Política 2012

Política internacional

Obama renova el mandat

Barack Obama va ser reelegit malgrat el desgast que li va comportar la crisi econòmica al país, i la política internacional va continuar el viratge cap al Pacífic com a eix entorn al qual es configuren els escenaris polítics més determinants a escala mundial, amb el desafiament xinès com a principal repte de futur. Des de la perspectiva de primera potència, l'administració nord-americana també va haver d'afrontar la problemàtica aliança amb una Unió Europea tenallada per la crisi del deute sobirà als estats del sud, les repercussions de la qual amenaçaven seriosament la recuperació econòmica a escala mundial; l'afirmació de la Rússia dirigida per Putin; la irrupció de la Primavera Àrab; l'enrocament del conflicte israelianopalestí; l'escalada nuclear de l'Iran, i les contradictòries relacions amb les autocràcies del golf Pèrsic. Els intents d'Obama de reconduir la "guerra contra el terrorisme" a l'Iraq i l'Afganistan, així com la violència i el desgovern del Pakistan, van tenir uns resultats poc consistents.

Les primaveres àrabs: cap a l'islamisme polític?

El balanç de les revoltes ciutadanes als països del Magrib i l'Orient Mitjà al final del 2012 era prou complex i contradictori, tractant-se de processos oberts i en plena ebullició. Tunísia, on va esclatar la primera revolta important, i detonant a tota la regió, va viure un equilibri precari entre l'islamisme, les restes de l'antic ordre i els partidaris de la modernització, i les tensions van anar a més en el procés constituent, com es va evidenciar a l'agost en les protestes contra l'esborrany de la Constitució que rebutjava la igualtat entre els sexes. A Líbia, en les primeres eleccions lliures en sis dècades va ser designat un liberal com a cap d'un govern de transició, però les faccions islamistes es van erigir en condicionant indefugible, com es va posar de manifest en l'atemptat que va costar la vida a l'ambaixador dels Estats Units a Bengasi. En aquesta ciutat, capital de la Cirenaica, rica en petroli, les tensions van adquirir un pes decisiu en l'estat en construcció en intensificar-se la reivindicació d'un govern autònom, a la qual es va oposar virulentament la feble autoritat central sorgida de la revolta. Egipte, peça clau del món àrab per la demografia, l'economia i, especialment, per la posició de neutralitat i de mitjancer en el conflicte israelianopalestí des del 1979, va anar acusant una tensió creixent al llarg de l'any quan el president Mursí, sorgit de les eleccions del maig, aparentment va desactivar l'exèrcit com a àrbitre últim de la política egípcia i va iniciar, al capdavant dels Germans Musulmans, un torcebraç amb el Poder Judicial i amb els sectors més reformistes des del novembre, en què es va dotar d'immunitat i de poders excepcionals. Al desembre es va aprovar en referèndum una constitució en la qual la xaria era determinant, resultat impugnat pels sectors reformistes com a fraudulent. L'altre estat clau del món àrab, Síria, es va mantenir en una guerra civil, conflicte enquistat per la feblesa del lideratge de la Coalició Nacional Opositora. El règim de Baixar al-Assad no va estalviar atrocitats contra els opositors i contra la població civil malgrat les reconvencions principalment dels Estats Units, la UE i l'ONU. Al Consell de Seguretat, però, Rússia i la Xina van donar una aquiescència tàcita al dictador alauita. Després de temptatives fallides de mediació de l'ONU i la Lliga Àrab, l'enfrontament va amenaçar de desbordar fronteres, en particular les del Líban i Turquia, on l'OTAN va aprovar, al desembre, el desplegament de míssils defensius a la frontera amb Síria.

Altres estats de l'Orient Mitjà

Palestina va ser acceptat com a membre observador de les Nacions Unides

© UN Photo / Rick Bajornas

A l'Iraq, malgrat la sortida de tropes dels EUA, al desembre del 2011, la fi del conflicte sembla molt llunyana, i l'espiral de violència va continuar enfrontant xiïtes i sunnites, amb al-Qaida en el rerefons. A l'Afganistan, l'anunciada retirada de l'OTAN a partir del 2014, en un context de feblesa extrema del Govern prooccidental de Hamid Karzai, dibuixa un escenari de gran complexitat. En tot cas, el 2012 la mostra més fefaent de l'atzucac afganès va ser l'anunci dels talibans de l'obertura d'una delegació a Dubai al gener per a negociar amb els Estats Units. Amb canvis poc significatius, la situació afganesa va continuar condicionada per la inestabilitat i l'ambigüitat del Govern al Pakistan, on l'islamisme radical en ascens constitueix un suport bàsic dels talibans a la frontera. En el conflicte israelianopalestí, la persistència de l'hostilitat del règim de Hamàs, que va continuar disparant centenars de coets sobre territori israelià des de Gaza, va trobar correspondència en la duresa del Govern de Benjamin Netanyahu, també exercida sobre els palestins de Cisjordània. La represàlia més contundent va arribar al novembre amb l'ofensiva israeliana més devastadora des de l'"operació Plom Fos" de 2008-09, que finalment va acabar en treva per la mediació dels EUA i Egipte. En termes diplomàtics, la tensió es va disparar poc després quan, amb l'oposició d'Israel i els EUA, i l'abstenció de la Gran Bretanya i Alemanya, 138 estats van aprovar a l'Assemblea General de l'ONU que Palestina n'esdevingués membre observador, estatut que des dels rengles palestins encapçalats pel seu líder Mahmud Abbàs es va interpretar com un pas vers el ple reconeixement, però el Govern israelià va reaccionar intensificant la política d'assentaments. Israel també va denunciar la creixent capacitat de l'Iran de dotar-se d'armament nuclear, afirmació que segons tots els indicis van confirmar les inspeccions (o intents d'inspeccions, atesos els impediments del règim fonamentalista) de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica (AIEA) al llarg del 2012. Davant la manca d'avenços, al juliol, la UE va prohibir les importacions de petroli i es va afegir a les sancions que al gener els EUA havien imposat sobre el banc central de l'Iran, entitat sobre la qual requeien la majoria d'operacions de venda de petroli.

