Relacions internacionals i conflictes armats
L’any 2011 les relacions internacionals van estar marcades per tres fets que sobresurten de manera important sobre la resta d’esdeveniments. El primer van ser les revoltes de la “primavera àrab” protagonitzades per una part de les poblacions del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient; un altre, la guerra lliurada per una coalició internacional contra Líbia, i el tercer, el desè aniversari dels atemptats terroristes contra els Estats Units l’11-S del 2001 i que van donar lloc a la política de guerres preventives a l’Afganistan i l’Iraq.
Les primaveres àrabs
El 17 de desembre de 2010, el venedor ambulant tunisià Mohamed Bouazizi es va cremar a la manera bonzo després que la policia li confisqués la mercaderia. Aquest fet va donar peu a un revolta popular que va acabar al cap de pocs dies amb el règim autocràtic del president Zine el Abidine ben Ali, que va fugir de Tunísia per refugiar-se a l’Aràbia Saudita. Aquesta revolució va prendre com la pólvora dins del món àrab i van començar les revoltes en tots els paï-sos de la regió.
A Egipte, el 25 de gener de 2011 es va produir la primera manifestació contra el règim, es va ocupar la plaça Tahrir i el president Hosni Mubàrak va ordenar desallotjar la plaça per les forces armades, les quals es van negar a disparar contra els manifestants. Pocs dies després, l’11 de febrer, Mubàrak, després de trenta anys de govern despòtic, va dimitir i es va formar un govern de transició tutelat pels militars.
Aquests fets van afavorir les revoltes i manifestacions a Sanà, capital del Iemen, el 27 de gener; a Algèria, el 12 de febrer; a Teheran (Iran) i a Bahrein, el 14; a Bengasi (Líbia), el 16; a Casablanca i a diverses ciutats del Marroc, el 20, i a Síria contra el règim de Baixar al-Assad, el 20 de març. També hi van haver protestes menys significatives a Jordània, Oman i l’Aràbia Saudita.
Una característica comuna a la majoria de les revoltes és que van ser pacífiques i van fer que Tunísia i Egipte triomfessin, i que es fessin reformes a Algèria, Jordània, el Marroc i Bahrein. Però hi van haver excepcions. A Bahrein les revoltes van ser subjugades per la invasió dels blindats i l’exèrcit de la veïna Aràbia Saudita, el 14 de març, davant el silenci de la comunitat internacional. Al Iemen mai van ser pacífiques, des d’un primer moment les revoltes van anar acompanyades d’enfrontaments armats entre els rebels i el Govern, i malgrat que van obligar que el president Alí Abd Al·là Sàlih fugís a l’Aràbia Saudita, aquest va retornar i els enfrontaments armats continuen entre els militars controlats per Sàlih i els rebels. A Síria, on les protestes sempre van ser pacífiques, s’han ofegat en un bany de sang pel règim de Baixar al-Assad i es comptabilitzen prop de 3.000 morts, sense que la comunitat internacional hagi pres mesures efectives per aturar-ne la repressió. Al principi d’octubre, però, desertors de l’exèrcit d’Assad, cansats de la repressió que patien els rebels, van optar per la via armada.
A part hi ha el cas de Líbia, on les revoltes inicials van acabar en guerra civil.
La guerra de Líbia
A Líbia, al cap de deu dies d’haver-se iniciat les protestes i amb desenes de morts per la repressió exercida per les forces del coronel Moammar al-Gaddafi, els rebels van emprendre el camí de la lluita armada. Des de l’inici, als rebels es van unir exmembres del Govern de Gaddafi, com l’exministre de Justícia, Mustafa Abd al-Jalil, i l’exgeneral Umar al-Hariri, company d’armes de Gaddafi durant els anys seixanta. Un cop agafades les armes, la revolta es va convertir en guerra civil i en una lluita per obtenir el poder.
A Líbia hi ha un element que distorsiona i enfosqueix el conflicte, que és la qüestió dels poders tribals, als quals Gaddafi havia donat suport. En la regió de la Cirenaica (Bengasi), els rebels són d’un clan oposat al clan de la regió tripolitana i, a més, existeixen diversos clans tribals repartits pel país.
