La incertesa creix i s’instaura el pessimisme
Calendari d'exposicions 2012
No sols els indicadors econòmics van assenyalar la inestabilitat que viu el país. En tots els àmbits de la societat i en la cultura d’una manera especial, la situació de crisi va dictar els programes i les accions. Per primer cop en la història democràtica, la Generalitat de Catalunya no va poder complir els terminis de pagament de les subvencions que havia atorgat abans de l’estiu a través del Departament de Cultura, de manera que la majoria d’institucions culturals es van haver d’acollir a crèdits que no saben quan podran retornar o, en el pitjor dels casos, aturar la seva activitat. Els projectes de col·lectius, les associacions i els agents autònoms, que només poden demanar aquest tipus de crèdit a títol personal, són els més vulnerables en aquesta situació.
Hi va haver retallades importants també per als grans equipaments culturals, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), la Fundació Joan Miró i la Fundació Antoni Tàpies. El Departament de Cultura de la Generalitat va rebaixar entre un 10 i un 15% la seva aportació econòmica, però encara va ser més gran la davallada del Govern central, que va reduir la seva presència fins a gairebé la meitat respecte a la quantitat fixada els anys anteriors. Sense el suport decidit d’una llei que promogui el mecenatge, ni el paper mobilitzador i d’acompanyament que històricament havien facilitat les fundacions d’entitats bancàries, en clar retrocés els darrers dos anys, tot plegat fa replantejar el funcionament dels grans equipaments culturals històrics a Catalunya.
A causa de les retallades, es va accentuar el centralisme de les mateixes institucions. Així, el MACBA, amb un 18% menys de pressupost des del 2009, va ser designat coordinador de dos centres independents i de característiques molt diferents: la Capella del carrer de l’Hospital i La Virreina Centre de la Imatge. A més, podrà començar a exposar lliurement amb el fons del MNAC. Per si això fos poc, des de la Generalitat se li va demanar que actués com a nucli central de la Xarxa de Centres d’Art recentment instaurada.
Les arts contemporànies són les que surten més malparades de la situació d’inestabilitat, perquè tenen una representació menor en les grans institucions. Al co mençament d’any es va destituir Moritz Küng, el director del que havia de ser el Centre d’Art de Barcelona, a l’antic Canòdrom de la Meridiana, després de tres anys de feina que no ha pogut veure la llum per un canvi de projecte municipal. A Olot es va tancar, de manera inesperada, l’espai Zer01 que dirigia David Santaeulària, després de deu anys de treball consolidat en favor de les arts contemporànies. I la mateixa mala sort es va anunciar per a Can Xalant, centre de creació i pensament contemporani de Mataró. Malgrat la mobilització dels afectats i de tot el sector, les decisions polítiques, acompanyades de la crisi econòmica, van alterar la vida dels projectes i van semblar del tot irreversibles.
En aquest àmbit van destacar també els canvis en les línies de treball del CoNCA, ja que a la primavera se li van assignar sis nous consellers. David Albet, músic i director artístic; Carles Duarte, poeta i lingüista; Mercè Gisbert, doctora en filosofia i ciències de l’educació; Isona Passola, productora, guionista i directora cinematogràfica; Valentí Puig, periodista i escriptor; i Gemma Sendra, gestora de projectes culturals, es van unir a Pilar Parcerisas, l’única consellera del plenari anterior que es va mantenir com a membre. Paral·lelament, Jorge Luis Marzo va encetar una polèmica a través de les xarxes virtuals, en què va plantejar el fracàs de les polítiques culturals catalanes, i, al llarg de la tardor, una crisi interna de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, entitat que ha tingut un paper clau en les polítiques culturals de les arts contemporànies al país, va acabar amb la destitució del seu director, Florenci Guntín, vinculat a l’entitat des de la seva fundació.
