El 2010 va ser un dels anys menys brillants en el camp de l’exploració espacial, ja que l’activitat va ser una continuació rutinària dels anys anteriors. El llançament de diversos satèl·lits comercials de telecomunicacions i militars va continuar al ritme habitual.
Sistemes d’impulsió
La notícia més important va ser que l’Administració Obama va fer un canvi de política en el camp dels llançadors pesants per a substituir el sistema de llançadores, en considerar que la proposta feta per l’Administració Bush, el sistema Constellation, era massa car i arrossegava massa endarreriments. Aquest sistema tenia dues parts ben diferenciades, la nau, pròpiament dita, i els impulsors. La nau, la formaven la càpsula Orion, que era el vehicle principal i es podia acoblar a l’Estació Espacial Internacional; el mòdul lunar, Altair, que podia portar un home a la Lluna; i el dispositiu de propulsió fora de la Terra, que tenia com a objectiu injectar la nau en la trajectòria cap a la Lluna. El sistema era, doncs, molt similar al sistema Apollo de la dècada de 1960.
Model de la càpsula Boeing/Bigelow Aerospace, una de les candidates de la nova Administració dels EUA per a substituir el sistema Constellation
© Boeing photo
Les alternatives que es proposen des de la nova administració nord-americana són la càpsula de Boeing/Bigelow Aerospace, la versió tripulada de la SpaceX Dragon i el Sierra Nevada Dream Chaser. El problema és que totes aquestes càpsules estan preparades per anar fins a l’Estació Espacial Internacional, però no per anar a la Lluna i encara menys a Mart.
Els sistemes d’impulsió també van ser objecte de discussió, ja que són fonamentals per a mantenir la presència d’un país a l’espai. És el cas de l’Índia, que al desembre va llançar un coet, el GLSV (Geosynchronous Satellite Launch Vehicle ), capaç de posar en òrbita un sistema de telecomunicacions. Pel que fa als Estats Units, el sistema cancel·lat consistia en dos coets llançadores, els AresI i V, dedicats al transport de tripulació i càrrega respectivament. En substitució, hi ha diverses possibilitats, ja que si volen mantenir la seva hegemonia necessiten un sistema flexible que permeti posar càrregues útils molt diferents en tota mena d’òrbites. Hi ha en fase molt avançada l’AtlasV, capaç de posar 25 tones en òrbita baixa i 13 tones en òrbita geosincrònica; el Falcon9, desenvolupat per l’empresa Space X, una mica menys potent; i els Minotaur, que són una adaptació dels antics míssils atòmics intercontinentals Minuteman i Peackeeper, i que segons el model tant poden posar en òrbita baixa una càrrega petita com enviar-la cap a la Lluna.
Satèl·lit de navegació
Des del cosmòdrom de Baikonur es va fer el llançament dels satèl·lits m24, m25 i m26 (1 de març), m27, m28 i m29 (2 de setembre) i M30, M31 i M32 (30 de novembre), dins del programa Uragan-M. Tots aquests completen el sistema global de navegació per satèl·lit rus, que marca una nova embranzida de Rússia en el camp de la recerca i la tecnologia espacials. Aquest desplegament es va complementar amb el llançament del Glonass-K, el 25 de desembre, el qual formarà part del sistema més avançat Uragan-K.
Mentrestant, al gener, el juny i el setembre, la Xina va llançar més satèl·lits de navegació, dins del seu sistema anomenat Bei Dou.
D’altra banda, els Estats Units van llançar els GPS 2F 1 i 2 (el 28 de maig i el 8 de desembre, respectivament) dins del seu esforç per mantenir competitiu el seu sistema de navegació.
Finalment, Europa va continuar a un ritme baix, amb el llançament del Giove A2, dins del programa Galileu.
L’exploració del sistema solar
La notícia més important en el camp de l’exploració del sistema solar va ser l’apropament, fins a una distància de 700 km, de la sonda Deep Impact al cometa Hartley 2, el 4 de novembre de 2010. El resultat final va ser un èxit. Es van obtenir fotografies del nucli cometari, dades sobre els components químics volàtils de la superfície cometària i també imatges amb llum normal i infraroja.
