Durant l’any 2011, la crisi econòmica i les retallades en el sector públic van fer augmentar la incertesa sobre el futur de molts grups de comunicació i van provocar ajustos pressupostaris, fusions entre empreses i canvis en el model de negoci per assolir la viabilitat empresarial.
El 2011 es van produir importants canvis en alguns dels diaris catalans de més difusió
© Núria Farrús
Pel que fa a Catalunya, el 2011 van destacar dos fets: La Vanguardia va iniciar la publicació d’una edició en català i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va impulsar una política d’austeritat davant la davallada de la publicitat i l’ofensiva de diversos grups privats que reclamen un canvi en el model de la televisió i ràdio públiques catalanes.
El 3 de maig, La Vanguardia, 130 anys després de la seva fundació el 1881, va posar a la venda l’edició en català. Ja feia alguns anys que el Grup Godó havia anunciat aquesta intenció, i finalment es va concretar després d’un gran desplegament promocional a tot Catalunya. Poc dies abans, El Periódico de Catalunya havia celebrat el número cinc mil de l’edició en català amb un acte i una exposició a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Malgrat la caiguda de difusió dels diaris i de la davallada publicitària, l’edició de La Vanguardia en català és un fet que normalitza el quiosc i que atorga la majoria al català pel que fa a la premsa editada a Catalunya. Precisament per garantir la viabilitat de dos diaris editats íntegrament en català –El Punt i l’Avui–, l’empresa propietària de les dues capçaleres va decidir unificar-les. Així, el 31 de juliol naixia El Punt-Avui. Poques setmanes després, a mitjan agost, El 9 Esportiu, també propietat del Grup Hermes, va arribar als quioscs. És l’únic diari esportiu escrit en català.
En el conjunt de l’Estat espanyol, publicacions en altres llengües minoritàries no van poder suportar la crisi. Al final de juny, va tancar Galicia Hoxe, l’únic diari imprès escrit en gallec, que va acomiadar una vintena de periodistes, encara que va mantenir-ne l’edició digital. A l’agost, també el Xornal de Galicia, publicació bilingüe, va suprimir l’edició en paper, i a l’octubre, la digital. Al desembre, va tancar el diari gratuït del Grup Planeta ADN.
El Grupo Prisa, que edita el diari El País, va ser un dels més afectats per la crisi i els canvis en el sector de la comunicació. La seva política d’expansió del principi del 2000, especialment dirigida a liderar el mercat llatinoamericà, va quedar truncada en esclatar la crisi financera. A l’octubre, l’exconseller delegat del Grupo Prisa, Juan Luis Cebrián, va proposar als bancs creditors l’ampliació dels venciments dels préstecs subscrits els darrers anys. Segons la informació enviada al setembre a la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV), el Grupo Prisa té un deute total de 3.537 milions d’euros, dels quals 2.800 són un préstec sindicat que venç el 2013. De fet, a principi d’any Prisa va anunciar un pla de reestructuració per a retallar 2.500 llocs de treball d’una plantilla total de 14.000 persones entre Espanya i Amèrica.
Reinventar els mitjans
La situació del Grupo Prisa s’explica per la conjuntura econòmica i una mala gestió, però també per la dificultat que tenen les empreses de comunicació per trobar nous models de negoci i adaptar-se a les noves formes de creació, difusió i consum que comporta internet. Al mes de febrer, l’operadora America Online (AOL) –propietària de la revista Time– va adquirir per 231 milions d’euros el diari digital The Huffington Post, fundat per Kenneth Lerer i Arianna Huffington. La publicació, creada el 2005 amb un capital d’un milió de dòlars, va néixer com un gran bloc de comentaris i entre els seus col·laboradors hi figura Barack Obama, president dels Estats Units. Alguns mesos després, a mitjan maig, Arianna Huffington es va incorporar al consell d’administració del diari El País. Un fixatge que mostra la voluntat dels grans grups d’entendre i adaptar-se als mitjans digitals. Precisament a principi d’any, les empreses que editen tres grans diaris nord-americans –The New York Times, The Washington Post i USA Today– van anunciar un acord per crear una plataforma conjunta que permeti oferir un servei de notícies personalitzat i de pagament. La plataforma, anomenada Ongo, va representar una inversió inicial de gairebé nou milions d’euros.
