Els anomalocàrids són un dels grups fòssils d’invertebrats depredadors més antics coneguts, que es caracteritzen perquè presenten un parell d’apèndixs anteriors segmentats, un anell de plaques al voltant de la cavitat oral i un cos allargat i segmentat. Es considera que aquests animals constitueixen el grup germà dels euartròpodes (que inclou formes modernes com ara els insectes i els crustacis). Aquest any es va descobrir una nova forma d’anomalocàrids en dipòsits de l’Ordovicià inferior (fa uns 488-472 milions d’anys) del Marroc. Es tracta de les restes més modernes conegudes d’aquests artròpodes, fins ara restringits al Càmbric, que confirmen la presència en aquests animals d’estructures anàlogues a les brànquies.
Els vertebrats amb mandíbules (gnatostomats) constitueixen el 99% de les 58.000 espècies reconegudes de vertebrats. Els gnatostomats més antics daten de fa uns 440 milions d’anys i la radiació d’aquests animals, incloent-hi la colonització en terra ferma, va tenir lloc fa uns 360 milions d’anys. Recentment, s’ha analitzat de manera quantitativa quins van ser els canvis anatòmics i funcionals que van experimentar els gnatostomats durant la seva radiació evolutiva. Inicialment, es considera que hi va haver un increment de la diversitat funcional, que es va estabilitzar fa uns 400 milions d’anys. L’evolució següent es va caracteritzar per una manca de variabilitat funcional i per petites modificacions d’un mateix patró morfològic ben establert. En particular, els grups més importants de vertebrats moderns (peixos d’aletes radiades o actinopterigis, i tetràpodes) mostren una morfologia mandibular conservativa, malgrat que taxonòmicament són diversos i dominants en comparació de formes més primitives com per exemple els placoderms.
Vista lateral d’una rèplica del crani del sauropodomorf basal Eoraptor lunensis (Triàsic superior de l’Argentina), conservat al Museu de Ciències i Història Natural de Nou Mèxic (Albuquerque, EUA)
© Albert Prieto-Márquez
Un equip de paleontòlegs nord-americans i argentins va descobrir una nova espècie de dinosaure, Eodromaeus murphi, en roques de la formació Ischigualasto (Argentina) de fa uns 230 milions d’anys. Es tracta d’un dels dinosaures més antics i primitius coneguts. És un animal de petites dimensions, àgil i probablement actiu, que filogenèticament es posiciona a la base de l’arbre evolutiu dels teròpodes (dinosaures carnívors). Tanmateix, aquests experts han comprovat que el dinosaure primitiu més ben conegut fins ara, Eoraptor lunensis (que va viure a l’Argentina al mateix temps que Eodromaeus murphi), no era un teròpode, sinó un ancestre dels grans sauropodomorfs (grup que inclou els dinosaures més grans coneguts, com ara els gèneres juràssics Diplodocus i Brachiosaurus). El fet que els dinosaures al Triàsic superior de la formació Ischigualasto no són més del 10% de les faunes terrestres registrades, malgrat que la diversitat d’altres grups disminueix amb el temps, dóna suport a la hipòtesi que les primeres formes d’aquests grans rèptils es van diversificar a la Terra de manera oportuna a mesura que els altres grups de rèptils van desaparèixer gradualment per les raons més diverses.
Els plesiosaures eren grans rèptils aquà-tics dotats de coll més o menys llarg i membres acabats en aletes que van viure durant el Mesozoic, mentre que en terra ferma dominaven els dinosaures. Una troballa excepcional d’un esquelet complet d’un d’aquests animals amb les restes d’un embrió de la mateixa espècie ha permès donar a conèixer que eren vivípars. Això indicaria que les femelles de plesiosaure probablement donaven a llum un sol individu de dimensions relativament grans. Aquesta possibilitat és similar a l’estratègia reproductiva que segueixen en l’actualitat tots els mamífers marins i alguns llangardaixos. Anàlogament a aquestes formes actuals, es considera que els plesiosaures també podrien haver tingut cura dels seus nadons i juvenils, i una estructura social més o menys complexa.
Vista lateral de l’anell escleròtic a l’òrbita de l’hadrosàurid Corythosaurus casuarius (Cretaci superior del sud del Canadà), exposat al Museu Americà d’Història Natural (Nova York, EUA)
© Albert Prieto-Márquez
D’acord amb un estudi morfològic de les òrbites i els anells escleròtics en 33 espècies de rèptils arcosaures (que inclou dinosaures i pterosaures), un equip de paleontòlegs nord-americans va establir que els ulls d’aquests animals estaven adaptats a les principals condicions de lluminositat. Específicament, els pterosaures (rèptils voladors) eren predominantment diürns; els dinosaures carnívors eren, almenys parcialment, nocturns, i els grans herbívors estaven adaptats visualment tant per a la nit com per al dia. Com que aquesta distribució és anàloga a la que trobem en els animals amniotes actuals, s’estableix que l’ecologia determina l’evolució dels patrons visuals.
