Els indignats
Les raons de la indignació
La mobilització dels indignats va assolir un notable protagonisme social i, tot i que inicialment va ser silenciada, va focalitzar l’atenció dels mitjans de comunicació arreu del món. Es tracta d’un moviment social internacional que va tenir una important repercussió en el nostre país.
Molts simpatitzants del moviment es van inspirar en l’obra i el testimoni de l’escriptor i diplomàtic Stéphane Hessel, de 94 anys, membre de la resistència francesa i que va participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans de l’any 1948. Hessel és l’autor del llibre Indigneu-vos! que, en plena crisi econòmica i replantejament de l’estat del benestar, proposa un alçament contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica. El llibre, traduït a moltes llengües, va ser un fenomen mediàtic i editorial.
És important conèixer, en moments de crisi econòmica global, les causes que expliquen el sorgiment d’aquest moviment d’indignació de la ciutadania d’arreu del món. Com exposa molt bé el documental Inside Job, de Charles Ferguson (que va mantenir tot l’any la presència en les cartelleres cinematogràfiques), la crisi és la conseqüència d’un sistema econòmic desbocat dirigit per una elit ambiciosa, sense escrúpols i sense sentit de la mesura. La crisi econòmica desfermada al setembre del 2008 arran de l’anomenada crisi subprime va ser –com ja va succeir en la crisi econòmica del 1929– una crisi que neix en el cor del sistema econòmic capitalista.
La queixa dels indignats, en els països occidentals, es va focalitzar en el procés de desregulació econòmica i la manca de principis morals que han demostrat els responsables de les principals institucions financeres a escala mundial. També es va fer palès un profund desprestigi de les institucions polítiques, que s’han vist desbordades per l’abast de la crisi, s’han mostrat febles davant de les exigències dels mercats i s’han mostrat incapaces de donar resposta als reptes actuals.
Alguns estats democràtics del sud d’Europa van patir un atac sense precedents a la seva sobirania nacional. El 2011 la crisi del deute i les pressions polítiques van provocar la renúncia o dimissió dels presidents de totes les democràcies de l’Europa mediterrània: Sócrates (Portugal), Rodríguez Zapatero (Espanya), Papandreu (Grècia) o Berlusconi (Itàlia).
El descrèdit de la política va generar decepció i va provocar desesperança. Aquest sentiment de frustració i indignació es troba en l’origen de les mobilitzacions populars, protagonitzades per amplis sectors de població que pateixen directament els efectes de la crisi, que s’han produït en el nostre país i en altres indrets d’arreu del món.
Les conseqüències de la recessió econòmica i de l’explosió de la bombolla immobiliària espanyola van ser molt importants, i es van perdre prop de 400.000 llocs de treball durant el 2011. L’atur va sobrepassar el llindar simbòlic de la xifra de cinc milions de persones (la taxa oficial d’atur va ser del 21,52% al final d’any); a Catalunya l’atur va arribar a la xifra de 742.000 persones. Prop de 194.000 famílies es van trobar amb tots els seus components sense feina, i es va estimar que el 43,1% per cent dels joves es trobava a l’atur. Si la realitat no canvia aviat hi ha tota una generació que es pot quedar sense futur.
El moviment 15-M
Malgrat el seu caràcter global, el moviment va adquirir unes característiques específiques a cada país . Així, a l’Estat espanyol el moviment dels indignats es va donar a conèixer amb el nom de 15-M i va sorgir durant les setmanes prèvies a les eleccions municipals i autonòmiques del 15 de maig. Va aconseguir una important notorietat social mitjançant les acampades a les principals ciutats espanyoles, especialment a la Puerta del Sol de Madrid i a la plaça de Catalunya de Barcelona, que van esdevenir el símbol de la revolta. Aquest moviment, l’anomenada Spanish Revolution, va tenir una important repercussió mundial i va contagiar altres països.
El 15-M aglutina diversos col·lectius ciutadans amb diferents lemes, com el de la manifestació del 15 de maig: “No som marionetes en mans de polítics i banquers” o “No hi ha prou pa per a tant xoriço”. El moviment expressa la necessitat de regeneració de la cultura democràtica del país.
