Música clàssica
Claudio Abbado, al front de l’Orquestra del Festival de Lucerna, va homenatjar l’Any Mahler
© Lucerne Fetsival / Georg Anderhub
Gustav Mahler està de moda i, després de la celebració el 2010 del 150è aniversari del naixement del genial compositor bohemi, la commemoració del centenari de la seva mort en va multiplicar la presència en l’escena concertística internacional d’una manera inimaginable fa només tres dècades, quan era gairebé desconegut pel gran públic. El Festival de Lucerna, cada vegada més elitista i que reuneix cada estiu a la petita localitat suïssa les millors orquestres i directors del món, i que a més té una orquestra magnífica, va ser un dels epicentres d’aquest segon i consecutiu Any Mahler. Formacions com l’Orquestra Filharmònica de Berlín, amb el britànic Simon Rattle al capdavant, la Simfònica de San Francisco, amb el nord-americà Michael Tilson-Thomas, i l’Orquestra del Festival de Lucerna, amb l’italià Claudio Abbado i el francès Pierre Boulez, van passejar la seva afinitat amb l’univers malherià en gires internacionals.
Věc Makropulos, l’òpera de Leoš Janácěk amb la posada en escena de Christoph Marthaler, va ser un dels grans èxits del Festival de Salzburg
© Salzburgerfestspiele / Walter Mair
La collita del Festival de Salzburg va gaudir d’uns resultats excel·lents, com ara la versió musical de l’òpera de Leoš Janácěk Věc Makropulos, amb la firma escènica de l’alemany Christoph Marthaler i la musical del finlandès Esa-Pekka Salonen, i amb la soprano alemanya Angela Denocke en el paper d’Emilia Marty. El triomf de l’alemany Christian Thielemann va ser antològic en el seu debut com a director operístic a Salzburg, on va dirigir La dona sense ombra, de Richard Strauss –amb una confusa posada en escena de Christof Loy–, al davant d’una Filharmònica de Viena que va sonar gloriosament sota la seva batuta. Per la seva banda, el director italià Riccardo Muti –premi Príncipe de Asturias del 2011–, va tornar a Salzburg amb un muntatge de Macbeth, de Giuseppe Verdi, amb la direcció escènica de Peter Stein, que no va assolir l’èxit que s’esperava.
L’anunci de la Filharmònica de Berlín de trencar la col·laboració amb el Festival de Salzburg, després de quaranta anys d’intensa relació va deixar atònit el món de la música clàssica. A partir de la temporada 2012 actuarà de manera regular a Baden-Baden. L’anunci va agafar per sorpresa el director artístic del festival, Peter Alward, que no va descartar prendre la via judicial si la cèlebre orquestra alemanya no complia els seus compromisos pendents.
Mentre es prepara per a la gran commemoració l’any vinent del bicentenari del naixement de Richard Wagner, el Festival de Bayreuth va viure una edició sense cap rellevància especial. La polèmica, una vegada més, va ser la nota dominant en les estrenes, amb l’incoherent muntatge de Tannhäuser amb direcció escènica de Sebastian Baumgarten i musical de Thomas Hengelbrock, qui, potser per desavinences amb la proposta escènica, va cedir després de l’estrena la batuta al seu assistent Peter Tilling. La gran triomfadora del muntatge va ser la soprano finlandesa Camilla Nylund, en el paper d’Elisabeth. La reposició del Lohengrin, amb posada en escena de Hans Neunfelds, va servir per a confirmar l’ascens internacional del director letó Andris Nelsons. A més de la seva consagració en el santuari wagnerià, Nelsons va triomfar en una gira europea amb la seva formació, la Simfònica de la Ciutat de Birmingham.
El director d’escena canadenc Robert Carsen va encadenar èxits tan clamorosos com els seus muntatges de The Turn of the Screw, de Benjamin Britten, i Več Macropulos, de Janáček, al Theater an der Wien, de Viena i l’Òpera d’Estrasburg, respectivament. Carsen és també el responsable escènic del muntatge de Don Giovanni, de Mozart, que va obrir la temporada del Teatro alla Scala de Milà, amb el seu carismàtic director musical, Daniel Barenboim.
