El BCE va reunir a Barcelona, on van acordar abaixar els tipus d’interès un quart de punt
© Banc Central Europeu
El 2012 va acabar immers en una recessió i amb perspectives fosques de cara a l’exercici següent, sense aclarir si l’Estat espanyol s’acolliria o no al rescat de la Unió Europea com ho van fer, amb anterioritat, Grècia, Portugal i Irlanda. A més, el banc central alemany, el Bundesbank, va reduir les perspectives de creixement d’Alemanya, la primera potència europea i principal defensora de les polítiques d’austeritat, fins a una alça del 0,7% en el 2012 i del 0,4% en el 2013.
Amb tot això, el marc europeu va continuar immers en els dubtes amb relació a Grècia i les negociacions constants sobre l’aplicació de polítiques d’ajustament i les consegüents aportacions d’Europa. En aquest context, el deute públic espanyol va viure un nou exercici marcat pel setge dels mercats fins que el Banc Central Europeu (BCE) va anunciar la seva disposició a comprar títols dels països en dificultats sempre que aquests ho demanessin i apliquessin els ajustos corresponents. Aquesta actuació va calmar els ànims temporalment, però les tensions van tornar a fer-se sentir quan el primer ministre italià, Mario Monti, va anunciar la seva dimissió en donar-se a conèixer les intencions de Silvio Berlusconi de tornar-se a presentar a les eleccions generals al país durant el primer trimestre del 2013. D’altra banda, el BCE, que va celebrar al maig la seva reunió a Barcelona presidida per Mario Draghi, va decidir al juliol abaixar un quart de punt els tipus d’interès fins al 0,75%, un nivell històricament baix, tenint en compte que l’institut monetari europeu mantenia en l’1% el preu del diner des del desembre del 2011.
Canvis en la normativa laboral
A l’Estat espanyol un dels pitjors símptomes de la crisi va ser l’atur, situat en nivells històricament elevats i en una cota rècord no solament a escala europea, sinó mundial. Segons l’Enquesta de Població Activa del tercer trimestre del 2012, un total de 5.778.100 de persones no tenien feina, amb una taxa de desocupació del 25,02%. Destaca la dada que, en aproximadament 1,7 milions de llars, tots els seus membres es troben a l’atur.
En aquest context, després d’estira-i-arronses entre la patronal CEOE i els sindicats UGT i CCOO, el Govern va aprovar definitivament la reforma de la legislació laboral amb l’únic suport de CiU al Congrés dels Diputats. Aquest canvi en la normativa laboral va provocar una primera vaga general el 29 de març i una segona, en protesta també contra la política de retallades, el 14 de novembre. En tots dos casos, la incidència de l’aturada va ser divergent entre unes fonts i les altres, però sí que van mobilitzar milers de persones als carrers de les principals ciutats.
Els canvis en la normativa laboral s’han centrat en aspectes com ara el cost de l’acomiadament procedent que s’abaixa fins a 20 dies per any treballat amb un màxim de 12 mensualitats i l’improcedent s’abaixa a 33 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats ; o la supressió de l’autorització administrativa per als expedients de regulació d’ocupació (ERO). L’augment de la flexibilitat i de les facilitats d’acomiadament es van traduir els mesos següents en un fort impuls de les reduccions de plantilla.
Malgrat l’evolució negativa de l’economia i de l’ocupació, el Govern central va mantenir les seves previsions d’una caiguda de l’1,7% del producte interior brut (PIB) el 2012 i un retrocés del 0,5% el 2013 en lloc de la lleugera recuperació que s’havia estimat inicialment. Les exportacions van continuar essent l’únic motor de creixement, encara que més alentides que en exercicis anteriors. En tot cas, els càlculs d’altres organismes van ser molt més pessimistes, com el del Fons Monetari Internacional (FMI), que va estimar una caiguda de l’economia de l’1,3% en el 2013.
El rescat de la banca
Al llarg de l’exercici es va concretar una nova reforma del sistema financer que, en aquesta ocasió, va fer desaparèixer pràcticament les caixes d’estalvis del sector. De fet, en van quedar només dues amb plena activitat financera les més petites : Caixa Ontinyent i Caixa Pollença (Colonya).