Àsia i el Pacífic: l'eix global en ascens s'aferma

La gravitació de la política i l'economia mundials vers l'Àsia i el Pacífic, i particularment vers la Xina, però també la forta incidència de Rússia, i la puixança del Sud-est asiàtic malgrat la crisi va tenir una mostra en la cimera Àsia-Pacífic (APEC) del juliol a Vladivostok. Els Estats Units van actuar com a moderadors de les tensions entre estats, com ara les que van tenir lloc al llarg de l'any entre el Japó i la Xina per les illes Senkaku, o Diaoyu en xinès. Tant a la reunió de l'APEC com també a la de l'ASEAN a Phnom Penh del novembre es van abordar, juntament amb l'Índia, futurs pactes comercials de gran envergadura, com ara l'Associació Econòmica Regional Comprensiva i l'Associació Transpacífica. Tot i el preocupant alentiment del creixement econòmic, el relleu en la cúpula del poder a la Xina (amb la substitució, després de deu anys, de Hu Jintao per Xi Jinping) en ocasió del divuitè congrés del Partit Comunista Xinès no va fer preveure grans canvis d'orientació. L'esdeveniment polític de més ressò al Sud-est asiàtic va ser la visita del president Obama a Myanmar al novembre, que va donar un aval inequívoc al procés de democratització liderat per la premi Nobel de la pau Daw Aung San Suu Kyi. Al Japó, encara sota els efectes del devastador tsunami del 2011, l'estagnació de l'economia i la inestabilitat política van contribuir a l'enèsima caiguda del Govern.

A cavall entre Europa i Àsia, la posició cada cop més influent de Rússia en l'escena internacional va mostrar una certa connivència, en política internacional, amb la de la Xina en alguns dels focus de tensió més greus, com són Síria i l'Iran, on ambdues potències van coincidir en la posició de no-intervenció al Consell de Seguretat, i sobretot, en la política de seguretat a l'Àsia Central a través del Grup de Xangai, en una pugna soterrada per la influència a la zona amb els EUA i l'OTAN. En la seva àrea d'influència més pròxima, Rússia va aconseguir un fort ascendent a l'Ucraïna presidida pel prorús Víktor Ianukóvitx, el partit del qual va guanyar les legislatives de l'octubre. Van ser també motiu de tensions les crítiques de la UE i els EUA a la deriva política autoritària de Vladímir Putin, el qual va accedir de nou a la presidència del país, al març, després d'una interrupció de quatre anys.

Amèrica Llatina: persistència del pol bolivarià

A la Cimera de les Amèriques, del mes d'abril, es va poder constatar novament les distàncies entre l'anomenat "bloc bolivarià", liderat per la Veneçuela d'Hugo Chávez i amb Bolívia i l'Equador com a seguidors més destacats a més de Cuba, sotmesa a un persistent embargament , i el més proper als EUA (Colòmbia, Xile). El vet nord-americà a la participació de Cuba va impedir, entre altres qüestions, l'elaboració d'una declaració final conjunta. Tanmateix, la polarització amb què va concloure la cimera va ocultar, en part, una àmplia gamma de posicions intermèdies. La més important, per les dimensions i per la condició de potència emergent, va ser la del Brasil, país que, liderat per Dilma Rousseff, va continuar en el camí d'esdevenir un dels grans actors econòmics mundials malgrat els casos de corrupció que esquitxaven el Govern. En l'extrem més esquerrà, tot i la tercera reelecció d'Hugo Chávez, a final d'any l'estat de salut del president va plantejar interrogants sobre el futur immediat de Veneçuela. En el pol oposat, a la veïna Colòmbia es va iniciar a l'octubre un diàleg entre el Govern de Santos i l'afeblida guerrilla de les FARC. Per la seva banda, la presidenta argentina Fernández de Kirchner va recuperar en un to particularment bel·ligerant la reivindicació de les Falkland, o Malvines, en un moment que l'estat de l'economia aixecava fortes protestes. A Mèxic, la política de duresa del president Calderón no va semblar que disminuís el poder dels càrtels de narcotraficants. En part com a resposta al fracàs d'aquesta política, al juliol va ser elegit president Enrique Peña Nieto, el candidat del PRI.

Àfrica subsahariana: auge de l'islamisme violent i estancament dels conflictes

Els conflictes del golf de Guinea dels darrers anys del segle XX i primers del XXI, en particular a Libèria, Costa d'Ivori i a Sierra Leone, van semblar superats: a l'abril el Tribunal Penal Internacional va condemnar l'antic president de Libèria Charles Taylor, i a Sierra Leone es van celebrar, al novembre, les primeres eleccions sense supervisió de les Nacions Unides. En un altre dels greus conflictes, el centrat a la República Democràtica del Congo, Ruanda i Burundi, al juliol Thomas Lubanga va esdevenir el primer acusat per genocidi condemnat pel Tribunal Penal Internacional. Tanmateix, el conflicte va rebrotar quan la milícia M23 va ocupar la ciutat de Goma i la seva àrea circumdant, claus per a l'explotació minera. El Govern de Joseph Kabila, amb el suport de les Nacions Unides, va acusar Uganda i Ruanda d'estar al darrere de la guerrilla. Però va ser la violència associada a les versions més radicals de l'islam la que va adquirir un perfil més dramàtic, amb el reforçament de milícies particularment brutals que van crear estats paral·lels regits per la xaria: aquest va ser el cas d'al-Xabab i dels islamistes tuaregs vinculats a al-Qaida, els quals es van fer forts aprofitant el desgovern a Somàlia i Mali (en aquest darrer país, després de l'enderrocament del president Traoré al març), respectivament. A Nigèria, els islamistes de Boko Haram, que s'havien fet forts a la meitat nord del país, van intensificar els atemptats contra centres de culte cristians i contra la població no musulmana, amb afectació també als estats veïns. Finalment, als crònics conflictes fronterers de l'Àfrica negra es van afegir els enfrontaments armats entre el Sudan i el nou estat de la República del Sudan del Sud pels territoris fronterers, d'importància estratègica per a l'explotació petroliera.