L’ambient general d’incertesa es va agreujar l’últim trimestre de l’any, quan l’Estat espanyol va apujar l’IVA que s’aplica a la cultura (que fins al moment era del 8%) al 21%, davant del 5,5% que s’està aplicant a França, el 7% d’Alemanya, el 10% d’Itàlia i el 13% de Grècia i Portugal; una mesura que va fer recular dràsticament el consum cultural, després d’uns anys en què les polítiques de captació de públic començaven a donar els seus fruits. El malestar que va generar aquesta mesura no va ser només d’índole econòmica i de mitjans, sinó també de concepte, ja que implica una consideració de la cultura com un bé de consum dins l’espai d’oci, i no com una entitat motora de formació i cohesió social que actua sobre la memòria col·lectiva i la creativitat futura, i que, per tant, mereix protecció.
El Festival Loop de videoart va tornar a mostrar a Barcelona els projectes audiovisuals de diferents artistes emergents
© Loop Festival
Malgrat les dificultats i el descens del mercat de l’art, es van mantenir la major part d’esdeveniments privats, com el festival de videoart Loop o la fira internacional d’art contemporani Swab. En canvi, la major part de galeries cada cop van tenir menys ressò, fins al punt de renunciar a la seva presència a la Fira d’Art Contemporani Arco 2013 que se celebrarà a Madrid. Aquest va ser el cas de les galeries Àngels Barcelona, Estrany de la Mota, Polígrafa, Joan Prats, ProjecteSD, Raíña Lupa, Senda i Carles Taché, totes habituals en aquesta trobada, però que, amb la pujada de l’IVA i els preus més alts dels estands no podien afrontar la despesa que significava. Moltes altres estaven al límit de tancar, com la galeria Toni Tàpies, que es va convertir en oficina administrativa de les obres d’Antoni Tàpies al mercat. Un informe de la Fundació Art i Mecenatge de l’obra social de La Caixa va mostrar que el mercat de l’art espanyol s’ha reduït un 33% els darrers cinc anys i que les obres més cares dels artistes locals es venen fora de l’Estat, perquè encara no s’ha creat una cultura del col·leccionisme a Catalunya.
Algunes notícies positives
A Banyoles, un grup de joves artistes van salvar del tancament per les retallades la sala d'exposicions coneguda com Tint XXI, instal·lada en una antiga tintoreria
© Ajuntament de Banyoles
Al llarg de l’any van sorgir iniciatives que intenten capgirar l’atzucac en què es troba l’entramat cultural, com a Banyoles, on un grup de joves artistes van prendre les regnes de l’antiga llotja del tint. Aquesta tintoreria medieval i sala d’exposicions municipal, en funcionament des del 1971, estava a punt de tancar per les retallades del municipi, però un conveni públic i privat ha permès que el Tint XXI reflotés amb saba nova.
També va arribar a bon port el monument Homenatge als castellers, de l’artista Antoni Llena. Tot i que la polèmica ha acompanyat aquesta obra des que l’alcalde de Barcelona Joan Clos la va encarregar el 2010, finalment ha trobat el seu lloc a la plaça de Sant Miquel, darrere de l’Ajuntament de Barcelona, i, amb els seus 30 metres d’alçària d’acer inoxidable, el sobrepassa.
El 2012, es va celebrar la dOCUMENTA 13, la mostra internacional d’art que té lloc cada cinc anys a la ciutat alemanya de Kassel, i que enguany va comptar, entre el seu equip de comissaris, amb Chus Martínez, antiga cap de programació del MACBA de Barcelona. En aquesta edició, de subtítol "Collapse and Recovery", es van seleccionar l’artista resident a Barcelona Dora García (Valladolid, 1965), el cineasta Albert Serra (Banyoles, 1975) i l’escriptor Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948). També es va poder veure obra d’Antoni Cumella (Granollers 1913 - 1985) i de Salvador Dalí (Figueres 1904 - 1989), gràcies al suport de l’Institut Ramon Llull.
Girona va ser la primera ciutat a acollir l'ELAA
© ELAA - Girona
Així mateix, el primer simposi espanyol sobre art d’acció va tenir lloc a Girona en el marc del projecte ELAA (European Live Art Archive), impulsat per la Unió Europea. La intenció des de la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis de la Universitat de Girona, coordinadora del projecte en el qual també participa la Ruskin School of Drawing and Fine Art de la Universitat d’Oxford i el centre GlogauAIR de Berlín, és documentar l’art de la performance per a la recerca acadèmica i l’ensenyament multidisciplinari.
