Els Jocs Olímpics d’Hivern van arribar per primer cop, en la seva XXII edició, al Caucas, a la ciutat russa de Sotxi, i es van celebrar del 7 al 23 de febrer. Rússia i el seu president, Vladímir Putin, van intentar que la cita fos el nou aparador del país al món. Així, els Jocs es van convertir en una mostra dels excessos i de la falta de transparència governamentals. La Sotxi olímpica va ser el projecte de construcció més gran de la Rússia postsoviètica: quatre grans palaus d’esports, pistes d’esquí noves, 300 km de carreteres, 55 ponts, 13 estacions de tren, 50 hotels i dues viles olímpiques. El pressupost final, d’uns 40.000 milions d’euros, els van convertir en els Jocs més cars de la història. En l’apartat esportiu, una de les grans figures va ser el biatleta d’esquí de fons i tir de la Llaguna (Capcir) Martin Fourcade, que va guanyar la medalla d’or en les proves individual i de persecució, i la de plata, en la sortida massiva. Entre els participants catalans, els més destacats van ser Laura Orgué, desena en els 30 km d’esquí de fons; Adrià Díaz, onzè en la modalitat de parelles de patinatge, i Queralt Castellet, tretzena en la prova de migtub de surf de neu.
En el medaller el país que va triomfar va ser Rússia amb 33 medalles (13 d’or, 11 de plata i 9 de bronze), seguit de Noruega (26) i el Canadà (25), país que va conquerir el títol més desitjat, el d’hoquei sobre gel. En esquí alpí, Mikaela Pauline Shiffrin (EUA) va convertir-se amb quasi 19 anys en la campiona olímpica més jove de la història en l’eslàlom. Després dels Jocs Olímpics, també a Sotxi, es van organitzar els Jocs Paralímpics, en els quals el català Gabriel Gorce, amb el seu guia Arnau Ferrer, va guanyar la medalla de bronze en la supercombinada d’esquí.
Atletisme
En una temporada sense campionats del món ni jocs olímpics, algunes de les grans figures mundials no van competir al seu màxim nivell. Amb tot, hi va haver moments estel·lars, com el rècord del món de salt de perxa (6,16 m) que el francès Renaud Lavillenie va establir a Donetsk (Ucraïna), precisament el país de l’anterior plusmarquista, el llegendari Serguei Bubka (6,15 m el 1993). L’altre gran rècord que va caure va ser el de la marató. El kenyà Emmanuel Mutai el va rebaixar 27 segons a Berlín (2.02.57 h).
A Barcelona, per primer cop, es va batre un rècord del món en una prova de ruta. Ho va fer el 16 de febrer la kenyana Florence Kiplagat en la mitja marató de la ciutat (1.05.12 h). L’únic rècord femení d’una prova olímpica el va fer la polonesa Anita Wlodarczyk en el concurs de martell (79,58 m) del míting de Berlín.
Resultats d'atletisme
En el Campionat d’Europa, disputat a l’agost a Zuric, l’única medalla per a l’atletisme català se la va endur el lloretenc Àngel Mullera, en els 3.000 m obstacles. No va ser, però, una cursa típica. L’atleta català va creuar la línia d’arribada en un meritori quart lloc després d’una temporada irregular. El primer, el francès Mahiedine Mekhissi-Benabbad, es va sentir tan superior que en la recta final es va treure la samarreta i la va fer voleiar mentre entrava a la meta. Després d’una protesta de la federació espanyola perquè l’atleta havia entrat sense que es veiés el seu dorsal, el francès va ser desqualificat i Mullera va saltar del quart al tercer lloc. Era la seva primera medalla en una competició internacional. La gran figura del campionat va ser el britànic Mo Farah, que va pujar al podi com a campió dels 5.000 m i els 10.000 m, un èxit que ja havia aconseguit a Barcelona quatre anys abans. En la categoria femenina, l’holandesa Dafne Schippers va ser capaç d’imposar-se tant en la final dels 100 m com en la dels 200 m.
