El fenomen de La Niña
L’anomalia climàtica d’El Niño, que va tenir lloc durant l’any 2009 i el començament del 2010, va anar seguida per l’anomalia climàtica contrària, anomenada La Niña, iniciada al mes d’abril.
El Niño es va caracteritzar per un increment de la temperatura a les aigües del Pacífic oriental, a causa, fonamentalment, del debilitament dels vents alisis en aquesta zona, i va provocar un augment notable de les precipitacions en les regions semidesèrtiques del Perú, mentre que en extenses àrees d’Indonèsia i Austràlia les precipitacions van disminuir. També van resultar afectades, a causa de les anomenades teleconnexions climàtiques, nombroses zones de l’hemisferi nord, com ara regions de l’Amèrica Central i del sud dels Estats Units, on van augmentar el nombre d’huracans.
Per contra, el fenomen de La Niña, caracteritzat perquè els alisis s’enforteixen al Pacífic oriental i es produeix una anomalia negativa de temperatura en aquestes aigües, també va tenir repercussions climàtiques, com ara la disminució de les precipitacions a les àrees semidesèrtiques peruanes, amb el consegüent augment de l’aridesa, i l’augment notable de les precipitacions en diverses zones de l’Amèrica Central, Indonèsia i Austràlia.
L’índex ONI (Oceanic Niño Index), que caracteritza aquestes anomalies, més les pluges de caràcter molt intens observades a l’Amèrica Central i Indonèsia durant els mesos d’agost i setembre van confirmar el desenvolupament del fenomen, que s’espera que persisteixi durant l’hivern 2010-11 de l’hemisferi nord i que afecti en gran part el Pacífic equatorial.
Un monsó excepcionalment fort
Zona del Pakistan inundada per les intenses i persistents pluges monsòniques de juliol i agost
© UN Photo / Evan Schneider
Les pluges monsòniques caigudes durant els mesos de juliol i agost del 2010 al Pakistan van ser d’extraordinària intensitat i persistència, fet que va provocar importants inundacions a extenses àrees de la conca del riu Indus, amb més de 2.000 víctimes mortals i gairebé 20 milions de persones afectades. La precipitació acumulada en aquests dos mesos va superar els 600 mm en gran part del territori pakistanès, molt superior a la dels anys anteriors. Aquest augment de la pluviometria sembla que té l’origen en la confluència de dos fenòmens: l’escalfament global i el canvi de l’anomalia climàtica El Niño-La Niña.
D’una banda, la intensificació de les pluges monsòniques es considera com un dels efectes de l’escalfament de la Terra, perquè un ambient més càlid afavoreix la formació de núvols convectius i, també, perquè a causa de la menor quantitat de neu al massís del Tibet es produeix un augment de l’escolament de l’aigua. De l’altra, també és coneguda l’afectació de la pluviometria que les oscil·lacions climàtiques El Niño-La Niña produeixen arreu del món. Tanmateix la recerca sobre la seva influència en els monsons s’està intensificant per a obtenir resultats concloents.
Fort augment del nombre d’huracans
Tal com van predir els centres de recerca sobre tempestes tropicals i huracans, durant el 2010 el nombre d’aquest tipus de fenòmens observats va augmentar notablement. En cinc setmanes es van comptabilitzar més tempestes tropicals al Carib que en tot un any. Algun dels huracans formats va ser de gran intensitat i llarg recorregut, com l’huracà Igor, de categoria 4 en l’escala Saffir-Simpson, el qual es va formar al començament de setembre a les aigües de l’Atlàntic tropical i va arribar a les costes canadenques de la península del Labrador el 21 de setembre, des d’on es va dirigir cap a Grenlàndia, transformat ja en una profunda depressió.
El supertifó Megi, de categoria 5, va provocar greus danys a les Filipines
© NASA / Goddard MODIS Rapid Response Team
També va ser inusualment intensa la temporada de tifons del Sud-est asiàtic i de la mar del Japó. L’anomenat supertifó Megi, de categoria 5 i un dels més violents que es recorden (amb una pressió al centre de 885 hPa, vents superiors als 300 km/h i enormes quantitats de pluja, que de vegades es van apropar als 1.000 mm) va colpejar les Filipines a mitjan octubre del 2010 i va causar nombroses víctimes mortals, esllavissades importants i una afectació marítima extraordinària.
Catalunya: un hivern fred i temporals de neu i pluges
Com va succeir a tota la península Ibèrica i gran part de l’Europa occidental, l’hivern 2009-10 va ser a Catalunya més fred del que ho és normalment i la neu va aparèixer en nombroses ocasions.
