El darrer any va estar presidit per la continuació de l'anomenada Guerra contra el Terror, que ha agafat un especial protagonisme a Somàlia. L'incipient conflicte armat a Mali, en procés d'internacionalització, tampoc no es pot deslligar de la guerra contra el terrorisme internacional per la presència de grups salafistes. D'altra banda, la guerra a Síria és sens dubte el conflicte actual més important del món. No obstant això, cal destacar també l'agreujament de la violència entre el Sudan i el Sudan del Sud.
Guerra contra el terror
A l'Afganistan va continuar la violència contra la població civil i el deteriorament de les relacions amb el Pakistan, al mateix temps que es va continuar amb el traspàs gradual de la seguretat de l'OTAN a les forces afganeses, la qual cosa forma part del pla de retirada parcial dels aliats. Així i tot, els 50 països que aporten tropes a la ISAF i a l'"operació Llibertat Duradora" van mantenir una presència militar de 123.545 efectius, liderats pels EUA (90.000), el Regne Unit (9.500), Alemanya (4.900), Itàlia (3.816), França (3.308), Polònia (2.457), Romania (1.843), Austràlia (1.550) i Espanya (1.481). La UNAMA (Missió d'Assistència de les Nacions Unides a l'Afganistan) ha comptabilitzat almenys 11.864 morts des del 2007, mentre que les persones desplaçades internes en territori afganès ja són 500.000.
Els conflictes interns a Somàlia van desembocar en una guerra civil
© DVIDS / Robert Taylor
Un altre indret on el conflicte intern va desembocar en guerra civil és Somàlia, on la lluita pel poder ha donat un pas ferm cap a la regionalització del conflicte. El 2010, les forces d'al-Xabab, amb el suport d'Eritrea, van guanyar protagonisme amb la integració d'un altre grup islamista, Hizbul-Islam. El conflicte enfronta diversos grups armats somalis entre els quals destaca al-Xabab amb un conglomerat de forces que inclouen el govern transitori, algunes milícies progovernamentals, la missió de la Unió Africana (AMISOM) amb tropes d'Uganda, Burundi i Djibouti, alguns exèrcits dels països veïns (Kenya i Etiòpia) i el suport en termes de logística, d'intel·ligència i de finançament dels EUA i la UE. El darrer semestre del 2012 es va aconseguir reduir significativament la força d'al-Xabab, que ja a l'agost del 2011 havia estat desplaçat de Mogadiscio, fet que va forçar la retirada de la seva seu a Kismayo (octubre). El conflicte, però, queda molt lluny d'estar en via de solució.
Guerra civil a Síria
Arribada a Síria de la Missió de Supervisió de les Nacions Unides a la República Àrab de Síria (UNSMIS) per a vigilar el cessament de la violència armada
© UN Photo / Nadine Kaddoura
Les protestes començades al febrer del 2011 a Síria, emmarcades dins l'anomenada Primavera Àrab, van agafar força a partir del març quan a Darà, al sud del país, una protesta va finalitzar amb l'arrest i la tortura d'un grup de joves. Les forces de seguretat van causar la mort de cinc persones en la repressió de les protestes, cosa que va comportar l'expansió de més protestes pel país, fet que va donar com a resultat la mort de més civils a Darà i altres ciutats. A part d'incidents violents aïllats causats pels manifestants, les protestes van ser, al principi, majoritàriament pacífiques. El Govern va respondre amb arrestos massius, tortures, exclusió de l'atenció mèdica als ferits i franctiradors contra els manifestants. El règim sirià va reaccionar políticament prometent reformes i aixecant l'estat d'emergència vigent al país des del 1963, però aquestes reformes van anar seguides per més violència de l'exèrcit sirià. Un grup de soldats desertors va anunciar la creació de l'Exèrcit Lliure Sirià (ELS). En el primer trimestre del 2012, la situació va esdevenir guerra civil, i va arribar a afectar pràcticament totes les ciutats importants del país. Fins i tot la capital, Damasc, i el nucli econòmic, Alep, van quedar immerses en la guerra. La majoria dels episodis de violència han estat atribuïts a l'exèrcit, la policia i milícies progovernamentals. La situació a mitjan d'any era d'una gravetat extraordinària (amb desenes de milers de morts) i les perspectives de futur molt incertes.
