Zoologia 2011

Els elefants africans

A partir de l’estudi de l’ADN mitocondrial i nuclear s’ha demostrat que existeixen dues espècies d’elefants africans

© Fototeca.cat

Ja fa unes quantes dècades que s’estudia si tots els elefants africans pertanyen a la mateixa espècie o, contràriament, a dues de diferents. Sembla que, finalment, la segona hipòtesi és la vàlida. Per mitjà d’uns estudis fets a partir de mostres d’ADN mitocondrial i ADN nuclear (més important perquè permet conèixer informació genètica completa: tant de l’ascendència materna, que ja s’obtenia a partir de l’ADN mitocondrial, com de la paterna, que es desconeixia fins ara), científics de diverses universitats americanes han publicat a PLoS Biology que les dues espècies d’elefants africans (la de sabana i la de bosc) es van dividir ja fa entre 2,5 i 5 milions d’anys, i que ara el seu genoma difereix tant entre si com ho fan els de l’elefant asiàtic i l’extint mamut llanut. Aquest estudi és especialment important si el relacionem amb els programes de conservació dels elefants africans, perquè no s’estan desenvolupant de la mateixa manera per a les poblacions d’elefants de la sabana que per als de bosc; es protegeixen preferentment els primers i, en canvi, no s’aconsegueix frenar l’extinció dels segons.

Balenes i GPS

La balena amb gep és l’animal amb més capacitat per a mantenir el rumb exacte durant quilòmetres

© Fototeca.cat

Fins ara s’havia estudiat la capacitat de nedar o navegar en línia recta en espècies animals com ara els taurons i els pingüins. Però l’estudi actual realitzat amb setze balenes de l’espècie Megaptera novaeangliae, la balena amb gep o iubarta, ha sorprès per la precisió en la navegació d’aquests cetacis. Cap altre animal pot mantenir un rumb tan exacte al llarg de tants quilòmetres i durant tant de temps sense desviar-se de la ruta més d’un grau azimut. Aquesta precisió és gairebé tan exacta com la que s’aconseguiria si es navegués amb un veler i s’utilitzés un GPS. En concret, les balenes que s’han estudiat s’han seguit durant gai-rebé vuit anys durant les seves migracions anuals des de les costes atlàntiques del Brasil i les illes Cook i Nova Caledònia del sud del Pacífic, on s’aparellen, fins a aigües de l’oceà Antàrtic, on passen l’estiu. Aquests seguiments han estat extraordinàriament precisos gràcies al concurs de tecnologia molt avançada que es basa en l’ús de satèl·lits. Tanmateix, encara no s’ha pogut descriure de quina manera aconsegueixen evitar desviar-se del rumb a causa de corrents marins i altres variacions meteorològiques, tot i que s’especula sobre la possibilitat que els patrons hormonals o la detecció de camps magnètics es puguin transmetre de generació en generació.

El desgel àrtic i les balenes franques

Aquest any ha estat notícia zoològica el fet que les balenes franques àrtiques (Balaena mysticetus) han aconseguit nedar a través del Northwest Passage, que comunica les poblacions de les costes de Grenlàndia amb les d’Alaska. Aquest pas ha estat fins aquest any 2011 una barrera infranquejable per a aquests grans cetacis, tot i la facilitat amb què la seva forta anatomia els permet avançar entre aigües gelades sempre que el gruix de glaç no sigui gaire alt. L’investigador Peter Heide-Jorgensen, de l’Institut pels Recursos naturals de Grenlàndia, ha dirigit la recerca que es va publicar en la revista Biology Letters. La importància d’aquestes proves rau en el fet que, tal com es preveia, el desglaç dels casquets polars afectarà sens cap mena de dubte les dinàmiques dels ecosistemes d’aquestes zones polars. Si observem espècies determinades que canvien el seu rang territorial, això ens donarà pistes sobre com poden afectar les poblacions d’altres espècies amb les quals es relacionen. En aquest cas, les poblacions dels copèpodes i les petites gambetes que conformen el krill, del qual s’alimenten aquestes balenes, es veuran afectades forçosament pel fet que ara nedin per braços de mar en els quals han estat absents des de fa molts anys. La nova reorganització de les xarxes tròfiques de l’ecosistema àrtic haurà de ser objecte d’estudi si volem tenir una mínima capacitat de predicció de les seves fluctuacions.

