La influència dels meteorits i cometes al planeta Terra
L'any 2012 es va fer públic el resultat d'un estudi per descobrir les restes de l'impacte d'un cometa o asteroide massiu succeït fa 3.000 milions d'anys i que provocà un cràter de 100 km de diàmetre a prop de la zona de Maniitsoq, a Grenlàndia occidental. Fins ara l'impacte que era considerat el més antic de la Terra, correspon a un cràter situat a Sud-àfrica i la seva formació datava de fa 2.000 milions d'anys.
L'equip format pel Servei de Prospecció Geològica de Dinamarca i Grenlàndia, la Universitat de Cardiff, l'Institut de Ciència Planetària a Moscou i la Universitat de Lund, va dur a terme un programa detallat de treball de camp, en què va ser impossible trobar les empremtes externes d'aquest impacte anterior, ja que a la zona no hi ha cap forma evident del cràter. En els 3.000 milions d'anys que han transcorregut des de l'impacte, la Terra ha estat erosionada fins a uns 25 km de profunditat respecte a la superfície original i, per tant, totes les parts externes de l'estructura de l'impacte han desaparegut a causa de l'erosió. Tanmateix, però, els efectes de l'ona expansiva es van manifestar en grans profunditats de l'escorça terrestre, i per això encara són visibles per als experts. Així, a través de prospeccions geològiques, s'ha estudiat l'escorça no erosionada que hi ha sota la capa de gel i les roques locals amb anomalies geoquímiques i amb deformacions estructurals provocades per l'impacte, i se n'ha pogut confirmar l'existència i també que era més antic que el de Sud-àfrica.
A banda d'això, els científics han cregut durant molt de temps que els cometes, o un tipus de meteorit molt primitiu anomenat condrita carbonàcia, van ser la font dels elements volàtils de la Terra primigènia i possiblement també del material orgànic. Saber amb certesa d'on provenen aquests compostos volàtils és crucial per a determinar l'origen de l'aigua i la vida al nostre planeta. Una nova investigació dirigida per l'Institut Carnegie va estudiar l'aigua gelada que es conserva en objectes còsmics, com ara cometes i condrites carbonàcies. Els resultats de l'estudi van indicar que aquesta aigua estava distribuïda per bona part del sistema solar en el moment de la seva formació i que, molt probablement, no va arribar als materials a partir dels quals es va començar a formar la Terra. Aquestes conclusions contradiuen algunes de les teories predominants sobre la relació entre aquests dos tipus de cossos, i van suggerir que els meteorits són les fonts més probables de l'aigua que es va acumular a la Terra.
En un estudi fet el 2012 sobre el meteorit Allende, que va esclatar al cel de Mèxic l'any 1969, es va descobrir un mineral fins ara desconegut per la ciència. Es creu que aquest mineral figura entre els més antics formats en el sistema solar. El mineral és un òxid de titani que es va anomenar panguita. El seu descobriment implica no tan sols el coneixement d'un nou mineral, sinó també d'un nou material desconegut fins ara. El meteorit Allende és la condrita carbonàcia més gran trobada fins avui al nostre planeta, i és considerat per molts com el meteorit més ben estudiat de la història.
Finalment, a diversos punts del món es va localitzar una capa prima de roca sedimentària en la qual es van descobrir vestigis d'un material format a temperatures entre 1.700 °C i 2.200 °C, indici d'un gran impacte meteorític que hauria succeït fa 12.900 anys i poc conegut fins ara. Aquest material sembla que pot ser el resultat d'un cos còsmic, potser fragmentat abans de la col·lisió, que va impactar contra la Terra. Aquestes dades van donar suport a la controvertida hipòtesi que afirma que es va produir un impacte còsmic a l'inici d'un inusual període climàtic fred anomenat Younger Dryas, esdeveniment que va coincidir amb la gran extinció de la megafauna nord-americana.
Noves teories sobre la tectònica de plaques
© Corel - William Semple i Brian Mantrop
El model avui plenament acceptat de la deriva continental ofereix una bona base per a comprendre els processos terrestres esdevinguts al llarg dels últims 3.000 milions d'anys d'història geològica de la Terra. Tanmateix, uns estudis duts a terme per Tomas Naeraa, del Centre Nòrdic d'Evolució de la Terra (Museu d'Història Natural de Dinamarca), posen de manifest que la teoria de la tectònica de plaques que implica la formació, moviment lateral, interacció i destrucció de les plaques litosfèriques que van donar lloc a la formació de les grans estructures de relleu del planeta i a la destrucció i formació d'escorça oceànica no és suficient per a explicar la dinàmica de la Terra, especialment pel que fa a la formació d'escorça en el període que va des de la formació inicial del planeta, fa uns 4.600 milions d'anys, fins fa uns 3.000 milions d'anys.
© Tomas Næraa
Naeraa va analitzar roques procedents del llit rocós, d'uns 3.850 milions d'anys d'antiguitat, de la regió de Nuuk (Grenlàndia), i va observar que l'escorça més antiga de la Terra va ser creada en ambients geodinàmics molt diferents dels que es produeixen en la teoria de la tectònica de plaques, i que per definir-los caldran estudis més detallats.
