Literatura catalana
Un dels fets més rellevants de l’any literari català va ser la publicació de Jo confesso, la nova novel·la de Jaume Cabré. Després de l’èxit nacional i internacional que va assolir fa set anys amb la seva novel·la anterior, Les veus del Pamano, la nova publicació va despertar una enorme expectació, poc habitual entre els llançaments editorials catalans. En menys d’una setmana es van esgotar gairebé els 18.000 exemplars de la primera edició i l’editorial va anunciar un nou tiratge de 5.000 exemplars més. L’estratègica aparició de la novel·la, pocs dies abans de l’inici de la Setmana del Llibre en Català, la va convertir en el llibre més venut de l’edició d’enguany. Als mesos següents va aparèixer traduïda al castellà, alemany, neerlandès, italià i francès.
Vicenç Villatoro, a l’esquerra, va ser escollit director de l’Institut Ramon Llull
© Generalitat de Catalunya
L’any va estar marcat per diversos relleus en càrrecs directius editorials i institucionals. El dia 19 de gener, Jordi Porta va ser nomenat president de la Fundació Enciclopèdia Catalana, dos dies més tard, Vicenç Villatoro, director de l’Institut Ramon Llull, i el 25, Fèlix Riera, director editorial del Grup 62, va ser nomenat director de l’Ins-titut Català d’Indústries Culturals, i Ester Pujol el va substituir al capdavant del grup editorial. L’editorial Bromera, que durant el mes de gener va iniciar les celebracions del seu 25è aniversari, amb la reedició del seu primer títol, L’últim roder, de Josep Franco, el 3 de febrer va anunciar que Joan A. Llinares es convertia en el nou director gerent del Grup Editorial Bromera, mentre que el seu fundador, Josep Gregori, va passar a ser-ne president. El 10 de febrer, Ernest Folch va deixar la direcció d’Ara Llibres per ser el director editorial d’Edicions B. El mateix dia Columna Edicions va anunciar que Berta Bruna en seria la nova directora. El 6 de març es va tancar la Setmana del Llibre en Català a Palma (Mallorca), amb més de 7.000 llibres venuts, unes xifres similars a les de l’any anterior. El 10 del mateix mes, Jordi Ferré, editor de Cossetània Edicions, va ser nomenat president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, en substitució d’Ernest Folch, que havia dimitit per dedicar-se a temps complet al seu nou càrrec.
L’editorial Bromera va reeditar el seu primer títol, L’últim roder, de Josep Franco, per celebrar el seu 25è aniversari
© Editorial Bromera
El grup italià Feltrinelli va anunciar, el dia 11 de març, l’adquisició del 43% de les accions de la llibreria barcelonina La Central. El 17 de març es van celebrar les eleccions a l’Ateneu Barcelonès, en les quals Francesc Cabana va superar Norbert Bilbeny. El mateix dia, l’escriptor i editor Àlex Susanna va ser nomenat director adjunt de l’Institut Ramon Llull, i el dia 31, el dramaturg Guillem-Jordi Graells va ser reelegit president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Per Sant Jordi, els llibres en català més venuts van ser Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine, d’Albert Espinosa, L’home de la maleta, de Ramon Solsona, i L’arqueòleg, de Martí Gironell. A pesar d’un descens en les vendes d’un 10% en relació amb la diada de l’any passat, el Gremi de Llibreters va considerar els resultats “raonablement satisfactoris” tenint en compte el context generalitzat de crisi econòmica, la coincidència de la diada amb Dissabte Sant i la pluja que va caure durant les primeres hores de la jornada en algunes localitats catalanes. Del 9 al 18 de setembre, al Parc de la Ciutadella de Barcelona, es va celebrar la Setmana del Llibre en Català, amb una afluència de públic d’unes 70.000 persones. El 6 de novembre va dimitir gairebé en ple el Consell Nacional de la Cultura i les Arts. Deu dels onze membres de l’organisme van manifestar el seu desacord amb el projecte de llei de la Conselleria de Cultura, que consideren que els desproveeix de competències. Només Pilar Parcerisas va decidir continuar.
Premis i distincions 2011
El Premi de la Crítica Catalana en la categoria de narrativa va recaure en l’obra Maletes perdudes, de Jordi Puntí
© Grup 62 / Ana Portony
El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va anar a parar a mans de l’escriptor Albert Manent i Segimon. Els Premis Nacionals de Cultura van distingir, en la modalitat de literatura, Marta Pessarrodona pel poemari Animals i plantes, i per l’assaig França: gener 1939. Julià de Jòdar va obtenir el Premi de la Crítica “Serra d’Or”, en la categoria de novel·la, per La pastoral catalana. Altres guardonats amb aquest darrer premi van ser Miquel Bezares amb L’espiga en el buit (poesia), Enric Casasses amb El gobelet de daus, de Max Jacob (traducció), Maite Carranza amb Paraules emmetzinades (juvenil), Miquel Pairolí amb Octubre (biografies i memòries), Anna Esteve amb El dietarisme entre dos segles (1970-2000) (estudis literaris) i Pere Riera amb Lluny de Nuuk (teatre). Els Premis de la Crítica Catalana van ser per a Jordi Puntí amb Maletes perdudes (narrativa) i Anna Montero amb Teranyines (poesia), mentre que els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, van anar a parar a mans de Ramon Guillem per Abisme i ocell (poesia), Enric Sòria per En el curs del temps. Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana (assaig), Francesc Adrià per La taula dels canvis (teatre) i el llibreter Vicent Beguer (difusió de la literatura). La categoria de narrativa d’aquests darrers premis va ser atorgada ex aequo a Raquel Ricart Leal per Les ratlles de la vida i a Andreu Sevilla per La penombra de la coloma. Ponç Puigdevall va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de literatura catalana per Un dia tranquil, i Joan Fontcuberta el de traducció per La impaciència del cor, de Stefan Zweig. L’Acadèmia Alemanya de la Llengua i la Poesia va atorgar el premi Friedrich Gundolf a la difusió de la cultura alemanya a l’estranger a Feliu Formosa com a traductor de més de seixanta obres d’aquesta llengua.
