Moment d’indefinició
Calendari d'exposicions 2011
La crisi econòmica global va continuar marcant el món de l’art i les accions de les entitats artístiques catalanes durant tot el 2011, seguint una davallada que s’havia iniciat el curs anterior. L’accentuada reducció d’ingressos es va transformar en menys projectes, de més durada, i amb protagonistes reconeguts, és a dir, amb menor risc de cara al públic. A més, el canvi de govern (ara en mans de CIU a la Generalitat i en bona part dels ajuntaments) va fer virar les polítiques culturals, i en alguns casos embarrancar-se; a més de les retallades pressupostàries generals, es va afegir l’impàs necessari en tot canvi de govern per replanificar els objectius i la seva gestió, la qual cosa va deixar el territori cultural en un estat d’indefinició i paràlisi bastant acusada.
La resposta del Govern a la situació de crisi va ser, en començar l’any, una polèmica Llei Òmnibus de simplificació administrativa que, en matèria cultural, qüestiona el paper del CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i les Arts), posat en marxa tot just fa dos anys, així com el pla estratègic de centres d’art. Aquesta llei també dóna un nou protagonisme a l’ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals), que passa a gestionar els ajuts a la cultura, mentre es reorganitzen les institucions vinculades al patrimoni. La Llei Òmnibus és difícil d’assimilar per alguns membres del sector cultural en l’aspecte que considera l’artista com una empresa cultural. De fet, hi ha una bona part del sector que sent trencat el diàleg que s’havia iniciat el 2003 per a establir un òrgan de polítiques culturals autònom i que va culminar amb la creació del CoNCA, que a finals d’any es va disgregar per la dimissió de tots els seus membres (inclòs el president, Francesc Guardans) menys Pilar Parcerisas, la vicepresidenta.
Tanmateix, aquesta mateixa situació de crisi va esperonar alguns replantejaments profunds i, si bé encara no estan definits en tots els seus aspectes, sembla clar que estem davant un canvi de paradigma en el funcionament de les institucions culturals i de les polítiques que els regeixen; un capgirament en les maneres de fer per tal d’adequar-se, no només a la crisi econòmica, sinó també als nous valors socials i necessitats culturals. És evident que una part important d’aquests canvis vénen donats, i també ajudats, per l’omnipresència de les noves tecnologies, que permeten maneres d’experimentar la cultura des d’una virtualitat que apel·la als desitjos individuals alhora que permet la trobada de molts desitjos en un cos comunitari i amb força per exercir la seva voluntat.
És a través de les xarxes socials que es van enfortir alguns dels moviments socials que enguany van marcar les dinàmiques mundials, i que també a casa nostra van ajudar a fer visibles interessos de grups que no comptaven amb el suport dels grups de poder. Un exemple va ser la plataforma "No retalleu la Cultura", una iniciativa de les catorze associacions principals d’artistes (escriptors, fotògrafs, artistes visuals, escenògrafs, etc.) que a principis d’any van crear un bloc i un grup al Facebook. Amb aquestes eines van articular un seguit de manifestacions en contra de les retallades en cultura –que van ser les primeres a aparèixer a les portades dels diaris–. La plataforma no només va defensar els seus interessos professionals sinó que va animar els polítics a entendre que la cultura, el coneixement i la investigació són armes indiscutibles per sortir de qualsevol crisi i per encarar un futur amb possibilitats de renovació. Una inversió, per tant, i no una despesa.
En una línia similar de reivindicacions, durant la gran acampada que va sorgir arran del moviment de protestes a l’Estat espanyol conegut com a 15M (o també anomenat dels indignats), a la plaça de Catalunya de Barcelona, es va formar una Comissió de Cultura que va publicar a internet la seva Declaració per a un nou Model de Cultura amb propostes debatudes, consensuades i redactades assembleàriament en què es va posar de manifest el canvi de paradigma mencionat anteriorment, que va ressaltar la diferència entre política cultural i cultura, i que va apostar per protegir tota manifestació artística o cultural que provingui de la societat.
Per subvertir una apreciació elitista que de vegades causa la depreciació de la cultura, una de les branques del segon informe anual del CoNCA va plantejar unes estratègies necessàries que consolidarien els ponts entre la cultura i l’educació, cosa que faria incrementar l’interès social per la cultura. De moment, però, va ser manifesta la dificultat en no poder-se impartir coneixements sobre art de manera estable en l’ensenyament reglat de primària i secundària, tant pels dèficits de formació del professorat com per la impossibilitat de contractar especialistes.
