Política internacional
Segon any de mandat d’Obama
Tant l’àmbit domèstic com l’internacional van complicar el segon any del mandat de Barack Obama. La pèrdua de la majoria demòcrata al Senat –amb la pressió del Tea Party de Sarah Palin a les files republicanes– va anunciar el límit de les reformes fiscals i dels canvis electorals promesos. Abans, però, Obama havia reduït el poder financer de la banca i havia aconseguit aprovar una limitada, però històrica, reforma sanitària que va donar peu a una nova ofensiva neoconservadora. El vessament de petroli de l’empresa britànica BP al golf de Mèxic, el desafiament antiimmigratori a Arizona o el rellançament de l’energia nuclear van marcar també l’agenda interna d’un president que va veure condicionada la seva política, que haurà de virar al centre, per la derrota soferta a les legislatives del novembre.
En política internacional, el 2010 va esdevenir l’any de la retirada militar de l’Iraq. El 31 d’agost, les tropes van abandonar, després de 7 anys i mig d’ocupació i 110.000 víctimes mortals, un país sumit en la inestabilitat i un fràgil equilibri governamental fruit de la fragmentació política. Malgrat tot, les eleccions a l’Iraq, amb una participació del 60% i un ajustat resultat, van atorgar la plaça de primer ministre a Nuri al-Maliki després de 6 mesos de negociacions. El president iraquià, Jalal Talabani, va anunciar que no signaria l’execució de Tareq Aziz, el respectat exministre d’Afers Estrangers i número 2 de Saddam Hussein.
A l’Afganistan, els 150.000 soldats de la coalició encapçalada pels Estats Units van ser incapaços d’estabilitzar un país coqapsat pel llast de l’ocupació. Ni l’entronització electoral de Hamid Karzai –entre denúncies de frau i sota un clima de violència– ni la Conferència Internacional sobre l’Afganistan van millorar un país dominat per la corrupció i el poder atorgat als senyors de la guerra. També cal esmentar les reiterades matances de civils de l’OTAN al sud del país en l’ofensiva més important contra els talibans iniciada al febrer, les tensions amb la insurgència a la frontera pakistanesa o el relleu del general Stanley A. McChrystal, substituït pel general David Petraeus, al capdavant de la missió. La incerta situació afganesa fa que cap dels aliats no tingui previst abandonar el país abans del 2014, tot i que Holanda es va decidir retirar de la coalició.
L’intent d’atemptat en un vol a Detroit i la tramesa d’explosius des del Iemen –amb tancament d’ambaixades occidentals inclòs– van tornar a disparar les alarmes de seguretat de l’anomenada “guerra contra el terror” que George Bush va començar. En aquest sentit es va iniciar un combat, particularment al desert del Sahel, en què es va forjar una aliança contra AQMI (al-Qaida del Magrib Islàmic), la branca local d’al-Qaida que va acabar executant l’ostatge francès Michel Germeneu, de 78 anys, després d’una fallida operació de rescat francomauritana.
Però els maldecaps més seriosos per a l’Administració dels Estats Units van provenir del portal Wikileaks. Washington va haver d’afrontar la filtració de documents confidencials més gran de la història, amb un massiu esbombament dels secrets de la intervenció a l’Iraq i l’Afganistan que certificaven l’ús de la tortura, els crims de guerra i els inhumans impactes de l’ocupació iraquiana, amb un 60% de víctimes civils. Posteriorment, el portal va anunciar la filtració lenta de 250.000 documents que deixaven al descobert el paper de la diplomàcia americana arreu del món. Julian Assange, responsable d’una Wikileaks perseguida i protagonista de la primera ciberguerra hacker, finalment va ser detingut i empresonat a Londres. Però el portal ja ha anunciat que continuarà la seva tasca en favor de la transparència global i la lliure informació.
En l’agenda internacional, la tensió nuclear amb l’Iran va seguir, i l’ONU va imposar sancions –sense la duresa exigida pels Estats Units–. Sakineh Aixtiani, condemnada a morir lapidada, va esdevenir l’enèsim front per a un Mahmud Ahmadinejad que va patir un confús intent d’atemptat, va tornar a tancar la porta als reformistes iranians i va continuar amb el seu programa nuclear. Els intents resolutius dels països emergents del Brasil i Turquia per resoldre la crisi nuclear van ser bandejats per les grans potències.
Àsia i l’Orient Mitjà
Al desembre, el comitè del premi Nobel de la pau va atorgar el guardó al dissident xinès Liu Xiaobo, exigint-ne l’alliberament i exasperant una Xina que al febrer ja havia pressionat Barack Obama fins a aconseguir que la trobada amb el Dalai Lama es realitzés, finalment, a porta tancada. Però malgrat les tensions i ser al centre dels debats geoestratègics mundials, Pequín va assolir un tractat de lliure comerç amb Taiwan, en un any en què va créixer una moderada tensió amb el Japó per la disputa de les illes Senkaku i va anunciar que Xi Jinping succeiria Hu Jintao el 2013.
La Xina també va haver d’intervenir davant l’agreujament de la confrontació entre les dues Corees, després que Pyongyang, en el pitjor atac des del 1953, llancés míssils sobre l’illa de Yeonpyeong. Amb el rerefons de la successió de Kim Jong Il, que recaurà en el fill Kim Jong Un, les maniobres militars conjuntes dels Estats Units i Seül –amb la dreta més conservadora de nou al poder– i la crida a reprendre les negociacions multilaterals van apaivagar el conflicte.