El Consell General de l’ONU va aprovar les resolucions per a protegir la població líbia en el procés de revolta contra Moammar al-Gaddafi
© UN Photo / Paulo Filgueiras
Al mes de març el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar dues resolucions, la 1.970 i la 1.973, amb cinc abstencions significatives (Alemanya, l’Índia, el Brasil, la Xina i Rússia). En aquestes resolucions s’arbitraven diversos mandats per protegir la població líbia. Es va acusar el Govern de Gaddafi de crims contra la humanitat i es va instar el Tribunal Penal Internacional a obrir investigacions sobre possibles crims contra la humanitat; també es va demanar un alto el foc immediat; es va imposar una exclusió de l’espai aeri libi per impedir atacs de les forces de Gaddafi contra civils; es van arbitrar diverses sancions econòmiques, que consistien en congelar comptes a l’exterior; es va decretar un embargament d’armes sobre Líbia; es va excloure la intervenció terrestre i es va deixar en mans d’una coalició internacional l’aplicació de l’exclusió aèria.
Per dur a terme l’exclusió de l’espai aeri es va formar una força militar comandada per l’OTAN, amb la destacada presència de forces militars de França, el Regne Unit i els Estats Units, amb 18 paï-sos, inclòs Qatar, i amb el suport de la Lliga Àrab. L’exclusió aèria es va aplicar immediatament mitjançant atacs de la coalició a instal·lacions aèries militars líbies i es va imposar un bloqueig per mar i aire per impedir l’arribada d’armes al règim del coronel. Els atacs aeris, més de 26.000 segons la mateixa OTAN, van sobrepassar el mandat de l’ONU, que va donar suport a les forces rebels i va atacar les forces de Gaddafi per tot el territori, el qual va decantar ràpidament la guerra civil del costat dels rebels del Consell Nacional de Transició (CNT).
La coalició internacional va donar suport al CNT i això es va evidenciar amb l’incompliment de l’embargament d’armes. Des del primer moment, els rebels van rebre armaments sense que la coalició ho impedís. Més endavant alguns dels països membres de la coalició (França, el Regne Unit i els Estats Units) van enviar armes i assessors polítics i militars per ajudar els rebels, fet que infringia la resolució de no intervenció terrestre corroborada més endavant per l’enviament que faria França d’helicòpters d’atac.
També cal mencionar la qüestió dels hidrocarburs de Líbia, que si bé no han estat en l’origen del conflicte, sí que hi tenen un paper destacat. El CNT va dir que consideraria la participació en la intervenció militar estrangera a l’hora de fer concessions futures d’explotació i exportació dels hidrocarburs. No és casualitat que els combats entre rebels, l’OTAN i forces pro Gaddafi es van centrar en l’inici del conflicte en la principal refineria del país (Ras Lanuf) i la tercera després de Trípoli (Brega). Una altra qüestió a destacar és que, malgrat la guerra i l’embargament sobre el petroli libi, els rebels van començar a exportar petroli als aliats des de la refineria que controlaven a Bengasi.
La derrota de Gaddafi i els seus fidels no garanteix que el conflicte no es perllongui en el temps, perquè la qüestió tribal, amb diversos clans que es repartien el poder a Líbia, complica la solució final.
Deu anys de guerra contra el terrorisme
La mort d’Ossama Bin Laden va propiciar el retorn de les tropes de l’Afganistan que havia anunciat el president Obama
© DVIDS / Justin Shermanski
Ossama Bin Laden, el líder d’al-Qaida, la xarxa terrorista que ha perpetrat més atemptats arreu del món, va ser assassinat el 2 de maig del 2011 per un comando especial dels Estats Units dirigit per la CIA a la ciutat d’Abbottabad, al Pakistan. Poc temps després, en aquesta mateixa ciutat, un míssil llançat per la CIA va posar fi a la vida del número dos d’al-Qaida, el libi Abdel Rahaman. Aquests fets, més que les forces talibanes que s’oposen a l’ocupació de l’Afganistan estiguin refugiades a les muntanyes del Pakistan, van fer que la Casa Blanca anunciés que finalitzava una dècada de guerres a l’Afganistan i l’Iraq. Així, Barack Obama, en el discurs pronunciat en el desè aniversari dels atacs del l’11-S contra els Estats Units, va donar per tancada la guerra contra el terrorisme.
Entre les mesures anunciades per Obama hi ha el retorn de tropes de l’Afganistan (10.000 el 2011 i 20.000 el 2012, encara que hi restaran 66.000 soldats per assegurar la transició i pacificació del país) i la retirada, abans del final del 2011, de 50.000 soldats americans que resten en tasques de supervisió i entrenament de les forces de seguretat iraquianes. Aquestes dues guerres han costat, segons xifres oficials dels Estats Units, 1,3 bilions de dòlars i hi ha hagut 6.200 soldats morts. Els costos reals, però, si es consideren els costos indirectes mèdics, dels ferits, ajuts a les famílies, assegurances i costos d’oportunitats perdudes, segons un estudi rigorós de la Universitat de Brown, arriba a 3,7 bilions de dòlars. Tant les defuncions, que resten popularitat a les dues guerres, com els costos, a causa de la crisi que travessa els Estats Units, han estat les raons per les quals s’ha decidit finalitzar aquestes guerres preventives.
