Després de la intervenció militar de França al conflicte de Mali, les Nacions Unides van enviar les seves tropes per mantenir la pau
© UN Photo / Marco Dormino
Aquest any els conflictes armats van continuar a l’Orient Mitjà, malgrat la retirada gradual de les tropes aliades de l’Afganistan, amb un especial protagonisme de la guerra civil a Síria. Paral·lelament, el nord d’Àfrica va patir convulsions militars a Egipte, mentre que la intervenció militar estrangera a Líbia ha deixat un país molt inestable que alimenta la insurgència a Mali i desestabilitza bona part del Sahel. Cal no oblidar, però, altres conflictes armats encara vigents, tot i que no van ocupar les primeres planes dels mitjans de comunicació, com és el cas de la guerra civil a la República Centreafricana, les guerres al Sudan, Sudan del Sud i Somàlia, entre d’altres, o de la greu situació de violència armada a l’est de la República Democràtica del Congo. La militarització mundial es va veure, però, afectada lleugerament per la crisi econòmica i el pressupost militar mundial es va reduir. L’aprovació del Tractat Internacional de Comerç d’Armes a les Nacions Unides va posar la nota positiva a un altre any convuls des del punt de vista militar.
La guerra civil de Síria
La violència a Síria es va intensificar en un conflicte que ha provocat, de moment, més de sis milions de refugiats i desplaçats interns i més de 100.000 víctimes mortals. El conflicte, a més, va créixer en complexitat a mesura que les faccions rebels van augmentar en nombre, diversitat i rellevància, i que la internacionalització del conflicte es va aprofundir més enllà del suport de països del golf Pèrsic, dels occidentals i dels seus aliats a les causes rebels i del suport principalment rus i iranià al règim de Baixar al-Assad. Tot plegat va provocar el desplegament de míssils Patriot de l’OTAN a la frontera amb Turquia, els atacs de l’exèrcit israelià a suposats arsenals en mans de Hezbol·là destinats a armar l’exèrcit sirià, així com la participació d’un creixent nombre de combatents estrangers en ambdós bàndols.
D’altra banda, els indicis d’ús d’armes químiques va comportar l’amenaça d’una intervenció militar nord-americana, després que el president Obama hagués establert com a línia vermella per a una possible intervenció exterior precisament l’ús d’armes químiques. L’escalada de declaracions, però, va tenir finalment com a resultat un acord proposat per Rússia i acceptat pel règim sirià, consistent en l’acceptació siriana de l’eliminació del seu arsenal químic tutelada per una missió conjunta de les Nacions Unides i l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPAQ), que va evitar un atac amb míssils dels EUA. Aquest procés de desarmament, que haurà de finalitzar al juny del 2014, no és, però, exempt de dificultats, ja que es va començar a fer sense que s’hagi produït un alto el foc ni amb els recursos necessaris per a eliminar un arsenal químic estimat en, segons les fonts, entre 1.000 i 2.500 tones. Tanmateix, les armes químiques ni expliquen el conflicte ni els nombrosos morts que ha causat, i la guerra civil a Síria i el patiment humà que genera es preveuen duradors.
Sahel i el nord d’Àfrica
Al principi de l’any, França va decidir intervenir militarment al conflicte de Mali mitjançant l’"operació Serval", que va comptar amb l’ajuda de soldats txadians i la col·laboració d’Algèria (permetent l’ús del seu espai aeri als avions de combat francesos) i d’altres països africans. L’objectiu oficial va ser impedir que les milícies gihadistes arribessin a Bamako i evitar que la zona es convertís en un viver de grups armats gihadistes com, per exemple, Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI), per la qual cosa es va qualificar la intervenció com a part de la guerra contra el terrorisme. Tanmateix, no menys importants van ser els interessos francesos a la regió, entre els quals hi havia la possibilitat que el conflicte es pogués contagiar al veí Níger, subministrador clau d’urani de França. Les tropes franceses es van replegar tres mesos després, però mantenint al país un miler de soldats. Al mateix temps, les Nacions Unides van autoritzar el desplegament d’una missió de manteniment de la pau, MINUSMA (Missió Integrada de les Nacions Unides a Mali), amb 11.200 militars i 1.440 policies, per substituir la Missió Africana de Suport a Mali, AFISMA. Un dels primers objectius de la MINUSMA va ser tutelar la celebració de les eleccions de l’agost que van donar com a nou president malià Ibrahim Boubacar Keita.
