Religió catòlica
A les 19.08 del dimecres 13 de març la fumata blanca de la xemeneia de Sant Pere es va enlairar cap al cel per indicar l’elecció d’un nou papa. Els cardenals van aconseguir escollir el successor de Benet XVI el segon dia del conclave. El cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio (Buenos Aires, 1936) es va convertir, d’aquesta manera, en el nou papa Francesc, el primer llatinoamericà i el primer jesuïta a ocupar la càtedra de Pere. Va ser escollit a la cinquena votació del conclave que cercava el successor del cardenal Joseph Ratzinger.
El papa Benet XVI va anunciar l’11 de febrer, a 85 anys, la seva renúncia, i va abandonar el pontificat el 28 de febrer. Era la segona vegada que un papa renunciava per voluntat pròpia. Abans ho havia fet Celestí V l’any 1294 després d’un pontificat de cinc mesos; en altres casos en què alguns papes havien abandonat el tron de Pere havia estat per pressions internes o polítiques. Durant els seus quasi vuit anys de pontificat, Benet XVI va haver de lluitar contra l’escàndol anomenat Vatileaks de filtració de documents secrets, casos d’abusos sexuals d’alguns clergues o la reforma del sistema de finançament del Vaticà per adaptar-se a les normes de transparència internacionals. D’aquesta manera, després de la seva renúncia, va passar a ser papa emèrit i va protagonitzar una trobada històrica entre dos papes, amb el seu successor Francesc. Aquesta situació inèdita en va provocar altres d’excepcionals, com la publicació de l’encíclica Lumen Fidei (‘A la llum de la fe’), escrita a quatre mans i fruit de la col·laboració entre tots dos papes.
Per la seva banda, Francesc va iniciar un pontificat amb novetats en les formes. Amb un estil proper, menys conservador i eloqüent en les seves paraules, el successor número 266 de Pere va captivar catòlics i no catòlics, i hi ha qui ha volgut veure en ell un revolucionari, tot i que la realitat i els seus actes van desvelar que és un papa renovador, però continuista.
Francesc, que entre altres gests va rebutjar utilitzar les estances papals i viu als apartaments per a sacerdots i bisbes de la casa de Santa Marta, ha centrat la seva tasca a posar l’Església en missió evangelitzadora, perquè anhela una Església pobra i per als pobres, com va manifestar en el seu primer àngelus. També va ser crític amb la cort vaticana per cridar l’atenció sobre els qui volen fer carrera a l’Església catòlica, i per això va anunciar canvis profunds en l’estructura vaticana. El primer pas va ser crear un consell assessor de vuit cardenals per reformar la cúria, que és el govern central de l’Església. Aquest consell, que finalment el sant pare va constituir com a permanent, té com a objectiu ajudar el bisbe de Roma en les tasques de govern pastoral, així com estudiar una revisió de la constitució apostòlica Pastor bonus sobre la cúria romana. Aquesta intenció renovadora del papa va quedar clarament definida quan, a l’abril, en la seva primera ordenació sacerdotal, va demanar als nous sacerdots que fossin pastors, no funcionaris.
El nou papa va anunciar que tornaria a atorgar a l’Institut per a les Obres de Religió (IOR), conegut també com Banc Vaticà, el sentit per al qual va ser creat
© IOR
Entre les seves accions va destacar el motu proprio per endurir el Codi Penal vaticà contra els delictes econòmics i els abusos sexuals de menors. Amb aquesta carta apostòlica es persegueix l’extradició de persones residents al Vaticà que hagin comès delictes, per tal de lluitar contra la delinqüència transnacional i organitzada, contra l’ús indegut del mercat i de l’economia i contra el terrorisme. Una altra de les determinacions d’aquest papat és tornar a atorgar a l’Institut per a les Obres de Religió (IOR), conegut també com Banc Vaticà, el sentit per al qual va ser creat. En aquest àmbit, el papa va heretar de Benet XVI una presidència renovada d’alt nivell professional i moral, amb l’alemany Ernst von Freyberg, que pertany a l’orde de Malta, com a responsable de l’Institut. A l’agost, el Banc Vaticà va publicar, per primera vegada, el balanç de l’entitat. Aquest mateix mes, el papa Francesc, que vol que l’Església catòlica sigui un model d’austeritat i honestedat, va fer redactar un altre motu proprio, que facilita que les estructures i els procediments de l’IOR estiguin en línia amb els estàndards internacionals de lluita contra el blanqueig de diners per renovar, així, el compromís de la Santa Seu de prevenir i combatre el blanqueig de diners, el finançament del terrorisme i la proliferació de les armes de destrucció massiva, com ja va censurar Benet XVI l’any 2010.