Va ser d’especial rellevància el temporal de neu que va començar el 8 de març amb una gran tempesta de neu a Barcelona i les poblacions properes a la Costa Brava, on la neu no és habitual. El grau d’afectació en el sector del transport i del subministrament elèctric va ser extraordinari. Malgrat que el Servei Meteorològic de Catalunya havia previst la situació de risc per nevades, la neu caiguda i el fort vent van tenir un efecte catastròfic en les línies elèctriques, 500 de les quals van caure a terra. Deixant de banda la possibilitat que aquestes infraestructures no estiguin dissenyades per a resistir temporals de neu en zones on aquest meteor és poc freqüent, una probable causa de la caiguda sistemàtica de les línies és el tipus de neu, anomenada engelant.
La neu que cau a temperatures properes als 0 ºC és una neu humida, amb aigua que recobreix els cristalls de gel que formen el floc. Quan es diposita sobre els arbres o les torres elèctriques, el vent evapora ràpidament l’aigua líquida i el descens de temperatura fa recongelar la neu dipositada i forma capes més pesades de gel, de manera que el fort vent pot fer caure amb més facilitat aquests arbres o torres sobrecarregades.
Malgrat el fred hivern, les temperatures mitjanes observades a Catalunya van continuar en augment. Gran part de la primavera va ser més càlida del que és normal, i l’estiu també, amb un mes de juliol que va fregar el llindar de l’onada de calor. L’agost va ser suau, però al final de mes a gran part de Catalunya es van registrar màximes històriques, de gairebé 40 ºC al litoral. La combinació d’una massa d’aire africana amb vents de ponent van ser la causa d’aquestes altíssimes temperatures, que en altres indrets de la Península van batre rècords, com els 43 ºC registrats a la ciutat de València el 26 d’agost, la màxima en 100 anys.
Segons una nota del Servei Meteorològic de Catalunya, l’any pluviomètric 2009-10 (des de l’1 de setembre de 2009 fins al 31 d’agost de 2010) es pot considerar normal o lleugerament plujós a bona part de Catalunya. La distribució dels totals de precipitació va ser similar a la de l’any anterior, essent les àrees amb superàvits pluviomètrics més extenses, sobretot a les àrees centrals del país. Només l’extrem nord-oriental va registrar dèficits pluviomètrics destacats. És el sisè any consecutiu que les comarques del voltant de les conques de la Muga i el Fluvià registren precipitacions inferiors a la mitjana.
Tanmateix, el fort temporal del començament de l’any pluviomètric 2010-11 pot fer canviar aquesta situació. Entre el 9 i el 13 d’octubre, gran part de Catalunya va patir els efectes d’un virulent temporal de pluges, acompanyat d’una forta llevantada. La Garrotxa va ser una de les comarques més afectades, amb quantitats de pluja acumulades que van superar els 250 mm. Aquestes precipitacions van acabar d’omplir la major part dels pantans, al mateix temps que també van produir importants crescudes de rius i inundacions locals. La llevantada que va produir la profunda depressió causant del temporal va ser molt forta, amb vents que de vegades van superar els 100 km/h.
El futur del clima de Catalunya
Al principi del juliol del 2010 es van presentar els primers resultats elaborats pel Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) sobre les projeccions climàtiques per regions.
El Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics de l’any 2009, publicat la darrera primavera, va confirmar, per 16 punts de mesura, que la tendència a l’alça de la temperatura mitjana anual va a un ritme de 0,19 °C a 0,24 °C per dècada.
Pel que fa a les projeccions sobre l’evolució de la temperatura mitjana anual durant el segle XXI, segons diversos escenaris d’emissió previstos, l’evolució projectada mostra un fort augment, que podria arribar a ser superior als 3 ºC per al conjunt de Catalunya cap al final de segle. La magnitud de l’augment projectat no és la mateixa per a tot Catalunya, essent molt més important (superior a 1 ºC) a la zona pirinenca i prepirinenca que a la zona litoral. Les variacions de la temperatura estacional són semblants a les corresponents a l’escala anual, tot i que les magnituds més altes es donen durant l’estiu (gairebé arriben als 4 ºC d’augment per al final de segle) i les menors a l’hivern (prop de 2,5 ºC per al mateix període). Pel que fa a la precipitació, les projeccions apunten a una disminució de les pluges, però que no seria constant durant el segle XXI ni es produiria amb la mateixa intensitat a tot Catalunya.
La recerca actual de l’SMC se centra a completar el càlcul de les projeccions de l’evolució de la temperatura i precipitació pels escenaris regionalitzats durant tot el segle XXI.