Crisi del virus de l’Ebola
El 23 de març, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar al seu web la notificació oficial d’un brot de malaltia pel virus de l’Ebola a Guinea, i el 8 d’agost va declarar que l’epidèmia constituïa una emergència de salut pública d’importància internacional. Metges Sense Fronteres, l’ONG mèdica i humanitària que més ha destacat en la lluita contra la malaltia a l’Àfrica Occidental, la va definir com la pitjor epidèmia causada pel virus de l’Ebola de la història, i va alertar en una sessió especial a la seu de les Nacions Unides que no es podria aturar l’expansió del virus sense un desplegament massiu d’unitats mèdiques especialitzades per a donar suport als esforços de control de l’epidèmia en els països amb transmissió generalitzada i intensa: Guinea, Libèria i Sierra Leone.
El nombre acumulat de casos i morts, notificat oficialment a l’OMS des del 23 de març fins al 10 d’octubre, va ser de 8.396 casos i 4.032 morts. Fins al final de l’any, també es van comptabilitzar 415 professionals sanitaris infectats, dels quals més de 233 van morir.
El primer cas de contagi del virus de l’Ebola fora d’Àfrica es va produir a Madrid (es va declarar el 6 d’octubre) i va afectar l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero. Aquest cas, que va finalitzar amb èxit (l’auxiliar va sobreviure lliure de la malaltia), va provocar a Espanya una crisi que va depassar amb escreix l’àmbit sanitari. Fins a tal punt va ser qüestionada la gestió del cas pel Ministeri de Sanitat, del qual era titular Ana Mato, que la vicepresidenta del Govern central, Soraya Sáenz de Santamaría, va prendre les regnes per posar-se al capdavant d’un comitè científic. Al mateix temps, el conseller de Sanitat madrileny, Javier Rodríguez, va ser cessat per reiterades manifestacions desencertades sobre l’auxiliar, que s’havia ofert de manera voluntària per atendre els dos missioners espanyols infectats que van ser repatriats des del continent africà –cap dels dos va sobreviure a la malaltia– i es va contagiar quan n’atenia un, Manuel García Viejo. El motiu del contagi de l’auxiliar d’infermeria, que no va ser revelat, va posar en dubte les mesures de protecció amb què comptaven els professionals que havien atès els dos religiosos infectats. El cas va acaparar l’atenció mediàtica mundial.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar l’Estat espanyol país lliure del virus de l’Ebola el 2 de desembre, quan s’havien complert 42 dies des que Teresa Romero havia superat la malaltia.
Als Estats Units d’Amèrica, també es va confirmar el primer cas d’Ebola el 30 de setembre. Va ser Thomas Eric Duncan, que s’havia infectat durant un viatge a Libèria, i posteriorment, al mes d’octubre, es van declarar dos casos més de personal sanitari que havia atès el pacient abans de la seva mort, els quals van superar la malaltia.
L’ICS s’integra en el Servei Català de la Salut
El decret llei 5/2013, de 22 d’octubre, de mesures de racionalització i simplificació de l’estructura del sector públic de la Generalitat, va posar fi a la separació de funcions de planificació (Departament de Salut), compra (Servei Català de la Salut, CatSalut) i provisió de serveis d’atenció sanitària (Institut Català de la Salut, ICS) a l’administració sanitària. També va extingir la personalitat jurídica dels governs territorials de salut (ens de govern del sistema compartit per la Generalitat i els ajuntaments), l’Agència de Salut Pública de Catalunya i l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques i Sanitàries.
Tanmateix, la separació, recollida en la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LLOSC) del 1990, no s’havia arribat a aplicar totalment de facto, ja que el CatSalut ha exercit de comprador i prestador de serveis alhora, en tenir adscrits tots els consorcis i empreses públiques sanitaris, incloent-hi l’ICS.
