Cada any, les excavacions arqueològiques forneixen un degotall difícilment quantificable de troballes d’envergadura i rellevància desigual. A més, també hi ha peces antigues que són reexaminades. Enguany va estar marcat per la solució de la vella disputa sobre la condició humana o animal del crani trobat a Orce (Granada) el 1982. Una reunió internacional d’experts a París al mes de juny va reforçar la identificació d’aquest crani amb el d’un nen de cinc anys de fa aproximadament un milió i mig d’anys, que passa a ser l’homínid més antic de l’Europa occidental; es pensa que va arribar pel sud peninsular a través d’un corredor transitable que, ara fa 2,3 milions d’anys, unia l’Àfrica amb la península Ibèrica. Per contra, es va poder comprovar la falsedat de la datació dels milers de petjades humanes i d’animals fossilitzades a la cendra volcànica de la zona del llac Valsequillo (Mèxic), que fins ara es considerava que tenien uns 40.000 anys, la qual cosa avançava 25.000 anys la data de poblament més antiga coneguda al continent americà.
Prehistòria
A la península Ibèrica es van produir descobriments que permeten conèixer millor la prehistòria peninsular. Els fragments d’una mandíbula i molars d’ara fa 15 milions d’anys al jaciment de Can Mata (Anoia) es van identificar com els d’una nova espècie (Pliopithecus canmatensis ), considerada una família extinta dels primers primats catarins que van passar a Euràsia des d’Àfrica fa uns 23,5 milions d’anys i van prosperar al continent europeu durant poc més de vuit milions d’anys. Una altra troballa important es va produir a la Sima de los Huesos, a Atapuerca (Burgos), on ha aparegut un segon crani complet d’Homo antecessor, que data de fa 500.000 anys i que s’exposarà al Museo de la Evolución Humana de Burgos. Aquesta instal·lació es va inaugurar el 2010 per a difondre el coneixement sobre l’evolució humana per mitjà de les troballes arqueològiques d’aquest jaciment.
La datació de les restes trobades a Arbil converteixen aquest jaciment en el més antic de la zona mesopotàmica (150.000 anys)
© Karel Novacek
L’aplicació de tecnologies més modernes, com ara el nou mètode de datació d’urani-tori que s’aplica a la Universitat de Bristol, Gran Bretanya, va concedir una antiguitat de 53.200 anys a la mandíbula de neandertal de la cova del Gegant (Sitges), troballa estrella de l’ocupació humana del massís de Garraf. Amb aquesta nova datació, aquesta mandíbula passa a ser una mica més moderna que la de Banyoles, de 60.000 anys d’antiguitat. Igualment, les datacions amb el mètode de radiocarboni de les troballes del poblat prehistòric d’Arbil (al nord de l’Iraq) també van concedir una gran antiguitat (150.000 anys) al jaciment, que es converteix així en el més antic de tota la zona mesopotàmica. Cal destacar també la datació de les restes dels gairebé tres milions d’estris trobats al nord de Hobart (Tasmània), de fa 40.000 anys, la qual cosa converteix aquest jaciment en el més antic de tot el continent oceànic.
Per altra banda, un estudi antropològic de les restes òssies del jaciment francès de Butiers-Boulancourt (7000 aC) va documentar un dels pocs indicis de cirurgia prehistòrica en l’avantbraç d’un dels esquelets trobats, que fou amputat de manera precisa amb un ganivet de sílex. Molt interessants també van ser els estudis del genoma humà, com ara el de la Universitat de Huelva publicat en la revista Nature, que ha demostrat que l’Homo sapiens no va anihilar l’Homo neanderthalensis —l’extinció del qual s’endarrereix fins fa 24.000 anys—, sinó que ambdues espècies van conviure durant diversos milers d’anys i, fins i tot, es van creuar quan els primers pioners sapiens van arribar a Europa procedents d’Àfrica.