Algunes institucions artístiques alteren el seu creixement
A Girona, l’estiu va acabar amb l’aturada de la construcció de la nova seu del Bòlit, Centre d’Art Contemporani, que estava previst inaugurar el 2012. Des de l’Ajuntament es va decidir repensar el projecte iniciat poc abans que entressin en el consistori, però que ja comptava amb projecte executiu i el compromís del govern de l’Estat de 400.000 euros, a més de la garantia de la Generalitat per donar-li una funció estratègica com a espai cultural de futur.
També es va aturar el projecte del Canòdrom a Barcelona. Abans caldrà que es dissenyi un pla general per al conjunt de grans equipaments culturals de la ciutat, que des de l’Ajuntament es va continuar debatent i defensant, davant el nou plantejament de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. Amb tot, perquè el projecte s’accelerés i fos autònom, se’l va vincular al MACBA, però a finals d’any encara no se sabia quina seria la continuïtat del projecte.
Sense existir una proposta en ferm, hi va haver en joc la vinculació entre el MACBA, el CCCB, l’Arts Santa Mònica, la Virreina i el MNAC, que pel seu compte també es va trobar en un moment de redefinició des que a la tardor va obrir un concurs internacional per a designar un nou director després de la marxa de M. Teresa Ocaña, qui l’havia dirigit els últims cinc anys. Amb el nou director, Josep Serra, s’haurà de concretar una de les problemàtiques que ha acompanyat aquest museu al llarg de la seva història i que té a veure amb la cronologia que ha de patrimonialitzar. Al costat dels qui pensen que s’ha de limitar a l’art anterior als anys seixanta –que és l’opció defensada per Ocaña fins ara–, n’hi ha molts que pensen que ha de ser un museu sense límits temporals que parteixi del passat per explicar el present i que estigui obert a l’articulació d’estratègies conjuntes amb el MACBA.
La Virreina, en canvi, va fer un relleu en la direcció sense concurs intermedi. Carles Guerra, que l’havia dirigit durant dos anys afegint-li l’epígraf de "Centre de la imatge", va passar al MACBA, alhora que Llucià Homs, fins ara director d’una empresa de gestió cultural, va passar a la Virreina mantenint una línia de continuïtat amb la gestió feta fins ara. Al final d’any, també es va conèixer que el periodista Marçal Sintes rellevava Josep Ramoneda al capdavant del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
De manera similar a les entitats públiques, les institucions d’àmbit privat, en la major part derivades d’entitats bancàries que van patir transformacions empresarials el darrer exercici, van retallar pressupostos i van trencar dinàmiques d’activitats que funcionaven feia temps.
Un exemple va ser la Fundació de Catalunya Caixa, que va patir una forta frenada en els seus programes i va presentar els que seran, sembla, els seus darrers projectes expositius a la Pedrera amb el recorregut per l’obra del fotògraf Francesc Català Roca i del pintor Perejaume. Es va augurar una nova política de la fundació, tot i que encara no es va concretar.
L’edifici de la Fontana d’Or va passar a ser el nou centre cultural de l’Obra Social “La Caixa”, el CaixaForum Girona
© La Caixa
Al mes de maig, per la fusió bancària amb La Caixa, l’edifici de la Fontana d’Or, el centre cultural de Caixa Girona, situat al Barri Vell de la ciutat, es va convertir en el nou centre cultural de l’Obra Social “la Caixa”, el CaixaForum Girona. Així es va sumar als altres CaixaForum ja existents a Barcelona, Madrid, Tarragona, Lleida, Saragossa i Sevilla.
En canvi, l’escultor Subirachs es va quedar sense museu. L’Obra Social de Caixa Penedès, la institució que s’havia compromès, fa deu anys, a impulsar un espai dedicat a la seva obra, va tornar a deixar sense data aquesta obertura, malgrat la donació d’un ampli conjunt d’obres de l’escultor i la compra d’una trentena d’obres més al llarg d’aquests anys. Ara depèn del rumb que prengui el grup del Banc Mare Nostrum, en què es va integrar l’entitat bancària.
La Fundació Antoni Tàpies, que va inaugurar la restauració de la seva seu el 2010, es va veure obligada a reduir el seu equip de treball i el desenvolupament del seu programa.
La Fundació Modest Cuixart va obrir al mes d’agost la seu a Palafrugell, després de tancar la de Barcelona, per continuar la voluntat de l’artista, mort el 2007, de promoure l’art català.