Després de moltes incerteses que van castigar el deute públic espanyol als mercats, el Govern espanyol va demanar al juny, a la Unió Europea, un rescat de fins a 100.000 milions d’euros per a sanejar el sector financer, que va implicar la signatura d’un memoràndum d’entesa amb diversos compromisos en matèries d’ajustaments i reformes de l’Estat.
Amb posterioritat, la consultora externa Oliver Wyman, amb el suport de Deloitte, PwC, Ernst & Young i KPMG, i la supervisió de la Comissió Europea, el Banc Central Europeu (BCE), l’European Banking Authority (EBA) i l’FMI, van fer auditories del sector financer. Aquests estudis van reflectir unes necessitats de capital de 52.700 milions d’euros en el pitjor dels escenaris.
Finalment la sol·licitud es va fer al novembre per un valor de 39.468 milions. D’aquesta quantitat, provinent del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), 36.968 milions d’euros es van repartir per recapitalitzar les quatre entitats nacionalitzades sota el control majoritari del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), a canvi de dures mesures de reestructuració que havien de desembocar en una reducció dels balanços d’aquestes entitats del 60% el 2017 respecte al que tenien el 2010. Les condicions també van significar que els titulars de deute subordinat i participacions preferents, molts dels quals les van subscriure pensant que eren estalvi sense cap mena de risc, van haver d’assumir importants pèrdues.
Les entitats receptores dels fons (que se sumaven a altres aportacions públiques anteriors) van ser BF-Bankia, amb 17.960 milions d’euros; Catalunya Banc, amb 9.080 milions; NCG Banco, amb 5.425 milions i Banc de València, amb 4.500 milions.
Els 2.500 milions restants procedents de Brussel·les es van destinar al denominat banc dolent o Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria (Sareb), que aglutina tots els actius immobiliaris tòxics en mans de la banca.
De les entitats que van rebre els ajuts, només Bankia romandrà com a entitat independent, segons les previsions del Govern, mentre que Catalunya Banc i NCG Banco s’hauran de vendre abans del 2017, tal com s’ha fet amb el Banc de València; si no, seran liquidats.
José Ignacio Goirigolzarri va prendre el relleu de Rodrigo Rato al capdavant de Bankia un cop intervinguda per l’Estat
© Bankia
Abans d’aquest procés, al maig, es va produir la intervenció directa de Bankia. Després d’uns primers rumors que van provocar l’ensorrament borsari, l’entitat va ser intervinguda per les seves dificultats financeres provocades per la fallida del negoci immobiliari i el FROB va haver d’injectar 4.500 milions d’euros a l’entitat matriu (BFA) per evitar la fallida. La intervenció va suposar també la retirada de Rodrigo Rato com a president de l’entitat i el seu relleu per l’exconseller delegat del BBVA, José Ignacio Goirigolzarri. El nou equip directiu va ser el responsable de dur a terme la reestructuració de l’entitat (entre altres mesures, una reducció de plantilla d’unes 5.000 persones), en la qual van aflorar pèrdues de més de 4.000 milions d’euros, que contrastaven amb els guanys de 328 milions que havia comunicat Rato, i de demanar un rescat d’uns 19.000 milions d’euros, que després es van reduir.
De les entitats analitzades, n’hi havia que havien d’obtenir més capital i van decidir fer-ho a través del mercat, com el Banco Popular va portar a terme una ampliació de capital, el BMN (Caja Granada, Caja Murcia, Caixa Penedès i Sa Nostra), Ibercaja, que finalment va trencar els plans de fusionar-se amb Liberbank (Cajastur, Caja de Extremadura i Caja de Cantabria) i Caja 3 (Caja Badajoz, Caja Círculo i Caja Inmaculada), que van quedar en una situació més feble. Tanmateix, el Banc d’Espanya va preveure que BMN, Caja 3 i Ceiss (Caja España i Caja Duero) havien de rebre diners de Brussel·les, que va aprovar els seus plans de reestructuració al final d’any, mentre que Ibercaja va mantenir pendent el seu futur. Al desembre, Brussel·les va establir finalment les necessitats de capital d’aquest grup d’entitats financeres un cop aprovats els seus plans de reestructuració en 1.865 milions d’euros. D’aquesta suma 124 van correspondre a Liberbank, 407, a Caja 3, 730, a BMN i 604, a Ceiss.