Premis literaris 2011
En el marc de la Setmana del Llibre en Català es va atorgar el premi Trajectòria a Joaquim Carbó. Emili Teixidor va ser el guanyador del premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i Andreu Martín va obtenir el Premi Internacional Pepe Carvalho de la Setmana Negra de Barcelona per la seva trajectòria literària, així com el Premi Sant Joan per Cabaret Pompeya. La revista Cavall Fort va ser guardonada amb el Premi Nacional de Cultura a la projecció social de la llengua catalana, i la Llibreria Quera amb el Premi Nacional de Cultura Popular.
Pel que fa a la resta de premis habituals del panorama literari català, la relació de guardonats va ser: premi Josep Pla a El cau del conill, de Cristian Segura; premi Ciutat de Palma de narrativa Llorenç Villalonga a El metge d’Atenes, de Teresa Pous, i el Joan Alcover de poesia a Informacions meteorològiques, de Miquel Cardell; premi Maria-Mercè Marçal de poesia a El mal de la ubiqüitat, de Ferran Escoda; premi Ramon Llull a Amor i Guerra, de Núria Amat; premi Crexells a El somni de Farringdon Road, d’Antoni Vives; premi Maria Àngels Anglada a La bicicleta estàtica, de Sergi Pàmies; premi Enric Valor de narrativa a La deixebla, d’Anna Moner; premi Crims de Tinta a Quan la nit mata el dia, d’Agustí Vehí; premi Marian Vayreda de prosa narrativa a Fronts oberts, de Pau Vidal; premi Amadeu Oller de poesia a Dones que somiaven ser altres dones, d’Estel Solé; premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater a Una pedra sura, de Jaume Subirana; els Jocs Florals de Barcelona van ser per a La tempesta, d’Albert Roig; el premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida per a La flor de Hanako, de Xavier Mínguez; el premi de narrativa Ribera d’Ebre per a La vall de la matança, de Josep Masanés; en el marc dels premis literaris de Girona, el Prudenci Bertrana de novel·la va ser per a I el món gira, de David Cirici, el premi Miquel de Palol de poesia per a Sang Presa, de Vinyet Panyella, i el premi Carles Rahola d’assaig, per a Josep Pedreria, un editor en terres de naufragis. Els llibres d’Óssa Menor (1949-1963), de Mireia Sopena.
Els guardonats dels premis Octubre van ser, d’esquerra a dreta, Gemma Aguilera (assaig), Jordi Llavina (poesia) i Daniel O’Hara (narrativa)
© Edicions tres i quatre / Prats i Camps
El premi Documenta va quedar desert. Segons el jurat, que ha valorat molt positivament determinats aspectes d’alguns dels dinou originals presentats, i la competència narrativa i estilística de dos o tres textos, van trobar una clara manca de propòsit literari i una falta d’objectiu narratiu, entre les obres més destacades, i per això les va descartar. El Josep Vallverdú d’assaig va ser per a D’una nova llum: Carles Riba i la literatura grega, d’Eusebi Ayensa; el Màrius Torres de poesia, per a Juny, d’Amadeu Vidal i Bonafon. El premi Pin i Soler de novel·la passa a ser bianual i es concedirà al mes d’abril. A la Nit de Santa Llúcia, Sebastià Alzamora va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la per Crim de sang, Ramon Erra es va endur el Mercè Rodoreda per La vida per rail, i Marcel Riera, el Carles Riba, per Llum d’Irlanda.
Pel que fa a altres veredictes, el premi Mallorca de narrativa el va guanyar La pell de l’aigua, d’Isabel Olesti, i el de poesia, Oracle, de Pere Joan Martorell; el premi El Lector de l’Odissea, Mediocritats, d’Anna Monreal; el Nèstor Luján de novel·la històrica, Bon cop de falç, de Ramon Gasch i Andreu González; en el marc dels premis Octubre, l’Andròmina de narrativa va ser per a El poder excloent de l’essa sorda, de Daniel O’Hara, el Vicent Andrés Estellés de poesia per a Entrada de fosc, de Jordi Llavina, i el Joan Fuster d’assaig per a Agent 447, de Gemma Aguilera. Ponç Pons va ser designat escriptor de l’any 2011 pel Govern de les Illes Balears.