L'artista marroquina Bouchra Khalili va exposar al CA Tarragona la mostra "Wet Feet"
© CA Tarragona / Maria Veses
De caràcter obert i participatiu, al maig es va presentar, al Tinglado 2 de Tarragona, la primera exposició pública del CA Tarragona Centre d’Art: una mostra de l’artista marroquina Bouchra Khalili, comissariada per Cèlia del Diego. Aquest centre, junt amb els altres centres La Panera de Lleida, Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat, Can Xalant de Mataró, el Bòlit de Girona, ACVic, Lo Pati d’Amposta i el Centre d’Art de la Fabra i Coats de Barcelona (que substitueix el projecte del Canòdrom, per ara, sense director), formen la Xarxa de Centres d’Arts Visuals impulsada des del Departament de Cultura de la Generalitat. Es tracta d’una petició històrica del sector per a compartir esforços i ampliar la projecció d’aquests centres dispersats en el territori, donant protagonisme als municipis que impulsen cada centre i deixant per al Departament de Cultura la funció de coordinació i suport. La xarxa es va presentar públicament al començament de la primavera i a partir d’aquest moment va passar a ser coordinada per Conxita Oliver.
Patrimoni
El Museu d'Art de Catalunya va acollir l'exposció temporal "Catalunya 1400. El Gòtic Internacional"
© MNAC
Una altra notícia que insinua la voluntat de reforçar l’entramat cultural va ser la proposta de l’Ajuntament de Barcelona de recollir la col·lecció Folch i la de l’actual Museu Etnològic en un sol Museu de Cultures del Món. Es preveu inaugurar aquest nou museu l’any 2014, instal·lat als palaus de Marquès de Lió i Nadal, el qual acollia la col·lecció suïssa Barbier-Müeller fins aquest 2012, quan va tornar a la seva seu de Ginebra.
Dins la continuïtat, però amb més ambició, el MNAC va presentar un projecte per a enfortir la seva presència capitanejat pel seu nou director, Pepe Serra, que té Miquel Roca com a nou president del patronat. En substitució de Pepe Serra al capdavant del Museu Picasso, Bernardo Laniado-Romero va sortir escollit com a nou director amb un projecte de voluntat continuista respecte del seu antecessor.
Entre els reptes de futur immediat del MNAC hi ha el de subratllar-ne la identitat, cosa que podria modificar el seu nom, ara per ara qüestionat; consolidar i augmentar el seu públic; crear programes amb línies transversals; replantejar els seus límits cronològics per relacionar-se amb la contemporaneïtat, bo i compartint el seu fons amb el MACBA, també alliberat de constrenyiments històrics, i l’ampliació de l’espai físic del museu, que podria ocupar possiblement alguns dels espais de la Fira de Barcelona al passeig de Montjuïc, sobretot si es fa efectiva la cessió d’una part de la col·lecció que Carmen Thyssen té prevista.
Capitells del recentment restaurat claustre de Ripoll
© Departament de Patrimoni / Generalitat de Catalunya
Coincidint amb el 30è aniversari del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBM) a Sant Cugat del Vallès, aquest any van acabar algunes restauracions importants del patrimoni català, com la del claustre de Ripoll, que ha durat quatre anys. En aquesta actuació s’ha enretirat una capa de ciment que amagava les pedres originals i ha permès de descobrir una marededéu romànica de metre i mig, a més d’altres detalls que ajuden a entendre la vida dels monjos entre l’any 950 i el 1000.
