Relacions internacionals
Les relacions internacionals van continuar marcades pels conflictes de l’Afganistan i l’Iraq i els canvis anunciats després de l’arribada de Barack Obama a la Casa Blanca.
El general David Petraeus (al centre) va substituir el general McChrystal en el comandament de les tropes a l’Afganistan
© UA Army / Rebecca Linder
Obama va aprovar l’estratègia d’incrementar la presència militar a l’Afganistan per continuar la lluita contra el grup terrorista al-Qaida, la resistència dels talibans i altres grups d’insurgents. Així, va decretar l’enviament de 30.000 soldats més, de manera que ara hi ha 96.000 efectius dels Estats Units sobre el terreny. A aquests efectius cal sumar-hi els 41.000 de la coalició internacional integrats a l’ISAF (Força Internacional d’Assistència i Seguretat a l’Afganistan) sota el comandament de l’OTAN. Aquestes tropes tenen la missió d’assistir i donar seguretat a la població afganesa, i alhora donar suport a les tropes de combat dels Estats Units. El futur del conflicte afganès és incert i, malgrat els nou anys transcorreguts des del seu inici, no s’albiren millores, ja que s’estén als territoris fronterers del Pakistan, des d’on opera i rep suport la resistència talibana.
L’afer més controvertit succeït a l’Afganistan va ser la substitució del comandant en cap de les tropes, el general Stanley A. McChrystal, per insubordinació, després d’unes declaracions en què criticava el vicepresident Joe Biden i expressava dubtes sobre el lideratge de Barack Obama. S.A. McChrystal va ser substituït pel general David Petraeus, que havia comandat les forces de reforç a l’Iraq durant l’etapa Bush.
Respecte a l’Iraq, Obama va complir la seva promesa electoral de tancar la campanya militar i va donar l’ordre de retirar, a partir del 31 d’agost, les forces armades de combat desplegades al país des del 2003. Aquesta decisió va arribar després d’una lleugera millora de la seguretat interna al país, on la violència ha remès parcialment, malgrat que hi continua havent atacs i atemptats terroristes. Dels 144.000 soldats que hi ha en sòl iraquià, se’n retiraran 92.000 i només n’hi quedaran 52.000 per a tasques de supervisió i entrenament de les forces de seguretat iraquianes. Malgrat aquest fet, l’Iraq continua vivint amb incertesa el seu futur a causa de la rivalitat entre les faccions que aspiren a governar.
Un nou tipus de violència que afecta les relacions internacionals és la derivada de les accions de grups criminals que actuen dins xarxes il·legals de narcotraficants i de delinqüència organitzada transnacional, que són presents tant a l’Afganistan com a Colòmbia o Mèxic. Aquests grups armats disfressen les seves activitats criminals a vegades amb reivindicacions polítiques, i en la majoria dels casos actuen en estats fallits on manca la seguretat interna. Controlen zones de cultiu d’opi, coca, o d’altres recursos naturals, com or i diamants. També hi ha, però, altres tipus de grups com els dedicats a la pirateria a les costes de Somàlia i al Sud-est asiàtic.
Aquestes noves formes de violència obliguen la comunitat internacional a fer una anàlisi seriosa del problema de l’augment del crim organitzat, i a prendre mesures per combatre les xarxes de delinqüència, posant especial atenció en el control dels paradisos fiscals des d’on es blanqueja el diner d’aquestes activitats delictives.
Armament nuclear
Rússia i els EUA van signar un acord per a reduir un 30% l’arsenal nuclear d’ambdós països
© Orrin Batiste
Al principi d’abril els presidents Dmitri Medvédev, de Rússia, i Barack Obama, dels Estats Units, van signar a Nova York un nou acord bilateral START de reducció d’armes nuclears. Aquesta reunió va ser important perquè els dos països són hegemònics en matèria nuclear i concentren el 95% del total de l’arsenal mundial.
El nou tractat fixa que cadascun dels dos estats podrà tenir com a màxim 1.550 caps estratègics operatius, cosa que representa una reducció del 30% dels arsenals nuclears d’ambdós països. D’aquesta manera, l’acord únicament fa referència a armes estratègiques, les de llarg abast, però, en canvi, no diu res sobre les armes tàctiques, les de curt abast. D’altra banda, només parla dels caps nuclears operatius, és a dir, aquells que estan muntats en plataformes de llançament i que només necessiten que es premi un botó per a ser disparats. L’acord tampoc no menciona cap compromís per a reduir les armes estratègiques en reserva, aquelles que poden ésser utilitzades en un temps relativament curt; Rússia té 2.790 d’aquests caps nuclears, i els Estats Units, 2.200. I, finalment, tampoc no inclou cap compromís de destrucció de les armes excedents, les que estan desmantellades. El resultat final és que els arsenals nuclears, si es comptabilitzen els caps operatius i els de reserva, arriben fins a 13.000 caps en el cas de Rússia i a 9.400 en el cas dels Estats Units.
