El 2010 es recordarà com l’any en què el concepte de “memòria històrica”, associat amb el cicle República-Guerra-Franquisme, es va instal·lar definitivament en la consciència pública, i això va multiplicar els actes que demanaven la “recuperació” d’allò que la dictadura franquista havia tractat d’encobrir o ocultar i, sobretot, va multiplicar l’atenció pública que s’hi prestava. “L’afer Garzón” (exjutge de l’Audiència Nacional, que va incoar una investigació sobre els crims del franquisme, fet que li va suposar la suspensió de les seves funcions sota el càrrec de “prevaricació”) va servir per a donar ressò a diverses associacions i coqectius que lluiten, des de fa temps, perquè es repari la memòria de les víctimes (i es faci justícia contra els botxins), començant per rescatar de l’anonimat i l’oblit els cossos dels republicans desapareguts. El processament de Garzón va desfermar la protesta ciutadana davant el que es va percebre com una prova palmària de l’obstrucció judicial i política a investigar oficialment els crims del feixisme a Espanya. En aquest context, es va fer públic el manifest “per la ruptura amb el franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”, presentat el 18 de juny a Barcelona, al qual es van adherir moltes persones i associacions.
Acte d’inauguració de la nova seu del Memorial Democràtic, a la Via Laietana de Barcelona
© Generalitat de Catalunya
Per la seva banda, el Memorial Democràtic, que va estrenar seu a Barcelona, va prosseguir amb la seva labor de “recobrament, commemoració i foment de la memòria democràtica” organitzant regularment cicles de conferències, exposicions, seminaris i colloquis, com el II Coqoqui Internacional, dedicat, aquesta vegada, a la “repressió franquista i la revisió jurídica de les dictadures” (9-11 de juny) i el I Coqoqui “Walter Benjamin” (24-26 de setembre). També va continuar amb la “senyalització”, ja sigui amb la instal·lació de plafons informatius, ja sigui per mitjà de l’organització de rutes històriques, dels espais de la memòria democràtica d’aquest país.
L’any 2010 va ser declarat “Any Vicens Vives” coincidint amb el centenari del seu naixement i el cinquantenari de la seva mort. V. Vives fou el mestre d’una generació d’historiadors com Jordi Nadal, Joan Reglà, Josep Fontana, Albert Balcells, etc., que va modernitzar la pràctica de la història a Catalunya. (Durant aquest mateix any J. Fontana va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, i A. Balcells va ser nomenat catedràtic emèrit per la Universitat Autònoma de Barcelona). Amb motiu d’aquesta efemèride, les universitats catalanes i altres institucions culturals van celebrar diversos homenatges, jornades i seminaris sobre la figura de l’insigne historiador i sobre els temes que el van ocupar durant la seva curta carrera professional.
Entre altres commemoracions, també es va celebrar el 850è aniversari de la fundació del monestir cistercenc de Santes Creus. Amb motiu d’aquesta efemèride, s’estan duent a terme treballs per a la restauració i l’estudi dels sepulcres reials (primerenques mostres del gòtic català), entre els quals hi ha la tomba on reposa Pere II el Gran, fill de Jaume I, l’única en el panteó que no ha estat profanada des de l’edat mitjana. Altres commemoracions oficials van ser la del 600è aniversari de la mort de l’últim rei de la dinastia catalanoaragonesa, Martí l’Humà, i els 500 anys del naixement del que fou pare general de la Companyia de Jesús, el gandià sant Francesc de Borja.
Fora dels canals oficials, aquest any es va celebrar el centenari de la fundació de la central sindical anarcosindicalista Confederació Nacional de Treball, CNT, nascuda a Barcelona l’any 1910. Aquest sindicat va aglutinar, durant el seu apogeu els anys trenta del segle XX, la major part de la classe obrera barcelonina i fou l’ànima de la “revolució del 36”. En el marc d’aquest aniversari, es van organitzar actes al voltant de la història del sindicat, com ara jornades, presentacions de llibres, exposicions itinerants o representacions teatrals.
Sessió de treball durant la celebració del Congrés Internacional “La Dictadura Franquista: la institucionalització d’un règim”, organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals (Universitat de Barcelona)
© CEHI / UB
Quant al nombre de congressos acadèmics d’història, aquest va ser, més aviat, minso. Cal esmentar, però, el IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna, celebrat a Tarragona del 10 al 13 de juny i convocat per l’Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM). També es va celebrar el Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim”, organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI)-UB, del 21 al 23 d’abril. Una iniciativa diferent va ser el Congrés Interuniversitari d’Història Contemporània (UAB), impulsat per un coqectiu de doctorands d’aquesta universitat i concebut com a punt de trobada dels estudiants del màster d’Història Contemporània (del 9 a l’11 de juny).
