La primera cèl·lula sintètica
Imatge de la primera cèl·lula sintètica Mycoplasma mycoides obtinguda a través d’un microscopi electrònic de rastreig
© National Center for Microscopy and Imaging Research. University of California, San Diego / Tom Deerinck and Mark Ellisman
Craig Venter va publicar al maig, en la revista Nature, que ha aconseguit fabricar al laboratori l’ADN complet del bacteri My-coplasma mycoides i introduir-lo en una altra cèqula recipient d’una altra espècie anomenada Mycoplasma capricolum. Tot i que sembla que és un gran pas per a la genòmica, la comunitat científica ha rebut la notícia amb prudència, perquè els experts assenyalen que en aquest treball hi ha un risc en la seguretat a causa de l’alliberament de possibles bacteris creats sintèticament. La cèqula sintètica és idèntica al model natural i, per tant, no és útil en si mateixa, sinó com a prova de principi. La tècnica funciona, serveix per a generar cèqules vives a partir d’una mera seqüència genètica emmagatzemada en un ordinador, i a partir d’ara es podrà usar per a crear altres organismes amb genomes més inventius. Venter va aclarir que els seus objectius no són biomèdics sinó energètics, com ara dissenyar bacteris que produeixin combustible a partir de l’energia solar o el CO2 atmosfèric. El president nord-americà, Barack Obama, va encarregar una anàlisi de les implicacions d’aquesta nova tècnica, tants pels seus riscos com pels seus beneficis potencials sobre la medicina, el medi ambient i la seguretat, amb l’objectiu de definir una regulació legal de la creació de cèqules sintètiques.
Primer trasplantament total de cara al món
Joan Pere Barret, cap del Servei de Cirurgia Plàstica i Cremats de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, va coordinar el primer cas de trasplantament de cara total realitzat al món (del tipus VB). Anteriorment, ja s’havien fet una desena de trasplantaments de cara parcials a diferents centres del món, entre els quals figuren el que va dur a terme Pedro Cavadas a l’Hospital Universitari La Fe de València i el que dirigí Tomás Gómez a l’Hospital Virgen del Rocío de Sevilla.
La intervenció, que es va fer al març, va incloure l’empelt de tota la pell i els músculs de la cara fins al coll, així com el nas, els llavis, el maxiqar superior, les dents, el paladar, els ossos zigomàtics i la mandíbula.
El pacient és un home jove amb deformitat facial severa com a conseqüència d’un traumatisme i, malgrat les 9 cirurgies reconstructives prèvies que se li havien realitzat, respirava per mitjà d’una traqueotomia i s’alimentava per mitjà d’una sonda de gastrostomia percutània. El van donar d’alta al final del juliol per continuar el tractament i la rehabilitació des del seu domicili. En el moment de l’alta tenia sensibilitat a la pell de tota la cara excepte a la part central dels llavis i també a l’interior de la boca. Presentava motilitat de grau III-IV a les celles, les parpelles superiors i els músculs zigomàtics, la qual cosa li permet somriure.
L’equip de la Vall d’Hebron ha admès que es tracta d’una cirurgia molt agressiva per a pacients amb deformitats facials molt severes, però molt sans; per la toxicitat dels fàrmacs implicats en el tractament, en quedarien exclosos malalts amb diabetis, hepatopatia o nefropatia.
Premi Nobel de medicina per a la FIV
El premi Nobel de medicina va guardonar el creador de la fecundació in vitro (FIV)
© CDC / Dr. Andrew Chen
El premi Nobel de medicina es va atorgar al biòleg britànic Robert Edwards, que, juntament amb el ginecòleg ja mort Patrick Steptoe, va fer possible el primer naixement d’un bebè proveta, Louise Brown, el 1978.
Els seus treballs han permès tractar molts casos d’infertilitat, una condició que afecta més del 10% de les parelles de tot el món, i han transformat la medi-cina reproductiva.
El que va fer Edwards, en concret, va ser aclarir com es produeix la maduració dels òvuls, quines hormones la regulen i quin és el moment en què les cèqules sexuals femenines poden ser fecundades amb les masculines. També va determinar les condicions per les quals l’esperma activa la seva capacitat de fecundació.
El 1969 els seus esforços van ser recompensats en aconseguir fecundar un òvul humà en un tub d’assaig.
Steptoe, ginecòleg pioner en les tècniques laparoscòpiques, va aportar una tècnica que permetia l’observació directa dels ovaris i que es va aprofitar per a extreure òvuls ja madurats. Edwards, aleshores, portava a terme les fecundacions en plaques de cultiu i els òvuls fecundats es dividien diverses vegades i formaven blastòmers de 8 cèqules. La tècnica va resultar molt controvertida en el seu moment, i encara avui, atès que s’associa amb gestacions múltiples, anomalies congènites, anormalitats hormonals i efectes epigenètics. Una metaanàlisi sobre 19 estudis publicada el 2004 va indicar que produeix un increment del 29% de malformacions. També va generar un negoci multimilionari de clíniques privades i va crear un greu problema d’embrions sobrants congelats que es continuen acumulant.
