Descontaminació del pantà de Flix
Una de les obres públiques més interessants que es desenvolupen actualment a Catalunya és la relacionada amb la descontaminació del pantà de Flix (Ribera d’Ebre). Els treballs es van iniciar el 2013, diversos anys després que es detectés una important acumulació de residus químics i radioactius en forma de fang, com a resultat de l’activitat centenària de l’empresa Ercros a la riba dreta de l’Ebre. En aquesta factoria, que des del 1990 pertany a Erkimia SA, empresa química del grup Ercros, s’han produït al llarg del temps tota mena de productes químics com ara sosa càustica, potassa càustica, àcid acètic, permanganat potàssic, acetats de vinil i diclorodifeniltricloroetà (DDT), entre d’altres, i a partir del 1970 s’ha fabricat fosfat bicàlcic per al pinso a partir de fosforita, un mineral que porta associats components radioactius.
En un estudi del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), encarregat el 1996 pel Departament de Medi Ambient, s’hi van detectar residus contaminants en el fang del llit de l’embassament amb presència de metalls pesants, com el mercuri, el cadmi, el crom i el zinc, i compostos organoclorats, com l’hexaclorobenzè i els policlorobifenils. Aquests fangs eren a la riba de l’embassament just davant de l’empresa amb gruixos de fins a quatre metres. Estudis complementaris van detectar la presència d’uns nivells de radioactivitat inesperadament alts. La massa total de fangs contaminats es va estimar al voltant d’un milió de tones, de les quals entre 100 i 180 eren de metalls pesants; entre 8 i 13 tones, de compostos organoclorats, i entre 70 i 100 tones, de residus radioactius. En particular, era preocupant la quantitat dipositada de mercuri, un dels metalls més tòxics, que es va estimar entre 10 i 18 tones. Que els fangs fossin en les aigües tranquil·les de l’embassament havia evitat que els contaminants es dispersessin aigües avall de l’Ebre. Amb tot, es va produir una situació d’alarma el 2002, ja que es va observar una alta mortalitat de peixos a l’Ebre al pas per Ascó, aigua avall de Flix, i es van detectar traces de mercuri a l’aigua potable distribuïda pel Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT).
Els diferents estudis van concloure que els residus radioactius no comportaven cap risc immediat per a la salut de la població de Flix ni tampoc per als treballadors d’Erkimia. No obstant això, les grans quantitats de residus amb compostos organoclorats i mercuri suposaven un perill potencial de contaminació massiva dels 70 km finals de l’Ebre, des de Flix fins al delta. Aquesta potencial bomba tòxica podia afectar l’abastament de més de mig milió de persones i 50.000 ha de conreus, majoritàriament situats a l’espai protegit del delta.
Fins l’any 1988, que va entrar en vigor la normativa relativa als residus, la factoria abocava els residus tòxics derivats de la producció a l’embassament. A partir del 1988 l’empresa va enviar els residus a l’abocador autoritzat del Racó de la Pubilla. Per això, Ercros no es considerava responsable d’haver de retirar els residus tòxics acumulats a l’embassament de Flix. El Ministeri de Medi Ambient va decidir fer-se càrrec de la problemàtica i va encarregar el disseny de la solució a la societat estatal Acuamed, Aigües de les Conques Mediterrànies SA.
La solució que finalment es va adoptar incloïa la creació d’un recinte separat de treball, que s’havia de construir prèviament a l’inici de la manipulació dels elements contaminats, on l’aigua estigués quieta i independent de l’aigua fluent de l’Ebre. Aquest confinament del recinte on s’havien d’extreure els fangs permetia mantenir el flux del riu pel tram del llit que quedava lliure, d’uns 100 metres d’ample. El principal inconvenient de reduir l’ample fluent del riu era que podia ser que la velocitat de l’aigua s’incrementés i modifiqués l’equilibri dinàmic dels processos d’erosió i sedimentació cap a un d’erosió, la qual cosa podia afectar la Reserva de Sebes, un dels canyissars més grans de Catalunya, situada just al davant de la zona que calia descontaminar. Amb tot, els estudis van determinar que l’impacte era limitat i més tenint en compte que aquesta afecció era reversible, tenia una durada limitada en el temps i no representava una alteració significativa de la situació actual.
Amb el recinte construït es va procedir a l’extracció dels residus submergits mitjançant dragues ecològiques de succió que treballaven en un segon recinte format amb cortines plàstiques flotants, cosa que va permetre minimitzar el moviment de contaminants. Els residus emergits s’extreuen amb mitjans convencionals de moviment de terres. La draga efectua l’extracció de fangs en lots de 500 tones que es deriven cap a la planta de tractament, al recinte de la mateixa planta d’Ercros, on són deshidratats, depurats i tractats en funció de la seva naturalesa. Als metalls pesants se’ls aplica ciment per evitar filtracions. Els fangs resultants són dipositats a l’abocador del Racó de la Pubilla, al mateix terme municipal de Flix, on s’han desenvolupat les obres necessàries per contenir els residus extrets de l’embassament. L’abocador per als residus amb presència de radionúclids naturals requereix gruixos de coberta superiors als normals i un disseny amb doble drenatge. Els treballs de descontaminació van suposar la creació de més de 100 llocs de treball, dels quals un terç van ser per a persones del municipi de Flix. La durada prevista de l’extracció dels llots és de vint-i-un mesos, que es compliran al final del 2014.