Bàsquet
La Lliga ACB va ser per al FC Barcelona, tot i no arribar com a favorit a la final
© Germán Parga / FC Barcelona
La Copa del Món va tenir lloc al setembre a l’Estat espanyol, i una de les principals seus va ser el Palau Sant Jordi de Barcelona. La selecció espanyola aspirava a plantar-se a la final contra l’equip dels Estats Units, format íntegrament per jugadors de l’NBA. El seleccionador espanyol, Juan Antonio Orenga, va convocar els catalans Pau Gasol, Ricky Rubio, Joan Carles Navarro i Marc Gasol, el valencià Víctor Claver, els jugadors de les Illes Rudy Fernández, Sergi Llull i Àlex Abrines i el jugador nascut al Congo i format a Catalunya Serge Ibaka. L’equip va comptar amb sis jugadors de l’NBA i alguns dels millors representants del bàsquet europeu, però es va estavellar en els quarts de final contra França (65-52), un rival al qual havia superat amb contundència en la primera fase (88-64). El fracàs va comportar la dimissió del seleccionador. Els Estats Units, sense l’obstacle d’Espanya, van encadenar una exhibició rere l’altra i es van plantar a la final contra l’equip revelació del campionat, Sèrbia, que només va respondre en els primers minuts a l’encert dels jugadors nord-americans (129-92). El bronze va ser per a França, que va superar Lituània (93-95). Tot i el fracàs d’Espanya, el pivot de Sant Boi de Llobregat Pau Gasol va ser escollit per a formar part del cinc ideal del campionat al costat de Kyrie Irving (Estats Units, base), Miloš Teodosić (Sèrbia, escorta), Nicolas Batum (França, aler) i Kenneth Faried (Estats Units, pivot).
En la competició amb els millors equips d’Europa, l’Eurolliga, el Maccabi de Tel-Aviv va conquerir la seva sisena corona després de batre en la final el gran favorit per al títol, el Real Madrid, que va perdre en la pròrroga (86-98), malgrat l’exhibició del base Tyrese Rice, que en cinc minuts va anotar 14 punts, i va ser escollit el jugador més valuós de la final. El Madrid es va plantar en la final com a favorit després de vèncer el FC Barcelona (100-62). D’aquella Final Four, jugada a Milà, l’equip català va sortir tocat, però no enfonsat. Així, en les eliminatòries decisives per al títol de la Lliga ACB el conjunt dirigit per Xavi Pascual va superar el Laboral Kutxa (2-0), el València (2-3) i finalment el Real Madrid (1-3). Joan Carles Navarro va ser escollit el jugador més valuós de la final i el seu company Ante Tomić va ser designat el millor pivot de la temporada. El base del Joventut de Badalona Guillem Vives va guanyar el premi al jugador revelació.
Resultats de bàsquet
A l’NBA, els San Antonio Spurs van alçar per quarta vegada en la història el preuat títol. En la final, tot i no ser els favorits, van passar per sobre dels Miami Heat de LeBron James, considerat el millor jugador del planeta. El jugador més valuós de la final va ser el jove Kawhi Leonard, gran revelació d’un equip ple de veterans. Al final de la temporada es va confirmar la marxa de Pau Gasol dels Lakers i el seu fitxatge pels Chicago Bulls.
La selecció espanyola femenina va obtenir l’èxit més rellevant de la seva història en arribar per primer cop a una final de la Copa del Món. En aquest darrer partit, l’equip dirigit per l’entrenador català Lucas Mondelo va perdre dignament contra les professionals dels Estats Units (77-64). Mondelo va formar l’equip amb sis jugadores catalanes (Laia Palau, Marta Xargay, Sílvia Domínguez, Núria Martínez, Lucila Pascua i Anna Cruz) i amb la mallorquina Alba Torrens. La jugadora nord-americana Maya Moore va ser escollida la millor del campionat. La base Sílvia Domínguez, jugadora de l’Ekaterinburg, va conquerir la seva tercera Eurolliga amb tres equips diferents. Una altra de les subcampiones, Anna Cruz, va debutar al maig a la Lliga professional femenina dels Estats Units (WNBA) amb els New York Liberty.