La catedral de Tarragona també va acabar dos anys de restauració, que va treure a la llum diferents policromies dels segles XIV i XVI que havien quedat amagades sota altres capes de pintura o brutícia. I a Girona, el Tapís de la Creació va tornar al seu emplaçament al Tresor de la Catedral, després d’un procés de restauració i de millora de les condicions d’exposició. També va destacar un darrer descobriment que pertany al Retaule de Sant Jordi de Bernat Martorell: una marededéu conservada a Filadèlfia que rep el nom de Mare de Déu envoltada de les virtuts cardinals
La restauració de la catedral de Tarragona va deixar al descobert la policromia de diversos elements
© Arquebisbat de Tarragona
. El retaule de Martorell, així com d’altres de Borrassà, Matas o Ferrer, es van poder veure entre els mesos de març i juliol al Museu d’Art de Catalunya, en l’exposició "Catalunya 1400. El Gòtic Internacional".
Al març es va inaugurar el nou emplaçament de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, a Olot, que relaciona el passat amb el sistema cultural modern que es va començar a bastir a partir del Noucentisme, amb documents antics del segle XI.
Al juny es va fer pública la descoberta d’un claustre romànic a la finca privada Mas del Vent, de Palamós (Baix Empordà), i es va obrir una investigació per conèixer la seva procedència. Uns quants mesos després es va fer públic que la major part del claustre conté reproduccions del final del segle XIX o començament del XX, i que només unes quantes peces podrien datar dels segles XII i XIII. Però no són conclusions tancades, ja que la investigació encara manté alguns interrogants i el qüestionament sobre els seus procediments.
Una altra troballa important es va produir durant les obres de la xarxa de trens d’alta velocitat a la Sagrera de Barcelona, entre les restes d’una vil·la romana, ja descoberta a l’inici de les obres. Entre les ruïnes, hi va aparèixer, aquest 2012, un cap de mida natural esculpit en marbre. Segurament representa el déu del vi, Dionís, i, per tant, es tracta de l’única figura mitològica trobada fins ara a Bàrcino. Encara són més antigues les restes d’una nau de fusta rescatades al cap de Creus, que fan pensar en un vaixell iber i que es troben en procés de reconstrucció.
Temporalment va quedar ajornat el litigi per l’art sacre de la Franja de Ponent, obert el 1995, quan Roma va segregar un centenar de parròquies de la Franja i les va incloure al bisbat de Barbastre. El jutjat contenciós administratiu de Lleida, al final de juliol, va desestimar la reclamació d’Aragó per recuperar les 113 peces d’art sacre de la Franja que quedaran al Museu Diocesà de Lleida, fins que el Vaticà es decanti per una solució o altra.
Pel que fa al patrimoni contemporani, al començament d’any la Fundació Joan Brossa i l’Ajuntament de Barcelona van dipositar al MACBA la col·lecció, l’arxiu i la biblioteca del poeta, un llegat que suma més de 60.000 documents entre llibres, obres d’art, manuscrits, poemes visuals, guions de cinema, peces escèniques, llibres d’artista, traduccions, cartells, instal·lacions, obres plàstiques, joguines, jocs de màgia, documents i altres objectes que esquiven tota classificació. L’Ajuntament de Barcelona, igualment, va destinar 300.000 euros a la digitalització d’una part important d’aquest patrimoni, catorze anys després de la desaparició del poeta.
Rendibilitat i cultura
Un mateix debat va sobrevolar cadascun dels girs en política cultural i cada retallada aplicada en el sector: pot mesurar-se l’aportació de la cultura des d’un punt de vista econòmic directe? L’estat de l’economia general va obligar a una racionalització de les despeses i a recuperar en la mesura del possible totes les aportacions públiques i privades. Com ja s’ha explicat, l’àmbit de la cultura no es va escapar d’aquest imperatiu i es va haver d’augmentar el nombre de visitants als museus, reduir la plantilla de treballadors i disminuir el nombre d’activitats en cada projecte per fer-lo més rendible.
En aquest estat de coses, però, el mercat del luxe capitanejat principalment per rendes extrangeres va per un altre camí i els empresaris amb diners es van orientar clarament cap a aquest mercat. Per això no és estrany que, al costat de l’hotel Vela, de cinc estrelles, aterrés un projecte en aquesta mateixa direcció: una filial del museu l’Ermitage de Sant Petersburg en uns edificis catalogats del segle XIX que estan afectats pel projecte de la nova marina esportiva del Port Vell, que vol ser un pol d’atracció per a creuers i petites embarcacions de luxe.