Rèplica de l’exemplar berlinès del dinosaure paravià Archaeopteryx lithografica (Juràssic superior del sud d’Alemanya), conservada al Museu Senckenberg (Alemanya
© Albert Prieto-Márquez
Fins ara s’havia acceptat que l’Archaeopteryx (Juràssic superior de Baviera, Alemanya) era l’ocell més primitiu conegut, que combina característiques dels ocells i els dinosaures carnívors. No obstant això, la troballa recent a la Xina d’una nova espècie de petit dinosaure carnívor del clade Maniraptora ha desplaçat l’Archaeopteryx de la seva posició com a ocell més basal. En particular, la descoberta mostra que nombrosos trets, com ara els braços robusts i allargats, en realitat són característiques d’un grup més ampli i inclusiu de dinosaures anomenat Paraves (compost pels ocells i els deinonicosaures). L’anàlisi filogenètica posiciona l’Archaeopteryx dintre dels deinonicosaures, grup que inclou formes com el Velociraptor.
Els anomodonts, un clade de rèptils mamiferoides herbívors, van ser els tetràpodes més abundants durant el Permià. Recentment, es va descobrir una nova espècie d’anomodont de fa 260 milions d’anys caracteritzada per presentar amples dents palatals, que probablement es feien servir per a mastegar plantes amb abundant fibra i que constitueixen l’evidència d’oclusió dental en els avantpassats reptilians dels mamífers, i llargues canines en forma de sabre, que probablement s’empraven com a defensa cap als predadors i en combats o demostracions entre individus del mateix sexe.
L’anàlisi mitjançant tomografia de raigs X en cranis dels mamil·liformes del Juràssic inferior Morganucodon i Hadrocodium ha aportat coneixements importants sobre l’evolució del cervell en els mamífers. L’increment de la dimensió cerebral (en particular, dels lòbuls olfactius, el neocòrtex i el cerebel) es va dur a terme en dues fases. La primera fase es va caracteritzar per un desenvolupament de la resolució olfactiva, la sensitivitat tàctil i la coordinació neuromuscular. Durant la segona fase, un increment de la capacitat olfactiva va comportar un desenvolupament del cervell fins als nivells coneguts en els mamífers. L’evolució dels mamífers actuals va anar acompanyada d’una ossificació de les fines làmines turbinals de l’os etmoïdal, cosa que va possibilitar la formació d’un extens epiteli olfactiu a la cavitat nasal.
Un total de 35 esquelets, la majoria amb cranis complets, d’una nova espècie de mamífer marsupial primitiu van ser trobats en roques del Paleocè de Bolívia. La nova espècie, batejada Pucadelphis andinus, ofereix dades importants sobre l’anatomia i les relacions evolutives i ecològiques dels marsupials ancestrals. Aquests exemplars probablement formaven part d’una mateixa població i van morir per un succés catastròfic sobtat. La preservació conjunta d’adults, subadults i juvenils és indicativa d’un comportament gregari, que contrasta amb la vida majoritàriament solitària dels representants actuals d’aquests animals. Tanmateix, la població fòssil mostra un marcat dimorfisme sexual, el qual, sumat al postulat gregarisme, suggereix una gran competició entre els mascles, i poligàmia. En conclusió, les interaccions socials complexes probablement van evolucionar ancestralment i el comportament solitari en els marsupials probablement no és una característica primitiva.
La megafauna dels períodes glacials ha estat tradicionalment associada amb un refredament global durant el Pleistocè, amb adaptacions anatòmiques com ara la gran talla i el pelatge corporal abundant, exemplificats pels mamuts i rinoceronts llanuts. S’ha postulat que aquestes característiques físiques van evolucionar en relació amb l’expansió dels grans casquets de gel. Aquest any, però, es va donar a conèixer la troballa d’un conjunt de mamífers fòssils a l’Himàlaia, que suggereix que alguns grans herbívors van evolucionar al Tibet abans de l’inici de l’Edat del Gel. Així, els hiverns de les regions elevades tibetanes els van servir com a lloc d’adaptació, i durant l’Edat del Gel es van distribuir per Europa i la resta d’Àsia.
Finalment, cal destacar la descoberta de fragments mandibulars humans (probablement Homo sapiens) al sud de la Xina que daten de fa més de 100.000 anys. La importància d’aquestes restes rau en què posen en dubte la hipòtesi prevalent que proposa que els nostres ancestres van migrar de l’Àfrica al final de la darrera glaciació.