Ciclisme
El Tour de França, com sempre, va reclamar l’atenció dels mitjans en una edició accidentada per a alguns dels favorits. La prova va arrencar a Leeds (Anglaterra) i es va traslladar a França a partir de la quarta etapa. La cinquena etapa es va disputar en unes condicions meteorològiques molt difícils i amb un recorregut complicat, per les llambordes típiques de la zona del nord del país. El defensor del títol, l’anglès Chris Froome, va caure i va haver d’abandonar. L’altre aspirant, l’espanyol Alberto Contador, també va caure en l’etapa número 10. Això va deixar com a gran favorit l’italià Vincenzo Nibali, que va dominar la cursa fins al final i va esdevenir el primer ciclista del seu país a guanyar el Tour des de Marco Pantani (1998). Va entrar, a més, en el selecte grup de guanyadors de les tres grans voltes (Tour, Vuelta i Giro).
Resultats de ciclisme
A Itàlia, en un Giro marcat per les grans etapes de muntanya i pels dies de fred, el colombià Nairo Quintana es va convertir en el primer ciclista del seu país a guanyar la prova. En la Vuelta a Espanya Contador va aconseguir una victòria molt contundent per davant de l’altre gran favorit que havia caigut a França, Chris Froome. La Volta a Catalunya, per la seva banda, va tenir color català, ja que Joaquim Rodríguez va inscriure per segon cop el seu nom en el palmarès de la prova. El murcià Alejandro Valverde, tot i que no va aconseguir cap gran victòria, va acabar com a número 1 del rànquing mundial gràcies a la seva regularitat.
Futbol
En el gran esdeveniment de la temporada, la Copa del Món del Brasil, hi va haver grans sorpreses, però finalment el campió va ser una selecció que sortia en totes les apostes, Alemanya, que va obtenir el seu quart títol. El seu rival en la final va ser l’Argentina, liderada pel davanter del FC Barcelona Leo Messi. El partit, jugat a l’estadi de Marcanã, es va decidir en la pròrroga (minut 113) amb un gol del migcampista del Bayern de Munic Mario Götze. Tot i la derrota, Messi va ser designat millor jugador del campionat. Amb tot, el partit més recordat no va ser la final sinó la semifinal que van protagonitzar Alemanya i el Brasil, que jugant a casa tenia confiança d’aixecar la copa. El partit, jugat a Belo Horizonte, va acabar amb la pitjor humiliació de la història del futbol brasiler. Els alemanys es van imposar 1-7 i, de fet, l’únic gol de la selecció local va arribar en el darrer minut. Els brasilers no van poder alinear la seva gran figura, el davanter del FC Barcelona Neymar, lesionat de gravetat en els quarts de final contra Colòmbia. En el partit pel tercer i quart lloc, el Brasil també va perdre contra Holanda (0-3). El Mundial no va tenir tampoc el suport social amb què confiava el Govern, ja que la inversió en infraestructures i nous estadis va obligar a apujar els preus d’alguns serveis socials del país, com els tranports.
L’altra gran decepció del campionat va ser la selecció espanyola, defensora del títol. L’entrenador, Vicente del Bosque, va convocar cinc jugadors catalans per a la cita: Gerard Piqué, Jordi Alba, Xavi Hernández, Cesc Fàbregas i Sergio Busquets. També hi va jugar el valencià Raúl Albiol. L’equip va oferir una imatge decebedora i va quedar eliminat en la primera fase després de dues derrotes contra Holanda (1-5) i Xile (0-2).
Resultats de futbol
Individualment també va ser protagonista el davanter uruguaià Luis Suárez, que va mossegar el defensa italià Chiellini en un partit de la primera fase. L’àrbitre no va veure l’acció, però la federació internacional (FIFA) va decidir sancionar-lo amb quatre mesos sense jugar a futbol. Mentre es discutia l’abast de la sanció del jugador, aquest va negociar el seu traspàs al FC Barcelona, que malgrat la polèmica va pagar una quantitat rècord de 81 milions d’euros. Per culpa de la sanció, Suárez no va debutar amb l’equip barcelonista fins el 25 d’octubre a l’estadi Santiago Bernabéu.
