Àsia i l’Orient Mitjà
A la Xina, a la plaça de Tian’anmen de Pequín, va reobrir el Museu Nacional que, amb 191.900 m2, és el més gran del món. L’edifici agrupa els antics Museu de la Revolució i Museu d’Història de la Xina, i és obra d’un equip mixt format per arquitectes d’Hamburg (GMP, von Gerkan, Marg und Partners) i l’estudi local CABR. La proposta es basa en la integració dels espais i col·leccions i en la millora de les connexions, a més de la revitalització de l’entorn urbà. A Nanjing, Steven Holl és autor d’un altre museu dedicat a les arts i l’arquitectura: un volum de perfil contundent suspès sobre dos pilars que va instal·lar al bell mig del paisatge circumdant, transformat en un excepcional mirador vers la ciutat. Envoltant el cos principal de color blanc, un mur de formigó negre recorre el perímetre, amb una textura rugosa feta de canyes de bambú. A Xiashi, l’escola pont de l’arquitecte Li Xiaodong va rebre el Premi Aga Khan d’arquitectura. L’obra sorgeix en un petit poble que està partit en dos per un rierol; per aquest motiu, genera una travessa ciutadana i estén la seva estructura d’acer, que allotja alhora les aules. Aquests espais són flexibles, canvien de mida i s’obren a l’exterior segons les necessitats educatives i cíviques. A la ciutat de Xian, l’estudi barceloní EMBT és el responsable d’un petit jardí que, sobre una topografia accidentada, recupera la memòria de la tradició autòctona i l’experiència dels jardins occidentals. Ordos, una ciutat experimental que, des de fa sis anys, creix al mig de l’estepa del sud-oest de Mongòlia interior, va inaugurar el Museu d’Art i de Ciutat, segons el projecte de MAD (Ma Yansong, Yosuke Hayano i Qun Dand). El centre, que fa un recorregut a través de la historia cultural de la regió, és un conjunt d’ondulacions i d’inclinacions volumètriques inspirat en el Domo de Manhattan de R. Buckminster Fuller.
Coop Himmelblau va construir una coberta il·luminada amb LED per a la nova seu del Festival de Cinema de Pusan (Corea del Sud)
© Coop Himmelblau / Woochang Choi Korea
L’arquitecte Moshe Safdie va estrenar a Singapur l’hotel Marina Bay Sands, un conjunt de tres torres de 55 plantes, unides a la planta 23, i coronades per una espectacular piscina suspesa a 150 m d’alçària. L’hotel, que té 2.561 habitacions, es completa amb 300 botigues i sis restaurants, entre els quals destaca el del xef català Santi Santamaria, desaparegut prematurament aquest 2011. L’equip Coop Himmelblau va presentar la nova seu del Festival de Cinema de Pusan (Corea del Sur), el més important d’Àsia. L’element protagonista del projecte és, sens dubte, una immensa coberta amb el voladís més gran del món, que té una llum lliure de 85 m i una superfície de 60 x 120 m. La coberta està equipada a la part interior amb una il·luminació LED de gran impacte visual per al desenvolupament d’espectacles nocturns. El centre, amb capacitat per a 6.800 persones, allotja sales de cinema, un teatre, restaurants i diferents espais cívics.
A Abu Dhabi es va obrir el nou mercat dissenyat per Norman Foster. Es tracta d’una agrupació d’edificis amb un parc públic al terrat, diferents patis interiors i tres torres desplaçades intencionadament a una banda del perímetre per no trencar l’harmonia en alçada del conjunt. Foster realitza un exercici de reinterpretació dels elements de l’arquitectura islàmica (pèrgoles, gelosies i ventilació natural) i una conjugació de modernitat i tradició que té la intenció d’esdevenir un fragment urbà significatiu dins un dels barris més tradicionals de la ciutat.