Els llibres de l’any
Jaume Cabré va publicar la novel·la Jo confesso
© Grup 62 / Xabier Fabré
Entre els llibres de gènere narratiu cal destacar Jo confesso, de Jaume Cabré; L’home de la maleta, de Ramon Solsona; L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez; Natura quasi mor-ta, de Carme Riera; Ombres en la nit, de Ferran Torrent; La melancolia dels oficials, de Joan-Daniel Bezsonoff; L’alquímia del mercat d’alquímies, de Maurici Pla; La nit porpra, d’Im-ma Monsó; Moon River, de Vicenç Villatoro; Els amants volàtils, d’Isidre Grau; L’olor del mal, de Lluïsa Forrellad; La fabulosa història de la senyora Wang, de Gabriel Pernau; A butxacades, de Joan Todó; La casa cantonera, de Sílvia Alcàntara; Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, i la reedició de Les històries naturals i Llibre de cavalleries de Joan Perucho.
Pel que fa a la poesia, cal esmentar Pagèsiques, de Perejaume; Una pedra sura, de Jaume Subirana; Doble zero, de David Castillo, i Promiscuïtat, d’Àlex Sussana.
Portada del llibre de Gabriel Galmès Vull una estàtua eqüestre (Cròniques de 1990 a 2001), un dels llibres d’assaig destacables de l’any
© Quaderns Crema
En l’apartat d’assaig, memòries i estudis literaris, destaquen L’última lliçó. Parlaments polítics i acadèmics, de Joan Solà; Vull una estàtua eqüestre (Cròniques 1990-2001), de Gabriel Galmés; Diari de guerra. Nova York, tardor 2001, de Fèlix Fanés; Memòries (1993-2011), de Jordi Pujol; Atentament, de Joan Triadú; Obres Completes, 7. Converses filològiques, de Pompeu Fabra; El poder de les formes. Francesc Galmés i l’art del protocol, d’Esteve Riambau; Entre els lectors i jo, de Josep M. Espinàs; Reflexions d’un vell centenari, de Moisès Broggi; La cua de palla: retrat en groc i en negre, de Jordi Canal i Àlex Martín; Llamp de llamp..., de Joa-quim Ventalló; Homilies de Medinyà, de Modest Prats; Rates al jardí, de Valentí Puig, i les reedicions de Quaranta anys d’advocat, d’Amadeu Hurtado, i de Josep Pla o la raó narrativa, de Josep Maria Castellet.
Pel que fa les traduccions, convindria destacar Odissea, d’Homer; De la meva vida. Poesia i veritat, de Johann Wolfgang Goethe; Llibertat, de Jonathan Franzen; Neu, d’Orhan Pamuk; Una novel·la francesa, de Frédéric Beigbeder; Armènia en prosa i vers, d’Óssip Mandelstam; Desolacions. Caribou Island, de David Vann; Cinquanta poemes de “Neue Gedichte”, de Rainer Maria Rilke; El mapa i el territori, de Michel Houellebecq; Les vídues d’Eastwick, de John Updike; Solar, de Ian McEwan; El refugi de la memòria, de Tony Judt; La Torre, d’Uwe Tellkamp; 1Q84 (llibres 1, 2 i 3), d’Haruki Murakami; Nèmesi, de Philip Roth, i La viuda prenyada, de Martin Amis.
Les absències de l’any
L’any també va venir marcat per la desaparició de tres personalitats històriques de les lletres catalanes. El 19 de juliol, va morir, a 99 anys, el periodista i polític Carles Sentís i Anfruns. Sentís va iniciar els anys trenta la seva activitat periodística en mitjans com La Publicitat, L’Instant, La veu de Catalunya o el setmanari Mirador. Durant els anys quaranta va ser corresponsal de guerra dels diaris La Vanguardia i ABC i, en acabar la Segona Guerra Mundial, va cobrir l’alliberament del camp de presoners de Dachau i les sessions dels Judicis de Nuremberg. Posteriorment va ser corresponsal a Nova York i París, director de l’Agència EFE, del diari Tele/eXprés, de Ràdio Barcelona i degà del Col·legi de Periodistes de Barcelona. Entre els premis i distincions que va rebre, cal destacar la Legió d’Honor de França, la Creu de Sant Jordi, el premi Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional de Periodisme.
El 9 de setembre va traspassar, a 75 anys, Josep Termes i Ardèvol, historiador especialitzat en la història del moviment obrer a Catalunya. Termes, que va ser expulsat de la universitat per la seva oposició al règim franquista, va estudiar la relació entre el moviment obrer a Catalunya durant els segles XIX i XX amb el catalanisme polític, combatent les tesis que defensen l’origen burgès del catalanisme. El 1990 va obtenir la Creu de Sant Jordi i el 2006 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Només dos dies més tard, l’11 de setembre, va morir a Perpinyà, a 90 anys, Antoni Cayrol, més conegut pel seu nom de ploma Jordi-Pere Cerdà. Poeta, dramaturg, narrador i activista cultural, Cayrol va ser una de les figures destacades de les lletres catalanes a la Catalunya del Nord. Entre els premis i distincions que va obtenir, destaquen el Premi de la Crítica “Serra d’Or” l’any 1985, la Creu de Sant Jordi el 1986, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1995 i el Premi Nacional de Literatura l’any 1999.