La ingerència exterior en el conflicte sirià ha estat present en tot moment. Rússia, l'Iran i Hezbol·là (des del Líban) han donat suport al règim amb armes i munició, també s'ha comprovat la presència de milicians provinents de l'Iran i el Líban que lluiten al costat de l'exèrcit sirià, així com el desplegament de bucs de guerra a la base naval russa a Síria de Tartous. La Xina i Rússia també s'han oposat sistemàticament a les iniciatives de resolució sobre Síria al Consell de Seguretat de les Nacions Unides; davant d'aquest bloqueig, la UE i els EUA van imposar sancions unilaterals al país. Turquia, per la seva banda, ha acollit milers de refugiats sirians al seu territori, com també ho han fet Jordània, el Líban i, fins i tot, l'Iraq abans origen dels refugiats a Síria i s'ha permès l'estada de l'ELS al seu territori. Qatar i l'Aràbia Saudita, per la seva banda, han estat acusades de finançar i armar la rebel·lió. La Lliga Àrab, que inicialment va donar suport al règim d'Al-Assad, va suspendre finalment la pertinença de Síria a la Lliga. Un mes després, el 19 de desembre de 2011, Al-Assad va accedir a un pla de pau mitjançant el qual una missió d'observació de ONU vigilaria la situació al país. Aquesta missió va acabar en fracàs i es va suspendre al gener del 2012 per una escalada de la violència contra els civils i els observadors de l'ONU, a la vegada que el Consell de Seguretat va condemnar els assassinats i l'ús d'armes pesants pel règim i diversos països van prendre mesures diplomàtiques.
Conflicte al nord de Mali
La comunitat internacional, liderada per França, va promoure una intervenció militar de suport a l'exèrcit malià
© U. S. Army / Spc. Kimberly Trumbull
La insurgència tuareg va proclamar el 6 d'abril de 2011 la independència d'Azawad (nom tuareg per denominar el nord del país). A l'octubre es va conformar el Moviment Nacional per a l'Alliberament d'Azawad (MNLA). L'avanç dels rebels es va veure accelerat pel cop d'estat militar que va derrocar el president Amadou Toumani Touré. L'alçament militar va ser provocat en bona part per la manca d'armament i aliments de les tropes regulars malianes. Però la pressió de la comunitat internacional va aconseguir que es retornés el poder als civils, i va ser nomenat president interí el portaveu del parlament, Dioncounda Traoré. Aquesta inestabilitat va desencadenar la preocupació internacional i en el mateix Mali pel fet que l'AQMI (al-Qaida del Magrib Islàmic) tingués vinculacions amb grups islamistes malians com Ansar Dine i el Moviment per la Unicitat i la Gihad a l'Àfrica Occidental (que van prendre el control a l'MNLA a les principals ciutats de Gao, Kidal i Timbuctú), i que pogués augmentar la seva presència a la zona del Sahel. Davant d'això, a l'estiu del 2012 la comunitat internacional, liderada per França, va promoure una intervenció militar de suport a l'exèrcit malià, integrada per membres de la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica Occidental (CEDEAO).
Noves operacions de pau
La major part de les missions de les Nacions Unides del darrer any van tenir com a epicentre l'Àfrica, com durant anys anteriors: 87.000 militars i 4.000 civils van conformar 16 operacions al continent. Les noves operacions van tenir lloc a Somàlia, Líbia i dues al Sudan del Sud.
Al setembre del 2011, com a resposta a la demanda formal de Consell Nacional de Transició (CNT) de Líbia, el Consell de Seguretat de l'ONU va establir la Missió de Suport a Líbia de les Nacions Unides (UNSMIL). El seu mandat incloïa la prevenció de la proliferació d'armes, especialment pel nou Govern libi, en un context en què, al desembre del 2011, un centenar de milícies líbies tenien 125.000 membres, cosa que suposa un element de desestabilització de la regió.
A Síria es va establir la Missió de Supervisió de les Nacions Unides a la República Àrab de Síria (UNSMIS) en virtut de la resolució 2043 del Consell de Seguretat de l'ONU amb la finalitat de vigilar el cessament de la violència armada. Després d'una suspensió el 15 de juny de 2012 per la intensificació de la violència armada a tot el país, i d'una pròrroga posterior lligada a la no-utilització d'armes pesants i a la reducció del nivell de violència, la UNSMIS va acabar el mandat el 19 d'agost.
D'altra banda, la independència del Sudan del Sud va donar com a resultat la reconfiguració de la presència de l'ONU al territori sudanès. L'oposició del Govern sudanès a l'extensió de la Missió de les Nacions Unides al Sudan (UNMIS) que acabava el 9 de juliol de 2011 , un cop aconseguida la independència sud-sudanesa, va fer que la major part del personal fos adscrit a la UNMISS (Missió de les Nacions Unides al Sudan del Sud), per la qual cosa el Consell de Seguretat va aprovar un màxim de 7.000 soldats i 900 policies. El 14 de desembre de 2011 la resolució 2024 del Consell de Seguretat de l'ONU va estendre el mandat de la Força Provisional de Seguretat de les Nacions Unides per a Abyei (UNISFA) per donar suport a les activitats de desmilitarització i seguretat d'una part de la frontera. Malgrat la seva presència, la tensió entre els dos països i la violència a la zona no va cessar. Altres zones del Sudan van veure agreujada la seva situació de seguretat, com el Kurdufan del Sud i el Nil Blau, on amb la sortida de la UNMIS i el bloqueig del Govern sudanès a la presència d'agències humanitàries i mitjans de comunicació, molts grups de població van veure augmentada la seva vulnerabilitat a la violència.