No es tracta de la primera filial que promou aquest museu rus (un dels més grans del món i també amb problemes econòmics actualment), però sense gaire èxit fins al moment. Aquest cop es tracta d’un projecte privat entre uns inversors catalans i uns d’estrangers, en el qual l’Ajuntament i la Generalitat no faran cap inversió més enllà de la cessió dels terrenys i l’adequació de les vies d’entrada i sortida, en aquesta zona encara per dissenyar. Però, malgrat això, el sector museístic de la ciutat va veure amb recel una jugada que sembla més propera a l’especulació immobiliària que a un projecte cultural, malgrat que s’inscrigués com a tal.
De moment, la previsió és que el 2013 la ciutat comenci a rebre algunes obres del museu rus i que els treballs d’adequació de les sales triguin un parell d’anys a estar acabades.
Premis i mencions
Al començament d’any, l’Ajuntament de Barcelona va entregar la Medalla d’Or al mèrit artístic a l’escultor i pintor Josep M. Subirachs (Barcelona, 1927). Al febrer es van atorgar els Premis Ciutat de Barcelona 2012. Des de les arts, van destacar el premi d’arts visuals per a Oriol Fontdevila i Txuma Sánchez, coordinadors de la Sala d’Art Jove; el premi d’audiovisuals per a l’exposició "Totes les cartes. Correspondències fílmiques"; el premi de literatura en llengua catalana per al llibre Pagèsiques de l’artista visual i poeta Perejaume; el premi de disseny a Dvein, per la seva aportació a la pel·lícula Eva en la presentació audiovisual d’artefactes virtuals. I el premi de creativitat i innovació per al col·lectiu Telenoika.
Al principi de la primavera, l’Associació de Museòlegs de Catalunya (AMC) va premiar la rehabilitació i la restauració del conjunt romànic de Terrassa (Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere); l’ampliació de les termes de Bètulo; el projecte sobre les tombes reials de Santes Creus i la difusió internacional de l’exposició de Joan Miró, "L’escala de l’evasió".
Pere Noguera va exposar "Històries d'arxiu (1974-2011)" a la Fundació Tàpies, premiada per l'ACCA
© Pere Noguera 2004 / Fundació Tàpies
Aquesta exposició també va ser premiada per l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), juntament amb la de Pere Noguera, "Històries d’arxiu (1974-2011)", comissariada per Pilar Parcerisas i presentada a la Fundació Antoni Tàpies, i "En el laberint. Àngels Ribé 1969-1984", comissariada per Teresa Grandas i presentada al MACBA. Els premis de l’ACCA també van reconèixer la trajectòria de l’Espai Zero1 d’Olot, la Fira Swab de Barcelona, la restauració del Museu Frederic Marès de Barcelona i el projecte del Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera, entre d’altres.
L’estiu va portar la investidura de la fotògrafa Colita (Isabel Steva Hernández) doctora honoris causa per la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), per la seva investigació sobre pioneres de la fotografia. Uns quants mesos més tard va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra l’artista plàstic Miquel Barceló.
Al juliol, l’Institut Ramon Llull va fer públic el projecte escollit per representar Catalunya a la Biennal de Venècia del 2013: un projecte sobre el drama de l’atur de Francesc Torres i Mercedes Álvarez, comissariat per Jordi Balló.
A la tardor, el Cercle Artístic de Sant Lluc va atorgar la Medalla d’Or al pintor Josep Pla-Narbona (Barcelona, 1928). També es van entregar els Premis Nacionals de Cultura, que concedeix el CoNCA. Entre els premiats van destacar el premi d’arts visuals per a l’artista Àngels Ribé; el premi de còmic per a la il·lustradora Carme Solé Vendrell; el premi de disseny per al dissenyador Enric Satué i el premi a la trajectòria per al filòsof i crític Arnau Puig, únic membre de Dau al Set amb vida. Puig va rebre també una sèrie d’homenatges i va protagonitzar algunes xerrades al voltant de la seva trajectòria, que van culminar amb una exposició a La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona.