Pel que fa als diaris catalans, també es van esforçar per trobar noves fórmules, més participatives i que facin viables els projectes empresarials. La versió digital del diari Ara, que el 28 de novembre va commemorar el primer any de vida, va tenir una gran acollida: al febrer Ara.cat ja era líder de difusió digital de la premsa en català, seguit del 3cat24.cat, l’Avui i Vilaweb. Precisament la publicació creada fa 16 anys per Vicent Partal i Assumpció Maresma va posar en marxa Més Vilaweb, un projecte que segueix les tendències més avançades del periodisme i que pretén reforçar les interaccions entre el diari i els seus lectors: que realment sentin que formen part d’una comunitat que els escolta i els dóna veu. Més Vilaweb coincideix amb les iniciatives impulsades per altres mitjans arreu del món com The Texas Tribune, Voice of San Diego o Rue89.
Ofensiva contra els mitjans públics
La situació econòmica de la Generalitat de Catalunya va suposar una retallada de la inversió en els mitjans públics catalans, fet que els professionals van criticar
© Fototeca.cat
La situació econòmica de la Generalitat de Catalunya va posar en el punt de mira els mitjans de comunicació públics, especialment la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). L’ofensiva contra els mitjans públics i la defensa del model americà, en què aquests són minoritaris i per una elit, es va donar a tot Europa. En són la causa la crisi, que obliga a dedicar menys recursos a diferents serveis públics, i les pressions dels grans grups de comunicació privats, que volen quedar-se amb tot el mercat publicitari.
En el cas de Catalunya, el Govern d’Artur Mas va demanar a la CCMA un seguit de mesures d’estalvi i va anunciar un canvi legislatiu que en modificaria l’estructura de govern. L’objectiu era corregir dèficits com la caiguda de la publicitat durant el 2010. Entre aquestes mesures es va acordar que Televisió de Catalunya absorbiria les filials Activa Multimèdia i CCRTV Interactiva, la disminució de càrrecs directius, la racionalització dels espais i també una rebaixa del 5% del sou de tots els treballadors. Els comitès d’empresa de TV3 i Catalunya Ràdio van acordar que la mesura havia de ser aprovada pels treballadors, que, finalment, la van ratificar. Però la polèmica no va acabar aquí. Pocs dies després que Josep Antoni Duran i Lleida afirmés que per al pressupost del 2012, la CCMA havia de patir una gran retallada, la directora de TV3 va reaccionar amb un article publicat a tots els mitjans de comunicació excepte a La Vanguardia, del Grup Godó. De fet, l’article de Mònica Terribas, titulat “TV3: volem un mirall trencat?”, va estar a l’edició digital del rotatiu dirigit per José Antich durant deu minuts fins que es va donar l’ordre de retirar-lo. En l’article, Terribas argumentava que la televisió pública és un instrument clau per a la cohesió social i que, malgrat que hi ha valors intangibles que difícilment es poden veure en un compte de resultats, TV3 és fonamental per al present i el futur del país.
La reflexió de la directora de TV3 va rebre el suport de molts sectors de la societat catalana i de personalitats com Jordi Pujol, Júlia Otero, Joan Ferran o el mateix secretari i portaveu del Govern, Francesc Homs.
En qualsevol cas, la conjuntura del 2011 va afavorir l’ofensiva de diversos sectors polítics i empresarials contra els mitjans públics. Com ja va passar a Televisió Espanyola, els grups privats de comunicació aspiren a un canvi legislatiu que suprimeixi la publicitat a la ràdio i la televisió públiques i els permeti incrementar els ingressos. A Catalunya, una mesura com aquesta disminuiria encara més la presència del català a la graella i posaria en perill d’extinció molts programes de servei públic que les cadenes privades no emetrien mai. El pressupost de la Generalitat pel 2012 i la nova estructura de la CCMA determinaran el futur del servei públic audiovisual a Catalunya. Pel que fa a les comunitats autònomes de la resta de l’Estat sense llengua pròpia, es van anunciar retallades i processos de privatització en moltes televisions autonòmiques. I en alguns casos fins i tot tancaments: al mes juliol el Partit Popular va iniciar el procés de clausura de Televisió de Mallorca i Ona Mallorca, dos mitjans públics que emetien íntegrament en català i que aplegaven una audiència d’unes 100.000 persones.
Les televisions i la crisi
De la mateixa manera que la premsa, el sector audiovisual va tenir moltes dificultats per adaptar-se tant a la conjuntura de crisi com a les noves formes de consum cultural i a les noves dinàmiques i la capacitat d’influència que representen les xarxes socials.
