El 2010 va donar peu a l’esperança en la recuperació econòmica després de la pitjor crisi des del 1929. Els moments més foscos s’havien viscut cap a la segona meitat del 2008 i el primer trimestre del 2009, tot i que al final de l’exercici del 2010 es van mantenir els dubtes sobre la veritable solvència del sector financer i les possibilitats d’una recuperació forta i sostenible. Les economies avançades van mostrar símptomes de remuntada al llarg de l’any, però encara febles, fins al punt que la Reserva Federal dels Estats Units va encetar un gegantí programa de compra de bons del tresor per un import d’uns 600.000 milions de dòlars. L’objectiu principal d’aquesta iniciativa va ser estimular el consum dels particulars a través de la rebaixa dels tipus d’interès a llarg termini i evitar un procés de deflació —caiguda sostinguda del nivell general de preus— que sempre acaba en una depressió.
Les economies emergents, a diferència de recessions anteriors en què van ser les protagonistes, van viure una activitat econòmica vigorosa, amb la puixança de la Xina, l’Índia o el Brasil com a noves potències amb veu en el Grup dels 20 (G-20), fòrum que va guanyar protagonisme amb la crisi.
Guerra amb les divises
Un dels problemes que va afrontar l’economia internacional va ser l’anomenada guerra de divises. Es tracta d’una situació en què els països recorren a la depreciació de la seva moneda per tal de guanyar competitivitat de cara a l’exterior i, per tant, incrementar les seves exportacions i d’aquesta manera fomentar el creixement del conjunt de la seva economia en moments incerts per a la demanda interna.
Els esforços per a frenar aquest procés, que es van discutir a la cimera del G-20 celebrada a la capital de Corea del Sud, Seül, no van suposar gaires avenços. Algunes veus, com ara la del president del Banc Mundial, Robert Zoellick, van arribar a demanar el retorn al patró or, és a dir, a l’antic sistema en què el valor de les divises anava lligat al d’aquest metall preciós.
Per la seva banda, la Xina va seguir oposant-se a fer una apreciació de la seva moneda, el iuan.
Crisi del deute sobirà, Grècia i Irlanda
En el context dels esforços dels governs per a estimular la demanda i els consegüents increments dels dèficits i els endeutaments públics, va esclatar la crisi del deute sobirà a Europa. El nivell d’endeutament dels països desenvolupats va arribar a cotes mai no vistes, la qual cosa els va forçar a emprendre accions per tal de reduir-lo.
El primer episodi de crisi es va produir amb Grècia, un cop es va conèixer la veritable magnitud de la seva situació financera i que l’anterior Govern havia maquillat els comptes i enganyat les autoritats de la Unió Europea (UE). Arran de tot plegat, Grècia va viure una sèrie de plans d’ajustament molt durs que van desembocar en protestes socials i vagues, algunes d’elles amb importants brots de violència.
Els socis comunitaris i el Fons Monetari Internacional (FMI) van acordar aportar 110.000 milions d’euros per a rescatar l’economia grega, en la primera operació d’aquesta mena des de la creació de la moneda única europea, el 1999. Sis mesos després, el següent país en ser extremament castigat va ser Irlanda, que després d’intenses pressions va acabar acceptant el rescat de la resta de socis comunitaris per poder salvar el seu sistema bancari. L’import del suport va ascendir a uns 85.000 milions d’euros.
Després d’estira-i-arronses, la UE va aprovar un fons especial per a fer front a futures crisis, dotat amb un total de 750.000 milions d’euros. Al si de la UE es va obrir un debat sobre la necessitat d’incrementar-ne la dotació. Finalment, es van imposar les tesis contràries a fer-ho, liderades per Alemanya i França, però amb promeses que fos il·limitat. Igualment, es va rebutjar la creació d’eurobons per reduir el risc d’algun deute sobirà de la zona.
En aquest context i amb la imatge d’una UE amb veus discordants, els mercats van castigar de manera molt dura, a partir del maig, els països de la UE amb uns dèficits molt elevats, entre els quals hi havia l’Estat espanyol, que va haver d’incrementar de manera substancial la retribució de les seves lletres, bons i obligacions per tal d’atreure inversors i després que les principals agències de qualificació de risc, des de Moody’s fins a Standard & Poor’s i Fitch, rebaixessin la seva nota de solvència. El Govern es va veure forçat a fer gires per importants places financeres com Nova York o Londres per a convèncer els inversors de la solvència del país i del seu sistema financer.