Pobles sense estat

Els contenciosos de pobles o col·lectius dependents d'estats percebuts com a aliens o hostils van experimentar pocs canvis: potser els més rellevants van ser, d'una banda, el reconeixement de Palestina com a membre observador de les Nacions Unides, al desembre i, de l'altra, la sobtada visibilitat internacional del conflicte entre l'Estat espanyol i Catalunya des de la massiva manifestació de l'11 de setembre. La crisi econòmica dramàtica, l'aplicació del principi democràtic i la incertesa en les conseqüències, no tan sols per a Catalunya, sinó per a Espanya i la UE, d'una eventual independència catalana, van ser els elements més debatuts pels observadors internacionals. En contrast, a Escòcia el Govern conservador britànic de David Cameron va pactar amb el primer ministre escocès, Alex Salmond, la celebració d'un referèndum d'autodeterminació, i a Flandes, l'ascens del Partit Nacionalista Flamenc va exigir a Brussel·les augmentar l'autogovern en una condició de virtual independència. L'estatut de Kosovo va restar encallat tot i les recomanacions de la UE a Sèrbia de "normalitzar" les relacions amb el territori exiugoslau per tal d'esdevenir candidata a la organització. En l'òrbita russa, conflictes com el de Txetxènia i altres localitzats principalment al Caucas no van registrar canvis importants, si bé la penetració del fonamentalisme islàmic hi va adquirint protagonisme com més va. Al Kurdistan turc, malgrat tímides reformes, com ara la possibilitat de l'ensenyament opcional del kurd a les escoles (juny), el conflicte amb l'Estat va assolir des dels darrers mesos del 2011 uns importants nivells de violència i, al novembre, centenars de presos polítics kurds van posar fi a una vaga de fam a instàncies del seu líder, Abdullah Öcalan. A l'Àsia oriental, el Govern de Myanmar va signar un alto el foc amb el principal grup de la guerrilla karen; el Govern xinès va endurir la repressió al Tibet (amb una consegüent onada d'immolacions de protesta de monjos budistes) i a Xinjiang durant el divuitè congrés del Partit Comunista, i es va signar un acord de pau després de quaranta anys de violència entre el Govern filipí i el musulmà Front Moro (del qual es va autoexcloure, tanmateix, el grup extremista Abu Sayyaf). Al continent americà, el retorn del Partit Quebequès al Govern va revitalitzar les expectatives per a un tercer referèndum d'autodeterminació. Al continent africà, a banda dels conflictes ètnics que se superposen als religiosos, als econòmics i a les pugnes entre estats a la regió dels Grans Llacs, al Congo, al Sahel i Somàlia, l'estatut del Sàhara Occidental va continuar la situació de bloqueig des del fracàs de les converses de 2008-09.

Unió Europea

La primera ministra danesa, Helle Thorning-Schmidt, amb José Manuel Durão Barroso en un dels actes de la presidència de la UE de Dinamarca

© The Council of the European Union

La crisi del deute públic, que ha posat interrogants i fre al procés de construcció de la moneda única i a la consolidació del mercat únic, va continuar essent el principal maldecap que van haver d'afrontar, un any més, les autoritats europees. Tant és així que les presidències semestrals de Dinamarca i de Xipre van quedar ofegades en una deriva en la qual preval cada cop més el protagonisme de les autoritats financeres europees, els socis més poderosos de la Unió i els òrgans de representació unipersonals creats en el tractat de Lisboa.

Amb l'objectiu de posar fre a la caiguda de la credibilitat financera d'estats clau per a l'estabilitat econòmica europea i mundial Grècia, Espanya i Itàlia , la cimera del novembre del 2011 va anunciar la via de reforçament del Pacte d'Estabilitat i Creixement, i l'ampliació a socis que no formen part de l'euro. Aquest nou pacte fiscal preconitza el constrenyiment de les economies dels estats signataris a uns criteris estrictes: a més d'imposar la constitucionalització del límit de dèficit anual en un 3%, inclou la limitació del dèficit estructural a un 0,5% anual, la reducció del deute públic per sota del 60% en un termini estricte i la submissió a sancions quan el dèficit superi el 3%. Finalment, amb la signatura del pacte fiscal anomenat significativament Tractat d'Estabilitat, Coordinació i Governança el 2 de març de vint-i-cinc dels vint-i-set socis de la UE el Regne Unit i Txèquia van optar per quedar-ne fora , se suposava que la cimera de caps d'estat i de govern del mes de març passaria pàgina a la controvertida qüestió de la consolidació fiscal i pressupostària, i que entraria de ple en el debat del creixement i la creació d'ocupació. Almenys així ho va manifestar al tancament de la cimera el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, que va ser reelegit en el càrrec fins al novembre del 2014, tot i les recurrents crítiques al seu poc pes polític davant del de determinats membres de la Unió, molt especialment al d'Alemanya, de lluny el principal contribuent net de l'organització i l'únic estat gran de la zona euro amb una economia en principi sanejada i amb perspectives raonables de creixement.

La cancellera alemanya, Angela Merkel, va haver de fer seu el discurs del creixement durant unes quantes setmanes, les necessàries per a preparar l'aprovació del pacte fiscal i del mecanisme europeu d'estabilitat al Bundestag. Aquest discurs potenciava el paper del Banc Europeu d'Inversions, posava al servei del creixement els fons estructurals de la UE i, fins i tot, proposava un impost sobre les transaccions financeres (l'anomenada taxa Tobin). Tanmateix, les reticències d'Alemanya i la rigidesa en l'aplicació de l'austeritat fiscal van servir de ben poc a països com Grècia, que cada vegada estava més ofegada pels ajustos imposats per l'anomenada Troica (la Comissió Europea, l'FMI i el Banc Central Europeu), o Espanya, a la qual les primes per a abastir les necessitats financeres van semblar que la portaven a una fallida imminent.

Durant els mesos previs a la cimera del juny, l'objectiu d'estats com Espanya amb un sistema financer sota creixent sospita a les borses va ser forçar la intervenció del BCE perquè injectés liquiditat repartint diners barats a la banca europea i comprés deute sobirà. Aquesta va ser una solució que en aquell moment va aparèixer com a mal menor per a Alemanya i els seus aliats nòrdics, que desconfiaven de la idea del repartiment del deute sota la figura dels eurobons. L'argument al rerefons d'aquesta desconfiança va ser la capacitat dels països endeutats d'esdevenir solvents en un termini raonable.

