Els efectes de la recessió econòmica
La crisi econòmica va posar al descobert les carències de l'estat del benestar
© CDC / Amanda Mills
Al llarg del 2012 es van seguir manifestant les seqüeles d'una crisi que, segons els analistes, tendeix a prolongar-se. A Espanya els efectes de la crisi financera van arribar amb efecte retardat i l'any 2012 van assolir una especial virulència amb la fallida de Bankia i d'altres caixes d'estalvi rescatades amb diners públics. Les conseqüències socials de la crisi, agreujades pel dèficit de les finances públiques i per les famoses "retallades", van ser encara més paleses que en anys anteriors.
D'altra banda, les xifres de l'atur van ser demolidores. El nombre d'aturats es va apropar a la xifra de 6 milions de persones a l'Estat espanyol i la taxa d'atur va ser superior al 25% a finals del 2012. El nombre de llars que tenien tots els seus membres actius en atur era superior a 1.700.000. Segons dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), a Catalunya l'atur va arribar a la xifra de gairebé 850.000 persones, la qual cosa representava un 22,5% de la població activa. Prop de 200.000 famílies catalanes tenien tots els seus components sense feina. Per això, algunes d'aquestes famílies van haver d'abandonar la llar habitual a causa de l'impagament del lloguer o de les quotes de la hipoteca (cosa que agreuja, encara més, el drama familiar).
La crisi va portar a molts joves a buscar un lloc de treball a l'estranger
© Fototeca.cat / iStockphoto.com / Johnnyscriv
Pel que fa als joves, la taxa d'atur juvenil va superar el 50% i va impulsar molts joves sobretot els graduats universitaris a cercar noves oportunitats laborals a l'estranger, atès que la sortida professional a l'Estat era gairebé nul·la. Alhora, moltes famílies d'origen immigrant van iniciar el procés de retorn als seus països d'origen.
En el darrer lustre les desigualtats socials s'han accentuat de manera notable. Segons l'oficina Eurostat, la desigualtat de rendes a l'Estat espanyol, mesurada pel coeficient de Gini, s'ha disparat: va passar de 31,3 punts el 2007 a 34 el 2011 (mentre que la mitjana europea s'ha mantingut força estable entorn de 30,5). Des que va arribar la crisi a l'Estat s'ha produït una reducció aproximada del 20% de les rendes familiars. Mentre que la classe treballadora ha vist greument afectades les seves condicions laborals i salarials, la crisi ha afectat les classes mitjanes que han vist amenaçades les seves condicions d'existència. Un dels sectors més afectats ha estat el dels professionals liberals i autònoms que han tancat el negoci o han patit greus dificultats per a mantenir l'activitat empresarial. Estem vivint un procés d'empobriment (i, fins i tot, de desclassament) que afecta amplis sectors de la població. No obstant això, molts sectors de les classes altes benestants s'han enriquit en aquest mateix període, i s'han seguit beneficiant de certs mecanismes d'enriquiment i de salvaguarda dels seus privilegis. És simptomàtic que en aquests anys de crisi s'hagi incrementat el consum dels articles de luxe.
La "retallada" del benestar social
És en aquestes circumstàncies econòmiques que el Govern de la Generalitat primer i, posteriorment, el Govern central van iniciar unes polítiques d'austeritat imposades, en bona part, des de Brussel·les que comporten a la pràctica una dràstica retallada de la despesa pública i una notable disminució en les partides dedicades a l'educació i a la salut, que són els capítols més sensibles de les polítiques de benestar. També van disminuir els subsidis socials i les subvencions a les entitats del tercer sector que es dediquen a l'ajut dels sectors més febles de la població.
Alhora, hom va assistir a un increment sostingut del deute públic. La crisi econòmica ha posat al descobert les carències de l'estat del benestar, especialment en un moment que baixen els ingressos fiscals i es dispara la demanda assistencial. La crisi ha impactat d'una manera més punyent entre la població en edat activa, no tan sols per la immensa pèrdua de llocs de treball, sinó també a causa de la limitada capacitat de salvaguarda pel que fa a la intensitat o el temps de les polítiques de protecció de l'atur, de rendes mínimes, familiars i habitatge.
