Política 2011

Política internacional

L’any 2011 es van mantenir les tendències clau de la geopolítica mundial: a grans trets, la pèrdua de centralitat i hegemonia dels Estats Units i la Unió Europea (UE), que van confirmar, en paral·lel, la influèn-cia creixent i el protagonisme de la gran po­-tència unànimement reconeguda, la Xina, acompanyada pels anomenats BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina) i llur potencialitat econòmica i política. Els EUA i la UE, obsedits per la contenció del dèficit i el pagament del deute, van continuar solucionant la pitjor crisi financera globalitzada i no van assolir gestionar un nou ordre mundial estable sota el seu domini.

Magrib i Orient Mitjà: les primaveres àrabs

Al final del 2010, el suïcidi d’un jove tunisià, que la policia va apallissar i al qual van impedir de vendre fruita al carrer, va ser considerada la guspira de l’esclat de les revoltes àrabs, que va deposar ben Ali del govern tunisià. Van arrencar a Algèria i es van estendre progressivament per Tunísia, Jordània, el Iemen, Síria, Bahrain, Líbia, el Marroc i Oman. Encetades com a “revoltes de la fam”, les protestes van ser protagonitzades pel jovent, els moviments socials i sectors sindicals i polítics. La plaça Tahrir del Caire va esdevenir el símbol democratitzador que va fer caure Hosni Mubàrak a Egipte i que va cedir el poder als militars. Tant a Egipte com a Tunísia, les eleccions posteriors van ser guanyades per forces islamistes. A Líbia, va caure Moammar al-Gaddafi, rere una decisiva intervenció occidental de l’OTAN que havia derivat en guerra civil i la mort per linxament del mandatari.

Mentrestant, a Bahrain, el moviment de protesta va ser esclafat per les forces policials i militars amb l’ajuda de l’Aràbia Saudita. Al Marroc –amb una reforma constitucional davant la pressió del moviment 20 de febrer–, a Jordània i a Oman, el conflicte es va canalitzar per mitjà de dics de contenció institucional, mentre que a Síria el règim va seguir reprimint el malestar popular amb la repressió exercida per les forces armades. Davant un futur encara incert sobre l’abast de les revoltes populars, les potències occidentals van redefinir i ressituar la defensa dels seus interessos, un element clau en una zona que és energèticament estratègica.

Turquia, potència emergent amb capacitat econòmica i lideratge potencial, va veure com Erdoğan resultava reelegit. El país ha esdevingut model de sistema polític i ja juga a ser el protagonista a la regió, desafiant obertament Israel i fent de mitjancer en la majoria de tensions regionals. Ankara, però, continua sense resoldre el conflicte amb la resistència kurda.

Al Pròxim Orient van créixer les tensions internes i externes d’Israel, que es percep aïllat. La UNESCO va admetre com a soci de ple dret Palestina, malgrat que la sol·licitud d’ingrés a l’ONU havia estat rebutjada obertament pel veto dels EUA, mentre que els intents de bastir una aliança internacional contra l’Iran van semblar condemnats al fracàs. Des d’aquesta perspectiva cal traduir els acords entre Israel i Hamàs per a l’alliberament de mil presoners palestins, bescanviats pel soldat israelià Gilad Shalit, segrestat durant cinc anys. En un 2011 en què es va assistir a la reconciliació de les forces polítiques de Hamàs i al-Fatah.

Àsia

El tsunami que el 3 de març va arrasar bona part de les costes nipones va produir a Fukushima l’accident nuclear recent més greu. Lluny d’haver-se solucionat, els perills de radiació romanien al final d’any i el Govern japonès i l’empresa responsable van avaluar encara els danys i els impactes futurs. L’accident va reobrir amb força el debat sobre l’energia nuclear, particularment als països industrialitzats. Alemanya va anunciar un pla de tancament de les centrals, mentre que França s’aferrava al seu programa nuclear.

La Xina, tot i el creixement experimentat, va viure greus problemes en l’àmbit laboral i social, derivats de tensions creixents i l’auge de l’especulació immobiliària i la corrupció política i econòmica, així com les tensions internes amb les minories tibetana i uigur. Res, però, semblava pertorbar o inquietar un règim al qual els centres de poder –EUA, UE, Japó– garanteixen estabilitat econòmica i política. A l’àrea asiàtica, van avançar els processos de democratització. Al juny es va iniciar l’anomenat “Nuremberg cambodjà”, un judici als responsables del genocidi perpetrat durant el règim del khmers rojos, els anys setanta. A Myanmar, la tímida obertura del règim militar va avançar lentament, tal com va denunciar la líder opositora Suu Kyi. Tailàndia va celebrar eleccions i va estrenar nou Parlament, amb majoria del partit opositor de les “camises vermelles”, i va recuperar una certa normalitat política, que les mobilitzacions i els enfrontaments entre faccions havien protagonitzat el darrer lustre.

A mig camí entre Europa i Àsia, Rússia, junt amb Bielorússia i el Kazakhstan, van signar un conveni per a la creació de la Unió Econòmica Euroasiàtica el 2015, que començarà a funcionar amb la posada en marxa d’una unió duanera. A Rússia, els resultats de les eleccions legislatives van ser fortament contestats per milers de persones. L’expresident Gorbatxov va demanar, fins i tot, que es repetissin els comicis. Mentrestant, el resultat oficial va donar majoria al partit de Vladímir Putin i la victòria a Medvédev, encara que va perdre molt suport.

El 18 de desembre va morir Kim Jong Il, fet que va deixar les regnes de Corea del Nord al seu fill Kim Jong Un. El Japó i Corea del Sud van mobilitzar tropes, mentre s’obria un ampli espai per a les especulacions i pronòstics, els més variats dels quals entorn d’un eventual canvi d’orientació política en aquest petit país, el més tancat de tot el món.

Amèrica Llatina

El 2011 va acollir a l’àrea llatina dues trobades internacionals que van mostrar de forma clara l’orientació sobiranista dels nous executius. La primera a l’octubre, amb la celebració de la Cimera Iberoamericana al Paraguai, amb absències destacades com la de Dilma Rousseff, exguerrillera i primera dona que va assolir la presidència del Brasil. La segona, al desembre, a Caracas, amb la constitució oficial de la Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC). En un continent que viu un dels escenaris més esperançadors de les darreres dècades: recuperació de la sobirania, règims democràtics i un creixement econòmic destacable, que permet combatre xacres seculars de pobresa i unes desigualtats socials esdevingudes cròniques. Alhora, es continuen retent comptes amb un passat de dictadures militars: l’Argentina va condemnar diversos caps de la dictadura, com el militar Bignone i els màxims responsables del centre de tortures més gran: l’ESMA. Amb una agenda de renovació política i èxit econòmic, la presidenta Cristina Fernández va ser reelegida amb una folgada majoria. Bolívia, l’Equador, Veneçuela o la victòria d’Ollanta Humala al Perú van confirmar la tendència transformadora al continent, malgrat les diferents tensions internes amb sectors indígenes i sindicals.