Altres obres que complementen l’actuació de descontaminació són, en primer lloc, la modificació de la sortida de l’estació depuradora d’aigües residuals (EDAR) existent per evitar els abocaments a l’interior del recinte de treball i, en segon lloc, la construcció d’un mur de contenció de les terres del marge dret, ja que la retirada dels residus probablement el pot inestabilitzar. Aquest mur també té la funció de pantalla per tal d’evitar el flux des del subsòl de la fàbrica (no descontaminat encara) directament cap a l’embassament. Aquest mur pantalla es complementa amb un drenatge, del qual es tractarà l’aigua, per evitar que l’efecte de barrera impermeable produeixi un ascens del nivell freàtic.
El cost total de les operacions és de 165 milions d’euros, dels quals la Unió Europea finança un 70%, amb la condició que les feines acabin abans del desembre del 2015. D’altra banda, l’empresa química Ercros va ser multada a pagar un 5% de les despeses de contaminació, 10 milions d’euros, perquè durant el període del 1988 al 1993 va seguir abocant els residus al riu malgrat que ja hi havia una normativa ambiental sobre aquesta qüestió. El projecte, que ha tingut diverses demores a l’Administració de l’Estat, el Ministeri de Medi Ambient el va adjudicar al març del 2008 a la unió temporal d’empreses (UTE) formada per FCC Construcción SA i FCC Ámbito SA.
Tenint en compte que les obres originen un risc de possible contaminació de les aigües de l’Ebre des de l’embassament de Flix fins a la desembocadura, es va redactar un pla d’emergència (PROCICAT) per poder fer front a eventuals situacions d’emergència que es poguessin produir. Paral·lelament, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) porta a terme un control de l’aigua, els sediments i els peixos aigües avall de l’embassament, coordinat amb la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE). A més, es va aprovar un protocol de coordinació entre l’Agència Catalana de l’Aigua, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, Acuamed i el Consorci d’Aigües de Tarragona per al control i el seguiment de l’Ebre aigües avall de Flix. Finalment, cal assenyalar que l’ACA disposa d’una sonda de mesura contínua de mercuri i terbolesa a Flix i la CHE en té una a Ascó, les quals permeten un seguiment continu dels possibles episodis de contaminació que es poden derivar de les obres de descontaminació.
La futura Sky City
Recreació de l’Sky City de Changsha, en què es veuen les seves dimensions en relació amb altres gratacels del món
© Board Group
El 2013 es va coronar el One World Trade Center (OWTC) de Nova York, que amb 541 m és l’edifici més alt dels Estats Units, ja que supera la torre Willis de Xicago, antiga torre Sears, que ha mantingut el rècord als EUA durant trenta-set anys. Tanmateix, si es tracta de gratacels, cal fixar-se en l’Àsia i no en els països occidentals. Comptant els edificis construïts i els que hi ha actualment en construcció, només un –l’OWTC– dels quaranta edificis més alts del món es troba a Occident, mentre que vint-i-vuit són a la Xina.
La indústria constructora de la Xina té un volum extraordinari, i segons les dades, en aquest país, en finalitzar el 2013, s’estaven construint 60 dels 100 edificis més alts del món. No és estrany, doncs, que la indústria xinesa s’hagi plantejat erigir l’edifici més alt del món en un temps rècord. Es tracta de l’anomenat Sky City a Changsha, capital de la província de Hunan, que, amb 202 pisos i 838 m, superarà en 9 m l’alçària del Burj Khalifa de Dubai. Per acabar-ho de fer més impressionant, el constructor té previst erigir-lo en menys d’un any, concretament va afirmar que es completarà en set mesos, una previsió que sembla increïble si es compara amb el temps que normalment ha calgut per a construir els grans gratacels (cinc anys com a mínim). Amb tot, hi ha algunes característiques de construcció que fan creïble el repte proposat per la companyia xinesa Broad Sustainable Building (BSB), que el 2012 va aconseguir erigir un hotel de trenta plantes, i dissenyat per resistir sismes de magnitud 9 en tan sols quinze dies (tres-centes seixanta hores).