El menhir trobat a Mollet, que data del IV mil·lenni aC, es va instal·lar al jardí literari del parc de Can Mulà
© Generalitat de Catalunya
Pel que fa a les restes neolítiques, la troballa d’un temple a la província d’Urfa (Turquia) que data aproximadament del 10.000 aC converteix aquest edifici en la construcció religiosa i cultural més antiga del món. I, amb relació al megalitisme, cal subratllar el descobriment (2009) a Mollet del Vallès d’un menhir (IV mil·lenni aC) que va ser instal·lat al jardí literari de la Biblioteca de Can Mulà, al parc del mateix nom.
Arqueologia del Pròxim Orient, bíblica i protohistòrica
Les excavacions als grans centres de la cultura mesopotàmica i egípcia van continuar revelant aspectes molt interessants de la vida al IV i III mil·lenni aC. Les campanyes arqueològiques a la zona d’Ur (Iraq) van treure a la llum un jaciment (2000 aC) desconegut fins ara i que, sorprenentment, es troba al bell mig del desert i sense una via de proveïment d’aigua. Pel que fa a l’arqueologia egípcia, el fet més espectacular va ser l’anunci de la troballa de les restes òssies de l’exèrcit persa enviat per Cambises II per atacar l’oasi de Siwa, fa 2.500 anys, i que fou engolit per una tempesta de sorra enmig del desert. També sembla interessant la hipòtesi d’un equip d’arqueòlegs austríacs que ha identificat unes restes al delta del Nil com les d’Avaris, la capital dels hikses (1786-1552 aC). Així mateix, cal esmentar la restauració dels 2,7 km de l’avinguda de les esfinxs de Luxor que, fa tres mil anys, connectava els temples de Luxor i Karnak, amb més de 1.350 escultures. Més enllà de les fronteres egípcies, al Sudan, va sorprendre el descobriment d’una estàtua del faraó Taharqa (XXV dinastia), que demostra que la dominació egípcia sobre Núbia arribava molt més al sud del que es pensava.
Una altra de les cultures antigues amb una gran riquesa arqueològica és la xinesa. L’equip arqueològic dels famosos guerrers de terracota de Xi’an(III aC) va rebre el premi Príncipe de Asturias, a part de treure a la llum 114 soldats més darrerament. A banda d’això, a la zona van aparèixer tombes de dignataris del període Han (206 aC-220 dC), entre les quals destaca la del general que va ajudar Liu Xun a aconseguir el tron. Cal esmentar també el descobriment, a la província de Hunan, d’un conjunt d’unes 5.000 escultures de pedra que representen funcionaris civils i militars, soldats i, fins i tot, dones embarassades; i, sobretot, la troballa d’un poblat d’època Han a Sanyangzhuang que fou arrasat per una allau de fang que va preservar i cobrir totalment el jaciment, d’aquí que hom s’hi refereixi com la “Pompeia xinesa”.
Respecte a l’arqueologia a Terra Santa, el fet més important va ser la troballa d’un text legal accadi en cuneïforme, que data dels segles XVIII-XVII aC i mostra nombrosos paral·lelismes amb el codi d’Hammurabi (s. XVIII aC), especialment pel que fa a la llei del talió.
Amb relació a les cultures protohistòriques, la descoberta a la ciutadella d’Aleppo d’un temple arameu (II mil·lenni aC) dedicat al déu Hadad va ser qualificat com un dels principals descobriments de l’any. Cal destacar també les troballes a Creta, on es van descobrir les granges més antigues d’Europa (7000 aC). Igualment interessant va ser la documentació, realitzada per un grup d’arqueòlegs nord-americans, de quatre fortaleses d’època preheqènica a la Turquia occidental, una de les quals és quatre vegades més gran que Troia i data d’època lídia (s. VII-VI aC).
