Cinema nord-americà
Sens dubte, una de les pel·lícules de l’any i una de les estrenes més esperades dels darrers temps va ser The Adventures of Tintin: The Secret of the Unicorn, adaptació del còmic d’Hergé signada per Steven Spielberg i realitzada amb el sistema d’animació conegut com a motion capture, fet a partir d’interpretacions d’actors reals. Una superproducció que corrobora la vigència creativa i la hiperactivitat d’un dels realitzadors que ha transformat decisivament la indústria de Hollywood: el mateix any Spielberg va estrenar també el drama bèl·lic War Horse i va produir, entre d’altres, la pellícula de ciència-ficció Super 8, de J.J. Abrams, concebuda com un homenatge a les produccions juvenils del mateix Spielberg dels anys vuitanta.
Paul, de Greg Mottola, explota la nostàlgia vers ET, una pel·lícula de Spielberg dels anys vuitanta
Aquest mateix fet és símptoma d’un fenomen que ja es venia apuntant en temporades anteriors: l’explotació de la nostàlgia vers el Hollywood dels anys vuitanta, del qual eren joves espectadors molts dels directors que han fet el salt a la rea-lització els darrers temps. La comèdia fantàstica Paul, de Greg Mottola, inclou també múltiples picades d’ullet a l’obra de Spielberg –que hi té un cameo amistós– i al cinema de ciència-ficció d’aquella època. Una variant més òbvia d’aquest retorn a final dels setanta i vuitanta va arribar en forma de remakes, com Piranha 3D, Conan the Barbarian, Fright Night o Footloose, i en preqüeles com The Thing.
The Adventures of Tintin: The Secret of the Unicorn està realitzada i estrenada en el sistema 3D. També altres companys de generació de Steven Spielberg es van interessar per les possibilitats creatives d’aquest sistema tecnològic de simulació tridimensional. Així, Martin Scorsese va dirigir Hugo i Francis Ford Coppola, Twixt. Malgrat tot, la majoria de pel·lícules que apliquen aquesta fórmula són produccions bàsicament comercials o, també, llargmetratges d’animació com Puss in Boots, Kung Fu Panda 2, Tangled, Rio i Cars 2.
Inside Job, documental sobre la crisi guanyador de l’Oscar en la seva categoria
Inevitablement, i com ha passat amb els moments més rellevants de la història nord-americana, la crisi econòmica global va començar a tenir una presència significativa en les pel·lícules de Hollywood. El documental guanyador de l’Oscar en la seva categoria va ser Inside Job, de Charles Ferguson, que analitza les causes de la recessió posant nom i cognom als responsables. La crisi també va inspirar drames de ficció com The Company Men, de John Wells, o Margin Call, de J.C. Chandor. També es va veure reflectida en tragicomèdies com Larry Crowne, de Tom Hanks, i fins i tot en comèdies més esbojarrades com Tower Heist, de Brett Ratner.
El caràcter de Terrence Malick –enemic de les aparicions públiques– i les poques pel·lícules que integren la seva filmografia van fer de The Tree of Life un títol envoltat d’una gran expectativa. La pel·lícula va guanyar la Palma d’Or del Festival de Canes no sense certa polèmica, entre les opinions de qui la van considerar una obra mestra i de qui la van jutjar pedant i presumptuosa. A més de Malick, diversos cineastes de prestigi van estrenar també aquesta temporada, per exemple, Peter Weir (The Way Back ), Clint Eastwood (Hereafter ), Robert Redford (The Conspirator ), David O. Russell (The Fighter ), els germans Joel i Ethan Coen (True Grit ), Darren Aronofsky (Black Swan ), Steven Soderbergh (Contagion ) o George Clooney (The Ides of March ). En l’òrbita dels directors etiquetats com a independents, es van poder veure pel·lícules de Gus Van Sant (Restless ), Debra Granik (Winter’s Bone ), Lisa Chodolenko (The Kids Are All Right ), Sophia Coppola (Somewhere ) i Todd Solondz (Dark Horse ).
