Cinema nord-americà
En un cinema tan propens a l’espectacle com és el nord-americà, possiblement el títol més destacat de l’any va ser Boyhood, de Richard Linklater, en què el principal efecte especial és el mateix pas del temps. Linklater ja havia explorat l’efecte del pas del temps en les persones en la seva cèlebre trilogia iniciada amb Before Sunrise, però en aquest cas ha anat més enllà rodant una mateixa història al llarg de dotze anys.
Algunes de les pel·lícules més importants de l’any van ser fetes per cineastes que, sense pertànyer a les generacions més veteranes de Hollywood, ja tenen una sòlida trajectòria al darrere.
David Fincher i Christopher Nolan van donar un nou punt de vista a alguns dels seus temes recurrents amb el thriller Gone i la pel·lícula de ciència-ficció Interstellar, respectivament. Darren Aronofsky va dirigir una atípica superproducció bíblica, Noah; amb Her, Spike Jonze va fer una faula fantàstica sobre l’amor i la solitud; David O. Russell va recrear un fet real en clau de comèdia picaresca al film American Hustle; Alexander Payne va narrar la vellesa de manera commovedora a Nebraska; Wes Anderson va tornar al seu univers estilitzat i nostàlgic a The Grand Budapest Hotel, i, després del fracàs de Labor Day, Jason Reitman va tornar a les sàtires de costums a Men, Women and Children.
També van estrenar films alguns dels cineastes més veterans de la indústria nord-americana, com Clint Eastwood, que va aplicar el seu classicisme al musical Jersey Boys. Martin Scorsese va mostrar l’energia habitual a l’antiheroica i satírica The Wolf of Wall Street, Ridley Scott va estrenar Exodus, una altra de les superproduccions èpiques en les quals sembla que s’ha especialitzat, i Woody Allen va dirigir la comèdia Magic in the Moonlight.
Alguns directors sorgits del cinema independent van mantenir la seva personalitat amb noves propostes; és el cas dels germans Joel i Ethan Coen, que amb Inside Llewyn Davis van narrar una història de perdedors en clau musical, i de Jim Jarmusch, que amb Only Lovers Left Alive va abordar el cinema fantàstic de manera tan personal com ha fet en altres ocasions amb el thriller o el western.
Aquest any es van estrenar, també, algunes mostres notables del gènere del thriller, com The Most Wanted Man, d’Anton Corbijn, basada en una novel·la de John Le Carré; The Drop, de Michaël R. Roskam, un retrat dels baixos fons novaiorquesos; i Kill the Messenger, de Michael Cuesta, recreació d’un fet real que evoca els thrillers conspiradors dels anys setanta. També es van estrenar pel·lícules de ciència-ficció, que van de l’espectacularitat d’All You Need is Kill, de Doug Liman, al caràcter més íntim de Coherence, de James Ward Byrkit, o I Origins, de Mike Cahill, fantasies de pressupost modest.
Premis cinematogràfics
Una tendència del cinema de Hollywood que no va afluixar, sinó que va augmentar va ser la de les adaptacions de còmics de superherois. Només aquest any, van coincidir diverses adaptacions de sèries de Marvel, com Captain America: The Winter Soldier, The Amazing Spider-Man 2, X-Men: Days of the Future Past i Guardians of the Galaxy. Es van fer, també, per a un públic similar, adaptacions de distopies adolescents, com Divergent o The Maze Runner, o revisions de mites del fantàstic, com I, Frankenstein i Dracula Untold, i dels contes de fades com Maleficent. No hi van faltar, tampoc, propostes amb valors d’èxit comercial relativament segur, com les noves versions –Robocop, Godzilla, Hercules, Ninja Turtles– ni les seqüeles i preqüeles –300: Rise of an Empire, Transformers: Age of Extinction, The Expendables 3, Annabelle, The Hunger Games: Mockingjay Part, Dawn of the Planet of the Apes, The Purge: Anarchy, The Hobbit: the Battle of the Five Armies–. Pel que fa al cinema d’animació, es van estrenar produccions com The Lego Movie, Mr. Peabody & Sherman, Rio 2, How to Train Your Dragon 2, The Boxtrolls, Planes: Fire & Rescue, Penguins of Madagascar o Big Hero 6.