Catalunya suavitza el copagament farmacèutic
El Servei Català de la Salut es va fer càrrec del 90% de la despesa en medicaments dels ciutadans en actiu discapacitats o malalts crònics
© Fototeca2 / Franz Pfluegl / Fotolia.com
El Servei Català de la Salut (CatSalut) es va fer càrrec del 90% de la despesa en medicaments dels ciutadans en actiu que siguin discapacitats o malalts crònics i es trobin en situació de vulnerabilitat social. També es contempla un límit màxim d’aportació mensual de 8,26 euros per pacient. Aquesta mesura, a la pràctica, va suposar una reducció del percentatge d’aportació directa en la prestació farmacèutica del 40-50% al 10% per a aquestes persones.
L’objectiu és garantir a les persones d’aquest col·lectiu, de manera temporal i excepcional, unes condicions mínimes d’equitat en l’accés a la prestació farmacèutica ambulatòria. Per poder fer-ho sense incrementar la burocràcia ni obligar els malalts afectats a pagar primer i després tornar-los l’import que correspongui, es va optar per modificar el percentatge de copagament mentre duri la situació de risc social. La mesura va entrar en vigor el dia 1 de maig.
El TC anul·la l’euro per recepta català i madrileny
El 6 de maig, el Tribunal Constitucional (TC) va declarar inconstitucionals i nul·les les taxes de l’euro per recepta dels governs de Catalunya i de la Comunitat de Madrid, ja que envaïen la competència estatal de l’article 149.1.16 de la Constitució. Les resolucions van respondre als recursos que va interposar el Govern central contra aquests gravàmens, que van suposar la suspensió cautelar de la seva aplicació, en entendre que vulneraven el principi d’igualtat dels ciutadans, gravaven un acte mèdic i abordaven condicions sobre l’expedició i la dispensació de medicaments, matèria reservada a l’Estat. El TC va considerar que les comunitats autònomes poden desenvolupar la seva pròpia política sanitària (que és competència bàsica de l’Estat) sempre que aquesta impliqui la prestació de serveis addicionals per als usuaris.
L’entrada en vigor de la taxa va suposar una recaptació per a la Generalitat de 45,7 milions d’euros durant els sis mesos en què va estar operativa. El Govern català va anunciar que reemborsarà mitjançant transferència bancària la taxa de l’euro per recepta, que va estar en vigor des del 23 de juny de 2012 fins al 15 de gener de 2013, als usuaris que la reclamin.
L’activitat privada de l’Hospital Clínic, a judici
Al juliol, la patronal de clíniques privades Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), que agrupa 248 centres privats, va presentar una demanda que va ser admesa a tràmit contra la divisió d’atenció privada Barnaclínic, de l’Hospital Clínic de Barcelona, per competència deslleial, perquè considera que fa servir i s’aprofita de recursos humans i materials públics per a fer activitat sanitària privada. L’ACES fa anys que denuncia l’activitat de Barnaclínic, la qual ocupa una planta d’hospitalització i comparteix les instal·lacions de les consultes externes de l’Hospital Clínic –centre adscrit a la Generalitat de Catalunya i a la Universitat de Barcelona–, per competència deslleial, pràctiques anticompetitives i abús de posició dominant. Des de la patronal, també s’han enfrontat als intents del Govern català de facilitar l’activitat privada en centres públics de l’Institut Català de la Salut i concertats, entre els quals hi ha el Clínic.
Dos nous hospitals en funcionament
L’Hospital de Cerdanya, a Puigcerdà, es va inaugurar per donar assistència a la població dels dos costats de la frontera hispanofrancesa
© Generalitat de Catalunya
Amb el trasllat del servei d’urgències i dels pacients ingressats, el 19 de setembre va entrar en ple funcionament l’Hospital de Cerdanya, a Puigcerdà, el primer centre hospitalari transfronterer que prestarà assistència a la població dels dos costats de la frontera hispanofrancesa. Aquest centre substitueix així l’antic hospital de la població, i la seva obertura ha patit un endarreriment de quatre anys. El nou hospital atendrà una població fixa d’aproximadament 32.000 habitants, repartits entre 53 municipis; 17 en territori de la Baixa Cerdanya (Espanya) i 36 en territori de l’Alta Cerdanya i el Capcir (França).
