La recuperació de grans mamífers extints als Pirineus
L’any 2010 ha estat un any determinant pel que fa a l’inici de la recuperació de grans mamífers als Pirineus. El cérvol, l’ós i el llop tornen a córrer per tota la serralada pirinenca.
Pel que fa al cérvol —que, tot i no haver estat mai tan amenaçat com l’ós o el llop, sobrevivia en petitíssimes poblacions els anys setanta del segle passat— durant el 2010, i de fet uns quants anys abans, ja se’n va demostrar la plena recuperació amb poblacions nombroses i sanes molt ben adaptades a hàbitats sobretot prepirinencs. S’ha dut a terme una política discreta i continuada de reintroducció i protecció que ha estat tan reeixida que ara cal organitzar batudes per a controlar-ne la població.
La població d’ós bru als Pirineus s’estabilitza en uns 30 exemplars gràcies a la tasca continuada de protecció i reintroducció d’aquesta espècie a la zona
© Fototeca.cat / Corel
Una política semblant és la que ha conduït tots els Pirineus a tenir una població estable d’una trentena d’óssos bruns. Si ho comparem amb la població d’óssos de la serralada Cantàbrica, té un nombre semblant al de la subpoblació oriental, tot i que encara queda lluny de la subpoblació occidental estimada, que és d’uns 140 exemplars. El fet que en només una superfície de 2.800 km2 de terres asturianes i lleoneses s’hagi aconseguit preservar una població saníssima d’ós bru en perfecta harmonia amb la població humana de la zona ha estat un bon exemple a seguir als Pirineus. S’espera que a la serralada pirinenca la població creixi, tenint en compte que hi ha una extensió de més de 10.000 km2 i que els homes comencen a veure l’ós com un atractiu turístic valuós, en lloc de seguir considerant-lo un perill per a l’activitat ramadera de la zona.
També hi va haver indicis que la població de llops comença a augmentar molt tímidament i amb molt mèrit, ja que els primers llops que van arribar als Pirineus ho van fer sense la participació de cap programa de reintroducció, sinó provinents de poblacions estables dels Apenins.
El dragó de Komodo, a Barcelona
La recuperació de les espècies animals, quan aquestes només resisteixen en petites regions, sovint ha d’estar precedida per un projecte de reproducció en captivitat. És el cas del dragó de Komodo, el varà (rèptil saure de la família dels varànids) més gran que viu actualment a la Terra, i que pot atènyer fins a 4 metres de llargària i uns 200 kg de pes.
Alguns espècimens d’aquest gran rèptil participen en un programa de cria en captivitat al zoo de Barcelona. En aquests moments el centre zoològic té tres exemplars d’aquest varà, dos mascles provinents de Reptilàndia (un centre zoològic especialitzat en els rèptils a Gran Canària) i una femella provinent del zoològic de Praga. El programa de cria té com a objectiu aconseguir que aquesta femella es pugui reproduir amb èxit i, d’aquesta manera (amb la col·laboració d’altres zoològics de tot el món, alguns dels quals ja han tingut èxit en la cria en captivitat de dracs de Komodo, com els de Praga, Londres, Washington o Miami), garantir la supervivència d’aquesta espècie de rèptil gegant que només viu a l’illa indonèsia de Komodo i algunes illes properes, on la població pateix una disminució lenta, però constant, tot i que l’illa de Komodo és com un parc nacional.
Tonyines en captivitat?
Al Centre Oceanogràfic de Múrcia, que pertany a l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO), al final de l’estiu del 2010 hi nedaven una setantena de petites tonyines vermelles (també anomenada tonyina roja o tonyina d’aleta blava) nascudes en captivitat al mateix centre. No hauria estat notícia zoològica de l’àmbit de l’aqüicultura si s’hagués tractat d’espècies de peixos com el llobarro o l’orada, perquè aquestes fa anys que es crien en captivitat.
La tonyina (Thunnus thynnus ), però, és una espècie migradora de natació molt activa que necessita grans espais per a viure amb normalitat, per la qual cosa semblava incompatible amb aquest tipus de cria. Tanmateix, granges d’engreix de tonyina vermella que ja existeixen a mar obert (d’on s’obtenen, precisament, els ous que es fan servir en aquest projecte) havien evidenciat que aquesta espècie criava en captivitat, però amb un problema: els ous no prosperaven o, en cas de descloure’s, en sortien larves que no prosperaven fins a la fase d’aleví viable, és a dir, de cria que pot ser alimentada en captivitat i engreixada fins a arribar a adulta. Això encara no s’havia aconseguit amb èxit enlloc, en cap dels països on la recerca en aqüicultura està més avançada, com ara el Japó.