En el Metropolitan Opera House continua regnant la soprano russa Anna Netrebko. La seva actuació en Anna Bolena, de Gaetano Donizetti, va marcar el punt d’arrencada de les temporades d’òpera transmeses en directe i en alta definició a sales de cinema de tot el món, una nova i reeixida manera d’atraure el gran públic al món de l’òpera.
En el capítol d’estrenes, l’English National Opera es va anotar un èxit polèmic amb l’òpera de Nico Muhly Two Boys, basada en un crim autèntic que es va cometre al nord d’Anglaterra i que té a veure amb l’assetjament per internet i l’assassinat pedòfil. Per damunt de les protestes i escàndols i la duresa del tema, l’òpera va generar una útil reflexió sobre el paper de l’òpera per agitar la consciència social. També va fer un pas de gegant en la modernització del seu repertori la Royal Opera House al Covent Garden de Londres amb l’estrena d’Anna Nicole, òpera tabloide del compositor britànic Mark-Anthony Turnage. D’altra banda, l’Òpera de Zuric va apostar per l’estrena mundial d’una obra basada en l’Ensaio sobre a Cegueira, de José Saramago, l’òpera Die Stadt der Blinden, del compositor alemany Anno Schreier. I novament, els múltiples treballs de La Fura dels Baus continuen sorprenent tothom; entre els seus encerts, el muntatge de Le Grand Macabre, del compositor hongarès György Ligeti, coproduït pel Liceu, La Monnaie de Brussel·les, l’Òpera de Roma i l’English National Opera, i el d’Edip, de George Enescu, a La Monnaie de Brussel·les, ambdós signats per Àlex Ollé i Valentina Carrasco. Per la seva banda, Carlus Padrissa va aconseguir un nou èxit amb la seva proposta escènica per a l’òpera monumental de Karlheim Stochkausen, Sonntag aus Licht, la primera jornada de la qual va estrenar a l’Òpera de Colònia.
El jove director veneçolà Diego Matheuz va ser nomenat director titular de La Fenice
© Teatro della Fenice
Danielle Gatti, amb una gira triomfal amb l’Orquestra Nacional de França, i el seu compatriota Fabio Luisi, com a subs-titut de James Levine a la Metropolitan Opera House de Nova York, són els artistes de l’any, juntament amb l’imparable Gustavo Dudamel. El director veneçolà va aconseguir doblar la xifra d’abonaments de temporada de l’Orquestra Filharmònica de Los Angeles, que viu una època daurada sota les seves ordres. El nomenament de Diego Matheuz, un jove director veneçolà de 26 anys sorgit del Sistema d’Orquestres impulsat per José Abreu, com a director titular del teatre de La Fenice de Venècia, mostra que la joven-tut, certament, cotitza a l’alça en l’escena clàssica, i en aquest sentit cal destacar el debut al capdavant de la Filharmònica de Berlín del director d’orquestra espanyol Pablo Heras-Casado, de 33 anys.
Sense la lluentor de les celebracions mahlerianes, la commemoració del bicentenari del naixement del compositor hongarès Franz Liszt, va tenir un protagonisme especial en les temporades simfòniques i els festivals de tot el món. També en l’apartat discogràfic, les edicions commemoratives al fil dels aniversaris de Mahler i Liszt van acaparar de manera especial l’apartat de novetats i reedicions de fons de catàleg de les principals multinacionals del disc clàssic. En aquest terreny, destaca el protagonisme de Daniel Baremboim com a intèrpret de Liszt en la seva doble condició de pianista i director d’orquestra. La tornada del cèlebre músic argentinoisraelià i espanyol al segell alemany Deutsche Grammophon és també una de les grans apostes d’una indústria, la discogràfica, que continua esquivant la crisi, almenys en l’apartat clàssic, enfront de la davallada econòmica que pateix el món musical del pop i el rock, assetjada pel descens imparable de les vendes i l’augment de la pirateria digital.
En el capítol discogràfic, cal destacar el debut del Gran Teatre del Liceu en DG amb l’edició en DVD del muntatge de Lulu, d’Alban Berg, protagonitzat per la soprano francesa Patricia Petibon. També destaca la celebració del 35è aniversari del debut professional de la mediàtica violinista alemanya Anne-Sophie Mutter, amb quatre primeres gravacions mundials i edicions especials.