Aquesta missió, anomenada EPOXI (nom combinat de les missions DIXI i EPOCh), forma part del programa per a utilitzar la sonda en estudis oportunistes, és a dir, aprofitar el pas casual d’objectes com cometes o asteroides per a estudiar-los i caracteritzar-los. Així, després de llançar un projectil contra el nucli del cometa Tempel 1 l’any 2005, la sonda va ser redirigida cap al cometa Boethin i va entrar en estat d’hibernació. Quan va sortir d’aquest estat, el 26 de setembre de 2007, no es va poder localitzar el cometa i es va haver de buscar-ne un altre que estigués a l’abast. Com que el candidat més adient era el Hartley 2, es va modificar la trajectòria de la sonda i se la va enviar cap al seu encontre; aquesta part de la missió es va anomenar DIXI (Deep Impact Extended Investigation). Durant el viatge, els instruments es van apuntar cap a estrelles que se sap que tenen planetes, amb la intenció d’estudiar-ne les propietats i amb l’esperança de trobar-ne d’altres (aquesta part de la missió es va identificar amb les sigles EPOCh, Extrasolar Planet Observation and Characterization).
També en el camp de l’estudi dels objectes menors del sistema solar (cometes, asteroides, etc.), cal destacar el retorn de la sonda japonesa Hayabusa amb mostres de l’asteroide Itokawa, el 13 de juny. Caldrà esperar un cert temps encara per a conèixer-ne els resultats.
Dins del seu ambiciós programa de recerca espacial, la Xina va llançar, l’1 d’octubre, la seva segona missió a la Lluna, el Chang’e 2, el qual, després d’un viatge de 5 dies, es va situar amb èxit en una òrbita de 100 km al voltant del nostre satèl·lit. El Chang’e 2 va ser dissenyat com a recanvi en cas d’accident del Chang’e 1 i té com a missió obtenir fotografies i dades altimètriques d’alta resolució de la superfície lunar amb la finalitat d’escollir el lloc on aterrarà la futura Chang’e 3, que transportarà un vehicle automàtic d’exploració.
El Japó no es va quedar enrere i va enviar la seva primera sonda a Venus, el 20 de maig. La sonda d’aquesta missió s’anomena Akatsuki i va entrar en òrbita citerea al mes de desembre. El seu objectiu és estudiar els volcans i el sistema de llamps de Venus. Durant el mateix llançament es va desplegar amb finalitats de demostració una vela solar, Ikaros, i petits satèl·lits tecnològics.
Vols suborbitals
Un fet que probablement marcarà un abans i un després és la inauguració de l’Spaceport America, la primera base de llançaments comercials situada al sud de l’estat nord-americà de Nou Mèxic, prop de la base de White Sands. Aquesta base té com a objectiu els vols turístics suborbitals que s’espera que comencin al principi del 2011. Sembla que Virgin Galactic començarà amb vols d’una freqüència setmanal que en poc temps seran diaris.
D’altra banda, aquesta activitat comercial incipient ja ha causat una gran alarma entre els climatòlegs. El problema és que per raons de costos i seguretat, aquests vehicles privats estan equipats amb motors híbrids que, en lloc de querosè i oxigen líquid, cremen una barreja d’hidrocarburs sintètics i òxid nitrós, els quals generen una gran quantitat de sutge. En un vol normal, dins la troposfera, això no és un gran problema ja que les pluges l’eliminen fàcilment, però en un vol estratosfèric el sutge generat pot romandre en òrbita gairebé 10 anys. S’estima que la injecció del sutge produït per un miler de vols suborbitals durant un any pot provocar un increment de temperatura d’un grau al pol nord. Així, doncs, el repte serà trobar un combustible que permeti desenvolupar els vols suborbitals sense efectes secundaris.
Aquest descobriment emfatitza una vegada més la importància dels satèllits per a l’estudi global de la Terra i la importància de mantenir l’esforç en aquest sector. El dos llançaments més importants van ser el del CryoSat-2, de l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’SDO (Solar Dynamics Observatory) de la NASA. El satèl·lit europeu té com a missió mesurar el gruix del gel a l’oceà Àrtic i Grenlàndia, i a l’Antàrtida (aquesta missió és el segon intent, ja que, el 2005, el coet que l’havia de posar en òrbita va fallar). L’americà té com a objectiu estudiar la influència del Sol sobre la Terra i poder fer previsions de meteorologia espacial.
Aquestes missions es van completar amb altres de més específiques d’observació de la Terra, com per exemple la xinesa Tian-Hui-1, que té com a objectiu obtenir mapes tridimensionals de gran resolució en diferents bandes de l’espectre.