El gran interès econòmic que acompanya aquest projecte de cria de tonyina en captivitat fa que els científics de l’IEO treballin conjuntament amb científics d’altres països on l’oceanografia és una ciència de pes, com ara el Japó, Grècia i França. Tota aquesta comunitat científica està d’acord amb els següents passos a seguir: cal estudiar a fons i millorar el control de totes les variables que poden afectar el bon desenvolupament dels exemplars que neixen d’aquests ous en els tancs on estan captius, des de la salinitat fins a la duresa de l’aigua, passant per la temperatura, la intensitat de la llum, la fotoperiodicitat i, sobretot, la dieta.
L’arribada del cargol poma
Ous de cargol poma, la plaga que perjudica tota la comunitat del delta de l’Ebre
© Manel Panisello
El cargol poma (Pomacea insularum ) és una de les moltes espècies invasores del delta de l’Ebre, i en aquests moments encapçala la llista de les que més preocupen la comunitat deltaica, perquè ocasiona danys notables i significatius en la planta de l’arròs i, per tant, en les futures collites.
El cargol poma és una espècie de moqusc d’aigua dolça originària de l’Amèrica del Sud i de dimensions considerables: els individus adults tenen closques que poden arribar als quinze centímetres de diàmetre (el nom prové d’aquesta característica morfològica).
Els arrossaires van prendre la decisió de dessecar arrossars (tots els del marge esquerre) descartant l’ús de productes químics que poden tenir efectes nocius per a l’ecosistema del delta en general.
S’espera que aquesta dessecació, sumada a l’eliminació manual de tots els exemplars que es detectin, juntament amb la de les seves postes (les agrupacions d’ous de color rosat disposats sobre fulles són fàcilment detectables), sigui un mètode eficaç d’eliminació d’aquesta espècie invasora. Tanmateix, si no és efectiu, la població d’aquest moqusc es pot descontrolar i, en un futur més o menys proper, afectar greument les collites d’arròs, amb un consegüent problema tant ecològic com econòmic.
El sentit de l’olfacte de les balenes
Les balenes poden olorar. Aquesta notícia, publicada al Marine Mammal Science, és de notable importància per si sola perquè, prèviament, es pensava que els cetacis estaven mancats del sentit de l’olfacte o, en tot cas, el tenien molt poc desenvolupat.
Estudis realitzats amb odontocets (cetacis dentats com el catxalot, els dofins o les orques) ja concloïen que no estan dotats de les estructures anatòmiques indispensables per a poder captar olors.
Malgrat això, els estudis realitzats amb exemplars de la balena de Grenlàndia o balena franca àrtica (Balaena mysticetus ), una balena que pot atènyer 20 m de llargària i pesar més de 135 tones, no deixa dubtes sobre l’existència d’un òrgan olfactori que connecta el cervell i el nas. Un bulb olfactori considerable, semblant al de molts altres mamífers amb sentit de l’olfacte desenvolupat, i proteïnes receptores olfactives funcionals proveeixen a les balenes de Grenlàndia de la infraestructura bioquímica necessària per a captar substàncies volàtils odorants.
Aquests estudis tenen l’objectiu de demostrar la que podria ser la principal finalitat de l’ús del sentit de l’olfacte per a aquestes balenes: detectar la seva font d’aliment bàsica, el krill, que emet una olor característica semblant a la col bullida.
L’ecolocalització i la genètica
La revista Current Biology es va fer ressò de la recerca duta a terme per científics de la Universitat de Michigan que conclou que algunes convergències evolutives poden compartir un mateix camí molecular. En concret, s’ha demostrat que la capacitat d’ecolocalització aparentment diferent i que ha evolucionat de manera independent en alguns ratpenats i alguns odontocets, com els dofins, és fruit dels mateixos canvis moleculars que pateix un mateix gen, anomenat prestina, que codifica una proteïna que es coneix amb el mateix nom, responsable de la recepció dels ultrasons que poden emetre aquestes espècies.
