Política 2014

Política internacional

Els Estats Units no troben el seu lloc

El 2014 va començar amb un fred quasi desconegut a la capital econòmica del país, el responsable del qual, segons les autoritats, convençudes d’això o no, és el canvi climàtic. El més difícil va ser explicar que, cinquanta anys després dels plans del president Lyndon B. Johnson contra la pobresa, els Estats Units encara són dels països rics que tenen més pobresa. En aquest sentit, Barack Obama, prudent, amb un discret augment del salari mínim i un allargament del subsidi d’atur, va aconseguir que els pressupostos es presentessin com a socials. La realitat, però, d’aquesta pobresa i desigualtat, marcada molt clarament pel racisme, la va evidenciar la mort del jove negre a Missouri, a trets de la policia, i el conflicte posterior, fins a la declaració d’estat d’excepció, a l’agost primer i, novament, al novembre. Aquesta realitat també es va fer manifesta en bona part de les 27 persones executades en compliment de la pena de mort i en els més de 3.000 presos que esperen als corredors de la mort, ara que s’ha aprovat una altra vegada l’ús de la cadira elèctrica.

Obama, de fet, ho va tenir complicat en tots els fronts, sobretot els internacionals, on va haver d’admetre, per exemple, limitacions de poder a Nigèria i Síria. També va defensar les aliances internacionals enfront del gihadisme i de Rússia en el conflicte fronterer amb Ucraïna, a la vegada que va negociar amb els talibans l’alliberament d’un soldat americà, tot assegurant que serien implacables si es confirmés la decapitació d’un periodista a les mans de l’Estat Islàmic. Tot això va fer que alguns alts comandaments militars el critiquessin per ser ambigu; de fet, Obama va ser valorat com el pitjor president des del 1945. Finalment, al novembre, en les eleccions que es van fer a mig mandat, van guanyar els republicans, encara que el resultat que en van treure no els va servir per a canviar l’equilibri de forces. Així que, amb l’ObamaCare o reforma sanitària aprovada finalment, gràcies als 6 milions d’inscripcions fetes fins al març, en aquest país en què no hi ha baixa per maternitat, el president va passar a l’ofensiva decretant, també, la legalització de 5 milions d’indocumentats, la majoria d’Amèrica Llatina. A més, al desembre, va sorprendre el món amb l’anunci de l’aixecament progressiu del bloqueig a Cuba.

L’Orient Mitjà i les fronteres del 1916

La guerra a Síria i a l’Iraq va ser un escenari ideal perquè s’incubés i es desenvolupés l’organització Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant, avui ja califat islàmic o Estat Islàmic (EI), amb aspiracions territorials sobre tot el Llevant àrab. Si, fins ara, les diferents comunitats confessionals havien aconseguit conviure pitjor o millor sota una mateixa estructura estatal, tot i que bastant segregades, la força de l’EI va amenaçar de fer saltar aquestes institucions. De moment, el més beneficiat va ser el president sirià, el qual va esdevenir un aliat necessari –la Conferència de Pau celebrada a Ginebra amb l’opositora Coalició Nacional Siriana i que no va assolir cap avenç en la solució negociada del conflicte va quedar ajornada sine die –. En aquest context, a l’estiu, Al-Assad va començar a atacar posicions de l’EI a Síria i també a l’Iraq, a la vegada que els Estats Units, reticents al principi, també van acabar optant pel mal menor i des de l’agost van començar a atacar l’EI en territori sirià. La guerra a Síria ha provocat que hi hagi 3 milions de refugiats en els diferents països fronterers.

A l’Iraq es van viure intensos combats entre Al-Qaida i l’exèrcit, principalment a Al-Fal·luja i Ramadi, des del gener, mentre que a la capital els atemptats suïcides i altres es van continuar produint. Les primeres eleccions després de la sortida del país dels Estats Units les va guanyar Nurí al-Malikí. Sense majoria suficient, però, es va veure abocat a la crisi, agreujada per l’arribada dels gihadistes, que avançaven imparablement fins a assetjar Bagdad mateix. Al final, el Parlament va elegir una persona de més consens, el kurd Fuad Masum, que, a més, és un bon interlocutor amb la important població kurda del nord, fonamental per frenar l’EI. Al mateix temps, l’alarma pel ràpid avanç dels gihadistes i els mètodes utilitzats va aconseguir crear un consens suficient perquè 30 països –entre els quals hi ha França i més d’una desena d’estats àrabs– creessin una aliança. Enmig d’aquests moviments, la resistència kurda, especialment de les dones, a la ciutat de Kobane va esdevenir un símbol internacional.

Per la seva banda, Turquia, que acull un milió de refugiats sirians, va sumar-se a l’aliança i va enviar tropes a Síria, tot i l’ambigüitat prèvia en relació amb el gihad i la seva lluita sense treva contra el partit i la guerrilla dels kurds (PKK). En l’àmbit de política interna, el primer ministre Erdoğan va començar l’any perseguit per la corrupció i liderant una deriva autoritària, amb control sobre internet i YouTube, a la vegada que se succeïen una onada de protestes massives a tot el país arran de l’explosió en una mina que, per manca de seguretat, va provocar 157 morts. Tanmateix, va revertir la tendència negativa i es va presentar a les eleccions presidencials, en les quals va ser elegit de manera aclaparadora.