En aquest context, el diferencial del bo espanyol a 10 anys respecte a l’alemany, el de referència per als inversors, es va ampliar fins a superar de llarg els 200 punts bàsics (més del 5% de rendibilitat davant d’un deute al voltant del 3% a Alemanya, la cota més alta en una dècada) i fins a arribar a superar en algun moment els 300 punts bàsics. La situació va ser molt més dura per a Grècia, amb un deute situat per damunt de l’11%, o Irlanda, amb una rendibilitat al voltant del 8%.
La conseqüència essencial de tot plegat va ser que el finançament es va encarir de manera dràstica per a l’Estat espanyol i altres economies, com ara la portuguesa i la italiana, mentre que es va abaratir al mateix temps per a l’alemanya, en fugir els inversors cap a actius que percebien com a més solvents i segurs. Davant d’aquesta situació, que es va reproduir de forma intensa cap al final de l’exercici, el Ministeri d’Economia i Hisenda va decidir reduir l’import de les últimes coqocacions de deute del 2010 per tal d’abaratir-ne el cost el màxim possible.
Les proves d’estrès a la banca
Tot i que la situació semblava que estava normalitzada després de la difusió al juliol de les proves de resistència dels bancs a Europa, els anomenats stress test, un cop passat l’estiu els dubtes van tornar a sorgir.
Directius de Catalunya Caixa, durant la presentació de la nova imatge de l’entitat al setembre
© Catalunya Caixa
Les proves es van fer en un total de 91 entitats financeres europees, i tan sols 7 les van suspendre. D’aquestes, 5 eren espanyoles, el país que va sotmetre més entitats a examen. Com a resultat de les anàlisis, van suspendre Catalunya Caixa (formada per les antigues Caixa Catalunya, Caixa Manresa i Caixa Tarragona), que necessitaria una injecció de capital de 1.032 milions per a superar l’examen; Unnim, formada por les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu, que en necessitaria 270; Banca Cívica (Caja Navarra, Caja Canarias i Caja Burgos), que en necessitaria 406; Espiga (Caja Duero i Caja España), que en necessitaria 127, i la intervinguda Caja Sur, que en necessitaria 208, segons els resultats.
La fallida protagonitzada per la banca irlandesa, que havia aprovat els tests, va posar en qüestió aquestes proves i la UE en va anunciar de noves. A més, el Govern espanyol va establir noves mesures de transparència per tal de restablir la confiança dels mercats. A més, al llarg de l’exercici es van repetir les advertències del Banc d’Espanya sobre la necessitat d’intensificar la reestructuració del sistema financer, en especial de les caixes, que van viure l’aprovació d’una nova norma reguladora que obria la porta a la seva conversió en bancs.
Relleu a la CECA
Fins a mitjan desembre, el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), l’instrument dissenyat el 2009 per a recapitalitzar el sector financer espanyol, havia atorgat cap a 11.000 milions d’euros, del total de capacitat d’endeutament de fins a 90.000 milions que tenia. Les caixes van ser el principal objectiu.
Tot plegat va coincidir amb el relleu a la presidència de la Confederación Española de Cajas de Ahorro (CECA), que va ser ocupada pel president de La Caixa, Isidre Fainé. El nou president es va imposar finalment com a persona de consens després de setmanes d’incerteses que van propiciar la dimissió del seu predecessor, Juan Ramón Quintás, per accelerar el procés de canvi. Un dels candidats que va renunciar a les seves opcions va ser el president de Bancaja, Amado Franco, que va accedir a una de les vicepresidències juntament amb el president de Caja Madrid i exvicepresident del Govern, Rodrigo Rato; així com Braulio Medel, president d’Unicaja.
Però les caixes no van ser les úniques que van experimentar canvis. També n’hi va haver en el sector bancari. El Banc Sabadell va llançar una oferta pública d’adquisició d’accions (OPA) sobre el Banco Guipuzcoano. Els actius totals de l’entitat resultant de l’operació van arribar als 94.000 milions d’euros, amb la qual cosa es va situar com a quart banc de l’Estat espanyol.
Lleugers símptomes de recuperació
Pel que fa al marc econòmic general, l’Estat espanyol, que va entrar en recessió després que altres països, també va donar mostres de sortida més tard, com era de preveure. Al tercer trimestre, l’economia espanyola es va estancar en registrar un creixement nul (0%) respecte al període abril-juny. De totes maneres, en termes interanuals, la taxa d’increment del producte interior brut (PIB) va ser positiva per primer cop en 7 trimestres, amb una alça del 0,2%, segons les dades del Banc d’Espanya.