A final de juliol, el papa va viatjar al Brasil per presidir la Jornada Mundial de la Joventut a Rio de Janeiro, a la qual van assistir tres milions de joves. El missatge principal de Francesc va ser demanar als joves que es posessin en missió i que sortissin al carrer per donar testimoni de l’Evangeli, segons els va dir a la missa que es va celebrar a la catedral de la capital brasilera, i on també els va demanar que abandonessin la comoditat i que no tinguessin por de ser generosos amb Crist. Al setembre, Francesc va acceptar la renúncia del cardenal Tarcisio Bertone com a secretari d’estat i al cap d’un mes, el 15 d’octubre, el va substituir l’arquebisbe Pietro Parolin que, amb 58 anys, va passar a ser el segon secretari d’estat més jove de la història de la Santa Seu. El 26 de novembre, Francesc va publicar la seva primera exhortació apostòlica, titulada Evangelii Gaudium (‘El Goig de l’Evangeli’), en la qual el sant pare, amb un llenguatge clar i planer, parla sobre la urgència de l’anunci de l’Evangeli de Crist en el món actual, del qual ningú no pot quedar exempt, segons les seves paraules. A més, va recordar que el sacerdoci masculí no es posa en discussió i va mostrar el seu rebuig absolut a l’avortament.
Al maig es va fer públic l’Anuari Pontifici del 2013 i l’Annuarium Statiscum Ecclesiae. De la lectura de les dades es poden recollir algunes novetats que fan referència a la vida de l’Església catòlica al món l’any 2012. Per exemple, l’Anuari va confirmar que el món és religiós o molt religiós i, dins d’aquesta religiositat, el cristianisme és una religió que creix molt més del que ho fa la població. Les estadístiques, que fan referència a l’any 2011, mostren les dinàmiques de l’Església catòlica a les 2.979 circumscripcions eclesials del planeta. Pel que fa al nombre de catòlics al món, el 2011 era de 1.214 milions de persones, davant dels 1.196 milions de l’any 2010, la qual cosa suposa un augment de 18 milions de fidels, és a dir, un creixement de l’1,5%. En el transcurs dels dos darrers anys, la presència de catòlics batejats al món s’estabilitza al voltant del 17,5%. Això no obstant, Europa és l’excepció des del punt de vista de la religiositat global i del cristianisme en particular: totes les confessions veuen com es redueixen els seus fidels a l’antic continent. L’eix catòlic ja no passa per Europa, la teologia de la qual ja no és capdavantera. De fet, al mes d’octubre, monsenyor José Rodríguez Carballo, secretari de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada (el dicasteri vaticà responsable dels religiosos), va anunciar que cada any a Europa més de 3.000 religiosos i religioses abandonen la vida consagrada. Rodríguez Carballo va apuntar que el seu dicasteri ha donat 11.805 dispenses en cinc anys: indults per deixar l’institut, decrets de renúncia, secularitzacions ad experimentum, etcètera.
