evo Morales va guanyar el referèndum i es va ratificar la seva reforma constitucional en un país dividit, i a Veneçuela Hugo Chávez complia 10 anys de mandat i, en consulta popular, va aconseguir la possibilitat de presentar-se a la reelecció. Al Perú, Alberto Fujimori va ser condemnat a 25 anys de presó per crims de lesa humanitat, en un país on els xocs entre policies i indígenes de l’Amazònia peruana que reivindicaven la derogació de la llei forestal van causar 45 morts. A l’Equador, Correa va ser reelegit, i a Colòmbia, Álvaro Uribe va quedar esquitxat per l’afer de l’espionatge polític massiu a opositors, periodistes i jutges –que venien la informació a paramilitars i "narcos"–. Durant la cimera d’UNASUR, Uribe també va desencadenar un tens conflicte amb Veneçuela en impulsar el projecte d’instal·lació de set bases nord-americanes en territori colombià.

A Cuba, la distensió i els primers canvis d’Obama per alleugerir el bloqueig i aixecar determinades restriccions van marcar l’any, que va tenir una notícia destacada, la dimissió forçada de dos històrics del PCC, Carlos Lage i Felipe Pérez Roque. D’altra banda, la V Cimera de les Amèriques va cloure a Trinitat i Tobago sense cap acord, però amb el compromís d’Obama de millorar les relacions amb l’àrea llatina.

Victòria de Jacob Zuma a Sud-àfrica i crisi a l’Índic

Al Marroc, el monàrquic PAM va fer realitat els pronòstics i va guanyar unes eleccions municipals en què l’islamisme va fer forat a les grans ciutats. A Tunísia, Ben Ali va renovar el cinquè mandat amb el 90% dels sufragis. Idèntic resultat es va atribuir Abdelaziz Bouteflika per continuar portant les regnes d’Algèria, malgrat les denúncies de frau de l’oposició. A Guinea-Bissau, al mes de març van ser assassinats consecutivament el cap de l’estat major i el president João Bernardo Vieira, entre els quals hi havia una extrema rivalitat interètnica. Al març, el TPI va emetre una ordre de detenció per crims de guerra i contra la humanitat a la regió de Darfur contra el president del Sudan, Omar al-Bashir, i el Govern d’aquest país va dictar una ordre d’expulsió de les ONG que treballaven a la zona.

Gaddafi va ser nomenat nou president de la Unió Africana. A Madagascar l’exèrcit malgaix va desallotjar el president Marc Ravalomanana, que va dimitir i cedir el poder a un "directori militar", que al seu torn el va traspassar al líder opositor Andry Rajoelina, que havia liderat les protestes contra el president deposat per l’alça dels preus i l’especulació creixent. El nou Govern, però, no va ser reconegut per la comunitat internacional. A Sud-àfrica, després de l’escissió traumàtica de l’històric CNA de Nelson Mandela, el nou president Jacob Zuma va arrasar a les eleccions legislatives, i a Zimbabwe l’oposició va formar un govern de coalició amb Mugabe.

A Somàlia, un país sumit en el caos, la divisió tribal i l’absència d’estat –amb un milió de refugiats i desplaçats interns provocats per l’ocupació etíop avalada pels Estats Units–, el segrest de vaixells es va multiplicar per deu. Al Sàhara Occidental, el nomenament del diplomàtic nord-americà Christopher Ross com a nou mediador va reactivar les esperances per a resoldre el conflicte amb el Marroc.

Altres esdeveniments que van marcar l’agenda mundial van ser la cimera del G20 a Londres per a reactivar l’economia mundial i rescatar el món financer amb fons públics; la cimera de la FAO a Roma per a abordar novament la xacra de la fam (que va batre rècords el 2009, any que es van superar per primera vegada els 1.000 milions de persones que passen gana al món, segons el Programa Mundial d’Aliments), i els difícils passos cap a Copenhaguen per a actualitzar l’incomplet protocol de Kyoto davant el col·lapse ecològic.

Si la dècada de 1990 va ser la de la recuperació econòmica i la consolidació de la democràcia a l’Amèrica Llatina, a partir de l’any 2000 es va sobreposar a l’agenda un nou element molt important, la política del canvi social, que va sacsejar una regió que no s’ha caracteritzat per l’estabilitat al llarg de la seva història. Els governs que van dirigir les transicions democràtiques van necessitar un temps per a adequar i consolidar el sistema polític, aplicant a la vegada estratègies per fer front a les seqüeles de les violacions dels drets humans, i també reconduint unes Forces Armades que havien estat molt implicades en les dictadures anteriors. També van haver de superar un context de ruïna econòmica per la crisi del deute extern i tots els governs van aplicar polítiques d’ajustament, seguides d’una obertura a l’exterior i unes privatitzacions. Aquesta enorme agenda va consumir l’esforç de gairebé una generació i en el balanç de resultats s’han assenyalat avenços significatius, però també algunes dificultats i perills de regressió. En l’àmbit polític, es considera que el resultat més important ha estat la consolidació del sistema democràtic, malgrat totes les dificultats que encara queden en alguns països per a garantir l’estabilitat i el clima de polarització que perdura. I en l’àmbit econòmic, els resultats més importants han estat la recuperació del creixement sostingut i la inserció llatinoamericana en l’economia internacional. Però també s’han assenyalat uns costos que podrien conduir a una regressió si no s’articula un model de desenvolupament que combini tant el creixement econòmic com la inclusió social. Precisament aquest ha estat el dèficit històric més important en la regió amb més desigualtats socials al món.