Entre els aspectes positius del nou tractat, cal destacar que ha servit per a restablir les relacions entre els Estats Units i Rússia en matèria d’armament nuclear —unes relacions congelades i molt deteriorades en l’època Bush per culpa de l’escut antimíssils que els Estats Units pretenien instal·lar a Europa, prop de les fronteres de Rússia—, i també perquè preveu la inspecció mútua. Això vol dir que s’inicia un període d’entesa i distensió entre ambdós països.
Posteriorment, al mes de maig, va tenir lloc a la seu de les Nacions Unides la 8a Conferència del Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP). El Tractat de No-proliferació Nuclear va néixer amb tres objectius: obligar els països signants a renunciar a l’armament nuclear; evitar la proliferació de nous països amb armes nuclears, i comminar els cinc països que les posseïen (Estats Units, Rússia, Gran Bretanya, França i Xina) a caminar cap al desarmament i l’objectiu final zero.
En aquesta conferència no van assistir l’Índia, el Pakistan, Israel i Corea del Nord, països que no han signat el TNP i posseïdors d’armes nuclears, la qual cosa va impedir avançar en els punts programàtics més importants: la proliferació i el desarmament nuclear.
Malgrat això, l’acord més significatiu va ser la proposta de creació d’una zona sense armes nuclears a l’Orient Mitjà, un primer pas per a impedir que nous països de la regió caiguin en la temptació de posseir-ne. Aquest acord afecta Israel, al qual, malgrat no haver-ho reconegut mai, se li atribueix la possessió d’entre 80 i 100 bombes atòmiques, i també a l’Iran, acusat d’estar preparant la fabricació d’una bomba nuclear, malgrat que el Govern de Teheran ho desmenteix.
Les pressions dels Estats Units i Europa sobre l’Iran per aturar el seu programa nuclear van conduir a noves sancions dins del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Tanmateix, les noves sancions no han fet dissuadir el règim dels aiatoqàs d’aturar el programa d’enriquiment d’urani, tal com va reiterar el president, Mahmud Ahmadinejad, en la cimera del TNP del maig. Una cosa similar va passar amb Corea del Nord, que malgrat les pressions continua mantenint el seu programa d’armes nuclears com una forma de xantatge internacional; s’especula que pot haver fabricat entre cinc i deu bombes. Les relacions internacionals amb Corea del Nord encara es van deteriorar més després de fer-se públic, al maig, el resultat de la investigació sobre l’enfonsament d’un vaixell militar de Corea del Sud en el qual van morir 46 tripulants. Aquesta investigació va certificar que l’enfonsament es va produir el 26 de març per l’impacte d’un torpede, i totes les sospites assenyalen que l’atac provenia d’un vaixell nord-coreà.
Cicle armamentista
Malgrat la greu crisi econòmica que travessa el món, la despesa militar mundial va continuar augmentant. Segons les dades dels anuaris que recullen la despesa militar, l’any 2009 va experimentar un increment respecte del 2008 d’un 6%, fins a arribar a la xifra de 1.531 bilions de dòlars, que representa el 2,7% del PIB mundial.
Pel que fa al pressupost militar dels Estats Units per a l’any 2010, la despesa prevista va augmentar un 4% respecte al de l’any anterior fins a arribar a 533.800 milions de dòlars. A banda es comptabilitzen les missions militars a l’Iraq i l’Afganistan, que s’aproven amb pressupostos especials, i que el 2010 van tenir un import de 130.000 milions de dòlars. D’altra banda, la despesa militar dels Estats Units sempre ha estat presidida per la falta de transparència, ja que moltes partides militars no corresponen al Departament de Defensa. Si s’hi inclouen aquestes altres partides, la despesa militar real dels Estats Units va ser de 814.000 milions de dòlars. Tenint en compte que la despesa militar nord-americana exerceix una gran influència sobre la resta de països del món, ja que actua amb un efecte d’arrossegament sobre els països aliats que participen juntament amb els Estats Units en organismes militars com l’OTAN, aleshores la despesa militar mundial continuarà augmentant inevitablement.
La regió que més ha incrementat la compra d’armament va ser el Sud-est asiàtic, que va consumir el 41% del mercat, seguit d’Europa (24%), l’Orient Mitjà (17%), l’Amèrica Llatina (11%) i Àfrica (7%). El cinc primers països compradors van ser la Xina, l’Índia, Corea del Sud, la Unió dels Emirats Àrabs i Grècia. Les transferències d’armes van significar un import de 22.640 milions de dòlars, i els cinc primers proveïdors d’armament van ser els Estats Units (amb un 30% del total), Rússia (23%), Alemanya (11%), França (8%) i el Regne Unit (4%).