A Nicaragua, l’històric Front Sandinista va revalidar el Govern; a Hondures, l’expresident Zelaya va tornar al país i va obrir una alternativa resolutiva al cap d’estat que el va deposar. En canvi, Guatemala va elegir president l’exgeneral dretà Otto Pérez Molina, amb responsabilitats militars durant la guerra.

Menció a banda mereix Mèxic. L’entrada al Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), amb els EUA i el Canadà com a únics socis, no va semblar haver donat bons resultats. Destruït el teixit productiu tradicional, la majoria de la població no troba oportunitats per a sobreviure i el narcotràfic ha esdevingut el sector econòmic més dinàmic. L’Estat, freturant de legitimitat i recursos, no aconsegueix afrontar el creixent poder del crim organitzat, que va assassinar el ministre d’Interior i diverses periodistes crítics. En un context en què el vell Partit Revolucionari Institucional (PRI) va renéixer de les cendres i es va imposar a les eleccions municipals al juliol, prenent posicions per a les properes presidencials.

A Cuba, el Govern i el Partit Comunista van semblar decidits a fer canvis importants al país, que poden transformar l’estructura econòmica i social. Entre aquests, la reducció del funcionariat o l’obertura d’espai per a la iniciativa privada en l’economia, com ara liberalitzar la propietat d’habitatges. Al març van ser alliberats un grup de presos, fet que va semblar una opció per a obrir espais de diàleg amb l’oposició. A Haití, fortament afectat encara per les seqüeles del terratrèmol, les eleccions del març van portar a la presidència Michel Martelly, un cantant nouvingut en política. Abans, l’expresident Préval havia demanat la fi de la missió militar a Haití, exi-gint que l’ajut internacional es dediqués únicament a la reconstrucció del país.

Àfrica

Amb un 98,8% dels vots, oficialment reconeguts, el Sudan del Sud va esdevenir nou Estat independent al mes de febrer. El president sudanès Umar al-Baixir va reconèixer els resultats que clouen un conflicte armat perllongat durant vint anys. A la Costa d’Ivo-ri, la missió de l’ONU va fer complir el resultat de les eleccions, que van donar vencedor Alassane Ouattara; el país, però, continua endinsat en una espiral de violència. A Nigèria, Goodluck Jonathan va ser reelegit president del país més poblat de l’Àfrica, en unes eleccions que la comunitat internacional va considerar “netes” malgrat les denúncies de frau, i els enfrontaments i violència en algunes regions del país. Somàlia, estereotip d’estat col·lapsat i fracassat, continua sent territori dels exèrcits liderats pels “senyors de la guerra”. En un escenari en què una nova crisi d’aliments va afectar milions de persones a la Banya d’Àfrica.

El segrest dels cooperants espanyols Ainhoa Fernández i Enric Gonyalons, i la italiana Rossella Urru, el passat mes d’octubre a Tindouf (Algèria), reivindicat a mitjan desembre pel grup dissident de la cèl·lula terrorista d’al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI), eleva a 50 el nombre de víctimes en aquest tipus d’accions des de l’aparició de la secció magribina d’al-Qaida. L’AQMI, per la seva part, alguns dies després va fer també pública l’autoria del segrest a Mali, al final de novembre, de cinc occidentals, en represàlia per les “agressions de França contra els musulmans als països del Sahel”.

Estats Units d’Amèrica

En política exterior, l’assassinat de Bin Laden va esdevenir l’èxit més gran de la Casa Blanca. Malgrat el valor simbòlic d’una acció militar que va vulnerar la sobirania del Pakistan i va acréixer la tensió i desacord amb Islamabad, el país no va aconseguir sortir de la situació de crisi i punt mort de l’economia, agreujada per la negativa del Partit Republicà –tibat internament pel Tea Party– d’arribar a acords mínims amb el president Obama. El país, en canvi, va veure com renaixia la protesta social, amb el moviment Occupy Wall Street, i es convocaven inèditament vagues generals, enmig d’un clima d’indignació global davant la crisi financera mundial, que, el 15 d’octubre, va derivar en protestes coordinades a 900 ciutats d’arreu del món.

Les tropes nord-americanes van marxar definitivament de l’Iraq, mentre que a l’Afganistan encara mantindran un acord de suport fins el 2024

© DVIDS / Robert Piper

L’anomenat “keynesianisme de guerra”, d’altra banda, va semblar que havia arribat als seus límits, no exclusivament econòmics sinó també polítics. Les tropes americanes van marxar definitivament d’un Iraq ensorrat i sense perspectives immediates de futur, i després d’una ocupació il·legal de nou anys van deixar 4.500 soldats americans i més de 100.000 iraquians morts. A l’Afganistan, malgrat els acords de la conferència internacional celebrada a Alemanya en què el president Karzai va aconseguir un compromís de suport fins al 2024, tampoc no es van albirar perspectives de millora.

La cimera de l’ONU sobre el canvi climàtic, Durban COP17, només va aconse-guir un acord de mínims en el darrer moment: salvar el protocol de Kyoto del 1997 un any més, amb retocs a la baixa, que, d’acord amb els organismes especialitzats, queden molt lluny del que seria necessari. El Canadà, en un gest molt gràfic i sincer, que evidencia la disposició dels països més industrialitzats, va decidir sortir de l’acord directament per estalviar-se el pagament de multes per excés d’emissions de carboni.

En matèria dels principals organismes internacionals, el secretari general de l’ONU, Ban Ki-Moon, va ser reelegit per a un nou mandat, mentre que la FAO va escollir com a nou director general el brasiler José Graziano (exresponsable del programa Fam Zero al Brasil), en una elecció que va ensorrar les expectatives de l’exministre d’Exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos. El premi Nobel de la pau va ser concedit enguany a tres dones: la presidenta de Libèria, Ellen Johnson-Sirleaf, la també liberiana Leymah Gbowee, que van reivindicar els moviments de dones a l’Àfrica i l’Àsia, i la iemenita Tawakkul Karman, que va defensar les revoltes al món àrab.

Primavera Àrab

Es coneix amb el nom de Primavera Àrab l’onada de revoltes, mobilitzacions i protestes sorgides en diversos paï-sos del món àrab durant les darreres setmanes del 2010 i el primer trimestre del 2011. El concepte “primavera” ha estat emprat per analogia amb la primavera dels pobles que es va produir a Europa l’any 1848. En canvi, no s’aplica per definir els fets que es van produir al món àrab a partir del final de març d’aquest any. Altres termes emprats per a denominar aquesta successió de protestes populars són: “despertar àrab” o, simplement, “revoltes àrabs”.