En les competicions de clubs, els equips més destacats de l’any van ser el Real Madrid i l’Atlético de Madrid. El primer va guanyar la seva desena Copa d’Europa a Lisboa en una final antològica contra l’Atlético de Madrid (4-1). L’Atlético es va avançar en el marcador, però un gol de Sergio Ramos en el temps afegit (minut 93) va forçar la pròrroga, en què l’equip blanc, dirigit per l’italià Carlo Ancelotti, es va aprofitar del desgast físic del seu rival. El Madrid va tenir encara més èxits. Al gener, el seu millor jugador, Cristiano Ronaldo, va guanyar la Pilota d’Or, a l’abril va ser campió de la Copa del Rei contra el FC Barcelona (2-1) i al setembre l’equip va conquerir la Supercopa d’Europa contra el Sevilla. L’Atlético de Madrid, a banda d’arribar a la final de la Lliga de Campions, va guanyar la seva primera Lliga en 18 anys a costa del FC Barcelona. L’equip blaugrana necessitava la victòria a casa contra el mateix Atlético, però no va passar de l’empat (1-1).
L’exjugador Luis Enrique Martínez va ser presentat com a nou entrenador del Barça
© Miguel Ruíz / FC Barcelona
El fet que el FC Barcelona es quedés sense cap títol va provocar canvis rellevants en la seva estructura esportiva. L’entrenador argentí Gerardo Tata Martino va deixar el càrrec i va ser substituït per l’exjugador del club Luis Enrique, amb experiència com a entrenador al Celta, la Roma i el segon equip del Barça. A banda de Luis Suárez, també es va fitxar Rakitić (Sevilla), Ter Stegen (Borussia Mönchengladbach), Claudio Bravo (Real Sociedad), Jérémy Mathieu (València CF), Douglas (São Paulo) i Vermaelen (Arsenal). Va ser la inversió més gran de la història del club. També hi van haver baixes de renom, com ara les de Carles Puyol (retirat), Víctor Valdés, Cesc (Chelsea) i Alexis Sánchez (Arsenal). Al novembre, Messi va batre el rècord de màxim golejador (253 gols) de la història de la Lliga, superant el llegendari Telmo Zarra. En l’àmbit institucional, el 2014 també va ser un altre any convuls per al club. El 23 de gener el president Sandro Rosell va renunciar el càrrec després que l’Audiència Nacional va admetre a tràmit una querella per apropiació indeguda i per simulació contractual en el traspàs de Neymar, concretat el 2013. El vicepresident Josep Maria Bartomeu el va rellevar, i tot i que alguns sectors van reclamar eleccions, la junta directiva va decidir mantenir els càrrecs perquè els estatuts ho permetien.
Al RCD Espanyol, després d’una temporada discreta (catorzens a la Lliga), també hi va haver canvi d’entrenador. L’exjugador de l’equip Sergio González va rellevar el mexicà Javier Aguirre. La gran revelació del futbol català va ser la Unió Esportiva Llagostera, equip d’una vila de només 8.200 habitants que va aconseguir l’ascens a la segona divisió A. En la Lliga espanyola femenina, el FC Barcelona va reeditar el títol del 2013 i va aconseguir, a més, arribar per primer cop als quarts de final de la Lliga de Campions femenina.
Golf
Resultats de golf
El gran esdeveniment de l’any, la 40a edició de la Ryder Cup, es va disputar al setembre al camp escocès de Gleneagles. Els millors jugadors d’Europa i els millors dels Estats Units es van enfrontar seguint el tradicional sistema de competició de partides per parelles (divendres i dissabte) i de tots contra tots (diumenge). Els europeus, amb l’irlandès Paul McGinley com a capità, van acabar vencent amb autoritat (16,5-11,5). Les principals figures de l’equip europeu van ser el número 1 del món, el nord-irlandès Rory McIlroy, i el número 2, el jugador de Borriol Sergio García. Amb tot, el punt definitiu el va obtenir el gal·lès Jamie Donaldson. Tiger Woods va renunciar a la competició perquè no es va considerar físicament preparat després de passar per la sala d’operacions a l’abril per culpa d’una lesió a l’esquena.