Cinema europeu
Qu’est-ce qu’on a fait au bon dieu? va ser una de les comèdies franceses més valorades a final d’any
© A Contracorriente Films
El cinema francès és un dels més potents d’Europa i hi conviuen des dels experiments formals més radicals fins als productes comercials capaços de parlar de tu a tu amb les superproduccions de Hollywood. Un clar exemple d’aquesta modalitat va ser Lucy, la taquillera pel·lícula de ciència-ficció –protagonitzada per Scarlett Johansson– de Luc Besson, un realitzador que sempre s’ha emmirallat en el cinema nord-americà. També tenen aquesta ambició de gran espectacle La Belle et la Bête, en què Christophe Gans revisa el clàssic de manera semblant a com ho ha fet el cinema nord-americà amb altres contes de fades, i la biogràfica Grace of Monaco, d’Olivier Dahan.
Aquest any es van fer comèdies d’èxit com Les garçons et Guillaume, à table!, de Guillaume Gallienne; Dans la cour, de Pierre Salvadori; Barbecue, d’Eric Lavaine o Qu’est-ce qu’on a fait au bon dieu?, de Philippe de Chauveron. I van estrenar noves pel·lícules autors de prestigi, com ara el nòmada Roman Polan´ski (La Vénus à la fourrure), Arnaud Desplechin (Jimmy P.), Claire Denis (Les salauds), Valeria Bruni-Tedeschi (Un château en Italie), Martin Provost (Violette), Agnès Jaoui (Au bout du conte), Arnaud Larrieu i Jean-Marie Larrieu (L’Amour est un crime parfait), Philippe Claudel (Avant l’hiver), Philippe Garrel (La jalousie) i el veterà i incombustible Jean-Luc Godard, que amb Adieu au langage va signar un dels seus experiments sobre la imatge i el so, aquest cop en 3D. Els cineastes belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne van fer un cru retrat de la crisi econòmica a Deux jours, une nuit, amb una Marion Cotillard desproveïda de glamur.
El veterà i incombustible Jean-Luc Godard va estrenar Adieu au langage, un dels seus experiments sobre la imatge i el so
© Wildbunch
Alguns realitzadors britànics coneguts pels seus retrats socials –tot i que molt diferents entre ells– també van enllestir noves pel·lícules. És el cas de Mike Leigh, amb la biografia pictòrica Mr. Turner; de Stephen Frears, amb Philomena, i de Ken Loach, amb Jimmy’s Hall. Per la seva banda, Neil Jordan va compilar alguns dels temes de les seves aportacions al film Byzantium, i Dexter Fletcher va ambientar a Edimburg el musical Sunshine on Leith. Però una de les grans sorpreses va ser Locke, de Stephen Knight, un exercici d’estil i repte narratiu que transcorre íntegrament dins un cotxe amb un únic actor, l’emergent Tom Hardy.
Dos dels supervivents del que va ser el Nou Cinema Alemany van aplicar la seva professionalitat a dues pel·lícules molt diferents: Wim Wenders va codirigir amb Juliano Ribeiro The Salt of Earth, un documental sobre el fotògraf Sebastião Salgado, pare del segon; i Volker Schlöndorff va adaptar una obra de teatre a Diplomatie. Una altra generació va ser la representada per Jan-Ole Gerster (Oh Boy) i Dietrich Brüggemann (Kreuzweg).
L’austríac Gustav Deutsch va recrear el món del pintor Edward Hopper a Shirley: Visions of Reality.
Hundraåringen som klev ut genom fönstret och försvann (‘L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra’), de Felix Herngren, va ser un fenomen de taquilla avalat pel best-seller del mateix nom
© A Contracorriente Films
Entre els directors dels països escandinaus, la danesa Susanne Bier va superar el moviment Dogma 95 impulsat per Lars von Trier i es va instal·lar definitivament en el cinema anglosaxó amb el film Serena, amb Jennifer Lawrence i Bradley Cooper, com fa temps que realitza el seu compatriota Bille August (Night Train to Lisbon). A Suècia, va esdevenir un fenomen de taquilla Hundraåringen som klev ut genom fönstret och försvann (‘L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra’), de Felix Herngren, beneficiada de la popularitat del best-seller de Jonas Jonasson.