La crisi va provocar també un increment de la pobresa en totes les seves formes i va fer palesa l'extrema vulnerabilitat que pateixen alguns sectors de la població que es troben en risc d'exclusió social (s'estima que prop del 30 % de la població catalana viu en situació de pobresa o en risc d'exclusió social).
Històricament ha estat la xarxa familiar la que generalment ha assumit un paper actiu en el suport i ajut familiar (cosa freqüent en els països que gaudeixen d'un règim de benestar mediterrani, com Espanya, Itàlia i Grècia). I, efectivament, aquest coixí familiar és el que ha pal·liat certs problemes. Per exemple, alguns joves a l'atur van retornar a viure a casa dels pares i molts adults van rebre el suport personal i econòmic dels avis, que han mantingut el poder adquisitiu de les pensions. Tanmateix, s'ha de tenir present que, en general, les rendes familiars van disminuir de manera significativa i el valor del patrimoni familiar va minvar sensiblement per la pèrdua del preu de l'habitatge. D'altra banda, la proliferació de nous tipus de famílies com, per exemple, les famílies monoparentals i la disminució del nombre de membres de les llars van fer més difícil l'acompliment d'aquest suport.
Des d'una perspectiva sociològica, les retallades es van produir en el pitjor moment, perquè és justament en els moments difícils que fan més falta les polítiques pal·liatives d'un estat del benestar solvent.
La pèrdua de la propietat
A l'Estat espanyol la major part de les famílies viu en habitatges de propietat, i el percentatge de famílies que viuen en habitatges de lloguer és relativament baix (tot i que els darrers cinc anys ha passat del 14% al 24%). Durant els anys de bonança es va imposar la "cultura de la propietat" de manera que moltes famílies sobretot de classe mitjana van fer un sacrifici extraordinari per aconseguir un habitatge confortable que acredités l'estatus social del propietari.
La pèrdua de la casa és viscuda gairebé com una mutilació i provoca situacions d'angoixa, ansietat i depressió. Per això, darrere de cada cas de desnonament de l'habitatge habitual s'amaga un drama personal i familiar. Així, enguany, va transcendir que s'ha produït un increment significatiu del nombre de suïcidis, alguns dels quals amb gran ressò mediàtic, com el d'una dona de 53 anys, exregidora socialista de Barakaldo, que es va llançar per la finestra mentre els membres d'una delegació judicial entraven per la porta de la finca amb l'ordre de desnonament, o el de J.M. Domingo, de 53 anys, llibreter de la ciutat de Granada, que es va suïcidar hores abans de ser desnonat.
Aquesta situació va ser denunciada per institucions assistencials, com Càritas o la Creu Roja, i per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), que va argumentar que les institucions financeres han abusat de la seva posició de poder i va lamentar la passivitat de l'administració a l'hora de trobar solucions al problema.
La PAH és una ONG que agrupa persones que tenen dificultats per a pagar la hipoteca o que es troben en procés d'execució hipotecària i persones solidàries amb aquesta problemàtica. Se centra en la defensa del dret a l'habitatge reconegut a la Constitució espanyola i en la lluita contra el frau hipotecari, i té com a principal objectiu aconseguir que s'accepti la dació en pagament, que com ja passa en altres països europeus permet eixugar el deute hipotecari amb l'entrega de les claus de l'habitatge. Paral·lelament, l'associació va fer una crida a paralitzar les execucions judicials i va protagonitzar una campanya social amb el lema "Stop desnonaments".
L'onada de desnonaments
Com s'ha dit, una de les conseqüències més dramàtiques de la crisi va ser l'increment del nombre de famílies desnonades, que d'ençà de la crisi han hagut d'abandonar l'habitatge habitual o que s'han vist forçades a tancar el local del negoci particular. És la situació d'atur estructural i de llarga durada (i la disminució dels subsidis i prestacions socials) el que explica les dificultats que tenen moltes famílies per a pagar el lloguer o per a fer front a les seves obligacions hipotecàries. Malgrat això, s'ha de dir que el 97% de les famílies van seguir complint les seves obligacions hipotecàries. De manera que només un 3% de les famílies van deixar de pagar les hipoteques.