La política del canvi social s’ha convertit en el tema central de qualsevol agenda de govern llatinoamericà amb vocació transformadora, i precisament en la darrera dècada s’ha produït un auge de governs d’esquerres que volen fer front als desequilibris socials. A partir d’aleshores, el debat s’ha centrat en les alternatives i estratègies que s’han seguit en diferents països. Sintetitzant-ho molt, les tendències generals apunten a dos models que tenen característiques ben diferenciades. L’un, estaria representat pel Brasil, Xile i l’Uruguai, que tenen unes estructures productives una mica més variades i unes societats amb més predomini de posicions intermèdies. Aquests governs han optat per una intervenció reguladora de l’estat en una economia de mercat amb àmplia obertura internacional, però a la vegada amb una decidida política de redistribució dels ingressos. Han procurat implicar els més rics i ampliar les classes mitjanes, per afavorir el creixement econòmic i recaptar recursos fiscals, mentre que les polítiques socials són més selectives i dirigides a rescatar els nuclis de població amb risc d’exclusió. D’aquest model s’ha considerat que ha funcionat la continuïtat, l’estabilitat i la iniciativa econòmica. En canvi, encara que el progrés social es consolida lentament, els governs tenen dificultats per a aconseguir retallar privilegis als poderosos.

L’altre model de desenvolupament estaria representat especialment per Veneçuela, Bolívia i l’Equador, i té seguidors a Nicaragua, El Salvador i Paraguai. En aquests països l’estructura productiva es limita a pocs recursos, les societats estan força polaritzades, i en alguns casos hi ha divisions ètniques. La proposta d’aquests governs ha tendit més a planificar des de l’Estat, potenciant el sector públic en la producció i en la distribució dels recursos, i restringint el paper del sector privat a la condició d’acompanyant. Aquest plantejament ha tingut avantatges per l’extraordinària quantitat de recursos fiscals a mans dels governs, però ha tingut altres problemes per al desenvolupament dels països, ja que l’Estat no té la capacitat d’innovar i invertir en tots els sectors, i l’empresariat no té prou incentius per a fer-ho. Respecte al progrés social, la capacitat distribuïdora dels governs ha permès unes polítiques socials universals molt generoses, que han contribuït a millorar acceleradament el benestar de la població. Però hi ha un perill d’acomodament a la subvenció, que desmotiva l’esforç personal, i també han aparegut estructures on ha proliferat la corrupció.

Unió Europea

La presidència de torn europea va iniciar-se amb un discurs d’objectius poc convincent del primer ministre txec, Mirek Topolanek

© Office of the Governant 2009

Sarkozy va lliurar, al final d’any, la presidència de la UE amb el deures fets. Ja sigui per la Unió pel Mediterrani –el pacte sobre la immigració–, la represa del procés de reforma institucional o el pla de lluita contra el canvi climàtic, la presidència francesa va poder presumir d’haver aconseguit els objectius que s’havia marcat sis mesos enrere. Fins i tot el controvertit president francès havia aconseguit alguns èxits en àmbits tan inesperats com la guerra entre Geòrgia i Rússia, a l’agost, o en el crac financer i la subsegüent recessió econòmica. En ambdós casos, la inacció dels Estats Units va permetre a Sarkozy exercir un lideratge molt a l’altura de les seves ambicions.

Però no tot van ser èxits, i la propensió a l’espectacle del president francès li va crear l’animadversió de la cancellera Angela Merkel, que va veure com Alemanya quedava exclosa de la Unió pel Mediterrani, o com Sarkozy, autoproclamat liberal, no es ruboritzava a l’hora de pressionar Alemanya per reforçar els ajuts estatals que havien d’ajudar a sortir de la crisi econòmica.

L’1 de gener la República Txeca va recollir el relleu de la presidència europea sota la direcció del president Václav Klaus. Reconegut euroescèptic i profundament conservador, Klaus havia fet retirar banderes europees d’edificis oficials i també va anunciar que el seu país no ratificaria el tractat de Lisboa fins que Irlanda no l’aprovés en segon referèndum. Per això no va merèixer gaire credulitat l’anunci del primer ministre, Mirek Topolanek, sobre els objectius de la presidència: desenvolupament de l’energia nuclear, liberalització de l’economia europea i desenvolupament de les relacions exteriors, sigui amb l’intercessió en el conflicte a Palestina o amb l’apropament a països de l’antiga URSS –Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Ucraïna, Geòrgia o Moldàvia–, aquest darrer amb poca acceptació dels principals socis europeus.

Els esdeveniments econòmics, no obstant això, van determinar les veritables prioritats de la presidència: al principi d’abril es van conèixer les primeres dades sobre l’evolució de les economies de la zona euro, que amb una caiguda de l’1,6% en l’últim trimestre del 2008 assolia el tercer trimestre consecutiu de contracció, registrant-ne catorze dels vint-i-quatre estats membres, el que s’anomena recessió tècnica.

Igualment va ser la crisi econòmica la protagonista, a l’ombra, en les eleccions europees del 7 de juny, i les campanyes electorals dels partits, que es van centrar en disputes estatals més que no pas en temes pròpiament europeus, van ser més curtes amb l’objectiu d’estalviar despeses. Una xifra rècord del 56,61% de l’electorat va abstenir-se’n, marcant així un nou mínim històric de participació, i posant en relleu el progressiu allunyament de la ciutadania europea de l’esdevenir de la construcció d’Europa. Malgrat que es preveu que la reforma institucional derivada del tractat de Lisboa comportarà un aprofundiment del biaix entre ciutadania i construcció europea, només es va suscitar un tímid debat periodístic sobre la qüestió, que, no obstant això, va ser ofegat per l’anunci de la convocatòria del referèndum irlandès per al 2 d’octubre.