En un any en què els Estats Units van donar més privilegi a l’àrea pacífica en detriment de l’atlàntica, una delegació nord-americana va assistir, per primera vegada, a la commemoració del bombardeig d’Hiroshima, al mateix Japó que va veure com es nomenava Naotra Kan sisè primer ministre dels darrers 4 anys. A les Filipines, Benigno Noynoy Aquino, fill de Corazón Aquino, va esdevenir president amb la corrupció i la pobresa com a principals reptes, mentre que Austràlia va convertir la laborista Julia Gillard en la primera dona nomenada cap de Govern, després d’una complexa negociació postelectoral.
L’atac militar israelià, en aigües internacionals i amb 19 morts, a la Flotilla de la Llibertat, que duia ajut humanitari per trencar el setge de Gaza, va encendre al març l’Orient Mitjà i, particularment, Turquia. Finalment, Israel va crear una comissió investigadora i va desoir la comunitat internacional, que volia alleugerir el bloqueig a la franja.
L’assassinat per part del Mossad del dirigent de Hamàs, Mahmud al Mabhuh, a Dubai; el foc a la “línia blava” entre Israel i el Líban, o l’anunci de construcció de 1.600 nous assentaments israelians a Jerusalem Est, van obligar Obama a imposar un diàleg israelianopalestí que va acabar a Nova York tal com va començar: sense agenda ni resultats i només amb una foto.
En l’àmbit del conflicte kurd, a l’octubre Istanbul va patir un atemptat suïcida que va provocar 32 morts i que va ser reivindicat pels Falcons per a l’Alliberament del Kurdistan. El PKK se’n va desmarcar anunciant que mantenia la treva fins a les properes eleccions del juny del 2011, en un estat turc on Recep Tayyip Erdogan va sortir reforçat d’una reforma constitucional que treia influència a l’històric poder militar, guardià del “kemalisme” fundacional partidari del caràcter laic de l’Estat.
A Birmània, la Junta Militar, tot i enllestir unes eleccions fraudulentes fetes a mida, va decidir alliberar la Nobel de la pau Suu Kyi, arrestada des de feia 15 anys i guanyadora de les eleccions el 1990. A Tailàndia, després de passar un mes i mig atrinxerats a Bangkok, els “camises roges”, d’origen rural i partidaris de l’exprimer ministre Thaksin Shinawatra, van rendir-se després de la repressió militar i les fortes topades, que van provocar un mínim de 20 morts i van deixar el país sota la llei marcial i l’estat d’excepció. Mentrestant, a Sri Lanka, el president Rajapaksa va revalidar la victòria electoral derrotant el general Fonseka, en un conclau on la població tàmil, esclafada l’any anterior, a penes hi va participar. Al juliol, a Cambodja, un tribunal internacional va condemnar a 35 anys de presó Kang Kek Ieu, Duch, el primer líder dels khmer rojos processat per les atrocitats del règim de Pol Pot.
Àfrica
Al Magrib, el violent desallotjament del campament saharià de Gdeim Izik va revifar el conflicte al Sàhara Occidental, amb una repressió desfermada –7 morts, 700 ferits i centenars de fugits, en el balanç provisional– que va incloure l’expulsió de periodistes. La intifada sahrauí no va avortar, però, la trobada a Nova York entre l’estat alauita i el Front Polisario, que va cloure una tercera ronda de reunions que continuarà al gener del 2011, mentre l’eurocambra va exigir al Marroc una investigació independent. Egipte, amb nous enfrontaments entre coptes i musulmans, va celebrar unes eleccions parlamentàries que els Germans Musulmans, la principal força opositora, van boicotejar i que van deixar una cambra monopartidista del PND de l’omnipresent Hosni Mubarak.
Al cap de 5 anys de guerra civil i 3 més de transició, Costa d’Ivori va celebrar unes eleccions amb uns discutits resultats que van donar la victòria a Alassane Ouattara davant el principal rival, el cap d’Estat Laurent Gbabgo. A Nigèria, al març, va esclatar de nou la confrontació ètnica entre un nord musulmà i un sud cristià, amb més de 500 morts al centre del país. I a Rwanda, Paul Kagame va tornar a guanyar les eleccions amb el 92% dels vots, entre acusacions de frau i un clima general d’intimidació a l’oposició. Mentrestant, els mundials de futbol van arrencar a Sud-àfrica enmig d’una vaga general per les creixents desigualtats al país.
Amèrica Central i del Sud
A l’Amèrica Llatina, en el 200è aniversari de les independències, Haití va patir un terratrèmol d’estremidores conseqüències, caracteritzat després pel desembarcament de marines, les traves a la gestió dels ajuts i el nomenament de Bill Clinton com a enviat especial de l’ONU. La situació va empitjorar, a més, amb les denúncies de frau electoral massiu i l’esclat d’avalots fruit d’una epidèmia de còlera introduïda per cascos blaus de l’ONU.
El 2010 va ser l’any de l’explotació i la mobilització mediàtica vers els miners de Xile atrapats a la mina San José, en un país on el conservador Piñera va prendre possessió com a president. A l’Equador, es va produir un intent de cop d’estat contra Rafael Correa i, al Brasil, l’exguerrillera Dilma Rousseff va guanyar les eleccions en segona volta i va prendre el testimoni de Luiz Inácio Lula da Silva enmig de la guerra oberta a les faveles. A Mèxic, el Partit Revolucionari Institucional (PRI) es va imposar a les municipals i els embats de la silenciosa guerra sense aturador van prosseguir contra el narcotràfic.