A Catalunya, també al tercer trimestre, l’economia va deixar de caure en termes interanuals per primer cop en 2 anys, tot i que amb una taxa del 0%. Des de la perspectiva intertrimestral, es va mantenir la tendència positiva iniciada en el període gener-març, però amb una lleugera reculada de l’activitat, fins al 0,1%. Tant en un cas com en l’altre, un dels elements més dinàmics van ser les exportacions que, malgrat la crisi, no van perdre quota de mercat a escala internacional.
Pujada de l’IVA
Els indicadors van reflectir els efectes de les mesures del Govern central i autonòmic que havien de fer front a la crisi i, en especial, a l’increment enregistrat pel dèficit dels comptes públics. Una de les primeres iniciatives va ser apujar el tipus de l’impost sobre el valor afegit (IVA) del 16% al 18% i, el reduït, del 7% al 8%. El superreduït es va quedar en el 4%. Aquest increment va entrar en vigor l’1 de juliol.
Després de pujar l’activitat en el segon trimestre gràcies a les mesures d’estímul del consum, com ara el Pla 2000E per a facilitar l’adquisició de vehicles, i l’avançament de compres per a evitar l’alça de l’IVA, el tercer trimestre es va ressentir de l’alça del gravamen que recau sobre el consum.
La retallada del dèficit
La retallada del dèficit públic va esdevenir una prioritat per al Govern, en especial durant la segona part de l’any. Tot i haver-ne negat inicialment la importància durant una reunió amb el president del PP, Mariano Rajoy, el president del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, va acabar aplicant un pla d’ajustament a instàncies dels seus socis de la UE. La necessitat de dur-lo a terme es va transformar en prioritària especialment després de l’esclat de la crisi a Grècia i a Irlanda.
L’Estat espanyol va posar en marxa els ajustaments amb una retallada mitjana del 5% en els sous dels empleats públics i amb altres iniciatives, com ara la congelació de les pensions per al 2011. El dèficit del conjunt de les administracions públiques van significar, el 2009, l’11,4% del PIB, més de 100.000 milions d’euros, des de poc més del 4% el 2008; i l’endeutament va passar del 39% del PIB al 55,2%. Per això es va establir el pla per a rebaixar el dèficit gradualment fins al 3% del PIB el 2013. Les administracions autonòmiques hauran de participar per arribar a contribuir amb un dèficit de l’1,1% del PIB el 2013. La Generalitat de Catalunya va preveure tancar el 2010 amb un dèficit equivalent al 2,4% del PIB, tal com s’havia compromès al si del Consell de Política Fiscal i Financera.
La Generalitat també va dur a terme el seu propi pla d’ajustament, aprovat al juny. També va retallar una mitjana del 5% el salari dels empleats públics, a més de congelar inversions, entre altres iniciatives encaminades a imposar l’austeritat. A més, es van aprovar 2 nous gravàmens en el tram autonòmic de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) per al 2011, que van suposar 2 punts més per a rendes de més de 120.000 euros anuals (23,5%) i 4 punts més per a les de més de 175.000 euros (25,5%). Posteriorment, el Govern espanyol també va decidir aprovar una mesura similar per al seu tram. D’aquesta manera, el gravamen per a les rendes superiors a 120.000 euros es va apujar 1 punt, fins el 22,5%, i 2 punts per a les rendes de més de 175.000 euros. Així, el contribuents amb ingressos de més de 120.000 euros passaran a tributar el 44% i les superiors a 175.000, el 45%. A Catalunya, se situaran per al 2011 en el 46% i en el 49%, respectivament. Andalusia, Extremadura i Astúries també van seguir l’exemple de Catalunya i van acordar apujar l’IRPF per a les rendes més altes de cara al 2011. Les comunitats autònomes de Madrid, València i la Rioja, governades pel Partit Popular, van apostar per una estratègia contrària i van rebaixar les tarifes de l’IRPF.