Amèrica
Frank Gehry conceptualitza uns gratacels ondulants i dinàmics gràcies a una estructura tortuosa de formigó embolcallada per una pell d’acer
© dbox / Frank Gehry
Deu anys després de l’atac a les torres bessones, Nova York va rememorar-ho a l’espai mo-numental Reflecting Absence, de Michael Arad i Peter Walker. El memorial ocupa el buit deixat per les torres i recupera la seva empremta amb la incorporació de dos estancs soterrats i unes cortines d’aigua sobre les plaques de bronze que porten inscrits els noms de les 2.983 persones desaparegudes en els atemptats. Sota el monument s’obre un altre espai que comunica amb el National 9/11 Memorial Museum, i a la superfície, la plaça del Memorial, en la qual s’han plantat 400 arbres. Molt a prop de la zona zero, Frank Gehry va acabar el seu gratacel d’habitatges a Manhattan. La configuració torturada de la seva arquitectura es posa ara al servei d’una torre de 76 pisos i 267 m d’alçària que desafia l’entorn amb una expressiva imperfecció. És una construcció de formigó embolcallada d’una pell d’acer i fragmentada a la façana per panells de diferents mides que li atorguen una presència plàstica dinàmica. A Mèxic es va inaugurar l’imponent Museu Soumaya, que allotja les col·leccions artístiques del magnat Carlos Slim. L’obra, de l’arquitecte Fernando Romero, té 17.000 m2 de superfície i 47 m d’alçària, distribuïts en una potent volumetria.
Europa
La ziga-zaga característica de les obres de Zaha Hadid és apreciable a la façana posterior del Museu del Transport de Glasgow
© Hufton + Crow / Zaha Hadid
Zaha Hadid va acabar el nou Museu del Transport de Glasgow, un edifici túnel que té la forma de la seva característica zigazaga i que uneix una part de la ciutat amb el riu Clyde. El centre, juntament amb l’auditori de Foster, és part del projecte de regeneració urbana d’aquesta zona d’antiga activitat industrial. A la mateixa ciutat, Rem Koolhaas i Ellen van Loon van projectar el nou Centre de Cura del Càncer Maggie, que ofereix un entorn acollidor per als afectats de la malaltia i els seus familiars. L’edifici, situat en un espai natural, s’estructura al voltant d’un pati enjardinat, formant una seqüència d’elements en L que creen ambients diferenciats, des de racons de privadesa fins a espais oberts per a la convivència. Per la seva banda, la ciutat anglesa de Colchester va inaugurar el Firstsite, un museu d’art contemporani de l’uruguaià Rafael Viñoly. L’edifici, d’estructura metàl·lica de panells de coure i d’alumini i expandit en una única planta, és un exercici d’adaptació topogràfica mesurada a partir de l’encertada decisió de l’arquitecte de desplaçar-lo del centre urbà per tal de deixar-hi espai per a un parc públic. Viñoly posa especial atenció en els detalls i les preexistències com a estratègies principals per a la recuperació de la identitat del lloc, incorporant uns fragments arqueològics de l’època romana i un jardí del segle XVIII. A Londres, l’arquitecte convidat a projectar el pavelló estiuenc de la Serpentine Gallery va ser el suís Peter Zumthor, qui va fer una proposta molt allunyada de les que hem vist els anys anteriors: es tracta d’un gest de discreta i cultivada simplicitat, inspirat en l’hortus conclusus
Steven Holl i Solange Fabião van signar una coberta jardí en forma d’onada per a la Ciutat de l’Oceà i del Surf de Biarritz
© Steven Holl Architects
: un espai de contemplació i de reflexió i un lloc de desconnexió de les agressions acústiques i visuals de l’exterior. Un altre gest mínim, però contundent, és el que van fer els austríacs Coop Himmelblau en el projecte per a la petita església protestant de la ciutat d’Hainburg, Àustria. El temple es caracteritza per la imatge de la seva coberta sinuosa, la qual, sostinguda sobre quatre columnes, gira al voltant de tres lluernes que banyen la nau principal. L’institut neerlandès d’ecologia NIOO-KNAW va presentar l’edifici institucional més sostenible dels Països Baixos, una obra dels arquitectes Claus en Kaan situada al campus de la Universitat de Wageningen. L’element central és un gran sòcol de vidre dins el qual es distribueixen les oficines i els laboratoris; el cos està protegit de l’excés de llum natural gràcies a l’hàbil joc de marquesines de fusta i de persianes tradicionals que l’envolta. Sobre aquest sòcol, s’aixeca un altre volum folrat de fusta que conté l’auditori, restaurants i una terrassa per als treballadors. L’estructura de formigó no transmet cap sensació de pesantor; de fet, el recurs dels forjats perforats i l’obertura d’espais de doble altura ofereixen un ambient interior de sorprenent lleugeresa i flexibilitat. Tot l’edifici està construït seguint el nou concepte cradle-to-cradle