El cost de la construcció del centre ha estat de 31 milions d’euros, dels quals el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) n’ha aportat 18,6, és a dir, el 65% del cost de l’obra executada. Els fons restants els han aportat les administracions catalana (60%) i francesa (40%). El cost total de l’operació d’equipament és de 10 milions, i també s’ha repartit en la mateixa proporció (60/40) que la construcció. Pel que fa al pressupost de funcionament, per al 2015 és de 20 milions d’euros, amb una partida de 12 milions per a despeses de personal.
A l’Hospital de Cerdanya treballen professionals de les dues bandes de la frontera, i els tres idiomes oficials (espanyol, català i francès) seran d’ús comú, tant en la comunicació amb l’usuari com entre els professionals. Els usuaris podran accedir al centre hospitalari tant amb la Carte Vitale o l’Attestation d’affiliation franceses com amb la targeta sanitària individual catalana. Encara queda pendent de fixar els protocols propis per a la repatriació de difunts, per a interrogar o agafar mostres a sospitosos atesos a l’hospital i unificar la prescripció de medicaments, perquè alguns fàrmacs que s’utilitzen a Catalunya no són permesos a França.
El Projecte Europeu de Salut de la Cerdanya va més enllà de la construcció del nou hospital a Puigcerdà. Té l’objectiu d’integrar els serveis de salut d’ambdós costats de la frontera aprofitant les millors especialitzacions de cada sistema. En aquest sentit, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i l’Agència Regional de Salut (ARS) del Llenguadoc-Rosselló treballen sobre les xarxes de salut per desenvolupar una prestació completa i adaptada.
Al novembre, també es va posar en marxa el nou Hospital d’Olot, que disposa de 27.000 m2, i les obres han comportat una inversió de més de 52 milions d’euros. El nou equipament dóna servei a 19 municipis de la comarca de la Garrotxa amb una població total de referència que supera els 55.000 habitants.
Canvis en els col·legis de metges de Barcelona i Girona
Al febrer, Jaume Padrós va guanyar les eleccions a la presidència del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), després que la seva candidatura es va imposar a la de Joan Gené amb el 58% dels vots. Padrós va substituir Miquel Vilardell en el càrrec, a la junta del qual va ser vicepresident primer des del 2010, i es va presentar com a garantia de continuïtat d’un model col·legial que ha estat referència a l’Estat espanyol. Jaume Padrós, que té les especialitats de Medicina Familiar i Comunitària i Medicina del Treball i un màster en Gerontologia Clínica, treballa com a consultor en geriatria a Mutuam, és responsable de Salut Laboral del servei mèdic del Futbol Club Barcelona, consultor a Catalunya Ràdio i exerceix també en la seva consulta privada.
Al juny, en les eleccions del Col·legi Oficial de Metges de Girona (COMG), l’anestesiòleg de l’hospital gironí Josep Trueta i delegat del sindicat Metges de Catalunya Josep Vilaplana Birba va ser escollit president de l’organisme, en substitució de Benjamí Pallarès.
Nou ministre de Sanitat
La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, a l’ull de l’huracà de les crítiques durant la crisi pel virus de l’Ebola, va resistir a les nombroses peticions de dimissió però finalment va ser el "cas Gürtel" de corrupció el que va provocar la seva decisió de deixar la cartera.
El portaveu parlamentari del Partit Popular (PP) i destacat dirigent del PP basc Alfonso Alonso, que, entre altres càrrecs, va ser alcalde de Vitòria durant diverses legislatures, va ser nomenat nou ministre. Entre els assumptes als quals haurà d’enfrontar-se hi ha la inclusió del consentiment patern perquè les menors de 16 i 17 anys avortin, a través de la Llei de la infància, i l’aprovació del Pla Integral de Suport a la Família. Alonso, home de confiança del president Mariano Rajoy i la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, és llicenciat en Filologia Romànica i en Dret.