A Tarragona es va celebrar la beatificació més nombrosa de la història de l’Església en elevar als altars 522 màrtirs de la Guerra Civil Espanyola
© Conferència Episcopal Española
El 2013 també va ser l’Any de la Fe, promulgat pel papa Benet XVI i clausurat per Francesc al final de novembre. Ha estat un any que ha servit per a cridar els cristians a fer de la seva vida un acte de centralitat envers Crist mitjançant els seus pensaments, les seves paraules i les seves obres. En aquest context, el 13 d’octubre es va celebrar a Tarragona la beatificació més nombrosa de la història de l’Església en elevar als altars 522 màrtirs de l’Estat espanyol que van morir durant la Guerra Civil. La cerimònia es va desenvolupar sota el lema "Els màrtirs del segle XX a Espanya, testimonis ferms i valents de la fe". L’acte va tenir lloc davant més de 25.000 persones, que van assistir a la macrobeatificació, presidida pel cardenal Amato, en nom del papa Francesc. Tarragona va ser la ciutat escollida perquè, entre els nous beats, la causa més nombrosa era la d’aquesta diòcesi catalana, concretament amb 147 beats, entre els quals hi havia el bisbe auxiliar i 66 sacerdots diocesans.
Una altra notícia de rellevància en l’esfera catòlica va ser l’anunci de la canonització dels papes Joan Pau II i Joan XXIII. La data que es va anunciar per a l’esdeveniment va ser el 27 d’abril de 2014 a Roma. Els dos miracles de Joan Pau II que es van tenir en compte per a la seva canonització van ser la curació miraculosa d’una monja francesa que patia un Parkinson irreversible i avançat i la curació d’una dona de Costa Rica que patia un aneurisma cerebral. En el cas de Joan XXIII, el papa Francesc va autoritzar el procés del "papa bo" sense que calgués un segon miracle.
Cristianisme i ecumenisme
El sínode general de l’Església anglicana d’Anglaterra va rebutjar, al mes de novembre del 2012, l’ordenació de bisbesses, però un any després, el 20 de novembre de 2013, va tornar a obrir la porta a l’ordenació de bisbesses en donar suport a unes propostes sobre el tema, com la de nomenar un mediador per a solucionar qualsevol problema quan l’autoritat de les bisbesses sigui qüestionada pel clergue tradicionalista o pels laics.
L’ecumenisme anhelat va continuar formant part principal del pontificat actual. En aquest sentit, va ser notable el gest que al mes de juny va tenir el papa Francesc en rebre la visita al Vaticà de l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, amb les mateixes paraules amb les quals Pau VI va acollir el seu antecessor, Michael Ramsey, durant la seva visita històrica al Vaticà el 1966: "les seves passes no ressonen en una casa estrangera".
Un fet destacable d’aquest 2013 va ser la celebració del 450è aniversari de la clausura del concili de Trento iniciat l’any 1545 i conclòs el 1563. Aquest concili ecumènic va definir la doctrina de l’Església davant les propostes protestants i va determinar el Credo nicenoconstantinopolità, resum de tot allò en què han de creure els qui són batejats. A més d’establir les bases sobre com s’havia de dur a terme l’evangelització dels nous continents descoberts, en el concili dinovè celebrat en la història de l’Església es fixava d’una manera clara el contingut de l’ortodòxia catòlica i, amb els seus decrets juridicomorals, s’establia una veritable reforma, encaminada a eliminar defectes i xacres que havien anat prenent forma fins i tot entre les jerarquies eclesiàstiques, i de les quals es va derivar la ruptura protestant del nord d’Europa. A més, l’any 2013 el diàleg entre protestants i catòlics va celebrar cinquanta anys. Per celebrar el proper cinquè centenari de la Reforma, la Comissió per a la Unitat Luterana-Catòlica va publicar el document Del conflicte a la comunió. La interpretació luterana-catòlica de la Reforma l’any 2017. És un text que tots dos credos han anomenat l’ànima del camí envers la comunió plena i que fa possible assaborir anticipadament alguns dels seus fruits.
Els líders de les esglésies cristianes de Jerusalem van fer una crida per convidar els fidels de tot el món a pelegrinar a Terra Santa
© Fototeca.cat / iStockphoto.com / hanoded
Els líders de les esglésies cristianes de Jerusalem van fer una crida durant la Pasqua per convidar els fidels de tot el món a pelegrinar a Terra Santa. La presència cristiana a la Ciutat Mare de la fe es troba en perill, perquè les comunitats cristianes viuen un procés de desaparició provocat per l’escassa presència que tenen en els poders polítics i econòmics de la zona i la seva immigració.