La necessitat de recuperar la credibilitat va portar el Govern a convocar, cap al final d’any, una cimera amb els màxims responsables de les empreses espanyoles més grans. La trobada es va celebrar a la Moncloa amb la presència dels màxims executius de més d’una trentena de companyies, bancs i caixes d’estalvis. Amb aquesta reunió, el president del Govern va intentar donar una imatge de cohesió amb els sectors econòmics i diferenciar-se d’economies que també travessaven situacions difícils, com ara la grega o la irlandesa. Els representants del món econòmic van reclamar al cap de l’executiu espanyol actuacions decidides, ràpides i amb consens per acabar amb la incertesa dels mercats. Una de les prioritats que van mencionar va ser la de la reforma del sistema de pensions.
Reforma laboral i vaga general
El cert és que les mesures d’ajustament van provocar la convocatòria de la primera vaga general contra Rodríguez Zapatero, el 29 de setembre(29-S). D’aquesta manera, no va poder evitar viure una situació social conflictiva com les que van experimentar els seus antecessors, el també socialista Felipe González o José María Aznar, del PP. A part de la congelació de les pensions contributives i la rebaixa del salari dels empleats públics, UGT i CCOO van mostrar un fort rebuig contra la reforma laboral que finalment va ser aprovada pel Congrés dels Diputats. La norma té com a objectiu contenir la dualitat del mercat laboral, amb l’existència de contractats indefinits i un pes creixent i molt important dels treballadors temporals. A més, també s’abarateixen els costos d’acomiadament. En el cas dels contractes temporals, la indemnització per acomiadament passa dels 8 dies per any treballat anteriors als 12, de forma gradual. En el cas dels contractes de foment de la contractació indefinida, els que es pretenen generalitzar, la indemnització passa a ser de 33 dies per any treballat en lloc de 45 i es manté en 20 dies l’acomiadament per causes objectives, però s’amplien els supòsits en què les empreses poden rescindir la relació laboral per motius econòmics.
La reforma no va acontentar cap de les parts implicades, i va provocar especialment el refredament de les relacions del Govern amb les centrals sindicals. Amb tot, l’aturada general del 29-S no va tenir l’èxit aclaparador que esperaven els sindicats. La incidència més alta es va viure al sector públic, els transports i les indústries. De totes maneres, les noves mesures anunciades pel Govern per a la reforma del sistema públic de pensions van enterbolir de nou les relacions amb els sindicats, que van convocar noves mobilitzacions.
L’atur com a problema essencial
Un dels problemes essencials de l’economia espanyola va ser l’atur, amb una taxa de desocupats equivalent a la cinquena part de la població activa i molt més elevada per als més joves. Les conseqüències de la crisi en el mercat de treball van esdevenir una preocupació destacada per a tots els països desenvolupats. Al novembre, el nombre d’aturats registrats va superar els 4 milions. De fet, a mitjan setembre, es va celebrar, per primera vegada, una cimera conjunta del Fons Monetari Internacional (FMI) i l’Organització Internacional del Treball (OIT) amb aquesta qüestió com a tema específic.
En aquesta reunió a Oslo, la capital de Noruega, hi va participar el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. El director gerent de l’FMI, Dominique Strauss-Kahn, va advertir del perill de tenir una generació perduda com a conseqüència de l’atur juvenil. Els estudis fets per l’FMI i l’OIT de cara a aquesta reunió reflectien un increment de 34 milions d’aturats al món des del 2007, fins a arribar als 210 milions de persones, un nivell de desocupació sense precedents. D’aquesta quantitat de persones sense feina, l’Estat espanyol i els Estats Units n’aportaren una bona part.
Bons per a particulars a Catalunya
En aquest context de crisi, la situació de les administracions públiques va ser molt complicada. Amb les rebaixes de qualificació fetes per les agències del ram, la capacitat de finançament públic va patir. Els mercats es van tancar de manera dràstica. Els problemes van ser encara més grans per a les comunitats autònomes que per al Tresor Públic, ja que tenen menys capacitat de recórrer als mercats. En aquest marc, el Govern de la Generalitat de Catalunya va decidir llançar una emissió de bons a un any i un dia dirigida a particulars. Era la primera vegada que es recorria a aquesta via des que el Govern de CiU ho havia fet quatre vegades al llarg dels anys vuitanta. L’emissió de 1.890 milions d’euros es va esgotar de manera molt ràpida, es va ampliar fins als 2.500 milions i, finalment, fins als 3.000 milions d’euros, gràcies a una remuneració del 4,75%, extremadament competitiva comparada amb la resta de productes del mercat. La Generalitat Valenciana també va decidir recórrer a aquesta via de finançament, a través d’una operació de 1.000 milions d’euros també a 1 any i al 4,75%, que finalment va ampliar en 500 milions d’euros més.