A més de Carles Sentís, Josep Termes i Antoni Cayrol, el 2011 van morir, el 2 de gener, Manel Riu, medievalista i membre de l’IEC (81 anys), i el 6 del mateix mes, el llibreter del Guinardó Gaspar Aguayo (82 anys). El 21 de febrer va traspassar l’editor, impressor i bibliòfil Miquel Font Cirer (70 anys); el dia 22, l’escriptor, metge i polític Joan Colomines i Puig (89 anys), i el 24 del mateix mes, el narrador i assagista Josep Iborra (81 anys). L’1 de març va morir el poeta Anton Sala-Cornadó (81 anys); el dia 12, l’enginyer i normalitzador del lèxic tècnic i científic català Lluís Marquet (73 anys); el dia 15, el dramaturg Jordi Teixidor (71 anys) i la poetessa i novel·lista Maria Beneyto (85 anys), i el 17 del mateix mes, l’editor i polí-tic Frederic Rahola i Aguadé. El 30 de juny va traspassar el dramaturg, novel·lista i poeta Alexandre Ballester (78 anys); el 6 de juliol, el narrador i articulista Miquel Pairolí (55 anys), i el 8 d’agost, el poeta Bartomeu Fiol (77 anys). El 16 de setembre va morir Ramon Amigó (86 anys), escriptor, toponimista, deixeble i col·laborador de Joan Coromines, i el 29 del mateix mes, el poeta valencià Salvador Iborra (32 anys). El 6 de novembre va morir l’editor, escriptor i crític literari Joan Agut.
Literatura castellana
El debat inabastable sobre on es troben els límits de la ficció va alimentar dues de les polèmiques més peculiars de l’any. La primera va enfrontar Javier Cercas i Arcadi Espada, amb el periodisme com a ring. L’autor de Soldados de Salamina va defensar un editorial de Francisco Rico a El País afirmant que “no tot allò que apareix a un diari ha de respondre a la veritat dels fets” (l’acadèmic, parlant de la llei antitabac, havia assegurat no haver fumat mai a la vida, quan és públic i notori que es tracta d’un gran fumador) i Espada va contraatacar des de les pàgines d’El Mundo lamentant que el nom del seu rival s’hagués inclòs entre els vint-i-vuit detinguts durant la desarticulació d’un prostíbul d’Arganzuela, batuda que sí va existir però sense el més mínim lligam amb Cercas, que va qualificar la insinuació de calumniosa. I, com a segon episodi, ja dins el terreny de la narrativa, els advocats de María Kodama, vídua de Jorge Luis Borges i hereva dels seus drets literaris, van obligar l’editorial Alfaguara a retirar de les llibreries El hacedor de Borges (remake), obra amb què Agustín Fernández Mallo va voler posar al dia el títol homònim de l’escriptor argentí sense, però, demanar permís ni pagar per alguna part massa semblant a l’original, com el pròleg.
Polèmica portada del llibre El enigma de los módulos, d’Eduardo Labarca
© Eduardo Labarca
El nom de Borges, per cert, també va sortir als mitjans quan el xilè Eduardo Labarca va il·lustrar la portada del seu llibre El enigma de los módulos amb una fotografia d’ell mateix orinant sobre la tomba de l’escriptor. Davant el rebombori que va provocar el fet a l’Argentina, Labarca va confessar que el líquid era aigua i que procedia d’una ampolla, però que amb tot plegat volia celebrar l’home de lletres i criticar-ne a la vegada les idees polítiques.
I encara un altre incident nascut de la barreja de literatura i política argentina es va produir quan es va saber que Mario Vargas Llosa faria el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Buenos Aires. Una colla d’intel·lectuals oficialistes (liderats pel director de la Biblioteca Nacional, Horacio González) va iniciar una campanya de vet contra el premi Nobel del 2010, un feroç crític de la presidenta Cristina Kirchner. Aquesta, però, va fer una crida a l’ordre i Vargas Llosa va poder complir amb la seva tasca sense més incidents.
Tornant a l’Estat espanyol, internet va ser camp de batalla amb la crisi com a animadora. Uns quants dies després que el director executiu de la Federació del Gremi d’Editors Espanyols, Antonio María Ávila, valorés en 793,2 milions d’euros les pèrdues causades per la pirateria literària durant el primer semestre de l’any, Planeta va donar la veu d’alarma en trobar al ciberespai còpies de la novetat més esperada de la temporada, El prisionero del cielo, de Carlos Ruiz Zafón, una setmana abans de la seva publicació. Tot i la confusió que va continuar envoltant l’àmbit digital, però, hi va haver iniciatives interessants, com la col-lecció de contes de fades moderns que va posar a la venda Sigueleyendo.es al preu d’un euro per història o la creació, a càrrec del mateix Grup Planeta, de dos segells especialitzats: Zafiro eBooks i Scyla eBooks.
Quant a les editorials, aquest 2011 es van complir els cent anys de l’aparició de Seix Barral, els cinquanta de Santillana, els trenta-cinc d’Ediciones de la Torre i de Pre-Textos, i els deu de Random House Mondadori, La Esfera de los Libros i Booket. Anagrama, per la seva banda, va iniciar un procés de venda al grup italià Feltrinelli que culminarà quan el seu editor, Jorge Herralde, decideixi jubilar-se. I, mentre que el colombià Grupo Norma va tancar les portes, el segell argentí Eterna Cadencia va decidir creuar l’oceà i obrir mercat a l’Estat espanyol.
