Arquitectura 2012

Àsia i l’Orient Mitjà

Es va inaugurar la remodelació del Museu d'Art Parrish, a Long Island, duta a terme pels suïssos Herzog i De Meuron

© Matthu Placek

La frenètica activitat constructiva a la Xina fa que aquest país sigui un dels epicentres mundials de l’arquitectura recent. Al parc de Shenyang, el més gran de Pequín, es va inaugurar el centre de comunicacions Phoenix, dissenyat per l’estudi local BIAD Ufo com una gran estructura d’acer i vidre amb dues torres que acullen oficines, restaurants i botigues. Al districte de Dong-cheng de la mateixa ciutat, Zaha Hadid i Patrick Schumacher es van inspirar en  l’arquitectura tradicional xinesa per a projectar el complex mixt Galaxy Soho, un conjunt de quatre volums independents units per passarel·les i organitzats al voltant de grans patis interiors que donen continuïtat als espais oberts de comunicació. Un altre centre d’usos mixtos, anomenat Cube Tube, és el nou punt de referència de la ciutat de Jinhua, a la província de Zhejiang. L’obra, de l’estudi japonès Keiichiro Sako, es compon de dos edificis, un de forma cúbica i l’altre longitudinal, que destaquen per les seves façanes foradades amb buits quadrats de diferents mides. El també japonès Kenzo Kuma és l’autor del nou museu Xinjin Zhi de Sichuan, dedicat al taoisme; l’edifici, de formigó, amb grans voladissos i fracturat en un seguit d’angles aguts, està envoltat per una sèrie de peces de ceràmica suspeses verticalment entre cables. Després de Tientsin i Qingdao, l’estudi alemany Gmp va finalitzar el seu tercer teatre a la Xina: l’espectacular closca de Chongqing acull més de 100.000 m2 destinats a equipaments culturals. A Xangai, Atelier Deshaus va dissenyar un nou centre de joventut amb clara vocació urbana. A més de les seves façanes translúcides de plàstic corrugat, en destaca la malla de catorze volums rectilinis connectats a través de ponts, terrasses i passarel·les cobertes. Frank Gehry va acabar el seu primer projecte d’habitatges de luxe a Àsia, la torre Opus Honk Kong: un edifici de façana vidrada i estructura helicoïdal que, amb la seva forma orgànica, evoca el dinamisme dels joncs quan el vent els mou. Igualment, Daniel Libeskind va enllestir el seu primer projecte residencial asiàtic, aquest cop a Singapur; es tracta d’un conjunt de 1.129 habitatges, disposats en sis torres vidrades i corbades d’entre 24 i 41 plantes, i 11 blocs d’apartaments, de 6 o 8 plantes. Amb motiu de l’Exposició Universal de Yeosu, a Corea del Sud, es va inaugurar el pavelló temàtic de l’estudi austríac Soma. Sota el lema "Per uns oceans i unes costes amb vida", l’edifici pren l’oceà com a leitmotiv per a la generació d’espais continus i fluids que s’enllacen a través de cobertes enjardinades. La seva façana, inspirada en les brànquies dels peixos, està feta amb làmines verticals que tamisen l’entrada de la llum natural. Al nord de Seül, Steven Holl va fer una singular recerca sobre la relació entre l’arquitectura i la música, que va donar com a fruit la casa i galeria privada Dae-yang. Inspirada en la grafia de la partitura del desaparegut músic canadenc d’origen hongarès István Anhalt, la Simfonia de mòduls, la casa es compon de tres pavellons que semblen emergir d’una làmina d’aigua sobre la qual es reflecteixen; a les cobertes, cinquanta-cinc lluernes lineals fan que la il·luminació variï segons l’hora del dia i l’estació de l’any. Una immensa biga recolzada sobre un únic pilar central constitueix el nou Museu del Pont de Fusta Yusuhara, de Kengo Kuma, a la ciutat japonesa de Kochi. Aquesta biga és el resultat d’una trama de centenars d’altres bigues perpendiculars que disminueixen de nombre i mida a mesura que s’apropen al pilar central, formant un triangle invertit.  