Ratpenats i dofins emeten ultrasons que, després de rebotar sobre el cos de les possibles preses, són captats per l’animal emissor. Aquest fenomen, conegut com ecolocalització, o localització mitjançant l’eco, ajuda els ratpenats i dofins a localitzar les seves preses. La recepció dels ultrasons té lloc gràcies a uns cilis que es troben a la còclea o cargol de l’oïda interna dels mamífers i que vibren en actuar com a receptors d’aquests ultrasons. Aquests cilis estan formats per la proteïna prestina.
L’evolució del gen prestina (les mutacions que ha anat patint al llarg de molts anys) ha estat molt semblant en tots dos grups de mamífers. Aquest fet apunta que les convergències evolutives —és a dir, l’evolució de característiques o estructures similars en espècies de llinatges diferents i, per tant, a partir de dissenys diferents, per exemple ullals en elefants i morses, ales en ratpenats i ocells—, freqüents en la natura, poden anar acompanyades de canvis moleculars idèntics o molt semblants.
Comportaments sorprenents dels pops
La prestigiosa revista Current Biology també va publicar un estudi dirigit des del Museu Victòria de Melbourne, Austràlia, relacionat amb la manipulació que fa una espècie de pop d’una eina. En concret, els pops de l’espècie Amphioctopus marginatus agafen closques de coco i les utilitzen per a protegir-se dels seus depredadors quan es desplacen per sòls sorrencs i desprotegits de roques i escletxes on amagar-se. Es van filmar els pops durant gairebé deu anys a les costes del nord de les illes indonèsies de Bali i Sulawesi. En diverses ocasions es va poder veure com aquests pops agafaven mitja closca de coco —fàcils de trobar en els sòls marins d’aquella zona—, se la posaven com a paraigües protector i es desplaçaven per sòls sorrencs a una velocitat sorprenentment elevada, movent els vuit tentacles, rígids i molt ben coordinats, d’una manera semblant a com ho farien les vuit potes d’una gran aranya. Si en trobaven dues meitats s’introduïen en una i es tapaven totalment amb l’altra, de manera que tenien un refugi segur.
Amb les repetides filmacions d’aquest comportament, és la primera vegada que es demostra que un octòpode, un invertebrat, usa una eina.
L’ús d’eines s’havia considerat exclusiu de l’espècie humana. Més tard es va veure que altres primats, alguns mamífers i alguns ocells també n’usaven, entenent com a eina un objecte que es porta i només s’utilitza en ocasions determinades i per a una finalitat concreta.
Les foques comunes pareixen abans
Un estudi de l’institut holandès IMARES demostra que les foques comunes pareixen abans gràcies a la recuperació de la població de peix petit
© Fototeca.cat / Corel
Biòlegs de l’Institut Holandès pels Recursos Marins i Estudis dels Ecosistemes (IMARES) van publicar un estudi que descriu com les foques comunes que viuen a les costes alemanyes, holandeses i daneses de la mar de Wadden pareixen de mitjana 25 dies més aviat que trenta-cinc anys enrere.
L’equilibri entre el període de lactància, el retard en la implantació i la gestació placentària s’ajusta principalment amb la diferent durada del retard en la implantació de l’òvul fecundat.
Les foques comunes pareixen entre 9 i 11 mesos després de l’aparellament, que té lloc entre els mesos de primavera i els de tardor. L’embaràs de les foques inclou una etapa coneguda com a implantació retardada, en què l’òvul fecundat atura el seu desenvolupament i es manté en suspensió dins de l’úter entre un mes i mig i tres mesos abans d’implantar-s’hi. Durant aquestes setmanes, la foca es recupera de l’últim part, incrementa els greixos acumulats al cos fins que sobrepassen el llindar a partir del qual l’embaràs té més garanties de prosperar satisfactòriament i ajusta el moment del part a una època favorable per a la cria.
Com que a la mar de Wadden s’ha produït una recuperació de les poblacions dels peixos de mida reduïda, que són la presa preferida d’aquestes foques, segurament a causa de la pesca de peixos més grans que fan els moderns vaixells pesquers, les foques comunes han tingut més facilitat per a depredar, i any rere any han pogut assolir més aviat el percentatge ideal de greix corporal que necessiten perquè l’embrió s’implanti eficaçment a l’úter. Per tant, el retard en la implantació de l’embrió s’ha reduït i, en conseqüència, les foques comunes de la mar de Wadden pareixen abans.