A l’Amèrica Central, Porfirio Lobo va ser nomenat president d’Hondures al gener, després de les eleccions posteriors al cop d’estat del 2009; a Costa Rica, Laura Chinchilla va assolir-ne la presidència, i a Nicaragua, la polèmica la va suscitar Daniel Ortega, en aconseguir el dret a ser reelegit a les properes eleccions del 2011. A Veneçuela, Hugo Chávez va tornar a guanyar les eleccions, però perdent la majoria de dos terços i amb una oposició que va tornar al Parlament. L’Argentina va plorar el traspàs de Néstor Kirchner, esdevingut ja mite peronista del justicialisme.
A Cuba, l’alliberament de presos va desconcertar i dividir l’oposició, mentre que, a Colòmbia, Álvaro Uribe va perdre tota opció judicial de tornar a ser president en la reelecció i el conclau electoral es va dirimir finalment entre la irrupció d’Antanas Mockus i el guanyador continuista Juan Manuel Santos, a la vegada que es va anunciar l’assassinat de l’històric cap guerriller de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) Mono Jojoy.
Tractat nuclear amb Rússia
En un any en què Barack Obama i Dmitri Medvédev van signar un tractat per a la reducció de l’arsenal nuclear, Rússia va ser l’eix central de la cimera de l’OTAN a Lisboa, a la vegada que va reforçar la seva presència al Caucas, amb un acord energètic per a la reducció del preu de gas a Ucraïna –on al gener el prorús Víktor Ianukóvitx va guanyar-ne les eleccions– a canvi de mantenir la flota a Sebastopol fins el 2047. I les “vídues negres” txetxenes van reaparèixer al març al metro moscovita amb un doble atemptat, reivindicat pel líder txetxè Doku Umarov, que va provocar 39 morts. Amb el rerefons d’interessos geoestratègics, un país tranquil com el Kirguizistan va esclatar amb els pitjors enfrontaments ètnics amb la minoria uzbeka dels darrers 20 anys, amb 270 morts i un èxode de 80.000 refugiats. El president Kurmanbek Bakíev va ser substituït pel Govern interí de Roza Otunbàieva, que a l’octubre va votar una reforma constitucional que va legitimar el nou Govern.
Organismes internacionals
Quant als organismes internacionals, la revisió dels Objectius del mil·lenni de l’ONU –cada vegada més lluny de ser acomplerts el 2015– va quedar en un punt mort i sense incorporar novetats en la lluita contra una pobresa endèmica que ja afecta 3.000 milions de persones. Una cloenda semblant va dispensar la Cimera del Canvi Climàtic de Cancun, amb un feble principi d’acord, amb l’única oposició de Bolívia, que ajorna per a l’any vinent la vigència del protocol de Kyoto o la seva substitució per un nou acord. Els casos de pederàstia en el si de l’Església catòlica, la crisi financera i la jibarització de l’Estat o l’auge del simplisme neoconservador van tornar a fer palesos, segons el diari alemany Der Spiegel, els visos d’una dècada perduda, caracteritzada per l’estancament i on els avenços s’han quantificat amb comptagotes.
Unió Europea
Amb l’entrada en vigor del tractat de Lisboa l’1 de desembre de 2009 es van crear les figures del president del Consell Europeu i de la ministra d’Afers Estrangers de la UE. Herman van Rompuy i Catherine Ashton van ser, respectivament, els nous encarregats de donar una imatge d’unitat vers l’exterior, però van afrontar a la vegada grans reptes, com ara la imatge d’una Unió Europea enfonsada en una crisi financera i productiva de repercussions imprevisibles, i per aquest motiu, la imatge de dotar de contingut l’aparença d’unitat d’un procés de convergència que, històricament, havia fet palès les seves debilitats en èpoques de crisi. Però per damunt de tot, tant el tractat de Lisboa com els nous càrrecs van suposar un salt qualitatiu en l’allunyament de les institucions comunitàries de la ciutadania i del seu únic òrgan de representació directa, el Parlament Europeu. L’any 2010, per tant, va ser l’any en el qual la burocràcia comunitària i els estats van passar a controlar les regnes del procés de construcció europea. I al capdavant de la burocràcia europea va ser reelegit José Manuel Durão Barroso com a comissari europeu, persona de perfil conservador que durant l’any va protagonitzar algunes polèmiques.
Durant la presidència espanyola de la UE es va celebrar la VI Cimera Unió Europea – Amèrica Llatina i el Carib a Madrid
© Unió Europea
La presidència rotatòria de la UE, que en el primer semestre va correspondre a una Espanya en situació econòmica més que delicada, no tan sols havia de proposar una agenda per una Europa en crisi, sinó també per una Europa amb més confusió de poders de la seva història. El Govern de Zapatero va pretendre organitzar dues cimeres, una amb els Estats Units i una d’euromediterrània, que finalment no es van celebrar; va voler imposar sancions als països que no acatessin les recomanacions de política econòmica de la UE, i ben aviat va veure’s obligat a retractar-se; va voler reforçar el govern econòmic a la zona euro, però les iniciatives que van impulsar el debat no van ser les espanyoles sinó les de Berlín i París. En l’àmbit internacional, el terratrèmol d’Haití, la crisi del transport aeri provocada per les cendres volcàniques islandeses o l’assalt israelià a la missió que volia trencar el bloqueig a Gaza van fer palesa l’absoluta incapacitat o falta de voluntat de la UE per ser-hi present i gestionar les grans crisis internacionals amb una sola veu. Finalment, es va produir una situació ridícula, quan la presidència va proposar crear una euroordre de protecció de dones maltractades, que va passar el tràmit del Consell, però que va quedar anul·lada després pels comunicats creuats entre la comissària de Justícia, Viviane Reding, i la representació espanyola, plens de dubtes sobre la base jurídica de la proposta, així com de mofes i agudeses sobre el tema.