A Riad, capital de l’Aràbia Saudita, es va enllestir l’esperada regeneració del llit del riu Wadi Hanifa, que banya un territori de 4.000 m2. Aquest pla de recuperació ecològica ha estat dirigit per l’equip canadenc Moriyama & Teshima, segons un plantejament híbrid en el qual s’ha fet el biotractament de les aigües, una acurada intervenció paisatgística i la incorporació de noves infraestructures, com la xarxa de camins per a vianants que connecta sis grans parcs i tres nous llacs.  

Una "llar per a tots els mariners i un paradís per als nàufrags" és el que Massimiliano i Doriana Fuksas van projectar per a la nova seu del Centre Peres per la Pau, al port de Jafa (Israel). Com a espai per al foment de la cooperació cultural i econòmica entre àrabs i israelians, la seva intensitat simbòlica es materialitza en un volum fet amb la superposició de capes de diferents materials, un sòcol de formigó que dóna forma a una gran plaça exterior i dues rampes que articulen diferents recorreguts –uns de més continguts, d’altres de més expandits– segons les necessitats de comunicació i recolliment. El simbolisme és tanmateix present en el projecte del nou campus universitari de la innovació i l’esport de la Universitat de Sant Josep a Bei-rut. Els seus autors, Youssef Tohme i 109 Architects, es van inspirar en l’ornamentació àrab tradicional i en la memòria de la destrucció de la ciutat després del conflicte entre el Líban i Israel. La imatge del conjunt és el resultat de la contraposició entre llums i ombres i de l’articulació dels contundents blocs de formigó que generen els espais buits per tal d’afavorir el contacte entre els estudiants.  

L’any 2012 ens va portar notícies de la progressiva internacionalització de l’arquitectura local. Ho demostra, d’una banda, el fet que l’estudi barceloní AV62 –format per V. Garriga i T. Foraster– guanyés els concursos per a dissenyar el futur Museu Nacional de Kàbul (Afganistan) i reconstruir el barri de Kadhimiya de Bagdad; de l’altra, la futura intervenció de l’equip sevillà Donaire en el que serà un dels edificis més emblemàtics de la cultura palestina, el Centre Cultural de Ramal·la.  

Amèrica

A Bòston es va finalitzar l'ampliació del Museu Isabella Stewart Gardner, que manté l'edifici anterior però amb quatre blocs interconnectats a la part posterior

© Nic Lehonx

El pas de l’huracà Sandy va malmetre una part important de l’entorn de Nova York, i va interrompre l’intens programa de regeneració urbana que la ciutat havia endegat els darrers anys. Al novembre es va inaugurar la remodelació del Museu d’Art Parrish, a Long Island, realitzada pels  suïssos Herzog i De Meuron. La intervenció preserva la imatge de l’arquitectura autòctona i, a l’interior, es concentra en les dues naus paral·leles unides per un passadís que en distribueix les dependències. Unes bigues de fusta que sostenen les cobertes metàl·liques a dues aigües connecten visualment l’exterior i l’interior. A Bòston, R. Piano també va finalitzar l’ampliació del Museu Isabella Stewart Gardner; el projecte ha mantingut l’edifici anterior del 1902 d’inspiració veneciana i ha afegit a la part posterior quatre blocs interconnectats que allotjaran espais d’exposició i l’auditori Calderwood Hall, entre d’altres. Farshid Moussavi va inaugurar el Museu MOCA de Cleveland, un volum facetat i reflector, que té una coberta quadrada i una planta hexagonal. El museu té accessos a les sis façanes, que s’han revestit amb panells d’acer inoxidable polit de color negre, excepte una, feta de vidre.  

A Xile, va culminar el projecte de la Universitat Adolfo Ibáñez de Viña del Mar, una obra de J. Cruz. És un conjunt d’edificis que s’articulen al voltant d’un pati perllongat vers un gran parc, tot seguint les derives, girs i plecs del terreny i accentuant l’impacte dels diferents volums suspesos i connectats per rampes i passarel·les. Al sud de São Paulo, la rehabilitació del barri de Cantinho do Céu va permetre regenerar una gran àrea urbana molt malmesa els darrers cinquanta anys. Els arquitectes Boldarini y Matsunaga són els autors d’aquest projecte centrat en la millora dels accessos i els transports públics, i en una important tasca de recuperació paisatgística.  