Tanmateix, l’Sky City no és l’edifici més alt en construcció, ja que a Jeddah (Aràbia Saudita) s’està construint la Kingdom Tower, que té previst ser 162 m més alta que l’Sky City, fins a arribar just al quilòmetre. Amb tot, la diferència radical és en el temps necessari per a la construcció. Mentre que la Kingdom Tower està previst que es coroni el 2019, l’Sky City s’ha de completar durant el 2014, tot i que les obres que es van iniciar el 2013 es van aturar poc després per temes administratius.
L’Sky City està dissenyada per albergar 4.450 apartaments completament prefabricats. Tan sols es preveu destinar a oficines les primeres plantes i a hotel, les trenta superiors. Aquesta particular característica d’ús fa l’edifici molt diferent de la majoria de grans gratacels, on predominen els usos hotelers i d’oficines molt per sobre del residencial. La superfície total construïda superarà el milió de metres quadrats, suficients per a allotjar més de 30.000 persones. La construcció modular, prefabricada i amb un disseny repetitiu molt acurat i optimitzat, juntament amb els moderns mitjans de transport i elevació, és el que permet unes velocitats de construcció inimaginables fa tan sols vint anys. Amb tot, cal dir que el principal inconvenient d’aquest tipus de construcció, completament prefabricada, és que posteriorment no és possible modificar-ne la distribució i en fa molt difícil el canvi d’ús. Des del punt de vista de l’enginyeria estructural no s’ha qüestionat la possibilitat de construir l’edifici a base d’elements prefabricats, tot i que alguns experts van indicar que elevar centenars de metres els grans mòduls prefabricats no és tan ràpid com potser esperen els tècnics de BSB, en particular si bufa vent.
Un dels avantatges del sistema desenvolupat per BSB és que l’edifici és molt més lleuger, perquè es fa un ús molt limitat del formigó. Tota l’estructura és d’acer i els forjats, també, cosa que els confereix una gran lleugeresa i permet transportar, elevar i col·locar panys de forjat de desenes de metres quadrats completament acabats amb les seves instal·lacions. Que l’edifici sigui lleuger és un avantatge en tots els sentits perquè permet que els elements portants verticals hagin de suportar càrregues més lleugeres i puguin tenir una secció més petita, amb la consegüent reducció de l’espai que ocupen en planta i estalvi econòmic; permet reduir el volum dels fonaments; permet reduir el cost; el menor pes de l’edifici redueix la sensibilitat al terratrèmol, ja que les sacsejades sísmiques produeixen forces inercials que són directament proporcionals a la massa, i un pes més baix i la utilització de grans elements prefabricats redueix radicalment el nombre d’operacions d’elevació per a col·locar els elements i augmenta de forma molt notable la velocitat de construcció.
Com a recordatori, cal dir que en la construcció d’un gran edifici un dels principals colls d’ampolla es troba en la logística a peu d’obra, en la gestió de l’arribada i l’aplegament dels materials i la seva posterior elevació. Per tant, la construcció d’un edifici, que serà durant uns anys rècord del món en alçària, en tan sols set mesos suposa un repte logístic de primer ordre. De fet, només es podrà aconseguir si a mesura que arriben els elements aquests s’eleven i es col·loquen directament en la ubicació definitiva. Segons BSB, els set mesos de durada de la construcció es dividiran en quatre mesos per a manufacturar els elements modulars –tasca que necessitarà uns 20.000 treballadors– i tres mesos i 3.000 treballadors per al muntatge.
L’Eix Transversal i el projecte Castor
Al mes de gener del 2013, es va inaugurar el desdoblament de l’Eix Transversal de Catalunya, el qual, a banda de duplicar la capacitat de la via, reduirà el nombre d’accidents. En aquesta via, el Govern de Catalunya hi té previst aplicar un peatge per als camions a partir del 2014, d’acord amb la directiva sobre l’Eurovinyeta (Directiva 2011/76/UE, de 27 de desembre de 2011). Els principis que pregona l’esmentada directiva són: "qui usa paga" i "qui contamina paga", i té com a objectiu fomentar el transport sostenible, així com evitar les distorsions de la competència entre empreses del sector i afavorir l’augment de la competitivitat. Diversos països europeus, entre els quals no hi ha l’Estat espanyol, ja l’apliquen.
Durant el 2013 es va iniciar la càrrega de gas del dipòsit Castor. Al setembre, poc després de l’inici de la injecció de gas en els antics pous de petroli, es van produir una sèrie de sismes –que van arribar a magnitud 4,2– a la rodalia del dipòsit, situat sota el llit marí davant les costes de Vinaròs. Al desembre encara no s’havien aturat els moviments, tot i que la injecció de gas s’havia parat al final de setembre per ordre del Ministeri d’Indústria. Segons els experts, els sismes no desapareixeran fins que el terreny recuperi l’equilibri que va alterar molt probablement la injecció de gas. En aquest tipus de dipòsits de gas és normal que s’hi desenvolupi una certa activitat sísmica, però no de la magnitud que es va produir.