L’olinguito: una nova espècie de mamífer
L’any 2013 es va parlar molt de la descoberta d’una nova espècie de mamífer carnívor, a les selves emboirades de l’Equador i Colòmbia, l’olinguito. El descobriment va ser notori perquè feia trenta-cinc anys que no es descobria cap nova espècie de mamífer carnívor arreu del món. Aquesta espècie pertany a la família dels Proyonidae , la mateixa a la qual pertanyen els óssos rentadors, els coatís i els olingos. Com aquests darrers, amb els quals fins ara han estat confosos pels habitants de la zona, els olinguitos viuen als arbres, són peluts, amb el cap arrodonit i ulls grossos, la qual cosa els fa molt agradables. Es podria dir que tenen una aparença de mescla entre gat salvatge i ós de peluix. Les diferències més significatives entre els olinguitos i els olingos són la mida –els olingos són significativament més grans– i el color del pelatge: mentre que els olinguitos són de color marró fosc amb les puntes dels pèls negres, els olingos són de color marró tirant a gris groguenc.
La capacitat de regeneració de les planàries i la memòria
Uns investigadors de Massachusetts van demostrar que les planàries, quan regeneren el cap, també recuperen alguns records
© Eduard Solà
Les planàries són cucs plans que pertanyen al fílum taxonòmic dels platihelmints, que sovint són estudiats pels biòlegs perquè tenen una capacitat de regeneració extraordinària; poden regenerar pràcticament qualsevol part del seu cos si és amputat, fins i tot el cap després de ser decapitades. Científics de la Universitat de Massachusetts (EUA) van demostrar que quan les planàries regeneren el cap també recuperen alguns records. Aquest equip va comprovar que les planàries que regeneraven el cap abans de dues setmanes després de ser decapitades podien recordar on anar a buscar menjar.
Per a dur a terme la investigació, van treballar amb dos grups de planàries, a un li van ensenyar a buscar menjar en una zona il·luminada (de la qual naturalment fugen), i a l’altre no el van ensinistrar en aquest sentit. Posteriorment, van verificar que les planàries que havien estat decapitades després d’haver après que el menjar sempre es trobava a la zona il·luminada, un cop havien regenerat el cap trigaven molt menys a trobar el menjar que les altres planàries. També es va veure que calia un petit estímul o impuls per a ajudar les planàries ensinistrades a recordar que havien d’anar a buscar el menjar a la zona il·luminada –un estímul ensinistrador que també es va aplicar a la resta de planàries objecte d’estudi–, de manera que el temps d’aprenentatge era molt inferior al de les altres planàries, que trigaven molt més temps a aprendre que s’havien d’arriscar a entrar a la zona il·luminada si volien menjar. El resultat d’aquest estudi sembla que pot obrir una porta a la recerca de mecanismes de cura, mitjançant cèl·lules mare, d’alguns trastorns degeneratius del cervell humà.
La salamandra comuna, en perill a causa d’un fong que ataca la pell
Poblacions senceres de salamandra comuna als Països Baixos han desaparegut a causa d’un fong que els afecta la pell
© Fototeca.cat / Corel
Des de fa unes quantes dècades, queda demostrada la relació que hi ha entre l’increment de la contaminació atmosfèrica i de l’aigua i la proliferació de malalties de la pell en molts amfibis. Enguany, es va descriure com les salamandres comunes (Salamandra salamandra ) han vist incrementats molt significativament els trastorns i les malalties de la pell, ocasionats per microorganismes oportunistes que infecten aquesta espècie d’anur aprofitant que tenen una pell més fina que altres amfibis una mica menys sensibles a la contaminació. Els estudis van desmostrar que el fong Batrachochytrium salamandrivorans és extremament virulent i malmet completament la pell de les salamandres al cap de pocs dies d’haver-hi tingut contacte, i els provoca la mort. Per aquesta raó, poblacions senceres de salamandres comunes han desaparegut pràcticament d’alguns llocs dels Països Baixos, cosa que ha portat els científics a seguir investigant si el fong afecta igualment les poblacions de salamandra comuna d’arreu del món o hi ha alguna variable en els ecosistemes holandesos que el fa especialment virulent.