Nova llei de l’avortament
A l’Estat espanyol, el 5 de juliol va entrar en vigor la nova Llei de salut sexual i interrupció voluntària de l’embaràs (IVE), quan es complien 25 anys de la primera llei de l’avortament a l’Estat i quan encara està pendent de resolució la qüestió prèvia d’inconstitucionalitat plantejada pel Partit Popular i el Govern de Navarra al Tribunal Constitucional. Tanmateix, la norma suscita tantes crítiques com suports en molts sectors diferents de la societat.
La nova llei estableix l’avortament lliure fins a la setmana 14 de gestació i fins a la 22 en cas de risc de la vida o de la salut de la dona, o de greus anomalies al fetus. Per tant, es basa en terminis i no tant en supòsits.
A més, situa en 16 anys la majoria d’edat per decidir sobre la interrupció de l’embaràs, encara que assenyala que com a mínim un dels pares o tutors legals de les noies de 16 i 17 anys haurà de ser informat de la seva decisió d’avortar, llevat quan aquest fet li produeixi un conflicte greu amb risc d’amenaces, coaccions o maltractaments. En aquest cas, la decisió recaurà en el metge. La menor haurà d’anar acompanyada d’un dels seus representants legals com a mínim (generalment, els pares).
La normativa substituïda preveia només tres supòsits perquè la interrupció voluntària de l’embaràs fos legal: si hi havia greu perill per a la vida o la salut física o psíquica de l’embarassada (per a la qual cosa no hi havia límit de setmanes de gestació); en cas d’embaràs consumat en una violació de la qual existís denúncia policial (fins a les 12 setmanes), i la presència d’anomalies fetals incompatibles amb la vida, alteracions cromosòmiques o defectes majors del desenvolupament del fetus que comprometessin la seva vida com a persona sana —a aquest supòsit se’l denominava avortament eugenèsic (fins a la setmana 22)—. La nova llei castiga no solament qui practica un avortament fora dels supòsits establerts, sinó també qui ho fa sense tenir els informes preceptius o en un centre no autoritzat, i qui consent o practica un avortament més enllà de les 22 setmanes de gestació, fora dels supòsits extraordinaris previstos. No existeix pena de presó per a la dona, i els avortaments es poden fer als centres de la xarxa sanitària pública o en aquells que hi estiguin vinculats i, per tant, de manera gratuïta (fins ara la majoria dels avortaments eren realitzats en clíniques privades —el 98%, segons dades del 2008— i no a totes les comunitats autònomes).
La norma ha obert un intens debat en el si de la professió mèdica entorn de l’objecció de consciència, que es limita als professionals directament implicats en la interrupció de l’embaràs. A més, la llei estableix que els objectors hauran d’exercir el seu dret de forma individual, per escrit i justificadament. Les facultats de medicina i les escoles d’infermeria estan obligades a ensenyar a les seves aules com es practiquen els avortaments.
La despenalització del 1985 va ser un dels canvis socials i legislatius més importants registrats a Espanya, on l’avortament havia estat sempre il·legal fins llavors. L’única excepció va ser una norma aprovada a Catalunya durant la Segona República, al desembre del 1936, en plena Guerra Civil, que va ser suprimida el 1938. Fins a l’entrada en vigor de la llei, es van obrir més de 300 processos judicials per pràctiques abortives contra dones i professionals sanitaris.
Llei d’universalització de l’assistència sanitària de Catalunya
El Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la llei que garanteix l’accés a la sanitat gratuïta al 100% de la població catalana, la qual cosa beneficia unes 60.000 persones que fins ara en quedaven excloses, com ara professionals liberals (advocats, arquitectes, etc.) que no tenien l’obligació de cotitzar a la Seguretat Social, els membres de congregacions religioses, les persones en risc d’exclusió social i les persones aturades que havien esgotat la prestació amb ingressos, però que percebien altres rendes.
La llei també clarifica el dret dels treballadors transfronterers, un coqectiu format per 2.500 persones, aproximadament, que viuen en municipis catalans dels Pirineus, però que treballen a Andorra, Estat que no és membre de la Unió Europea. Fins ara, aquestes persones tenien dret a l’assistència sanitària dins de l’Estat andorrà en virtut del Conveni de Seguretat Social entre Espanya i Andorra, de 9 de novembre de 2001. Aquest conveni establia que els ciutadans espanyols amb el contracte de treball a Andorra podien rebre assistència sanitària amb les condicions pròpies del sistema andorrà, la qual cosa comportava el pagament d’una part de l’assistència (una situació en discrepància amb el dret a l’accés gratuït que tenien com a ciutadans catalans dins de l’Estat espanyol).