La immolació de Mohamed Bouazizi, el 17 de desembre a la localitat tunisiana de Sidi Bouzid, es pren com a inici simbòlic de la Primavera Àrab. Bouazizi, que havia estat agredit per la policia per protestar perquè li havien confiscat el carret amb el qual venia fruita i verdura, va decidir immolar-se davant de les oficines governamentals en un acte desesperat de protesta i denúncia per la precarietat de les condicions de vida i pels abusos de les autoritats. Arran d’aquest acte desesperat, es van produir protestes al centre i a l’oest de Tunísia, que van ser durament reprimides per la policia. La brutalitat policial va augmentar la indignació de la població i les protestes es van estendre arreu del país. Davant d’unes manifestacions massives que arribaven a la capital i de la negativa de les forces armades de reprimir la població, el president Zine el Abidine ben Ali va fugir del país i així es va iniciar la transició cap a la democràcia.

Inspirats per l’èxit de l’aixecament a Tunísia, els ciutadans de molts països del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà van perdre la por de protestar i es van convocar mobilitzacions arreu. Egipte va ser l’escenari d’una de les mobilitzacions més massives, amb epicentre a la plaça Tahrir, que, després de 18 dies de protestes contínues, va aconseguir la dimissió de Hosni Mubàrak. Al Iemen, a Bahrein, a Síria i a Líbia les manifestacions van ser reprimides de manera brutal, mentre que a Algèria, l’Aràbia Saudita, Jordània, Oman o el Marroc els governs van optar per augmentar els subsidis i la contractació en el sector públic i per prometre reformes polítiques. En el cas de Líbia, els xocs entre opositors i el règim de Gaddafi van degenerar en un conflicte obert amb intervenció internacional.

Les protestes que es van repetir durant el primer trimestre del 2011 a la immensa majoria de països àrabs eren fruit d’un malestar popular causat pel deteriorament de les condicions de vida, per l’augment dels preus de productes de primera necessitat, per unes notòries desigualtats socials i territorials, per la vulnerabilitat i frustració d’expectatives de la joventut millor formada de la història del món àrab, pels alts nivells de corrupció, per una erosió de la legitimitat dels règims polítics i pels abusos en forma de repressió i arbitrarietat dels poders públics. La conflictivitat social feia anys que es manifestava per mitjà de vagues, de mobilitzacions de col·lectius professionals, de denúncies per frau electoral i de demandes de respecte de les llibertats fonamentals. Tanmateix, mai fins el 2011 els moviments de protesta havien adquirit prou suport popular per fer caure dirigents com Mubàrak o Ben Ali o per forçar els governs a prometre reformes substancials.

Els manifestants que van prendre els carrers del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà no solament compartien reivindicacions sinó també una nova manera de protestar. Aquesta estratègia es va caracteritzar per l’ocupació persistent de l’espai públic, la resistència pacífica, la no-identificació amb un determinat corrent polític, les mobilitzacions multitudinàries en dies assenyalats i l’ús massiu de noves tecnologies i nous espais comunicatius. Per mitjà de les xarxes socials com Twitter i sobretot Facebook, de blocs i d’altres instruments digitals, els activistes van aconseguir crear canals de comunicació i mobilització menys vulnerables a la censura governamental, i també va augmentar l’impacte internacional de les seves accions. Les noves tecnologies de la informació, en les quals es podrien incloure la consolidació de les cadenes àrabs per satèl·lit com Al-Jazira, van tenir un paper d’amplificador i accelerador de les protestes. Conscients d’aquesta amenaça, els règims de la regió hi van respondre amb polítiques de censura, apagades informatives i repressió contra blocaires, activistes i manifestants.

Unió Europea

La crisi econòmica europea va estar marcada per les directrius de l’eix París-Berlín de Sarkozy i Merkel

© Unió Europea

Durant tot l’any, la recapitalització d’una banca que va semblar una màquina de digerir diners públics, el reforç del fons de rescat que a cada nou envit es va mostrar més insuficient, la cobertura de les pèrdues dels bancs arran dels successius rescats de Grècia i la governança econòmica dels estats de l’eurozona van ser la fatal lletania de les institucions europees i dels dos estats que van poder capitanejar el procés i imposar les seves receptes: Alemanya i França. I entre tots aquests maldecaps, sempre un denominador comú: salvar la banca privada europea, clau de volta del model de desenvolupament de les economies de capitalisme avançat però alhora principal responsable del desastre.