La mort, el 17 de setembre a Berlín, a 98 anys, del director jueu alemany Kurt Sanderling va suposar la desaparició de l’última figura d’una generació d’extraordinaris directors d’orquestra –Sergiu Celibidache, Georg Solti o Günter Wand, van néixer com ell el 1912–. Sanderling també va ser representant de l’escola romàntica alemanya, però va haver de fugir d’Alemanya a causa del nazisme. Va aconseguir instal·lar-se a la Unió Soviètica, que el va nomenar ciutadà soviètic el 1938. Va estar al capdavant de la Filharmònica de Leningrad, va forjar el so de l’Orquestra Simfònica de Berlín (BSO) i va desenvolupar una carrera sense cops d’efecte, marcada pel domini del gran repertori alemany i rus, en la qual destaca la seva estreta col·laboració amb Dmitri Xostakóvitx, de qui va ser amic íntim i un dels seus millors intèrprets.
La desaparició, el 24 de novembre, a 69 anys, de la soprano catalana Montserrat Figueras va omplir de tristesa el món de la música antiga. Juntament al seu marit, el gambista i director d’orquestra Jordi Savall, va fundar el conjunt Hespèrion XXI, la Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, formacions de referència en el camp de la interpretació amb instruments d’època, com també el segell discogràfic Alia Vox, un dels més actius en el camp de la música antiga.
Música popular
L’activitat en el camp de la música popular va ser d’alta intensitat, tot i que la bonança d’algunes parcel·les, sobretot les més lligades a certs fenòmens de masses, va contrastar amb les dificultats que van haver d’afrontar els artistes aliens als grans corrents mediàtics. Problemes derivats, sobretot, de la crisi econòmica i, pel que fa als creadors catalans, de les retallades en polítiques culturals i en la contractació de música en directe dels agents públics.
Manel va aconseguir un gran èxit amb el seu segon disc 10 milles per veure una bona armadura, que va arribar a situar-se número 1 en vendes a l’Estat espanyo
© Manel
El 2011 va ser l’any en què molts artistes van haver de renunciar als seus catxets per tornar a actuar a taquilla, tot depenent de la recaptació, com quan començaven. Però, alhora, potser mai no s’havia assistit a una proliferació tan gran de noves propostes, algunes de les quals beneïdes pel gran públic i la crítica. La premsa catalana va dedicar un espai tant als artistes del país com a les figures internacionals, si no més, i noms com ara Manel, Antònia Font, Els Amics de les Arts, Love of Lesbian o Sílvia Pérez Cruz es van col·locar en primera línia.
Però el gran esdeveniment popular de l’any el va protagonitzar Sopa de Cabra. Quan, al febrer, els músics de Girona van convocar la premsa per anunciar un concert de retorn al Palau Sant Jordi, deu anys després de la seva dissolució, ni ells mateixos tenien clar si el podrien omplir. Finalment, van ser tres nits a l’espai olímpic, el 9, 10 i 11 de setembre i ampliacions amb actuacions a Girona, Tarragona i Palma. Unes 70.000 persones en total; convocatòria que mai no havien reunit, ni de lluny, quan estaven actius. Una demostració que el repertori del rock català dels anys noranta ha arrelat i s’ha propagat. Altres artistes de la mateixa quinta van donar senyals de vitalitat el 2011: Els Pets, amb una gira amb motiu del seu 25è aniversari, i Pep Sala, recuperant els himnes de Sau al Palau de la Música.
Maria del Mar Bonet va escenificar el Cant de la Sibil·la amb la complicitat al piano de Manel Camp al Teatre Grec
© Festival de Barcelona Grec
Una formació d’arrels més llunyanes, la Companyia Elèctrica Dharma, va escollir també l’escenari modernista per tancar prop de quatre dècades de carrera, i Pau Riba va celebrar el 40è aniversari de l’àlbum Jo, la dona i el gripau amb una reedició de luxe. Es va detectar una certa activitat en els clàssics de la cançó d’autor. Raimon va publicar l’esperat Rellotge d’emocions, el seu primer disc amb cançons noves des del 1997. Maria del Mar Bonet va escenificar el Cant de la Sibil·la al Teatre Grec i va actualitzar la seva complicitat amb el pianista Manel Camp en un nou treball, Blaus de l’ànima. Joan Isaac va exhibir maduresa a Em declaro innocent, i Marina Rossell va lliurar Canta Moustaki, amb adaptacions al català de cançons del cantautor grecofrancès. Un dels instrumentistes més carismàtics de la cançó, Toti Soler, va fondre virtuosisme i sensibilitat a Raó de viure. I el nostre pianista més heterodox, Pascal Comelade, va desenvolupar la seva aliança amb Albert Pla amb Somiatruites.