José Manuel Durão Barroso va tornar a ser elegit president de la Comissió Europea el 17 de setembre

© CE / Limerick

Les eleccions van demostrar que la majoria dels votants optaven per alternatives de dreta o d’extrema dreta. Així, el Partit Popular Europeu va obtenir el 36% dels vots (265 escons), el Partit Socialista Europeu el 25% (184 escons), els liberals l’11,4% (84 escons), 7,5% pels verds (55 escons) i 4,7% pel Grup de l’Esquerra Europea (35 escons). Aquesta majoria parlamentària dels conservadors va deixar expedita la renovació de Durão Barroso com a president de la Comissió Europea i l’elecció del polac Jerzy Buzek com a president del Parlament Europeu.

Al juliol, Suècia va assumir la presidència europea tancant el semestre txec amb un balanç certament minso. Trasbalsat per la moció de censura que va forçar un canvi de govern al principi de maig, el govern txec va portar a terme una bona gestió del conflicte energètic entre Rúsia i Ucraïna –que va deixar Europa sense abastiment durant bona part del primer semestre–. No obstant això, tant el conflicte a Palestina, que va deixar entreveure la poca experiència de la diplomàcia txeca en negociacions internacionals, com l’accidentat canvi governamental que va posar Jan Fischer en funcions de primer ministre, van deixar una mala imatge entre analistes i ciutadania.

La presidència sueca es va inaugurar amb objectius força diferents dels txecs, i l’1 de juliol el primer ministre suec, el conservador Fredrik Reinfeldt, va anunciar com a principals preocupacions la crisi financera, l’augment de l’atur –d’un 9,5% al mes de juliol, la taxa més elevada des del 1999– i l’impuls d’un acord internacional sobre canvi climàtic en la reunió que es va celebrar a Copenhaguen al mes de desembre.

Però la reelecció de Durão Barroso, el conflicte per les mobilitzacions populars a l’Iran i la definitiva ratificació del tractat de Lisboa i posterior posada en marxa van determinar tres urgències que també va haver de resoldre la presidència sueca.

Aconseguida la reelecció de Durão Barroso, confirmada pel Parlament Europeu el 17 de setembre, la gestió del contenciós iranià, no obstant això, va mostrar la faceta més tèbia de la diplomàcia europea. Així, a la cimera de caps d’estat, del 30 d’octubre, només es va aprovar un annex que manifestava la inquietud europea davant la revelació de l’existència d’una planta per enriquir urani a l’Iran, a la vegada que deplorava les persistents violacions de drets humans, i la pena de mort, repressió i judicis multitudinaris posteriors a les mobilitzacions contra el frau electoral als comicis iranians.

El primer ministre suec, Fredrik Reinfeldt, va prendre el relleu al capdavant de la UE centrant les seves preocupacions en la crisi econòmica, l’augment de l’atur i l’impuls d’un acord sobre el canvi climàtic

© Gunnar Seijbold / se2009.ue

D’altra banda, aprovat en referèndum pels irlandesos –gràcies a les successives garanties ofertes per la UE en àmbits com el dret a la vida, la neutralitat militar, drets socials o autonomia fiscal–, després d’un primer intent fallit, i superades les exigències del president txec, Václav Klaus, en el sentit d’acceptar la derogació de la Carta Europea de Drets Fonamentals a la República Txeca, el tractat de Lisboa va entrar en vigor l’1 de desembre, tot i el recurs interposat davant del Tribunal Constitucional per diputats txecs afectes a Klaus. La recuperació del projecte de reforma institucional que conté el tractat recull la creació d’un president estable de la UE, òrgan de govern paral·lel a la presidència rotativa. Aquesta nova figura va crear no poques controvèrsies per tal de determinar el candidat o la candidata a ocupar el càrrec. Un dels candidats més ben situats des d’un principi va ser l’exprimer ministre britànic Tony Blair, però la seva candidatura va quedar malparada quan al principi de novembre va rebre la citació per a comparèixer davant la Comissió de personalitats que investiga les irregularitats en la decisió d’envair l’Iraq. Finalment, la presidència sueca va convocar una cimera de caps d’estat que va decidir, el 19 de novembre, qui ocuparia els càrrecs de president permanent i d’Alt Representant d’Exteriors i Seguretat de la UE, que finalment va recaure en el primer ministre belga Herman Van Rompuy i en la britànica Catherine Ashton, respectivament.

L’agenda de la Comissió també va tenir anuncis inesperats, com per exemple l’obertura per a Islàndia d’una via d’adhesió accelerada a la Unió Europea, després que el país va aprovar l’inici de les negociacions a mitjan juliol i un mecanisme d’adhesió anàleg per a la candidatura de Croàcia. La decisió de la Comissió va aixecar no poques suspicàcies sobre els criteris que podrien estar guiant l’executiu europeu, vistes les facilitats donades als països d’òrbita cristiana i la paral·lela ralentització dels processos d’incorporació ja no tan sols de Turquia, sinó, sobretot, d’altres països de l’Europa oriental amb poblacions majoritàriament o substantivament de caire musulmà, entre els quals hi ha Bòsnia, Macedònia, Kosovo o Albània.

Més dificultats va tenir la presidència sueca en l’intent de consensuar una posició comuna entorn de la cimera internacional de Copenhaguen sobre el canvi climàtic. Els estats que més obstacles van posar a l’acord van ser, per una banda, Alemanya, que qüestionava l’estratègia d’oferir xifres de compromís abans d’obtenir acords de la resta d’estats del món i, per l’altra, Polònia, i altres països com Hongria, que consideraven massa ambigu el compromís de compensació del repartiment de la càrrega de la baixada d’emissions entre els estats membres.