Alicia Giménez Bartlett va rebre el premi Nadal per Donde nadie te encuentre
© Ediciones Destino
Dins l’apartat de premis, com sempre va obrir foc el Nadal, que en aquesta ocasió va ser per a Alicia Giménez Bartlett per Donde nadie te encuentre; el Biblioteca Breve va reconèixer la mexicana Elena Poniatowska per Leonora; Raúl del Pozo va guanyar el Primavera amb El reclamo; Pepa Roma es va endur l’Azorín amb L’Indian Express; l’Alfaguara va marxar cap a Colòmbia per El ruido de las cosas al caer, de Juan Gabriel Vásquez; els Premios Nacionales de la Crítica van recaure, respectivament, en Blanco nocturno, de Ricardo Piglia (vencedor també del Rómulo Gallegos), i Heredad, de Juana Castro. El guardó d’assaig d’Anagrama va ser per a Vicente Serrano per La herida de Spinoza, mentre que l’Herralde de narrativa era per a l’argentí Martín Caparrós i l’obra Los Living. La cubana Fina García Marruz va aconseguir el Reina Sofía de Poesía; el canadenc Leonard Cohen va ser guardonat amb el Príncipe de Asturias de les lletres; Ian Mc-Ewan es va convertir en duc del regne insular de Javier Marías en obtenir el Reino de Redonda; Silvia Grijalba va conquerir el Fernando Lara amb Contigo aprendí; Patricia Cornwell va assolir l’RBA de novel·la negra amb Niebla roja, una nova aventura de la seva metge forense Kay Scarpetta; el Planeta va ser per a El imperio eres tú, de Javier Moro; la crisi va obligar el Torrevieja a anunciar una retirada momentània, però no sense abans recompensar les Sombras en el tiempo, de Jordi Sierra i Fabra; l’Espasa d’assaig va guardonar Entre bestias y héroes, de Diego Carcedo; Tiempo de vida, de Marcos Giralt Torrente, i Historia de una anatomía, de Francisca Aguirre, van rebre els Nacionales de narrativa i poesia, respectivament; José Luis Sampedro es va endur el Nacional de les lletres i, finalment, el Cervantes va reconèixer la carrera del nicaragüenc Nicanor Parra. Finalment, el premi Tusquets va ser per a Años lentos, de Fernando Aramburu.
Mercedes Cebrián va presentar la seva última novel·la, La nueva taxidermia
© Mondadori
Alguns títols importants de l’any van ser: Tanta pasión para nada, de Julio Llamazares; Un momento de descanso, d’Antonio Orejudo; Caligrafía de los sueños, de Juan Marsé; La puerta de la luna. Cuentos completos, d’Ana María Matute; Lágrimas en la lluvia, de Rosa Montero (un homenatge a Blade Runner, amb la seva consegüent reflexió sobre la mort, que va tenir també una versió en còmic); Constatación brutal del presente, de Javier Avilés; La nueva taxidermia, de Mercedes Cebrián; Wendolin Kramer, de Laura Fernández; Ultraviolencia, de Miguel Noguera; Todo está perdonado, de Rafael Reig; Punto de fisión, de David Torres (que, juntament amb El ciclista de Chernóbil, de Javier Sebastián, va tractar les conseqüències del terrible accident a la central nuclear ucraïnesa en el seu vint-i-cinquè aniversari); Habitaciones cerradas, de Care Santos; les Memorias de un liberal psicodélico, de Luis Racionero; Belfondo, de la debutant Jenn Díaz; Antes de las jirafas, de Matías Candeira; Los enamoramientos, de Javier Marías; El día de mañana, d’Ignacio Martínez de Pisón; Mar de fuego, el best-seller de Chufo Lloréns; la incursió en la novel·la negra de Maruja Torres amb Fácil de matar; la recuperació de Los sinsabores del verdadero policía, de Roberto Bolaño; Los fugitivos, de Carlos Pujol; La vida y las muertes de Ethel Jurado, de Gregorio Casamayor; el poemari Rapsodia, de Pere Gimferrer; Padres, hijos y primates, de Jon Bilbao; Las niñas perdidas, de Cristina Fallarás; l’assaig literari El desguace de la tradición, de Javier Aparicio; El espía, de Justo Navarro; les curioses pulp Oxford 7, de Pablo Tusset, i Asesino cósmico, de Robert Juan-Cantavella; El vigilante del fiordo, de Fernando Aramburu; Mapa desplegable del laberinto, d’Alberto Torres Blandina; Los asesinos del emperador, de Santiago Posteguillo; Acceso no autorizado, de Belén Gopegui (que amb La mano invisible, d’Isaac Rosa, i Ejército ene-migo, d’Alberto Olmos, van protagonitzar una revifalla de la novel·la de contingut social); El final del amor, de Marcos Giralt Torrente; El síndrome de albatros, de Gonzalo Suárez; Una habitación impropia, de Natalia Carrero; les memòries periodístiques La historia desde mi balcón, de Tomás Alcoverro; Sólo para gigantes, de Gabi Martínez; El contenido del silencio, de Lucía Etxebarria; la història d’homes llop gallecs Brañaganda, de David Monteagudo; Caná. Caballo de Troya 9, de J.J. Benítez; la juvenil Donde los árboles cantan, de Laura Gallego; Niños feroces, de Lorenzo Silva; i l’antologia Mi madre es un pez, que va ser objecte d’una polèmica quan els seus responsables, Sergi Bellver i Juan Soto Ivars, després d’utilitzar el pròleg i alguna entrevista per a reivindicar l’existència del Nuevo DRAMA, una generació de voluntat realista i oposada doncs als postmodernismes de la Nocilla, van veure com Javier Calvo i altres escriptors participants al llibre en renegaven de manera ràpida i pública.