Enguany, després de set anys en coma, va morir Ariel Sharon, dirigent i responsable de la guerra del Líban i de les massacres als camps de refugiats palestins de Sabra i Shatila el 1982. Per la seva banda, l’exèrcit israelià va bombardejar i intervenir, amb tropes terrestres, la franja de Gaza, entre el 8 de juliol i el 26 d’agost, amb un balanç de 2.000 morts, dels quals un 70% van ser civils. Per aquest fet, l’ONU investigarà Israel per crims de guerra.

Revoltes i contrarevoltes

Tunísia és l’únic país on encara continua viva i forta la flama de les revoltes, i és exemple de procés de democratització. El 2014 es van celebrar eleccions legislatives (26 d’octubre) i presidencials. Mentrestant, a Egipte els militars van decidir dirigir el procés polític i governar el país. D’una banda, van legitimar una Constitució que permet realitzar les ambicions de l’exèrcit i, de l’altra, van ser jutjats i condemnats, fins i tot a mort, centenars d’islamistes en diferents processos, al mateix temps que es van il·legalitzar els joves revolucionaris. L’exèrcit va nomenar Abd al-Fatà al-Sissí nou rais, de manera que el van convertir en candidat a la presidència de la república. En les eleccions presidencials, celebrades al maig, Al-Sissí va ser elegit, però amb una baixa participació. Per legitimar-se, va reivindicar les revolucions que havia sufocat i va proposar construir un nou canal.

També a Algèria, Abdelaziz Bouteflika va convocar eleccions presidencials i les va guanyar; mentre que Líbia, més trencada que mai, es va anar desintegrant mentre es produïa una guerra civil.

Els gihadistes de Boko Haram van tenir una tràgica rellevància al llarg de l’any, especialment en segrestar i esclavitzar un grup d’unes 300 nenes i joves a Nigèria. El fet va provocar una campanya internacional que en demanava l’alliberament, en la qual van participar personalitats de la cultura o la política de tot el món. Les actuacions de Boko Haram, sovint marcades per la crueltat, van provocar centenars de víctimes mortals i milers de desplaçats en un país que va estar afectat, a més, per l’expansió del virus de l’Ebola.

A Sud-àfrica, el testament de Mandela va fer honor a la persona i va premiar els seus ajudants i tots els centres educatius del país. Quant a les eleccions presidencials, el candidat del CNA, Jacob Zuma, va ser reelegit per una àmplia majoria.

Àsia, competència i cooperació

La reunió de la Cooperació Econòmica de l’Àsia-Pacífic (APEC), a Pequín, va mostrar clarament quines són les capacitats econòmiques dels països de la regió. La Xina va mantenir el seu full de ruta de creixement econòmic, malgrat els seus problemes interns (a la regió de Xinjiang, per exemple, va créixer l’organització i l’activisme de la població uigur, al Tibet va seguir actiu el conflicte i a Hong Kong es va produir l’anomenada revolució dels paraigües per protestar per la reforma de la llei electoral). En l’àmbit internacional, va treballar les relacions amb Taiwan, país amb el qual, al febrer, es va reunir per primera vegada des del 1949, fet que és considerat com una fita d’una nova era. I també va seguir establint noves relacions amb l’Àfrica –amb Etiòpia va signar 16 acords comercials, entre d’altres, el finançament d’un tren que ha d’unir Nairobi amb Mombassa–, l’Amèrica Llatina i Rússia, amb qui va signar un acord de trenta anys de gas. Al mateix temps, no va deixar d’alimentar el pressupost militar per fer front a les tensions territorials, especialment amb el Japó i l’Índia. Finalment, la Xina va signar un acord per a reduir les seves emissions contaminants de manera substancial abans del 2030, un tema que havia defugit fins ara.

L’Índia, que aquest 2014 va eradicar la pòlio, va escollir el nacionalista hindú Narendra Modi primer ministre, un dirigent que apunta canvis que podrien col·locar el país en el camí de convertir-se en una potència mundial com el país veí, la Xina. De moment, Modi, que va convidar el primer ministre pakistanès a la sessió de possessió del càrrec, en un gest inèdit en la història dels dos països, va acordar també des de bon principi relacions privilegiades amb el Japó. Tanmateix, la bona voluntat del primer ministre indi no va ser suficient fins aquest moment per a posar fi als enfrontaments que els exèrcits pakistanès i indi van seguir protagonitzant en la frontera que disputen a la regió del Caixmir. Amb tot, aquests enfrontaments gairebé no van tenir res a veure amb la situació que es viu al Waziristan, la regió muntanyosa del Pakistan que fa de frontera amb l’Afganistan, on es va continuar lluitant contra les guerrilles talibanes. Per la seva part, l’Afganistan va celebrar eleccions presidencials i, davant la impossibilitat de trobar un acord sobre els resultats, es va constituir un govern d’unitat, el qual serà el primer a governar el país sense la presència de tropes estrangeres, tot i que la retirada de l’OTAN serà esglaonada i fins el 2016 s’hi quedaran uns 9.000 soldats.

El primer ministre japonès, Shinzo Abe, que va anunciar que estava interessat a recuperar la capacitat militar del país, va convocar noves eleccions parlamentàries per a mitjan desembre. Una de les causes d’aquesta convocatòria seria, segons especulen els analistes, la recerca de nous suports per a poder fer canvis en aquestes polítiques. Mentrestant, va tornar a casa el primer grup d’evacuats per l’accident nuclear de Fukushima.