L’aprovació del tractat de Lisboa

Un cop ratificat pels vint-i-set estats membres de la Unió Europea, el tractat de Lisboa va entrar en vigor l’1 de desembre de 2009. Així va ser després d’un controvertit procés que va començar a mitjan 2005, quan França i els Països Baixos van rebutjar, per via de referèndum el Tractat Constitucional per Europa. Després d’un període de reflexió, la Conferència Intergovernamental de caps d’estat i de govern va aprovar el text final d’un nou tractat en la cimera de Lisboa del 2007. Però en el subsegüent procés de ratificació, el referèndum negatiu d’Irlanda el 2008 en va provocar la interrupció fins que la UE concedís les garanties jurídiques reclamades pel Govern irlandès, que finalment va aprovar el tractat en un nou referèndum, el 2 d’octubre de 2009. No obstant això, la UE encara va haver d’atendre les reclamacions de Polònia i la República Txeca per a finalment aconseguir arribar a un acord per a la definitiva ratificació.

El nou tractat no substitueix els tractats actuals de la Unió Europea i de la Comunitat Europea, sinó que els reforma. D’acord amb el nou marc jurídic, la UE adquireix personalitat jurídica pròpia i es dota d’una Carta dels Drets Fonamentals (amb clàusules d’excepció per al Regne Unit, Polònia i la República Txeca), i a més podrà adherir-se al Conveni Europeu de Drets Humans.

El sistema institucional experimenta importants canvis: el Parlament, que tindrà 750 membres, veu reforçat el seu poder legislatiu i pressupostari; a més, consolida la seva posició a l’hora d’elegir el president de la Comissió Europea, el qual ha de ser elegit tenint en compte el resultat de les eleccions europees. Es crea la Presidència de la Unió, a fi de fer més visible la seva representació política –càrrec que ha recaigut en H. van Rompuy–, i l’alt representat per als Afers Estrangers i la Política de Seguretat és alhora vicepresident de la Comissió Europea –responsabilitat que correspon a C. Asthon–, que disposarà del suport d’un Servei Europeu d’Acció Exterior. Es modifiquen les regles sobre la presa de decisions: el vot per majoria qualificada es manté com a sistema habitual de votació del Consell Europeu. A l’entorn de quaranta importants àmbits materials que abans exigien aprovació per unanimitat ara ho són per majoria qualificada. Però el nou tractat canvia la definició de majoria qualificada, se substitueix l’actual sistema de ponderació de vots assignats als diferents estats membres pel de doble majoria, que requereix el vot del 55% dels estats membres i el 65% de la població, amb un mínim de quatre estats per constituir una minoria de bloqueig.

La presidència del Consell es manté amb caràcter rotatori cada semestre, però queda assegurada una major permanència mitjançant la col·laboració de tres estats (el trio) durant un període de divuit mesos: per l’estat que l’exerceixi, per qui l’hagi deixada i per qui l’exerceixi posteriorment.

El Tribunal de Justícia de la UE, amb seu a Luxemburg, amplia el seu àmbit d’actuació perquè disposa de jurisdicció sobre tots el actes de la UE, llevat dels relatius a la política exterior i de seguretat comuna, la qual cosa representa un avenç en el control de les institucions europees. A més, amplia la seva jurisdicció i garanteix el compliment de la Carta de Drets Fonamentals.

El Banc Central Europeu forma part integrant de les institucions de la UE i el nomenament dels seus principals càrrecs directius és decidit pel Consell Europeu.

Els parlaments del estats membres veuen reforçada la seva posició institucional a fi de millorar el funcionament democràtic de la UE, ja que poden controlar l’aplicació del principi de subsidiarietat. D’aquesta manera, poden activar el sistema d’alerta ràpida si les institucions europees vulneren competències dels estats, de les regions o dels ajuntaments. Així mateix, el Parlament dels ens políticament descentralitzats (per exemple, els d’Escòcia, Baviera o Catalunya) dels estats membres, poden participar indirectament en el control polític previ del principi de subsidiarietat.

A fi d’afavorir la presa de decisions, el tractat amplia la utilització de la regla de la majoria qualificada en el si d’una cooperació reforçada entre diversos estats si una minoria s’hi oposa.

Sembla, doncs, que ara pot anar de debò: amb el nou tractat, la UE, s’enfronta al repte de consolidar-se com a unió política.

Països Catalans

Els esdeveniments polítics de més repercussió als Països Catalans es van centrar en els casos de corrupció que van esclatar al llarg del 2009 i que van alimentar, sobretot a Catalunya, una atmosfera de creixent escepticisme envers l’exercici i els professionals de la política i la percepció d’una urgent necessitat de la seva regeneració. Els casos Gürtel a València, Millet (aquest no estrictament polític, però sí amb derivacions significatives en el món de la política) i Pretòria, a Catalunya, i els diversos casos de corrupció urbanística a les Balears van emergir públicament com a resultat de l’acumulació al llarg dels anys d’una sèrie de pràctiques que van posar de manifest certes limitacions del marc legal i institucional a l’Estat espanyol. El context general d’una de les crisis econòmiques mundials més dures de les darreres dècades va contribuir a accentuar la gravetat d’aquests casos o, si més no, a agreujar-ne la percepció.

Catalunya: sentència del Tribunal Constitucional, finançament, sobiranisme i corrupció

El govern català, presidit per Montilla, va afrontar l’any sotmès a les contínues dilacions de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut

© Generalitat de Catalunya

Sobre el curs polític català va continuar planant una tensa incertesa motivada per la sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut de Catalunya del 2006, aprovat pel Parlament espanyol i en referèndum a Catalunya aquell mateix any, però recorregut immediatament pel PP, algunes comunitats autònomes i el defensor del poble. Les contínues dilacions d’aquest organisme a l’hora de dictar sentència, les lluites partidistes al seu interior entre el PSOE i el PP i la sensació que un dictamen desfavorable podria crear un precedent especialment greu per al model d’estat i el qüestionament radical de tot l’autogovern català van donar a la política institucional catalana un aspecte de provisionalitat. Malgrat tot, aquesta va continuar, i tant els partits del Govern com CiU, la principal força de l’oposició, van prendre com a base dels debats i de l’activitat legislativa el text estatutari tal com havia estat aprovat en referèndum al juny del 2006.