La figura de l’any va ser McIlroy, que al juliol i a l’agost es va endur dos dels Majors de la temporada –l’Obert de la PGA i l’Obert Britànic–, resultats que li van valer situar-se com a número 1 del món. L’Obert d’Espanya es va disputar al PGA Catalunya Resort, a Caldes de Malavella. El vencedor va ser Miguel Ángel Jiménez, que amb aquest triomf es va convertir en el primer jugador amb 50 anys ja fets que aconseguia un triomf en el circuit. El millor jugador català del rànquing mundial, Pablo Larrazábal, va sumar el tercer triomf de la seva trajectòria en ser el millor en l’Obert d’Abú Dabí.
Motor
El motociclisme català va viure el millor any de la seva història amb nombrosos èxits. En la màxima categoria del mundial de velocitat, MotoGP, el pilot de Cervera Marc Márquez (Honda) va repetir el títol del 2013 i ho va fer per davant del pilot de Castellar del Vallès Dani Pedrosa (Honda). La seva superioritat va ser molt gran i va guanyar les 10 primeres curses de la competició. En la segona categoria, Moto2, hi va haver un altre campió català, el barceloní Esteve Tito Rabat (Kalex), i també en Moto3, amb Àlex Márquez, germà de Marc. Fruit de la superioritat del motociclisme català en aquest campionat, en les tres curses del Gran Premi de Catalunya, disputat al circuit de Montmeló, hi va haver tres victòries de pilots del país: Àlex Márquez (Moto3), Tito Rabat (Moto2) i Marc Márquez (MotoGP).
La sèrie de títols mundials no va acabar aquí. En el Campionat del Món de trial, el pilot de Piera Toni Bou (Montesa) va sumar el seu vuitè títol consecutiu, i va superar el rècord de set Mundials de Jordi Tarrès. L’hegemonia de Bou en el trial també es va confirmar en el Mundial en pista coberta, en què va aconseguir el vuitè títol seguit al seu palmarès. En els dos casos el seu principal rival, i segon del campionat, va ser el pilot d’Ulldecona Adam Raga (Gas Gas).
Resultats de motociclisme i automovilisme
Un altre nom propi de l’any va ser el de Marc Coma. El pilot d’Avià, especialista en els raids de resistència, no tan sols es va endur la victòria en l’apartat de motos del Ral·li Dakar, la quarta del seu palmarès, sinó que va sumar la seva sisena victòria absoluta en la Copa del Món. En el prestigiós Ral·li Dakar, a més, hi va haver el primer doblet català de la història en aconseguir Joan Nani Roma (Mini) el triomf absolut en la categoria de cotxes. Laia Sanz va ser la vencedora, per la seva banda, de la categoria femenina. La pilot de Corbera de Llobregat, a més, va aconseguir el seu tercer Mundial d’enduro consecutiu, el setzè del seu palmarès comptant les victòries en el Mundial de trial.
En fórmula 1, la superioritat tècnica de l’escuderia Mercedes va ser absoluta i després d’una aferrissada lluita entre els seus dos pilots, Lewis Hamilton i Nico Rosberg, el títol va ser per al primer, el segon del seu palmarès. L’asturià Fernando Alonso va deixar l’escuderia Ferrari, després de cinc anys sense cap títol mundial, per anar a McLaren. El seu lloc a l’equip italià el va ocupar l’alemany de Red Bull Sebastian Vettel, campió quatre anys seguits (2010-13).