Els problemes econòmics de Grècia i Irlanda van ser una de les qüestions més importants a resoldre pels grans d’Europa
© Residence Palace / Eutrio Belgium Presidency EU
La presidència espanyola també va haver d’afrontar el contagi de la crisi financera d’Europa en l’àmbit productiu, i la transformació d’aquesta crisi en una crisi de deute sobirà que amenaçava el capitalisme mundial. Tot i que les sospites d’insolvència van sobrevolar l’economia espanyola des del principi d’any, va ser Grècia la primera economia europea que va quedar sotmesa al control financer de l’ECOFIN i va haver d’aplicar plans d’ajustament, fins ara reservats a països de la perifèria del capitalisme, a canvi de recursos financers per a afrontar el risc de la suspensió de pagaments. Estava en qüestió el futur de l’euro i la credibilitat de la UE com a projecte de futur. Tanmateix, i després de moltes vacil·lacions en l’eix París-Berlín, el 10 de maig es va crear un fons d’emergència amb 500.000 milions d’euros –més 250.000 milions que aportaria l’FMI– per garantir els estats membres en situació d’emergència financera. Espanya estava absent en les solucions donades al conflicte grec i la presidència semestral es va tancar amb un balanç més que modest.
El president belga va prendre el relleu d’Espanya al capdavant de la presidència europea en un moment polític molt inestable per al seu país
© Residence Palace / Eutrio Belgium Presidency EU
Bèlgica, immersa en la pitjor crisi política i institucional de la seva història, va assumir la presidència europea del segon semestre sense tenir un govern, a punt d’esclatar la seva estructura estatal i en un context europeu crític. La solució adoptada envers l’operativitat de la presidència va ser singular: si l’Estat està en crisi, que assumeixin les representacions les regions que porten mesos preparant la presidència; així, Flandes, Valònia i Brussel·les van passar al capdavant de les poques iniciatives legislatives encetades, deixant les principals funcions d’iniciativa política a Van Rompuy i Ashton. La negociació amb el Parlament Europeu per tal d’aprovar el nou marc de supervisió financera, o recórrer a les iniciatives que només exigeixin cooperació reforçada –en les quals no és necessària la unanimitat, com ara la patent europea, van ser les principals línies de treball de la presidència belga. Més enllà de l’agenda belga, van quedar feines pendents, com ara les negociacions per a l’ingrés d’Islàndia a la UE que, a la vista de les resistències dels propis islandesos i la fallida del banc islandès Icesave, semblen més complexes del que es va pensar en un primer moment. També, al mes de setembre, la Comissió Europea va aixecar dures crítiques quan Barroso, en el seu discurs sobre l’estat de la Unió Europea, es va referir de forma tangencial i indirecta a les deportacions de comunitats romanís de França, sense fer sentir una condemna expressa. Va haver de ser la comissària de Justícia i Drets Fonamentals, Viviane Reding, qui, una setmana més tard, va expressar el seu rebuig als plans de Nicolas Sarkozy comparant-los amb les deportacions nazis. Al final d’octubre, i quan encara no feia un any de l’aprovació del tractat de Lisboa, els caps d’estat es van reunir a Brussel·les per tal de discutir-ne la modificació. Merkel pretenia introduir mesures que reforcessin la defensa de l’euro, així com impedir el vot a l’Eurocambra dels països que no acomplissin els criteris de convergència. Una vegada finalitzada la cimera, Van Rompuy va marxar amb l’encàrrec de cercar i determinar les vies jurídiques per modificar el tractat sense que la ciutadania dels estats membres ni els seus parlaments haguessin d’aprovar-lo, eludint així el traumàtic procés que va necessitar que s’aprovés. Fer del fons de rescat una eina permanent –estava previst per un període de tres anys– i amb participació del capital privat, endurir el Pacte d’Estabilitat per tal de millorar la supervisió macroeconòmica dels estats membres i establir un nou sistema de sanció als estats que incomplissin el Pacte d’Estabilitat, són les principals mesures a introduir en la futura reforma del tractat.
Però no va ser un any per a grans acords, i el 16 de novembre es va confirmar el fracàs de les rondes de negociacions entre el Parlament Europeu i el Consell Europeu dirigides a l’aprovació del pressupost. Particularment, l’oposició de Gran Bretanya i els Països Baixos a donar més veu al Parlament Europeu en el disseny del finançament de la UE va forçar que la qüestió quedés pendent de l’elaboració per part de la Comissió d’una proposta de pressupost per presentar al Consell el 16 i 17 de desembre. Finalment, va ser Irlanda el primer país a demanar l’assistència del nou fons de rescat, obtenint l’aprovació de la UE al final de novembre, però amb unes contraprestacions que la ciutadania irlandesa difícilment podria acceptar: uns interessos de devolució del préstec del 6,7% (més d’un punt per sobre del préstec als grecs) i un ajustament que deixaria la ciutadania irlandesa, sobretot les classes treballadores, en la pitjor situació social des de l’èxode del segle XIX: una retallada en la despesa pública de 15.000 milions d’euros els propers 4 anys (10% del PIB), una pujada dràstica dels impostos, una rebaixa radical del salari mínim, etc. Irlanda va dirigir els diners rebuts a la reestructuració del sistema financer, és a dir, a omplir els forats deixats pels capitals que, després de surar durant l’època de bonança immobiliària, havien fugit a sectors més rendibles.