Henning Larsen crea el centre de conferències Harpa amb una impressionant façana de l’artista Olafur Eliasson que reflecteix els canvis de llum amb vidres de colors
© Henning Larsen Architects / Nic Lehoux
, basat en la construcció amb materials procedents del reciclatge, té autonomia energètica i controla la recuperació de les aigües. A la ciutat alemanya de Dresden, Daniel Libeskind va respondre a les expectatives amb la proposta d’un canvi d’imatge radical del Museu d’Història Militar. La reforma i l’ampliació del centre es concentra en una falca triangular de cinc plantes que penetra amb contundència dins l’edifici original, trencant l’ordre compositiu de la façana i confrontant la seva transparència material amb l’opacitat de la preexistència pètria. Una altra opció d’assumir el repte museístic va ser la de Steven Holl i Solange Fabião a la Ciutat de l’Oceà i del Surf de Biarritz, França. Amb el lema “Sota el cel i sota el mar”, l’edifici es transforma en una gran onada mirador davant l’Atlàntic i disposa d’una gran coberta jardí per a l’ocupació ciutadana. A l’agost, els danesos Henning Larsen Architects van inaugurar a Reykjavík el nou auditori i centre de conferències Harpa, que destaca per la magnífica intervenció de l’artista Olafur Eliasson a la façana. Aquest és el tret d’identitat del centre, que mostra la seva imatge facetada, amb la superposició de panells de vidre transparent de colors que reflecteixen els canvis de la llum i del paisatge circumdant de la badia sobre la qual s’implanta l’edifici.
Estat espanyol
La recessió va arrossegar nombrosos projectes arreu l’Estat, des del Delta Verd Litoral i el Parc Central de València al Centre de Congressos de Còrdova, que havia projectat Rem Koolhaas. Després de l’arquitectura de l’excés, el nou escenari de la reflexió disciplinària i del necessari replantejament de la professió cerca noves formes d’aproximació a la realitat més immediata, treballant sobre el que ja existeix o repensant la ciutat i el seu equilibri just amb el territori. Tot i les dificultats, alguns projectes es van poder portar a terme.
L’ampliació del Museu de San Telmo de San Sebastià, dels arquitectes Fuensanta Nieto i Enrique Sobejano, va presentar com a argument principal un mur de metall perforat que espera omplir-se de vegetació en el futur i que desapareixerà sota el verd, tot canviant amb els trànsits estacionals. A la mateixa ciutat, es va obrir el Basque Culinary Center, la primera universitat gastronòmica de l’Estat. L’edifici central és de l’estudi Vaumm i reprodueix en cinc plantes la silueta d’uns plats apilats sobre una topografia desnivellada. A Getaria (Guipúscoa), l’equip AV62, format per Victoria Garriga i Toño Foraster, va inaugurar el projecte museogràfic i d’interiorisme del Museu Balenciaga, una pirueta d’adaptació a la complexitat de les diferents intervencions anteriors, que els autors resolen amb discreció a l’exterior i amb una espectacular proposta expositiva a l’interior. Per la seva banda, Victoria Acebo i Ángel Alonso també van acabar el Museu Nacional de Ciència i Tecnologia d’A Corunya (MUNCYT), després de deu anys. A l’interior d’una refinada caixa de vidre, s’hi allotja una estructura arbòria de blocs de formigó que distribueix els diferents espais en sis nivells. Entre aquestes branques i l’embolcall vidrat es defineixen les sales d’exposicions, de diferents mides i alçades, que estan banyades per la llum natural que penetra, difosa, a l’interior. A l’octubre, la Universitat de Navarra va anunciar la construcció del nou museu destinat a allotjar les col·leccions d’art de María Josefa Huarte i del fotògraf José Ortiz Echagüe. L’obra, signada per Rafael Moneo, és una agrupació de sis mòduls blancs que allotjaran sales d’exposicions, dos auditoris i un magatzem arxiu. La ciutat de Sevilla va inaugurar finalment el para-sol Metropol, dissenyat per l’alemany Jürgen Mayer. La pèrgola mirador, que endreça una zona urbana que estava en clara descomposició, sorgeix amb la forma icònica i provocativa de la seva estructura metàl·lica, coberta de pètals de xapa de fusta i poliuretà, creant un aixopluc cívic i un microclima ambiental al bell mig de la ciutat. Enfrontat a aquest gest excessiu, també a Sevilla, es va inaugurar el Parc Empresarial d’Art Sacre, rea-litzat pels arquitectes de Bilbao Luis Suárez i Asier Santas, amb la finalitat de ser un barri de tallers per a artesans. És un projecte de pocs recursos econòmics que recupera l’escala dels conjunts artesanals tradicionals, amb carrers, places i una via central d’intercanvi comercial. A Granada, el portuguès Álvaro Siza i l’andalús Juan Domingo Santos dissenyaran el nou edifici d’accés a l’Alhambra que ha de resoldre en el futur els accessos al conjunt monumental.