Premis cinematogràfics 2011
L’star system de Hollywood va nodrir una sèrie de pel·lícules al servei dels seus protagonistes, com ara The Tourist (amb Johnny Depp i Angelina Jolie), The Next Three Days (amb Russell Crowe), Morning Glory (amb Harrison Ford i Diane Keaton), Red (amb Bruce Willis i Morgan Freeman), The Rite (amb Anthony Hopkins), Cowboys & Aliens (amb Harrison Ford i Daniel Craig), No Strings Attached (amb Natalie Portman i Ashton Kutchner) o Love and other Drugs (amb Anne Hathaway i Jake Gyllenhaal). Els superherois del còmic van continuar essent sistemàticament adaptats, en títols com Thor, X-Men: First Class i Captain America: First Avenger, tots ells de la Marvel. I algunes de les sagues cinematogràfiques dels darrers anys van tenir la seva corresponent entrega, amb títols com Pirates of the Caribbean: On Stranger Tides ; Transformers: Dark of the Moon ; Harry Potter and the Deadly Hallows: Part 2, i The Twilight Saga: Breaking Dawn - Part I; aquestes dues pel·lícules van recórrer a la fórmula de dividir l’últim capítol de la sèrie en dues pel·lícules per esprémer una mica més el filó.
Cinema europeu
Un dels escàndols de l’any –per raons no estrictament cinematogràfiques– el va protagonitzar el caràcter provocador del danès Lars von Trier, que en la roda de premsa de presentació de Melancholia al Festival de Canes va fer unes declaracions sobre el nazisme i els jueus que van encendre la polèmica i van arribar a motivar que la organització del certamen el declarés persona non grata. De tota manera, això no va impedir que bona part de la premsa especialitzada considerés el llargmetratge com un dels títols de l’any.
Una altra de les pel·lícules de la temporada va ser de procedència francesa, però no està parlada ni en aquesta llengua ni en cap altra. Es tracta de The Artist, de Michael Hazanavicius, un nostàlgic homenatge al cinema de l’època muda rodada en blanc i negre i sense diàlegs, guanyadora d’un seguit de premis.
La cinematografia francesa es va mantenir com una de les més robustes d’Europa, amb autors com Claire Denis (White Material ), François Ozon (Potiche ) o Olivier Assayas (Carlos ), als quals se’ls podria afegir els belgues germans Dardenne, autors de Le gamin au vélo. Es van poder veure les noves pel·lícules de realitzadors amb una poètica tan personal com Jean-Pierre Jeunet (Micmacs ) o l’expert en animació Sylvain Chomet, que amb L’illusioniste va recuperar un vell guió mai filmat de Jacques Tati. I actors com Mathieu Amalric i Julie Delpy van donar continuïtat a la seva vocació de narrar des de l’altra banda de la càmera amb Tournée i Le Skylab. També es van estrenar pel·lícules de gènere amb vocació d’arribar a amplis sectors de públic, com les comèdies Rien à declarer, de Dany Boon; De vrais mensonges, de Pierre Salvadori; Les petits mouchoirs, de Guillaume Canet; Le code a changé, de Danièle Thompson, i Intouchables, d’Olivier Nakache i Éric Toledano.
El cinema britànic va exhibir una pluralitat de registres que van anar des del drama angoixant de 127 Hours, de Danny Boyle, a l’atrevida sàtira del terrorisme islamista de Four Lions, de Christopher Morris. Andrea Arnold va dirigir una lliure adaptació contemporània de Wuthering Heights, d’Emily Brontë, mentre Terence Davis va adaptar l’obra de teatre de Terence Rattigan The Deep Blue Sea i Ken Loach va denunciar els negocis derivats de la guerra de l’Iraq a Route Irish. El suec Tomas Alfredson va dirigir l’adaptació de John Le Carré Tinker Taylor Soldier Spy, Steve McQueen va retratar el dia a dia d’un addicte al sexe a Shame –protagonitzada per Michael Fassbender, un dels intèrprets de l’any, que va guanyar el premi al millor actor a la Mostra de Venècia–; i Joe Cornish, un dels guionistes de The Adventures of Tintin, va debutar com a director amb la comèdia fantàstica Attack the Block.