També es va commemorar el 1.025è aniversari del Baptisme de la Rus de Kíev, origen de la cristianització dels pobles eslaus. Rus era el nom primitiu d’Ucraïna. Gran part dels ucraïnesos pertanyen a l’Església grega, catòlica i ucraïnesa, en comunió amb Roma. La celebració va tenir lloc a la ciutat polonesa de Bialy Bór, i va tenir un significat especial perquè el mil·lenari es va celebrar discretament sota el règim soviètic, que no reconeixia aquesta confessió. L’arquebisbe major, la beatitud Sviatoslav Shevchuk, que presideix l’Església oriental, va viatjar a Bialy Bór per presidir l’Eucaristia de la solemnitat.
Les esglésies copta i catòlica també van renovar els seus llaços, com ho va fer Joan Pau VI fa quaranta anys, rebent Xenuda III. El papa Francesc va rebre el 10 de maig sa santedat Teodor II, cap de l’Església ortodoxa copta d’Egipte. A partir d’ara, la seu de Pere i la seu de Marc celebraran cada any en aquesta data la festa de l’amor fratern entre totes dues Esglésies.
En l’apartat de nomenaments, va destacar el de la beatitud Ibrahim Isaac Sidrak, escollit el 15 de gener com a patriarca d’Alexandria dels coptes catòlics. L’Església ortodoxa va celebrar, també al final de febrer, el nomenament del seu màxim líder, el metropolità Neòfit, de 67 anys, escollit nou patriarca de l’Església ortodoxa búlgara i que va succeir Màxim, que va morir al mes de novembre de l’any anterior. Finalment, va destacar l’elecció el 28 de gener del nou patriarca de Babilònia dels caldeus, la beatitud Louis Raphaël I Sako, durant el sínode dels bisbes de l’Església caldea, a Roma.
Islam
El pelegrinatge a la Meca d’aquest any, d’aproximadament 1,5 milions de musulmans de tot el món, va tenir controvèrsia per la reducció del nombre d’assistents –3,2 milions el 2012– a causa de l’amenaça del coronavirus MERS i les polèmiques obres d’ampliació de la Gran Mesquita, per evitar aglomeracions com les que van provocar les allaus dels anys 1990, 2004 i 2006 i que van provocar centenars de morts. Des de diferents àmbits musulmans, es va alçar la veu contra aquesta mesura perquè en certa manera impedia el compliment d’un dels cinc pilars de l’islam.
Per primera vegada en quasi 90 anys es va aprovar l’ús del vel islàmic entre les funcionàries turques
© Fototeca.cat / Fotolia.com / 47media
La influència política de l’islam es va deixar notar en alguns països de l’Orient Mitjà. Per exemple, a la Líbia postrevolucionària, on el Parlament va anunciar el 4 de desembre la seva decisió de consagrar la xaria (llei islàmica que s’ajusta al codi religiós derivat no tan sols de l’Alcorà, sinó també d’altres normes i tradicions mahometanes) com a principal font de dret al país. El resultat de la votació obliga a revisar totes les lleis actuals i tindrà un impacte fonamental en la futura Constitució. A Turquia també es va deixar notar aquesta influència, perquè al mes d’octubre, i per primera vegada en quasi noranta anys, es va aprovar l’ús del vel islàmic entre les funcionàries turques. La mesura es va aplicar a totes les dones que treballen per a l’Estat, tret de les jutgesses i les fiscals i les que pertanyin a cossos uniformats, com la policia i l’exèrcit. El contrari per a l’islamisme polític va quallar a Egipte, quan al juliol Mohàmmad Mursí va ser enderrocat en un cop d’estat militar arran dels seus canvis constitucionals que concentraven poders en la presidència i també de les seves polítiques tendents a islamitzar el poder polític. Els Germans Musulmans, que li havien donat suport, van passar de nou a la clandestinitat.
A la Bòsnia oriental, com cada any, l’11 de juliol es van reunir milers de musulmans a prop de la ciutat de Srebrenica, en el 18è aniversari de la matança perpetrada per les forces sèrbies, que va acabar amb la vida de 8.000 homes i nens durant la guerra de Bòsnia (1992-95).