Per la seva banda, l'elecció de François Hollande al capdavant de la presidència francesa va donar un nou impuls a la proposta dels eurobons, a més de proposar la instauració de la taxa Tobin, el refinançament de la banca amb el fons de rescat europeu i un paquet de polítiques de creixement actiu. Tanmateix, mentre aquestes propostes van tenir l'oposició ferma d'Alemanya, que exigia una estricta ortodòxia financera, el capital transnacional va continuar especulant contra el deute sobirà i va portar la solvència de la banca dels països del sud europeu a l'extenuació.

La cimera de caps d'estat del mes de juny va aconseguir obrir una llum d'esperança i relaxar la pressió del capital especulatiu en aprovar un projecte anomenat "d'unió bancària", pel qual s'obria la porta a la recapitalització directa de la banca privada amb càrrec al MEDE (Mecanisme Europeu d'Estabilitat, hereu dels provisionals MEEF i FEEF), creant un supervisor únic europeu del sistema bancari de la zona euro per tal de fiscalitzar el procés. L'acord va suposar la primera pedra d'un sistema integrat europeu per a evitar que el salvament i la recapitalització de la banca privada de qualsevol país de la zona euro anés únicament a càrrec del pressupost nacional de l'estat on opera el banc. Tanmateix, aquest acord no va estar exempt de discrepàncies, i va consolidar els dos bàndols en pugna: l'un, liderat per França i amb el suport d'Espanya i d'Itàlia, pressionava per a una ràpida posada en marxa de la unió bancària a fi de facilitar el finançament als països amb problemes i generar confiança en els mercats; l'altre, encapçalat per Alemanya i amb el suport de Finlàndia i dels Països Baixos, tenia com a prioritat el control de la despesa dels països del sud i, per aquest motiu, refusaven l'establiment immediat del supervisor bancari, opció que finalment va prevaldre, com es va acordar en la cimera de caps d'estat i de govern del 18 d'octubre, i que en posposava l'entrada en vigor al llarg del 2014.

Altres acords de rellevància de la cimera del juny van ser la renúncia de França als eurobons a canvi d'un fons d'amortització del 60% del deute sobirà, l'aprovació de la implementació de l'impost sobre les transaccions durant el 2013 i l'aprovació d'un pla de creixement per valor de 120.000 milions d'euros.

Els debats entorn de quines receptes cal aplicar i en quines proporcions esquemàticament, l'austeritat i la disciplina pressupostària i fiscal defensades per Alemanya enfront de mesures principalment d'estímul defensades per França no van apaivagar la crisi social i econòmica que estava ofegant Grècia sota les exigències de retallades imposades per la Troica. Tant és així que durant el mes d'agost es va tornar a parlar clarament de la sortida de l'euro del país hel·lè i de l'efecte dòmino que això comportaria sobre la resta d'economies de l'Europa del sud.

Aquests mateixos mesos, Espanya i Itàlia van patir les pitjors dificultats de la seva història recent per a assegurar llurs necessitats de finançament a curt i a mitjà termini en els mercats secundaris de deute. No va ser fins l'anunci que el BCE va fer al principi de setembre, en què va afirmar que estaria disposat a una compra il·limitada de deute sobirà, sense llindars de rendibilitat en els títols adquirits, que no es va relaxar la pressió del capital especulatiu sobre el deute i va deixar caure suaument les primes de risc del deute espanyol i italià.

La proximitat de les eleccions a Alemanya a la tardor del 2013 va facilitar que el govern conservador de la cancellera Merkel reculés, en la cimera del final d'octubre, en els acords establerts en l'anterior cimera del juny. Així, les negociacions entorn del pacte de creixement i d'ocupació van quedar aparcades, l'entrada en funcionament de l'organisme de supervisió bancària es va ajornar més enllà del 2013, l'efecte retroactiu del mecanisme de recapitalització dels bancs es va invalidar i la recapitalització de bancs "d'importància sistèmica" es va limitar, molt lluny de la primigènia proposta que situava 6.000 bancs europeus al caliu del mecanisme de supervisió.

En un altre àmbit, les presidències semestrals de la UE van quedar sepultades per les urgències de la crisi financera i per l'evolució institucional europea a partir del tractat de Lisboa, que tendeix a disminuir-ne la importància davant d'altres mecanismes de funcionament. Així, el balanç de la presidència de Dinamarca, tot i un programa ambiciós, va restar bàsicament circumscrit a la signatura del pacte fiscal. Les dificultats de Dinamarca també les va tenir Xipre, agreujades per una situació propera a la fallida i al col·lapse bancari. A la presidència xipriota li van cor respondre responsabilitats tan importants com l'elaboració del pressupost europeu per al 2013 i l'avançament de la proposta d'unió bancària, ambdues de gran responsabilitat per a un país de no més d'un milió d'habitants que assumia per primera vegada la presidència europea.

Països Catalans

L'any 2012, la política als Països Catalans va estar marcada pel procés sobiranista iniciat a Catalunya i per la continuïtat dels processos judicials al País Valencià i les Illes Balears.

Catalunya

Eleccions al Parlament de Catalunya

Catalunya es va veure abocada a una anticipació dels seus comicis per dos fets molt importants, que van tenir lloc durant el mes de setembre: la manifestació de l'Onze de Setembre i la reunió entre el president del Govern central, Mariano Rajoy, i Artur Mas a la Moncloa per tractar sobre el pacte fiscal català.

Durant la Diada de Catalunya, un milió i mig de persones van sortir als carrers de Barcelona per participar en la manifestació independentista sota el lema "Catalunya, nou estat d'Europa". La marxa va ser organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), una entitat que es va constituir el 10 de març en un acte al Palau Sant Jordi de Barcelona i que va demanar la celebració d'una consulta independentista per a l'any 2014. Davant l'èxit de la convocatòria, el president Mas es va comprometre a organitzar una consulta sobiranista sobre el futur de Catalunya. En resposta, el dia 17 de setembre, el sindicat ultradretà Manos Limpias va presentar a la Fiscalia General de l'Estat una denúncia contra el president Mas per haver incitat la gent a anar a la manifestació. Al cap d'un dia, el rei Joan Carles I va publicar a la seva pàgina web un missatge en què demanava la unitat de tots els espanyols, mentre el president Mas es va reunir amb un grup d'empresaris a Barcelona dels quals va rebre el suport per poder aconseguir el pacte fiscal.