Natació
L’esport femení del país va triomfar plenament en les disciplines d’aigua, com ja havia succeït en anys anteriors. La gran cita va ser el Campionat d’Europa de natació de Berlín, a l’agost. La badalonina Mireia Belmonte es va confirmar com una de les grans figures mundials i va ser l’esportista que va aconseguir més medalles, sis en total. Va ser campiona dels 200 m papallona i dels 1.500 m lliures –distància en què va rebaixar el seu propi rècord de Catalunya amb 15.57,29 min–; subcampiona dels 400 m estils i els 800 m lliures, i bronze en els 400 m lliures i els 5 km en aigües obertes, disciplina aquesta última en què va ser el seu debut internacional. També van pujar al podi les barcelonines Judit Ignacio, subcampiona en els 200 m papallona, i Jèssica Vall, tercera en els 200 m braça. Belmonte també va assolir el tercer lloc en la classificació general de la Copa del Món després de les set proves disputades durant la temporada. En el Campionat del Món de piscina curta de Doha (Qatar), Mireia Belmonte va guanyar quatre medalles d’or i va fer tres rècords del món.
Resultats de natació
En la modalitat de natació sincronitzada, Ona Carbonell va sumar quatre medalles, en solo, duo, equip i rutina lliure combinada. En la competició per parelles va formar duo amb una altra nedadora del país, Paula Klamburg. Les altres nedadores catalanes que van pujar al podi en les competicions per equips van ser Clara Basiana, Sara Levy, Meritxell Mas i Cristina Salvador.
En l’àmbit internacional, van destacar dos noms propis dels Estats Units. El primer, Michael Phelps, l’esportista olímpic més condecorat de tots els temps amb un total de 22 medalles, que també té els rècords de més medalles d’or (18) i el de medalles d’or en uns Jocs (8 a Pequín). El nedador de Baltimore va anunciar el seu retorn a la competició després d’haver-se retirat oficialment en acabar els Jocs Olímpics de Londres. Després d’uns resultats prometedors, fins i tot en els exigents Campionats Panpacífics, la federació del seu país el va suspendre durant sis mesos i el va apartar de l’equip nacional fins després del Campionat del Món del 2015 per haver estat arrestat per conduir begut, fet que posa en risc la seva aspiració de retornar en uns jocs olímpics el 2016. La notícia positiva per a l’equip nord-americà de natació va ser l’esclat definitiu de Katie Ledecky, que amb només 17 anys va batre amb suficiència i durant l’estiu els rècords del món dels 400 m, els 800 m i els 1.500 m.
El CN Atlètic-Barceloneta de waterpolo masculí va guanyar el títol europeu
© Club Natació atlètic-Barceloneta
Pel que fa al waterpolo, l’esport català va celebrar un fet inèdit. El CN Sabadell femení i l’Atlètic-Barceloneta masculí van aconseguir els màxims títols europeus i ho van fer a casa. Les vallesanes van reeditar el triomf europeu del 2013, en una final en què el Vouliagmeni grec no va ser rival (19-5). La boia de Sabadell Maica García, que va fer 7 gols, va ser escollida millor jugadora de la final. El Sabadell, que va guanyar tots els partits de la temporada, va aixecar també tots els altres títols possibles del 2014: Lliga espanyola, Copa de la Reina i Copa Catalana.
En la final a sis de la Lliga de Campions, que es va jugar a la seva piscina, l’Atlètic-Barceloneta es va plantar a la final contra tot pronòstic i en el partit decisiu va vèncer el favorit, el Radnički serbi (6-7), un equip que no havia perdut cap partit en tota la temporada. L’atacant català Albert Español va ser escollit el jugador més valuós del torneig.
Resultats de waterpolo
Els èxits del waterpolo català van tenir continuïtat en la selecció espanyola femenina. Així, en el Campionat d’Europa disputat a Budapest l’equip espanyol va conquerir la medalla d’or. Maica García va ser designada la millor jugadora i set waterpolistes catalanes més van formar part de l’equip campió: Marta Bach, Anna Espar, Laura Ester, Ona Meseguer, Mati Ortiz, Jennifer Pareja i Roser Tarragó.