Europa

El 2012 Londres va celebrar els Jocs Olímpics. Un dels nous símbols de la ciutat és el que es considera actualment l’edifici més alt de la Unió Europea, The Shard, dissenyat per R. Piano. Aquest gratacel singular té 309,6 m d’alçària i 87 plantes que allotgen oficines, habitatges de luxe, un hotel de cinc estrelles i restaurants, i ha estat construït amb materials reciclats. També es va presentar com un dels edificis més sostenibles del món, The Crystal, un centre dedicat a promoure el pensament a l’entorn de les ciutats del futur. Pel que fa a la renovació de les infraestructures urbanes, la capital anglesa va refer l’estació de King’s Cross, segons el projecte de l’estudi local John McAslan. L’espai més emblemàtic és el gran vestíbul semicircular, cobert amb una estructura radial de 150 m de llarg i 20 d’alt, i amb 17 columnes que es despleguen com les branques d’un arbre. En el conjunt dels equipaments olímpics, va destacar el Centre Aquàtic, de Zaha Hadid, un edifici de formigó i vidre amb la coberta en forma d’arc parabòlic i doble curvatura, com la recreació de les onades en moviment. Més enllà d’aquest cas particular, els arguments arquitectònics d’aquests jocs van ser la contenció, el respecte als principis de la sostenibilitat i la reafirmació del sentit comú, en conseqüència amb la profunda crisi actual. El reaprofitament dels equipaments, un cop finalitzat l’esdeveniment, va ser l’objectiu central de molts projectes i, especialment, de l’estadi londinenc. La proposta de l’estudi Populous és un edifici versàtil, amb formes simples, materials reciclats i un sistema constructiu d’una gran lleugeresa per a permetre’n muntar-lo i desmuntar-lo sense cap dificultat. L’adaptació a les diferents dimensions de visitants és un dels grans encerts del projecte, articulat amb una grada desmuntable i l’estructura triangulada que suporta la coberta tèxtil. Així mateix, van ser desmuntats els tres edificis del tir olímpic, obra de Magma Ar-chitecture, un conjunt de construccions temporals que poden ser reconstruïdes posteriorment en altres emplaçaments.  

A Graz, els arquitectes espanyols Nieto i Sobejano van dirigir l’ampliació de la seu comercial de Kastner & Öhler. Les singulars teulades de les edificacions preexistents van ser la principal motivació d’aquesta intervenció que té "la voluntat de conjugar la irregularitat de les construccions existents" amb la nova coberta, "generada per una senzilla llei geomètrica". Aquesta coberta, de panells de bronze patinat, estableix un nou diàleg cromàtic amb el singular perfil de la ciutat. Una altra coberta facetada, que contrasta amb les edificacions circumdants, és l’objecte central de la rehabilitació de Herzog i De Meuron al Museu de les Cultures de Basilea. En aquest cas, el cobriment està revestit de peces ceràmiques hexagonals de tons verd fosc i embolcallat amb uns cables dels quals pengen plantes enfiladisses.  

Després de quatre anys de retard i dotze de construcció, els sevillans Cruz i Ortiz van enllestir la reforma del principal museu dels Països Baixos, el Rijksmuseum d’Amsterdam. El projecte ha deixat vuitanta sales d’exposició, diversos restaurants, botigues i auditoris, i ha recuperat l’esplendor de l’edifici original, que s’havia perdut per culpa d’un seguit de desencertades intervencions. La ciutat també va inaugurar el nou EYE Film Institute, segons el disseny de l’estudi vienès Delugan Meissl. L’equip MVRDV va projectar la nova biblioteca pública de Spijkenisse, a prop de Rotterdam. El singular edifici pren la forma d’una piràmide de vidre, metafòrica muntanya de llibres que sorgeix d’una estructura feta de terrasses apilades. L’interior és un gran hivernacle de cinc plantes, ple de prestatgeries fabricades amb restes de testos. A l’illa holandesa de Texel, Mecanoo Architecten va finalitzar el Kaap Skil, un museu marítim caracteritzat per una coberta asimètrica en forma de dents de serra i la façana de llistons de fusta que rememora la construcció dels vaixells locals.  