Els Amics de les Arts van acabar la seva gira Bed & Breakfast omplint dues nits el Palau de la Música
© Els Amics de les Arts
La millor notícia va ser que les mostres de vitalitat dels veterans van conviure amb l’entrada en escena d’un multitudinari front d’artistes emergents. Es va produir una circumstància curiosa: grups de nova planta es van situar en primera línia juntament amb creadors que ja feia alguns anys que picaven pedra en un context més difícil per a la música alternativa en català, i que, per fi, gaudien del seu moment. En el primer col·lectiu van despuntar dues joves formacions barcelonines, Manel i Els Amics de les Arts. La primera, amb el seu segon disc, 10 milles per veure una bona armadura, es va situar en el número 1 en vendes a l’Estat espanyol; una fita per a un disc en català que, fins aquest moment, només havien aconseguit Lluís Llach i Joan Manuel Serrat. La segona formació va omplir dues nits el Palau de la Música en el tancament de la seva gira, Bed & Breakfast. En paral·lel, la formació mallorquina Antònia Font va recuperar la complicitat amb el públic amb un nou disc, Lamparetes, el primer amb cançons noves després de cinc anys, i Mishima va viure el moment més dolç amb la posada en escena al Palau d’Ordre i aventura. També Love of Lesbian, un grup barceloní d’expressió castellana, va recollir els fruits de més d’una dècada de treball i va omplir tres nits seguides la sala Razzmatazz.
El 2011 va ser l’any de la consolidació del nou pop català davant d’un públic ampli. L’adopció de la llengua catalana dels grups va ser molt àmplia, tot convivint i fonent-se, en el circuit de concerts, amb les propostes en castellà o anglès, sense les parcel·lacions lingüístiques d’altres èpoques. Els grans mitjans de comunicació van dedicar una atenció inèdita als nous artistes, i un festival d’origen modest, el PopArb, d’Arbúcies, en va reforçar la posició de gran aparador, mentre mostres més poderoses, com les del Mil·lenni, de Guitarra o de Cap Roig, van programar nombrosos artistes catalans. Es va registrar un complet front de novetats discogràfiques, treballs caracteritzats per una gran llibertat artística. Creadors de lliure pensament del pop com ara Refree (Matilda), Mazoni (Fins que la mort ens separi), Joan Colomo (Producto interior bruto) i Manos de Topo (Escapar con el anticiclón); grups de rock amb ànima transgressora com Els Surfing Sirles (Romaní, semen i sang), Very Pomelo (Xurrac asclat) i els valencians Senior i el Cor Brutal (Gran); formacions que treballen entre el folk i el pop, com ara Anímic (Hannah), els mallorquins Oliva Trencada (Perleta negra), La Iaia (Les ratlles del banyador) i 4t 1a (El món en un cafè), i figures inquietes amb un peu a la cançó d’autor, com Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien (Bigoti vermell), Nacho Umbert (No os creáis ni la mitad) i Maria Coma (Magnòlia). Fins i tot es va registrar un fenomen mediàtic amb ingredients extramusicals: Els Catarres amb el tema Jenifer i l’àlbum Cançons 2011.