Les grans cadenes privades, en ferotge competència entre elles, es van veure obligades a ajustar les plantilles i a dur a terme processos de concentració. L’adquisició, el 2010, de Cuatro i CNN+, propietat del Grupo Prisa, per Telecinco, que té com a principal accionista Mediaset –propietat de Silvio Berlusconi–, va significar l’acomiadament de 89 treballadors, la majoria vinculats al canal de notícies CNN+. Així mateix, Telecinco i Cuatro van fusionar els seus serveis informatius en una redacció única. També a final d’any es va donar per fet l’acord de fusió entre Antena 3, que des del 2003 té el Grup Planeta com a principal accionista, i La Sexta, propietat d’accionistes com Televisa i Jaume Roures, de Mediapro. Aquesta fusió, que representaria la creació de la cadena de televisió espanyola amb més quota d’audiència, es concretaria en un intercanvi d’accions entre els propietaris d’ambdues cadenes.
En qualsevol cas, la conjuntura albira un panorama audiovisual a Espanya fragmentat a causa de la TDT, però amb dos grans grups privats enfrontats per l’audiència i el mercat publicitari i un sector públic –Televisió Espanyola i els diferents canals autonòmics– amb grans dificultats pressupostàries per les retallades i per les pressions dels grups privats, que pretenen que siguin marginals.
Diverses emissores locals de televisió i de ràdio van tancar durant l’any (edifici de televisió i ràdio de l’Hospitalet de Llobregat)
© Jaume Ferrández
En aquest escenari i pel que fa a Catalunya, la xarxa de televisions locals, de gran tradició al nostre país, va veure el seu futur seriosament amenaçat. Al març va tancar Comunicàlia, una de les grans distribuïdores de continguts per als canals locals de Catalunya. Propietat del Consorci Local i Comarcal de Comunicació, format per les diputacions de Girona i Lleida, pels consells comarcals de la Cerdanya, Osona, el Solsonès, el Pla d’Urgell i el Baix Empordà i per vuit ajuntaments, va deixar de donar servei per la decisió del Govern de la Generalitat de suprimir els ajuts que rebia.
El periodista Josep Cuní va deixar Els matins de TV3 per incorporar-se a 8TV, que aspira a ser la cadena alternativa privada de Catalunya
© Mutari
Altres fets destacats del panorama televisiu català van ser la marxa del periodista Josep Cuní a la cadena 8TV i l’estrena al febrer del canal Esport3 de Televisió de Catalunya.
Cuní, director i presentador d’Els matins de TV3, va passar, a partir del setembre, a fer un informatiu diari entre les 19 i les 22 hores a la televisió privada del Grup Godó. Aquesta cadena, que té llicència per emetre en tot el territori del Principat, aspira a ser l’alternativa privada a TV3 en el mercat català.
El conegut periodista, que va continuar acompanyat a 8TV per la seva col·laboradora Pilar Rahola, va ser substituït a Els matins de TV3 per Ariadna Oltra. Altres novetats a Televisió de Catalunya van ser la posada en marxa, al febrer, d’Esport3, el canal d’esports i el gran èxit d’audiència del programa El convidat, presentat per Albert Om. Precisament, l’augment de canals de Televisió de Catalunya –en l’actualitat ofereix cinc canals més l’alta definició– va ser objecte de crítiques pel candidat del Partit Popular per Barcelona durant la campanya electoral. En una entrevista al canal 3/24, Jorge Fernández Díaz va afirmar que Televisió de Catalunya hauria d’encabir la seva programació en dos únics canals.
Quant a l’eterna història de les emissions dels canals públics catalans al País Valencià, al febrer TV3, el 3/24, el Súper3 i el 33 van deixar d’emetre al País Valencià. Acció Cultural, propietària dels repetidors que transportaven el senyal, va decidir interrompre les emissions per l’amenaça de les multes imposades pel Govern de Francisco Camps, que mesos després va dimitir el seu càrrec de president de la Generalitat valenciana. La campanya a favor de les emissions i la recollida de fons per pagar les multes anteriors va continuar durant tot l’any.