Les mobilitzacions no van sorgir per generació espontània. S’ha de tenir present que a l’Estat espanyol hi ha certa tradició de mobilitzacions socials de naturalesa molt diversa. Per exemple, hi ha un antecedent important en les mobilitzacions del 13-M, la vigília de les eleccions generals del 2004, quan el Govern presidit per José Maria Aznar va intentar amagar informació sobre l’autoria del sanguinari atemptat de Madrid.
Fruit de l’experiència acumulada pels principals activistes, el moviment presenta una estructura organitzativa força sofisticada i una visió estratègica que sovint passa desapercebuda als analistes. Mentre que la major part de mobilitzacions anteriors havien tingut un caràcter parcial (com, per exemple, la revolta dels internautes contra l’anomenada Llei Sinde), el moviment 15-M va presentar una crítica global al sistema i va propugnar una revisió de la vida democràtica representativa potenciant les formes de democràcia directa.
Les xarxes socials, com ara el Twitter, s’han convertit en veritables difusors dels moviments de revolució social d’arreu del món
© Teresa Manubens
Es tracta d’un moviment social sui generis que s’organitza mitjançant les xarxes socials. No manté, en absolut, una estructura jeràrquica i piramidal. No té líders reconeguts i les tasques de portaveus són rotatòries. És un moviment de caràcter deliberatiu: les decisions es prenen per consens o per majoria en les assemblees celebrades a la plaça pública o en les discussions que es produeixen en línia.
El moviment ha aconseguit consensuar un programa de mínims, però s’ha desmarcat de partits, sindicats o d’altres institucions. Té un caràcter força indefinit i apartidista. En contra de la idea dominant, no es tracta d’un moviment antipolític. Aparentment tampoc no està dirigit ni instrumentalitzat per instàncies externes.
Hi ha una presència important de joves amb formació universitària i amb un notable domini de les TIC. La major part dels membres s’autodefineixen com a simpatitzants d’esquerres que creuen en les vies reformistes de transformació de la societat, però que s’han sentit traïts pel paper de la classe política actual i, en particular, pels partits i sindicats tradicionals.
Malgrat els intents d’estigmatització de la premsa conservadora, el moviment ha assolit mostres d’adhesió i de solidaritat d’amplis sectors de la ciutadania (més del 65% dels ciutadans espanyols i catalans van expressar la seva simpatia pel moviment dels indignats).
El model organitzatiu del moviment 15-M ha permès una incorporació constant de nous membres i nous col·lectius. L’estructura operativa ha anat canviant, sobretot en les fases inicials, pel creixement exponencial de participants i per les necessitats de deliberació (desenes de comissions, grups de treball, col·laboracions i participació amb associacions de veïns, etc.). El moviment manté un caràcter dinàmic i fluctuant: passa per diverses etapes i això comporta un procés de transformació permanent. A més ha mantingut una doble presència: a les places i espais públics de les ciutats i a la xarxa. Apareix i desapareix. Torna a fer acte de presència en les grans ocasions, especialment en temps d’eleccions o a propòsit de decisions polítiques de certa rellevància com, per exemple, la reforma de la Constitució espanyola que es va produir per sorpresa en ple mes d’agost. En els moments en què es retira dels espais públics (quan van decidir abandonar les acampades), continua mantenint una presència i una notable activitat a la xarxa. El moviment 15-M va participar activament, per exemple, en l’extensió de la xarxa a escala internacional: va preparar una important mobilització arreu del món el 15 d’octubre, amb un seguiment notable a les principals ciutats europees i participació a més de vuitanta ciutats de l’Estat espanyol. La participació a Barcelona i Madrid va ser molt important.
Hi ha una gran incertesa sobre l’esdevenir d’aquests moviments. Els analistes projecten sobre aquesta realitat els seus temors o les seves il·lusions, però la veritat és que de moment hi ha pocs estudis seriosos que ens permetin comprendre’n la importància real. La novetat que comporta l’ús de les xarxes socials en les revoltes polítiques i la manca de perspectiva històrica impedeixen avaluar-ne l’abast exacte.