Madrid també va finalitzar el sector més important del gran projecte Madrid Río, el qual, seguint el decurs del Manzanares, té com a espais centrals els parcs del Matadero i Arganzuela, un conjunt de fonts, una platja urbana i 5 km de passeigs, camins i diferents àrees de lleure. D’altra banda, Juan Herreros va presentar la remodelació de la seu d’Hispasat a Arganda del Rey. El més rellevant del seu projecte és el gest d’embolcallar l’edifici existent amb una xapa d’alumini de 5 mm que té diferents tonalitats de metall i que respon a les diferents necessitats energètiques i d’il·luminació del conjunt. La ciutat de Mèrida es va retrobar amb un dels seus monuments més emblemàtics: el temple de Diana, que ara és el protagonista d’una nova plaça pública refeta per José María Sánchez. El criteri d’intervenció ha estat donar rellevància a l’entorn i mantenir la presència de les restes arqueològiques, tot seguint l’estratègia de recuperació d’un sector urbà que fins el moment tenia caràcter residual.
Països Catalans
Una impressionant façana il·luminada per LED s’aixeca al nou teatre El Molino, obra de l’equip Bopbaa
© Bopbaa / Eva Serrats
El nou equip del govern municipal barceloní va presentar el seu primer gran projecte urbanístic, destinat a la recuperació integral i l’ordenació del Parc Natural de Collserola. Entre Pedralbes i Ciutat Meridiana es preveu obrir setze corredors o portes d’accés vers el parc, amb la finalitat de dissoldre els límits entre natura i ciutat. També a Barcelona, l’equip BOPBAA (Bohigas, Pla i Baquero) va finalitzar la reforma i l’ampliació d’El Molino, tretze anys després de la seva primera proposta. L’edifici ha doblat les seves dimensions i ha ampliat les instal·lacions amb noves sales d’assaigs, una cocteleria, una terrassa, una sala tècnica i una cuina al soterrani. La façana original s’ha transformat en una espectacular pantalla feta de làmines de metall i il·luminada amb LED. Per la seva banda, després de 32 anys de reformes al Museu Picasso de Barcelona, Jordi Garcés va acabar l’edifici de la plaça Jaume Sabartés, un cos de vidre de dues plantes i subsòl que té una clara incidència urbana amb el gest de projectar el seu voladís envers l’espai públic. La nova dependència del Picasso allotja una biblioteca i sales polivalents i, en el futur, esdevindrà l’accés principal que descongestionarà l’entrada del carrer Montcada. Aquest 2011 també es va enllestir la reforma del tram inferior del passeig de Sant Joan, entre l'Arc de Triomf i la plaça de Tetuan, que va consistir en l’ampliació de les voreres, una part de les quals es van transformar en petits espais verds, amb paviments diferenciats i un joc de grafies lineals que intercala petites llambordes, herba i sauló. L’estudi Alonso-Balaguer, associat amb Rogers Stirk Harbour + Partners, va finalitzar el centre comercial de la plaça de Les Arenes, un projecte que va despertar la curiositat ciutadana per la seva impactant coberta de fusta i el mirador públic de la part superior. Al costat de la Vall d’Hebron, es va obrir la casa dels Xuklis, que ha d’acollir les famílies dels nens malalts de càncer ingressats a l’hospital. L’obra, de l’equip MBM, allotja 25 apartaments de 30 m2
L’equip MBM va ser l’encarregat del projecte de la casa dels Xuklis, un espai que allotja 25 apartaments per a famílies amb nens malalts de càncer
© La Casa dels Xuklis
, que es distribueixen en quatre pavellons a l’entorn d’un pati comunitari, i també inclou un centre de dia. Josep Miàs va acabar la nova seu de l’empresa italiana iGuzzini, a Sant Cugat del Vallès: un volum circular de vidre amb l’aparença d’un globus a punt d’enlairar-se. L’edifici, que està recobert en part per una tela tensada que fa de protector solar, transmet una imatge de lleugeresa que s’accentua quan està il·luminat. Tot el volum penja d’una expressiva estructura central sobre la qual es colloca com si fos la copa d’un arbre. A Sabadell, els sevillans Antonio Cruz i Antonio Ortiz van transformar l’antiga fàbrica Tort en un conjunt de setze habitatges disposats al voltant de dos patis que pretenen emular una plaça de