Més concentració bancària
Poc després d’aprovar-se la seva recapitalització, el Banc de València va ser adquirit per CaixaBank, l’entitat controlada per La Caixa, al preu simbòlic d’un euro. El traspàs de l’exfilial de l’antiga Bancaixa del FROB al banc català es va fer posteriorment a la injecció de capital de la Unió Europea. Com en anteriors salvaments d’entitats, la compradora es beneficiarà d’un sistema que l’allibera de les pèrdues derivades del Banc de València al llarg de deu anys.
Al març, CaixaBank va absorbir Banca Cívica per 977 milions d’euros. Aquesta operació, que no va requerir ajuts públics, va convertir el banc de La Caixa en la primera entitat financera de l’Estat espanyol per actius, dipòsits i crèdits.
Però aquesta no va ser l’única de les adquisicions al sector finacer, perquè el BBVA va resultar el guanyador en la subhasta de la catalana Unnim. Com en altres casos, la compradora va pagar el preu simbòlic d’un euro, i el Fons de Garantia de Dipòsits (FGD) va retornar al FROB els 953 milions que havia injectat a Unnim per recapitalitzar aquesta aliança de les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu. Igualment, el BBVA també va quedar alliberat durant deu anys de possibles pèrdues derivades de l’entitat adquirida.
El Banc Sabadell va ser un altre dels que van moure fitxa en aquest procés de concentració en tancar al juny la compra de Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM), que havia acordat al desembre. Prèviament, el Fons de Garantia de Dipòsits va fer una ampliació de capital a la CAM per import de 2.449 milions. El Sabadell també es va beneficiar d’un esquema de protecció d’actius (EPA) que l’allibera de les pèrdues de l’entitat adquirida. Al desembre, Banc Sabadell va acordar comprar a BMN, per 350 milions d’euros, la xarxa territorial i el negoci a Catalunya i a Aragó corresponent a l’antiga Caixa Penedès . L’acord inclou un total de 462 oficines, uns 900.000 clients, uns 2.000 empleats, 10.600 milions en crèdits i 7.900 en dipòsits.
El Banco Santander va anunciar, al desembre, la decisió d’absorbir Banesto del qual ja controlava el 89,95% del capital des del 1994 . L’objectiu era treballar amb una única marca i gestió, i suposarà el tancament d’unes 700 oficines i estalviar, com a conseqüència de la unificació d’estructures, uns 520 milions d’euros.
Luis María de Linde, nou governador del Banc d’Espanya
© Congreso de los Diputados
La reestructuració financera va coincidir amb els canvis al capdavant del Banc d’Espanya. El governador, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, va deixar el càrrec unes quantes setmanes abans del que estava previst després de la polèmica sorgida al voltant de la intervenció de Bankia el Partit Popular va acusar el governador del Banc d’Espanya d’haver forçat la creació de Bankia per salvar Caja Madrid, que en forma part, així com d’haver acceptat uns comptes que després es van revelar desastrosos . Fernández Ordóñez va ser rellevat per Luis María Linde.
El drama dels desnonaments
La persistència de la crisi va intensificar els desnonaments. La pressió social, després que es produïssin suïcidis protagonitzats per afectats, va portar finalment el Govern a regular una moratòria de dos anys en les execucions hipotecàries en aquelles situacions més extremes (famílies amb un menor de tres anys, amb membres discapacitats o en situació de dependència o en les quals el deutor és a l’atur i ha esgotat la prestació, entre d’altres), a través d’un reial decret. Aquesta regulació, considerada insuficient des de molts àmbits, va intentar reforçar el codi de bones pràctiques en desnonaments, que es va acordar al març i que era d’aplicació voluntària pels bancs. Aquesta mesura no va aconseguir generalitzar la dació en pagament, una de les principals reivindicacions de les plataformes d’afectats.