A Stuttgart, UNStudio va inaugurar el Centre d’Enginyeria Virtual, un volum compacte que alterna línies corbes i rectes, i que aporta moviment i llum amb la disposició dels buits de façana. Oslo va obrir el museu d’art Astrup Fearnley, un projecte de Renzo Piano que completa el conjunt urbà de l’Òpera, construïda el 2007. Un vaixell inspira l’edifici format per una seqüència de tres volums revestits amb fusta sota l’espectacular coberta de vidre corbat que sostenen columnes i cables d’acer. A la ciutat sueca de Lund, l’espanyola C. Izquierdo va dissenyar el centre de visitants de la catedral, el Domkyrkoforum: una proposta que s’integra en el teixit preexistent alhora que renova la imatge de la plaça com l’espai històric de la sociabilitat urbana.  

El Museu del Louvre parisenc va inaugurar el nou departament d’art de l’islam. Després de vuit anys de construcció, l’obra, de M. Bellini i R. Ricciotti, ofereix 4.000 m2 de nous espais expositius dividits en dues plantes. La imatge més emblemàtica de la intervenció és la nova coberta del pati Visconti, simulació d’una haima feta de vidre i alumini daurat, amb l’aparença lleugera de l’ondulació d’un vel islàmic. A la mateixa ciutat, l’equip Lacaton & Vassal va rehabilitar la torre d’habitatges Bois-le-Prêtre, construïda el 1962; a més d’augmentar-ne la superfície, s’ha millorat l’eficiència energètica i s’ha diversificat la tipologia dels habitatges. L’estratègia ha estat la creació d’una nova pell per a la torre, formada per una banda perimetral que cobreix l’antiga façana amb una successió de terrasses i jardins d’hivern davant de cadascun dels habitatges.  

Estat espanyol

El premi FAD de ciutat i paisatge va recaure en G. Garrido pel projecte Madrid Río

© Ayuntamiento de Madrid

Madrid va obrir al públic la Casa del Lector, dins les instal·lacions del vell escorxador rehabilitat per A. García Abril. El cos central està format per dues naus unides mitjançant una gran estructura embigada, cosa que fa la sensació d’un espai únic, més enllà de la diferenciació de funcions. La peça més emblemàtica és l’auditori, situat a l’espai de l’antiga nevera de l’escorxador. A la mateixa ciutat es va renovar la seu del COAM (Col·legi d’Arquitectes de Madrid), segons projecte de G. Moure. La intervenció s’ha centrat en la remodelació de les diferents dependències i la creació d’un mirador a la façana de l’antic edifici per tal de connectar-les visualment amb el jardí interior. A Bullas (Múrcia), J. Blancafort i P. Reus van construir una casa que es transforma en tres habitatges per a tres germanes. La unitat del conjunt s’ha aconseguit amb la fusta de pi que revesteix els tres volums que giren al voltant d’un pati comú. La disposició dels espais respon a les exigències del control climàtic i lumínic de l’interior. D’altra banda, la barreja d’arquitectures de diferents èpoques ha estat el catalitzador de la singular coberta del Parc Arqueològic del Molinete, a Cartagena, realitzada per Cánovas, Amann i Maruri. A Sevilla, es va obrir el nou Palau d’Exposicions i Congressos, l’equipament públic més important de la ciutat. L’obra, de G. Vázquez Consuegra, neix amb la clara intenció de fer ciutat dins un sector urbà de caràcter residual. El projecte ho ha aconseguit gràcies a un monumental atri d’accés, acabat amb una coberta suspesa de gairebé 30 m de longitud, la sobrietat minimalista dels seus materials –formigó blanc, vidre, alumini i fil·lita– i el tractament de la llum natural que banya totes les estances.

Països Catalans

Nova seu de la Filmoteca de Catalunya, al barri del Raval, projectada per J. Lluís Mateo