L’1 de gener de 2011 es produirial’ingrés d’Estònia a la zona euro, una vegada es va confirmar, a mitjan any, que acomplia amb els requisits de Maastricht, particularment el de la inflació, que només va aconseguir controlar gràcies a la crisi econòmica. El 28 de novembre, la cimera de ministres d’economia i hisenda va acordar rebatejar el fons de rescat amb la nova designació de Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera, a la vegada que l’establia com a permanent a partir del 2014. Ara bé, aquesta nova eina partia d’una també nova premissa per a evitar la sobreespeculació amb el deute sobirà, i és que els titulars de deute públic haurien d’assumir en el futur les eventuals pèrdues que registressin aquests valors.
Països Catalans
L’any 2010, les eleccions al Parlament de Catalunya i nous casos de corrupció al País Valencià i les Illes Balears van marcar la política als Països Catalans. A Catalunya, les eleccions es van saldar amb una victòria contundent de Convergència i Unió, que va obtenir un total de 62 escons, i que va significar la derrota del Govern del tripartit i l’adéu polític del president Josep Montilla. Un altre tema important a Catalunya va ser la retallada de l’Estatut que va fer el Tribunal Constitucional, que no va agradar ni als partits polítics ni a la societat en general. Al País Valencià, els casos de corrupció van tornar a esquitxar el president Francesc Camps i el Partit Popular valencià. A les Illes Balears, el president Francesc Antich va expulsar del govern Unió Mallorquina a causa dels casos de corrupció que van afectar la formació nacionalista i que van provocar, també, que Maria Antònia Munar abandonés la política. A Andorra, Nicolas Sarkozy va fer el primer viatge oficial al Principat com a president francès. A la Catalunya del Nord, l’Ajuntament de Perpinyà va aprovar en la seva carta municipal que es demani que el català sigui la llengua cooficial del municipi, mentre que a la Franja de Ponent, el Govern aragonès va posar en marxa la nova Llei de llengües, una normativa que estableix que el català i l’aragonès siguin les llengües pròpies i històriques d’Aragó.
Eleccions al Parlament català i retallada de l’Estatut de Catalunya
Pel que fa a les eleccions al Parlament celebrades el 28 de novembre, les va guanyar Convergència i Unió (CiU), d’una manera molt clara, i amb una participació de l’electorat que va arribar al 60%. La federació catalanista va obtenir 62 diputats, i va aconseguir 14 parlamentaris més que l’any 2006. La segona força més votada va ser el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que va tenir 28 diputats, 9 menys que el 2006. La sorpresa la va donar el Partit Popular de Catalunya (PPC), que va augmentar en 4 parlamentaris i es va convertir en la tercera força al Parlament català. La quarta i la cinquena posició van ser ocupades per Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que es van quedar amb 10 diputats cadascuna. Aquestes 2 formacions també van registrar un retrocés en els seus resultats: Iniciativa va perdre 2 diputats, mentre que ERC va patir una caiguda d’11 parlamentaris. Ciutadans (C’s) va mantenir els 3 representants que va aconseguir l’any 2006, i va entrar una nova força política al Parlament, Solidaritat Catalana per la Independència (SI), la formació liderada per Joan Laporta, amb 4 diputats.
Pel que fa a la distribució territorial dels escons, CiU va guanyar de manera clara a totes les circumscripcions. A la província de Barcelona, CiU va aconseguir 35 representants; el PSC, 18; el PPC, 12; ICV, 8; ERC, 6; C’s va mantenir els 3 diputats, i SI, també 3. A Girona, CiU també va guanyar amb claredat i va aconseguir 9 diputats; el PSC, tan sols 3; ERC, 2, i el PPC, ICV i SI, 1 cadascun. A Lleida, CiU va aconseguir també 9 diputats; el PSC, 3; el PPC, 2, mentre que ERC, tan sols 1 diputat. I a Tarragona, CiU també va treure 9 parlamentaris; el PSC, 4; el PPC, 3, mentre que ICV i ERC, tan sols 1 diputat cadascun.
Aquests resultats ja van començar a tenir conseqüències polítiques la mateixa nit electoral. Així, el cap de llista del PSC i president en funcions de la Generalitat, Josep Montilla, va anunciar que deixava la direcció del Partit dels Socialistes i que proposava una renovació a fons de la formació. L’endemà, el mateix Montilla va remarcar que deixava el Parlament de Catalunya, no accedia a la seva acta de diputat, abandonava la primera fila de la política catalana i deixava en les mans de Joaquim Nadal el lideratge del PSC al Parlament. Una altra personalitat que va abandonar la primera fila de la política catalana va ser el fins aleshores president del Parlament, Ernest Benach, el qual, després dels resultats de la seva formació, va prendre aquesta decisió per deixar pas a la gent jove d’ERC.
Però, abans dels comicis, les 2 noves formacions independentistes, SI i Reagrupament, van estar negociant per veure si anaven juntes a les eleccions. Abans, a Reagrupament hi va haver un episodi que podria haver marcat el futur de la formació. Al mes de gener, el líder i fundador de Reagrupament, Joan Carretero, va abandonar la direcció de l’organització, juntament amb 12 membres, a causa de les divergències existents en el model per triar els candidats electorals. Malgrat aquesta decisió, el 6 de febrer, i després d’uns dies de tibantor amb les diverses faccions del partit, Carretero i els 12 directius van tornar a liderar la formació. Aquest fet va donar força a Carretero, que al principi volia Laporta al seu costat. Així, el 21 de març, l’expresident del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, va participar per primera vegada en un acte de Reagrupament. A la vegada, aquesta assemblea va servir per a fer pinya amb Joan Carretero i abandonar la crisi directiva que afectava la formació.