barri. El projecte està plantejat respectant la trama urbana i la recuperació dels materials de la tradició autòctona, com la fusta, el vidre o la ceràmica. Per a resoldre l’entorn del castell de Rubí, Pep Zazurca i Mar Ruiz van fer una interessant intervenció paisatgística de clara vocació pública en crear-hi un amfiteatre, amb seients de formigó de diferents colors i longituds, que es distri-bueixen de forma aleatòria segons els paradigmes de les instal·lacions d’art-natura. El perímetre es tanca amb una estructura de panells metàl·lics que, en el futur, allotjarà un arborètum. L’estudi b720 va presentar el nou Gran Casino Costa Brava de Lloret de Mar. L’edifici estableix una topografia específica a partir de la seva implantació soterrada, aprofitant la diferència de cota de la parcel·la entre un carrer d’accés públic i els jardins de l’hotel Monterrey. La coberta enjardinada és un dels encerts del projecte i està destinada a suavitzar l’impacte visual del volum principal i a preservar l’hotel de les agressions acústiques procedents de l’exterior. Per la seva banda, la ciutat de Figueres va inaugurar la coberta fotovoltaica de la plaça de Catalunya, una pèrgola translúcida que se sosté sobre uns pilars perimetrals per a deixar espai lliure al mercat. L’obra, de Rafael i Xavier de Cáceres, té un petit altell que permet als visitants accedir amb un ascensor a la part superior per tal de contemplar les nombroses activitats de la plaça. A Lleida es va reurbanitzar una altra plaça, la de Ricard Vinyes, segons la intervenció de l’estudi EMBT, que hi ha creat una rotonda i espais de jardins i zones de lleure. Aquest 2011, el restaurant El Bulli va tancar les portes i alhora va presentar les noves instal·lacions del seu projecte de futur. L’arquitecte encarregat de formalitzar la Bulli Foundation és Enric Ruiz Geli, qui ha proposat la integració del parc natural amb el centre de creació i un espai d’exposicions i d’arxiu. L’efectista imatge del búnquer de factura organicista planteja el mimetisme amb el paisatge de la cala Montjoi. A més, el projecte expressa una clara vocació sostenible, tot i que el repte principal sigui traduir l’esperit de la cuina de Ferran Adrià amb una “arquitectura de partícules i tecnoemocional”.
Premis i altres esdeveniments culturals
Pep Zazurca i Mar Ruiz van solucionar l’entorn del castell de Rubí amb la distribució aleatòria de seients de diferents colors que formen un amfiteatre
© Zazurca Arquitectos
Eduardo Souto de Moura (Porto, 1952) va ser guardonat amb el premi Pritzker 2011. El jurat va destacar una obra que uneix “poder i modèstia” i que conjuga hàbilment el llenguatge contemporani amb el respecte a la tradició. El compromís amb la realitat de cada projecte i la capacitat d’integrar l’arquitectura en l’entorn immediat són les qualitats principals que defineixen la trajectòria professional de l’arquitecte. Per la seva banda, i per segon any consecutiu, Zaha Hadid va rebre el premi Stirling 2011 del RIBA al millor edifici, enguany pel seu projecte de l’Acadèmia Evelyn Grace de Londres. És la primera vegada que un edifici docent rep aquest reconeixement. En aquest cas, es tracta d’un volum futurista d’acer i vidre que té la forma de zig-zag de les obres de Hadid i que s’ha construït a Brixton. La Comissió Europea i la Fundació Mies van der Rohe van atorgar al juny el premi d’Arquitectura Contemporània de la Unió Europea al Neues Museum de Berlín, de David Alan Chipperfield. El centre, situat a l’Illa dels Museus, és una obra del 1841 que havia estat malmesa amb els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial. La intervenció ha consistit en la reforma de les instal·lacions, deixant que es faci evident la convivència entre els elements de l’edifici original i els de l’arquitectura contemporània. La Casa Collage de Girona, de Bet Capdeferro i Ramon Bosch, va rebre la menció especial d’Arquitecte Emergent. L’obra és el resultat de l’excel·lent recuperació d’una sèrie d’edificis ruïnosos de diferents èpoques i de la incorporació dels patis de geometries irregulars amb la voluntat d’articular el conjunt.