De tota manera, la pressió es va mantenir i no solament per les plataformes en defensa dels afectats, sinó pels mateixos jutges. Per exemple, el titular del jutjat mercantil número 3 de Barcelona, José María Fernández Seijo, va elevar fins i tot una consulta al Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la normativa hipotecària espanyola.
El fons de liquiditat autonòmica
Els esforços per sanejar el sector financer es van traslladar al dèficit i al nivell de deute del sector públic. De fet, es van veure amenaçats els objectius, tot i que la Unió Europea (UE) va allargar un any el termini per a complir els compromisos de dèficit de l’Estat espanyol. En qualsevol cas, aquests pràcticament no van variar per a les comunitats autònomes, que tenien l’obligació de tancar el 2012 amb uns números vermells equivalents a l’1,5% del producte interior brut (PIB) i al 0,7% el 2013. L’Administració central havia de situar-lo en el 4,5% i el 3,8%, respectivament. El dèficit total de totes les administracions havia de ser del 6,3% el 2012 incloent-hi els ajuntaments i la Seguretat Social, i del 4,5% el 2013.
El compliment d’aquests objetius i la impossibilitat de les comunitats de recórrer al mercat per finançar-se van forçar el Govern central a crear un nou mecanisme per a facilitar recursos per a les comunitats en forma de préstec. L’instrument va ser el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), dotat amb un total de 18.000 milions, dels quals uns 6.000 milions provenen d’un crèdit sindicat; uns 8.000 milions de préstecs bancaris a Loterías del Estado, i 4.000 milions de finançament obtingut a través del Tresor Públic.
Davant la situació d’ofec i de manca de liquiditat, un total de nou comunitats van acudir a aquest fons i van demanar 16.800 milions, tot i que només en van rebre uns 12.800.
Catalunya va ser la comunitat que va rebre més recursos, amb un total de 5.370 milions, seguida per Andalusia, amb 2.133 milions, i després pel País Valencià, Castella-la Manxa, Múrcia, Canàries, les Balears, Astúries i Cantàbria.
Però aquest no va ser l’únic instrument destinat a rescatar les administracions territorials, ja que també es va crear un fons per al pagament a proveïdors, destinat a liquidar totes les factures pendents fins al 31 de desembre de 2011. En total, els creditors d’ajuntaments i administracions locals van rebre 9.700 milions d’euros i els de les comunitats autònomes, un total de 17.500 milions d’euros.
Llei d’estabilitat pressupostària
Un dels punts calents de la relació entre l’Estat i les comunitats autònomes va ser la Llei d’estabilitat pressupostària, que preveu la intervenció de les administracions territorials que incompleixin els compromisos de dèficit. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, no es va estar d’amenaçar les comunitats que es desviessin més dels objectius i, especialment, dels ajustaments previstos en els plans de reequilibri financer que es van presentar a l’abril, com ara la Generalitat de Catalunya o la Junta de Andalucía.
De fet, la situació financera de l’Administració catalana va ser alarmant, fins a l’extrem que va haver de recórrer a l’FLA per a retornar els diners als subscriptors de l’emissió de bons per a particulars a dotze mesos, feta al novembre del 2011, per import de 2.639 milions d’euros. Aquest mecanisme de finançament, l’última emissió del qual es va fer a l’abril, va quedar totalment tancat a causa de la retallada de la qualificació creditícia de la Generalitat i de la majoria d’autonomies.
Pujades d’impostos a l’Estat espanyol
La cultura va canviar de grup de gravamen i va passar del 7% al 21% d’IVA
© Temporada Alta
El Govern del PP va iniciar el seu mandat al final de desembre del 2011 amb l’aprovació de la pujada de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). La mesura va consistir a aplicar uns gravàmens addicionals del 0,75% fins al 7%, que va situar el tipus més alt per a les rendes més elevades a Catalunya en el 56%, el més elevat dels països avançats. També es van acordar gravàmens addicionals a les rendes de l’estalvi dins de l’IRPF d’entre el 2 i el 6%. Amb aquesta mesura, que es va notar a partir de les nòmines percebudes al febrer, el Govern central preveia ingressar 4.100 milions més.