Premi Nobel pel descobriment del GPS cerebral
John O’Keefe i el matrimoni format per May-Britt i Edvard Moser van ser guardonats amb el premi Nobel de medicina pels seus descobriments per a explicar el sistema de GPS cerebral
© Gunnar K. Hansen / NTNU Comm. Div.
Els guanyadors del Nobel de medicina del 2014 van ser els investigadors que han descobert un sistema de posicionament, un GPS intern al cervell, que fa que sigui possible orientar-se en l’espai i que mostra una base cel·lular per a la funció cognitiva superior.
El 1971, John O’Keefe va descobrir el primer component d’aquest sistema: un tipus de neurones situades a l’hipocamp, anomenades cèl·lules de lloc. En l’experiment amb rosegadors, les diferents neurones s’anaven activant segons el lloc on es trobava l’individu en una habitació. O’Keefe va concloure que aquestes cèl·lules de lloc formaven un mapa de l’habitació.
El 2005, el matrimoni format per May-Britt i Edvard Moser va descobrir un altre component clau d’aquest GPS cerebral: un altre tipus de neurones, anomenat cèl·lules de retícula, que generen un sistema de coordenades que permet un posicionament precís i la recerca de camins. La seva investigació va mostrar com les cèl·lules de lloc i de retícula determinen la posició i la navegació.
Els descobriments d’O’Keefe, actualment director del Centre Wellcome Sainsbury de Circuits Neuronals i Comportament (University College de Londres), i els Moser –May-Britt és directora del Centre per a la Computació Neuronal a Trondheim i Edvard, director de l’Institut Kavli de Neurociència de Sistemes a Trondheim– han resolt un problema que ha ocupat filòsofs i científics durant segles: com el cervell crea un mapa de l’espai que ens envolta i com podem navegar a través d’un entorn complex. El sentit de lloc dóna una percepció de la posició, i durant la navegació, es relaciona amb una sensació de distància basada en el moviment i el coneixement de les posicions anteriors.
Finalment, en un altre ordre de coses, investigadors del Laboratori de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins (Baltimore, EUA) van aconseguir fabricar dos braços biònics que es poden controlar amb la ment amb força destresa.
L'Ebola, una epidemia de l'Àfrica a Occident
Equip mèdic adequadament vestit per tractar els malalts de l'Ebola a l'Àfrica
© PHIL / Nahid Bhadelia, M.D. / CDC
A final de febrer es va originar a Guinea un nou brot epidèmic de l’Ebola, el més mortífer des que es va detectar aquest virus per primer cop en l’espècie humana, l’any 1976. Es va estendre a Libèria al març, a Sierra Leone al maig i a Nigèria al juliol. Al final de setembre i al principi d’octubre es van produir per primer cop contagis fora del continent africà, a Europa –concretament a Espanya– i als EUA, i van afectar personal sanitari que havia tractat pacients de l’Ebola, els quals s’havien contagiat a l’Àfrica.
La malaltia del virus de l’Ebola, anomenada també febre hemorràgica de l’Ebola, o simplement Ebola, és causada per uns virus de la família dels filovirus i el gènere dels ebolavirus. Se’n coneixen cinc tipus diferents, anomenats Zaire, Sudan, Taï Forest, Bundibugyo i Reston, que presenten unes àrees de distribució relativament definides i una taxa de mortalitat específica, que oscil·la entre el 69% i el 90%. El més mortífer és la varietat Zaire, que és la responsable del brot epidèmic del 2014. Té un període d’incubació de 2 a 21 dies, i els símptomes inclouen cansament, febre, mal de cap, dolor articular, muscular i abdominal, vòmits i diarrea i, aproximadament en la meitat dels casos, també hemorràgies, tant externes com internes. També pot causar dificultats respiratòries, dolor al pit i singlot. El diagnòstic s’elabora a partir de la càrrega viral del pacient, i s’analitza en aquelles persones que presenten un quadre clínic compatible i que es troben en situació de risc, especialment per haver estat en contacte amb persones infectades.