Lluny del seu esplendor d’altres dècades, la cinematografia italiana va acollir l’obra d’autors com Nani Moretti, que amb Habemus Papam va traçar un retrat del Vaticà. Però, sobretot, va destacar l’abundància de comèdies comercials que recorren a fórmules d’èxit ja demostrades prèviament, en pel·lícules com Benvenuti al sud, Manuale d’amore i Scusa ma ti voglio sposare. Més interessants van ser les aportacions de directors com Paolo Virzi o Gianni di Gregorio, que a La prima cosa bella i Gianni e le done van rescatar l’essència de la comèdia italiana dels anys cinquanta i seixanta.
D’altra banda, els veterans Werner Herzog i Wim Wenders, supervivents del moviment que es va conèixer com a Nou Cinema Alemany, van investigar les possibilitats estètiques del 3D als documentals Cave of Forgotten Dreams i Pina, respectivament. En altres països, les pel·lícules d’alguns dels seus realitzadors més prestigiosos es van mantenir com un exemple de coherència i personalitat; és el cas de O estranho caso de Angélica, del portuguès Manoel de Oliveira; de Faust, del rus Aleksandr Sokúrov; de The Turin Horse, de l’hongarès Béla Tarr, i de Le Havre, del finès Aki Kaurismäki.
Altres cinematografies
Hirokazu Kore-eda va mostrar la seva sensibilitat vers l’univers infantil a Kiseki (‘Jo desitjo’), que va arribar al Festival de Sant Sebastià
© Festival Internacional de Cine de Donostia - San Sebastián
El cinema asiàtic va corroborar el seu vigor amb propostes procedents de països diversos. Al Japó, el prolífic Takashi Miike va seguir aprofundint en la mitologia de la figura dels samurais amb Harakiri, un remake d’un clàssic del cinema japonès, mentre que Hirokazu Kore-eda va confirmar la seva sensibilitat amb Kiseki (‘Jo desitjo’), una aproximació a l’univers infantil. Sion Sono va explorar les conseqüències del tsunami que va devastar el país a Himizu i el vietnamita Tran Anh Hung va adaptar el novel·lista japonès Haruki Murakami a Noruwei No Mori (‘Fusta noruega’). La riquesa del cinema d’animació es va confirmar en pel·lícules com Karigurashi no Arrietty (‘El món secret d’Arrietty’), o Momo e no Tegami (‘Carta a Momo’), de Hiroyuki Okiura. A Hong Kong, Johnnie To va canviar el món de la màfia pel de les altes finances a Dyut meng gam (‘La vida sense principi’), mentre que la brillantor que el cinema de Corea del Sud llueix en el cinema de gènere es va manifestar en el violent thriller Hwang hae (‘La mar groga’), de Na Hong-jin. Mentre cineastes iranians com Jafar Panahi van continuar essent víctimes de la manca de llibertat d’expressió al seu país, un compatriota seu com Asghar Farhadi va obtenir el Lleó d’Or a la Berlinale amb Jodaeiye Nader az Simin (‘Nader i Simin: una separació’), retrat de les hipocresies de la classe mitjana urbana de l’Iran.
Argentina és un dels països llatinoamericans amb una indústria cinematogràfica potent, i aquest any es va manifestar en films com Sin retorno, el thriller de Miguel Cohan, el suspens psicològic d’El gato desaparece, de Carlos Sorín, i les comèdies humanistes Cuestión de principios, de Rodrigo Grande, i Un cuento chino, de Sebastián Borenzstein, aquesta última amb una de les grans estrelles del país, Ricardo Darín. A Mèxic van sobresortir Miss Bala, un retrat de la violenta situació provocada pel narcotràfic dirigida per Gerardo Naranjo, i Las razones del corazón, relectura de la Madame Bovary, de Gustave Flaubert a càrrec del veterà Arturo Ripstein, autor d’unes polèmiques declaracions que desqualificaven el Festival de Sant Sebastià després de no aconseguir cap premi.