És d’especial rellevància en aquest conflicte i en tota la regió el paper d’Algèria, seu de bona part de les operacions d’AQMI, i que va patir el segrest de 200 persones en una planta de gas al sud-est del país per un grup proper a AQMI, que va relacionar el segrest amb la col·laboració algeriana en la intervenció militar francesa a Mali. La resposta militar del Govern algerià va donar com a resultat desenes de morts entre els ostatges. Des d’aleshores, en la seva particular lluita per reduir l’entrada de grups armats per les seves poroses fronteres, Algèria va optar per militaritzar-les amb milers de soldats, especialment les de Líbia, Mali i Tunísia.
Mereix especial atenció el cas de Líbia, que dos anys després d’una cruenta guerra civil on la intervenció de l’OTAN va ser crucial, es troba en mans de centenars de milícies armades que alimenten la inestabilitat tant a Líbia com a la regió. L’assassinat l’11 de setembre de 2012 de l’ambaixador nord-americà i tres empleats de la missió diplomàtica dels EUA va mostrar amb claredat la impossibilitat del Govern libi de controlar la seguretat al seu territori, a la qual cal sumar l’impacte dels centenars de milers de restes d’explosius de guerra disseminats pel territori libi, molts provinents dels combats entre rebels i l’exèrcit fidel a Gaddafi, però també dels bombardeigs de l’OTAN. Una inseguretat que afecta la producció de gas i de petroli, la qual es troba a la meitat de la seva capacitat extractiva abans de la guerra. Malgrat la inquietud del Consell de Seguretat de l’ONU sobre el flux d’armes de Líbia a tota la regió, va aixecar-li parcialment l’embargament d’armes.
A Egipte, les multitudinàries protestes contra l’electe president Muhàmmad Mursí durant el primer aniversari del seu mandat van portar revoltes violentes, que van acabar el 3 de juliol amb un cop d’estat protagonitzat per les forces armades. Com a conseqüència, es va instaurar al país un règim repressiu contra els seguidors dels Germans Musulmans, que va causar prop de 2.000 morts i que va portar el país a una situació de tensió i d’inestabilitat combinada amb un ferri control militar. L’exèrcit egipci rep cada any 1.300 milions de dòlars dels EUA en ajut militar, que serveixen per a pagar el 80% de les armes que compra el seu Ministeri de Defensa, moltes de les quals són nord-americanes, però l’Administració Obama va anunciar una retallada de centenars de milions de dòlars en l’ajut militar al Govern interí i la suspensió de maniobres militars conjuntes i de l’enviament de tancs, avions de combat, helicòpters militars i míssils, en resposta a la repressió militar sobre els simpatitzants islamistes. La Unió Europea, per la seva banda, va acordar suspendre l’entrega al Caire de tot material militar que pugui ser utilitzat per a la repressió interna; malgrat això, el Govern espanyol va mantenir la venda de 12 avions de transport militar C-295.
Àfrica subsahariana
Un conflicte armat que mereix especial atenció és el de la República Centreafricana, on al final del 2012, un nou grup armat denominat Seleka –un paraigua rebel format per faccions dissidents de diversos grups armats, com la Unió de Forces Democràtiques per a la Integració, la Convenció de Patriotes per la Justícia i la Pau i el Front Democràtic dels Pobles de l’Àfrica Central, i amb un fort suport estranger– es va revoltar amb 3.000 combatents. Al final de març del 2013, i després d’un intent d’acord de pau entre el grup armat i el Govern centreafricà, Seleka va emprendre una ofensiva contra la capital, Bangui, i va forçar la fugida del president François Bozizé, que tenia el suport d’una reduïda força sud-africana. Com a resultat es va establir un Govern de transició, presidit pel líder de Seleka, que ha deixat el país sumit en el caos i la violència amb centenars de milers de desplaçats interns. La resposta internacional va ser tímida i tardana, i només França, que té militars al país, va impulsar finalment una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides pel desplegament de cascos blaus. La resolució final, però, es va limitar a ajudar la Missió Internacional de Suport a la República Centre-africana de la Unió Africana, que tindrà 3.600 soldats africans, dels quals 2.000 provindran de la FOMAC, la Força Multinacional de l’Àfrica Central.
D’altra banda, l’Est de la República Democràtica del Congo (RDC) va continuar essent escenari d’enfrontaments entre l’M23 –creat per centenars de soldats amotinats tutsis de les Forces Armades de la RDC (FARDC)–, les diferents milícies Mai-Mai, les mateixes FARDC, i, fins i tot, entre diverses faccions de l’M23. L’acord de pau signat al febrer del 2013 a Addis Abeba entre 21 països africans per a estabilitzar la zona no va donar els fruits esperats, com tampoc l’entrega d’un líder de l’M23 a la Cort Penal Internacional ni la intervenció d’una brigada de les Nacions Unides anomenada Força Neutral Internacional, sota comandament de la MONUSCO. La situació de violència va ser corroborada per un informe de l’ONU que demostra que va haver-hi violacions dels drets humans, violacions massives, assassinats, execucions, reclutament de menors i treballs forçats, tant per part de les FARDC com per l’M23.