Per la seva banda, An Yin, científic de la UCLA, va contradir la creença entre el món científic segons la qual la tectònica de plaques no existia enlloc del nostre sistema solar, a excepció de la Terra. Els seus estudis sobre la geomorfologia de Mart, a partir d'imatges de satèl·lit, van posar al descobert que el fenomen geològic que implica el moviment d'enormes plaques de l'escorça sota la superfície d'un planeta també existeix al planeta vermell.
El 2012 es va publicar el primer mapa mundial d'alta resolució que cartografia el límit entre l'escorça terrestre i el mantell --el Moho--. Fins fa un segle, es desconeixia que la Terra tenia una escorça, però, el 1909, el sismòleg croat Andrija Mohorovičić va trobar que a uns 50 km sota terra hi ha un canvi sobtat en la velocitat sísmica. D'aleshores ençà, aquest límit entre l'escorça terrestre i el mantell subjacent ha estat conegut com la discontinuïtat de Mohorovičić o Moho. El mapa s'ha fet a partir de les dades del satèl·lit GOCE, i va ser elaborat per l'ESA i el Politècnic de Milà. El satèl·lit va mesurar el camp gravitatori i el va comparar amb els models del geoide amb una precisió sense precedents, per avançar en el coneixement de la circulació oceànica, que té un paper crucial en els intercanvis d'energia a tot el món, el canvi de nivell del mar i els processos terrestres interiors. Per primera vegada, ha estat possible estimar la profunditat del Moho a tot el món amb una resolució sense precedents. Aquest nou mapa permet obrir noves vies de recerca sobre la dinàmica interna de la Terra.
Enguany, també s'ha fet públic l'estudi d'un equip internacional de geòlegs encapçalat per la Universitat de Pennsilvània, que demostra que abans que l'Índia i l'Àsia col·lidissin ja existia un relleu d'altitud notable a la conca de Sichuan, que va facilitar que l'escorça continental al Tibet adquirís un gruix important. Per tant, el procés de formació de l'elevada topografia de l'altiplà tibetà es va iniciar uns 15 milions d'anys abans del que es pensava.
Els efectes dels terratrèmols
L'any 2012 no s'ha destacat pel nombre de terratrèmols ni per les pèrdues humanes que han ocasionat aquests desastres d'origen natural. Cal mencionar, però, el terratrèmol de l'11 d'agost a la ciutat d'Ahar (Iran), on es van produir dos moviments sísmics de magnitud 6,4 i 6,3 a l'escala de Richter que van provocar la mort de 306 persones, aproximadament, i també el de Cebu (Filipines), el 6 de febrer, que va arribar a una magnitud de 6,7 i que va provocar la mort de 113 persones. Tanmateix, el sisme de més magnitud (8,9) de l'any va ser el d'Aceh (Indonèsia), l'11 d'abril, tot i que només hi va haver 10 morts.
El volcà més jove de la península Ibèrica
Un equip de científics de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Girona i l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, juntament amb investigadors del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i de l'empresa del sector mediambiental Axial Geologia i Medi Ambient i Tosca, van desenvolupar un programa per a determinar cronològicament el moment final de les erupcions volcàniques de la Garrotxa, centrant-se en l'estudi del volcà del Croscat. Tot i que era conegut que el Croscat podia ser el volcà més jove de la península Ibèrica, no hi havia estudis que en determinessin amb exactitud l'edat. La seva edat ha estat ara establerta mitjançant les anàlisis de carboni 14 i del pol·len, les quals han determinat que l'edat de la part superior del sòl que hi havia immediatament abans de l'erupció del volcà és de fa entre 13.270 i 13.040 anys.
La conservació del patrimoni geològic
L'any 2012 han destacat alguns reconeixements i distincions de paratges geològics singulars.
El Parc Geològic i Miner de la Catalunya Central va ser declarat Geoparc de la UNESCO, una figura similar a la de Reserva de la Biosfera. El nou geoparc engloba els afloraments, principalment de l'Eocè de la comarca del Bages i el municipi de Collbató (Baix Llobregat). Inclou 46 punts d'interès geològic, entre els quals cal esmentar les coves del Toll i les co- ves del Salnitre o els relleus actuals dels antics deltes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt, dos parcs naturals de peculiar paisatge, així com la conca potàssica catalana.
La restauració ambiental del paratge de Tudela, al Parc Natural del Cap de Creus, amb la desconstrucció de l'antiga ciutat de vacances del Club Méditerranée, va rebre diversos premis internacionals, com ara el premi Rosa Barba de paisatge. El paratge de Tudela constitueix una zona de gran interès geològic de rellevància internacional per la presència d'importants afloraments de zones de cisalla, filons de pegmatites de grans dimensions i una geomorfologia espectacular que ha donat lloc a curioses formes de relleu.
La ciutat d'Almadén, a Ciudad Real, va ser declarada, conjuntament amb la població eslovena d'Idrija, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO pel valor de les seves antigues mines de mercuri. Las mines d'Almadén són el jaciment de mercuri més gran del món i han estat en explotació ininterrompudament des del segle IV aC. Es calcula que d'aquestes mines s'han obtingut més de 250.000 tones de mercuri, una tercera part del que ha consumit la humanitat.