El desglaç del gel àrtic s'accelera
A l'estiu del 2012 el desglaç de la coberta de gel sobre l'oceà Àrtic va batre el rècord. Segons les observacions dels satèl·lits, la capa de gel flotant a l'Àrtic va assolir el nivell més baix des que es duen a terme aquestes observacions, fa més de trenta anys. La recerca d'un grup d'investigadors de l'Institut Polar Noruec va alertar de les importants repercussions derivades d'aquesta progressiva acceleració del desglaç de l'Àrtic a l'estiu, més forta del que s'esperava, com també les implicacions que pot tenir en el clima futur d'Europa.
La reducció de l'àrea coberta de gel fa que la radiació solar incident sobre aquesta àrea es pugui absorbir més, la qual cosa contribueix a un augment de la temperatura i, al seu torn, a l'acceleració del procés de fusió en un clar procés de retroacció climàtica, conegut com retroacció escalfament-albedo, i que, en definitiva, donaria com a conseqüència la desaparició completa de la criosfera.
Malgrat que els càlculs dels investigadors preveien que, segons els escenaris d'emissions estimats, la desaparició completa del gel àrtic durant l'època d'estiu esdevindria la dècada de 2080 a 2090, les recents estimacions mostren que aquest fenomen és més proper i que en dues o tres dècades el lliure trànsit naval durant l'estiu per aigües de l'Àrtic podria ser una realitat.
Des del punt de vista meteorològic, la desaparició del gel àrtic pot tenir un fort impacte en el corrent en raig, veritable riu aeri d'alta velocitat que, al nivell de la tropopausa (a uns 10 km d'altitud), envolta la Terra separant l'aire fred polar del més temperat o càlid tropical i que determina o guia la trajectòria de les pertorbacions i depressions que produeixen els temporals. La disminució del fort contrast de temperatura que suposa el front polar produiria un clima més plujós a la zona del nord d'Europa i més sec al sud. El fet que les aigües fossin més càlides del que és normal a l'Atlàntic nord-occidental faria desviar les depressions cap a les illes Britàniques, cosa que produiria més pluges a l'estiu. El Centre Europeu de Predicció del Temps a Mitjà Termini (ECMWF), probablement el més important del món en predicció numèrica, ha començat ja una recerca sobre aquestes repercussions.
Nadine, un huracà de durada excepcional
L'huracà Nadine va ser notícia a causa de la seva durada excepcional
© NASA / Goddard MODIS Rapid Response Team
L'11 de setembre de 2012, la tempesta tropical Nadine, situada a l'oest de la zona atlàntica de Cap Verd, es va desenvolupar fins a assolir categoria de cicló tropical. Per bé que inicialment va fer un recorregut cap al nord-oest, en pocs dies va modificar el seu camí, de manera que cap al 15 de setembre es va situar molt a prop del les illes Açores, un lloc molt poc habitual per a les tempestes tropicals. A partir d'aleshores, amb un recorregut una mica caòtic, però sempre a prop d'aquesta zona, l'huracà Nadine va passar per diverses etapes d'afebliment-enfortiment, relacionades amb la temperatura de l'aigua oceànica, que és la font de la seva energia. Al començament d'octubre, el Nadine encara mostrava una forta activitat de pluja i vents huracanats, i la predicció del seu itinerari i força va constituir tot un repte per als centres de predicció numèrica del temps, que només encertaven la seva situació i força per a un interval d'un parell de dies quan per a la resta de pertorbacions i temporals l'interval de predicció fiable és ja de pràcticament una setmana. En moltes ocasions, semblava que el Nadine quedaria absorbit per extenses depressions que circulaven prop de l'huracà, però aquest en conservava la individualitat i en perllongava l'existència.
Amb quasi un mes de vida, el Nadine es considera el cinquè huracà de més durada dels observats. La principal raó d'aquesta gran longevitat rau en el fet que en cap moment no va tocar terra, ja que aquesta condició és la que suposa sempre l'afebliment i la mort dels huracans o bé la seva transformació en petites depressions sense vents destacables.
L'huracà Sandy devasta la costa est nord-americana
Costa de Long Island, a Nova York, després del pas de l'huracà Sandy
© U.S. Coast Guard / Petty Officer 2nd Class Rob Simpson
Després que al final d'agost l'huracà Isaac va seguir una ruta semblant a la del Katrina entrant als Estats Units des del golf de Mèxic a l'estat de Lousiana, però sense ocasionar danys importants, el dilluns 29 de novembre l'huracà Sandy, de categoria 1, va tocar terra a les costes de l'estat de Nova Jersey i va arribar a la ciutat de Nova York. El Sandy havia passat per Haití i Cuba, on havia produït grans destrosses i 65 morts. Al fet inusual que un huracà arribés amb força a latituds tan altes, s'hi va afegir que aquest cicló tropical confluiria amb una depressió freda procedent del Canadà i segons els models formaria una extensíssima i molt profunda depressió en aquestes contrades. Per aquesta raó, el Sandy va ser batejat també com "Frankenstorm" o "la tempesta perfecta". Les prediccions, malauradament, es van complir i tant Nova York com Atlantic City i extenses àrees del nord de Virginia van quedar devastades, amb més de 100 morts, inundacions històriques, en les quals es va superar el nivell dels 4 m en algunes zones de Nova York, i unes pèrdues de gairebé 80 mil milions de dòlars. La gran depressió en què es va convertir el Sandy va seguir la seva ruta cap al Canadà, ja sense els vents huracanats.