L’Organització d’Assumptes i Caritat Islàmica dels Emirats Àrabs Units va repartir més de 95.000 exemplars del Sagrat Alcorà a 28 països de tot el món, entre els quals hi ha Alemanya, la Xina, els Estats Units, Nigèria, Sud-àfrica, Portugal, Turquia, Grècia, el Brasil, Rússia, Espanya i els Països Baixos.
Budisme
El budisme va celebrar aquest 2013 la benvinguda a l’any de la Serp Femenina d’Aigua, que correspon al 2140 segons el calendari lunar. Aquest nou any tibetà encoratja a tenir ànims malgrat els problemes i a veure el futur amb saviesa.
A l’octubre el budisme va veure com les tensions ètniques que hi ha al Tibet van tornar a esclatar. Es van produir enfrontaments perquè els funcionaris xinesos van exigir als monestirs tibetans i a les famílies hissar banderes nacionals amb motiu de la festa nacional xinesa, l’1 d’octubre. D’altra banda, els actes d’immolacions –la majoria monjos budistes– al Tibet i a altres províncies xineses per protestar contra Pequín van continuar, i ja n’hi ha hagut 150 des de l’esclat de violència a Lhasa l’any 2008.
L’escola budista japonesa Tendai va plorar la mort, al mes de setembre, del monjo budista japonès Yusai Sakai, conegut per completar dues vegades el Sennichi Kaihogyo, un pelegrinatge d’uns 40.000 quilòmetres a través de muntanyes molt altes durant set anys. Sakai, de 87 anys, era un expilot kamikaze convertit a monjo. Tenia un gran nombre de seguidors i era una de les tres úniques persones que, des del segle XVI, han completat dues vegades el Sennichi Kaihogyo, el cim de les consecucions per als monjos d’aquest orde, també coneguts com budes que corren o monjos maratonians de les muntanyes Hiei.
Judaisme
L’any 5774 per als jueus va estar protagonitzat pel 65è aniversari de la fundació de l’Estat d’Israel, quan David Ben Gurion va declarar la independència de l’Estat respecte del mandat britànic. En les hores prèvies als actes de commemoració, el Govern va anunciar que la població del país havia superat els vuit milions de persones, un 75% de les quals són jueves. Des del mes de març, Israel és el país del món on habiten més jueus, per sobre, per primera vegada, dels Estats Units.
L’associació Dones del Mur va a resar al Mur de les Lamentacions i fa servir signes de la litúrgia tradicionalment masculins
© Women of the Wall / Miriam Alster
El 2013, el judaisme va viure un avenç de la tradició judaica més aperturista, que mira d’allunyar-se del rigorisme dels ultraortodoxos: un jutge de la Cort de Jerusalem va donar la raó al mes d’abril a l’associació Dones del Mur que, durant els darrers vint-i-cinc anys, han reivindicat el dret de poder pregar davant del Kotel o Mur de les Lamentacions fent servir signes de la litúrgia que els haredies entenen que són exclusius dels homes, com ara el tali (mantell de pregària), les quipàs (el clàssic barret jueu) i els tefillin (caixes de cuir amb textos de la Torà que es lliguen al cap i al braç). Anteriorment, successives sentències i reglaments del Ministeri de Justícia (els anys 2003 i 2005) havien avalat les tesis dels ortodoxos. El jutge, a més, va dictaminar que cap llei no prohibeix les dones de pregar a cap lloc concret del Kotel –mur occidental, en hebreu–, per la qual cosa fins i tot es podria obrir la porta a la pregària mixta, mentre que fins ara la paret està dividida en la zona d’homes i la de dones, com si fos una sinagoga ortodoxa a cel obert.
En l’apartat cultural, a la Biblioteca universitària de Bolonya es va descobrir el manuscrit en hebreu més antic de la Torà, un conjunt de llibres sagrats del judaisme, que en el seu moment no s’havia tingut en compte per la seva grafia maldestra i estranya. Algunes mans anònimes van copiar els cinc llibres més sagrats del judaisme (Gènesi, Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi) entre els anys 1150 i 1225 sobre un rotlle de pell tova d’ovella. El pergamí consta de 56 segments cosits l’un darrere l’altre fins a arribar als 36 metres de longitud –198 columnes– i 64 centímetres d’alçada.