I tot plegat en un clima en què les entitats financeres van entrar en una intensa lluita per captar passiu. En tancar-se les possibilitats de finançament exterior, els bancs i les caixes van llançar al mercat dipòsits amb una elevada remuneració per tal de captar diners dels clients. A les acaballes de l’any, els representants de les principals entitats del sector van alertar de les conseqüències que podia tenir una guerra del passiu en què es pagaven uns interessos de més del 4% quan el preu oficial del diner es trobava a l’1%. Mentrestant, el crèdit per a les empreses, especialment per a les més petites, va seguir sense fluir. Les normes comptables més rígides previstes per al sector van fer preveure que aquesta situació duraria molt més temps.
Morositat sense control
Les empreses van aconseguir una de les fites que perseguien, que era l’adaptació de la normativa comunitària en matèria de morositat. La llei, que va entrar en vigor el 7 de juliol, estableix en un màxim de 30 dies la liquidació dels deutes de les administracions amb les empreses i de 60 en les transaccions entre les companyies del sector privat. Amb tot, s’estableix un període transitori que, en el cas de les operacions entre empreses, el termini màxim és de 85 dies fins el 31 de desembre de 2011, de 75 dies el 2012 i de 60 a partir del 2013. En el cas de les liquidacions d’administracions a empreses, el període queda establert en 55 dies fins el 31 de desembre de 2010, de 50 dies el 2011, de 45 dies el 2012 i de 30 dies a partir de l’1 de gener de 2013.
De totes maneres, la situació d’ofec financer de molts ajuntaments i de la resta d’administracions públiques impossibilitarà el compliment dels terminis establerts en aquesta llei.
Nou president per a una nova caixa
En un context de canvis radicals en el panorama de les caixes, Fernando Casado, director de l’Institut de l’Empresa Familiar (IEF) durant 17 anys, va ser l’escollit per a presidir la nova Catalunya Caixa, nascuda de la unió entre les antigues Caixa Catalunya, Caixa Manresa i Caixa Tarragona. L’assemblea de l’entitat el va ratificar el 16 de novembre en el càrrec, en substitució de Narcís Serra, que era president de l’antiga Caixa Catalunya des del 2005. Casado va ser proposat per la Diputació de Barcelona, controlada pel PSC, amb el vistiplau de la Diputació de Tarragona, on té majoria CiU, les dues entitats fundadores de Caixa Catalunya i Caixa Tarragona, respectivament.
Relleu a Banesto
En el sector financer també va ser notícia el relleu d’Ana Patricia Botín al capdavant de Banesto. La filla i probable hereva d’Emilio Botín en la direcció del Banco Santander, va ser destinada a dirigir la filial britànica del grup, després que el seu responsable, Antonio Horta-Osório, va comunicar la seva decisió d’incorporar-se al Lloyds Banking Group com a conseller delegat. El negoci que Ana Patricia Botín passa a dirigir és 3 cops més gran que Banesto i la divisió més important del Grupo Santander després de la del Brasil. Antonio Basagoiti, conseller del Santander, va ser nomenat president no executiu de Banesto.
Eleccions a les patronals
La PIMEC va ser una de les primeres que va iniciar el procés d’eleccions a les organitzacions patronals. De totes maneres, el procés va servir per a confirmar en el càrrec Josep González Sala, el president vigent, ja que va ser l’única candidatura, i renovar el 40% de la junta directiva.
Joan Rosell, president de Foment del Treball, va ser escollit president de la CEOE en substitució de Gerardo Díaz
© CEOE
On sí que hi van haver novetats, va ser en Foment del Treball Nacional. La gran patronal catalana afiliada a la CEOE va viure unes eleccions en les quals el president vigent, Joan Rosell, va trobar oposició. El conseller delegat de l’empresa de l’acer de capital familiar Irestal Group, Joaquim Boixareu, va ser l’encarregat de convertir el procés en unes veritables eleccions. Finalment es va imposar Rosell, que era un dels vicepresidents de la gran patronal CEOE que, al seu torn, es va presentar a les eleccions a la presidència d’aquesta organització en confrontació amb el president de la patronal d’empreses de tecnologies de la informació (AETIC), Jesús Banegas, i el de la patronal andalusa (CEA), Santiago Herrero, que finalment van formar una única candidatura.