En el marc del congrés Talking Galleries es va celebrar amb èxit una trobada entre galeristes i especialistes internacionals
© LA FABRICA / Ada Sbriccoli
El conjunt de galeries van viure moments de redefinició, en què s’intenten canviar horaris, oferir activitats complementàries i reinventar-se per atraure públic nou. Ajudant-los en aquest esforç, durant el mes de setembre, l’ICUB va organitzar el congrés Talking Galleries, una trobada internacional entre galeristes i altres especialistes del mateix àmbit durant tres dies al MACBA.
Una mica de llum
Malgrat la incertesa en el futur de la majoria d’institucions i de les polítiques culturals, van sobresortir un seguit de notícies que des de diferents àmbits es van convertir en fites lluminoses del calendari.
Projecte de l’artista Bill Viola dins el marc Lumens 2011 celebrat durant les Festes Decennals de la Candela a Valls
© Museu de Valls / Marc Llibre
Al final de gener es va presentar a Valls el projecte artístic Lumens 2011 dins del marc de les Festes Decennals de la Candela. El projecte promogut pel Museu de Valls i comissariat per Cèlia del Diego va presentar diferents obres a l’entorn de la llum que es van escampar per diferents espais de la ciutat. Entre els artistes hi va haver Ignasi Aballí, Frederic Perers, Ester Partegàs, Ann Veronica Janssens i Bill Viola.
A l’abril es va presentar l’exposició de Joan Miró a la Tate Modern de Londres. “L’escala de l’evasió” és un projecte expositiu que mostra un conjunt molt nombrós i significat de l’obra del pintor. A l’octubre la mateixa mostra va arribar a la Fundació Miró de Barcelona. L’any vinent l’exposició es presentarà a la National Gallery of Art de Washington als EUA. L’exposició té tots els punts per convertir-se en la més visitada sobre l’artista.
Al mes de maig es va reinaugurar el Museu Frederic Marès de Barcelona, després de més de dos anys tancat per la darrera fase d’una sèrie de remodelacions que s’havien iniciat l’any 1999. En aquest museu privat hi ha una de les col·leccions d’art religiós més importants de Catalunya, recopilada durant la llarga vida de l’escultor i col·leccionista Frederic Marès i Deulovol.
Al principi de juny es va inaugurar el Pavelló Català a la 54a Biennal d’Art de Venècia. Promogut per l’Institut Ramon Llull, juntament amb el Govern de les Illes Balears, va presentar el projecte del comissari David G. Torres a partir del treball de l’artista visual Mabel Palacín anomenat “180°”. Es tracta d’una instal·lació de vídeo i fotografia a l’entorn dels límits de la representació, al Magazzino del Sale, número 2. També a la Biennal es va presentar per primer cop el pavelló d’Andorra amb el treball artístic de Francisco Sán-chez i Helena Guàrdia.
La Nau Côclea de Camallera va celebrar quinze anys com a espai de producció i residència d’artistes
© Nau Côclea / Montserrat Moliné
En ple estiu, la Nau Côclea de Camellera, dirigida per Clara Garí, va celebrar els seus quinze anys funcionant com a espai de producció creativa i residència d’artistes. La festa va comptar amb una exposició d’obres dels artistes que hi han passat durant aquests anys, com ara Jordi Aligué, Eugènia Balcells, Jesús Galdon, Gemma Nogueroles, Ester Xargay o David Ymbernon, a més d’una “revista caminada” de Carles Hac Mor, una intervenció sonora de Josep Manuel Berenguer i una acció de Dora Garcia.
Al final d’octubre es va donar la notícia que el Museu Picasso de Barcelona es convertirà en fundació per guanyar més independència de gestió i facilitar encara més el seu creixement i permetre el desplegament dels seus programes.
Al final d’any el Centre d’Art de Tarragona va començar a desplegar el seu programa, malgrat que va acusar incerteses com la majoria de centres d’art. El centre, especialitzat en la mediació cultural, va presentar l’“Obert per reflexió”, un primer projecte que es va plantejar com un laboratori de treball amb xarxa amb tots els agents actius del Camp de Tarragona.
Patrimoni
El cas de les fotografies de la Guerra Civil del fotògraf Centelles, que van ser venudes pels seus hereus al Ministeri de Cultura espanyol a finals del 2009 per formar part del Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca, va posar en evidència la feblesa del sistema d’adquisicions públiques d’art a Catalunya, sistema des que l’any 2005 es va suprimir el Fons d’Art de la Generalitat. Per això es va encarregar al Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) un informe que mirés de recuperar un sistema estable d’adquisicions públiques d’art i així evitar un nou cas Centelles. Aquest informe va exigir el restabliment d’un fons nacional d’art i va proclamar la necessitat d’erigir un pla d’adquisicions per als anys 2012-2020, amb una inversió mínima anual d’un milió d’euros, a més d’estimular dinàmiques noves per afegir-hi diner privat.