A Tailàndia, l’exèrcit va imposar la llei marcial al mes de maig, amb el vistiplau del rei Bhumibol Adulyadej, suposadament per posar fi a una situació d’inestabilitat política i als enfrontaments entre els partidaris i els detractors del Govern de la primera ministra Yingluck Shinawatra, deposada, i que havien costat la vida de 28 persones com a mínim i provocat 800 ferits; els militars es van comprometre a celebrar noves eleccions el 2015. A Indonèsia, Joko Widodo, més conegut com Jokowi, polític d’origen humil, exfuster, i exgovernador de Jakarta i exalcalde de Surakarta, va guanyar les eleccions presidencials del mes d’octubre.

L’Amèrica Llatina continua anant cap a l’esquerra

Els partits d’esquerres van guanyar en les eleccions de cinc països llatinoamericans. Al Salvador, el candidat de l’FMLN, Salvador Sánchez Cerén, va assolir la presidència de la república a la segona volta, i dóna continuïtat a les polítiques d’aquest partit, però sense alinear-se amb els dirigents més radicals del continent, malgrat el seu origen revolucionari. El president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, va revalidar la confiança dels colombians per a un segon mandat, en el qual intentarà poder arribar a la fi de les negociacions de pau amb les guerrilles de les FARC, a la vegada que va iniciar converses amb l’altre grup armat, l’ELN. Al Brasil, la presidenta Dilma Rousseff va guanyar també un segon mandat consecutiu, amb una campanya electoral tensa i en la qual va morir el rival amb més possibilitats, Eduardo Campos, del PSB, en un accident d’avió, i que va portar Marina da Silva, exministra de Medi Ambient de Lula, a ser nomenada candidata presidencial. Tanmateix, les polítiques socials realitzades i la intervenció del mateix expresident Lula van ser decisives per a la victòria de Rousseff. A Bolívia, Evo Morales va aconseguir la reelecció per a un nou mandat, gràcies a les polítiques socials i culturals posades en marxa. Finalment, el carismàtic José Mujica, del Frente Amplio, va deixar la presidència de l’Uruguai en mans de Tabaré Vázquez, del mateix partit i que ja havia estat president anteriorment.

La violència, i no només a conseqüència del narcotràfic o del crim organitzat, va seguir essent la part més visible de Mèxic el 2014. Al juliol van ser rescatats 500 menors que patien abusos i explotació laboral en un alberg a Zamora (Michoacán), però el cas més mediàtic, i que més protestes va generar a tot el país, va ser el de la mort de 7 persones i la desaparició de 58, 43 de les quals eren estudiants, al setembre, a mans de la policia de Guerrero. Posteriorment, els cossos van ser trobats i l’alcalde de la ciutat d’Iguala i la seva esposa van ser detinguts per ser considerats responsables de l’ordre de repressió policial.

A Xile, Michelle Bachelet va prendre possessió del càrrec de presidenta del país, amb un programa de combat contra la pobresa, en defensa de l’educació i amb l’anunci d’una llei d’avortament. Dins el context de la recuperació, o no pèrdua, de la memòria històrica, al final de novembre, els assassins del pare de Bachelet durant la dictadura, dos militars, avui coronels retirats, van ser condemnats. Paral·lelament, a l’Argentina, dos dirigents de les Àvies de la Plaza de Mayo també van recuperar els seus néts, buscats durant anys. Veneçuela, tot i les polítiques socials, es veu recurrentment marcada per la violència. A l’abril, en un gest inèdit, l’oposició i el Govern van iniciar una negociació pública per donar fi a aquests problemes. El 2014, el país va ser escollit membre del Consell de Seguretat de l’ONU.

Unió Europea

Les eleccions europees del mes de maig van marcar l’agenda de tot l’any. Això no obstant, les eleccions no van suposar un gran canvi ni en la correlació de forces al Parlament Europeu ni tampoc en l’interès dels europeus en aquest tipus de comicis, ja que de nou hi va haver una participació electoral baixa –el 42,5% enfront del 43% del 2009–. Malgrat perdre 6 punts respecte als resultats de les eleccions anteriors, les formacions de dretes i democratacristianes agrupades entorn del Partit Popular Europeu van aconseguir un 29% dels vots emesos al conjunt de la Unió Europea i van revalidar la seva posició dominant davant d’uns socialdemòcrates que en termes globals van repetir resultat amb un 25% dels vots. Altres forces com els verds i els liberals també van veure minvar lleugerament el seu pes relatiu al conjunt de la Unió –amb un descens de l’1% i del 2% respectivament–. Per contra, les esquerres van experimentar un creixement global del 2%, en bona part motivat per un ascens electoral molt significatiu en països com ara Grècia, Espanya i Irlanda.

La novetat va venir de l’augment de la presència d’euroescèptics, de conservadors radicals i de l’extrema dreta en alguns països. L’ultranacionalista i xenòfob partit antieuropeista de l’UKIP (Partit de la Independència del Regne Unit) va aconseguir guanyar a la Gran Bretanya, l’extrema dreta del Front Nacional encapçalat per Marine Le Pen ho va fer a França, i el Dansk Folkeparti, a Dinamarca. A Finlàndia, el Partit dels Finlandesos (Perussuomalaiset) va doblar resultats i es va consolidar com a tercera força. A Suècia, els ultranacionalistes antiimmigració de Sverigedemokraterna van obtenir un 10% dels vots en un escenari polític molt fragmentat, mentre que a Alemanya els nacionalistes euroescèptics aplegats a Alternative für Deutschland van irrompre amb força com a nou actor del mapa polític germànic –confirmant una tendència que ja s’albirava els darrers anys en comicis nacionals i locals–. Als Països Baixos, el filoxenòfob Partij voor de Vrijheid va obtenir la tercera posició a escassa distància dels vencedors, si bé en aquest cas les seves expectatives es van veure frenades, entre altres motius, per la victòria de la nova força emergent D66, formada per liberals progressistes i obertament europeista. El moviment d’extrema dreta Jobbik es va consolidar com a segona força política a Hongria, mentre que a Grècia l’organització nacionalista Alba Daurada va aconseguir situar-se com a tercera força amb gairebé el 10% dels vots, tot i que a molta distància dels nous dos pols dominants de la política grega postrescat, una esquerra en creixement (Syriza) i un centredreta governant (Nova Democràcia).