Així, després de mesos de negociacions, els governs central i català van tancar un principi d’acord per al finançament autonòmic a mitjan juliol. La tensió soterrada al llarg de tot aquest període entre el PSC i el PSOE va anar paral·lela al paper que van interpretar els partits del Govern i l’oposició de CiU: dins del tripartit, l’actitud de fermesa promesa pel president Montilla al mes de gener va ser sovint reclamada pels seus socis de Govern, especialment ERC que, com CiU, va instar el PSC a utilitzar el vot dels seus 25 diputats al Congrés per a pressionar el Govern espanyol.

El 10 de gener el Govern català va enviar al ministre d’Economia, Pere Solbes, un document en què s’enumeraven les insuficiències del nou finançament, entre d’altres, l’absència d’un model prou definit, la probable incongruència amb l’Estatut, la insuficient garantia de l’acompliment del principi d’ordinalitat o l’existència de tipus de fons que es neutralitzaven mútuament. La contraproposta del Govern català, secundada per CiU, va consistir sobretot en l’ampliació dels trams cedits d’impostos i en la creació d’un fons per a sanitat, ensenyament i serveis essencials i un altre d’incentius per als territoris que més aporten.

En resposta, el 18 de gener, el ministre Solbes va parlar per primera vegada de xifres: 7.000 milions a repartir entre totes les comunitats autònomes, molt lluny dels 12.000 milions de què partia el Govern català i que considerava que era la quantitat mínima que l’executiu espanyol havia d’aportar al sistema per complir l’Estatut. CiU i ERC van considerar la xifra de Solbes inacceptable i van demanar al Govern que es plantés en la negociació. Zapatero va replicar pressionant el PSC per arribar a un acord al més aviat possible, i el mateix president del Govern va fixar l’1 de març com a data límit per a evitar, així, el perill de desgast polític.

En continuar les desavinences, però, el Govern central va canviar d’estratègia i de termini i va apuntar que l’acord seria al mes d’abril, canvi que va irritar els partits catalans i que va motivar alguns pronunciaments crítics dins del PSC, com el de Miquel Iceta, que va advertir d’un possible refredament de la relació entre el PSOE i el PSC i, de forma especial, el del conseller Antoni Castells, el qual va recriminar al Govern central la seva posició i el va pressionar a donar per fet l’acord. Montilla, per la seva banda, va retreure a Zapatero un tracte injust amb Catalunya i el va advertir que la desafecció vers Espanya augmentaria si no hi havia una bona convinença. Després d’un nou endarreriment al mes de maig, Castells, aprofitant la unitat catalana d’aquells moments, va llançar un ultimàtum a Solbes per tancar l’acord en poques setmanes, però no hi va haver signatura.

Al mes d’abril, la nova ministra d’Economia, Elena Salgado, va oferir a Castells una sèrie de retocs al text de Solbes. Finalment, el 12 de juliol ERC va avalar l’acord en arrencar un compromís que xifrava en 3.855 els milions destinats a Catalunya per al 2012.

CiU s’hi va mostrar totalment contrària i va acusar el tripartit de facilitar la retallada de l’Estatut, ja que considerava que els termes amb què s’havia tancat eren antiestatutaris, afirmació negada pel Govern català i ratificada també pels republicans, malgrat l’oposició dels crítics i de les JERC. Foment del Treball, PIMEC, la Cambra de Comerç i els sindicats també van avalar l’acord i van demanar a CiU que s’hi sumés per no quedar-ne fora. Tanmateix també hi va haver personalitats i institucions en contra, com l’expresident Jordi Pujol, Òmnium Cultural, el Cercle d’Economia o el president de la Borsa de Barcelona, Joan Hortalà, que van criticar sobretot la gestió de la negociació i l’ambigüitat del resultat final.

Dies després de l’acord, el conseller Castells va elevar a 4.028 milions la xifra del finançament i va preveure que pujaria més, ja que va calcular que Catalunya rebria entre el 26% i el 30% dels recursos addicionals de l’Estat. Posteriorment, amb l’aprovació de la LOFCA (Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes) al final d’any, que va tenir el suport dels tres partits del Govern català i el vot negatiu de CiU, l’acord de finançament va quedar subsumit finalment en la norma general.

També sota l’empara del qüestionat Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, va ser aprovada pel Parlament, al mes de juliol, la Llei d’educació de Catalunya (LEC). La nova llei va tenir el consens polític (PSC, ERC i CiU) i d’una àmplia representació de la comunitat educativa, tot i rebre les crítiques d’una part important del col·lectiu de docents de Catalunya.

Enmig d’aquestes tensions, les eleccions europees del mes de juny van ser una ocasió per a la interpretació del possible comportament futur del vot a Catalunya i el consegüent posicionament dels partits catalans. Tot i que el PSC va obtenir el 36% dels vots, seguit per CiU, amb el 22%, i el PP amb el 18%, els socialistes van perdre set punts respecte als comicis del 2004, si bé mantenien l’hegemonia a Barcelona i a Tarragona. Per la seva banda, CiU va augmentar respecte del 2004 i va guanyar a Girona i a Lleida.

Encarats a les futures conteses electorals catalanes del 2010, es van produir diversos moviments al si dels partits. Un fet destacat en aquest àmbit va ser la constitució, a l’abril, de Reagrupament, el moviment crític d’ERC, encapçalat per l’exconseller de Governació, Joan Carretero, que recollia les adhesions dels descontents amb, segons ells, la supeditació dels republicans al PSC. L’antagonisme generat arran de la creació d’aquest corrent intern va culminar en la sortida d’ERC de Carretero, el mateix mes d’abril, al qual s’uniren més tard Rut Carandell, Heribert Barrera i altres militants republicans. Els primers dies d’octubre va tenir lloc la constitució de Reagrupament com a plataforma electoral independentista, que va escollir Carretero president de la formació i candidat a la Generalitat.