El cicle armamentista
La despesa militar mundial es va reduir el 2012 per primera vegada des del 1998. La reducció del 0,4% va situar la despesa militar en els 1,75 bilions de dòlars, xifra que suposa el 2,5% del PIB mundial. Les reduccions més rellevants es van produir als països occidentals, on la tendència a la baixa es produeix des del 2009, per l’impacte de la crisi econòmica i el replegament de tropes a les guerres de l’Iraq i l’Afganistan. En concret, a l’Europa central i occidental, des de l’inici de la crisi el 2008, la despesa militar ha descendit el 6,9%, mentre que la disminució entre els 26 membres europeus de l’OTAN ha estat del 7,5%, amb les excepcions de Grècia i de Turquia, que van augmentar el seu pressupost de defensa l’últim exercici. Per contra, la despesa militar va continuar en augment a l’Àsia i Oceania, especialment a la Xina, el Vietnam i Indonèsia, motivats per les necessitats de control de les extenses i estratègiques aigües del Pacífic. En tot cas, els EUA van mantenir la seva preponderància amb el 39% de la despesa militar mundial, i per primera vegada des de la caiguda de la Unió Soviètica es van situar per sota del 40%, fet que va manifestar una tendència de clara reducció com a conseqüència del nou escenari de postguerra, per la qual cosa és probable que la tendència a la baixa continuï els propers anys.
Els principals exportadors d’armes van continuar essent els EUA i Rússia, amb més de 8.000 milions de dòlars l’últim any cadascun, seguits per Alemanya, França, la Xina –que per primera vegada es va situar en el cinquè lloc al rànquing– i el Regne Unit. Espanya, Itàlia, els Països Baixos i Ucraïna van completar la llista de les deu potències exportadores d’armament del món. Àsia és el continent que va acollir els principals compradors d’armes del món: l’Índia, la Xina, el Pakistan, Corea del Sud i Singapur. L’Orient Mitjà va ser el segon destí més important d’armament, amb el lideratge dels Emirats Àrabs Units i l’Aràbia Saudita, tot i que també va destacar la compra d’armament per part de l’Iraq i l’Afganistan. Pel que fa a Occident, els Estats Units i Austràlia van ser els principals importadors d’armes convencionals, mentre que a la Mediterrània van destacar Algèria, el Marroc i Turquia. Per finalitzar, es va confirmar el fet que Veneçuela és un dels principals compradors d’armes del món.
La major part de la despesa militar destinada a armament va ser per l’adquisició d’aeronaus i vaixells, sobretot d’aquells que tenen una gran capacitat de transport i de projecció estratègica més enllà de les fronteres nacionals. Les relacions comercials en el mercat d’armament van continuar definides per una gran diversificació, tant entre els venedors com entre els compradors, encara que també es van mantenir certes diferències entre les destinacions en les vendes de les principals potències exportadores. Mentre que els Estats Units van continuar tenint Corea del Sud i Austràlia com a grans clients, així com l’Iraq i l’Afganistan, Rússia va seguir venent la majoria de les seves armes a l’Índia, la Xina, Algèria, el Vietnam i Veneçuela. Per la seva banda, a Europa es va generar una certa controvèrsia arran de la venda d’armes a països de l’Orient Mitjà, com l’Aràbia Saudita, i la possibilitat d’aplicar la posició comuna europea sobre exportació d’armes, que restringeix la venda a països en situació de tensió, conflicte o a aquells que vulnerin els drets humans. Tanmateix, l’Orient Mitjà en general, i l’Aràbia Saudita en particular, va continuar essent una de les zones més atractives per a les exportacions d’armes europees.
El Tractat Internacional de Comerç d’Armes, que va ser aprovat el 3 de juny per un ampli consens a les Nacions Unides, pot obrir el camí cap a una reducció de l’armamentisme, malgrat l’impuls de la despesa militar i la importació d’armament a les potències emergents.
Finalment, aquest any es va generalitzar la utilització dels avions de combat no tripulats (UCAV, en les sigles en anglès), popularment coneguts com drones . S’estima que el negoci previst en el sector de drones civils i militars per als propers anys serà de 89.000 milions de dòlars, 28.500 dels quals corresponen a I+D+I, un sector dominat pels EUA i Israel. Tan sols a l’OTAN ja hi ha més de 60 tipus de drones, 2.200 estacions de control terrestre i 6.700 sistemes aeris no tripulats (UAS). Els EUA són líders en el seu ús, només al Pakistan, el Iemen i Somàlia han dut a terme almenys 500 atacs, amb un balanç de 4.000 víctimes mortals, una quarta part de les quals eren civils.