A Itàlia, Roberto Andò va satiritzar el món de la política a Viva la libertà –beneficiada per la interpretació de Toni Servillo–, i Maria Sole Tognazzi va abordar la solitud a Viaggio sola. Gianfranco Rosi va aconseguir amb Sacro Gra –rodada a la perifèria de Roma– que un documental obtingués per primer cop el Lleó d’Or a la Mostra de Venècia.
I mentre que el serbi Goran Paskaljevic´ va fer amb Kad svane dan (‘En néixer el dia’) un conte més amable del que és habitual en ell, el bosnià Danis Tanovic´ va explorar els límits entre la ficció i el documental a Epizoda u zivotu beraca zeljeza (‘La dona del quincaller’). A Polònia, Pawel Pawlikowski va dirigir Ida, un auster exercici de memòria històrica, que evoca l’estil d’un determinat cinema de l’Europa de l’Est dels anys seixanta. El portuguès Fernando Coimbra va dirigir O lobo atrás da porta, una personal mirada al gènere criminal.
Altres països
La vitalitat del cinema asiàtic va ser indiscutible, i la seva presència en festivals internacionals va anar creixent de manera sostinguda i progressiva. De la Xina, en van arribar dues produccions, que fan una crítica de la societat d’aquest país a partir de la violència existent. Diao Yi’nan és el director de Bari ri yan huo (‘Carbó negre’), un estilitzat thriller, que va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín. Per la seva banda, un dels realitzadors xinesos contemporanis més rellevants, Jia Zhangke, va estrenar la crispada Tian zhu ding (‘Un toc de violència’), basada en diverses històries reals.
A Hong Kong, Wong Karwai va deixar de banda els sofisticats melodrames urbans habituals per abordar una història d’un gènere tan apreciat en aquesta cinematografia com és el de les arts marcials en Yi dai zong shi (‘El gran mestre’), biografia d’Ip Man, que va ser mestre de Bruce Lee. El japonès Hayao Miyazaki, un dels mestres del cinema d’animació de tots els temps, va clausurar la seva carrera amb Kaze Tachinu (‘El vent s’aixeca’), melancòlica biografia del dissenyador d’avions de combat Jiro Horikoshi. El coreà Bong Joon-ho, un dels més prestigiosos autors de cinema de gènere del país, va fer, amb la paràbola de ciència-ficció Snowbreaker, la primera incursió en el cinema anglosaxó.
La pel·lícula Kiş Uykusu (‘Somni d’hivern’), una reflexió sobre el món de la parella, va guanyar la Palma d’Or al Festival de Canes
El gran nom del cinema turc Nuri Bilge Ceylan va guanyar la Palma d’Or al Festival de Canes amb Kiş Uykusu (‘Somni d’hivern’), una reflexió sobre el món de la parella. A l’Índia, Anurag Kashyap va dirigir l’èpica Gangs of Wasseypur tenint com a referent les pel·lícules de mafiosos nord-americanes de directors com Francis Ford Coppola o Martin Scorsese. En el documental L’image manquante, el cambodjà Rithy Panh va denunciar l’horror del règim de Pol Pot eludint la violència explícita a partir d’un recurs tan enginyós com elegant, que alternava les imatges d’arxiu amb reconstruccions fetes amb figuretes. I l’iranià Asghar Farhadi, un dels grans noms de les recents generacions d’aquesta cinematografia, va rodar a París i amb producció francesa Le passé, en què s’endinsa en l’univers dels secrets familiars que ja va tractar brillantment a Jodaeiye Nader az Simin (‘Nader i Simin, una separació’). Mentrestant, a Israel, el tàndem format per Aharon Keshales i Navot Papushado va combinar suspens i humor negre en la claustrofòbica i violenta Big Bad Wolves.