Per la seva banda, ERC, ja sota el lideratge de Joan Puigcercós, va proclamar-lo oficialment cap de llista en les eleccions al Parlament de Catalunya en un acte al Puigmal al mes d’octubre. Una de les seves primeres decisions va ser comunicar a Josep Lluís Carod-Rovira que el deixava fora de la llista de diputats al·legant motius de renovació. Per la seva banda, al setembre, el Partit Popular també va presentar Alícia Sánchez-Camacho com la seva aposta de cara a les eleccions del 2010 a Catalunya. Els populars catalans van tenir en Montserrat Nebrera una contundent, bé que aïllada, contestació interna, que finalment va optar per abandonar el partit al novembre.

La creixent tensió entre Catalunya i l’Estat espanyol va tenir una forta repercussió en l’efervescència del món independentista i, segons diversos indicadors, un augment dels partidaris d’aquesta tendència. El detonant d’aquesta dinàmica, i que va mantenir en un estat d’alerta permanent els partits polítics catalans, va ser la consulta popular per la independència que va tenir lloc a Arenys de Munt. Al mes d’agost, l’alcalde independent Carles Móra, amb el suport de la majoria del consistori, va convocar un referèndum per al dia 13 de setembre per conèixer l’acceptació de la independència entre la població del municipi. En un principi, només CDC, ERC i les CUP van donar suport a la iniciativa, mentre que el PSC es va mantenir en una indefinició incòmoda i el PP i Ciutadans van demanar alguna actuació que la prohibís. El dia 3 de setembre, l’advocat de l’Estat va presentar un recurs davant la justícia. Tot i la prohibició del jutge, el poble va assegurar que la mantindria. En aquest sentit, la vicepresidenta Fernández de la Vega va situar la iniciativa fora de la Constitució, dient que no emparava l’autodeterminació. En un acte a la sala municipal d’Arenys, CDC i ERC es van unir per donar suport a la consulta, fet sense precedents atesa l’enemistat que presidia les relacions d’ambdós partits des de la creació del tripartit. El 8 de setembre, l’Estat va enviar un excandidat de la Falange al Congrés, Jorge Buxadé, a recórrer la votació. Arenys va apel·lar a la llibertat d’expressió. Després de tot l’enrenou, el dia 13 Arenys va celebrar la consulta, en la qual va guanyar el sí, amb el 96% dels vots, encara que la participació va arribar només al 41% de l’electorat. D’altra banda, l’autorització de la manifestació de la Falange en contra de la iniciativa a Arenys de Munt va donar lloc a un debat sobre el dret a la llibertat d’expressió i a l’exhibició de simbologia d’ideologia feixista que va arribar fins a la Unió Europea.

A partir d’aleshores l’efecte Arenys va començar a fer-se notar, i nombrosos ajuntaments van celebrar plens per a decidir si s’adherien a la consulta. Al setembre fou constituïda la plataforma Osona Decideix, a la qual partits polítics, personalitats i entitats de la comarca acordaren delegar l’organització de la consulta, i a l’octubre es va crear la Coordinadora per a la Consulta sobre la independència de Catalunya per a la resta del territori. En general, als consistoris van donar suport a la celebració ERC, CiU, ICV i la CUP, mentre que el PSC i el PP s’hi oposaren i UDC no es pronunciava. Una primera convocatòria es va fixar per al 13 de desembre, i posteriorment davant el degoteig de consistoris que aprovaren la celebració (entre els quals hi havia els de Girona i Manresa) es programaren convocatòries ulteriors. En algunes poblacions on l’ajuntament rebutjà donar suport a la consulta, les entitats acordaren celebrar-la sense suport municipal. El 16 de setembre, el líder d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, va plantejar-ne la celebració, proposta a la qual s’adheriren també ICV i CDC, bé que el líder d’aquest partit, Artur Mas, tot i ser-hi en principi favorable, expressà algunes reticències. Per la seva banda, el president Montilla va reconèixer la legitimitat de les consultes, però els va negar validesa legal, mentre que l’Estat mantingué la prohibició de celebrar-la a les dependències municipals, com havia fet a Arenys de Munt però, a diferència d’aleshores, optà per no intervenir-hi judicialment.

Amb considerable ressò a la premsa internacional i reaccions als mitjans i en l’espectre polític espanyols, que oscil·laven entre el desdeny, la prevenció i la irritació, el referèndum no oficial d’autodeterminació se celebrà en la data prevista a 167 municipis sense incidents remarcables. La participació, desigual segons la localitat però en general força inferior a la de consultes oficials, fou d’un 27% en el conjunt dels municipis i s’erigí en el principal motiu de controvèrsia atès el caràcter atípic de la consulta i l’escassetat de mitjans dels organitzadors. Mentre que al conjunt de la comarca d’Osona la participació fou del 41,5% en 34 municipis, i a Vic assolí el 42,5%, a la resta del territori fou en general força més baixa i, especialment, a les ciutats més grans: a Sant Cugat del Vallès fou del 25%, a Vilanova i la Geltrú del 15,6% i a Vilafranca del Penedès del 22%. Quant als resultats, foren força més uniformes: el "sí" s’imposà amb un 95% de mitjana i poques variacions entre municipis. Immediatament després de conèixer-se els resultats, esclatà una polèmica entre les dues plataformes organitzadores que afegí una incertesa suplementària a la incògnita de la repercussió real de la consulta.