Un momento de descanso, d’Antonio Orejudo, va ser un dels títols destacats de l’any
© Tusquets / Iván Giménez
Finalment, aquest 2011 va dir adéu a l’escriptora infantil María Elena Walsh, de 71 anys; al també argentí Ernesto Sabato, que va morir poques setmanes abans de complir el segle de vida; al poeta xilè Gonzalo Rojas (93 anys); a Josefina Aldecoa (85 anys); a Jorge Semprún (87 anys); al poeta Tomás Segovia (84 anys); i, de forma especialment dolorosa pel seu caràcter prematur, a l’escriptor Félix Romeo i al gran traductor Miguel Martínez-Lage, morts als 43 i 50 anys, respectivament. També va mo-rir l’autor mexicà Daniel Sada, a 58 anys, i Pilar Donoso, a 44 anys.
Literatura anglosaxona
Kathryn Stockett va ser protagonista per l’estrena del film The Help, basada en el seu best-seller, i pel litigi amb una criada que s’hi va veure reflectida
© Penguin Group / Kem Lee
Una de freda i una de calenta. Aquest podria haver estat el lema d’aquest 2011 per a diversos escriptors. Kathryn Stockett, per exemple, va veure estrenada amb aromes d’Oscar l’adaptació al cinema del seu popular best-seller The Help, però a la vegada va haver d’anar als tribunals per una antiga criada del seu pare, que es va veure reflectida en un dels personatges del llibre i li exigí per això una compensació econòmica. J.K. Rowling va començar l’any absolta dels càrrecs de plagi que havien presentat contra ella els hereus d’Adrian Jacobs, però tampoc no va poder escapar a la polèmica quan va decidir deixar el seu representant i descobridor, Christopher Little, per anar-se’n a l’agència de Neil Blair. I Philip Roth va obtenir el prestigiós premi Man Booker International, però aquesta decisió va comportar la dimissió de la jutge Carmen Callil i una nova onada de comentaris crítics contra la seva suposada tendència a mirar-se massa el melic.
El Man Booker britànic, per cert, va recaure en Julian Barnes per The Sense of an Ending, pocs dies després que un grup d’escriptors como Pat Barker i John Banville aprofitessin la fira de Frankfurt per a anunciar la creació del Literature Prize, guardó que aspira a reconèixer l’excel·lència literària i no tan sols la llegibilitat, com suposadament fa l’anterior. I també controvertit va ser el premi Jerusalem per a Ian McEwan, habitual veu crítica contra els assentaments israelians que a la fi va acceptar aquest honor en tractar-se d’un afer literari i no polític.
Jennifer Egan va veure reconeguda la seva obra A Visit from the Goon Squad per partida doble, amb el Pulitzer i el National Book Critics Circle Award
© Random House / Pieter M. Van Hattem
Amb força més calma es va viure el doble triomf de Jennifer Egan, que va guanyar el Pulitzer i el National Book Critics Circle Award de narrativa amb A Visit from the Goon Squad, mentre que els llorers de poesia van ser per a One with Others, de C.D. Wright, i The Best of It, de Kay Ryan, respectivament. A més, el National Book Award va anar a parar a Salvage the Bones, de Jesmyn Ward; Téa Obreht es va endur l’Orange per The Tiger’s Wife; el Whitbread Costa al llibre de l’any va celebrar el poemari Of Mutability, de Jo Shapcott; Colum McCann va conquerir l’IMPAC amb Let the Great World Spin, i John Banville va aconseguir el Franz Kafka, que molts consideren una avantsala del Nobel.
Al Regne Unit, les retallades socials i el consegüent tancament de biblioteques va posar en peu de guerra l’estament literari, però a la vegada la cadena de llibreries Waterstone’s es va salvar de la desaparició en ser comprada pel multimilionari rus Alexander Mamut. I resulta interessant, potser fins i tot significatiu, que les principals novetats d’una temporada tan marcada per la crisi es donessin dins el terreny de la no ficció, apartats de política (amb les autobiografies de Donald Rumsfeld, Condoleezza Rice i Dick Cheney, però també d’un membre de l’equip de Navy Seals que va executar Osama Bin Laden), societat (Andrew Morton va publicar la biografia dels prínceps de Cambridge a les 72 hores del seu casament) i tecnologia (amb la memòria del desaparegut Steve Jobs i un llibre on Paul Allen va carregar contra Bill Gates). Dins la narrativa, cal recordar títols com 11/22/63, de Stephen King; la col·lecció de relats All the Time in the World, d’E.L. Doctorow; la novel·la pòstuma i inacabada de David Foster Wallace The Pale King; Carta blanca, el nou 007 a càrrec de Jeffery Deaver; Death Comes to Pemberley, de P.D. James, i, dins el món de la fantasia, A Dance with Dragons, de George R.R. Martin, i The Wise Man’s Fear, de Patrick Rothfuss.
I acabem esmentant la mort de dos autors clàssics de les lletres infantils, Elisabeth Beresford (84 anys) i Dick King-Smith (88 anys), i d’Anne McCaffrey (85 anys), Ruth Stone (96 anys) i Christopher Hitchens (62 anys).