Les eleccions van ser convocades pel president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, arran de les nombroses crítiques rebudes per seguir en el càrrec malgrat la fallida de les seves empreses, com ara Marsans. Joan Rosell va ser elegit president de la CEOE en les eleccions celebrades el 21 de desembre amb 444 vots dels 710 vocals que hi van participar. El seu únic rival, Santiago Herrero, en va rebre 247.
Una de les organitzacions que més clarament va reclamar que Díaz Ferrán deixés el càrrec va ser l’Institut de l’Empresa Familiar (IEF). Aquesta organització, que agrupa al voltant d’un centenar de les empreses espanyoles més importants de capital familiar, també va viure el relleu en la seva presidència. Tal com estableixen els seus estatuts, durant el congrés nacional de l’IEF, celebrat a l’octubre a Santander, Simón Pedro Barceló (representant del grup hoteler del mateix nom) va cedir el relleu a un industrial de pes com és Isak Andic, president i fundador del grup tèxtil Mango.
Mor un dels grans industrials
Dins del món de l’empresa familiar es va produir la mort de Francesc Rubiralta Vilaseca, propietari de la siderúrgica Celsa Group, fundada a la dècada de 1960 juntament amb el seu germà Josep Maria. Va morir a 71 anys com a conseqüència d’una llarga malaltia. El seu fill gran, Francesc Rubiralta Rubió, de 33 anys, el va substituir com a primer executiu.
Un dels episodis més amargs de l’imperi familiar, una de les fortunes més grans d’Espanya, es va produir el 2006 en repartir-se els dos germans els negocis per desavinences entre les famílies respectives. Francesc, que sempre havia dirigit Celsa, es va quedar la part siderúrgica; i Josep Maria, que sempre havia portat la part de material hospitalari i d’anàlisi clínica, es va quedar amb la part que actualment es diu Werfen Group.
També va morir aquest any l’empresari forner Pere Gallés i Payàs, de 79 anys. Va ser el fundador del grup flequer Europastry (1989), que opera en el mercat a través de les filials Fripan (farines ultracongelades i precuites), El Molí Vell (fleques), Yaya María, Frida i Dot (pa, galetes, pastes i pastissos), i Friart (plats precuinats).
Adéu a un dels grans sindicalistes
Marcelino Camacho, fundador i primer secretari de Comissions Obreres (CCOO) entre el 1976 i el 1987, va morir a l’octubre a 92 anys. També va ser diputat pel Partido Comunista de España (PCE), al qual estava afiliat des dels 17 anys, entre el 1977 i el 1981. Camacho, lluitador incansable, és considerat el pare del sindicalisme modern espanyol. Detingut a Madrid després de la guerra civil, va aconseguir fugir de la presó el 1943 per viure al Marroc francès i després a Algèria. No va tornar a l’Estat espanyol fins el 1957. Després de participar en la fundació de CCOO, va tornar a anar a la presó (1966) i el 1972 va ser de nou empresonat víctima del famós procés 1.001, juntament amb tota la cúpula de CCOO. La democràcia el va treure de la clandestinitat i el va convertir en secretari general de CCOO. La seva malaltia li va impedir participar en la vaga general del 29 de setembre de 2010, però sí que ho va fer en la primera convocada en solitari per CCOO, el 1985, contra la retallada de les pensions, contra el Govern del socialista Felipe González. Dos anys més tard va deixar el càrrec al sindicat per ser rellevat per Antonio Gutiérrez. Camacho va esdevenir president d’honor de la central.
Un altre líder d’aquesta central a Catalunya, Simón Rosado, també va morir a l’octubre, víctima d’un infart. Rosado, de 53 anys, era secretari d’Acció Sindical i Política Sectorial de CCOO i del 1974 al 1984 va treballar a Derbi, on va ser el president del comitè d’empresa des del 1979. Va ingressar el 1974 a CCOO, quan la central encara era clandestina. Va ser secretari general del sindicat a Mollet del Vallès i al Vallès Oriental. També va ocupar el lideratge de la Federació del Metall i Mineria de CCOO a Catalunya. Va ser membre del secretariat de CCOO a Catalunya. A més, també va participar en política. Va començar al PSUC a la dècada de 1980, i fins a la seva mort va ser un dels membres del consell nacional d’Iniciativa per Catalunya.