David Cameron va desafiar la nova Comissió Europea i el conjunt de socis comunitaris en anunciar públicament la negativa a augmentar la contribució britànica

© Comissió Europea

La radicalització d’antics recels antieuropeistes dels conservadors britànics també va esdevenir un focus d’atenció mediàtica. En aquest sentit, a les tensions ja habituals entre Cameron i les institucions europees, es van sumar, entre altres qüestions, la promesa del primer ministre de celebrar un referèndum de permanència o sortida de la Unió en cas de guanyar.

Amb l’adveniment d’una nova majoria conservadora i després de diverses setmanes de negociacions entre els caps d’estat, el Consell Europeu del final de juny va formalitzar la seva aposta per la candidatura de l’exprimer ministre luxemburguès i federalista conservador Jean-Claude Juncker a la presidència de la Comissió Europea, descartant l’alternativa del socialdemòcrata alemany Martin Schulz i pactant que ell mateix continués dos anys més en la presidència del Parlament Europeu. Això no obstant, la candidatura de Juncker es va aprovar per 26 vots a favor i dos en contra –Hongria i Regne Unit–, després que Cameron en forcés la votació per a escenificar el desacord final d’una tensa batalla dialèctica amb la majoria de socis comunitaris, en la qual el premier britànic va amenaçar amb la futura sortida de la Gran Bretanya de la Unió en cas de no recuperar competències i si no es posava fre al projecte d’integració europea i es restringia la circulació de persones comunitàries –apel·lant a la immigració com un fenomen depredador de la sostenibilitat dels serveis públics i desestabilitzador dels mercats de treball nacionals–. Finalment, la presidència de Juncker va ser ratificada a mitjan juliol al Parlament Europeu (422 vots a favor de 729 emesos). El nou executiu de la Comissió Europea va quedar format per 28 comissaris, amb 7 vicepresidències i un paper clau, entre d’altres, de l’exministre holandès d’exteriors Frans Timmermans (vicepresident primer), l’exprimer ministre finlandès Jyrki Katainen (vicepresident amb competències d’ocupació i competitivitat) i la socialista italiana Federica Mogherini (alta responsable de política exterior i seguretat), i es van reservar carteres importants en l’àmbit econòmic i financer per a França, Alemanya i el Regne Unit. Entre els principals compromisos, Juncker va anunciar un nou pla d’inversió pública i privada de 300.000 milions d’euros –el 2,3% del PIB europeu– a tres anys per a incentivar l’economia en àmbits com les infraestructures, les telecomunicacions, l’energia i la indústria.

La nova Comissió Europea, però, va haver de fer front a dues polèmiques de bon inici. D’una banda, coincidint amb la cimera del Consell Europeu del final d’octubre, les tensions amb l’executiu britànic van tornar a l’actualitat arran de l’entrada en vigor del nou sistema estadístic de comptabilitat i mètode de càlcul del PIB aprovat al gener –amb l’estimació de fluxos econòmics d’activitats com la prostitució, el tràfic de drogues o el contraban, entre d’altres–. Com a resultat de l’aplicació d’aquest nou mètode de càlcul, al Regne Unit li corresponia augmentar les seves aportacions al pressupost comunitari en uns 2.000 milions, fet al qual Cameron es va negar públicament. De l’altra, al final de novembre, el mateix president Juncker va haver de fer front a una moció de censura al Parlament Europeu, presentada pels grups euroescèptics i l’extrema dreta, arran de l’escàndol "LuxLeaks", sobre acords secrets entre l’executiu de Luxemburg que el mateix Juncker encapçalava i centenars de multinacionals per a rebre tractes fiscals avantatjosos. La moció va ser desestimada folgadament per la majoria parlamentària i l’abstenció de les esquerres i els conservadors britànics.

En clau econòmica, les expectatives de creixement i l’optimisme en la recuperació, amb què van encetar l’any les institucions europees, es van frenar a partir del segon trimestre. Les taxes d’atur es van mantenir estables al voltant de l’11% a la zona euro i el 10% al conjunt de la Unió Europea –amb diferències molt notables entre països com Espanya i Grècia, entorn del 25%, i Alemanya o Àustria, del 5% –, mentre que la caiguda en les previsions de creixement a les grans economies de la zona euro, com Alemanya o França, i una Itàlia en recessió es van fer notar en les expectatives de creixement i l’alentiment econòmic. Si a la primavera les previsions de creixement al conjunt de la Unió van ser de l’1,6% per al 2014 i del 2% per al 2015, al novembre la Comissió les va rectificar a la baixa i les va situar en l’1,3% i l’1,6%, respectivament. Als països de la zona euro, el descens encara va ser més sensible: de l’1,2% al 0,8% per al 2014, i de l’1,7% a l’1,1% per al 2015. En el cas de la inflació, també es van revisar les previsions per al 2015 i, a la tardor, la Comissió Europea va preveure un descens de l’IPC de l’1,5% previst a l’1%, al conjunt de la UE, i de l’1,2% al 0,8% a la zona euro. Davant els temors de deflació i amb l’objectiu d’estimular l’economia, el president del BCE, Mario Draghi, va anunciar una reducció a mínims històrics dels tipus d’interès fins al 0,05%.