Pel que fa al material comprat, són especialment preocupants les adquisicions armamentístiques d’Israel, al qual els Estats Units van vendre 20 caçabombarders F-35 (un avió no detectat per radar), per un import de 2.750 milions de dòlars i que agreuja les tensions entre Israel i els països àrabs de la regió, especialment Síria i l’Iran. Més quantiosa va ser la venda de 84 avions F-15 i 178 helicòpters Black Hawk i Apatxe, i sistemes antimíssils a l’Aràbia Saudita per 60.000 milions de dòlars. Vendes destinades a exercir també més pressió sobre el règim de l’Iran. D’altra banda, Algèria va adquirir avions de combat a França i Rússia, mentre que el Marroc, país que rivalitza amb Algèria al Magrib, va adquirir avions de combat, míssils i vaixells de guerra als Estats Units i França. Aquestes compres disparen de manera preocupant les curses armamentístiques entre països i fan créixer el risc de confrontacions.
Conflictes armats i missions de pau
Durant l’any 2009 hi va haver 17 conflictes armats d’alta intensitat a causa dels greus enfrontaments i morts que provocaren. A Àsia destaquen els de l’Afganistan, el Pakistan, el Caixmir (a l’Índia), les Filipines, Myanmar i Sri Lanka; a l’Orient Mitjà, els de Palestina, el Kurdistan (a Turquia) i l’Iraq; a l’Amèrica del Sud, els de Colòmbia i el Perú, i a l’Àfrica, els de Rwanda, Somàlia, el Sudan, Uganda i la República Democràtica del Congo.
En el conflicte entre Israel i Palestina, malgrat l’intent de Barack Obama d’obrir un enèsim procés de pau, aquest no avançava pel bon camí, d’una banda pel fet que el Govern d’Israel presidit per Benjamin Netanyahu no vol renunciar a continuar amb els assentaments de noves colònies en els territoris palestins, la qual cosa és un obstacle insalvable per a l’autoritat palestina. Però també, d’altra banda, per l’absència en les negociacions de Hamàs, organització considerada terrorista per Israel i els Estats Units, però que va guanyar les eleccions a Palestina. Ambdues coses no fan albirar un bon desenllaç del procés de pau.
Respecte a les missions de pau, durant l’any 2009 es van dur a terme 54 missions de pau multilaterals en 34 indrets del món, operacions que van desplegar 219.000 efectius, 84.146 dels quals corresponen a la Força Internacional d’Assistència i Seguretat (ISAF) que actua a l’Afganistan. Els cascos blaus desplegats per les Nacions Unides en les 12 missions de pau que lidera van representar 83.089 efectius. Les restants missions no són de l’ONU, sinó autoritzades per aquest organisme i portades a terme per diferents organitzacions, com l’OSCE, la Unió Europea, o l’OTAN (a l’Afganistan).
La MONUSCO a la República Democràtica del Congo continua essent la missió de l’ONU amb més cascos blaus
© UN Photo / Marie Frechon
La missió de l’ONU amb més cascos blaus va continuar essent MONUSCO (Missió d’Estabilització de Nacions Unides a la República Democràtica del Congo, abans MONUC), que disposa de 16.475 efectius entre personal militar i civil. Aquesta missió va ser denunciada per passivitat i falta de protecció a la població, quan al juliol del 2010 les forces rebels i l’exèrcit rwandès que operen al país van cometre greus violacions dels drets humans contra civils a la regió de Kivu, i el personal de la MONUSCO que es trobava a escassa distància del conflicte, no hi va intervenir. L’exèrcit de la mateixa República Democràtica del Congo va tornar a reproduir fets similars al principi d’octubre a la població de Walikale, sense que els cascos blaus protegissin la població. Polítics, personalitats i ONG locals indignats per aquests fets van demanar a l’ONU la retirada dels cascos blaus si no havien de protegir la població civil.
Un fet destacable en les missions de manteniment de la pau és la xifra de personal civil que hi participa, que va superar les 6.500 persones, nombre que des de fa cinc anys augmenta ininterrompudament, i que destaca el rol, cada vegada més important, que té el personal civil en la construcció de la pau. Aquest fet demostra que les Nacions Unides fa una aposta per la resolució dels conflictes no solament basant-se en aspectes militars, sinó també donant més rellevància a la presència d’experts de l’àmbit civil en tasques de mediació i reconstrucció en zones de conflicte.