L’hotel restaurant Atrio de Càceres va guanyar el premi FAD d’arquitectura amb un edifici d’una agosarada transgressió de l’entorn històric
© Restaurante Hotel Atrio
El 2011 va ser un any polèmic per al premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura i urbanisme, que es va atorgar a la Sagrada Família en una decisió molt discutida i exempta de l’aprovació general. El premi FAD d’arquitectura també es va destinar a un edifici polèmic: l’hotel restaurant Atrio de Càceres, realitzat per Emilio Tuñón i Luis Mansilla, i que ha estat considerat una intervenció massa agosarada en la relació que estableix amb l’entorn patrimonial immediat. Aquest premi es va concedir ex aequo amb els dos habitatges unifamiliars construïts a l’interior d’un pati d’illa de Lisboa, de Ricardo Bak Gordon. L’edifici Media-TIC, d’Enric Ruiz, va rebre la menció d’arquitectura; la reforma de la Fundació Tàpies de Barcelona, d’Àbalos+Sentkiewicz, el premi d’interiorisme; el Parc de les Aigües de les Hortes de Vilabertran de Figueres, realitzat per Michèle Orliacq i Miquel Batlle, va guanyar la categoria de ciutat i paisatge, i finalment, el d’intervencions efímeres es va destinar a la caravana casa per a un col·leccionista nòmada, de Martin Lejarraga i Ana Martínez.
El prototip d’habitatge industrialitzat Garoza 10.1, de l’arquitecte Juan Herreros, va rebre el premi Construmat. El projecte és una interessant proposta d’arquitectura prefabricada que es planteja com un element adaptable a les necessitats dels usuaris. La casa es construeix en un taller, partint d’uns mòduls de 3 m d’alçada, i es transporta fins al seu emplaçament per a ser muntada en una sola jornada de treball. El Centre d’Exposicions i de Congressos d’Àvila, de Francisco Mangado, va ser reconegut amb el prestigiós guardó del Chicago Athenaeum. Oriol Bohigas i el seu equip MBM van celebrar aquest 2011 el 60è aniversari de trajectòria professional. L’arquitecte va rebre, a més, el Premi Nacional de cultura a la trajectòria professional i artística de la Generalitat de Catalunya. En la categoria d’arquitectura i espai públic, el premi va reconèixer la figura i l’obra de l’arquitecte i urbanista Joan Busquets.
El premi al millor habitatge de protecció oficial de la Biennal Espanyola d’Arquitectura va ser per al conjunt d’habitatges d’El Rastro, Vara del Rey (Madrid)
© Ayuntamiento de Madrid
La Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme va tenir com a lema l’atenció al que és més “proper i necessari”. Per això, els reconeixements concedits dins l’esdeveniment van ser per a projectes compromesos, de clara dimensió social. Així, el primer premi d’arquitectura el va rebre un edifici de 131 habitatges protegits a la localitat de Mieres (Astúries), dels arquitectes Bernardo Angelini i David Casino (ZigZag Arquitectura). També es va atorgar el guardó al millor habitatge de protecció oficial al conjunt d’habitatges per a gent jove d’El Rastro, a Vara del Rey (Madrid), realitzat per Mònica Alberola, Luis Díaz-Mauriño i Consuelo Martorell. El premi al millor projecte jove va reconèixer el Centre de Rem d’Alange (Badajoz), de l’extremeny José M. Sànchez. La Biennal també va premiar el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Montmeló, de l’equip català Jornet, Llop i Pastor.
Obituari
Al febrer va morir l’arquitecte Antonio Miró, a vuitanta anys, soci del desaparegut Fernando Higueras. La seva trajectòria conjunta deixa a Madrid obres tan significatives com la Unitat Veïnal d’Absorció d’Hortaleza (1963) o el Centre de Restauracions Artístiques de la Ciutat Universitària (1965). Al setembre va desaparèixer Imre Makovecz, a setanta-sis anys, el representant més destacat de l’arquitectura orgànica hongaresa i l’autor del pavelló del seu país a l’Exposició Universal de Sevilla del 1992.