Tennis
La temporada més atípica de l’última dècada va començar amb un parell de sorpreses majúscules en el primer Grand Slam de la temporada, l’Obert d’Austràlia. El suís Stanislas Wawrinka va guanyar el seu primer gran títol després de derrotar en el mateix torneig el serbi Novak Djoković i el jugador de Manacor Rafael Nadal, una gesta que ningú havia assolit mai en un Grand Slam. En el quadre femení la xinesa Li Na va ser-ne la guanyadora.
Resultats de tennis
Nadal no va tenir, en general, un any brillant. Va perdre, per exemple, en els quarts de final del Trofeu Comte de Godó a Barcelona, el campionat del seu club (RCT Barcelona) que havia guanyat les vuit vegades que l’havia jugat entre el 2005 i el 2013. Això no li va impedir arribar al Roland Garros amb garanties de lluitar per la victòria. Va arribar a la final amb més esforç que en altres ocasions, però en el partit determinant va retrobar el seu millor joc per batre Djoković (3-6, 7-5, 6-2 i 6-4) i va completar una gesta única: convertir-se en el primer jugador a guanyar nou vegades un mateix torneig. En l’apartat de rècords, fins i tot va superar els vuit triomfs al Roland Garros de Max Décugis entre el 1903 i el 1914, quan a París només es permetia la inscripció de tennistes de clubs francesos. En la final femenina, la russa Maria Xaràpova va guanyar el cinquè Grand Slam.
Djoković es va poder rescabalar de la derrota en la final del Roland Garros en el tercer Grand Slam de l’any, el torneig de Wimbledon. La final va ser un vertader tour de force contra Roger Federer, que no es va rendir fins al cinquè set (6-7, 6-4, 7-6, 5-7 i 6-4). Va ser el segon triomf del serbi a Londres i el seu setè Grand Slam. En la categoria femenina, la txeca Petra Kvitová va inaugurar el seu palmarès en els Grand Slam. En l’Obert dels Estats Units, es va trencar finalment el domini dels favorits i va ser el croat Marin Čilić, que no havia jugat mai cap final, qui es va emportar el triomf després de superar una altra de les grans revelacions de l’any, el japonès Kei Nishikori (6-3, 6-3 i 6-3). La campiona femenina va ser la número 1 del món, Serena Williams (EUA), que va sumar el 18è Grand Slam, els mateixos que Chris Evert i Martina Navratilova.
En la Copa Davis, l’equip espanyol, que portava 18 anys en la màxima categoria, va baixar del grup mundial amb una derrota al Brasil (3-1), que va provocar la posterior dimissió del capità, el mallorquí Carles Moyà. La competició va ser guanyada per l’equip de Suïssa, amb Roger Federer.
Altres
Kilian Jornet va continuar amb la seva triomfal trajectòria i va sumar els tres títols mundials de curses de muntanya: el quilòmetre vertical, l’skyrunning i la ultrasky
Un dels grans referents de l’esport del país, Kilian Jornet, va allargar la seva trajectòria triomfal amb una altra gesta per afegir a la seva carrera. Així, va esdevenir el primer corredor de muntanya a guanyar en una mateixa temporada les tres Copes del Món de l’especialitat, el quilòmetre vertical, l’skyrunning i la ultrasky. Al desembre va batre el rècord d’ascens i descens a l’Aconcagua, que va situar en 12 hores i 49 minuts. En el món de l’alpinisme, el tarragoní Òscar Cadiach es va quedar a pocs metres de coronar el Broad Peak (8.025 m), fet que li hagués permès ser el primer català a coronar els 14 cims de més de 8.000 m de l’Himàlaia.
Resultats d'esports diversos
En els esports d’equip, cal remarcar, novament, el domini en les competicions europees d’hoquei sobre patins dels clubs catalans. El FC Barcelona va ser campió d’Europa i el Noia Freixenet, de la Copa EFH. En handbol, el FC Barcelona va arribar a la Final Four europea de Colònia i al setembre va conquerir el segon títol mundial de clubs, la Super Globe de Qatar.