Així, les successives cimeres de caps d’estat i de govern convocades durant l’any van anar dirigides a assegurar aquest propòsit mitjançant tres objectius marcats per l’eix París-Berlín: introduir limitacions d’ordre constitucional en els ordenaments dels països membres per tal de posar límits estrictes al dèficit i l’endeutament; establir una Europa de tres velocitats en què la velocitat més baixa deixaria de gaudir de dret de vot si no acomplia amb els criteris de convergència, i introduir mecanismes jurisdiccionals però també administratius per imposar mesures fulminants als estats incomplidors. En la cimera de caps d’estat i de govern de desembre del 2010, els estats membres van acordar reformar el tractat de Lisboa per tal de crear un mecanisme permanent que, en forma de fons de rescat, permetés socórrer països amb greus dificultats financeres, a canvi d’estrictes condicions d’ajuts estructurals. També durant aquesta cimera es va posar sobre la taula la possibilitat d’emetre els anomenats eurobons –emissions de deute públic a compte de la solvència del conjunt de la zona euro–, proposta que ben aviat es va mostrar farcida d’ingenuïtat arran de l’oberta oposició d’Alemanya i França, renuents a cedir credibilitat a les qüestionades i a sobre endeutades economies dels membres amb més dificultats financeres. Tanmateix, i malgrat les positives previsions dels governants d’Europa, lluny d’escampar, la pitjor part de la tempesta encara estava per arribar. Ja al gener, el deute públic d’Espanya, Portugal i Itàlia va començar a patir noves pressions en els mercats de divises, i la Comissió Europea va reaccionar amb una proposta d’ampliació i flexibilització del fons de rescat, el mateix que s’havia aprovat un mes enrere, alhora que es van aprovar unes directrius anomenades “de creixement i ocupació”. El correlat a la proposta de la Comissió per a modular i engreixar el fons de rescat va venir en forma de proposta a favor de l’anomenat pacte per la competitivitat, que per primer vegada va dibuixar les directrius del model franco-alemany per a sortir de la crisi: prohibició d’indexació de salaris a la inflació, constitucionalitzar els límits d’endeutament, harmonitzar l’impost de societats, reconeixement de diplomes acadèmics, augment de l’edat de jubilació i establir un mecanisme de resolució de crisis per als bancs. En la cimera de caps d’estat i de govern celebrada al mes de març, el pacte de competitivitat va quedar convertit en la nova guia espiritual de les polítiques europees en forma d’un text no normatiu batejat com pactedel’euro a la firma del qual Merkel va supeditar el suport als rescats de Grècia i, eventualment, Portugal. Naturalment cap d’aquests acords no va aconseguir evitar l’ensorrament de l’economia portuguesa, que a mitjan març va exigir destinar 78.000 milions del fons de rescat per evitar la fallida de l’euro; ni poc temps després la confirmació que Grècia necessitaria ja no tan sols una segona línia de crèdits, sinó una radical reestructuració o condonació del deute grec. L’eix francogermànic, no obstant això, va jugar durant cinc mesos –el rescat no va arribar fins el mes d’octubre– a imposar a la població grega condicions cada vegada més estrictes en forma d’ajustos estructurals, amb la finalitat de no afectar els interessos de la seva banca privada, principal tenidora de deute sobirà grec i va obrir l’interrogant de si el que s’havia de salvar era Grècia o la banca privada francesa i alemanya. Qüestió que, de fet, va quedar resolta quan, aprovat finalment el rescat –acompanyat d’una condonació del 50% però també d’unes condicions socialment draconianes–, el primer ministre grec va anunciar la convocatòria d’un referèndum entorn de les condicions imposades. La immediata i virulenta reacció de Berlín i París va obligar Papandreu a recular, i finalment va renunciar el càrrec en favor d’un govern tecnocràtic que va acceptar el pla de rescat. Els primers dies d’agost es va pujar un nou esglaó en la crisi quan el Banc Central Europeu, contra el parer d’Alemanya i França, es va veure obligat a intervenir per rescatar en última instància les economies espanyola i italiana, a punt de fer fallida per la impossibilitat d’emetre nou deute amb garanties de devolució. Però les línies mestres ja estaven marcades des del pacte de l’euro i els importants acords assolits durant la cimera de caps d’estat i de govern del mes de juliol i, especialment, en la del 9 de desembre. Secundats pels estats de la zona euro i la majoria dels que no en formaven part, Alemanya i França van acordar un nou règim fiscal per a la Unió que s’havia de reflectir en una reforma del tractat de Lisboa i altres documents. Per tal d’evitar el descontrol en la despesa d’alguns dels estats que en bona part havia estat el causant de la difícil situació de la moneda única, es van establir mecanismes de control: el dèficit estructural dels estats membres no havia de superar per mandat constitucional el 0,5%, i s’activarien sancions automàtiques per als que superessin el 3% del dèficit ordinari. Es va facultar la intervenció de la Comissió Europea en els pressupostos dels estats incomplidors, que podia obligar a modificar-los si calia. En la cimera es va acordar també establir un fons de rescat ampliat i permanent. La presa de decisions va adoptar la forma de majoria qualificada (85%), cosa que permet a francesos i alemanys mantenir el dret de vet però no per a la resta de socis. El nou text, que en principi s’havia d’anomenar 17+ (en referència als membres de la zona euro i als que no hi figuraven però que s’hi podien afegir) havia de completar-se al març del 2012. La disciplina fiscal imposada en l’esborrany va provocar un fort rebuig del Govern britànic, que va veure amenaçada la viabilitat del seu sistema financer molt globalitzat centrat en la City de Londres, i es va autoexcloure de l’acord. La resta dels estats membres hi van donar suport (alguns, com Suècia, Txèquia i Hongria, amb matisos). A banda, l’única discrepància rellevant va ser la d’emissió d’eurobons, la qual Alemanya es va negar rotundament a acceptar.

En aquest context, va quedar clar que molt poca transcendència podrien lluir les presidències semestrals de països com Hongria, primer, i Polònia després, desbordades per la crisi del deute sobirà i que va deixar en segon terme qualsevol planificació que no preveiés mesures d’urgent rescat de les institucions europees mateixes o de la moneda única. En aquest sentit, els plans de la presidència hongaresa es van adequar al context proposant en primer terme dos objectius com l’aprovació d’un nou sistema reforçat de sancions per als països amb dèficit i desequilibris excessius, així com concloure les negociacions sobre el fons de rescat permanent per a països insolvents de la zona euro. També es va fixar com una de les seves prioritats la qüestió energètica, i a tal fi va convocar una cimera de caps d’estat que es va celebrar el 4 de febrer amb la finalitat de tractar noves interconnexions considerades imprescindibles per a crear una mercat europeu. Finalment, un altre dels objectius va ser la creació d’una patent única europea que, no obstant això, hauria de portar-se a terme sense l’acord d’Espanya i Itàlia, que s’hi van oposar perquè consideraven que discriminava les seves llengües d’Estat ja que les patents només es podrien tramitar en anglès, francès i alemany. Aquesta iniciativa va ser novament impulsada per vint-i-cinc estats membres i la Comissió, malgrat la decisió en contra del Tribunal de Justícia de la UE que es va oposar a la implantació d’un tribunal europeu de patents, un dels tres pilars del pla, juntament amb el règim lingüístic i el reglament comú. La presidència hongaresa va veure com les seves projeccions s’esquinçaven arran de les revoltes polítiques al Magrib, rebatejades com primavera àrab, i la crisi nuclear provocada per la fusió del nucli de la central de Fukushima que va posar en qüestió les ràpides conclusions que es van assolir sota el comandament alemany a la cimera de caps d’estat i de govern del mes de febrer dedicada en exclusiva a la qüestió energètica.

El punt més important tractat durant la presidència polonesa de la Unió Europea va ser el procés d’ampliació que té pendent amb la incorporació de Croàcia el 2013

© Unió Europea

Per la seva banda, Polònia va haver d’afrontar en primer lloc l’aprovació del pressupost europeu per al període 2014-2020, en un marc que d’entrada li era favorable perquè era l’únic país europeu que ha mantingut el creixement econòmic durant els darrers anys. Així mateix, l’altre expedient important sobre la taula polonesa va ser l’ampliació de la UE, pendent d’incorporar Croàcia el 2013, i les controvertides negociacions amb Sèrbia. En aquesta orientació del procés d’ampliació, la principal fita de la presidència va ser la cimera de l’associació oriental al final de setembre i la conclusió d’un important acord comercial amb Ucraï-na. Amb poc a fer entorn de la crisi de l’euro pel fet de no formar part de la zona euro, la presidència polonesa es va veure completament ofegada per l’agreujament de la crisi del deute i de l’euro mateix, tot i que va fer petits avenços, com ara l’anunci del desembre sobre la conclusió definitiva del procés d’aprovació del reglament de patent única europea per al març del 2012.