Revers del bitllet de 10 pessetes emès per la Generalitat de Catalunya el 1936 i exposat al MNAC a “La moneda falsa: de l’antiguitat a l’euro”
© Calveras / Mèrida / Sagristà / MNAC
Pel que fa a la presència de la història en les sales d’exposicions, el Museu d’Història de Catalunya va programar, coincidint amb les commemoracions oficials, les exposicions “Jaume Vicens Vives i la nova història, 1910-1960” (febrer-març) i “Santes Creus, de monestir a monument, 1821-1921” (abril-maig), com també “La nova cançó, la veu d’un poble” (juny-octubre). El MNAC va exposar “Els ibers, cultura i moneda, (maig 2009-maig 2010)”, la sèrie de fotografies “Praga, París, Barcelona. Modernitat fotogràfica de 1918 a 1948” (maig-setembre) i un monogràfic sobre “La moneda falsa. De l’antiguitat a l’euro” (juny 2010-maig 2011). El Museu d’Història de Barcelona va acollir les mostres “Cerdà i Barcelona. La primera metròpoli, 1853-1897” (febrer-setembre, prolongant “l’Any Cerdà”, que va ser el 2009) i “Barcelona-Madrid: quaranta anys d’acció veïnal” (fins al febrer del 2010, i després itinerant pels districtes de la ciutat), entre d’altres. Aquesta darrera mostra s’inclou en el marc d’una nova tendència: posar atenció en els moviments de base dins “l’ecologia urbana”. Així el mateix Memorial Democràtic o l’associació d’història crítica Praxis van programar seminaris sobre aquest particular, aquesta darrera, dins el seu cicle “Mirades incòmodes” sobre els moviments socials durant el tardofranquisme (març-maig).
En l’apartat de publicacions, algunes de les obres més notòries que es van editar van ser, en història medieval, l’obra del catedràtic de la Universitat de Barcelona Gaspar Feliu, La llarga nit feudal: mil anys de pugna entre senyors i pagesos, recull d’estudis sobre la lògica interna de la societat i l’economia medieval catalana que abasta una trajectòria professional de trenta anys. En història moderna, el reconegut especialista en història urbana Albert Garcia Espuche va dirigir la monumental La ciutat del Born: economia i vida quotidiana a Barcelona, s. XIV-XVIII, recreació de l’efervescent Barcelona moderna. En història contemporània, Francesc Vilanova, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, és l’autor d’Una burgesia sense ànima: el franquisme i la traïció catalana, sobre el col·laboracionisme franquista de part de la burgesia catalana. També va aparèixer aquest any el segon volum d’entrevistes a republicanes mallorquines, Dones republicanes. Memòria de la Guerra Civil a Mallorca, 1936-1939, de la periodista i escriptora Margalida Capellà. L’historiador gallec Xosé Manoel Núñez Seixas va escriure sobre les activitats diplomàtiques del nacionalisme català per a difondre internacionalment la qüestió nacional a l’Europa d’entreguerres a Internacionalitzant el nacionalisme: el catalanisme polític i les minories nacionals. El mallorquí Joan Maria Thomàs, seguint la seva línia d’investigació sobre les relacions internacionals del règim de Franco, va publicar La batalla del Wolframio. Estados Unidos y España de Pearl Harbor a la Guerra Fría, 1941-1947. Finalment, el valencià Andreu Ginés i Sánchez va reescriure per a ser publicada la seva tesi doctoral (premi Ferran Soldevila), La instauració del franquisme al País Valencià.
Per a acabar, aquest any 2010 va morir, als cinquanta-set anys, l’historiador reusenc Pere Anguera, el qual també fou director del Cercle de Lectura de Reus i a qui li fou concedida, l’any 2007, la Medalla de la Ciutat al mèrit professional. Anguera, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, estava especialitzat en els moviments socials del s. XIX a Catalunya, concretament en el carlisme, i és autor d’alguns clàssics imprescindibles que tracten aquest tema, com El carlisme i la seva base social (1992) o El carlisme a Catalunya: 1827-1937 (1997).