A més de mesures destinades a incrementar la recaptació de l’impost de societats, el Govern també va decidir una pujada del tipus reduït i del general de l’IVA a partir de l’1 de setembre. El primer es va apujar del 7% al 10% i el segon, del 18% al 21%, si bé alguns productes i serveis, com ara els relacionats amb la cultura, van canviar de grup i, per tant, van passar d’un gravamen del 7% al 21%. Tot plegat va generar una intensa polèmica, especialment entre els representants del cinema i del teatre.
Una altra de les mesures tributàries va ser la pròrroga per a l’any 2013 de l’impost de patrimoni, un tribut cedit a les comunitats autònomes, que es va recuperar inicialment només per als exercicis del 2011 i el 2102 i del qual es va apujar substancialment el mínim exempt.
Després d’aprovar un ajustament de 27.300 milions d’euros, el Govern central va anunciar un procés de regularització fiscal especial amb el qual esperava ingressar uns 2.500 milions d’euros. Aquesta amnistia fiscal, la primera feta des dels anys noranta, va acabar amb una recaptació d’uns 1.200 milions d’euros, un cop finalitzat el procés el 30 de novembre.
Paral·lelament, va entrar en vigor, també al novembre, una nova normativa de lluita contra el frau fiscal. Aquesta llei inclou dues mesures destacades. La primera és limitar a 2.500 euros l’import de les transaccions en efectiu en què una de les dues parts és un empresari o professional, import que serà de 15.000 euros per als no residents o turistes. La segona és l’obligatorietat d’informar l’Agència Tributària sobre tots els actius que es posseeixen en altres països. Aquesta obligació s’haurà de complir pel que fa a tots els immobles, comptes o títols a l’exterior amb un valor superior als 50.000 euros al llarg de cada primer trimestre. Les implicacions d’incomplir aquest precepte suposaran una sanció mínima de 10.000 euros per dada o conjunt de dades sobre les quals no s’hagi informat, la imputació del valor de l’actiu com a guany patrimonial no justificat (cosa que suposa tributar al tipus marginal de l’impost de la renda, que pot arribar al 56%) a l’exercici més antic dels no prescrits cosa que suposa en la pràctica la imprescriptibilitat, així com una sanció del 150%.
D’altra banda, dins de les mesures de l’executiu del PP per a reduir el dèficit públic, finalment es va decidir apujar les pensions per al 2013 només l’1%, i el 2% per a les inferiors als 1.000 euros mensuals, tot i que la inflació al novembre es va situar al voltant del 3%. Igualment, el Govern tampoc no va fer efectiva la paga compensatòria als jubilats, que la llei obliga, per compensar el desviament entre l’1% d’augment previst en els pressupostos al començament d’any i l’increment del nivell general de preus al novembre. L’executiu va justificar la decisió per la necessitat de controlar el dèficit públic, igual com a l’abril, quan va anunciar retallades addicionals a la sanitat i a l’educació un cop presentats el pressupostos del 2012, que sumaven uns 10.000 milions d’euros. En sanitat, entre les noves mesures, es va incloure que els jubilats, que no pagaven, haurien d’aportar el 10% del PVP del medicament, amb uns màxims de 8, 18 i 60 €/ mes; i els treballadors actius passarien de pagar del 40 al 50% i, els que cobren més de 100.000 euros, el 60%.
La Generalitat de Catalunya, per la seva banda, va posar en marxa al juny l’euro per recepta (amb un màxim de 61€/any), sobre el qual el Govern central va anunciar un recurs en contra, així com contra les taxes judicials pròpies també del Govern català. A partir de l’1 de novembre, també es va començar a aplicar a Catalunya l’impost turístic, que grava entre 0,45 i 2,25 €/persona cada pernoctació, amb un màxim de set dies.