Països Catalans

L’any 2011, la política als Països Catalans va estar marcada per les eleccions generals a l’Estat, les municipals i les parlamentàries a València i les Illes Balears, i també pels problemes de finançament i les retallades pressupostàries, especialment evidents a Catalunya.

Catalunya

En les eleccions municipals del 22 de maig, CiU va superar per primera vegada el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), després d’obtenir un total de 774.902 vots a tot Catalunya, mentre que els socialistes en van aconseguir 718.654, xifres que es corresponien a un total de 3.848 regidors per a la federació nacionalista, mentre que el PSC n’obtenia 2.109. Per darrere van quedar Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb 1.382 regidors; el Partit Popular (PP), amb 473; Iniciativa per Catalunya (IC-V), amb 398; la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), amb 101, i Plataforma per Catalunya (PxC), amb 67.

Pel que fa a les capitals de província, CiU va guanyar per primera vegada en la seva història a Barcelona i Girona, on va trencar l’hegemonia del PSC, que va mantenir les alcaldies de Tarragona i Lleida. A Barcelona, el convergent Xavier Trias va vèncer i va obtenir 14 regidors, mentre que l’alcalde sortint, el socialista Jordi Hereu, en va obtenir 11, el PP 9, Iniciativa 5 i ERC 2. A Girona, la victòria va ser per al també convergent Carles Puigdemont, el qual aconseguí 10 regidors. El PSC, per la seva banda, es va quedar amb 7, el PP i la CUP en van assolir 3 cadascun, mentre que Iniciativa en va obtenir 2. A Tarragona i Lleida, van guanyar els socialistes: Josep Fèlix Ballesteros va formar un govern en minoria a Tarragona, amb 12 regidors, mentre que el també socialista Àngel Ros va obtenir la majoria absoluta a Lleida amb 15 representants. A la capital de la Terra Ferma, CiU i PP van empatar a 6 regidors cadascun, mentre que a Tarragona l’empat entre aquestes formacions polítiques va ser a 7 regidors.

Altres fets destacables d’aquestes eleccions van ser la victòria del PP a Badalona, on el popular Xavier García Albiol es va convertir en el nou alcalde. La campanya electoral d’aquest polític, que representants de les altres forces polítiques i de comentaristes destacats van titllar de xenòfoba, va ser novament motiu de controvèrsia quan CiU, adduint el respecte a la força més votada, es va negar a aliar-se amb altres partits per barrar el pas al PP, el qual va constituir un consistori amb minoria. En relació amb el creixement del sentiment antiimmigratori, va ser destacat l’augment de la xenòfoba Plataforma per Catalunya a l’àrea metropolitana de Barcelona. També cal esmentar les victòries convergents a Manresa, Olot, Mataró, Molins de Rei, Igualada i Vilanova i la Geltrú, ciutats que durant molts anys van estar governades pel PSC. A Castelldefels i a Badalona, unes ciutats tradicionalment socialistes, el PP va ser el partit més votat i va formar un govern en minoria.

Els resultats obtinguts en aquestes eleccions van fer que per primera vegada la Diputació de Barcelona no quedés en mans dels socialistes, ja que un pacte de govern entre CiU i el PP van convertir l’alcalde de Martorell, el convergent Salvador Esteve, en el primer president de la Diputació no socialista. D’aquesta manera, i per primera vegada, les quatre diputacions catalanes van estar controlades per CiU.

D’altra banda, a les eleccions generals celebrades el 20 de novembre, CiU va sorprendre i va guanyar per primera vegada a Catalunya, després d’obtenir un total de 16 diputats, enfront dels 10 de l’anterior legislatura. El PSC es va quedar amb 14, el PP en va aconseguir 11, mentre que Iniciativa i ERC en van assolir 3 cadascun. La desfeta socialista va ser molt important, ja que van passar de 25 diputats a 14. A més de CiU, les altres dues formacions que també van treure bons resultats van ser el PP, que va passar de 8 a 11 i Iniciativa, que va passar d’1 a 3. ERC va mantenir els seus 3 diputats a Madrid. Pel que fa a les províncies catalanes, CiU va guanyar a Girona, Lleida i Tarragona, mentre que el PSC només va ser capaç de vèncer a Barcelona.

L’acció de govern de l’executiu de Convergència i Unió l’any 2011 es va centrar en les mesures de sanejament de les finances de la Generalitat davant l’impacte de la crisi financera global iniciada el 2008. Com a resultat d’aquesta crisi, a la qual s’afegiren l’agreujament de les conseqüències de l’esclat de la bombolla immobiliària i el dèficit fiscal, la situació de la hisenda pública a Catalunya va empitjorar substancialment: el 2010 es va tancar amb un deute del 16,2% i un dèficit del 4,1%, en comparació del 7,5% i el 0,6%, respectivament, del 2007, l’any anterior a l’inici de la crisi, i al novembre del 2011 l’atur es va situar en el 16,1% de la població activa catalana. Al mes de gener, el president Artur Mas va presentar el seu pla de xoc, que comprenia accions fins el 2013. Dissenyat i pilotat pel conseller d’economia Andreu Mas-Colell, l’objectiu del pla se centra en l’estalvi, el rellançament de l’economia i l’augment i optimització dels recursos de l’administració, d’acord amb les directrius marcades per la Unió Europea (UE), els mercats i les institucions financeres internacionals i, d’una manera més conflictiva, també de l’Estat espanyol. En relació amb el 2010, la reducció de la despesa el 2011 va ser del 10%, que retrocedeix, doncs, a nivells del 2006, i la prevista per al 2012 va ser inicialment també del 10%, bé que en aprovar-se els pressupostos el dia 20 de desembre va ser finalment del 0,7%

El fre i l’estalvi en la despesa de l’administració pública van afectar sobretot la sanitat i l’educació, que consumien al voltant del 70% del pressupost. Es van eliminar també una vintena de direccions generals i es van reduir substancialment diversos organismes públics, com ara el CONCA. Posteriorment, es van anunciar també reduccions als mitjans de comunicació públics catalans. Al mes d’octubre es va anunciar l’eliminació de la paga extra de Nadal per als membres del Govern –uns 350 alts càrrecs, equivalents a més d’1,8 milions d’euros d’estalvi–. En la mateixa línia, també es va aprovar la reducció de les pagues dels diputats, de l’assignació als grups parlamentaris, el número de cotxes oficials, etc. Per tal de reforçar l’eficiència i l’estalvi en el sector públic, el Govern va anunciar mesures com ara l’eliminació dels dies de lliure disposició dels funcionaris i les reduccions de sous i, de cara a l’augment d’ingressos, es van anunciar també increments en el preu del transport públic i en les taxes universitàries, entre d’altres. Per tal de refinançar el deute, el Govern va fer una segona i una tercera emissió de bons (a l’abril i a l’octubre), després de la del Govern tripartit al novembre del 2010. També va suggerir la instauració d’algun tipus de copagament sanitari (“tiquet moderador”) i de gravamen sobre els carburants.