El director canadenc més prestigiós i conegut –juntament amb el més minoritari Atom Egoyan– és David Cronenberg, que al film A Dangerous Method va recrear la relació entre Carl Jung i Sigmund Freud a partir de l’obra de teatre de Christopher Hampton.
Cinema espanyol
L’estrena d’una nova pel·lícula de Pedro Almodóvar sempre és rebuda com un esdeveniment mundial, i aquest any es va estrenar La piel que habito, una pel·lícula que suposa el retrobament amb l’actor Antonio Banderas i també un canvi de registre cap a un to més fosc i sinistre. Aquest 2011 també es van estrenar les noves pel·lícules d’Icíar Bollaín (También la lluvia ), Manuel Martín Cuenca (La mitad de Óscar ), Montxo Armendáriz (No tengas miedo ) i Enrique Urbizu (No habrá paz para los malvados ), mentre que Benito Zambrano va fer una nova aportació a la memòria històrica derivada de la Guerra Civil amb La voz dormida, adaptació de la novel·la de Dulce Chacón.
Alguns dels joves representants de les noves tendències de la comèdia, com Borja Cobeaga, Daniel Sánchez Arévalo i Nacho Vigalondo, van signar pel·lícules com No controles, Primos i Extraterrestre, mentre que la crisi econòmica i l’esclat de la bombolla immobiliària va ser retratat a la crítica Cinco metros cuadrados, de Max Lemcke. Seguint el camí emprès per Alejandro Amenábar, altres cineastes es van embarcar en ambicioses produccions rodades en anglès i adreçades al mercat internacional, com Juan Carlos Fresnadillo amb la pel·lícula de terror sobrenatural Intruders i Mateo Gil amb el western Blackthorn. En el terreny de les superproduccions, un dels fracassos de l’any –tant pel que fa a l’acollida del públic com de la crítica– va ser El Capitán Trueno y el Santo Grial, d’Antonio Hernández, adaptació del còmic de Víctor Mora i Ambrós, un projecte que va anar arrossegant problemes (de finançament, canvis de director, etc.) des del seu naixement.
Altres títols amb vocació eminentment comercial es van recolzar en el reclam d’èxits precedents –com Torrente 4, nova entrega de la saga esperpèntica de Santiago Segura–, de rostres televisius –La daga de Rasputín, de Jesús Bonilla, Carne de neón, de Paco Cabezas, ¿Para qué sirve un oso?, de Tom Fernández, Lo contrario al amor, de Vicente Villanueva– o, directament, l’existència de sèries precedents, com és el cas d’Águila Roja, la película, de José Ramón Ayerra.
La lluita contra la pirateria digital és des de fa temps un dels cavalls de batalla de la indústria del cinema espanyol. Les discrepàncies respecte l’anomenada Llei Sinde –una disposició de la Llei d’economia sostenible adreçada a la propietat intel·lectual i a la regulació de les descàrregues a internet, impulsada pel ministeri de Cultura– van ser la causa de la sonada dimissió del president de l’Acadèmia del Cinema, Álex de la Iglesia, poc abans de la cerimònia d’entrega dels premis Goya. De la Iglesia va ser substituït pel productor i distribuïdor Enrique González Macho, però finalment la llei no va ser aprovada pel govern socialista, ja en funcions, després de la victòria electoral del PP.