El refugi més gran per a taurons

Les illes Marshall van passar a disposar del refugi més gran de taurons del planeta

© Fototeca.cat

Ja fa uns quants decennis que es denuncia la disminució alarmant de moltes de les poblacions de taurons que viuen a mar obert. El fet que gaudeixin de l’estatus de superdepredadors i que algunes espècies puguin arribar a ser potencials depredadores de l’espècie humana va fer que aquests condrictis no mereixessin l’atenció i, sobretot, la protecció que els pertoca.

El fet que la cultura, la gastronomia i, ara, el turisme de les poblacions de les illes Marshall estiguin lligades al mar i, en especial, als taurons ha empès les autoritats competents a prendre la decisió d’ampliar les fronteres marines d’una de les seves reserves naturals per a totes les espècies de taurons fins a assolir unes dimensions úniques al planeta (4,6 · 106 km2). Fins ara, l’arxipèlag de les Palau tenia en el seu territori marí la reserva més gran d’aquest tipus.

Tot i els dubtes que es generen sobre les possibilitats reals de controlar aquest territori marí tan extens, les comunitats de zoòlegs i ecòlegs, i els biòlegs en general, aplaudeixen la iniciativa tot esperant que altres estats apliquin mesures semblants.

Animals a més d’un quilòmetre de fondària

Halicephalobus mephisto és el cuc nematode que va ser protagonista de la revista Nature de l’1 de juny de 2011. En un dels seus articles, es descriu per primera vegada aquesta espècie de cuc, de només 0,5 cm de llargària, que s’alimenta de bacteris a més d’un quilòmetre de fondària escorça endins i on la temperatura mitjana, que es manté força constant, és de 37 °C. Fins ara es pensava que la vida en aquestes fondàries a terra ferma només podia ser apta per als bacteris. Però ara, la descoberta d’aquesta espècie de petit nematode fa pensar que també hi poden viure altres animals; animals que, d’entrada, no necessitin grans quantitats d’oxigen atmosfèric. Precisament aquest condicionant, que és la manca d’oxigen, obre un camp d’estudi que sobrepassa els límits terrestres. Es tracta d’un àmbit d’estudi que pot aportar pistes sobre el tipus de vida que pot existir a Mart ara que s’han descobert aquestes espècies animals en un ecosistema molt extrem.

Els ocells urbans són més llestos que els rurals

Un estudi científic publicat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) en la revista Biology Letters afirma que els ocells adaptats a ecosistemes urbans tenen un cervell significativament més gran (fins a un 20% més) en relació amb el seu cos si els comparem amb ocells d’altres espècies que viuen en altres ecosistemes. L’ecosistema urbà és el que més creix d’entre tots els que hi ha, i a més és el més modern, de manera que els ocells que s’hi han adaptat han hagut de fer un gran esforç per superar les limitacions pròpies d’aquest ecosistema amb domini de l’asfalt com a folre de la superfície, amb elevades densitats pel que fa a la població humana, amb inacabables projectes destinats a limitar les poblacions de qualsevol espècie que pugui afectar la comoditat de les persones, així com la sobreneteja de moltes zones on la presència d’ocells només s’associa amb la brutícia que aporten amb els seus excrements. Per això, es pensa que els ocells que viuen a les grans ciutats han hagut d’evolucionar per força amb rapidesa per a sobreviure en aquests ambients nous. La selecció positiva d’un cervell més gran que faciliti aquesta supervivència explica l’augment del cervell en aquestes espècies d’ocells. S’han estudiat 82 espècies de passeriformes i un dels resultats de l’estudi conclou que algunes de les espècies que viuen ben adaptades a les ciutats, com la garsa (Pica pica), tenen el cervell fins a un 18% més gran, sempre en proporció al cos, que altres espècies que no s’hi apropen mai, com per exemple l’oriol (Oriolus oriolus).

Vol i evolució

Les feixugues curses amb aleteig que fan alguns ocells (els pollets de moltes espècies quan aprenen a volar i els adults d’algunes espècies) és la clau de l’evolució del seu vol. Un article publicat al juny del 2011 en la revista Journal of Experimental Biology descriu els experiments que es van fer amb coloms i demostren que els mateixos moviments d’aleteig que ajuden molts ocells a pujar pendents van ser els moviments clau que, posteriorment, van permetre que volessin les primeres espècies d’ocells voladors. Els estudis es van iniciar a la Universitat de Montana, quan un equip dirigit pels doctors Brandon Jackson i Ken Dial es va plantejar per què sovint alguns ocells, com ara les perdius, es desplacen saltant i aletejant alhora per sobre d’un munt d’obstacles quan podrien recórrer el mateix trajecte volant (i aparentment amb molta més facilitat). Una primera hipòtesi seria considerar que evitar el vol els estalvia energia (la despesa energètica dels desplaçaments amb salts i aleteigs seria inferior), però es va comprovar que, quan les rampes que pujaven els ocells estudiats superaven els 65 graus d’inclinació, la despesa energètica era un 10% ­superior a la que requerien en vol. Per què ho segueixen fent si en alguns casos és energèticament més costós? No és clar, però en tot cas és un tipus de desplaçament que segur que en moltes ocasions ha ajudat ocells joves que encara no saben volar a escapar-se de possibles depredadors o situacions de risc i, per tant, han après a confiar en aquest tipus de desplaçament.