Entre les notícies més destacades de l’any va sobresortir l’anunci, al mes de maig, que el MACBA passaria a gestionar els fons de la Fundació Joan Brossa, constituïda dos anys després de la mort del poeta per a divulgar i preservar el seu llegat. La seva biblioteca, el seu arxiu personal i un nombrós conjunt d’obres passaran al museu després que la Fundació hagi patit uns anys de forta crisi econòmica que l’han obligat a tancar la sala d’exposició permanent al carrer Provença. Ara, el MACBA passa a ser l’espai de referència per a conèixer la seva obra.
El Museu Nacional de Catalunya va ser protagonista per diversos motius. Al mes de juny va presentar la nova museografia de l’art romànic, que després d’un temps tancada presenta una nova distribució i presentació de les seves peces més significades, en un ambient menys il·luminat que dóna relleu visual a les obres exposades. Aquest fet va anar precedit d’un seguit de noves adquisicions que amplien les diferents col·leccions del museu.
El MNAC va incorporar diverses obres, com La llotja, pintura d’Anglada i Camarasa
© MNAC / Hermen Anglada Camarasa
Per començar, el mes de juliol el Ministeri de Cultura va dipositar al museu la primera obra de Joan Miró (un collage del 1934), un oli de Ramon Casas (Interior del Moulin de la Galette, pintat a París entre el 1890 i el 1891) i dues pintures d’Anglada i Camarasa (Le bal blanc, i La llotja, dues obres fetes a París entre el 1900 i el 1902). Aquestes obres van ser dipositades al museu perquè el Ministeri de Cultura va fer de mitjancer entre la institució i el Ministeri d’Hisenda, el qual va rebre aquestes peces com a pagament d’impostos, el que es coneix per datació.
També, el mes de d’abril es van presentar dues noves incorporacions: el Retaule de Sant Miquel i Sant Pere, de Jaume Cirera i Bernat Despuig, i el Retaule de Sant Miquel Arcàngel, de Joan Mates, adquirides pel Ministeri de Cultura, que subratllen així la importància de la col·lecció d’art gòtic del museu.
Al mateix temps el museu va adquirir la pintura El barret nou de Feliu Elias, pintada entre els 1920 i el 1930. Aquestes novetats van contrastar amb el fet que el MNAC es va quedar sense la sala Torres-García, perquè els néts del pintor no van voler prorrogar el préstec de catorze obres, acordat feia un any.
El mes d’agost el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va catalogar el seu fons d’art amb l’objectiu de muntar una exposició permanent; un fons molt heterogeni conformat per més de mil obres, entre les que es troben una marededéu romànica de fusta policromada que va regalar al centre Santiago Rusiñol, restaurada recentment al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, i pintures del mateix Rusiñol.
El Centre de Restauració de Béns Mobles va començar les tasques de restauració del Tapís de la Creació de Girona
© Centre de Restauració de Béns i Mobles de Catalunya del Departament de Cultura
A l’octubre va començar la restauració del Tapís de la Creació de Girona, datat al segle XI i considerat una de les joies de l’art romànic català. Fins al març del 2012, estarà al Centre de Restauració de Béns Mobles del Departament de Cultura, amb un cost de 150.000 euros, en què caldrà netejar les dues cares del tapís i corregir descosits i forats, a més d’aïllar totalment la sala de la catedral on es troba exhibida normalment i canviar-ne la llum a LED. Justament uns mesos abans, en el marc de les XXXI Jornades de Patrimoni Cultural de l’Església es va fer públic un estudi sobre el tapís que plantejava la possibilitat que es tractés en realitat d’una catifa per a complementar l’ornament litúrgic de la catedral de Girona en determinades celebracions.
Va acabar l’any amb la polèmica oberta sobre la propietat del patrimoni religiós de la Franja, en què els diversos judicis per a dictaminar la propietat de l’art sacre de la Franja de Ponent, en litigi entre els bisbats de Lleida i de Barbastre-Montsó, no van aclarir res. Malgrat els exàmens judicials i recursos diversos, els tribunals civils, tant catalans com aragonesos, s’inhibeixen en aquest complex procés, i de moment les 113 peces continuen a Lleida per la protecció de les lleis catalanes de patrimoni. Només un acord polític podria desbloquejar el conflicte.