La península de Crimea, a Ucraïna, va organitzar un referèndum d’autodeterminació, i al març Vladímir Putin n’acceptà l’annexió a la Federació Russa

© Parlament Europeu

La fragilitat de la recuperació econòmica va topar també amb la inestabilitat política a l’Europa de l’est i l’esclat d’una guerra comercial amb Rússia. El projecte d’Associació Oriental de la UE amb Ucraïna va desencadenar, des del principi d’any, una espiral de tensions diplomàtiques, comercials i polítiques que van desembocar en la desestabilització i fragmentació del país. El suport de la UE i els EUA a l’oposició ucraïnesa i els llargs enfrontaments entre el Govern de Ianukóvitx i els manifestants de l’Euromaidan van acabar provocant la fallida institucional, la destitució del president per la Rada Suprema i la convocatòria d’unes eleccions al maig per canviar el rumb del país. Com a resposta al canvi de règim, la península de Crimea va organitzar un referèndum d’autodeterminació i, al març, Vladímir Putin va acceptar-ne l’annexió a la Federació Russa. Paral·lelament, a les regions orientals del Donbass –també de majoria prorussa– van proliferar les protestes i l’ocupació per les milícies locals de les principals institucions que van acabar conduint a la proclamació de les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk, a l’abril; a la celebració de referèndums d’independència, al maig, i a la confederació d’ambdues regions rebels com a Novorossia, entre enfrontaments continus de milícies del nou règim de Kíev, amb el suport de la UE i l’OTAN, i les regions rebels, amb el suport de Rússia.

La previsible contraofensiva russa a l’estratègia d’expansió comunitària va comportar una nova reacció europea en espiral, al principi d’estiu, amb l’adopció de sancions econòmiques i bloqueig financer (prohibició de permisos i congelació de béns a persones i entitats russes, restricció de l’accés a mercats financers, de contractes de defensa i tecnologia en el sector energètic, etc.). Rússia va respondre-hi immediatament amb la prohibició d’importar productes agroalimentaris, fet que va afectar els productors europeus, i que al seu torn va comportar una nova reacció comunitària de restringir encara més l’accés de grans empreses russes (energètiques, petrolieres o d’indústria pesant com l’armament) als mercats financers europeus i d’augmentar els controls financers sobre els bancs russos. Aquest fet va portar Putin a denunciar les mateixes institucions europees davant els tribunals de la Unió Europea, al mes d’octubre, per danys econòmics.

Països Catalans

Catalunya

El Govern català va aconseguir celebrar una votació, anomenada “procés de participació ciutadana”, sobre la independència de Catalunya, després de superar un seguit d’obstacles

© Generalitat de Catalunya

El 9 de novembre, els catalans van poder votar sobre la independència de Catalunya per mitjà d’un procés de participació ciutadana. Aquest, però, no va ser un camí senzill per a l’executiu d’Artur Mas, ja que al llarg de l’any es va trobar amb nombrosos obstacles per a poder portar a terme la consulta anunciada al final del 2013.

Al principi d’any, el Tribunal Constitucional va seguir deliberant sobre la declaració sobiranista del Parlament, que tenia suspesa des del maig del 2013, i finalment, al final de març, la va revocar, però no va rebutjar la defensa del dret a decidir que havia aprovat la mateixa cambra catalana. Al mes d’abril, tres diputats catalans, Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA) van defensar al Congrés dels Diputats el traspàs de competències per a convocar referèndums, però finalment la cambra baixa va rebutjar les propostes catalanes amb una clara diferència: 299 vots per al no i només 47 per al sí.

Malgrat aquests contratemps, els partits polítics catalans i les entitats socials proconsulta van continuar amb la seva política i defensa de la consulta. D’aquesta manera, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, a mitjan juliol van presentar la campanya "Ara és l’hora" en favor del dret a decidir i la independència de Catalunya que va tenir dues fites principals: la convocatòria per a fer una gran V humana a Barcelona, tot coincidint amb l’Onze de Setembre i, posteriorment, el 9-N. Al final de juliol, el president de la Generalitat, Artur Mas, es va reunir a la Moncloa amb el president del Govern central, Mariano Rajoy, amb l’objectiu que l’executiu popular cedís a la consulta. Mas no ho va aconseguir i l’única cosa que en va treure va ser una promesa de mantenir oberta la porta del diàleg.

L’Onze de Setembre, milers de persones –vestides amb samarretes grogues i vermelles– van sortir als carrers de Barcelona per formar una gran "V" entre l’avinguda Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, amb el vèrtex a la plaça de les Glòries, que dissenyava una gran bandera catalana que va ocupar uns 11 km. Després de l’èxit de convocatòria, que segons la Guàrdia Urbana va reunir al voltant d’1,8 milions de persones, xifra que la convertia en la més concorreguda de les grans mobilitzacions a favor del dret a decidir i la independència des del 2010, el president català va interpel·lar de nou el Govern espanyol perquè rectifiqués i negociés una convocatòria oficial de referèndum, cosa que finalment no va ser acceptada. D’altra banda, el mateix dia, la plataforma Societat Civil Catalana (la principal plataforma partidària de la unió amb Espanya, creada a l’abril) també va organitzar un acte a Tarragona a favor de la unitat amb Espanya i en contra del procés sobiranista, al qual van acudir unes 3.500 persones, segons fonts dels Mossos d’Esquadra.