Totes aquestes mesures van comportar fortíssimes tensions, tant per part dels col·lectius de funcionaris, com també dels usuaris afectats per les retallades, tensió que es va reflectir al Parlament i en les relacions amb el Govern central. Pel que fa al primer aspecte, es van succeir les mobilitzacions protagonitzades pels professionals de la sanitat i l’ensenyament, i els consellers de les àrees respectives, Boi Ruiz i Irene Rigau, van ser el punt de mira de les seves ires. Al Parlament, van ser especialment agres els intercanvis de retrets entre els partits de l’esquerra, fins el 2010 integrants dels dos governs tripartits, i el Govern. Els primers van acusar la Generalitat de fer recaure el pes de les retallades en les classes mitjanes i baixes i eximir-ne les altes, i d’estar executant un pla per a desmantellar l’estat del benestar. Com a argument, van esmentar la supressió de l’impost de successions, que el Govern va tramitar amb el suport del PP, i que significava deixar d’ingressar uns 102 milions d’euros. El Govern va replicar adduint l’endeutament desproporcionat en què van incórrer els governs tripartits i, en relació als retrets procedents del PSC, la contradicció entre la seva posició contrària a les retallades i les pressions del Govern del PSOE de reduir encara més el dèficit català.

Va ser per aquest motiu que les relacions de la Generalitat amb el Govern del PSOE van esdevenir una font constant de friccions: a l’abril el conseller d’economia Andreu-Mas Colell va anunciar que Catalunya acabaria l’any amb un dèficit superior al 2%, declaració que contradeia l’exigència del Govern central de no superar l’1,3%. Al setembre, el Govern va aprovar la llei catalana d’estabilitat pressupostària que limitava la despesa de la Generalitat, fixada en el 0,14% del PIB el dèficit màxim per al 2018, amb la qual es va avançar a la llei estatal d’estabilitat pressupostària que haurien de pactar el PSOE i el PP al juny del 2012 com a resultat de la reforma de la Constitució espanyola aprovada al setembre del 2011.

Finalment, també cal fer esment de la polèmica reclamació de la Generalitat de 759 milions d’euros a l’Estat en concepte d’infraestructures previstos a l’Estatut d’Autonomia del 2006, import que l’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero en funcions es va negar a satisfer. Davant d’aquesta postura, el Govern de CiU va amenaçar amb la convocatòria d’un referèndum pel Pacte Fiscal que, d’altra banda, constituïa el seu gran objectiu en la legislatura i, en una iniciativa més immediata, la reclamació del pagament per la via judicial.

Les mobilitzacions contra les retallades, d’altra banda, es van superposar a l’esclat del moviment dels anomenats indignats que, estès des de Madrid a nombroses ciutats grans i mitjanes de l’Estat a partir del 15 de maig, van protestar contra el que consideraven el predomini del gran capital i les finances i un món polític qualificat d’endogàmic i allunyat dels interessos reals dels electors. A Catalunya, van tenir especial visibilitat les acampades (ocupació perllongada d’espais públics amb tendes de campanya) a la plaça de Catalunya, que es van allargar fins al mes de juny. Els incidents en l’intent dels mossos d’esquadra de desallotjar els acampats van ser motiu d’una controvèrsia protagonitzada pel conseller d’interior Felip Puig, però la imatge del moviment va patir un fort descrèdit el 15 de juny quan un grup d’activistes van increpar violentament els diputats que intentaven accedir al Parlament de Catalunya.

Les tres victòries successives de CiU des de les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2010, i dels mals resultats del PSC i Esquerra, van propiciar la renovació de les respectives cúpules.

Oriol Junqueras va ser escollit nou president d’ERC, mentre que Marta Rovira va passar a ser-ne la nova secretària general

© Esquerra Republicana de Catalunya

Pel que fa a ERC, el 17 de setembre es va celebrar el congrés del partit que en va elegir la nova direcció i Oriol Junqueras com a nou president, amb el 92% dels vots dels assistents, i Marta Rovira com a secretària general. L’escriptor Alfred Bosch va ser elegit en primàries candidat al Congrés dels Diputats, amb el 65% dels vots, mentre que l’antic diputat, Joan Ridao, en va obtenir el 30%. Dos dies més tard, Junqueras va anunciar el trencament de l’aliança de l’Entesa, amb el PSC i Iniciativa, per al Senat, i també que el metge Moisès Broggi seria el cap de cartell per ERC. Altres fets destacats al voltant del món independentista d’Esquerra van ser l’anunci de Josep-Lluís Carod-Rovira d’abandonar la formació, al·legant males relacions amb la direcció presidida per Joan Puigcercós. Al final d’agost, va morir l’històric dirigent republicà Heribert Barrera als 94 anys. Un altre fet destacat va ser l’entesa entre Joan Laporta i el republicà Jordi Portabella a Barcelona per signar un pacte per a les eleccions municipals a la capital catalana. Anteriorment, Laporta havia decidit trencar amb el grup parlamentari Solidaritat per la Independència, i va passar a ser diputat no adscrit del grup mixt.

Pere Navarro, alcalde de Terrassa, va ser escollit nou líder del PSC

© Partit Socialista de Catalunya

La derrota socialista a les eleccions al Parlament català del 2010 va significar el tret de sortida per buscar el substitut de José Montilla, el qual al desembre va ser designat senador pel Parlament de Catalunya, pel fet de de ser secretari general de la formació. Durant tot el 2011, es van produir moviments per part de destacats membres del partit, per tal de postular-se en el congrés dels socialistes catalans celebrat al desembre. Així, el primer a fer-ho va ser el diputat Miquel Iceta, després l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena, i els actuals alcaldes de Lleida, Àngel Ros, i de Terrassa, Pere Navarro. Finalment, durant la celebració del congrés del PSC al desembre, Navarro en va sortir elegit com a nou líder del partit amb un 73% dels vots dels delegats enfront del 25% del seu adversari, Joan Ignasi Elena.

El 2011 van tenir lloc les darreres consultes sobre la independència de Catalunya. Al gener, Terrassa va celebrar consulta amb una participació de l’11,4% de la població. El 31 de març, el president Artur Mas va anunciar que havia votat en la consulta sobiranista a la seu d’Òmnium Cultural. També ho va fer l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, que va fer explícit el sentit afirmatiu del seu vot. El 10 d’abril es va celebrar la consulta a Barcelona (que havia tingut les prèvies al febrer i al març de Gràcia i Nou Barris, amb participacions del 33% i del 12%, respectivament). La participació va arribar al 18%, percentatge que els organitzadors van qualificar d’èxit. En el balanç final de les consultes, la participació va ser del 18% del padró conjunt dels 549 municipis catalans (dels 947 totals), amb el 92,2% de vots afirmatius, el 6% negatius i la resta en blanc o nuls.