Literatura francesa
Tristane Banon va explicar l’intent de violació de Dominique Strauss-Kahn a Le bal des hypocrites
© Au diable Vauvert / Anne Vaudoyer
El 2011 va ser un any de canvis en les principals institucions culturals franceses. L’Académie Française es va acomiadar de dos dels seus membres, Jean Dutourd i Michel Mohrt, morts a 91 i 97 anys respectivament, i va donar la benvinguda a dos membres nous, Danièle Sallenave i Amin Maalouf. Mentrestant, l’Académie Goncourt va dir adéu a François Nourissier, mort a 84 anys, i va provocar una certa sorpresa en oferir el seu cobert número set al filòsof i assagista, però no novel·lista, Régis Debray.
Aquest 2011 es van complir cent anys de la creació d’Éditions Gallimard, segell llegendari que va ser objecte d’una exposició a la Bibliothèque Nationale. Menys sort, però, va tenir Louis-Ferdinand Céline en el cinquantè aniversari de la seva mort, data que va ser retirada de la llista de commemoracions oficials pel ministre de cultura, Frédéric Mitterrand, després que un grup d’intel·lectuals jueus critiquessin l’exaltació pública d’un escriptor tan marcadament antisemita.
Alguns títols importants d’aquesta temporada van ser: L’Armée furieuse, de Fred Vargas; Tuer le père, de la belga Amélie Nothomb; La femme au miroir, d’Eric-Emmanuel Schmitt; Clèves, de Marie Darrieussecq; Le livre des brèves amours éternelles, d’Andreï Makine (que va confessar haver publicat quatre novel·les sota el pseudònim de Gabriel Osmonde); Premier bilan après l’apocalypse, de Frédéric Beigbeder, i Le bal des hypocrites, on Tristane Banon va explicar l’intent de violació que suposadament va patir el 2002 a mans de Dominique Strauss-Kahn.
El premi Renaudot va recaure en Emmanuel Carrère per l’obra Limonov
© P.O.L. / Hélène Bamberger
Tornant a l’àmbit del Goncourt, el gran premi de les lletres franceses va ser guanyat pel debutant Alexis Jenni gràcies a l’obra L’art français de la guerre. A més, el Renaudot va recaure en Limonov, d’Emmanuel Carrère; Simon Liberati va ser guardonat amb el Femina per Jayne Mansfield 1967 i Sorj Chalandon es va endur el Grand Prix du Roman de l’Académie per Retour à Killybegs.
Finalment, cal esmentar la desaparició, a 75 anys, d’Agota Kristof, escriptora hongaresa exiliada a Suïssa que va desenvolupar tota la seva carrera literària en francès.
Literatura italiana
Coincidint amb el cinquè aniversari de la seva mort, Oriana Fallaci va tornar a ser motiu de polèmica quan la seva germana Paola va demanar a un tribunal de Florència que n’investigués el testament davant la sospita que la firma podria haver estat falsificada. En aquestes “suposades” darreres voluntats, la periodista i escriptora va assenyalar com a beneficiari universal el seu nebot Edoardo Perozzi i va deixar fora de qualsevol repartiment l’altre nebot, Antonio, i la mare de tots dos, l’esmentada Paola.
A Itàlia, com a molts altres indrets d’Europa, la comunitat literària va voler participar en les protestes socials motivades per la crisi econòmica i, en aquest país més concretament, per les actuacions del seu primer ministre, Silvio Berlusconi. Així, per exemple, durant l’escàndol del Rubygate, Roberto Saviano i Umberto Eco van participar en el míting final de la manifestació organitzada pel grup Libertà i Giustizia, i van ser aclamats per les més de 10.000 persones que omplien el Palasharp de Milà.
Umberto Eco, a més, també va ser notícia en declarar que pensava tornar a escriure El nom de la rosa per alleugerir-ne una mica el contingut i adequar-lo al gust dels lectors contemporanis.
Alguns títols importants de l’any van ser: Nessuno si salva da solo, de Margaret Mazzantini; Due amici, de Carlo Mazzoni; Le prime luci del mattino, de Fabio Volo; I pesci non chiudono gli occhi, d’Erri de Luca; Settanta acrilico trenta lana, de la debutant Viola di Grado; Per sempre, de Susanna Tamaro; Mr. Gwyn, d’Alessandro Baricco; i Il gioco degli specchi, d’Andrea Camilleri, la trajectòria del qual va ser reconeguda amb el premi Fondazione Campiello.
Andrea Molesini va guanyar el premi Fondazioni Campiello per Non tutti i bastardi sono di Vienna
© Fondazione Il Campiello
El Campiello de novel·la va ser, en canvi, per a Non tutti i bastardi sono di Vienna, d’Andrea Molesini, mentre que el premi Strega va recaure en Storia della mia gente, d’Edoardo Nesi, i el Viareggio va guardonar Troppa umana speranza, d’Alessandro Mari.
Finalment, aquest 2011 es van celebrar els vint-i-cinc anys de l’aparició de Dylan Dog, un dels personatges més populars del còmic italià (creació de Tiziano Sclavi), i va morir a 87 anys el poeta Giovanni Giudici.