Armes químiques
Les armes químiques suposen tenen efectes perniciosos sobre la població civil i seqüeles a la salut a llarg termini
© DVIDS / Sg. Chad Menegay
Des de la seva aparició, els agents tòxics utilitzats per a produir armament han estat objecte de rebuig generalitzat pels seus efectes perniciosos sobre la població civil i les seves seqüeles a llarg termini. Després de la Segona Guerra Mundial va començar un llarg procés que va culminar en la Convenció per la Prohibició de les Armes Químiques el 13 de gener de 1993, que va donar peu a la creació de l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPAQ), guardonada el 2013 amb el premi Nobel de la pau. Avui, els estats membres de l’OPAQ representen prop del 98% de la població mundial, així com el 98% de la indústria química de tot el món. Des de la recent adhesió de Síria –que ha de comportar la destrucció d’almenys 1.300 tones d’armes químiques, entre les quals s’inclouen el gas mostassa i el gas sarín–, només hi ha sis estats que no en formen part: Myanmar i Israel, que l’han signat (1993) però no ratificat, i Sudan del Sud, Angola, Egipte i Corea del Nord, que ni tan sols l’han signat. L’OPAQ ha destruït més del 80% de l’arsenal declarat a tot el món (71.196 tones), a més de 4,97 milions de municions i contenidors químics, dels 8,67 declarats.
La indústria química fabrica algunes substàncies que poden servir, directament o en síntesi amb altres substàncies, com una arma química. Les armes químiques inclouen les substàncies químiques tòxiques i els reactius químics que intervenen en qualsevol fase de la producció d’una substància química tòxica. Una substància química tòxica és aquella que, per la seva acció química sobre els processos vitals, pot causar la mort, la incapacitat temporal o lesions permanents a éssers humans o animals. L’agent tòxic d’una arma química s’anomena "agent químic". Destaquen els agents d’asfíxia com el clor, que afecten les vies respiratòries, irriten el nas, la gola i els pulmons. Aquests van ser àmpliament utilitzats durant la Primera Guerra Mundial. Un altre dels agents tristament més coneguts és l’agent mostassa, que actua a través de la inhalació o el contacte amb la pell i afecta els ulls, les vies respiratòries, la pell i els òrgans interns, i produeix butllofes similars a les de les cremades. Una de les seves variants va ser utilitzada en combat per primera vegada per Alemanya el 1917 i s’ha fet servir en diversos conflictes, especialment a la guerra Iran-Iraq dels anys vuitanta. A més de produir la mort d’un percentatge dels infectats, causa ceguesa o danys permanents al sistema respiratori. Un altre agent químic és el sanguini, que en ser inhalat es distribueix a través de la sang a tot el cos i inhabilita a les cèl·lules sanguínies la capacitat de transferir oxigen, i provoca ofec. S’ha reportat que també va ser utilitzat per l’Iraq durant la guerra contra l’Iran i contra els kurds, a més de l’ús que en van fer els nazis a les cambres de gas. Un altre dels agents químics tòxics és l’agent nerviós, que afecta la transmissió d’impulsos nerviosos, que es propaga com un gas, aerosol o líquid, i és absorbit per via tòpica i respiratòria. La seva producció és molt senzilla i barata. El gas sarín n’és un bon exemple, i es va utilitzar al metro de Tòquio el 1995 per una secta en un atac terrorista, i recentment al conflicte sirià.
Hi ha, però, altres substàncies que poden ser utilitzades com una arma química, i que segons l’OPAQ suposen un veritable risc de ser desenvolupades amb finalitats bèl·liques. Ens referim a les armes químiques que afecten el sistema nerviós central i provoquen desordres psicòtics, amb pèrdues de sensibilitat, paràlisi i rigidesa, i que impossibiliten a la persona afectada la capacitat de prendre decisions. Altres substàncies que poden convertir-se en potencials armes químiques són les provinents dels organismes vius, com és el cas de les bacteriològiques, que malgrat que van ser prohibides per una convenció internacional el 1972, el desenvolupament de la tecnologia genètica fa que sigui molt fàcil produir grans quantitats de toxines i que siguin utilitzades militarment. Si bé no es considera que les toxines puguin ser dispersades a gran escala, podrien ser útils per a sabotatges o contra individus. Altres substàncies químiques, com el fòsfor blanc, no considerades oficialment armes químiques susceptibles de ser prohibides, han estat utilitzades per Israel contra la població palestina de la franja de Gaza. És per això que cal complir amb la convenció i incloure-hi aquelles noves possibles armes químiques o d’efectes similars, perquè hi ha estats que encara mantenen una amenaça d’ús d’armes químiques i perquè grups armats poden tenir-hi accés.