País Valencià

Al País Valencià, l’actualitat política del 2011 va estar dominada per la dimissió del president de la Generalitat Francesc Camps i el seu subsegüent processament.

Al mes de febrer, la fiscalia anticorrupció li va imposar una multa de 41.000 euros per un delicte de suborn continuat pel fet d’haver acceptat regals en forma de vestits, dins la trama coneguda pel “cas Gürtel”. Tant des del PSOE com des de la societat civil, es va exigir, sense resultats, a Mariano Rajoy l’expulsió de Camps del Partit Popular i la destitució del seu càrrec, però inicialment el president popular va fer costat al president valencià. Mentrestant, es van investigar altres possibles irregularitats, com ara si Camps havia fet pagaments il·legals a l’arquitecte Santiago Calatrava, arran d’una denúncia que va presentar Esquerra Unida per un edifici que no s’havia arribat a construir.

El 15 de juliol el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià va decretar l’obertura de judici oral per un presumpte delicte de suborn continuat impropi contra Francesc Camps. A causa d’això, va haver de pagar una fiança de 50.000 euros i a més no va poder presentar-hi recurs. La situació va començar a ser insostenible per a Camps, i el dia 20 va dimitir tot i proclamar la seva innocència. Tanmateix, va ser inclòs al Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana, decisió que va ser molt criticada pels partits de l’oposició. Finalment, el 12 de desembre es va iniciar el judici per un presumpte delicte de suborn i participació en una trama de corrupció.

Albert Fabra, alcalde de Castelló, va esdevenir el nou president del País Valencià, després de la dimissió de Francesc Camps

© Generalitat Valenciana

Una vegada Camps va dimitir, l’alcalde de Castelló, Albert Fabra, es va convertir en el nou president de la Generalitat Valenciana i va prendre possessió del càrrec el dia 26. En iniciar el seu mandat, Fabra va mostrar una actitud més dialogant que el seu predecessor envers l’oposició valencianista. Entre altres qüestions, el nou conseller d’educació Josep Císcar, successor del polèmic Alejandro Font de Mora (el qual havia dimitit el càrrec un mes abans que ho hagués fet Camps) es va comprometre amb els sindicats i les organitzacions de professionals de l’ensenyament, aglutinats entorn de l’associació Escola Valenciana, a revisar el decret del trilingüisme anunciat al mes de maig, pel qual es bandejava en la pràctica l’ensenyament en valencià.

Coherent amb manifestacions anteriors, Fabra també va adoptar una actitud molt menys bel·ligerant en la qüestió dels repetidors per a la recepció de TVC, els quals Acció Cultural del País Valencià es va veure obligada a desactivar totalment el 17 de febrer. La fi de les emissions posava punt i final a més de dos anys d’assetjament polític i judicial i unes multes d’una quantia que amenaçava ofegar econòmicament l’entitat, bé que la meitat dels prop de 600.000 euros havia estat pagada per subscripció popular. El nou president es va comprometre a estudiar una reciprocitat viable entre TV3 i Canal9. D’altra banda, l’admissió a tràmit al setembre de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per part del Congrés dels Diputats, que reclamava el restabliment de les retransmissions emparant-se en la directiva europea “Televisió sense Fronteres” va representar una nova possibilitat de solució al tancament.

Fabra també va reforçar l’aposta pel Corredor Mediterrani. Els contactes amb les diverses administracions dels territoris afectats, iniciats a l’agost, van culminar en la declaració de la Comissió Europea del 19 d’octubre favorable a incloure el Corredor Mediterrani a la Xarxa Bàsica Transeuropea de Transports com a infraestructura prioritària. Els presidents de les comunitats autònomes del País Valencià, les Illes Balears, Catalunya i Múrcia van escenificar l’aposta conjunta valorant-ne positivament la declaració.

L’any 2011 va ser també un any crucial per al sector bancari valencià, que definitivament va perdre el seu caràcter autòcton: al gener, Bancaixa va començar a operar dins del grup Bankia, liderat per Caja Madrid. El Banc de València, per la seva banda, va ser intervingut pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) per la seva situació de quasi fallida arran de l’esclat de la bombolla immobiliària. Finalment, al juliol la Caixa d’Estalvis del Mediterrani també va ser intervinguda pel FROB i finalment adjudicada al Banc de Sabadell al desembre.

Al País Valencià, Compromís va aconseguir en solitari 7 diputats al Parlament

© Compromís

En les eleccions a les Corts Valencianes i a les generals, la victòria del PP va ser inqüestionable, malgrat els casos de corrupció. En les eleccions valencianes del 22 de maig, celebrades conjuntament amb les municipals, els populars van aconseguir un total de 55 escons, mentre que el PSOE en va obtenir 33. El partit Compromís, que per primera vegada es presentava sense Esquerra Unida, va aconseguir 7 representants, mentre que aquest darrer en va obtenir 5. L’administració local va continuar també sense grans canvis el lideratge popular. Aquesta tendència es va repetir en les eleccions generals del 20 de novembre, en les quals el PP va aconseguir un total de 20 escons, mentre que el PSOE es va enfonsar i només n’obtingué 10. La desfeta socialista va beneficiar, però, tres forces minoritàries al País Valencià: Esquerra Unida, Unión, Progreso y Democracia i Compromís, amb un escó per a cadascun.

Illes Balears

En les eleccions al Parlament balear del 22 de maig, el Partit Popular presidit per Josep Ramon Bauzá va aconseguir 35 diputats i va assolir la majoria absoluta. Els socialistes de Francesc Antich van obtenir 14 diputats, i d’aquesta manera van perdre el Govern balear. En les eleccions generals del mes de novembre es va repetir aquest predomini i el PP va aconseguir 5 dels 8 escons en joc, amb la qual cosa es va posar fi a l’habitual empat a quatre amb el PSIB-PSOE. Aquests van ser els millors resultats obtinguts pel PP en tota la seva història en uns comicis generals, perquè els populars van ser la formació més votada a tots els municipis de les Illes, menys a Capdepera, on van perdre per només vuit vots.

Tanmateix, els casos de presumpta corrupció relacionats amb els populars van continuar durant tot l’any. Al mes de gener, l’actor José Luis Moreno, imputat al cas Palma Arena, va ser acusat de subornar l’expresident Jaume Matas a canvi de la concessió de programes a la televisió autonòmica. El cas Palma Arena, però, va assolir un ressò amplificat des de diverses fonts des del moment en què es va vincular el duc de Palma, Iñaki Urdangarin, amb aquest escàndol per mitjà de la consultora Instituto Nóos.