Literatura alemanya
Tres anys després d’escandalitzar mitja Alemanya amb Feuchtgebiete (‘Zones humides’) –venent, de pas, dos milions d’exemplars–, l’atractiva i polèmica expresentadora de televisió Charlotte Roche va tornar amb una altra novel·la sense pèls a la llengua, Schoßgebete (joc de paraules de difícil traducció entre “úter” i “ejaculació”), un retrat de la vida conjugal que li va obrir dos nous fronts. Per una banda, Alice Schwarzer, possiblement la feminista més coneguda del país, va acusar l’autora de promoure postures patriarcals i d’utilitzar el sexe per a vendre llibres; per l’altra, el padrastre de Roche va lamentar que l’escriptora fes ficció a partir d’una gran tragèdia familiar: la mort dels seus tres germans en accident de cotxe quan es dirigien cap al seu casament.
Altres títols importants (i menys controvertits) d’aquest 2011 van ser Der Fall Collini (‘El cas Collini’), del popular advocat Ferdinand von Schirach; Gegen die Welt (‘Contra el món’), de Jan Brandt, Das Mädchen (‘La noia’), d’Angelika Klüssendorf; Blu-menberg, de Sibylle Lewitscharoff; Freitisch (‘Taula lliure’), d’Uwe Timm; i Seerücken (‘Esquenes de mar’), del suís Peter Stamm.
L’austríac Clemens J. Setz va ser guardonat a la Fira del Llibre de Leipzig amb el títol Die Liebe zur Zeit des Mahlstädter Kinder (‘L’amor en temps dels nens Mahlstädter
© Leipziger Buchmesse
Dins l’apartat de guardons, el premi de la Fira del Llibre de Leipzig va ser per a Die Liebe zur Zeit des Mahlstädter Kinder (‘L’amor en temps dels nens Mahlstädter’), de l’austríac Clemens J. Setz; l’Ingeborg Bachmann va recaure en Maja Haderlap per Engel des Vergessens (‘L’àngel de l’oblit’); el Georg-Buchner va reconèixer la carrera de Friedrich Christian Delius; el Deutscher Buchpreis va anar a parar a In Zeiten des abnehmenden Lichts (‘En moments que la llum va minvant’), d’Eugen Ruge; i, celebrant l’any de la primavera àrab, tant el Goethe com el premi de la Pau dels llibreters alemanys van destacar autors d’aquell àm-bit: el poeta sirià Adonis (a qui algunes veus –incloent-hi el seu traductor a l’alemany, Stefan Weidner– van recriminar en qualsevol cas la seva tebiesa cap al president Baixar al-Assad) i el novel·lista algerià Boualem Sansal, respectivament.
Finalment, cal esmentar la defunció de Peter-Paul Zahl, a 66 anys, del venerable Hans Keilson, a 102 anys, i de Christa Wolf, a 82 anys.
Literatura dels països de l’Est
Els Balcans van ser escenari d’una de les anècdotes de l’any gràcies a una venjança tan freda com amargament cultural. El 6 d’octubre, trenta minuts abans de l’hora fixada per a donar a conèixer el nom del premi Nobel de literatura, el web www.nobelprizeliterature.org va anunciar que el guardonat era l’escriptor serbi Dobrica ćosić. Havia comès un error l’Acadèmia Sueca amb la seva actualització cibernètica? Mentre que fins i tot el diari britànic The Guardian se’n feia ressò mitjançant el seu Twitter, la trajectòria de ćosić convidava al dubte: teòric de la Gran Sèrbia i president iugoslau durant les guerres d’independència de principis dels 1990, havia mantingut el seu suport al criminal Ratko Mladić fins, com a mínim, l’any 2010. Quan, a la una de la tarda, el secretari de l’Acadèmia Peter Englund va donar el nom del seu compatriota suec Tomas Tranströmer, la cosa es va quedar en una broma molt ben preparada. El seus motius, però, no els vam conèixer fins més tard, a través de la mateixa web: ćosić hauria pogut ser premi Nobel del 2011, ens van dir, si el seu treball literari no s’hagués vist acompanyat d’una activitat política tan mancada d’humanitat. Per això, la mitja hora durant la qual tant ell com Sèrbia es van creure mundialment reconeguts va representar un petit però significatiu càstig a les seves idees i actes ultranacionalistes.
No abandonem aquest territori perquè a la ciutat de Višegrad, dins la República Srpska de l’est de Bòsnia, es va començar a construir un poble anomenat Andrić Grad, en homenatge a l’escriptor Ivo Andrić, seguint el model del que protagonitzà la seva novel·la més coneguda, El pont sobre el Drina. Els impulsors del projecte van ser el president Milorad Dodik i el realitzador Emir Kusturica, que va anunciar que filmaria a Andrić Grad els seus dos propers treballs cinematogràfics.
A Polònia, també va ser objecte de diverses commemoracions el premi Nobel Czesław Miłosz, en aquest cas perquè el 30 de juny es va celebrar el centenari del seu naixement.
Dins l’apartat de premis, el romanès resident als Estats Units Norman Manea va rebre el Nelly Sachs alemany, mentre que el Booker rus va respondre als seus problemes de patrocini i a les crítiques pel seu suposat caràcter conservador escollint un Booker de la dècada entre els seixanta finalistes de les seves darreres deu edicions. El Premi Europeu de literatura va ser per a l’eslovè Drago Jancar.
Finalment, aquest 2011 ens van dir adéu la poetessa ucraïnesa Hanna Iablonska, assassinada als 29 anys en l’atac terrorista contra l’aeroport moscovita de Domodédovo, i els txecs Arnost Lustig (85 anys), Jiří Gruša (73 anys), Ivan Jirous (67 anys) i el dramaturg i polític Václav Havel (75 anys).