El Gran Premi del Jurat al Festival de Canes per a Mommy va suposar la consagració del joveníssim quebequès Xavier Dolan, un dels enfants terribles del cinema internacional dels darrers temps. Denis Villeneuve, també quebequès, és qui va dirigir Jake Gyllenhaal al thriller fantàstic Enemy i la policíaca Prisoners.
Al seu país, l’argentí Damián Szifron va signar un fenomen amb Relatos salvajes, una comèdia negra d’episodis sobre l’estrès i la corrupció, mentre que Lisandro Alonso va corroborar la seva insubornable personalitat amb el western metafísic Jauja, com també ho van fer el xilè Alejandro Jodorowsky amb La danza de la realidad i el mexicà Carlos Reygadas amb Post tenebras lux.
Cinema espanyol
La comèdia Ocho apellidos vascos, d’Emilio Martínez-Lázaro, va mostrar alguns dels estereotips al voltant d’andalusos i bascos al Festival de Sant Sebastià
© Festival de Cinema de San Sebastian
Paradoxalment, tot i la manca d’acord que arrossega des de fa temps la indústria cinematogràfica espanyola i el Govern del PP –a causa de l’increment de l’IVA al món de la cultura– i l’aturada de rodatges a què s’ha vist sotmès, el cinema espanyol va gaudir d’uns quants èxits notables de públic, alguns dels quals han esdevingut veritables fenòmens. Un dels més destacables va ser la comèdia Ocho apellidos vascos, d’Emilio Martínez-Lázaro, un joc a partir dels estereotips al voltant d’andalusos i bascos, que es va beneficiar del bocaorella entre els espectadors. El seu ressò va ser tal que se n’està fent una continuació.
Un altre exemple de continuació és Torrente 5: Operación Eurovegas, de Santiago Segura, una nova entrega de les aventures del policia groller i feixista que, en aquest cas, vol erigir-se en farsa a propòsit de la situació social i política espanyola, i que inclou el retrat d’una futura Catalunya independent. En un altre registre, Javier Fesser va tornar a adaptar l’univers dels còmics de Francisco Ibáñez a Mortadelo y Filemón contra Jimmy el Cachondo, en aquest cas, en animació digital i en 3D.
Un notable èxit de públic també el va aconseguir El Niño, de Daniel Monzón, que després del ressò obtingut fa uns quants anys amb Celda 211, ara ha reincidit en el gènere del thriller, però a partir del tràfic de drogues procedent del nord d’Àfrica i guarnit amb espectaculars escenes d’acció que prenen com a model el cinema nord-americà. Un altre thriller molt ben rebut per la crítica i el públic va ser La isla mínima, d’Alberto Rodríguez, crònica d’una investigació policial en un ambient rural, que dibuixa un retrat del caciquisme, la corrupció i la societat espanyola en la transició.
Álex de la Iglesia va ser a la producció de Musarañas, de Juan Fernando Andrés i Esteban Roel, un claustrofòbic conte de terror gòtic. I també de gènere va ser Open Windows, una intriga de Nacho Vigalondo rodada en anglès, amb Elijah Wood Jr. i l’exestrella de porno Sasha Grey, que té com a referents el cinema d’Alfred Hitchcock i Brian de Palma. Sorprenentment, també va rodar en anglès i amb estrelles de Hollywood Emilio Aragón, que va dirigir el veterà Robert Duvall al western crepuscular A Night in Old Mexico.
Carlos Vermut va confirmar la seva personalitat en la pel·lícula Magical Girl, que combina una estructura d’intriga amb un humor subtil, fetitxismes sexuals i referències a la cultura popular
© Avalon Films
Però una de les grans sorpreses de l’any va ser Magical Girl, en què Carlos Vermut confirma una potent personalitat que ja apuntava en debutar en el llargmetratge Diamond Flash, que va tenir una distribució molt limitada. Vermut va ser el gran triomfador al Festival de Sant Sebastià, on va guanyar la Concha d’Or a la millor pel·lícula i la Concha de Plata al millor director amb aquesta història, que combina una estructura d’intriga amb un humor subtil, fetitxismes sexuals i referències a la cultura popular.