Arqueologia clàssica i paleocristiana
De l’època grecoromana, cal destacar la localització de l’emplaçament del temple d’August de Tarragona a la part alta de la ciutat, sota la catedral actual; situat enmig d’una plaça porticada, fa 1,8 m x 2,30 m i presenta una façana octàstila. En el mateix sentit, les darreres excavacions a l’església de Sant Feliu (Girona) també van documentar l’existència d’un temple romà sota l’església actual. Per altra banda, els treballs a Empúries van resultar igualment molt fructífers, ja que s’hi van trobar dues necròpolis amb 90 cossos i rics aixovars funeraris (s. V aC-II dC)
Pel que fa a Grècia, enguany hi va haver un gran debat sobre si un palau aparegut a Ítaca i datat al segle VIII aC ha de ser identificat com la residència d’Ulisses, en un intent de demostrar la veracitat històrica tant del personatge com dels fets que es narren a l’Odissea.
Descobriments arqueològics recents també permeten conèixer millor la dominació romana a les zones frontereres. Les excavacions en un cementiri romà a York van treure a la llum les tombes d’un conjunt de gladiadors dels segles II-III dC que mostren la duresa del seu tipus de vida; les restes evidencien decapitacions, traumatismes severs i, fins i tot, queixalades de grans mamífers. I a la Gàqia, a Angers, cal esmentar l’excavació d’un mitreu, un dels pocs santuaris d’aquests tipus trobats a França, i d’un temple romà a 4 km de Le Mans (s. I-III dC), un bon exemple de romanització dels cultes i les divinitats celtes preexistents.
Igualment interessant va ser l’aparició, en un cementiri romà a Vagnari (sud d’Itàlia), d’un esquelet d’un individu de l’Àsia oriental datat als segles I-II dC, fet que confirmaria les relacions comercials entre l’imperi Romà i la Xina que uns pocs textos literaris no permeten sinó sospitar.
Pel que fa a l’arqueologia paleocristiana, cal posar en relleu l’aparició, a Roma, de les imatges més antigues dels rostres de sant Pere i sant Pau, datades al segle IV, en una tomba de la catacumba de Santa Tecla. També cal destacar la troballa d’un cert nombre de mosaics bizantins de mida gran, datats als segles V-VIII, que van aparèixer en diversos jaciments de la Mediterrània oriental, com ara a Jericó (900 m2). Tot i això, el descobriment més important es va produir a Sofia (Bulgària), durant les obres de construcció de la segona línia de metro, amb l’aparició d’importants restes romanes i medievals, com ara muralles, edificis públics i una església medieval dels segles V-VI, ampliada al segle XII, que ha conservat en bon estat molts dels frescos que la decoraven.
Arqueologia de l’Amèrica precolombina
Restes ceràmiques trobades a la tomba del rei maia El Diablo, a Huaca Colorada, el Perú, que daten del 400 dC
© Edwin Roman
Enguany, les troballes més interessants van tenir lloc a Guatemala, on s’ha excavat la piràmide funerària d’un antic rei maia a El Diablo. La tomba, que ha estat datada al voltant del 400 dC, conté decoració policroma i un aixovar funerari intacte, compost de ceràmiques i restes de teixits, però resulta especialment interessant perquè s’hi han trobat les restes òssies de sis nens sacrificats en honor del monarca sepultat. Igualment, a Huaca Colorada, Perú, dins una piràmide mochica de fa 1.400 anys, es van descobrir les restes d’una noia jove amb els peus lligats i senyals d’haver estat cremada cerimonialment.
Altres descobriments d’interès tenen a veure amb la descoberta d’una piràmide reial olmeca a Chiapas –datada el 700 aC i que sembla que és la més antiga de Mesoamèrica– i amb la de dos temples de més de 4.000 anys a Cajamarca (Perú).