Les fusions de les caixes d'estalvi
Oficina d'Unnim
© Unnim
El Banc d’Espanya va decidir intervenir al maig Caja Sur, entitat fundada i controlada per l’Església catòlica, després que va fracassar l’intent de fusió amb la també entitat andalusa Unicaja. Des que va començar la crisi, aquesta va ser la segona intervenció del Banc d’Espanya, després de la de Caja Castilla-La Mancha el 2009. Aquesta intervenció va significar l’aprofundiment d’un procés de reestructuració propiciat pel risc immobiliari —valorat en més de 180.000 milions d’euros segons el Banc d’Espanya— de les entitats d’estalvi i per les dificultats per a obtenir fons. A més de la nova legislació de les caixes, un dels pocs punts que van pactar el Govern del PSOE i l’oposició del Partit Popular va ser la reducció del sector, la qual va viure el seu moment culminant el 2010.
L’episodi de Caja Sur va forçar el procés de reestructuració de les caixes, instat des del Govern i pel Banc d’Espanya, però alentit pels interessos de les diferents parts implicades i de les comunitats autònomes, que hi tenen competències supervisores. Al final del 2010, hi havia 13 processos d’unió en marxa, en els quals hi havia implicades 40 de les 45 caixes d’estalvis existents. Així, de 45 entitats amb una dimensió mitjana d’uns 28.000 milions d’euros es passarà a 18 entitats o grups d’entitats amb una dimensió mitjana de 71.260 milions d’euros. Del total de fusions, 5 no van necessitar cap mena de suport financer, mentre que 8 sí, les quals van recórrer al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), l’instrument públic creat per donar suport al procés, per més de 10.500 milions d’euros. Tots els processos van significar tancaments d’oficines i reduccions de plantilles, essencialment a través de prejubilacions.
A Catalunya, de 10 entitats en van quedar 5: La Caixa, Catalunya Caixa, Unnim, Caixa Penedès i Caixa Laietana. La primera fusió va tenir com a protagonistes les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu, que van crear Unnim, amb uns actius totals per valor de 28.463 milions d’euros. La segona integració va ser la de Caixa Catalunya, Caixa Manresa i Caixa Tarragona, que van esdevenir Catalunya Caixa, amb actius propers als 80.000 milions d’euros. Al seu torn, La Caixa va absorbir Caixa Girona, entitat que primer havia rebutjat integrar-se a Unnim i després al projecte encapçalat per Caixa Catalunya.
Tot i que inicialment van establir converses per fusionar-se, finalment Caixa Penedès i Caixa Laietana van optar per una altra fórmula: integrar-se en els anomenats Sistemes Institucionals de Protecció (SIP), o fusions fredes, que permeten compartir liquiditat i riscos de crèdit entre les entitats associades, que mantenen la identitat. Així Caixa Penedès es va sumar al SIP Mare Nostrum, format també per Caja Murcia, Caja Granada i Sa Nostra, amb uns actius d’uns 72.000 milions. Per la seva banda, Caixa Laietana es va integrar al SIP de Caja Madrid, Bancaja, Insular de Canarias, Ávila, Segovia i La Rioja.
A l’Estat espanyol, va néixer Banca Cívica, formada per les antigues Caja Navarra, Caja Canarias i Caja Burgos, amb actius de més de 45.000 milions, a la qual es va sumar l’andalusa Cajasol, que prèviament havia integrat Caja de Guadalajara. També es van fusionar les castellanolleoneses Caja España i Caja Duero, amb més de 46.000 milions d’euros en actius. Una altra de les fusions va ser la d’Unicaja i Caja de Jaén, a Andalusia, i també les de les gallegues Caixa Galícia i Caixanova, amb més de 77.000 milions d’euros en actius i la marca Novacaixagalicia.
Un altre dels projectes, en aquest cas també un SIP, va ser el de la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM), de la comunitat valenciana, amb Cajastur, que havia integrat la intervinguda Caja Castilla-La Mancha, Caja Cantabria i Caja Extremadura. També un SIP va ser el de l’aragonesa Caja de Ahorros Inmaculada (CAI), Caja Burgos i Caja Badajoz, amb més de 20.000 milions d’euros en actius. Per la seva banda, la basca Bilbao Bizkaia Kutxa (BBK) es va fer càrrec de la intervinguda Caja Sur. Al País Basc, el panorama no es va donar per tancat al final d’any, i s’esperava la possible integració de l’alabesa Caja Vital i BBK a través d’un SIP, en la qual no es descartava tampoc la participació de l’altra entitat basca, la guipuscoana Kutxa.