El 2011 va ser un any notable, no tant pels llançaments que es van fer sinó per l’enfortiment del rol dels mal anomenats països emergents, especialment la Xina i l’Índia, i per la recuperació del rol de Rússia, com també per les decisions adoptades per aquests països. Un exemple d’aquesta nova situació va ser la irrupció de la Xina en el mercat dels llançaments amb la posada en òrbita del satèl·lit europeu de comunicacions Eutelsat-W3C mitjançant un dels seus coets Llarga Marxa.
Es van posar en òrbita més de 60 satèl·lits de telecomunicacions, la qual cosa demostra que es tracta d’un mercat madur i consolidat gràcies a les seves dimensions globals i a la pressió dels països amb una economia en expansió. Pel que fa a l’activitat militar, el nombre de llançaments també va ser notable: més d’una dotzena entre Rússia i l’Amèrica del Nord. Però aquesta xifra va ser inferior a la real, sobretot si es tenen en compte les tecnologies de doble ús.
Satèl·lits de navegació
Il·lustració del sistema de navegació Galileo de l’Agència Europea de l’Espai
© ESA
Després de molts anys d’incerteses i endarreriments, l’Agència Europea de l’Espai (ESA) va llançar, el 21 d’octubre, els dos primers satèl·lits, d’una sèrie de 35, que formen part del programa Galileo.
Mentrestant, l’economia russa ha fet un tomb important durant l’última dècada i, com a conseqüència, ha passat de dependre de l’ajuda occidental a adquirir un notable protagonisme els darrers anys. Una bona prova és el cas del seu sistema de navegació GLONASS, que està format per una flota de 24 satèl·lits. El 2008, Rússia en tenia 16 en òrbita, dels quals 12 eren plenament operatius. L’any 2010 no va poder tancar el sistema perquè va fallar un dels llançaments i va perdre 3 satèl·lits, però el 2011, no solament va poder completar-lo amb llançaments a l’octubre i al novembre, sinó que al febrer va iniciar el desplegament de la nova sèrie K i N.
Els Estats Units tampoc no es van quedar enrere i van continuar amb el procés de manteniment i renovació de la seva flota GPS mitjançant el llançament d’un nou satèl·lit de la sèrie F, el 16 de juliol.
Satèl·lits científics
El nombre de satèl·lits dedicats a l’estudi de la Lluna es va incrementar durant el 2011 amb un nou aparell de la NASA anomenat GRAIL (Gravity Recovery and Interior Laboratory), que va ser llançat el 10 de setembre. Aquesta sonda és formada per dos mòduls propulsats per un únic coet, però que arribaran a la Lluna amb 24 hores de diferència. El motiu és que les dues sondes es desplacen gràcies a l’impuls inicial i a les accions gravitatòries de la Terra i la Lluna, tal com havia fet abans, per primera vegada, la sonda SMART-1 de l’ESA, la qual cosa permet llançar naus petites amb un estalvi enorme de combustible. La missió té com a objectiu mesurar el camp gravitatori de la Lluna i obtenir-ne informació sobre l’interior i l’escorça.
Recreació del vehicle automàtic d’exploració Curiosity, que es va enviar a Mart per explorar-ne la superfície
© NASA / JPL-Caltech
Mars Science Laboratory és una missió de la NASA que es va llançar al final del 2011 i que s’espera que arribi a Mart a l’estiu del 2012. A bord hi va el Curiosity, un vehicle automàtic d’exploració molt més potent que tots els anteriors i que s’espera que pugui operar almenys durant un any marcià (que equival a dos anys terrestres aproximadament). La sonda, que té previst fer l’aterratge més precís que s’ha fet mai, es posarà a l’interior del cràter Gale amb la finalitat d’establir si Mart és apte per a la vida microbiana.
La missió russa Fobos-Grunt (sòl de Fobos) tenia com a objectiu principal agafar una mostra significativa, uns 200 g, de la superfície de Fobos, un dels satèl·lits de Mart, i portar-la a la Terra. La missió constava d’un mòdul d’aterratge, que s’havia de cuidar de la mostra, i d’un mòdul orbital encarregat d’estudiar l’atmosfera i les tempestes de pols que de tant en tant recobreixen gairebé tot el planeta. Es tractava de la primera missió russa a Mart des del desastre de la Mars 96, ara fa quinze anys. El llançament mitjançant un coet Zenit 2 va ser un èxit, però malauradament una vegada en òrbita va fallar un dels propulsors i es va perdre el contacte amb la sonda.
A bord de la Fobos-Grunt també hi havia una sonda xinesa, la primera a Mart, anomenada Yonghuo-1, que tenia com a objectiu l’estudi de la superfície, l’atmosfera i la ionosfera durant almenys dos anys. La sonda russa també transportava un experiment de la Planetary Society anomenat LIFE (Living Interplanetary Flight Experiment) que tenia la missió de veure si una colònia de microorganismes terrestres podia sobreviure a un viatge interplanetari de tres anys. Aquest experiment havia estat fortament contestat per un grup de científics de l’autoproclamat comitè internacional oposat al retorn de mostres marcianes (ICAMSR), perquè considera que els experiments d’aquesta mena violen el Tractat de l’Espai Exterior del 1967, a causa del perill de contaminació de les superfícies de Mart i Fobos en cas d’accident.