Als mesos de juliol i d’octubre van sortir a la llum pública dos casos de corrupció que van deixar consternada la societat catalana. El primer va ser l’anomenat "cas Millet", en el qual es van investigar presumptes irregularitats comptables i d’apropiació indeguda de diners pel president del Palau de la Música, Fèlix Millet, i del seu director administratiu, Jordi Montull, a aquesta entitat. Millet va ser detingut al mes de juliol, i va abandonar els seus càrrecs a l’octubre. El patronat del Palau de la Música va dimitir en pes al mes de novembre i en el seu lloc en va ser nomenat un de transició. En una auditoria feta pública al novembre es va estimar el frau total entre 25 i 31 milions d’euros. D’altra banda, les donacions –il·legals– de Millet a determinats partits polítics o organitzacions relacionades amb els partits, la participació d’entitats públiques en el Consorci del Palau de la Música com a entitat perceptora de fons públics (dels quals havien estat desviats prop de 2,7 milions d’euros) i l’existència d’informes d’anys anteriors en què es detectaven anomalies comptables que no es van esclarir mai van comportar un qüestionament del que es coneixia com a "societat civil" i que fins aquest moment s’havia mantingut al marge d’uns escàndols habitualment associats al món de la política. Aquest cas va fer que el Govern aprovés mesures per al control de les subvencions públiques atorgades a les entitats culturals catalanes.

D’altra banda, el dia 27 d’octubre el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón va ordenar la detenció, entre altres persones, de l’exconseller d’Economia Macià Alavedra, de l’exsecretari de Govern de la Generalitat Lluís Prenafeta i de l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, per als quals dictà presó incondicional, acusant-los de participar presumptament en una trama de corrupció urbanística i blanqueig de diners, amb ramificacions que haurien afectat altres municipis del país i de la resta de l’Estat espanyol. L’espectacularitat de les detencions de l’anomenat "cas Pretòria" va causar controvèrsies immediates, i fins i tot es va qüestionar si respectaven el dret a la intimitat dels detinguts i, també, si vulneraven la presumpció d’innocència. El cas va donar lloc a un debat sobre el finançament dels partits polítics i els ajuntaments, i també al voltant de les competències sobre urbanisme i el descontrol constructor dels darrers anys. La discussió va traslladar-se també a la necessitat de modificar el sistema electoral català a causa de l’excessiu poder que els partits acumulen.

País Valencià: la trama de corrupció esquitxa el president Camps

El 2009 el País Valencià, per la seva banda, va estar totalment dominat per les acusacions de corrupció coneguda com a "cas Gürtel". Amb les institucions valencianes totalment dominades pel PP, al mes de febrer, la Fiscalia va trobar indicis de delicte en l’actuació del president Camps que el relacionaven amb la xarxa d’empreses imputades pel pagament a polítics a canvi de beneficiar-se de concessions públiques. A banda de Camps, també van estar implicats Serafín Castellano, conseller de Governació, Ricardo Costa, secretari general del partit a València, i Víctor Campos, exvicepresident de la Generalitat. El jutge Baltasar Garzón va acusar el PP de finançar-se il·legalment i va destapar suposats suborns a Camps, a qui atribuïa el cobrament de 420.000 euros per tractes de favor. En un primer moment, Camps va assegurar que tot era un atac a l’autogovern valencià, va negar totes les acusacions sobre regals i presents en forma de vestits i va assegurar que emprendria accions legals contra les filtracions. Per la seva banda, el president del PP, Mariano Rajoy, va sortir en defensa del màxim mandatari valencià, com també l’empresariat del País Valencià. Al mes de maig, la direcció del PP va evitar emprendre cap acció disciplinària contra Camps, malgrat el desgast que estava patint la formació. El mateix mes, després de declarar, el jutge va mantenir la imputació contra Camps, i al juliol, el jutge Flors va decidir no imputar Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez, els caps de la trama del "cas Gürtel", una decisió que va sorprendre. A l’agost, el Tribunal Superior de Justícia de València va exculpar Camps de tots els càrrecs, encara que la Fiscalia va recórrer l’arxivament; tot i així, el cap de l’oposició, el socialista Jordi Alarte, va demanar la dimissió a Camps. L’últim capítol relacionat amb aquest tema va ser la dimissió de Ricardo Costa, secretari general del Partit Popular al País Valencià i mà dreta de Camps al Govern valencià, decisió presa per la direcció del partit a Madrid. Símptoma de la forta implantació del PP al País Valencià van ser els resultats obtinguts en les eleccions europees del juny, que va guanyar per una àmplia majoria (52% dels vots), malgrat les acusacions de corrupció, mentre que el PSPV es va quedar en el 37%. Aquesta distància va reobrir les pugnes a l’interior de les files socialistes en el congrés celebrat al setembre, en el qual la direcció va proposar suprimir l’expressió "País Valencià" del nom oficial del partit per considerar que els restava vots, iniciativa que finalment va restar en suspens.

Els durs enfrontaments del sector de l’ensenyament amb el conseller Alejandro Font de Mora també van dominar l’agenda política valenciana, sobretot arran de l’ordre dictada des de la conselleria d’impartir la classe de ciutadania en anglès (mesura que al juliol va ser declarada nul·la pel Tribunal Superior de Justícia del País Valencià), la negativa a l’hora de dotar de més docents els instituts i les traves a l’ensenyament del català, com ara la pendent homologació de títols malgrat les nombroses sentències favorables a la unitat del català. En aquest àmbit, el Govern de Camps va fer un nou pas en l’ofensiva contra TV3 quan un jutge va autoritzar el tancament de l’antena que emetia per a la ciutat de València.

