Els vincles entre les diferents ciències socials són ben presents quan s’analitzen els principals indicadors demogràfics de Catalunya el darrer any. Així, la conjuntura econòmica, política i, fins i tot, sociocultural va incidir en l’evolució de la població catalana, en particular, i en l’espanyola, en general.
En primer lloc, l’efecte de la crisi econòmica i financera es va notar, i molt, en la dinàmica migratòria del país, en tant que la majoria d’immigrants vinguts recentment ho havia fet per motius econòmics i laborals, atrets pels anys de bonança econòmica. Així, tal com es va apuntar l’any anterior, la crisi ha significat el trencament d’un cicle expansiu del fenomen migratori, tant des del punt de vista dels fluxos —és a dir, del volum d’arribades i sortides— com, en conseqüència, dels estocs —el nombre de persones de nacionalitat estrangera que resideixen legalment al país.
Així, durant el 2010, el flux d’entrada de població nouvinguda es va continuar reduint notablement, i les dades provisionals de la Secretaria per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya mostren com l’arribada de nouvinguts tendeix a disminuir com l’any anterior, en què el descens respecte al 2008 ja havia estat del 12,7%. Al seu torn, els fluxos de sortida van augmentar, d’una banda, per un lleuger retorn als llocs d’origen i, de l’altra, per la proliferació de noves estratègies migratòries, com ara el trasllat a països tercers. La conseqüència d’aquesta doble dinàmica és evident: la reducció remarcable del saldo migratori —la diferència entre les entrades i les sortides—, fins a assolir, gairebé, un creixement nul.
Aquest comportament del saldo migratori es fa evident en com evoluciona la xifra de persones estrangeres residents a Catalunya. Segons la mateixa font, durant el segon semestre del 2009 la població espanyola empadronada a Catalunya va augmentar en 10.214persones, mentre que la població estrangera va disminuir en 17.437 (d’1.251.505 a 1.234.068 persones), cosa que determina que, per primera vegada durant els darrers deu anys, el pes que la població estrangera representa sobre el total de la població ha disminuït: del 16,6% el 30 de juliol de 2009 va passar al 16,4% l’1 de gener de 2010.
Malgrat que encara és aviat per fer una valoració d’aquesta dada —ja que caldrà comprovar si aquesta tendència es consolida en el futur—, les xifres sembla que apunten cap a l’inici d’un nou cicle migratori tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat espanyol. Així ho va afirmar la secretària d’Estat d’Immigració i Emigració, Consuelo Rumí, en manifestar que l’anterior cicle —que ha durat una dècada i que s’ha caracteritzat per l’arribada d’un gran nombre d’immigrants— ha donat pas a un de nou, amb menys arribades, però més qualificades.
La natalitat ha disminuït a causa de la reducció de dones en edat de procreació i la disminució de l’entrada d’immigrants
© CDC / Judy Smidt / James Gathany
En segon lloc, a part de la immigració, l’altre factor que determina el creixement de la població és l’anomenat creixement natural, és a dir, la diferència entre el nombre de naixements i el nombre de defuncions. El comportament d’aquestes dues variables tampoc no fa presagiar un creixement en el futur pròxim. D’una banda, la xifra de defuncions es va mantenir relativament estable, ja que és una variable que està molt condicionada per l’estructura per edats de la població, una qüestió que, evidentment, presenta una gran inèrcia d’un any per l’altre. De l’any 2009, només destaca el fet que els suïcidis van reemplaçar els accidents de trànsit com a primera causa de mort externa de la població espanyola. De l’altra, el 2009, per primera vegada després de tretze anys de creixement continuat, el nombre absolut de naixements va disminuir a Catalunya. Així, mentre que l’any 2008 es van produir 89.024 naixements, l’any següent es van reduir a 84.849, quantitat força similar, aproximadament, a la de naixements de l’any 2007. Aquestes dades situen la taxa bruta de natalitat en l’11,6‰, la qual cosa significa una disminució de 0,6 punts respecte de l’any anterior; descens que també s’esdevé tant al País Valencià com a les Illes Balears.
Aquesta modificació en la trajectòria de la natalitat té relació, d’una banda, amb la reducció del nombre de dones en edat de procrear, ja que estan en edats reproductives les generacions “buides” nascudes a la dècada de 1980 —en contraposició amb les generacions “plenes” del baby boom de la dècada de 1960 i 1970—, i de l’altra, la disminució, ja apuntada, de les entrades de dones immigrants. En tot cas, l’aportació de la immigració sobre la natalitat catalana és força destacable, en tant que el 28,7% dels naixements són de mares estrangeres, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol aquest percentatge és del 20,6%.