El reservori natural d’aquests virus són diverses espècies de ratpenats frugívors de la família dels Pteropodidae de l’Àfrica tropical i equatorial, que actuen com a hostes però no tenen cap dels símptomes de la malaltia. La transmissió a les persones i també a altres primats es produeix per contacte amb suor, sang, orina, femtes, semen i altres fluids corporals infectats, i també en consumir la seva carn, essent aquest l’origen més probable dels brots epidèmics que afecten les persones. Un cop iniciat el brot, s’encomana entre persones a través d’aquests mateixos fluids corporals. Per aquest motiu, les persones que tenen cura dels pacients de l’Ebola s’han de cobrir completament el cos amb elements de protecció impermeables, generalment de plàstic, inclosa la bata i els pantalons, peücs i guants. També cal que portin ulleres i màscara, i el cap cobert. A més, cal incinerar tot el material no reciclable que ha estat en contacte amb el pacient o els seus fluids corporals, i el material que no pugui ser destruït ha de ser convenientment desinfectat amb productes clorats, com hipoclorit de sodi o de calci, alcohol, detergents o per calor, mantenint-lo a 60 °C de 30 a 60 minuts o bé bullint-lo durant 5 minuts. Si el resultat final és la mort del pacient, el cos s’incinera sense autòpsia, atès que el procediment seria excessivament perillós perquè el virus conserva durant un cert temps la seva capacitat infectiva. Errors en l’aplicació d’aquests procediments o en la formació del personal sanitari expliquen els primers contagis fora del continent africà.
El genoma del virus de l’Ebola és format per una cadena senzilla d’ARN de polaritat negativa d’uns 19.000 nucleòtids de longitud, i conté 7 gens. Quan infecten una persona penetren dins els glòbuls blancs, la qual cosa dificulta que es produeixi una resposta immunològica efectiva. També afecten el fetge, els ronyons i el cervell, entre altres òrgans, i produeixen una glicoproteïna que malmet les cèl·lules endotelials, les quals formen els vasos sanguinis. Llavors perden la seva integritat i es produeixen les hemorràgies. Entren dins les cèl·lules aprofitant un transportador cel·lular de colesterol anomenat NPC1 i una proteïna del tipus de les immunoglobulines anomenada TIM-1, la qual és present en un tipus concret de glòbuls blancs, els limfòcits T, i en la major part d’òrgans que es veuen afectats per aquest virus. Diferències genètiques pel que fa a aquestes proteïnes podrien explicar per què hi ha un percentatge petit de persones que superen la malaltia sense necessitat de rebre cap tractament específic. S’ha començat a treballar amb una combinació de tres anticossos monoclonals com a tractament terapèutic, però el nombre de persones que han estat tractades de manera experimental és extremament baix, la qual cosa fa que no es pugui treure encara cap conclusió sobre la seva possible efectivitat. De fet, alguns comitès d’ètica han criticat aquests assajos, atès que no han respectat els protocols establerts de control pel que fa a possibles efectes secundaris.
Finalment, malgrat que sovint es diu que els brots epidèmics de l’Ebola apareixen de manera aleatòria i misteriosa, a final d’any es van publicar un parell de treballs en què es va fer un seguiment genètic d’aquests virus que permet identificar-ne l’origen geogràfic amb una precisió de pocs quilòmetres quadrats. Aquests estudis han posat en evidència que l’origen dels brots coincideix amb zones de pobresa extrema en què les persones, per sobreviure, capturen ratpenats com a aliment. Són també zones amb sistemes sanitaris molt deficients i en què els habitatges no reuneixen unes condicions mínimes de salubritat, la qual cosa afavoreix posteriorment el contagi entre persones.