Premis i mencions
A principis de febrer es van fer públics els Premis GAC, que s’atorguen en el marc de la IV Nit del Galerisme, celebrada per primer cop al MACBA. D’aquests van destacar els dos premis honorífics, un a la trajectòria artística de l’escultor Jaume Plensa i l’altre a la trajectòria en el camp de la crítica al filòsof Xavier Antich.
També al febrer es van lliurar els premis Ciutat de Barcelona 2010, promoguts per l’Ajuntament de Barcelona. En l’apartat d’arts visuals es va premiar l’exposició “Antifotoperiodisme” comissariada per Carles Guerra i Thomas Keenan, que es va poder veure a la Virreina Centre de la Imatge.
L’artista Mona Hatoum amb el guardó del III Premi Joan Miró, promogut per la Fundació Miró de Barcelona i l’Obra Social “la Caixa”
© La Caixa
Al febrer es va fer públic eI III Premi Joan Miró, concedit a l’artista Mona Hatoum. El premi, dotat amb 70.000 euros, és promogut per la Fundació Miró de Barcelona en col·laboració amb l’Obra Social de “la Caixa”, que ha assumit el compromís que tenia amb el premi l’absorbida Fundació Caixa de Girona. L’artista va anunciar durant l’entrega, al mes de setembre, que l’import del premi serà cedit per promoure artistes emergents de la Gran Bretanya, de la mateixa manera que ella va poder gaudir d’un ajut com a estudiant sense el qual no hauria arribat a complir la seva vocació artística.
Al març es van atorgar els premis de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA). Entre els premiats van destacar, entre d’altres, el premi a la Promoció de l’art català a l’estranger per l’exposició “Pep Duran. Sin escenario”, comissariada per Manel Clot a Ciutat de Mèxic, la primavera del 2010; el premi a l’exposició d’art contemporani per a “Paral·lel Benet Rossell” al MACBA, comissariada per Bartomeu Marí i Teresa Grandas; el premi a l’exposició de recerca històrica, ex aequo és per a “Fortuny. El mag de Venècia” a la Pedrera, Fundació CatalunyaCaixa, comissariada per Daniela Ferretti, Claudio Francini i Giandomenico Romanelli, i per “Joies d’artista” al MNAC, comissariada per Maria Àngels Fondevila; el premi a les iniciatives és per a “L’Art de col·leccionar”, cicle d’exposicions dirigit per Daniel Giralt-Miracle a la Fundació Vila Casas.
A l’abril es van presentar els Premis Nacionals de Cultura, concedits per tercera vegada pel CoNCA. En un acte al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat a Barcelona es van lliurar els premis, instituïts per a honorar persones i entitats que han fet aportacions importants en disset àmbits culturals. Entre els premiats en relació amb l’art hi va haver: el premi d’arts visuals per a l’artista visual Joan Fontcuberta; el premi de patrimoni per a David Balsells, conservador del MNAC; el premi de disseny per a Javier Mariscal, i el premi a la trajectòria professional i artística per a l’arquitecte Oriol Bohigas.
Al setembre va ser el torn de la comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, que va acordar atorgar la medalla d’or al Mèrit Artístic a Josep Maria Subirachs. El guardó va remarcar que Subirachs va ser el primer artista a situar l’escultura abstracta a l’espai públic de la ciutat, a més de la seva feina al capdavant de la part escultòrica de la Sagrada Família.
Obituaris
Al principi de juny va morir Pepa Llopis, a vuitanta-cinc anys. Companya del poeta i artista Joan Brossa, va fundar i fou la màxima impulsora de la Fundació Joan Brossa, des del 1999.
Al final d’agost va morir a Angers, França, Josep Grau-Garriga a vuitanta-tres anys. Artista plàstic nascut a Sant Cugat del Vallès i reconegut internacionalment, sobretot per la contemporaneïtat de la seva obra en el camp de la tapisseria, va ser el màxim exponent de l’Escola Catalana del Tapís.
Al setembre va morir a vuitanta-nou anys, l’artista anglès Richard Hamilton, un dels referents del pop art i molt vinculat a Catalunya a través de les seves estades i presentacions a la galeria de Cadaqués.
Altres artistes que també van morir l’any 2011 van ser el pintor lleidatà Ernest Ibáñez Neach; l’artista plàstica i també tapissera Aurèlia Muñoz Ventura; el pintor Joan Casals Montes, vinculat a Reus, i l’activista barceloní i artista plàstic Damià Escuder Lladó.