En tercer lloc, la nupcialitat també es va veure afectada per la crisi econòmica: d’una banda, la taxa de nupcialitat va seguir la tendència a disminuir —fruit de la generalització de noves formes de convivència—, i, de l’altra, el nombre de separacions i divorcis també va continuar reduint-se pel cost econòmic que implica no tan sols el tràmit legal sinó tot el que comporten les noves condicions de vida postnupcial.
En vista d’aquestes dues dinàmiques regressives, quina és la tendència futura de la població catalana i espanyola? Precisament durant aquest any, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) va fer públics els resultats de les projeccions de població per a l’any 2019. En tant que, en termes generals, les projeccions de població estan molt condicionades per l’evolució més recent, la conclusió principal que en fan és clara: el ritme de creixement de la població es redueix notablement, no tan sols en el conjunt de l’Estat espanyol, sinó, i sobretot, a Catalunya. Així, per al conjunt de l’Estat entre el 2010 i el 2019 es preveu un augment del 2,71%, fins a assolir els 47.234.924 habitants, amb un increment absolut d’1.245.909 persones. A Catalunya, en canvi, el creixement serà força més modest, del 0,76%, o, en xifres absolutes, tan sols 55.821 habitants (5.582 anuals). Aquesta xifra contrasta moltíssim amb la de la dècada anterior (2000-09), quan el creixement total va ser d’1.084.449 habitants (108.445 anuals). L’explicació d’aquest fet cal buscar-la, evidentment, en la reducció del saldo migratori, que l’INE preveu negatiu per al conjunt del període analitzat tant pel que fa a la resta de l’Estat com a l’estranger. Per tant, aquest nou cicle que comença es caracteritzarà pel fet que el creixement de la població catalana estarà motivat únicament pel moviment natural, amb un saldo migratori negatiu. En tot cas, la conjuntura de crisi actual té molt pes en l’elaboració de les projeccions de futur, de manera que caldrà veure si efectivament les tendències actuals es consoliden amb el pas del temps.
Algunes organitzacions polítiques afronten les eleccions presentant campanyes en contra dels immigrants, negant-los fins i tot l’accés a la seguretat social
© CDC / James Gathany
La conjuntura política també es deixa notar en l’actualitat demogràfica del país. La proximitat d’un nou cicle electoral ha determinat que la demografia, i especialment la immigració, estigui en el centre del debat social i polític. Així, l’any 2010 es va iniciar amb una gran polèmica quan es va saber que alguns municipis catalans no empadronaven la nova població estrangera, essent el cas més notable el de l’Ajuntament de Vic. La iniciativa d’aquell Govern municipal, amb el suport del partit xenòfob Plataforma per Catalunya, pretenia negar el dret legítim d’empadronament de tota persona —independentment de quin sigui el seu règim de residència legal al país— i els beneficis i deures que aquest dret implica —entre els quals hi ha l’accés al servei sanitari universal.
En conseqüència, la mesura va ser fortament contestada per diversos sectors socials i polítics del país i va quedar ràpidament sense efecte, malgrat que sí que va assolir el que probablement era l’objectiu real: generar un debat social i una falsa polèmica sobre la immigració il·legal i el reconeixement dels seus drets bàsics, d’una banda, i la manca de competències municipals sobre el tema, de l’altra. De fet, si es prenen com a referència les paraules del secretari per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya, Oriol Amorós, el repte actual de la societat catalana ja no és tant la recepció de nous fluxos migratoris sinó la gestió de la interculturalitat fruit de l’arribada recent de població nouvinguda i l’elaboració de polítiques decidides per a la seva integració. És habitual, però, que en època de vaques magres siguin els més dèbils els que paguin la conjuntura econòmica. En aquest sentit, a França es van viure tristos episodis d’expulsió de població nòmada d’ètnia gitana d’origen romanès majoritàriament, una mesura la legalitat de la qual fou qüestionada des de la Unió Europea.
Davant d’aquest debat, l’activitat legislativa a Espanya en temes referents a la població va ser relativament poc intensa: sens dubte, la modificació més notable va ser l’aprovació de l’anomenat Registre Civil electrònic únic, per la qual es crearà una fitxa amb totes les dades relacionades amb l’estat civil de cada persona i s’assignarà un “codi personal de ciutadania”. La mesura pretén facilitar al ciutadà la consulta i l’accés a la informació, com també suprimir tràmits administratius innecessaris. Igualment, la reforma preveu trencar amb la tradicional prevalença del cognom patern a l’hora de decidir l’ordre dels cognoms dels fills: si la parella no es posa d’acord o li és indiferent, l’ordre dels cognoms es decidirà segons un criteri alfabètic. Finalment, una de les poques mesures polítiques estatals per a afavorir la natalitat, com era l’atorgament d’una ajuda econòmica pel naixement d’un fill, es va veure afectada per la crisi econòmica, de manera que es va anunciar que aquesta iniciativa finalitza l’1 de gener de 2011.