Però malgrat les bones paraules d’Obama, ambdós conflictes continuen oberts. A l’Iraq, certament més apaivagat, però, en canvi, a l’Afganistan no s’albiren millores i el conflicte s’estén als territoris de l’interior del Pakistan, des d’on opera i rep suport la resistència talibana.
La prova que el futur de la guerra contra el terrorisme no s’ha acabat va ser l’aprovació al març del 2010 de la denominada Quadriennal Defense Review (QDR), un document que estableix la guia dels plans militars dels Estats Units en els propers quatre anys i defineix els Estats Units com un país en guerra a l’Iraq i l’Afganistan, alhora que apunta a un nou tipus de guerra, una guerra que no és convencional i que no es lliura en un territori o estat concret, sinó que té un caràcter multifacètic contra al-Qaida i els seus partidaris arreu del món –que es concreta en la pràctica amb nombrosos atacs mortífers de forces militars nord-americanes en un grapat de països–. Aquesta estratègia s’està portant a terme amb forces militars i agències de seguretat, entre d’altres la CIA, que estan treballant des del Sahel fins a la banya d’Àfrica i Somàlia, a tot l’Orient Mitjà, a l’Afganistan, el Pakistan i les repúbliques exsoviètiques asiàtiques. Aquestes forces proporcionen capacitació, assessorament i ajut militar als països aliats, on actuen per expulsar, desmantellar o eliminar les xarxes terroristes i insurgents. Però les forces nord-americanes no es limiten solament a treballs d’assessorament. També es tracta d’una guerra secreta de baixa intensitat amb operacions militars clandestines i d’intel·ligència, assassinant suposats militants d’al-Qaida amb míssils teledirigits, o cooperant en operacions militars en un grapat de paï-sos. La mateixa CIA està prenent més protagonisme, passant d’agència d’espionatge a convertir-se en una organització paramilitar que planifica i duu a terme atacs il·legals selectius, a vegades amb avions teledirigits no tripulats i d’altres amb operatius de soldats, com el que va eliminar Bin Laden.
Cicle armamentista
La despesa militar mundial es va incrementar un 1,3%, una taxa inferior a la d’anys anteriors
© DVIDS / Rachel Hatch
La greu crisi econòmica mundial iniciada l’any 2008 que afecta de manera especial els estats europeus, ha acabat afectant-ne també les despeses militars, els quals l’han rebaixat, com ho demostra el fet que l’any 2010 la despesa militar mundial es va incrementar l’1,3%, una taxa inferior a la d’anys anteriors, arribant a la xifra d’1,63 bilions de dòlars. A Europa la despesa militar va augmentar un 2,8% mentre que als Estats Units va tenir un increment superior, un 4,4%, respecte de l’any anterior. Els Estats Units gasten el 43% del total de la despesa militar mundial, i arriben a la xifra oficial, segons el departament de Defensa, de 698.000 milions de dòlars. A part s’han de comptabilitzar les missions militars a l’Iraq i l’Afganistan, que s’aproven amb pressupostos especials (de 117.000 milions de dòlars per al 2011), i altres partides militars fora del departament de Defensa (54 milions de dòlars).
Segueixen en el rànquing de despesa militar la Xina (118 milions de dòlars), el Regne Unit (59,6), França (59,3), Rússia (58,7), el Japó (54,5), l’Aràbia Saudita (45,2), Alemanya (45,2), l’Índia (41,3) i Itàlia (37). Aquests deu països representen el 75% de tota la despesa militar mundial.
La regió que més va incrementar la compra d’armament els darrers cinc anys va ser el sud-est asiàtic (43%), seguit d’Europa (21%) i l’Orient Mitjà (17%). Per països, els primers compradors d’armes van ser l’Índia, que va superar la Xina, que ha passat al segon lloc, seguits de Corea del Sud, el Pakistan i Grècia. Les transferències d’armes van suposar un import de 24.987 milions de dòlars, i els primers proveïdors d’armament en el període 2006-10 van ser els Estats Units (amb el 30% del total de les exportacions del 2010), Rússia (23%), Alemanya (11%), França (7%) i el Regne Unit (4%).