© Generalitat de Catalunya

Després de les polèmiques al voltant de l’operació de l’illa Robadors, finalment es va inaugurar al Raval la nova seu de la Filmoteca de Catalunya, projectada per J. Lluís Mateo. El nou edifici reuneix la biblioteca, l’arxiu, dues sales de projecció, espais administratius, sales d’exposicions i una cafeteria. El resultat mostra la difícil adaptació a la complexitat del teixit urbà preexistent, com es comprova en la disposició en dos volums de planta rectangular –un dels quals està completament soterrat i l’altre sobre rasant–, i en les diferents solucions de les façanes: mentre les longitudinals mantenen una clara alineació, les de les testeres es pleguen creant una successió de cossos en voladís. A Santa Coloma de Gramenet, E. Souto de Moura va presentar el conjunt La Pallaresa, situat a la transició entre el compacte nucli antic de la població i el dispers barri del Singuerlín. Aquesta àrea de nova centralitat, formada per espais lliures i edificis en alçària, acull un complex d’habitatges, hotel, cinemes, establiments comercials i aparcaments. L’estudi d’E. López i M. Rivera és l’autor de l’IES de Begues, un edifici en dos volums units a través d’una marquesina que fa de punt d’accés a la successió de patis interiors del conjunt. El cos principal de tres nivells està destinat a les aules, els tallers i els departaments, l’administració i la biblioteca; el segon edifici, de només una planta, allotja el gimnàs, els vestidors, els menjadors i les cuines.  Premis i altres esdeveniments culturals.

Premis i altres esdeveniments culturals

El premi Pritzker 2012 es va atorgar per primer cop a l’arquitecte xinès Wang Shu, que va néixer a Urumqui, a la regió de Xinjiang el 1963. És degà de l’Escola d’Arquitectura de l’Acadèmia Xinesa d’Art, responsable de l’estudi Amateur Architecture Studio i ha treballat exclusivament al seu país. És l’autor del Campus Xiangshan de Belles Arts d’Hangzhou i del Museu d’Història de Ningbo. La seva projecció internacional va arribar de la mà del pavelló xinès que va dissenyar per a la Biennal de Venècia del 2006. L’arquitecte navarrès José Rafael Moneo va rebre el premi Príncipe de Asturias de les arts; el portuguès Álvaro Siza, la distinció del Lleó d’Or de la Biennal de Venècia, i el suís Peter Zum-thor, la Medalla d’Or del Royal Institute of British Architects (RIBA). Aquesta institució també va premiar Rem Koolhaas amb el Jencks Award, tot reconeixent-ne la contribució teòrica i pràctica a la disciplina. L’edifici dels laboratoris Sainsbury a Cambridge, de Stanton Williams, va rebre el premi Stirling del RIBA, que el distingeix com el millor projecte de l’any. El Museu Moritzburg, a Halle, dels madri- lenys Nieto i Sobejano, va guanyar el premi Hannes Meyer de la BDA (Associació Alemanya d’Arquitectes de Saxònia-Anhalt). La 13a Biennal de Venècia, dirigida pel britànic David Chipperfield, es va celebrar sota el lema "Common Ground", amb la intenció de recuperar el compromís de l’arquitectura amb la societat civil. El Lleó d’Or a la millor intervenció nacional va recaure en la mostra "Arquitectura, és possible aquí? Llars per a tothom", comissariada per Toyo Ito, un projecte per als habitants de Rikuzentakata que van perdre les seves cases amb el tsunami del 2011. Molt més polèmica va ser la distinció atorgada al reportatge d’Urban-Think Tank sobre la Torre David de Caracas; aquest edifici de 45 pisos, que va ser abandonat fa vint anys i ocupat posteriorment per 3.000 persones, és un exemple de la incapacitat governamental davant la problemàtica social i urbanística actual.  

Imatge comparativa del sector del cap de Creus, on hi havia el Club Med, abans i després de la restauració feta pels arquitectes Martí Franch i Ton Ardèvol, premi Rosa Barba

© Estudi Martí Franch

La darrera edició dels premis FAD va ser la primera a reconèixer un projecte que no estava entre els finalistes seleccionats. El Centre Cultural Matadero de Madrid és un equipament gegantí dedicat a la creativitat contemporània, del qual el jurat va valorar "l’actitud global" de la seva proposta d’experimentació arquitectònica. La resta de guardons en van premiar la capacitat d’invenció i l’aprofitament d’espais i materials, com el FAD d’interiorisme al Restaurant Tondeluna de Logronyo, de R. Picado; el de ciutat i paisatge pel projecte Madrid Río, de G. Garrido, o el d’intervencions efímeres pel projecte Magnólia, del portuguès J. Adrião. Aquest 2012 va ser novament any de la Biennal Europea de Paisatge. El projecte de restauració del paratge Tudela-Culip, realitzat per Martí Franch i Ton Ardèvol sobre les restes del complex turístic Club Med al nord del cap de Creus, va rebre el premi Rosa Barba de la biennal. El jurat va reconèixer aquesta "mostra de restauració creativa de la natura" que "amb accions de baix cost, proposa maneres de coreografiar la cultura i la natura amb un enfocament innovador".