Privatització d’aigües i túnels a Catalunya
Els túnels de Vallvidrera van ser privatitzats per la Generalitat de Catalunya juntament amb el del Cadí
© Generalitat de Catalunya
En el marc d’aquesta situació d’ofec, la Generalitat de Catalunya va intensificar els plans de venda d’actius per a obtenir ingressos. D’aquesta manera, va adjudicar per concurs la gestió d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL) a un consorci encapçalat per Acciona de la qual la família Entrecanales és la principal accionista i el banc brasiler BTG Pactual, per un import total de gairebé 1.000 milions d’euros. ATLL és la companyia pública que abasta d’aigua les subministradores de l’àrea metropolitana de Barcelona i altres comarques, amb una població de més de 4,5 milions d’habitants. El contracte de concessió, la privatització més important feta per la Generalitat, és per a cinquanta anys. L’oferta liderada per Acciona es va imposar a la presentada pel consorci encapçalat per Aigües de Barcelona (Agbar), que va decidir recórrer la concessió davant l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya, dependent de la Presidència de la Generalitat, i va iniciar una pugna jurídica amb l’executiu català.
BTG Pactual també forma part de l’altre consorci que va aconseguir la gestió de l’empresa pública que explota els túnels de Vallvidrera i del Cadí, Tabasa, amb un contracte de 430 milions d’euros, la segona gran privatització de la Generalitat. En aquesta aliança, de la qual el banc brasiler controla el 65%, Abertis en té el 35% i s’ocuparà de la gestió al llarg dels vint-i-cinc anys que preveu el contracte d’explotació. L’adjudicació es va produir després d’un procés de negociació en haver de declarar prèviament desert el concurs corresponent al qual només s’havia presentat Abertis, però sense cap mena d’oferta econòmica.
Les dues operacions van aconseguir minimitzar el fracàs de la venda de vint-i-sis immobles de l’Administració catalana, dels quals només es van vendre tres per un import total de 69 milions d’euros. L’objectiu primordial del conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, amb aquestes operacions era reduir substancialment el dèficit de la Generalitat per tal de complir amb els compromisos en el si del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) i eludir les repercussions de l’aplicació de la Llei d’estabilitat pressupostària.
La fallida de Spanair
En el context empresarial va destacar la fallida de Spanair. La companyia va cessar les seves activitats la matinada del 28 de gener i va deixar a terra nombrosos passatgers. El dia anterior, els seus gestors, encapçalats per Ferran Soriano, van decidir preparar la sol·licitud per a suspendre la seva activitat ateses les elevades pèrdues i l’endeutament després que Qatar Airways es negués a entrar en el capital. Per la seva banda, la Generalitat de Catalunya, accionista de l’aerolínia, també va decidir deixar d’injectar fons a la companyia, que tenia un total de 4.000 treballadors i 25 anys d’història.
Després que el 2009 el consorci escandinau SAS posés a la venda Spanair, Turisme de Barcelona format per la Cambra de Comerç i l’Ajuntament i la societat de capital risc Catalana d’Iniciatives (participada per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat) i una quinzena d’empresaris van adquirir el 80,1% de l’aerolínia. El 2011 van començar a buscar un soci, però finalment el procés es va frustrar.
Díaz Ferrán, a la presó
Gerardo Díaz Ferrán, que havia estat president de la patronal CEOE, càrrec que va haver de deixar pels seus problemes empresarials amb Viatges Marsans, al juliol va ser acusat d’un suposat desviament de fons a Suïssa, i al novembre va ser detingut pels delictes de blanqueig de diners i alçament de béns, juntament amb Ángel de Cabo, nou propietari de Nueva Rumasa, de la família Ruiz Mateos, i que havia comprat Viatges Marsans. El jutge va imposar a Díaz Ferrán una fiança de 30 milions d’euros i a De Cabo, de 50 milions. Ambdós havien estat denunciats per diverses empreses a les quals devien diners. Tanmateix, amb anterioritat, Díaz Ferrán va atribuir al seu soci Gonzalo Pascual, que va morir enguany, totes les responsabilitats.