Cinema català
Tot i que estrenada el 2010, el 2011 va ser l’any de la consagració de Pa negre, d’Agustí Villaronga. Aquesta adaptació de la novel·la d’Emili Teixidor va ser la gran triomfadora de les cerimònies dels premis Gaudí i dels premis Goya. A més, Pa negre va ser la pel·lícula triada per l’Acadèmia espanyola per representar-la als Oscar de Hollywood; com en el cas del Goya a la millor pel·lícula, es tracta del primer cop que se selecciona una pel·lícula rodada originalment en català. També estrenada el 22 de desembre de 2010, Bruc. La llegenda, de Daniel Benmayor, va tenir un important ressò als cinemes els primers mesos d’enguany.
Eva, una història de ciència-ficció que va obtenir molt bones crítiques als festivals de Venècia i Sitges
© Escándalo Films
Pa negre forma part del reduït grup de films que van rebre un ajut econòmic especial de la Generalitat per a impulsar grans produccions, amb la intenció d’estrenar films en català adreçats a grans audiències i que fossin competitius internacionalment. L’última pel·lícula estrenada d’aquest grup va ser Eva, una ambiciosa història de ciència-ficció ben rebuda a la Mostra de Venècia, que va inaugurar el Festival de Sitges i que ja tenia garantida la seva distribució internacional abans de la seva estrena.
Isaki Lacuesta va guanyar la Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià amb la pel·licula Los pasos dobles
© Festival Internacional de Cine de Donostia - San Sebastián
El cinema fet a Catalunya va prosseguir aquesta temporada en diverses línies de treball complementàries que havien aportat bons resultats en temporades precedents. Pel que fa al cinema de gènere, Jaume Balagueró va canviar de registre, sense renunciar a buscar l’angoixa dels espectadors, al psychothriller Mientras duermes. El cinema més experimental i inquiet es va veure recompensat –no sense polèmica per part de la premsa especialitzada– amb la Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià amb la pel·lícula Los pasos dobles, d’Isaki Lacuesta, que al mateix certamen va presentar el documental complementari El cuaderno de barro, centrat en una performance del pintor Miquel Barceló. També es van estrenar Guest, de José Luis Guerín, La vida sublime, de Daniel V. Villamediana, Mercado de futuros, de Mercedes Álvarez, i Open 24 h, de Carles Torras. Per la seva banda, Ramon Térmens, que va debutar amb aquest últim director amb Joves, va alertar sobre l’auge dels partits xenòfobs i ultradretans a Catalunya über alles!, i Ventura Pons va entregar la seva puntual pel·lícula anual amb Mil cretins, un retorn a l’univers de l’escriptor Quim Monzó.
L’inquiet productor Lluís Miñarro va continuar col·laborant en coproduccions internacionals, com ara Medianeras, de l’argentí Gustavo Taretto, o Girimunho, dels brasilers Helvécio Marins Jr. i Clarissa Campolina. En un altre registre, també la productora MediaPro va continuar embarcant-se en projectes cosmopolites, com la darrera pel·lícula de Woody Allen Midnight in Paris, un film que va ser saludat per la crítica i el públic de tot el món com el millor que ha fet en anys el cineasta de Nova York, o Carnage, adaptació de Roman Polanski d’una obra teatral de Yasmina Reza. També es van realitzar llargmetratges d’animació com Chico & Rita, de Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando –guanyadora del premi del cinema europeu en la seva categoria–, Arrugas, d’Ignacio Farreras –basada en la novel·la gràfica de Paco Roca– i la infantil Floquet de Neu, d’Andrés G. Schaer.
Aquest any, en el qual hi va haver un canvi de govern arran de la victòria electoral de CiU a Catalunya, també va estar marcat pel desbloqueig de les converses de la Conselleria de Cultura, encapçalada per Ferran Mascarell, amb les majors de Hollywood, contràries des del primer moment a la Llei del cinema aprovada pel Parlament que, entre altres mesures, obli-ga a doblar o subtitular al català el 50% de còpies de les pel·lícules estrenades. La disposició del Govern a negociar el reglament va facilitar que les multinacionals s’avinguessin a tornar a doblar algunes de les seves pel·lícules.