Tanmateix, al final d'agost, la Generalitat de Catalunya va haver de formalitzar la seva adhesió al fons de liquiditat autonòmica per a sol·licitar l'ajut de 5.023 milions d'euros. Aquest ajut es va utilitzar per a reduir el dèficit públic establert i fer front als venciments del deute del segon trimestre.

El 20 de setembre, els presidents Rajoy i Mas es van reunir a Madrid per tractar el nou pacte fiscal, però el president espanyol va donar un no rotund a Mas sobre aquest assumpte, tot i que aquesta proposta de pacte fiscal havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya el 25 de juliol, amb els vots a favor de CiU, ERC, ICV, Joan Laporta i el vot a favor d'Ernest Maragall (que el 30 de juliol va ser convidat per la direcció del partit a deixar l'acta de diputat, petició que no va acceptar), mentre que el PSC es va abstenir i el PP, Ciutadans i Solidaritat per la Independència van votar-hi en contra.

Davant dels fets, el 25 de setembre, el president Mas va convocar eleccions anticipades, i, al cap de dos dies, el Parlament de Catalunya va votar a favor de la celebració d'una consulta sobiranista al Principat gràcies als vots de CiU, ERC i ICV, Solidaritat per la Independència i Joan Laporta, mentre que el PSC es va abstenir i el PP i Ciutadans van votar-hi en contra. El 5 d'octubre, el PSC de Lleida es va desmarcar del seu grup parlamentari i va donar suport al text del Parlament sobre la consulta, tal com ho van fer al cap d'uns quants dies quaranta col·legis professionals de Catalunya i la Diputació de Barcelona.

Paral·lelament, també es van produir moviments en contra de la independència i a favor de la unió amb Espanya. Així, el 12 d'octubre, milers de persones van desfilar per la plaça de Catalunya de Barcelona a favor de la no-celebració d'un referèndum independentista a Catalunya. Hi van participar polítics del PP, Ciutadans i Plataforma per Catalunya (PxC). I el 3 de novembre, 300 intel·lectuals espanyols van signar un manifest espanyol federalista a favor de l'encaix de Catalunya dins d'Espanya.

La federació nacionalista Convergència i Unió (CiU), liderada pel president Artur Mas, va guanyar les eleccions catalanes anticipades (25 de novembre) després d'obtenir un total de 50 diputats, encara que aquesta victòria va representar la pèrdua de dotze diputats respecte dels anteriors comicis. En segon lloc va quedar Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb Oriol Junqueras al capdavant, que va passar de 10 a 21 diputats, i que es va convertir en la segona força al Parlament de Catalunya, per davant del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) de Pere Navarro, que va passar de 28 a 20 representants. Per la seva banda, el Partit Popular (PP) d'Alícia Sánchez-Camacho va obtenir un diputat més i va passar de 18 a 19, i Iniciativa per Catalunya-Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), de Joan Herrera, que també va millorar els resultats, va passar de 10 a 13 diputats. Un altre dels augments més significatius va ser el de Ciutadans (C's) d'Albert Rivera, que va guanyar sis diputats i va passar de tres a nou, obtenint així, per primera vegada en la seva història, grup propi al Parlament de Catalunya. I la darrera sorpresa de la nit electoral va ser l'entrada, per primer cop al Parlament, de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de David Fernández, que va aconseguir els seus primers tres diputats. Solidaritat per la Independència (SI) d'Alfons López Tena no va obtenir representació parlamentària i després de dos anys va quedar fora del Parlament de Catalunya.

Pel que fa a la circumscripció de Barcelona, la victòria va ser per a CiU, encara que en davallada (va passar de 35 a 26 diputats), seguida pel PSC (14), mentre que la tercera posició va ser per al PP i ERC, amb 12 diputats cadascun. ICV va obtenir-ne 10, Ciutadans 8 i la CUP els seus tres representants. A la circumscripció de Girona, CiU va mantenir els seus diputats (9) i la segona posició va ser per a ERC (3), en detriment del PSC (2), que va empatar amb el PP. ICV va aconseguir un representant. A la de Lleida, CiU també va guanyar, encara que va perdre un diputat (8), ERC va aconseguir la segona posició (3), el PP en va obtenir dos, mentre que el PSC i ICV van obtenir només un diputat. Finalment, a la de Tarragona, CiU també va obtenir la primera posició, encara que va perdre dos diputats, passant de nou a set. ERC en va obtenir tres, com el PP i el PSC, i ICV i Ciutadans van aconseguir un representant.

Cal destacar, en aquestes eleccions, l'alta participació, que va arribar al 67,76%, un rècord en aquest tipus de comicis que supera el de les eleccions catalanes del 1984, en què la participació va arribar al 64,4%.

La campanya electoral va estar marcada per la publicació en un diari d'àmbit estatal, El Mundo, d'uns presumptes informes policials que implicaven els presidents Mas i Pujol en una trama de comptes secrets a Suïssa que estarien vinculats al "cas Palau". El diari va basar les acusacions en el que qualificava d'esborrany elaborat per la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF). Enmig d'una gran confusió sobre l'origen i l'existència d'aquest document, Pujol i Mas van presentar querelles per calúmnies contra el diari madrileny, i la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va obrir diligències per un delicte de calúmnies. El Govern de la Generalitat va protestar, també, perquè l'Estat no solament no perseguia aquestes acusacions sense fonament, sinó que d'alguna manera les aprofitava per influir en el resultat electoral.