És la primera llei, dins l’àmbit estatal, que universalitza l’accés gratuït a la sanitat pública.
Quatre nous hospitals i un nou model d’hospital lleuger a Catalunya
L’Hospital Lleuger de Cambrils és un nou model de centre sanitari
© Generalitat de Catalunya
El 2010 es van inaugurar a Catalunya quatre nous hospitals d’ús públic i el primer centre d’un nou model d’hospitals lleugers.
L’1 de febrer, va obrir les portes l’hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí del Consorci Sanitari Integral. Té més de 46.000 m2 i s’han invertit 113 milions d’euros en la seva construcció i equipaments. A banda del paper clau que té territorialment dins del sector central del Baix Llobregat, es tracta del primer hospital d’aquest nivell a Catalunya que neix de zero; és un projecte totalment nou creat per a donar resposta a les necessitats de la població, no com una millora o ampliació d’un equipament ja existent, com acostuma a ocórrer.
El 20 d’abril, l’Hospital Lleuger de Cambrils, del grup SAGESSA. És un nou model de centre sanitari, a cavall entre l’atenció primària i l’atenció especialitzada hospitalària i la urgent. Entre els equipaments de què disposa destaca el servei de diagnòstic per la imatge i, sobretot, una àrea quirúrgica totalment equipada que permetrà fer front a una àmplia gamma d’intervencions que no requereixin ingrés hospitalari.
El 2 de juliol, el Parc Sanitari de Sant Boi de Llobregat, de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu. La seva superfície total construïda és de 38.620 m2 i de 8.357 m2 d’aparcament. La inversió en aquest cas ha estat de cent milions d’euros. Dóna servei a una població de més de 300.000 persones.
El 24 de juliol, l’Hospital de Mollet, del Consorci Sanitari de Mollet del Vallès. Té 26.659 m2 i ha suposat una inversió de 41 milions d’euros. Dóna servei a tots els municipis de l’àrea d’influència de Mollet del Vallès (Parets, la Llagosta, Sant Fost de Campsentelles, Martorelles, Santa Maria de Martorelles, Santa Perpètua de Mogoda i Palau-solità i Plegamans) que sumen prop de 150.000 habitants.
Finalment, el 24 de setembre, l’Hospital Sant Joan de Reus, del grup SAGESSA. Es tracta d’una superfície de 92.073 m2, tres vegades més gran que l’antic centre al qual substitueix, d’origen medieval (està documentat que ja existia el 1244). La seva construcció ha suposat una inversió de 170 milions d’euros (120 de l’obra i 50 de l’equipament).
El capital privat finança estructures per a la R + D biomèdica
Investigadors de l’Hospital Clínic, de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) i de la Universitat de Barcelona ocupen ja el nou Centre d’Investigació Biomèdica Esther Koplowitz de Barcelona (CIBEK).
El CIBEK vol ser un centre modern de recerca mèdica avançada, competitiu i eficaç, que uneixi els conceptes derivats de la recerca bàsica amb aquells que s’obtenen de l’observació clínica dels pacients. La seva proximitat a l’Hospital Clínic, amb el qual estarà connectat físicament, el converteix en una institució especialment apta per a la recerca de transferència.
El fet de construir-lo ha suposat una inversió de 60 milions d’euros: 15 aportats per la Fundació Esther Koplowitz; 20 d’un crèdit tou de l’Institut de Salut Carles III-Ministeri de Ciència i Innovació, i 10 de subvenció. La família propietària del grup Esteve ha pagat l’equipament de l’auditori del centre, i la Fundació Privada Cellex i l’Acció Sardà Farriol per a la Investigació en Diabetis també hi han aportat fons.
Nou centre nacional d’investigació genòmica a Barcelona
A Barcelona, es va inaugurar el Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica (CNAG), al qual el Govern central i la Generalitat aporten 30 milions d’euros de pressupost a parts iguals.
Aquest nou organisme de seqüenciació genòmica d’alt rendiment, responsable d’impulsar la genòmica moderna a Espanya, s’ha instal·lat en 1.200 m2 del Parc Científic de Barcelona (de la Universitat de Barcelona i un dels clústers públics i privats més importants del país). Ivo Glynne Gut, un científic especialitzat de nacionalitat suïssa i britànica que fins ara era director associat de l’Institut de Genòmica - Centre Nacional de Genotipatge de França, n’és el director.
Actualment, el principal projecte del CNAG és el que coordina Elías Campo, de l’Hospital Clínic de Barcelona, dins del Consorci Internacional del Genoma del Càncer.