Una altra formació, Unió Mallorquina (UM), també va haver de respondre davant la justícia: al mes de gener, es va trobar implicada en un nou cas de corrupció que va comportar la detenció de quatre persones per un desviament de més d’un milió d’euros al Consell de Mallorca. Al final de febrer, un altre cas de corrupció va esquitxar UM i la Guàrdia Civil va detenir tres membres més acusats de finançament il·legal; es va registrar la seu i es va investigar una trama de contractació per mitjà d’una empresa municipal d’informadors mediambientals amb l’objectiu de captar afiliats i vots. Al mateix mes, l’exconseller d’Esports balear, Mateu Cañellas, també d’Unió, va ser detingut per estar presumptament implicat en un altre cas de corrupció de la formació. A causa de tot això, la nova direcció d’UM va decidir, al mes de març, dissoldre el partit i refundar-lo amb el nom de Convergència de les Illes Balears, liderat per Josep Melià, fill del polític del mateix nom actiu durant la transició democràtica. Tot i no obtenir representació al Parlament de les Illes Balears, va ser la segona força pel que fa al nombre d’ajuntaments.

En accedir al càrrec el nou Govern, les primeres iniciatives es van encaminar a prioritzar l’estalvi en l’Administració, seguint les directrius generals de la UE i la direcció del PP. L’estalvi, d’altra banda, va ser el motiu adduït en l’anunci d’una reducció del català a l’Administració i els mitjans públics a través d’una possible modificació de la llei de normalització lingüística a les Illes, cosa que va suscitar la rèplica immediata de l’Obra Cultural Balear. Al desembre, el nou Govern va clausurar Televisió de Mallorca, emissora creada el 2005, i va anunciar la retallada d’IB3, especialment en les pel·lícules doblades al català. En un sentit contrari, a l’octubre va refermar la col·laboració amb l’Institut Ramon Llull. Al desembre, però, atià la castellanització dels topònims de les Balears.

Andorra

El bloqueig a la governabilitat a conseqüència de l’empat al Consell General entre els partits de Govern i de l’oposició es va manifestar amb tota la contundència en la impossibilitat d’aprovar els pressupostos. Davant l’atzucac, el cap del Govern andorrà, Jaume Bartumeu, va convocar a mitjan febrer eleccions anticipades per al 3 d'abril. Amb una participació del 74,1% del cens, el resultat va donar una victòria clara als liberals de centredreta, que en aquesta ocasió es van presentar amb el nom de Demòcrates per Andorra (DA), amb 21 dels 28 escons, mentre que els socialdemòcrates n’obtingueren tan sols 5. El partit parroquial Unió Laurediana (amb coalició amb els liberals) va aconseguir els dos escons restants. El líder de DA, Antoni Martí, va ser investit nou cap de Govern.

Una de les primeres mesures del nou Govern va ser la signatura d’un conveni amb la UE, el 30 de juny, que permetia al Principat encunyar euros andorrans a partir del 2013, a canvi d’aplicar la legislació bancària i financera europea, col·laborar en la lluita contra el blanqueig i l’evasió fiscal i acatar les decisions del Tribunal de Justícia europeu en cas de litigi entre ambdues parts.

El 4 de desembre es van celebrar les eleccions als comuns que, amb una participació del 64,7%, van confirmar el predomini aclaparador de DA, que va guanyar clarament en quatre de les set parròquies, tot i que a Encamp i Ordino es va presentar coa-litzat amb dues formacions locals, Units pel Progrés i Acció Comunal d’Ordino.

D’altra banda, continuant amb el procés de reforma del règim fiscal andorrà, al febrer del 2011 es va aprovar el decret de constitució de la Comissió per a la creació de l’Agència Andorrana Fiscal i de Fronteres amb l’objectiu de remodelar els impostos indirectes d’Andorra i implantar un impost de valor afegit.

Catalunya del Nord

Artur Mas va visitar Perpinyà per primer cop com a president per assumir la presidència de l’euroregió Perpinyà-Mediterrània de la mà del president del Llenguadoc-Rosselló, Christian Bourquin

© Generalitat de Catalunya

Al setembre, l’exalcalde de Perpinyà i independent Joan Pau Alduy va perdre, després de deu anys, l’escó de senador en les eleccions a aquesta cambra. Van ser elegits a la cambra alta Christian Bourquin, socialista, i François Calvet, de la Unió per un Moviment Popular. Bourquin, elegit president del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló des de l’any anterior, va consolidar posicions enfront del seu antic rival Alduy. Aquest, no obstant això, va conservar encara la important presidència de la Comunitat d’Aglomeració Perpinyà Mediterrània, en què va ser reelegit al gener.

El 16 d’abril, Artur Mas va visitar Perpinyà per primera vegada com a president de Catalunya, i hi va defensar davant les autoritats regionals franceses l’ample de via internacional per a exportar mercaderies i es va reunir amb el president Bourquin. D’altra banda, aquell mateix dia, el president Mas va assumir la presidència de l’Euroregió Perpinyà-Mediterrània.

Al mes de maig, els polítics catalans Joaquim Nadal i Joan Puigcercós es van reunir amb Marcel Mateu, vicepresident del Consell General dels Pirineus Orientals, per parlar de la greu situació financera de les escoles catalanes de La Bressola, que gairebé va obligar a tancar l’escola de Càldegues (Cerdanya). També van continuar obertes les negociacions per a la recepció oficial de TV3 a la Catalunya del Nord i, al setembre, el ministre d’Afers Estrangers, Alain Juppé, va fer unes declaracions favorables en aquest sentit indicant, però, que depenia d’un acord a tres entre els governs francès, català i espanyol.

Franja de Ponent

Al mes de juliol, la Institució Cultural de la Franja de Ponent va demanar l’empara del Govern català per a protegir el català a la Franja de Ponent. La nova presidenta d’Aragó, la popular Luisa Fernanda Rudi, havia anunciat que derogaria la part de la Llei de llengües que protegia el català com una de les llengües pròpies d’Aragó. Al mes d’octubre, el Govern aragonès va clausurar el Projecte d’Animació Cultural a les escoles de la Franja, que proveïa d’activitats culturals en català aquestes escoles, i es va posar fi a onze anys d’activitats dins del projecte Jesús Moncada, que reforçava les classes de català.

La disputa per les obres d’art va continuar oberta, després de quinze anys de litigis, i el nou govern del PP d’Aragó va tornar a exigir el trasllat de les obres d’art des del Museu de Lleida.