Sílvia Pérez Cruz va consolidar-se amb un disc de regust jazzístic amb Javier Colina, En la imaginación
© Produccions Contrabaix
Dins l’escena més propera a la cançó i les músiques d’arrel, Sílvia Pérez Cruz va deixar enrere l’etern qualificatiu de “revelació” amb un disc de regust jazzístic a mitges amb Javier Colina, En la imaginación, a més de col·laboracions amb Toti Soler i l’enregistrament d’un nou treball amb Raül Rodríguez (Refree). Roger Mas va treballar amb la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona en un espectacle conjunt que va apuntar cap a la renovació de l’imaginari sardanístic. Feliu Ventura va defensar el concepte més clàssic i compromès de la cançó d’autor amb Música i lletra, i en l’àmbit folk i tradicional, cal destacar l’aventura de Lídia Pujol amb La cerimònia de la llum (concert escenificat a monestirs i esglésies) i els treballs de dos carismàtics artistes valencians, Miquel Gil (Per marcianes) i Carles Dénia (El paradís de les paraules).
En el camp internacional, el 2011 hi va haver novetats de figures destacades de l’star system anglosaxó, com ara Coldplay amb Mylo xyloto, successor del celebrat Viva la vida or death and all his friends; un treball saludat com una aposta continuista del seu pop tecnificat. També van reaparèixer Radiohead (The king of limbs), PJ Harvey (Let England Shake), The Strokes (Angles) i dos artistes de culte que dosifiquen força els seus llançaments: Tom Waits (Bad as me) i Björk (Biophilia). REM va lliurar Collapse into now mentre anunciava la seva dissolució després de tres dècades de carrera. En l’àmbit més alternatiu, van destacar el segon disc de Fleet Foxes (Helplessness blues), formació californiana orientada a la fusió de rock, folk i experimentació, com també els nous treballs d’Arctic Monkeys (Suck it and see) i Bon Iver (homònim), i el debut de l’artista emergent Anna Calvi (homònim).
Entre les figures de referència de la cultura del rock van destacar el sorprenent àlbum a mitges signat per Lou Reed i Metallica, Lulu, a mig camí de l’exercici literari i el heavy metal, com també els treballs de Paul Simon (So beautiful or so what), Marianne Faithfull (Horses and high heels) i Kate Bush (50 Words for Snow). Mentre els Rolling Stones reposaven, Mick Jagger va sorprendre amb un nou projecte, Superheavy, amb Dave Stewart (exmembre dels Eurythmics), Joss Stone, Damian Marley (fill de Bob Marley) i el compositor de Bollywood A. R. Rahman. Els fans de la mitologia pop van prestar atenció a l’edició, amb més de quaranta anys de retard, de l’àlbum Smile, dels Beach Boys, enregistrat el 1967; un dels discs perduts més llegendaris de la música moderna. En matèria d’estrelles pop de masses van destacar Born this way, de Lady Gaga, i Femme fatale, de Britney Spears.
No va ser un any marcat per les grans convocatòries massives de les estrelles del pop als escenaris catalans. L’Estadi Olímpic només va acollir dos concerts, els de Shakira (que va quedar lluny d’omplir) i Bon Jovi. El Palau Sant Jordi, en canvi, va ser ocupat amb espectacles com els de Roger Waters (l’exlíder de Pink Floyd, amb la recreació del clàssic The wall), Red Hot Chili Peppers, Maná, Roxette i George Michael (acompanyat d’una orquestra). Aquest espai va emmarcar els debuts a Barcelona de dues figures amb un important nucli d’admiradors: la cantant australiana Kylie Minogue i l’estrella nord-americana del rhythm and blues Rihanna. El veterà grup metàl·lic Judas Priest va actuar al Palau Olímpic de Badalona.