L’exploració dels planetes exteriors es va veure afavorida amb el llançament de la missió Juno de la NASA amb destí a Júpiter. La sonda va ser llançada el 5 d’agost i arribarà a Júpiter a l’agost del 2016, on s’instal·larà en una òrbita polar similar a la que fan servir els satèl·lits d’observació de la Terra. La seva missió és estudiar el camp gravitatori del planeta, la seva magnetosfera i la seva atmosfera, especialment la dinàmica dels vents profunds.
En el camp de l’astronomia cal destacar el llançament d’un radiotelescopi de 10 m de diàmetre capaç d’operar amb ones centimètriques i en mode interferomètric amb radiotelescopis terrestres, de manera que tindrà una resolució mil vegades més gran que el telescopi espacial Hubble. Aquest telescopi pertany a l’Institut Lebedev (Rússia) i es va llançar el 18 de juliol.
Instal·lació de l’experiment AMS (Alpha Magnetic Spectrometer) a l’Estació Espacial Internacional per a analitzar la radiació còsmica
© NASA / JSC-ISS Program Science Group
En el camp de la cosmologia cal esmentar la instal·lació a l’Estació Espacial Internacional de l’experiment AMS (Alpha Magnetic Spectrometer), dissenyat per analitzar la radiació còsmica, comprovar si existeix l’antiheli i, a partir d’aquí, veure el paper que l’antimatèria pot tenir en l’Univers.
Sistemes d’impulsió
El 24 de febrer, el 16 de març i el 8 de juliol, els transbordadors espacials nord-americans Discovery, Endeavour i Atlantis van fer el seu últim viatge a l’Estació Espacial Internacional, tancant d’aquesta manera una etapa de trenta anys que, globalment, no es pot considerar positiva. El sistema de llançadores, tal com estava concebut, era poc eficient, poc segur (només cal recordar els desastres del Challenger i el Columbia) i car. De fet, en el camp dels vols tripulats, aquesta opció va posar els Estats Units en desavantatge davant altres països que disposen de sistemes més segurs, eficients i econòmics, com ara Rússia i la Xina.
Per invertir aquesta situació i assegurar la continuïtat dels vols tripulats, els Estats Units van iniciar el projecte Constellation, que consistia bàsicament en reconfigurar el transbordador eliminant l’avió i introduint una càpsula. El sistema tenia dues versions, una per a vols tripulats i una altra per a càrrega.
Al final el projecte es va abandonar pel seu cost excessiu i les dues versions es van fusionar en un únic model que serà el coet més potent del món després del Saturn V.
Aquest giny hauria de fer les primeres proves el 2017 i hauria d’ésser capaç de posar en òrbita 77 tones primer i 143 més endavant, i impulsar una tripulació fins a la Lluna o Mart. Pel que fa al transport en òrbita, la NASA va encarregar a la companyia Space-X la construcció d’una càpsula, la Dragon, capaç de transportar set astronautes a l’Estació Espacial Internacional o l’equivalent en càrrega útil. Durant el 2011 es van fer proves en òrbita i s’espera que ben aviat entri en servei.
Vols tripulats
L’activitat de l’Estació Espacial Internacional va continuar de manera habitual. Els subministraments i el transport d’astronautes va anar a càrrec dels transbordadors, que van fer el seu últim vol, les naus russes Soiuz i Progress i les càpsules ATV2, europea, i HRV-2, japonesa. L’únic incident important va ser l’accident d’una càpsula Progress, el 24 d’agost, però afortunadament només transportava material.
La gran novetat de l’any va ser l’inici de la construcció de l’estació espacial xinesa. Aquesta estació consta d’un mòdul bàsic, el Tiangong 1, llançat el 28 de setembre, al qual s’hi acoblaran mòduls de la sèrie Shenzhou. El primer d’aquests mòduls va ser el Shenzhou 8, llançat l’1 de novembre, i durant el 2012 rebran els primers astronautes.
Observació de la Terra
Com a conseqüència de l’interès científic, econòmic i social, el programa d’observació de la Terra va ser molt intens. Només cal veure la llista de països que van posar en òrbita un d’aquests ginys al llarg del 2011: Corea, l’Índia, l’Iran, el Japó, Nigèria, Rússia, Turquia, Ucraïna, la Unió Europea, els EUA i, naturalment, la Xina. Els objectius científics són diversos: estudiar l’atmosfera i els oceans per veure els seus efectes climàtics, estudiar el sòl i les activitats que s’hi desenvolupen i poder fer mapes cada vegada més detallats per explotar millor els recursos naturals.