Vuit dies després de l’Onze de Setembre, el Parlament de Catalunya va aprovar, amb 106 vots a favor, la Llei de consultes no referendàries. En aquesta votació, a banda dels partits proconsulta, el PSC també hi va votar a favor. El 27 de setembre, el president Mas en un acte solemne va signar el decret que convocava els catalans a la consulta del 9-N. Al mateix temps, el Govern central va posar en marxa tots els mecanismes legals per a impedir jurídicament la celebració de la consulta. L’endemà, el Consell d’Estat va dictaminar que la consulta era un referèndum encobert i va aconsellar recórrer el decret de convocatòria, i el dia 29 de setembre, el Tribunal Constitucional (TC) va suspendre la consulta i Mariano Rajoy va anunciar que el 9-N era "il·legal". L’1 d’octubre, el Parlament de Catalunya va avançar en la Llei de consultes, malgrat el que havia dit el TC, i el president Mas va signar el decret que va nomenar la Comissió de Control per salvar el consens polític. ERC, ICV-EUiA i la CUP van reclamar al Govern català una reactivació dels preparatius de la consulta, malgrat les dificultats. Al cap de tres dies, 800 alcaldes de tot Catalunya van entregar al president de la Generalitat les mocions dels seus ajuntaments en suport a la celebració de la consulta.

Malgrat tot, el president Mas, el 13 d’octubre, es va veure obligat a descartar la consulta tal com estava plantejada en un principi, i va presentar un 9-N alternatiu, una votació que va anomenar "procés de participació ciutadana". Entre els canvis més importants del nou format amb l’objectiu d’evitar en la mesura del possible impugnacions posteriors, es van substituir els funcionaris per més de 40.000 voluntaris i, a falta de cens disponible, es va crear un dispositiu per a elaborar el registre d’electors en el mateix moment de la votació. La reformulació no va agradar gaire als partits proconsulta, i la unitat que fins aleshores havia estat inamovible va començar a esquerdar-se. Malgrat això, l’ANC i Òmnium Cultural sí que van donar suport al 9-N alternatiu, a la vegada que també van pressionar Mas per convocar eleccions al més aviat possible, en un acte multitudinari a la plaça de Catalunya de Barcelona que va aplegar milers de persones, el 19 d’octubre.

Uns quants dies abans de la celebració del procés participatiu, el TC va suspendre de nou els preparatius del 9-N, però el president Mas va anunciar que seguirien endavant. A més a més, el dia 5 de novembre, un total de 161 càrrecs electes de CiU, ERC i ICV-EUiA van denunciar l’Estat espanyol a Europa per vulnerar el dret del poble català a decidir el seu futur.

I amb aquesta situació es va arribar al 9-N. Aquell dia, milers de catalans van anar a votar en el procés participatiu, que va transcórrer sense incidències remarcables i enmig d’un ambient totalment cívic, com va reconèixer el portaveu de la delegació d’observadors internacionals, el diputat conservador escocès Ian Duncan. Més de dos milions de catalans van manifestar la seva inclinació a favor o en contra de si Catalunya hauria de ser un nou estat. L’opció del Sí-Sí va arribar al 80% dels vots, el Sí-No es va quedar en el 10%, el Sí - en blanc va ser l’1% de les paperetes, mentre que l’opció del No va sobrepassar el 4,5% dels vots.

El dia 17 de novembre, la Fiscalia General de l’Estat va presentar una querella contra el president Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d’ensenyament Irene Rigau per "desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació de funcions en la consulta il·legal del 9-N". Tot i la negativa inicial de la Fiscalia de Catalunya a complir les ordres del fiscal general de l’Estat, finalment, el 21 de novembre, va presentar la querella davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que el va admetre a tràmit el 22 de desembre.

Unes quantes setmanes després del 9-N, el president Mas i el cap de l’oposició, Oriol Junqueras, van protagonitzar dues conferències on van plantejar els seus projectes de país després del procés participatiu. El 25 de novembre, Artur Mas va explicar el seu pla per a aconseguir la independència de Catalunya en dos anys, que va tenir el punt més destacat en plantejar una candidatura unitària formada per personalitats de la societat catalana i per representants dels partits prosobiranistes i convocar així unes eleccions plebiscitàries durant el 2015. A partir d’aquest moment, s’obriria un procés de negociacions per a la creació del nou estat català que culminaria al final del 2016 amb la votació d’una Constitució catalana i la celebració d’un referèndum amb totes les garanties. Un dels aspectes més rellevants de la proposta de Mas era que la llista única estigués protagonitzada per persones de la societat civil no adscrites a cap partit polític i que, una vegada acabada la legislatura, els diputats electes es comprometessin a no tornar a ser candidats. Per la seva banda, el president d’ERC, Oriol Junqueras, en la seva xerrada del 2 de desembre va plantejar la convocatòria d’eleccions anticipades "al més aviat possible", amb caràcter plebiscitari, però, a diferència de Mas, amb candidatures separades amb el punt de la independència en comú i que formessin després un govern de concentració "el més plural possible".