El Primavera Sound va aconseguir una gran xifra d’assistents amb grups de caràcter alternatiu, com Animal Collective
© Primavera Sound / Eric Pàmies
Les grans xifres d’assistència no es van registrar, paradoxalment, al voltant de les figures més mediàtiques, sinó de les cites de caràcter alternatiu. Després de deu anys de recorregut buscant la complicitat del públic més especialitzat, el festival Primavera Sound, al Parc del Fòrum, va consolidar la seva tendència a l’alça amb un programa que va atreure 130.000 persones. Aquesta fita la va assolir sense necessitat de fitxar caps de cartell de perfil multitudinari, sinó amb una oferta plena de noms de prestigi de l’escena independent com PJ Harvey, Grinderman (amb Nick Cave), Animal Collective, Fleet Foxes, Interpol, Mogwai i Sufjan Stevens. L’altre gran aparador barceloní, el Sónar, celebrat al CCCB, el MACBA i el recinte firal de Montjuïc, i centrat en les músiques electròniques i avançades, va convocar 80.000 persones amb un programa que va incloure The Human League, MIA i Underworld. I un festival de paràmetres més humils, el Cruïlla BCN, al Fòrum, va demostrar que pot cobrir un espai artístic a mig camí del rock amb arrels, els ritmes afroamericans i les músiques del món. Aquesta mostra va atreure 22.000 persones amb artistes com ara Madness, Public Enemy i Jack Johnson. En paral·lel a aquestes grans convocatòries, les sales i teatres van atreure noms de culte, com ara Joanna Newsom, Keren Ann, Madeleine Peyroux, Bonnie Prince Billy, Wilco, Cowboy Junkies i Ryuichi Sakamoto, i creadors de novíssima planta com Janelle Monae i James Blake.
El pianista consagrat Ryuichi Sakamoto va assistir al Festival Grec de Barcelona
© Festival de Barcelona Grec
Mentre aquest mapa d’orientació alternativa atreia grans contingents de públic al voltant de les noves tendències i les icones emergents, les llegendes van continuar recalant a Barcelona davant d’audiències fidels. Van visitar-nos veterans del rock i el pop com ara Patti Smith, Yes, ZZ Top, Janet Jackson, Peter Frampton, OMD i Christo-pher Cross; noms il·lustres de la música llatina com Rubén Blades i José Feliciano, i una vedet de la cançó francesa molt poc prodigada a casa nostra, Sylvie Vartan. Aquesta parcel·la adulta es va fer forta, un any més, en el circuit estiuenc de la Costa Brava. Pel Festival Jardins de Cap Roig (Calella de Palafrugell) van passar, entre altres noms, Sting, B.B. King, Chicago, Roger Hodgson (exlíder de Supertramp) i Tom Jones. El de la Porta Ferrada (Sant Feliu de Guíxols) va atreure Mavis Staples, Bryan Ferry (Roxy Music), Chick Corea, Lloyd Cole i Cyndi Lauper. I a Peralada van actuar Jamie Cullum i Quincy Jones, entre d’altres. Tot això, mentre les sales més solemnes de Barcelona consolidaven la seva obertura cap al pop i la música més comercial. Si fa anys va ser el Palau de la Música el que aixecava les tanques, aquests darrers anys ha estat el Gran Teatre del Liceu, que el 2011 va emmarcar concerts de Miguel Bosé, Julio Iglesias i Raphael.
Altres grups destacats, com ara Wilco, van presentar els seus treballs en petites sales o teatres
© Primavera Sound
Entre les pèrdues registrades en el món de la música, cap no va precipitar un dol mediàtic tan ampli com la sobtada desaparició de la cantant i compositora britànica Amy Winehouse (23 de juliol, 27 anys); una figura carismàtica del soul pop que tenia una carrera prometedora al davant. Els fans del rock americà van plorar la mort de Clarence Clemons, saxofonista de l’E Street Band, formació que acompanya Bruce Springsteen des dels anys setanta (18 de juny, 69 anys). I el rock-and-roll va perdre un dels seus primers creadors, Jerry Leiber (22 d’agost, 78 anys); coautor de clàssics com Jailhouse Rock, Hound Dog, Stand by Me i On Broadway.
El 2011 també ens van deixar el cantant i compositor de souljazz Gil Scott-Heron (27 de maig, 62 anys), l’autor d’èxits de soul Nickolas Ashford (22 d’agost, 70 anys), el guitarrista de folk Bert Jansch, membre de Pentangle (5 d’octubre, 67 anys), el músic electrònic Conrad Schnitzler, integrant dels grups alemanys Tangerine Dream i Kluster (4 d’agost, 74 anys), el bateria Paul Motian (22 de novembre, 80 anys) i el músic de hip-hop Dj Mehdi (13 de setembre, 34 anys). A Catalunya van ser doloroses les desaparicions del cantant i compositor Ia Clua, exmembre de Dos + Un i Ia-Batiste (13 de setembre, 60 anys) i Enric Barbat, excomponent d’Els Setze Jutges (11 de desembre, 68 anys).