En l'aspecte econòmic, durant tot el 2012, la ciutadania va convocar diverses manifestacions de rebuig a les retallades dutes a terme pels governs de la Generalitat i de Madrid. Així, al mes de gener, milers de persones amb representants dels sindicats majoritaris, Comissions Obreres i UGT, i també d'alguns partits polítics, com ERC, el PSC i ICV van sortir als carrers de Barcelona demanant un canvi en l'estratègia econòmica de la Generalitat. El 29 de febrer, els estudiants universitaris es van manifestar contra les retallades en educació i per l'augment de les taxes, i la manifestació va concloure amb una batalla campal entre els estudiants i els Mossos d'Esquadra i va finalitzar amb l'ocupació pacífica del rectorat de la Universitat de Barcelona. Les manifestacions contra les retallades en els diferents àmbits es van repetir els dies 21 i 29 d'abril, el 22 de maig (amb una manifestació molt nombrosa a Barcelona), el 19 de juliol i l'11 d'octubre. A més a més, a tot l'Estat es van celebrar dos dies de vaga general. La primera va ser el 29 de març, que va acabar amb importants destrosses a la ciutat de Barcelona; mentre que la segona, celebrada el 14 de novembre, va finalitzar d'una manera exemplar, amb una manifestació molt nombrosa a Barcelona, on els manifestants van demanar que s'acabés la política d'austeritat del Govern central i aturar les retallades previstes.

A banda d'això, alguns partits catalans van celebrar congressos per renovar les seves cúpules directives. Així, en el 16è Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el 24 de març, Oriol Pujol va ser escollit nou secretari general de la formació nacionalista. El 5 de maig, el Partit Popular de Catalunya va reforçar el lideratge d'Alícia Sánchez-Camacho i va crear una nova executiva, amb Jordi Cornet com a secretari general i la presència de noves cares a la direcció, com ara Jorge Moragas, Enric Millo o Dolors Montserrat. El 13 de maig, Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va celebrar el seu 25è congrés, en el qual Josep Antoni Duran i Lleida va ser reelegit com a secretari general amb el 80% dels vots davant l'alternativa liderada per l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal. Igualment, el 30 de juny, Ramon Maria Espadaler va ser reelegit president del Consell Nacional d'Unió amb el 68% dels vots. I, finalment, Esquerra Unida i Alternativa va renovar la seva directiva el 3 de juny amb l'elecció de Joan Josep Nuet com a nou coordinador general en substitució de Jordi Miralles, amb el 85% dels vots.

Malgrat no celebrar cap congrés, el grup parlamentari del PSC també va fer canvis durant l'any. El 3 de setembre, Xavier Sabaté va esdevenir nou president del grup socialista en substitució de Joaquim Nadal, Jaume Collboni va ser el nou portaveu parlamentari, un lloc que havia ocupat els darrers anys Miquel Iceta, i Rocío Martínez-Sampere, nova portaveu adjunta, en el lloc de Laia Bonet.

Catalunya tampoc no va quedar absent dels casos de corrupció. Durant tot l'any, el jutge va continuar investigant el "cas Palau", en què estan imputats Fèlix Millet i Jordi Montull, als quals se'ls van embargar propietats i comptes per no pagar les seves fiances. Al mes de març, la jutgessa que investiga el "cas Campió" va ordenar la detenció de dos alts càrrecs el subdirector de Seguretat Industrial del Departament d'Empresa i Ocupació, Isidre Masalles, i el coordinador general de la Diputació, Josep Tous i tres empresaris vinculats a un presumpte frau en la concessió d'ITV; el 29 de març, tots els detinguts pel cas van quedar en llibertat. Finalment, al final de novembre va saltar als mitjans el "cas Mercuri", una suposada trama de pagament de comissions a canvi de contractes d'obres, que va comportar la detenció de 12 persones i la imputació de 26 més, entre les quals hi havia l'alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, l'alcaldessa de Montcada i Reixac, María Elena Pérez, i el secretari d'organització del PSC, Daniel Fernández.

Un altre tema important a Catalunya durant el 2012 va ser la relació entre les llengües catalana i castellana. El 8 de març, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va rebutjar avaluar el sistema educatiu català. D'aquesta manera no qüestionava l'ús del català com a llengua vehicular a les escoles catalanes, i a la vegada limitava a casos particulars l'obligació del Departament d'Ensenyament d'oferir educació en llengua castellana a les famílies que ho reclamessin segons una sentència del 31 de maig, els fills de quatre famílies . El 26 de juny, el Tribunal Suprem va dictar una nova sentència que anul·lava parcialment el decret que regula l'educació infantil, qüestionant de nou el model lingüístic a Catalunya. A més, al principi d'octubre, el ministre d'Educació, José Ignacio Wert, va criticar el sistema educatiu català i va vincular l'auge independentista que viu el país amb el model educatiu català. Amb aquests arguments, va redactar un nou esborrany de projecte de llei educativa amb la finalitat d'espanyolitzar els infants.

País Valencià

Després d'un procés que va durar més de tres anys, el 25 de gener, el jurat del "cas dels vestits" va declarar no culpable l'expresident valencià Francesc Camps per cinc vots contra quatre. Amb aquest veredicte, el jutge va declarar absolts Camps i la seva mà dreta, Ricard Costa. Al cap de cinc dies, el PSOE va anunciar que portava al Tribunal Suprem l'absolució de Camps, mentre que el 3 de febrer, la Fiscalia va decidir no recórrer la decisió del jurat popular, que va absoldre Camps.

Malgrat aquesta absolució, els casos de corrupció relacionats amb l'etapa de Camps com a president no es van aturar. Així, el 23 de febrer, la policia va detenir Josep Maria Felip, un alt càrrec del PP valencià, acusat de corrupció, juntament amb deu persones més. El 4 d'abril, l'exgerent del PP, Cristóbal Páez, va ser imputat per finançament il·legal del partit. El 14 de maig es van imputar dues persones amb relació a l'Institut Nóos, un d'ells Luis Lobón, un alt càrrec de la Generalitat que va ser obligat a dimitir pel president Fabra, i el 26 d'octubre, el president valencià també va destituir la directora general de Promoció Institucional, Dora Ibars, imputada en el "cas Gürtel".

A la meitat de l'any es va es destapar un altre cas de corrupció, el "cas Cooperació", que va comportar la detenció de cinc empresaris a principi del mes de juny i la imputació de l'home fort del PP, Rafael Blasco que va ser apartat del càrrec de portaveu del PP a les Corts Valencianes , pels suposats delictes de frau de subvencions, prevaricació, tràfic d'influències i malversació de diners públics mentre era conseller de Cooperació (2008-11).