Tot i això, la presència de Laporta en l’acte de Reagrupament va ser un miratge, ja que l’expresident blaugrana va fundar finalment el seu partit i, el 4 de setembre, va guanyar les primàries de Solidaritat Catalana després d’obtenir 2.316 vots de 2.421 votants a la circumscripció de Barcelona.
L’altra gran notícia de l’any va ser la retallada de l’Estatut d’Autonomia que va dur a terme el Tribunal Constitucional (TC). El 29 de juny, i després de diversos anys d’espera, el TC va dictaminar sentència contra l’Estatut i va decidir retallar alguns dels seus articles. Finalment, va declarar inconstitucionals 14 articles i en va reinterpretar 27 més. Així, va retallar aspectes bàsics del text en llengua, justícia i finançament. Aquesta decisió va generar diverses reaccions per part dels catalans. La més important va ser la manifestació del 10 juliol. Sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, un milió i mig de persones es va manifestar pels carrers de Barcelona en protesta contra la sentència del TC i reivindicant la sobirania nacional. La marxa es va convertir en el clam sobiranista més gran de tots els temps. Per la seva banda, milers de bascos també es van mobilitzar a Sant Sebastià en favor del dret a l’autodeterminació i en contra del TC. Malgrat això, al cap de cinc dies, va fracassar la cimera de líders catalans contra aquesta sentència, pel fet de no trobar una resposta unitària a la sentència. En aquesta primera reunió, CiU va marxar abans d’hora perquè el tripartit pactés una resposta. L’endemà, el president Josep Montilla va aconseguir amb Iniciativa un acord de mínims, que ERC també va votar al Parlament, gràcies a un xec en blanc que va donar CiU. Aquest acord es va limitar a mostrar disconformitat amb la sentència.
Una altra reacció va tenir lloc el 5 de setembre, quan alcaldes i regidors d’una quarantena de municipis catalans “moralment exclosos de la Constitució” es van reunir al monestir de Sant Pere de Rodes per a reclamar plegats la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Entre els assistents hi havia l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal; el d’Arenys de Munt, Carles Móra, o el de Sant Pere de Torelló i delegat de la Catalunya central, Jordi Fàbrega.
Al costat d’aquestes dues notícies, durant tot l’any es van realitzar diverses onades de consultes sobiranistes arreu del país. La primera va tenir lloc el 28 febrer, en què un total de 80 municipis de Catalunya van ser els protagonistes. Hi van participar el 21,55% dels votants i el Sí va guanyar per un clar 92% contra el 4,86% dels vots negatius. El 3 de març, el Parlament de Catalunya va donar suport a les consultes sobiranistes a Catalunya i al dret a l’autodeterminació, amb una resolució consensuada entre els grups polítics de CiU i ERC. Hi van emetre un vot contrari els grups del PSC, el PP i Ciutadans.
El 25 abril, més de 260.000 persones es van pronunciar sobre la independència de Catalunya en els 212 municipis que van oferir una nova consulta popular. Entre les ciutats més importants hi havia Lleida, Reus i Girona. Aquesta va ser la tercera onada i els organitzadors van admetre que s’havia arribat només al 20% dels votants. El 18 de juliol, Puigcerdà i Mollet de Peralada van ser els indrets escollits per a celebrar una nova consulta. A la capital de la Cerdanya, només el 13,5% de votants es van apropar a les urnes, mentre que a Mollet de Peralada van votar més del 54% del cens. Per últim, la darrera consulta de l’any va tenir lloc el 17 d’octubre i es va celebrar a les ciutats de Tarragona, Rubí, Olesa, Vilallonga del Camp i Gósol. A les ciutats de Tarragona i Rubí, el percentatge de participació no va arribar al 6%. Al desembre, i com a votació anticipada al 10 d’abril a Barcelona, el barri de la Barceloneta va experimentar una participació del 20,2%.
Altres fets importants que van afectar la política catalana durant el 2010 van ser la creació, al mes de juny, de la comissió del Cas Palau. La junta de portaveus del Parlament de Catalunya va decidir crear aquesta comissió d’investigació i la junta en va designar el president, el membre d’Esquerra Republi-cana de Catalunya Pere Vigo. A la vegada, l’oposició va demanar ampliar-la a l’afer Pretòria, però el tripartit s’hi va oposar. En aquest aspecte, el 28 de juliol, el Govern de la Generalitat de Catalunya va denunciar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a la fiscalia pel cas Millet, ja que va creure que les presumptes irregularitats de finançament al partit nacionalista podien ser delicte. Al mes de novembre, el fiscal va concloure que Millet era “intermediari” dels pagaments a CDC i que la formació nacionalista rebia comissions per adjudicacions a Ferrovial. A partir d’aquest moment, CDC va insinuar que el fiscal obeïa ordres del tripartit i Artur Mas va veure la fiscalia “en campanya”.
Al mes de juliol, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar la nova Llei de vegueries, gràcies als vots del PSC, ERC i ICV, malgrat l’absència dels diputats Antoni Castells, del PSC, i Uriel Bertran, d’ERC. Partidaris de la vegueria del Penedès van protestar a l’hemicicle, ja que van considerar que s’havia ignorat aquest indret del territori. Aquest mes, la mateixa institució va prohibir les curses de braus en territori català després d’aprovar una llei per 68 vots a favor i 55 en contra, votació en què el PSC va tenir llibertat de vot. Amb relació a aquest assumpte, el 22 de setembre, amb els vots favorables de CiU, ERC, PP i PSC, el Parlament va aprovar la preservació dels correbous.