Entre els obituaris destaca el del gran rabí sefardita Ovadia Yosef (Iraq, 1920), àrbitre de la política israelita i una de les majors fonts de saviesa en la halajà, compendi de lleis jueves. Yosef, a més, va posar veu als mizrahims, els jueus procedents del món àrab que durant dècades es van sentir oprimits i menyspreats per l’elit asquenazita, procedent d’Europa.
A l’Estat espanyol, una iniciativa molt aplaudida per la comunitat jueva va ser l’esmena a la Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE), que estableix la inclusió de l’estudi de l’Holocaust jueu com a fet històric al currículum de les diferents etapes de l’educació bàsica. D’altra banda, va tancar per manca de finançament la Casa Sefarad-Israel d’Andalusia a Jaén, que, conjuntament amb Madrid, va ser una de les capitals del judaisme a Espanya. La casa va obrir les portes al mes de gener del 2011 per a servir de pont entre Espanya i el món jueu.
Diàleg interreligiós
El terrorisme religiós és un fenomen a l’alça que no es pot obviar en el marc del diàleg interreligiós i que cada vegada el condiciona més. Un informe del Consorci per a l’Estudi del Terrorisme i Respostes al Terrorisme (START) va quantificar en 15.500 víctimes a tot el món les morts provocades pel terrorisme religiós l’any 2012. Això va significar un augment del 89% en morts si es compara amb l’any 2011. Tot i que els actes terroristes van tenir lloc a 85 països, principalment de majoria musulmana, només al Pakistan, l’Iraq i l’Afganistan els correspononen més de la meitat dels atacs (55%) amb morts. Finalment, l’estudi va indicar que sis dels set grups més mortals estan afiliats a Al-Qaida, i que un dels grups més mortífers és a Nigèria. Boko Haram ha perpetrat 364 atacs en els quals han mort 1.132 persones, la majoria de les quals eren cristianes.
La 27a Reunió Internacional organitzada per la comunitat de Sant Egidi va reunir 400 líders de diverses religions per signar la Crida de pau-Roma 2013
© Community of Sant'Egidio
La 27a Reunió Internacional organitzada per la comunitat de Sant Egidi, sota el lema "El coratge de l’esperança. Religions i cultures en diàleg", va reunir 400 líders de diverses religions que l’1 d’octubre van signar la Crida de pau-Roma 2013. El text recorda que ningú no pot fer servir la religió per a la violència, sinó que només es pot fer servir per a la pau, i subratlla que fer servir el nom de Déu per a assassinar és blasfem.
Un altre esdeveniment rellevant va ser l’assemblea Religions per la Pau (Religions for Peace ) del mes de novembre a Viena, i que va reunir més de 600 líders de diferents religions. El compromís principal que es va derivar va ser acollir l’estranger amb dignitat, respecte i suport amorós, fet que es va plasmar en el Codi de conducta per a líders religiosos.
Jueus i catòlics van continuar treballant per reivindicar les mateixes arrels que comparteixen com a confessions. Així, Ronald Lauder, president del Congrés Jueu Mundial, una organització internacional que representa les comunitats jueves de cent països, va visitar el papa Francesc per renovar el seu compromís comú en favor del diàleg i la pau. Des de la seva fundació l’any 1936, el Congrés Jueu Mundial impulsa el diàleg interreligiós, especialment amb l’Església catòlica. De la mateixa manera, a l’Estat espanyol, sota el lema "Reptes per a la religió a la societat contemporània", es va celebrar la 22a Trobada Internacional Catolicojueva, que va reunir representants oficials de l’Església catòlica i el món jueu, els quals van debatre a Madrid, durant quatre dies, els temes principals que concerneixen i preocupen totes dues confessions. Les conclusions es van recollir en una declaració conjunta que destacava aquests temes: l’herència comuna, la llibertat religiosa, la persecució als cristians, l’augment de l’antisemitisme i l’educació.