La roda dentada és una característica d’alguns insectes
Científics de la Universitat de Cambridge van publicar a la revista Science els resultats de l’observació d’una transmissió mecànica en una estructura biològica. Aquest sistema consisteix en uns engranatges formats per tires de deu o dotze dents en unes estructures corbes a les potes posteriors de l’Issus sp , un gènere d’insecte hemípter molt comú a Europa. S’ha observat que les formes juvenils d’aquests insectes sincronitzen els seus salts gràcies a aquesta mena d’engranatge de dents asimètriques, el qual assegura que els salts sempre siguin endavant i no hi hagi la possibilitat de descoordinar la direcció del salt a partir de l’impuls de les dues potes. Aquesta estructura anatòmica, que funciona d’una manera molt semblant a com ho fan molts engranatges de rodes dentades en la transmissió d’una bicicleta, una moto o un cotxe, es perd quan els individus juvenils muden –desfent-se de l’exosquelet quitinós– per créixer. Per tant, quan són adults ja no tenen aquest mecanisme natural, i se sospita que això es deu al fet que els insectes adults no són capaços de regenerar les dents si es trenquessin o es fessin malbé, cosa que sí que són capaços de fer els individus joves.
Els ratolins poden perdre la por innata dels gats
La Universitat de Califòrnia va concloure que els ratolins poden perdre la por innata dels gats després de ser infectats per un paràsit
© CDC
La revista Plos One va publicar un estudi d’investigadors de la Universitat de Califòrnia que conclou que els ratolins poden perdre la por innata dels gats després d’haver estat infectats per l’organisme unicel·lular Toxoplasma gondii . Aquest organisme és una espècie de protozou paràsit causant de la toxoplasmosi, una malaltia que normalment no és greu, però que es pot complicar fins a esdevenir fatal, especialment en els gats i en els fetus humans. La conclusió va resultar de l’estudi de ratolins que havien superat una toxoplasmosi, i en què es va poder observar que els ratolins que estaven completament curats de la malaltia no fugien en olorar orina de gat (sistema que utilitzen aquests felins per a marcar el seu territori) i, fins i tot, els havien perdut la por. L’explicació a aquest canvi de comportament en els ratolins rau en el fet que, tot i haver superat la infecció, la malaltia hauria provocat un canvi permanent al seu cervell que els produeix aquesta pèrdua de sensació de por, perquè un ratolí que no ha estat infectat per Toxoplasma gondii fuig ràpidament de les zones on detecta orina de gat –aquest és el mecanisme propi de supervivència per a no ser capturat fàcilment.
El resultat d’aquesta recerca demostra que, un cop superada la infecció per aquests protozous, poden quedar seqüeles en diferents òrgans del cos, en aquest cas el cervell, que és on els toxoplasmes s’enquisten, modificant les pautes de comportament dels individus, i obre nous camps d’investigació relacionats amb les persones que han patit una toxoplasmosi i les malalties derivades, perquè darrerament s’ha relacionat aquesta malaltia amb altres de caràcter nerviós, com per exemple l’esquizofrènia. Igualment, de l’estudi es deriva que els medicaments que es fan servir per a atacar els toxoplasmes, usats en etapes inicials de la infecció, podrien ser eficaços per a disminuir la probabilitat de patir algun altre trastorn futur.
Desxifrats els genomes dels grans felins
Dins de la subfamília dels felins, fins ara només es tenia completament desxifrat el genoma del gat domèstic (Felis silvestris catus ). Al llarg de l’any es van publicar els mapes complets del genoma de tres espècies de grans felins: el tigre (Panthera tigris ), el lleó (Panthera leo ) i el lleopard de les neus (Panthera uncia ). A partir dels resultats, va ser significatiu descobrir que els tigres comparteixen el 96% del genoma amb els gats domèstics, de manera que les dues espècies estan molt més emparentades del que se suposava. Disposar d’aquestes dades serà molt útil per a investigar aspectes com l’evolució en el temps de la força muscular d’aquestes tres espècies de grans felins, la capacitat que també tenen per a digerir quantitats molt grosses de carn crua i el perquè de la gran sensibilitat del sentit de l’olfacte. També servirà per a conèixer els tigres –el felí més gran que hi ha i que està en greu perill d’extinció– i els lleopards de les neus, que cal sobreprotegir (el lleó és molt més nombrós i no li calen mesures específiques de protecció) a través del control de la reproducció per mantenir una bona diversitat genètica en les poblacions d’aquests felins.