Al costat dels polítics, la societat civil catalana també es va mobilitzar a favor i en contra del procés amb la presentació de diverses plataformes. Així, al principi d’octubre, més de 300 personalitats de l’esquerra catalana van signar un document en contra de la independència. Entre ells hi havia el director dels Joglars, Ramon Fontserè, l’exdirigent comunista Paco Frutos o les periodistes Clara Usón i Lidia Falcón, entre d’altres. Al cap d’una setmana, un grup d’escriptors catalans, entre els quals hi ha Josep Maria Espinàs, Oriol Izquierdo, Albert Sánchez Piñol, Jaume Cabré i Quim Monzó, es va posicionar a favor de la independència. Una vegada passat el 9-N, es va presentar la plataforma Tercera Via, que defensava el diàleg i l’acord. Entre els impulsors hi havia els periodistes Jordi García Soler, Enric Sopena i Arturo San Agustín, el notari Mario Romeo, els professors Enric Senabre i Jordi Llovet i també alguns membres del PSC, com ara Jordi Hereu o Pere Navarro. Finalment, a mitjan novembre, el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, va presentar la plataforma Construïm, un projecte "obert a tothom i no lligat a cap partit polític", segons va indicar el seu impulsor, intentant recuperar un espai de centre a Catalunya.

L’altre tema que va marcar l’actualitat de Catalunya va ser el "cas Pujol". El 25 de juliol, l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, va publicar un comunicat on va admetre tenir més de quatre milions d’euros sense declarar a Andorra, provinents d’una herència de l’any 1980, a l’hora que demanava perdó a la ciutadania per no haver-los regularitzat durant trenta-quatre anys. Al cap de quatre dies, va renunciar als seus privilegis institucionals i als càrrecs dins de Convergència Democràtica de Catalunya i CiU. Al principi d’agost, el jutge de Barcelona va demanar a Jordi Pujol el testament i l’acceptació de l’herència del seu pare, a la vegada que el jutjat va tramitar les comissions rogatòries a Suïssa i Andorra demandades per la Fiscalia. Al principi de setembre, l’oposició del Parlament de Catalunya va registrar dues peticions d’investigació sobre el "cas Pujol", i al final de setembre, l’expresident va comparèixer al Parlament per tal de donar explicacions sobre la seva situació. Durant la seva declaració, Jordi Pujol va insistir en el fet que l’origen dels diners era una herència i va proclamar que no havia estat mai un polític corrupte. A l’octubre, el Parlament va crear la comissió d’investigació del "cas Pujol", aprovada per tots els grups polítics, inclosa CiU, presidida pel diputat de la CUP David Fernàndez.

Durant el 2014 també es van produir canvis significatius en la majoria dels partits polítics catalans. On hi va haver més moviments va ser al PSC. Al mes de juny, Pere Navarro va deixar de ser el primer secretari dels socialistes i el va substituir en el càrrec Miquel Iceta, el qual va dirigir uns importants canvis en la direcció de la formació. Així, Àngel Ros es va convertir en el nou president de la formació; Núria Parlon, en la vicesecretària primera del PSC, i Esther Niubó, en portaveu. A la vegada, Assumpta Escarp va esdevenir la nova secretària d’organització, i Antoni Fogué, el nou secretari de política municipal. Més endavant, Iceta va nomenar Josep Montilla nou president de la Fundació Rafael Campalans.

D’altra banda, els crítics del PSC, des del principi d’any, es van desmarcar de la línia del partit per dirigir-se cap als sectors més catalanistes. Així, l’exconseller Ernest Maragall, al capdavant de Nova Esquerra Catalana, es va unir a ERC de cara a les eleccions europees, mentre que la direcció del PSC va expulsar el crític Fabià Mohedano per assistir a un acte d’ERC a favor de la consulta. Més tard, deu membres de l’executiva del PSC de Girona –entre els quals hi havia Joaquim Nadal, Manel Nadal o Pia Bosch– van dimitir per discrepàncies amb la direcció; Joan Ignasi Elena va abandonar el PSC i el grup parlamentari, i el sector Avancem va trencar amb el PSC i es va aliar amb el grup d’Ernest Maragall. Al final d’any, membres històrics del PSC com ara Antoni Castells, Marina Geli, Montserrat Tura o Joaquim Nadal van anunciar que abandonaven el PSC i es van incorporar a un nou partit polític sorgit de la fusió entre Nova Esquerra Catalana i Moviment Catalunya anomenat Moviment d’Esquerres (MES), que té com a portaveu l’exsocialista Jordi Martí.

A CiU també es van produir alguns canvis significatius. Pel que fa a CDC, Oriol Pujol va abandonar la secretaria general de la formació nacionalista i el seu escó al Parlament a causa de la seva imputació en el "cas ITV", i Josep Rull es va convertir en el nou secretari general de CDC. Pel que fa a UDC, Josep Maria Pelegrí va ser nomenat nou president del Consell Nacional en substitució de Ramon Espadaler, ja que aquest va ser nomenat nou secretari general de CiU en substitució de Josep Antoni Duran i Lleida, el qual va abandonar la direcció de la federació. D’altra banda, el president Mas va signar amb Joan Carretero un acord d’associació entre CDC i Reagrupament.

Al PP de Catalunya també es van produir canvis. D’aquesta manera, Josep Llobet i María José García Cuevas van esdevenir nous vicesecretaris generals de la formació, mentre que Josep Antoni López Noguera va ser nomenat nou vicesecretari d’organització.

Al maig del 2014, es van celebrar eleccions europees, amb la victòria d’ERC per primera vegada. Els republicans van obtenir el 23,7% dels vots, mentre que en segona posició va quedar la federació nacionalista de CiU, amb el 22%, i en tercera posició, el PSC, amb el 14,3%, mentre que ICV-EUiA va aconseguir el 10,3%. El PP va aconseguir el 10% dels vots i Ciutadans va entrar per primer cop al Parlament Europeu, amb el 6,3%.