Segons un informe del Poder Judicial, des del 2009 s'han produït al voltant de 350.000 execucions hipotecàries a Espanya. L'any 2012 van augmentar el 20,6% respecte a l'any anterior. La major part d'aquests desnonaments no va afectar, però, l'habitatge habitual de les famílies. Igualment, cal dir que no totes les ordres de desnonament judicial es van fer efectives mercès a la pressió social realitzada per la PAH i per la resistència creixent que es produeix en la mateixa administració de la justícia. Tanmateix, hi ha poques dades oficials sobre el tema i és difícil fer-se una idea exacta de l'abast del problema; a més, moltes famílies van lliurar les claus abans d'iniciar l'execució del desnonament. D'altra banda, les entitats financeres van minimitzar el problema i van argumentar que en la major part de casos procuren renegociar el deute i evitar els processos de desnonament, que només s'executen en situacions límit.
Moltes famílies van haver de deixar la llar habitual, tot i que paradoxalment s'estima que a Espanya hi ha prop de 5 milions d'habitatges buits i que la banca disposa d'un parc de prop de 700.000 habitatges buits a tot l'Estat (dels quals 120.000 corresponen a Catalunya).
Tanmateix, els desnonaments no van significar l'alliberament de les famílies de les seves obligacions bancàries, perquè la legislació actual obliga les famílies a continuar pagant el deute amb l'entitat financera després d'haver perdut l'habitatge, atès que sovint el valor actual de l'habitatge és molt inferior al valor total del préstec que van demanar en contractar la hipoteca.
La resistència judicial
Al llarg de l'any, els jutges i els responsables del Poder Judicial van manifestar reiteradament la inquietud pel drama social que representen els desnonaments massius i es van queixar pel fet d'haver d'aplicar una Llei hipotecària de l'any 1908, poc adequada als temps actuals, que dóna molt poc marge de decisió al jutge i afavoreix clarament els bancs.
En un informe encarregat pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i elaborat per set magistrats, es van denunciar els abusos que provoca l'actual marc legal. L'informe, fet públic al novembre del 2012 i amb el suport de tots els degans judicials de l'Estat, va proposar una transformació de fons del marc jurídic que ordena les execucions hipotecàries. L'informe també parla de la mala "praxi de les entitats bancàries" (considerant-les causants d'una generalitzada extensió del crèdit hipotecari "sense valorar les possibilitats reals del deutor") i proposa mesures concretes per a protegir les famílies que es troben a la vora del llançament. Els comissionats van considerar que seria raonable que les ajudes de l'Estat a la banca s'estenguessin als clients sobreendeutats.
Fins i tot els responsables del Sindicat Unificat de Policia (SUP) van apel·lar al dret d'objecció de consciència dels funcionaris del cos policial que es neguen a participar en el llançament d'un desnonament.
Les mesures del Govern
L'alarma social pels desnonaments es va generalitzar. Fins i tot, en plena campanya electoral al Parlament de Catalunya, al novembre, el tema dels desnonaments va passar a estar al centre del debat públic i els mitjans de comunicació hi van fer constant referència. Les mateixes entitats financeres amb una reputació en dubte es van veure obligades a flexibilitzar la seva posició i a renegociar en molts nous casos les condicions creditícies amb les famílies moroses. I, fins i tot, algunes entitats es van acollir al Codi de Bones Pràctiques que va aprovar el Govern central al març del 2012 per tal de millorar la situació, però l'aplicació d'aquest codi va donar escassos resultats.
D'altra banda, la pressió de l'opinió pública també va obligar el Govern del Partit Popular a plantejar-se l'oportunitat de fer una revisió de la Llei hipotecària i de la Llei d'enjudiciament civil, tal com havien reclamat els mateixos jutges per tal de donar resposta als casos més sagnants.
Per això, el Govern va aprovar, el 15 de novembre, un Decret llei que inclou una sèrie de mesures per a atenuar les conseqüències socials dels desnonaments, entre les quals destaca una moratòria de dos anys en els desnonaments per a les famílies més vulnerables que tinguin uns ingressos bruts inferiors als 19.164 euros anuals i que reuneixin uns requisits molt concrets. Tanmateix, el decret va decebre gran part de les expectatives atès que no contempla les mesures amb caràcter retroactiu, no admet la dació en pagament i no modifica els interessos de demora, entre d'altres.