Durant tot el 2010, també hi va haver diversos moviments en contra del cementiri nuclear que l’Ajuntament d’Ascó volia per al seu municipi. Així, al mes de gener, més d’un miler de persones es van manifestar pels carrers d’Ascó per rebutjar el fet d’aspirar a acollir el magatzem temporal centralitzat, una installació que havia d’emmagatzemar residus radioactius de totes les centrals nuclears de l’Estat. A la concentració, hi havia diversos polítics, entre els quals van destacar Joan Puigcercós, d’ERC, i Joan Herrera, d’ICV. L’endemà, el president de la Generalitat de Catalunya, Josep Montilla, també va afirmar el seu rebuig al cementiri nuclear a Ascó. El dimarts 26 de gener, el Ple de l’Ajuntament d’Ascó va votar a favor de la candidatura. L’1 de febrer, la direcció de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va decidir expedientar l’alcalde d’Ascó, Rafel Vidal, i el regidor Pau Daniel Serrano arran de la seva posició favorable, tot i que va considerar improbable l’expulsió dels dos polítics. D’altra banda, el 7 març, milers de persones van tornar a ocupar els carrers de Móra d’Ebre contra la instal·lació d’un magatzem nuclear a Catalunya. A la vegada, els més de 4.000 manifestants van aprofitar l’ocasió per a protestar també contra la massificació eòlica i els transvasaments.
El 17 d’agost, la defensora del poble en funcions, María Luisa Cava del Llano, va presentar un recurs al TC contra la Llei d’acollida d’immigrants, que va aprovar el Parlament al mes d’abril, aqegant que fixa el català com a primera llengua d’atenció als estrangers. La resposta del Govern català va ser argumentar que la norma és d’aquesta manera com a eina per a la integració dels nouvinguts.
El 29 de setembre, l’Estat espanyol va viure una jornada de vaga general. Els sindicats, que van parlar d’èxit absolut, van paralitzar la indústria i la construcció, però van fracassar en els serveis. Malgrat això, la gran majoria de les activitats comercials no es van veure afectades al centre de les grans ciutats. A banda d’això, els grups antisistema van aprofitar l’ocasió per a sembrar el caos a Barcelona, assaltar botigues i cremar contenidors.
Al mes d’octubre, la Generalitat de Catalunya va signar amb 22 entitats el contracte per a la distribució de bons a particulars i es va preveure, d’aquesta manera, que les entitats signants coqoquessin i asseguressin l’emissió de més de 1.800 milions d’euros, ampliable a 2.500 milions d’euros. El dia 22 d’octubre, les caixes i els bancs van constatar la gran acollida del deute de la Generalitat i, el dia 27 d’octubre, el Govern va ampliar l’emissió de bons a 2.500 milions.
Els casos de corrupció continuen esquitxant el PP valencià
Els casos de corrupció van continuar presents durant tot el 2010 al País Valencià. Així, a l’abril, el jutge que investiga el cas Gürtel, Antonio Pedreira, va anunciar que el Govern valencià havia fet contractes amb empreses incloses en la investigació (va ser una pràctica comuna entre els anys 2004 i 2008) i per això va investigar càrrecs del Govern. La direcció del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant, va fer pinya amb Francesc Camps i en va declarar la innocència. Al cap d’un mes, el jutge va veure indicis de delicte en alts càrrecs del Govern de Camps i va acusar de suborn, associació iqícita, blanqueig de diners i prevaricació Vicent Rambla, vicepresident primer; Ricard Costa, exsecretari general del PPV; David Serra, vicesecretari general, i Yolanda García, tresorera del PPV. Malgrat l’acusació, Camps va rehabilitar Costa i el va nomenar nou responsable de l’àrea econòmica.
Al mes de maig, el Tribunal Suprem va ordenar tornar a investigar Camps pel cas dels vestits regalats. Això va provocar una manifestació a les portes del palau de la Generalitat Valenciana en què es demanava la dimissió de Camps, que va descartar convocar eleccions anticipades.
Al mes de juliol, un nou cas de corrupció va afectar el PP. Van detenir el president de la Diputació d’Alacant, Josep Joaquim Ripoll, que va quedar en llibertat sense càrrecs, a més de 3 empresaris i 2 regidors populars per adjudicació il·legal d’una planta de residus a Oriola.
Per tal de parar el cop de nou, Camps va reformar el Govern valencià al final de juliol i va coqocar la portaveu del seu grup, Paula Sánchez de León, com a directora de la seva campanya de cara a les properes eleccions. Malgrat això, al principi d’octubre, el jutge va decretar que Camps seria investigat per possible finançament il·legal del PP.
Amb motiu de la diada del Nou d’Octubre, milers de persones es van manifestar a València contra les polítiques del PP a la Generalitat Valenciana, sobretot les que entrebanquen la normalització de la llengua. El lema triat va ser “Pels drets nacionals i socials”. Acte seguit, Camps va iniciar una ofensiva contra el Govern català per les polítiques identitàries, en la qual va demanar l’eliminació de subvencions per a l’emissió de TV3 al País Valencià i que es retiressin referents valencians del web culturcat.cat.