L'artista Jaume Plensa va ser guardonat amb el Premio Nacional de Artes Plásticas 2012 per la seva tasca renovadora de l'escultura (Awilda, exposada a la Kunstprojekt Foundation de Salzburg)
© Kunstprojekt Salzburg Foundation / Wolfgang Lienbacher
L’any va acabar amb el Premio Nacional de Artes Plásticas 2012 que el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte va concedir a l’escultor Jaume Plensa (Barcelona, 1955), com a reconeixement a la seva tasca renovadora dins l’escultura i el disseny escenogràfic d’abast internacional i per la seva reflexió sobre la necessitat d’humanitzar l’espai urbà.
Obituaris
Entre les defuncions més significades de l’any hi va haver la de l’artista Antoni Tàpies, mort a Barcelona al començament de febrer, a 88 anys. El fet va mobilitzar gran part de les institucions culturals i polítiques del país, com també de la ciutadania, i va generar una allau de notícies dedicades a un dels artistes més significatius de la història de l’art català de la segona meitat del segle XX. Reconegut internacionalment ja des del final dels anys cinquanta per la seva particular aportació als corrents de l’informalisme pictòric, la seva trajectòria artística es va expandir durant més de cinquanta anys, tot donant forma a un univers artístic que utilitza els diferents llenguatges de les arts plàstiques, així com el pensament en escrits i reflexions.
Al mes de març, va morir a París, a 91 anys, Felícia Fuster. Tot i que Fuster és reconeguda sobretot pel seu treball en el camp de la literatura, àmbit en què la seva obra poètica és protagonista, paral·lelament havia desenvolupat una carrera artística impertorbable treballant la pintura, el dibuix i de manera tangencial amb diferents arts aplicades; la seva formació va ser a l’Escola Massana i a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, on es va llicenciar.
També al començament de març va morir, a 97 anys, Joaquim Muntañola. Ninotaire i humorista gràfic, la seva carrera no es va aturar des del 1931, quan es va començar a vincular a revistes com Xut!, L’Esquitx i Patufet, i un temps després al TBO i La Vanguardia.
Al final d’octubre va morir a París, a 85 anys, el poeta i crític francès Jacques Dupin; la seva relació personal amb Joan Miró i el coneixement especialitzat de la seva obra el vinculen de manera molt directa amb la Fundació Joan Miró. En relació també amb Miró, al final d’agost va morir a Mallorca el seu nét, Emili Fernández Miró, a 54 anys, un dels hereus amb una tasca clau en la difusió del seu llegat i sobretot en la creació de la Fundació Joan i Pilar Miró de Palma i la Successió Miró. També al final d’octubre va morir a Milà, a 84 anys, l’arquitecta italiana Gae Aulenti; de la seva trajectòria destaca la reforma del Palau Nacional de Montjuïc a Barcelona per convertir-lo en Museu Nacional d’Art de Catalunya (1990-2004). A meitat de novembre va morir a París, a 86 anys, l’artista Nicole Fenosa, esposa de l’artista Apel·les Fenosa i personatge clau en l’establiment de la Fundació i el Museu Apel·les Fenosa del Vendrell. Finalment, a meitat de desembre va desaparèixer, a València, a l’edat de 83 anys, l’escultor Andreu Alfaro. La seva carrera, marcada per una formació autodidàctica, va començar a professionalitzar-se a partir dels anys cinquanta. El seu treball se centra en l’escultura, però el dibuix té un paper clau en tot el procés. La seva obra connecta amb la modernitat artística de la primera avantguarda i es desenvolupa en terrenys formals vinculats a l’abstracció, el minimalisme i els corrents cinètics. L’obra de l’artista és reconeguda per la seva condició pública i sovint monumental, amb escultures arreu del país i a l’estranger. Entre les seves obres emblemàtiques destaquen les Quatre columnes de l’Autònoma de Bellaterra (1999) i Ones a Barcelona (2003).