El calamar gegant, filmat en el seu hàbitat
El 2013, després d’algunes dècades d’intentar-ho, per fi es va poder filmar un calamar gegant en el seu hàbitat, a la zona abissal. L’equip, dirigit pel zoòleg japonès Tsunemi Kubodera, va utilitzar un submergible tripulat especialment construït i dissenyat per a filmar a gran fondària. Amb la càmera van poder captar imatges d’un exemplar de 3 m de longitud del gènere Architeuthis , que van trobar a 600 m de profunditat i al qual van poder seguir fins una mica més enllà de 900 m de profunditat. Al calamar li faltaven els dos tentacles llargs; en cas de tenir-los, es calcula que la seva llargària total hauria pogut arribat fins als 8 m. Amb els tentacles sencers i estirats, aquests calamars poden arribar a fer 20 m de llargària i superar una tona de massa. Els ulls dels calamars gegants són els més grossos que hi ha al món animal i les ventoses dels exemplars d’aquesta espècie mesuren fins a 5 cm de diàmetre, característica que es va poder mesurar en l’individu filmat. Encara que pugui semblar només una simple filmació d’un animal salvatge, es va celebrar com un gran èxit perquè, d’una banda, es va superar la dificultat de filmar la vida animal a les zones abissals, i, de l’altra, perquè amplia el coneixement sobre el calamar gegant, el gran depredador d’aquestes zones abissals.
L’arribada del coipú
El coipú és una espècie invasora originària de la Patagònia que s’ha instal·lat a les zones fluvials de l’Albera i l’Alt Empordà
© Petar Milošević
A moltes zones de Catalunya, ja fa alguns anys que hi trobem les cotorretes de pit gris, el cranc de riu americà o la tortuga de Florida. Són espècies invasores perquè, de fet, són al·lòctones, és a dir, que provenen de territoris molt llunyans, però que s’han adaptat perfectament en algun dels ecosistemes que tenim aquí. Aquest any es va detectar una nova espècie invasora, el coipú. S’ha localitzat, de moment, a les zones fluvials de la serra de l’Albera –on sembla que ha arribat pels seus propis mitjans des de França, perquè a bona part d’Europa fa uns quants anys que aquesta espècie originària de la Patagònia s’hi va instal·lar amb èxit– i a moltes zones aquàtiques de l’Alt Empordà. El coipú és una espècie de rosegador de grans dimensions, que pot arribar a 1 m si se sumen el cos i la cua, i amb unes dents incisives d’un color ataronjat que les caracteritza i molt desenvolupades. Per les seves dimensions són uns herbívors molt actius que fan estralls en la vegetació de les riberes dels rius i de les zones aquàtiques i humides. A més d’aquest impacte sobre la vegetació dels ecosistemes on viuen, també preocupa a tothom que s’estableixi una població de coipús que pugui créixer ràpidament perquè actuen com a vectors de transmissió de paràsits com polls i paparres, que s’amaguen i viuen molt bé entre el pèl d’aquests mamífers rosegadors. En aquest sentit, el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya va prendre mesures per a lluitar contra la proliferació d’aquesta espècie.
El vol de les abelles i la biònica
El vol de les abelles va inspirar la construcció d’un robot per a investigar què passa dins de les tempestes
© Fototeca.cat / Clarence Alford / Fotolia.com
L’any 2013 es va construir un robot que permetrà investigar què passa dins de les tempestes i, fins i tot, dins dels huracans i els tornados. Per a dur-lo a terme, científics de la Universitat de Harvard s’han inspirat en el vol de les abelles del gènere Bombus , que han estudiat dins de túnels de vent especialment dissenyats per a contenir-hi les abelles volant. Els estudis han permès veure que les abelles d’aquest gènere són extraordinàriament hàbils en el vol i que s’adapten a condicions meteorològiques molt complexes. S’ha pogut estudiar de quina manera mouen les ales per adaptar-se als fluxos de vent canviants, tant pel que fa a la direcció com a la intensitat, i descobrir que reaccionen molt millor als canvis bruscos d’intensitat del vent vertical que del vent horitzontal, que els fa anar d’una banda a l’altra del túnel.
Totes les dades obtingudes han permès dissenyar i construir robots d’uns 20 cm de longitud màxima amb una capacitat de maniobrabilitat semblant a la de les abelles que els permet enlairar-se i mantenir-se durant força estona dins d’huracans i tornados, per enregistrar una bona quantitat de dades físiques (temperatura, velocitat del vent, grau d’humitat, etc.). Totes aquestes dades serviran per a conèixer millor com es desenvolupen aquests fenòmens i establir possibles pautes que els facin, per exemple, més previsibles.