Cicle armamentista
La despesa militar el 2011 va arribar a 1,738 bilions de dòlars a tot el món, cosa que significa el 2,5% del PIB mundial i 249 dòlars per capita/any. Respecte a l'any anterior es va mantenir estable, fet que va suposar un canvi en la tendència d'augment continu des del 1998. La raó han estat les polítiques de reducció de la despesa pública, conseqüència de la crisi que s'arrossega des del 2008. La reducció, en general més moderada que la d'altres despeses públiques, s'ha donat a l'Europa central i occidental, així com als EUA. Malgrat això, el pressupost nord-americà va ser de 711.000 milions de dòlars (el 40,9% del total mundial), mentre que l'OTAN va sumar un pressupost total de 1.039 milions de dòlars (59,7% del total mundial). Per contra, la despesa militar a l'Àfrica, Àsia i Europa de l'Est va augmentar significativament, especialment a Rússia. Àfrica va ser la regió amb un increment de la despesa militar més gran (8,6%), sobretot a Algèria i Nigèria, en ambdós casos pels ingressos creixents de l'extracció i venda de carburants i la justificació per l'amenaça del terrorisme islàmic de l'AQMI a Algèria i de Boko Haram al nord de Nigèria. L'augment més gran a l'Àsia es va produir a l'Afganistan, a causa de l'expansió de l'Exèrcit Nacional Afganès. El creixement de la despesa militar a la Xina (6,7%) i l'augment continu durant els últims anys a l'Índia i el Vietnam i a altres països sense tensions amb la Xina mostra una certa tendència a una cursa d'armaments al continent asiàtic. A l'Amèrica Llatina les tensions amb el narcotràfic van comportar increments considerables del pressupost als països centreamericans, entre els quals destaca Mèxic, que va desplegar 45.000 efectius militars en la seva particular guerra con tra el narcotràfic. A l'Orient Mitjà, la manca de dades de països com l'Iran o els Emirats Àrabs Units dificulta l'anàlisi, així i tot va destacar l'increment del pressupost militar a l'Iraq en un 55%.
Els cinc primers països del món en despesa militar (EUA, 711 milions de dòlars; Xina, 143; Rússia, 71,9; Regne Unit, 62,7; i França, 62,5) van acumular el 61% de la despesa militar mundial; els quals, amb la despesa militar del Japó (59,3), l'Índia (48,9), l'Aràbia Saudita (48,5), Alemanya (46,7) i el Brasil (35,4), van arribar a comptabilitzar tres de cada quatre dòlars de la despesa militar mundial anual.
Pel que fa al comerç d'armes del 2011, els vuit principals exportadors del món van ser els EUA (9.984 milions de dòlars), Rússia (7.874), Alemanya (1.206), França (2.437), la Xina (1.356), el Regne Unit (1.070), Itàlia (1.046) i Espanya (927), que acumulen el 86% de les vendes d'armes mundials. L'impacte de la Primavera Àrab pel que fa a la denegació de llicències d'exportació d'armes per raons vinculades a una possible violació de drets humans o contribució a la inestabilitat o l'agreujament d'un conflicte, va ser limitat. Àsia es va consolidar com la principal destinació de les exportacions d'armes convencionals.
El Tractat Internacional sobre el Comerç d'Armes
Al juliol del 2012, un total de 193 estats es van reunir a Nova York per signar el Tractat Internacional sobre el Comerç d'Armes (TCA), signatura que finalment va quedar bloquejada per països de l'Orient Mitjà, Corea del Nord, Egipte, Algèria, l'Índia, el Pakistan i la Xina, als quals es van unir Rússia i els EUA, que tot i que havien donat llum verd a les negociacions el 2009, van demanar més temps per retardar la decisió final després de les eleccions presidencials del novembre del 2012.
Malgrat el fracàs de les converses del juliol, el procés va continuar i els estats membres de l'ONU van acordar reunir-se com a part de la Primera Comissió de l'Assemblea General de Desarmament i Seguretat Internacional, al final del 2012, per decidir quan i com tindrà lloc la propera ronda de negociacions del tractat, que s'espera per al març del 2013.