Un altre tema de l'any van ser els incidents del 20 de febrer, durant uns enfrontaments entre estudiants i la policia. Les protestes dels estudiants per les dures retallades en el sistema educatiu van ser respostes per la policia amb càrregues desproporcionades. El 6 de març, la Fiscalia de Menors va investigar les càrregues policials a partir de les denúncies presentades per Cercle Obert i Esquerra Unida del País Valencià, però el dia 15, el Ministeri de l'Interior va resoldre sense sancions les càrregues policials i el ministre, Jorge Fernández-Díaz, va elogiar el paper dels agents policials.

A banda d'això, el 31 de març el PSPV va celebrar un nou congrés i va elegir com a nou secretari general Ximo Puig, amb 321 vots, contra els 179 de Jordi Alarte; l'exministra Leire Pajín va ser nomenada número dos del partit. I el 19 de maig, en el congrés del PP, Albert Fabra va ser reelegit com a president amb el 81% dels vots.

Illes Balears

La vida política a les Balears durant el 2012 va estar marcada pels judicis a Iñaki Urdangarin, Jaume Matas i Maria Antònia Munar.

El 25 de febrer, el jutge José Castro va interrogar durant nou hores Iñaki Urdangarin per la seva vinculació a l'Institut Nóos, a la vegada que el jutge va descobrir una nova xarxa de societats que portava diners a Belize. Al cap de quatre dies, la Fiscalia, però, va rebutjar imputar la infanta Cristina davant la falta d'indicis. El 14 de març, el jutge va afirmar que el duc de Palma sempre ha dirigit l'Institut Nóos, malgrat que aquest havia declarat que se n'havia apartat el 2006 seguint ordres de la Casa Reial. Al cap d'uns quants mesos, el 12 de setembre, Urdangarin va demanar al jutge de Palma la prescripció dels delictes fiscals, però el 21 de novembre el fiscal va acusar el duc de Palma d'abús continuat davant les administracions, i la Fiscalia va demanar una fiança de 8,2 milions d'euros al duc i al seu soci, Diego Torres, per cobrir les responsabilitats.

El 9 de gener va començar el primer judici pel "cas Palma Arena", en què l'expresident Jaume Matas s'enfrontava a una petició de vuit anys i mig de presó per part de la Fiscalia Anticorrupció, avalada pel Govern balear. Finalment, el 20 de març, la secció primera de l'Audiència de Palma va condemnar l'expresident balear Jaume Matas a sis anys de presó i a nou i mig d'inhabilitació per a càrrec públic per prevaricació, malversació, frau i tràfic d'influències. Malgrat tot, la Fiscalia es va inclinar per no demanar l'ingrés a la presó per a l'exdirigent popular. Aquesta va ser la sentència d'una de les 26 peces de formen el "cas Palma Arena", que continuen en investigació i judici,algunes relacionades amb l'Institut Nóos. El 6 de novembre, Matas va tornar a ser imputat en un cas de finançament il·legal del PP.

El judici contra Maria Antònia Munar, la dona forta d'Unió Mallorquina durant molts anys, va començar el 13 de maig. Acusada del desviament de 240.000 euros a empreses audiovisuals aprofitant la seva influència en càrrecs polítics, la Fiscalia demanava sis anys de presó. El 16 de juliol, Munar va ser condemnada a cinc anys i mig de presó per desviament de fons públics.

Finalment, pel que fa als casos de corrupció, l'11 de desembre el president del Parlament balear, el popular Pere Rotger, va presentar la seva dimissió després de conèixer la negativa del jutge d'aixecar-li la seva imputació amb relació al presumpte finançament il·legal del Partit Popular a les Illes.

A banda d'això, el 16 de març, el Govern balear va continuar amb la seva política contra el català i va aprovar una modificació de la Llei de funció pública, per la qual el català va deixar de ser un requisit indispensable per a treballar a l'Administració pública i va passar a ser un simple mèrit del candidat. També amb relació a la llengua, el 10 de maig, la comunitat educativa de les Balears es va manifestar contra la lliure elecció de llengua a les escoles.

Franja de Ponent

La consellera d'Educació i Cultura del Govern d'Aragó, Dolores Serrat, va presentar el 18 de juny l'esborrany de l'avantprojecte de la nova Llei de llengües pròpies de l'Aragó, en la qual desapareixen les denominacions aragonès i català per referir-se a les llengües no castellanes de la comunitat.

Aquesta decisió no va agradar ni als alcaldes de la zona el 4 de juliol, els alcaldes de set pobles, professors de català i pares d'alumnes de la Franja de Ponent es van reunir a Benavarri per signar un document a favor del català i per presentar una moció contra l'avantprojecte ni al Consell Escolar de l'Aragó que va rebutjar la idea d'eliminar el català i va defensar l'ensenyament del català i de l'aragonès ni a les institucions catalanes.

Catalunya del Nord

A principi del mes de març i després d'onze anys de servei, la darrera escola de La Bressola de l'Alta Cerdanya, situada al municipi de Càldegues, va tancar a causa de les dificultats econòmiques per mantenir-la operativa.

A més, al final d'octubre, es va presentar a Perpinyà el lobby Les amis de la Catalogne, que agrupa empresaris, advocats, polítics i societat civil de la zona i que es van declarar a favor de la independència de Catalunya. Els principals impulsors d'aquesta idea són els advocats Pere Becque i Mateu Pons-Serradell, i els empresaris Raymond Brunet i Fabien Cantagrill.

Andorra

El president de França i copríncep d'Andorra, François Hollande, i el cap de govern d'Andorra, Antoni Martí, es van reunir per primer cop a París al final del mes de juliol. Els dos mandataris van aprofitar la trobada per començar a marcar un acord per a evitar una doble tributació dels ciutadans dels dos estats.

A banda d'això, el darrer dia de juliol i després de set anys d'obres, es va obrir al trànsit el túnel de les Dos Valires i el Pont de Lisboa, una obra d'enginyeria que uneix les parròquies andorranes d'Encamp i la Massana a través d'un doble túnel unidireccional de dos carrils de circulació.