Reacció davant continguts “porqueria”
El 2011, la filosofia “tot per l’audiència”, que inspira la forma de fer dels programadors de les cadenes privades, va rebre un toc d’atenció. Al novembre, el programa La Noria, emès per Telecinco i presentat pel periodista català Jordi González, va fer gala d’una entrevista en exclusiva amb Rosalía García, mare d’El Cuco, un menor implicat en la desaparició de Marta del Castillo. La dona, que en cap moment va mostrar el rostre, va rebre uns 10.000 euros per acceptar l’entrevista. El problema per aquest programa va sorgir quan el periodista i blocaire Pablo Herreros va començar a enviar missatges a les xarxes socials amb frases com “aquestes són les marques que patrocinen la mare d’un criminal” i relacionava les empreses que es feien publicitat en les pauses del programa. La resposta a les xarxes va ser immediata i tan contundent que la majoria de marques van decidir retirar la seva publicitat de programes on aparegués Rosalía García o altres imputats en el cas. La retirada d’empreses com Puleva, Ba-yer, Campofrío o El Corte Inglés, entre d’altres, van provocar unes pèrdues milionàries a Telecinco i la pressió ciutadana va obligar les cadenes a posar més atenció en els continguts de la seva programació.
Conflicte ràdio-futbol
Pel que fa a l’univers radiofònic, el 2011 es va caracteritzar pel conflicte entre les cadenes i la Liga de Fútbol Profesional. La patronal del futbol va decidir que havia de cobrar a les ràdios per accedir als estadis i retransmetre els partits de lliga. Les empreses radiofòniques s’hi van oposar i van idear tot tipus d’ardits per entrar als estadis i retransmetre els partits. El conflicte, que va provocar una gran aliança entre periodistes i emissores rivals, es va enquistar i les cadenes van anunciar accions legals contra els clubs que no deixessin entrar els seus professionals. Catalunya Ràdio, gràcies a un acord amb Mediapro, va ser l’única emissora que va fer les retransmissions de futbol sense problemes.
Quant a l’audiència, Catalunya Ràdio i RAC1 van continuar el tradicional frec a frec pel lideratge radiofònic. Al juliol, el Baròmetre de la Comunicació va determinar que totes dues emissores havien crescut: Catalunya Ràdio va obtenir 608.000 oients diaris i RAC1, 563.000. La novetat del juliol va ser que, per primera vegada, la demarcació de Barcelona va ser liderada per RAC1. En canvi, a Lleida, Girona i Tarragona va continuar el lideratge de Catalunya Ràdio. La tercera posició en el conjunt del país va correspondre a la cadena SER, amb 438.000 oients. COM Ràdio, que va ser la vuitena cadena més escoltada amb 64.000 oients, va ser objecte de rumors durant tot l’any sobre la seva continuïtat. Finalment, els responsables de la Diputació de Barcelona van garantir que es mantindria en antena.
Precisament unes quantes setmanes abans, es va anunciar la continuïtat del Baròmetre de la Comunicació, gràcies a un acord amb la Generalitat, que va imposar un ajustament pressupostari però va decidir mantenir el suport institucional al projecte de la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC). Aquesta fundació realitza l’estudi d’audiències més ampli del país.
Aniversaris i nomenaments
Pel que fa als aniversaris, al març L’Eco de Sitges va complir 125 anys. La publicació va néixer el 1886 i durant la dècada dels cinquanta va publicar alguns textos en català, entre els quals hi havia poemes de J.V. Foix.
Portada del número 100 de la revista d’història Sàpiens, la tercera revista més llegida a Catalunya
© Sapiens Publicacions
Al febrer, Polònia, el programa de sàtira política de TV3 va celebrar cinc anys en antena i la revista d’història Sàpiens va arribar al número 100. La publicació del Grup Cultura 03 té més de 140.000 lectors i ocupa el tercer lloc entre les revistes més llegides a Catalunya.
Quant als nomenaments relacionats amb el món de la comunicació, a principi d’any Josep Martí va ser nomenat secretari de Comunicació del Govern, que depèn del secretari de Presidència i portaveu de l’Executiu, Francesc Homs. Martí va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i va complementar la seva formació a l’IESE.
Al juliol va morir Carles Sentís. El conegut i polèmic periodista tenia noranta-nou anys. Vinculat al règim franquista, Sentís va col·laborar en diversos diaris i va ser candidat per la Unión del Centro Democrático d’Adolfo Suárez. El 14 de novembre, Josep Pernau, periodista i exdegà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va morir a Barcelona a vuitanta anys.