El progrés de la predicció estacional
La predicció estacional del temps preveure els trets principals del temps amb tres o sis mesos d'antelació ha estat sempre un objectiu important a assolir en meteorologia, atès l'enorme benefici socioeconòmic que pot representar prevenir les conseqüències d'un període anormalment fred o càlid, o bé més humit o sec de l'habitual. També afavoriria en les tasques de prevenció quant a previsions de possibles augments de fenòmens extrems. Per això, cada vegada es dediquen més esforços a millorar aquests tipus de predicció, que ja s'ha mostrat eficaç en determinades àrees geogràfiques, com les que abasten les zones intertropicals.
No obstant això, la complexitat dels processos, com ara les interaccions no lineals entre els cicles solars, l'estratosfera i la troposfera, les diverses escales implicades en aquests processos i les teleconnexions, com ara els fenòmens d'El Niño o La Niña, dificulten molt l'extensió temporal de les prediccions del temps. Cada component del model ha de millorar la seva representativitat, i incloure fenòmens abans no inclosos, com també millorar la seva resolució, especialment en la representació de les condicions oceàniques.
Durant la primera setmana de setembre del 2012, es va celebrar un seminari internacional sobre predicció estacional al Centre Europeu de Predicció del Temps a Mitjà Termini (ECMWF). Els investigadors participants van mostrar avenços en aquest camp que semblaven impossibles només fa dues dècades. Gràcies a la combinació de la millora en la simulació pels models de processos clau, la millora de l'observació de les condicions inicials i l'aplicació de la tècnica de predicció per conjunts, la predicció dinàmica per als mesos següents ja proporciona millors resultats que els provinents de l'estadística o la climatologia. Com va apuntar el secretari general de l'Organització Meteorològica Mundial (OMM), per a llargues prediccions "el passat ja no és l'indicador més fiable per al futur". L'ECMWF, de reconegut prestigi en la recerca de la predicció estacional, des de la implementació d'un primer model (1997) ha anat millorant la qualitat i el termini d'aquesta predicció.
Canvi climàtic: evidències inequívoques
En una nota publicada a l'agost del 2012 per la prestigiosa Societat Americana de Meteorologia (AMS), s'assenyalava la inequívoca evidència del fet que la part més baixa de l'atmosfera terrestre, els oceans i la mateixa superfície terrestre s'estan escalfant, que el nivell del mar està pujant, i que la coberta de neu del planeta, principalment de l'Àrtic i de les glaceres de muntanya, està minvant.
L'AMS atribuïa a les activitats humanes la causa de l'escalfament global observat, al mateix temps que destacava la gran recerca desenvolupada que hi ha darrere d'aquesta constatació. El document també indicava que aquest escalfament global és irreversible per molts anys a causa de l'acumulació dels gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, i citava un seguit de perjudicis que aquest escalfament ja està causant en el medi ambient, a la vegada que feia una crida a aplicar amb urgència les mesures que contribueixen a la reducció de les emissions per a evitar l'agreujament del problema. Al mateix temps, l'esmentat informe indicava la necessitat de l'adaptació a aquestes noves condicions climàtiques i de la recerca sobre l'impacte del canvi climàtic a escala regional, principalment pel que fa al seu impacte en el cicle hidrològic, ja sigui per l'eventual augment de fenòmens extrems (inundacions per precipitacions torrencials o manca de pluges) i per la disponibilitat d'aigua a les zones.
El Servei Meteorològic de Catalunya constata un augment de la temperatura mitjana
El 16 d'octubre, el Servei Meteorològic de Catalunya va publicar una nota al Butlletí Anual d'Indicadors Climàtics on s'avaluava l'evolució de la temperatura a Catalunya durant el període 1950-2011.
Com a resultats generals d'aquest estudi, cal destacar que la temperatura mitjana anual de Catalunya durant aquest període s'ha incrementat + 0,24 °C/dècada (valor estadísticament significatiu), mentre que la precipitació mitjana anual mostra una lleugera tendència a la reducció, 1,5%/dècada (valor sense significació estadística). Per a l'estiu s'obtenen els increments tèrmics més marcats (+0,35 °C/dècada) i les disminucions de la precipitació també més importants ( 5,4%/dècada), ambdós valors estadísticament significatius.
Pel que fa a l'any 2011, la temperatura mostra una anomalia de +1,41 °C respecte a la mitjana del període 1971-2000, un valor que suposa el segon any més càlid des del 1950, i molt probablement des que hi ha registres (final del segle XVIII), després del 2006. També cal destacar les excepcionals onades de calor que es van produir a l'agost del 2012, amb importants intrusions d'aire saharià, que situen climatològicament aquest mes com un dels més càlids de les últimes dècades, per darrere de l'agost del 2003 i del juliol del 2006. Per bé que la precipitació mitjana anual de Catalunya del 2011 va ser un 6% superior a la mitjana del període 1971-2000, l'any pluviomètric 2011-12 (que va de l'1 de setembre de 2011 fins al 31 d'agost de 2012) va ser sec a la major part de Catalunya, especialment a la meitat oest del país. Al conjunt del país, ha estat l'any pluviomètric més sec des del 2004-05, mentre que en alguns punts de les Terres de l'Ebre ha estat el quart any consecutiu amb dèficit pluviomètric. Pel que fa a les conques hidrogràfiques, l'any pluviomètric 2011-12 va ser especialment sec a les conques del Segre i de l'Ebre.