Procés de sobirania de Catalunya

L'11 de setembre de 2012, una manifestació que portava per lema "Catalunya, nou estat d'Europa", convocada per l'Assemblea Nacional Catalana, va aconseguir aplegar una quantitat estimada d'un milió i mig de persones al centre de Barcelona. Per bé que les aspiracions independentistes ja havien estat expressades en altres iniciatives (com les consultes sobre la independència celebrades a més de 500 municipis del país durant el període 2009-11, o una manifestació de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut d'Autonomia el 10 de juliol de 2010), la manifestació de la Diada del 2012 va ser la que va impulsar la federació majoritària al Parlament de Catalunya, CiU, i el president de la Generalitat, Artur Mas, a iniciar un nou cicle polític basat en la reivindicació de l'estat propi.

El canvi d'objectiu de CiU cap a la plena sobirania es va confirmar un cop el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, es va negar a obrir una negociació sobre la reforma del sistema de finançament, que constituïa l'element central del programa amb el qual CiU havia aconseguit la victòria en les eleccions del 2010 i que pretenia superar l'angoixant situació financera de la Generalitat. Les diverses reformes de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) no havien mitigat un dèficit fiscal amb l'Estat que s'estimava d'uns 16.000 milions d'euros anuals (el 9,8% del PIB català). El convenciment que el marc autonòmic era insuficient per a disposar dels recursos i de les competències que permetessin garantir la continuïtat de Catalunya com a nació van motivar l'aprovació, en sessió de 27 de setembre, de la Resolució 742/IX del Parlament de Catalunya sobre l'orientació de la política general del Govern, en la qual s'expressava la necessitat de "reforçar estructures d'estat" i de crear les condicions necessàries perquè "el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col•lectiu" a través d'una consulta que hauria de tenir lloc prioritàriament en el curs de la següent legislatura. Aquesta resolució va ser aprovada per una àmplia majoria (84 vots a favor, 21 en contra i 25 abstencions), amb el suport dels grups de CiU, ERC, ICV-EUiA i SI, i va precedir la dissolució del Parlament i la convocatòria d'eleccions a les quals van concórrer les esmentades forces amb el compromís de la consulta sobre l'estat propi en el programa.

El procés electoral que culminaria amb les eleccions al Parlament del 25 de novembre de 2012 va promoure el debat sobre els arguments a favor i en contra de la independència de Catalunya, els quals es van centrar en dues grans qüestions: la viabilitat econòmica de l'estat independent i la continuïtat de Catalunya a la Unió Europea. Les forces polítiques i els sectors de la societat civil partidaris de l'estat propi defensaven que, amb la disposició de tots els recursos tributaris generats a Catalunya i sense el dèficit fiscal mantingut amb Espanya, hi hauria més oportunitats de combatre la crisi econòmica, de crear riquesa, de multiplicar la inversió pública i de consolidar l'estat del benestar. Segons els partidaris de l'estat propi, per bé que la continuïtat d'una nova entitat sobirana sorgida d'un estat membre a les estructures de la Unió Europea no està definida en els tractats constitutius d'aquesta organització, el nou estat català, dotat de subjectivitat internacional, podria concloure diversos tractats bilaterals amb la UE o amb altres estats que asseguressin la llibertat de circulació de mercaderies, de persones i de capitals i que no posessin en risc el tràfic comercial necessari per a la sostenibilitat econòmica del país. En un altre sentit, els contraris a la independència, emparats per un discurs catastrofista atiat des de Madrid, consideraven que el gest secessionista portaria a un escenari econòmic encara més deprimit que el que ha caracteritzat els darrers anys de la Catalunya autonòmica i que el nou estat català seria expulsat de totes les organitzacions internacionals.

Pel que fa al procediment d'accés a l'estat propi, les forces polítiques partidàries de la secessió proposaven la celebració d'una consulta popular. El president Mas va concretar la pregunta que caldria plantejar en els següents termes: "Desitgeu que Catalunya esdevingui un nou estat de la Unió Europea?". No obstant això, d'acord amb el sistema constitucional espanyol, el mer fet de plantejar en una consulta l'existència d'un subjecte de sobirania diferent del poble espanyol constituït en nació espanyola requeriria una reforma de la Constitució pel procediment abreujat (així es va expressar el Tribunal Constitucional espanyol en la Sentència 103/2008, d'11 de setembre), i, en qualsevol cas, un referèndum a la ciutadania de Catalunya requeriria l'autorització del Govern espanyol (segons l'article 149.1.32 de la Constitució espanyola, l'autorització de la convocatòria de consultes populars per via de referèndum és competència exclusiva de l'Estat espanyol). Encara és una incògnita precisar com s'articularia la consulta en cas de bloqueig de l'Estat espanyol, però tant el president Mas, des de CiU, com les altres forces partidàries del procés (ERC i ICV) entenen que un marc legislatiu català emparat en la legalitat internacional podria donar cobertura a l'exercici del principi democràtic. En qualsevol cas, totes aquestes forces van expressar la voluntat política d'impulsar la consulta en contraposició al PSC (que només acceptaria la consulta dins del respecte al sistema constitucional espanyol) o al PP i Ciutadans, que van rebutjar frontalment preguntar a la ciutadania sobre l'estat propi.

En les eleccions de 25 de novembre, guanyades per CiU, les forces partidàries de celebrar la consulta sobre l'estat propi (CiU, ERC, ICV i la CUP, que va aconseguir representació parlamentària per primer cop) van obtenir una àmplia majoria de 87 dels 135 escons. Les forces oposades al referèndum de sobirania o només partidàries de celebrar-lo en cas de cenyir-se al marc constitucional espanyol, PSC, PP i Ciutadans, van obtenir 48 escons. Amb tot, el descens de 12 escons patit per CiU amb relació als comicis del 2010 va obligar a implicar altres forces sobiranistes en el procés (principalment ERC, que, amb un ascens d'11 escons i situada com a segona força al Parlament de Catalunya, va esdevenir un actor clau en el nou cicle polític). En aquesta situació, el projecte de celebrar una consulta popular sobre l'estat propi en la legislatura que es va obrir amb les eleccions del novembre es va mantenir malgrat les incerteses sobre el procediment i sobre l'alternativa al supòsit que l'Estat espanyol no s'avingui a negociar-ne els termes.