En Carmina y amén, Paco León va continuar amb el retrat de la seva mare que havia iniciat en Carmina o revienta, una pel·lícula que, independentment dels seus valors artístics que segueixen la tradició de la picaresca i l’esperpent, va suposar una aposta pels nous canals de distribució alternatius (o complementaris) a les sales de cinema.
El Festival de Sant Sebastià va acollir per primer cop en la secció oficial a concurs una pel·lícula parlada en basc, Loreak, un drama poètic i intimista de José Mari Goenaga i Jon Garaño. També del País Basc, cal destacar Lasa y Zabala, de Pablo Malo, reconstrucció d’un dels episodis més foscos de la lluita contra el terrorisme.
Cinema català
El 2014 va ser un any clau per a la política i la societat catalanes, i el cinema català tampoc no se’n va quedar al marge. Es van impulsar diverses pel·lícules al voltant de la celebració del Tricentenari, com ara Born, de Claudio Zulian –la primera que es va estrenar–, o Barcelona 1714, dirigida per Anna M. Bofarull i finançada a través del micromecenatge.
Isona Passola va estrenar L’endemà, un documental que explica com seria una Catalunya independent a través del testimoni d’experts en diversos àmbits
© Massa d'Or Produccions
També a través d’aquest model de petites inversions, la productora i directora Isona Passola –que el 2009 ja va dirigir Catalunya-Espanya– va finançar L’endemà, un documental que explica com seria una Catalunya independent a través del testimoni d’experts en diversos àmbits. Un altre documental polític –més com a retrat íntim– va ser Mai és tan fosc, dirigit per Èrika Sánchez, a partir de la personalitat de l’economista Arcadi Oliveres.
Hi ha un terreny en què el cinema català ha reeixit els darrers anys –en part gràcies a les vocacions generades pel Festival de Sitges–, i és el del cinema fantàstic. Aquest any, Jaume Balagueró va tancar una reeixida –també internacionalment– franquícia de pel·lícules de terror amb [REC]4. Un altre director català de la seva generació, Jaume Collet-Serra –ja instal·lat a Hollywood, on ha dirigit Liam Neeson a Non-stop– va començar a produir una sèrie de pel·lícules de gènere amb vocació internacional dirigides per joves cineastes catalans, la primera de les quals va ser Mindscape, de Jorge Dorado. Un plantejament de producció més modest va ser el de la terrorífica Asmodexia, de Marc Carreté.
10.000 km, el debut en el llargmetratge de Carlos Marqués-Marcet en què s’aborda la problemàtica de les relacions a distància, va ser una de les grans sorpreses de l’any
© Avalon Films
Una de les sorpreses de la temporada va ser 10.000 km, el debut en el llargmetratge de Carlos Marqués-Marcet, que recull una certa tradició del cinema català més innovador a l’hora de fer de la necessitat virtut: és una pel·lícula de baix pressupost protagonitzada només per dos actors, Natalia Tena i David Verdaguer, que aborda les relacions a distància. I, amb Rastres de sàndal, Maria Ripoll va adaptar la novel·la d’Anna Soler-Pont i Asha Miró sobre la multiculturalitat amb la particularitat de disposar d’un equip tècnic integrat bàsicament per dones.
Amb Hermosa juventud, Jaime Rosales va signar la que potser és la seva obra més accessible per al gran públic sense renunciar al rigor i la sobrietat; es tracta d’un drama auster sobre els efectes de la crisi en la gent jove. L’inquiet productor Lluís Miñarro va dirigir el seu primer llargmetratge de ficció, el drama històric Stella Cadente, sobre la figura del rei Amadeu de Savoia i amb certes intencions de fer un paral·lelisme amb l’actualitat. I, fidel a la seva cita anual a les sales, Ventura Pons va traçar un retrat del seu amic Ignasi Millet a Ignasi M., un documental que és també un cant a la llibertat i a la vida.