Altres notícies importants al País Valencià van ser que, el 25 de gener, es va presentar una nova formació política valenciana: Compromís, que va néixer amb el suport del Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del Poble Valencià i els Verds-Esquerra Ecologista. La intenció d’aquesta formació és crear un tercer espai al marge del PP i el PSOE.
D’altra banda, el 3 d’octubre, hi va haver eleccions primàries al Partit Socialista per cercar candidat per a les eleccions municipals a València. Joan Calabuig va vèncer Manolo Mata i es va convertir així en el candidat socialista a l’alcaldia valenciana. Calabuig va guanyar per 702 vots contra 543.
Francesc Antich expulsa UM del Govern Balear i Maria Antònia Munar abandona la política
Els continus casos de corrupció d’Unió Mallorquina (UM) van fer que, al mes de febrer, el president balear, Francesc Antich, expulsés els tres consellers d’UM del Govern d’Entesa. Aquesta ruptura també va afectar el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma, fets que van deixar en minoria els socialistes balears. A la vegada, la policia va detenir 2 expresidents d’UM, Miquel Nadal i Miquel Àngel Flaquer, acusats de corrupció. D’aquesta manera, el president Antich va haver de remodelar el seu Govern i va aprofitar l’ocasió per a eliminar 2 de les conselleries que tenia UM.
En aquest sentit, el 26 de febrer, la històrica líder d’UM, Maria Antònia Munar, va deixar el càrrec de presidenta del Parlament balear arran del fet que el seu successor al capdavant del partit nacionalista, Miquel Nadal, l’havia involucrat en una trama de finançament il·legal. Munar va anunciar que deixava la política activa de les Illes Balears. El president Antich, malgrat quedar-se en minoria, va descartar convocar eleccions anticipades. Al cap d’una setmana, la presidenta d’honor d’UM, Maria Antònia Munar, va comunicar al partit la seva decisió d’abandonar temporalment la formació balear fins que es resolguessin les causes judicials contra ella. Per la seva banda, l’expresident de la formació, Miquel Nadal, també va anunciar la seva marxa definitiva del partit.
Els casos de corrupció, però, no tan sols van afectar la formació nacionalista balear. El Partit Popular també va estar involucrat en diversos assumptes i en judicis relacionats amb la corrupció. Així, al mes de març, es va reprendre el judici contra Jaume Matas, el qual va defensar que el seu patrimoni va ser fruit de les rendes familiars. A la vegada, va culpar Pepote Ballester (exdirector general d’Esports al seu Govern) del frau al Palma Arena. La Fiscalia va determinar una fiança de 3 milions d’euros per a l’expresident Jaume Matas després de declarar durant més de 16 hores. A més a més, l’exmandatari popular va afrontar acusacions que sumaven un total de 24 anys de presó. El jutge li va retirar el passaport per així evitar que fugís de l’Estat. Al cap d’uns dies, el president popular, Mariano Rajoy, va començar a dubtar de la innocència de Matas, cosa que va fer que aquest abandonés la militància del Partit Popular.
El 14 d’abril, la policia va detenir 3 exalts càrrecs del Govern Matas acusats de corrupció. Van ser Jorge Sainz de Baranda, exdirector general de Tributs; Jaume Vidal, exdirector de l’empresa pública Patrimoni CAIB, i Joan Pol, exdirector general d’Emergències. Tots 3 van ser acusats d’exigir comissions il·legals als contractistes d’edificis públics.
Al mes de juliol, un total de 13 persones van ser detingudes en una nova operació anticorrupció, acció relacionada amb el finançament irregular del Partit Popular. Entre els detinguts hi havia l’exdirector de l’Institut Balear del Turisme (IBATUR), Juan Carlos Alia. Al cap d’uns dies, 3 dels 13 arrestats van evitar la presó gràcies al pagament de fiances, malgrat que els van imputar malversació i suborn. Malgrat tot, el jutge va decretar presó per a Alia, acusat de presumpte desviament de fons públic des d’IBATUR cap a empreses afins o properes al PP.
Per evitar nous casos de corrupció amb fons públics, el Parlament de les Illes Balears va aprovar la Llei del sector públic, que ha de suposar més control i transparència en la inversió pública de les Illes.
Visita de Nicolas Sarkozy i remodelació al Govern d’Andorra
Durant l’any 2010, el president de la República Francesa i copríncep d’Andorra, Nicolas Sarkozy, va visitar oficialment i per primera vegada el Principat d’Andorra des que és president francès. En aquesta visita, Sarkozy va demanar a les autoritats andorranes que segueixin treballant per la transparència fiscal.
D’altra banda, al mes de març, el cap de Govern, Jaume Bartomeu, va remodelar el seu equip i va nomenar Claude Benet nou ministre de Turisme, Comerç i Indústria, i Gerard García, d’Ordenació Territorial.
Perpinyà declara el català llengua oficial del municipi
Al mes de juny, l’Ajuntament de Perpinyà va aprovar en la seva carta municipal demanar que el català sigui la llengua cooficial del municipi. D’aquesta manera, es vol garantir la pervivència i la transmissió de la llengua catalana a la Catalunya del Nord.
Aragó estrena Llei de llengües
El 29 de gener, el Govern aragonès va posar en marxa la nova Llei de llengües, una normativa que va establir que el català i l’aragonès són les llengües pròpies i històriques d’Aragó.
D’altra banda, i en aquest sentit, els consellers d’Educació de Catalunya i Aragó, Ernest Maragall i Victoria Broto, van signar un protocol de col·laboració per promoure l’ensenyament del català a les escoles i els instituts de la Franja de Ponent, on el català és assignatura optativa en alguns centres.