Illes Balears: la corrupció al Govern balear i a l’oposició

La corrupció també va ser el tema central de la vida política a les Balears al llarg del 2009, i va afectar tant el Govern com l’oposició. El mateix Govern tripartit presidit per Francesc Antich i constituït pel Partit Socialista de les Illes Balears, el Bloc per Mallorca i Unió Mallorquina, va trontollar per un cas de corrupció que va afectar aquest darrer partit. El seu president, Miquel Nadal, va ser acusat d’un delicte de malversació de fons públics, revelació de secrets oficials i prevaricació. Va ser el que es va conèixer com el cas "Can Domenge", que a l’octubre també va involucrar Maria Antònia Munar, presidenta del legislatiu balear i presidenta d’honor d’UM, i Antoni Pascual, del mateix partit polític, i que ocupava el càrrec de vicepresident del Consell de Mallorca, els quals van ser citats a declarar com a imputats. Malgrat que al Consell de Mallorca les acusacions van determinar la sortida d’UM (que compartia amb el Bloc i el PSIB) i que en un congrés extraordinari el partit va designar una junta gestora, Antich va declarar que no convocaria eleccions anticipades i que continuaria al capdavant del Govern balear, i es va limitar a fer una remodelació cap a la meitat d’any als departaments d’Innovació, Interior i Justícia, amb l’entrada de Pilar Costa, mentre que el nou titular d’Educació i Cultura va ser Bartomeu Llinàs.

Al mes d’agost, es va destapar un nou cas de corrupció que va esquitxar el PP i que va comportar la detenció de cinc membres, entre els quals hi havia l’exdirector general d’Esports, Josep Lluís Ballester, i l’exregidor d’Esports de Palma, Rafael Duran. Es va investigar si en la construcció del velòdrom Palma Arena es van desviar diners públics a les arques populars, una quantitat que ranejava els 13 milions d’euros. A l’octubre, el jutge va imputar en el cas Jaume Matas, president del Govern balear en el moment de construir-se el velòdrom. Al setembre el jutge també va condemnar a dos anys de presó l’exregidor del PP a Palma, Javier Rodrigo de Santos, acusat de malversació de fons públics en prostíbuls. Paral·lelament a aquests episodis, aquest mes de setembre la presidenta del PP balear, Rosa Estaràs, va anunciar la dimissió del càrrec al·legant problemes de salut. El seu substitut va ser Josep Ramon Bauzà.

En les eleccions europees el PP va ser novament el clar guanyador, amb el 44% dels vots, mentre que els socialistes van aconseguir-ne el 38% i UM només el 3,8%.

D’altra banda, a l’estiu del 2009, les Illes van ser commocionades per les accions de la banda terrorista ETA: al final de juliol, va assassinar dos guàrdies civils a Calvià, activant una bomba adossada, i al mes d’agost, va fer esclatar tres artefactes en diversos restaurants de Palma, accions que només es van saldar amb ferits lleus.

Andorra: fi de l’hegemonia del Partit Liberal

Jaume Bartumeu va ser escollit nou cap de govern del Principat d’Andorra

© Govern Andorra

En les eleccions generals andorranes celebrades al mes d’abril, el Partit Socialdemòcrata (PS) va aconseguir catorze dels vint-i-vuit escons del Consell General. D’aquesta manera, es va trencar l’hegemonia ininterrompuda del Partit Liberal i Jaume Bartumeu va esdevenir el nou cap de govern, en substitució d’Albert Pintat, encara que hi va haver un ajornament de la seva investidura per falta d’acord amb el partit Andorra pel Canvi (ApC), amb tres escons. Al mes de març, el Govern andorrà va decidir aixecar parcialment el secret bancari, cosa que va representar fer un pas endavant per sortir de la llista negra de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), tot i que aquest organisme va instar el Govern andorrà a aprofundir en la reforma del seu sistema bancari per tal d’aconseguir un grau de transparència homologable.

Al mes de novembre l’esfondrament del túnel de les Dues Valires, en construcció, entre la Maçana i Encamp, va causar la mort de cinc operaris i cinc treballadors més van resultar ferits. Després d’aquest fet, el Govern andorrà va decidir aturar les obres per a elaborar informes de seguretat i investigar si s’havien comès irregularitats en les subcontractacions de l’obra.

Catalunya del Nord: reelecció i renúncia de Joan Pau Alduy a l’alcaldia de Perpinyà

Després que un tribunal francès va obligar, el 23 d’abril, a repetir les eleccions municipals a Perpinyà per una presumpta maniobra fraudulenta de la Unió per un Moviment Popular (UPM) durant el comicis del 2008, el conservador Joan Pau Alduy, de la mateixa UPM, va tornar a ser elegit alcalde amb el 54% dels vots el 23 de juny, i la socialista Jacqueline Amiel-Donat en va aconseguir el 33%. A l’octubre, Alduy va anunciar que abandonava l’alcaldia amb la intenció de dedicar-se a la candidatura per la presidència de la coalició de Perpinyà, nova divisió administrativa supramunicipal vigent a l’Estat francès a partir del 2010, i va designar com a substitut fins al final del mandat Joan-Marc Pujol.

D’altra banda, al mes de gener, un tribunal francès va condemnar el president del Consell General dels Pirineus Orientals, el socialista Christian Bourquin, a tres mesos de presó i a 5.000 euros de multa per un delicte de falsedat.

Franja de Ponent: el Govern aragonès tramita la llei de llengües

A la Franja de Ponent va continuar el conflicte lingüístic i les dificultats pel reconeixement del català. La promesa Llei de llengües d’Aragó, pendent i successivament ajornada des de feia més de vint-i-cinc anys, es va desbloquejar a l’octubre, quan les Corts d’Aragó van aprovar tramitar la proposta de llei de l’executiu liderat per Marcel·lí Iglesias, que tenia en compte, entre altres punts, la declaració del català i l’aragonès com a llengües pròpies i històriques però no oficials en els territoris on eren parlades, zones en què se’n preveia, a més, l’ús amb caràcter voluntari en l’ensenyament no universitari i també la possibilitat d’adreçar-se a l’Administració en totes dues llengües. La proposta va rebre el suport, a més del PSOE, de la Chunta Aragonesista (CHA) i d’Izquierda Unida (IU), mentre que el PP i el Partido Aragonés Regionalista s’hi van oposar.