Arqueologia medieval i postmedieval
A la catedral de Magdeburg, Alemanya, es van identificar les restes de la reina anglosaxona Edit (sarcòfag de la reina Edit)
© Claudia Hartung / Stiftung Dome und Schlösser in Sachsen-Anhalt
La troballa més espectacular de l’any va ser la identificació de les restes d’una tomba de la catedral de Magdeburg, Alemanya, amb les d’una reina anglosaxona del segle X, Edit, besnéta del rei Alfred, que es va casar amb l’emperador germànic Otó I. Igualment interessant va resultar l’excavació d’una fossa funerària a la zona litoral de Weymouth, Gran Bretanya, on han aparegut les despulles de 51 víkings completament despullats i decapitats. La datació radiocarbònica situa les restes entre els anys 910 i 1030, que coincideix perfectament amb el context històric de l’època, caracteritzat per les batalles constants entre els anglosaxons i els invasors víkings.
Pel que fa a l’arqueologia catalana, cal assenyalar la recuperació, a Lleida, de les adoberies del segle XIII, que són les més antigues de la península Ibèrica, i la finalització de l’excavació al cementiri vell de Banyoles, que ha proporcionat un gran nombre de notícies sobre la vida quotidiana a la zona entre el final del segle XVIII i l’inici del segle XIX.
Altres descobriments importants van ser la identificació de les restes d’un centre de culte pagà a l’indret on al segle IX es va construir la ciutadella de Praga; el descobriment a Jellinge, Jutlàndia, del palau de Harald II el Dent Blava, rei de Dinamarca i Noruega al final del segle X; la troballa, a la regió de Primorski Krai, Rússia, de les restes d’un palau corresponent a l’estat feudal de Balhae, que va florir entre els anys 698 i 926 en un territori situat al nord de la península de Corea, i l’excavació, a Yogyakarta, Java, d’un temple hinduista del final del primer mil·lenni després de Crist amb unes escultures i relleus en un estat de conservació remarcable, gràcies al fet que va quedar cobert per les cendres d’una erupció volcànica.
Arqueologia submarina
A la cala d’Aiguablava (Begur), el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya va localitzar les restes d’un vaixell romà del segle II dC que, excepcionalment, encara conserva la fusta del buc. Amb aquesta troballa ja són cinc els vaixells enfonsats en aquesta cala que han deixat un rastre arqueològic; la major part d’ells són d’època romana.
Molt impressionant també va ser la detecció, en diversos indrets dels Dardanels, per part d’un equip de submarinistes australians, de tot un seguit de vaixells dels temps de la Primera Guerra Mundial enfonsats durant la batalla de Gaqípoli (1915-16), entre els quals hi ha un destructor britànic.
Cal destacar així mateix la iniciativa de diverses institucions nord-americanes per crear un mapa virtual en tres dimensions del Titànic fent servir la tecnologia més moderna.
Numismàtica i papirologia
La descoberta d’un tresor de més de mil denaris datats entre el 209 aC i el 64 dC a Warwickshire, el Regne Unit, ha estat un dels descobriments més importants de l’any. Sembla que les monedes es van amagar intencionadament davant la política monetària de Neró, que va emetre denaris que cada vegada contenien menys proporció de plata. Altres troballes van ser una caixa de bronze amb 250 dracmes d’Alexandre el Gran (s. IV aC), trobada a Aleppo, Síria; un centenar de monedes d’or bizantines i venecianes, del segle XIII, a la fortalesa de Skopje, Macedònia, i les 45 monedes de plata trobades a Pasrur, Índia, que iqustren l’esplendor econòmica de l’imperi mogol al segle XVI.
Amb relació a la papirologia, la troballa més destacada ha estat la d’alguns fragments d’un codi legal romà que recull rescriptes dels emperadors romans des d’Adrià fins a Dioclecià i que correspondrien a una coqecció privada de l’estil del codi Hermogenià. No obstant això, no tot van ser bones notícies, ja que, segons l’anàlisi dels pigments de l’Evangeli de Marc de la Universitat de Chicago, que havia estat datat al segle XIV, aquest text no pot ser anterior al 1874.