L’expropiació d’YPF
Una altra de les grans notícies empresarials de l’any va ser l’expropiació d’YPF, propietat de Repsol, pel Govern argentí. La decisió de Buenos Aires va tensar les relacions amb el Govern espanyol, que va anunciar represàlies comercials que van afectar especialment els biocarburants provinents de l’Argentina. Per la seva banda, Repsol va denunciar el Govern de Cristina Fernández davant el tribunal arbitral internacional per a qüestions comercials, el CIADI, per l’expropiació del 51% d’YPF. Aquesta decisió es va produir després de mesos de setge a la companyia per part del Govern argentí, que, com a argument, va utilitzar que el país havia hagut d’importar, per primer cop en disset anys, gas i petroli, qüestió de la qual va responsabilitzar la companyia presidida per Antoni Brufau.
Moviments empresarials
D’altra banda, Iberia, el 9 de novembre, va anunciar una oferta pública d’adquisició d’accions (OPA) de la seva filial Vueling (de la qual ja tenia el 45,85% del capital a través de International Consolidated Airlines Group), la companyia amb més presència a l’aeroport de Barcelona. Un dia després, Iberia va anunciar la decisió de reduir la plantilla en 4.500 persones, al voltant de la quarta part de tots els seus treballadors. Aquesta reestructuració també preveu la supressió de les rutes que no són rendibles i prescindir d’un total de 25 avions. La capacitat operativa de la companyia s’havia de rebaixar el 2013 un 15%, tot i que la companyia de baix cost anomenada Iberia Express havia de començar a operar al març.
Abertis va ampliar la seva participació a la companyia de satèl·lits Hispasat
© Hispasat
Per la seva banda, Abertis, participada per La Caixa i CVC, es va integrar com a nou accionista d’OHL, en substitució d’ACS. Aquesta operació es va combinar amb la presa de control de les autopistes d’OHL al Brasil i altres a Xile. Amb aquesta adquisició, Abertis, amb seu a Barcelona, es va consolidar com a primer grup concessionari d’autopistes del món, amb més de 7.000 quilòmetres en gestió. La companyia, que va tancar l’escissió dels negocis d’aparcaments i parcs logístics a Saba, es va concentrar en les divisions d’autopistes, aeroports i telecomunicacions. Precisament, en aquest darrer ram va reduir la seva participació en la francesa Eutelsat a canvi d’incrementar-la a la companyia espanyola de satèl·lits Hispasat.
En el sector de les assegurances també es van produir algunes grans novetats. La primera va ser la compra del negoci de la francesa Groupama a Espanya per Catalana Occident. L’operació, per un total de 404 milions d’euros, va situar l’asseguradora catalana entre les principals del sector a l’Estat espanyol, amb més de 4.100 milions d’euros en vendes.
Per la seva banda, Agrupació Mútua va passar a integrar-se en una societat controlada majoritàriament per la francesa Assurances Crédit Mutuel (ACM), en aliança amb el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC). L’operació va suposar la conversió de l’entitat catalana en filial de la nova societat, en què la francesa té el 60%. L’Agrupació, amb més de 300.000 socis, estava intervinguda per la Dirección General de Seguros, del Ministeri d’Economia, des d’octubre del 2009.
Igualment, l’Aliança, tutelada per la Generalitat des del 2006, any en què va aixecar l’anterior intervenció del 2002, va ser de nou intervinguda per la Generalitat al maig després de frustar-se la seva venda. Finalment, però, es va acabar integrant en la valenciana Divina Pastora. Amb aquest acord va néixer la mutualitat de previsió social més gran de l’Estat espanyol, amb 465.000 assegurats i una facturació superior als 260 milions d’euros.
A escala internacional, una de les grans empreses protagonistes va ser Facebook. Primer va comprar l’aplicació de fotografia Instagram per 762 milions d’euros, i després, la xarxa social creada per Mark Zuckerberg va debutar en borsa. Va demostar, però, que la bombolla tecnològica estava desinflada perquè després de començar a cotitzar a 38 dòlars no va tornar a recuperar aquest nivell, i fins i tot va haver de ser suspesa la seva cotització al Nasdaq, el principal índex tecnològic de la borsa de Nova York, en alguna ocasió com a conseqüència de la caiguda enregistrada després d’informes que en dictaminaven la sobrevaloració. Les accions de la companyia van arribar a perdre gairebé la meitat del seu valor respecte al preu en què havien sortit.