La revolució Twitter
Per entendre aquest moviment, cal situar-se en un món globalitzat en el qual les xarxes de comunicació permeten una connexió constant, fluïda i simultània. Les revoltes a Catalunya i l’Estat espanyol van venir precedides per les revoltes de l’anomenada “primavera àrab” a països com Tunísia, Egipte, Líbia i Síria, protagonitzada, sobretot, per joves connectats a la xarxa. És la primera vegada a la història que s’han fet servir les xarxes socials a internet i les connexions mitjançant la telefonia mòbil per a organitzar revoltes que en alguns països han triomfat i en altres han estat reprimides a sang i foc.
Les mobilitzacions es van estendre a altres indrets d’arreu del món, sobretot a Europa i Amèrica. Israel també va ser escenari de les protestes. Destaquen les revoltes socials a Grècia, amb la convocatòria successiva de diverses vagues generals davant de les mesures dràstiques que va emprendre el Govern grec per fer front a la crisi del deute, i Islàndia, que es va convertir en un dels símbols de la revolta perquè la ciutadania va aconseguir fer caure el govern i va demanar comptes als banquers i als polítics responsables de la crisi que havien portat el país a la fallida.
Als Estats Units el moviment va assolir una notable importància i es va estendre a moltes ciutats de la unió. El 17 de setembre, un grup de manifestants van prendre el Zuccotti Park a la part baixa de Manhattan, prop de la Borsa de Valors. L’objectiu del moviment Occupy Wall Street (‘Ocupem Wall Street’) va ser demostrar el desencantament just davant la borsa de valors de Nova York: “l’epicentre neuràlgic de la irresponsabilitat financera”. No va ser una crítica a una mesura concreta o a una llei, va ser una crítica al sistema capitalista des del mateix cor del sistema.
L’ocupació de la plaça de Catalunya
A Catalunya es va produir l’acampada a la plaça de Catalunya i a altres places emblemàtiques de les principals ciutats del país. El moviment va focalitzar la seva actuació en la denúncia de les retallades que afectarien, d’una manera especial, el sistema educatiu i sanitari català. També es va mostrar la solidaritat amb diversos col·lectius que estan patint directament les conseqüències de la crisi: particularment les persones sense ingressos, desnonades, que han perdut el pis o la casa i que continuen pagant interessos al banc.
En acampar durant setmanes a la plaça de Catalunya, els activistes van prendre possessió d’un espai d’un alt valor simbòlic. El moment àlgid del moviment va ser el dia 27 de maig quan Felip Puig, conseller d’Interior de la Generalitat, va ordenar als mossos d’esquadra un desallotjament provisional per poder fer neteja en la vigília de la final de Champions entre el Manchester i el Barça. La higiene en va ser el pretext, però la intervenció de la policia va acabar amb incidents violents força greus. La contundent acció policial va ser contraproduent i el mateix dia a la tarda la plaça tornava a estar ocupada pels indignats. El suport popular va créixer i el grau de crispació es va accentuar.
Dies després, el dia 15 de juny, la mobilització es va traslladar al parc de la Ciutadella, davant mateix del Parlament. Els activistes van voler impedir la celebració d’un ple extraordinari del Parlament de Catalunya per aprovar els pressupostos de la Generalitat en què es concretaven les retallades anunciades. Davant els aldarulls, el president de la Generalitat va arribar al Parlament en helicòpter, mentre que alguns diputats van ser interpel·lats pels manifestants i, fins i tot, en alguns casos, agredits. També el personal d’administració i serveis del personal van patir-ne l’assetjament.
Pronòstic de futur?
Es fa difícil fer cap pronòstic de futur, ni conèixer l’abast exacte del moviment. Hem de tenir present que no es tracta d’un partit polític que tingui com a finalitat aconseguir el poder. Tampoc no és un moviment social convencional amb es-tructures organitzatives rígides i amb un discurs sòlid i unitari per tot el territori. Es tracta d’un moviment social de caràcter global, dinàmic i fluctuant que canalitza un profund descontentament de bona part de la ciutadania respecte als principals responsables de la crisi econòmica.
Els “indignats”, que en un primer moment van ser ignorats pel sistema polític i mediàtic, van aconseguir situar en el centre del debat públic temes com els de la corrupció política, l’esclerosi de l’actual sistema democràtic i la connivència entre el món polític i el món financer davant de la crisi financera global. Es tracta d’un important toc d’atenció a les elits dirigents. En definitiva, els indignats d’arreu del món reclamen que la crisi que han provocat els grans grups de poder no la paguin, com sempre, els més febles.