Obituari

El proppassat febrer va ser especialment difícil per a la comunitat arquitectònica per la desaparició d’un seguit de personalitats de clara rellevància. A Barcelona, va morir sobtadament, als 52 anys, l’arquitecte madrileny Luis Moreno Mansilla, deixeble de Moneo i soci d’Emilio Tuñón des del 1992. Entre les seves obres destaquen el Museu Provincial de Zamora (1996), el MUSAC de Lleó (2004) i l’hotel restaurant Atrio de Càceres, que va rebre el premi FAD el 2011. A la mateixa ciutat, va morir, als 73 anys, Manuel de Solà-Morales i Rubió, catedràtic d’urbanisme de l’Escola Tècnica Superior de Barcelona (ETSAB), fundador del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona (LUB), mestre de diverses generacions d’arquitectes i urbanistes, i figura cabdal de la transformació urbana de moltes ciutats europees. Només cal recordar els seus projectes per al Moll de la Fusta i l’Illa Diagonal de Barcelona, i les seves propostes per a Berlín, Nàpols, Rotterdam, Lovaina, Porto, Gènova o Trieste, entre d’altres. A Santa Cruz de Tenerife va desaparèixer, als 59 anys, José María Rodríguez-Pastrana, arquitecte de la seu de Presidència del Govern de les Canàries (2000) i de l’Estadi Insular d’atletisme, entre d’altres. Al juny va morir, als 84 anys, l’historiador suís André Corboz, autor de nombroses obres fonamentals per a entendre la formació de la cultura urbana moderna i contemporània. També va traspassar, a Graz, l’arquitecte austríac Günther Domenig, als 77 anys, que va ser responsable de les oficines de Favoritenstrasse a Viena (1979) i de la Steinhaus de Steindorf (1980). El professor Joan Bassegoda i Nonell, que va dedicar la seva vida a estudiar i divulgar l’obra de Gaudí, va morir al juliol a l’edat de 82 anys. A l’octubre també va desaparèixer l’arquitecte, enginyer, artista i teòric nord-americà Lebbeus Woods, cofundador del Research Institute for Experimental Architecture i figura reconeguda en el món acadèmic pels seus dibuixos fantàstics i les seves arquitectures radicals. Al mateix octubre va morir, als 92 anys, l’arquitecte i professor valencià Joan Josep Estellés, que havia realitzat, entre d’altres, les rehabilitacions del Palau del Marquès de Campo a València i del Teatre Romà de Sagunt. El mes de novembre ens va portar el traspàs de l’arquitecta italiana Gae Aulenti, de 85 anys. Aulenti va ser l’autora de nombroses readaptacions museístiques, com la llarga transformació del Palau Nacional de Barcelona en seu del MNAC, la reforma de l’estació d’Orsay com a museu, de les sales d’exposicions del Centre Pompidou, i les del Palau Grassi i del castell Estense a Ferrara. El 5 de desembre va morir, als 104 anys, l’arquitecte brasiler Oscar Niemeyer, darrer representant de la segona generació de mestres del moviment modern. Niemeyer serà recordat com un arquitecte idealista, de forta convicció comunista, que aspirava a construir una societat més justa amb l’ajut de la seva obra. Format en el primer racionalisme, ben aviat va abandonar la duresa de les seves formes per abraçar el llenguatge de la sensualitat i la plasticitat, donant llibertat a la línia corba, explorant fins al límit de la ductilitat del formigó i, obrint el camí cap a la nova arquitectura moderna de l’expressivitat. La llarga trajectòria de Niemeyer deixa, entre d’altres, la sorprenent imatge d’una ciutat sorgida del no-res: Brasília (1960), de la qual va ser l’artífex junt amb Lucio Costa i Roberto Burle Marx; també va participar, sota la coordinació de Le Corbusier, en el disseny de l’edifici de les Nacions Unides de Nova York (1949-52). A l’Estat espanyol, va dissenyar el centre cultural que porta el seu nom a la ciutat d’Avilés (2011).