Genoma i supervivència

La població de diables de Tasmània ha disminuït notablement a causa de la transmissió d’un càncer facial molt agressiu

© Wayne McLean

El diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii) és el carnívor marsupial més gran que existeix. La transmissió per mossegades d’un càncer facial molt agressiu està fent minvar espectacularment la població d’aquest marsupial del nord-est de l’illa. En concret, aquesta disminució ha afectat més del 90% de la població en els últims dotze anys. Investigadors de diversos centres anglesos i americans han desxifrat el genoma de dos diables de Tasmània (un de sa i un altre d’infectat) per comparar-los i poder diferenciar amb claredat els individus més resistents amb els que no tenen el genoma tan resistent a aquest tipus de càncer, anomenat Devil Facial Tumour Disease (DFTD). Aquest és el primer pas per a protegir totes les poblacions d’aquest marsupial. El segon pas és a les mans d’un segon grup de genetistes, que està classificant 175 fragments d’ADN d’altres individus de diable de Tasmània perquè, juntament amb el genoma complet dels dos exemplars esmentats, sigui més fàcil decidir quins exemplars seran els idonis per a criar en captivitat i reintroduir en un futur per garantir la supervivència de l’espècie. Però no es protegiran només els individus capturats amb genomes resistents al càncer facial, sinó que també es criaran en captivitat exemplars que representin la màxima diversitat genètica d’aquesta espècie per a garantir-ne un futur més segur (aquest segon aspecte fins i tot és més important que el primer).

Els animals, els més nombrosos d’entre els éssers vius

Els insectes és el grup d’animals més nombrós d’entre els éssers vius

© Fototeca.cat

Un estudi de l’any 2011 va concloure que el nombre d’espècies d’éssers vius que s’estima que hi ha a la Terra ha de ser, aproximadament, d’uns 8,7 milions. I això sense comptar els organismes procariotes. D’aquests 8,7 milions d’espècies, la majoria corresponen al grup dels animals (que conté moltes més espècies que qualsevol dels altres grans grups d’éssers vius: els grups dels fongs, les plantes i els protozous). Des del temps de Linné, que hi ha una forta consciència de la gran quantitat d’espècies que viuen a la Terra i que l’espècie humana encara no ha descobert o, en tot cas, descrit amb un mínim de rigor. Es va arribar a pensar que només coneixem una desena part de totes les espècies. Ara, estudis molt rigorosos han afinat una mica més aquesta xifra i la situen en els 8,7 milions. Com que tenim descrites 1,2 milions d’espècies, podem dir que ja en coneixem gairebé un 16%. Aquests estudis amb xifres aproximades confirmen que la majoria d’espècies que encara podríem descobrir són, en primer lloc, marines (i de zones profundes) i, en segon lloc i a molta distància, les pertanyents als ecosistemes de les selves plujoses. És lògic: el fons marí ens és de molt difícil accés, fet que també passa a les zones més frondoses de les selves plujoses tropicals. Els estudis realitzats per tal d’afinar aquestes aproximacions tenien com a base el fet de treballar a partir dels grups taxonòmics més grans (regne, fílum, classe i ordre) per ajustar finalment les prediccions del nombre de les espècies dels grups taxonòmics inferiors (família, gènere i espècie). Per convèncer de la fiabilitat de la metodologia emprada, en primer lloc es va treballar per fer la predicció el nombre d’espècies d’éssers vius terrestres de grups ben coneguts, dels quals ja coneixem el nombre d’espècies, com per exemple els felins, i els resultats van ser molt bons (les aproximacions coincidien amb el nombre d’espècies existents). Tanmateix, un dels comentaris més valorats d’aquest estudi és el que assegura que moltes d’aquestes espècies s’extingiran abans de ser descobertes.