A més de la consulta del 9-N i les seves incidències més directes, el 2014 també va estar marcat pels constants recursos al Tribunal Constitucional que el Govern espanyol va interposar contra lleis i normes aprovades pel Parlament de Catalunya (llei contra el fracking, horaris comercials, pobresa energètica, impost als dipòsits bancaris, etc.), així com per les dificultats –agreujades per les estrictes condicions imposades des del Ministeri d’Economia– per a reduir el dèficit i aconseguir nous ingressos. Quant al conflicte entorn al català en l’ensenyament propiciat per algunes famílies i per la LOMCE, va continuar la successió de sentències en sentits contraposats. D’altra banda, l’alcalde de Barcelona va ser objecte d’unes acusacions relatives a uns presumptes comptes bancaris a Suïssa per part d’un diari de Madrid, desmentides per l’entitat, i que segons l’alcalde van ser avalades pel ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz.

País Valencià

El president valencià, Albert Fabra, va intentar durant tot el 2014 donar exemple en la lluita contra la corrupció i va obligar a dimitir diversos càrrecs polítics del Partit Popular de València. Així, al mes de març, va fer dimitir l’expresidenta de les Corts, Milagrosa Martínez, per la seva imputació en el "cas Fitur"; al principi de maig, l’alcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo, va deixar el seu escó a les Corts per estar imputada en el "cas Brugal", sota l’acusació d’informació privilegiada i tràfic d’influències; el president de les Corts, Juan Cotino, a l’octubre, va renunciar el seu càrrec a la cambra valenciana a causa de la seva implicació en diferents casos de corrupció, com el "cas Gürtel" o el "cas Brugal", i el Consell de València va destituir el cap de seguretat del president Fabra, acusat de pressionar el cap de premsa del vicepresident, José Císcar.

Al costat d’aquestes destitucions, alguns dels polítics valencians van estar condemnats a uns quants anys de presó per les seves implicacions en casos de corrupció. Al mes de maig, es va condemnar a vuit anys de presó l’exconseller de Cooperació del Govern valencià, Rafael Blasco, acusat de desviament de diners públics; al juliol, l’empresari Ángel Fenoll, imputat pel "cas Brugal", va ser condemnat a trenta-cinc anys i mig de presó per onze delictes contra la Hisenda Pública, falsificació i falsedat de documents. Però, al principi de desembre, el cas més mediàtic va ser l’ingrés a la presó d’Aranjuez de l’expresident del PP de Castelló, Carlos Fabra, després que la justícia li va denegar l’indult que ell havia sol·licitat.

El president Fabra, d’altra banda, va continuar la confrontació cultural i lingüística habitual en els governs del PP: al gener, en ocasió de la presentació del nou diccionari normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, va criticar l’entitat a causa de la definició que hom hi feia de valencià, considerant-lo equivalent a català, i al mes següent el Govern valencià va anunciar la supressió de 136 línies en valencià en 136 escoles públiques per al curs 2014-15. Al març, va obligar a suspendre una línia en valencià a una escola pel recurs de quatre famílies. Al novembre, tot i que fou anul·lada una multa de cent mil euros a Acció Cultural del País Valencià, gairebé al mateix temps l’entitat hagué d’afrontar una nova sanció, aquest cop del Ministeri d’Indústria, per les emissions de Catalunya Ràdio.

Pel que fa als partits valencians, Ximo Puig va guanyar la candidatura per a la presidència de la Generalitat Valenciana per a les eleccions a les Corts del 2015. Amb motiu d’aquests mateixos comicis la coalició Compromís va viure uns moments delicats per la pugna a la candidatura a la presidència a la Generalitat Valenciana, que finalment va recaure en la diputada Mònica Oltra, la qual, d’altra banda, havia estat sancionada a un mes d’expulsió de sou i feina al juny pel president de les Corts Juan Cotino amb l’aval de la majoria del PP, mesura que la diputada va recórrer al Tribunal Constitucional.

Illes Balears

L’agenda política balear també va estar marcada pels casos de corrupció. Al juliol, l’expresident Jaume Matas va ingressar a la presó per complir una pena de nous mesos. El Tribunal Suprem el va condemnar per tràfic d’influències i li va rebaixar la pena de cinc anys a nou mesos. Les successives excarceracions i reingressos a presó de l’antic cap del Govern Balear, però, van ser motiu d’estupor general. El periodista que feia els discursos a Jaume Matas, Antoni Alemany, també va ingressar a la presó de Palma acusat de prevaricació, malversació i falsedat de documents. Uns quants mesos abans, al maig, l’exconseller de Comerç, Indústria i Energia, Josep Joan Cardona, va ser condemnat pel Tribunal Suprem a setze anys de presó per desviament de diners públics. Durant aquest 2014, va continuar el procés judicial del cas i el jutge va mantenir imputada la infanta Cristina com a cooperadora necessària de dos delictes.

D’altra banda, el pols del president Josep Ramon Bauzà amb la comunitat educativa per l’aplicació del decret del TIL (tractament integrat de llengües), que relegava el català a una posició residual en l’ensenyament, es va reflectir en les manifestacions més multitudinàries a les Illes Balears. La vaga de fam de quaranta dies del professor Jaume Sastre per la crida al diàleg, d’altra banda, tingué un ressò important tot i no aconseguir resultats. Tot i això, al setembre, el Tribunal Superior de les Illes Balears va declarar nul el TIL, qualificant-lo de violació de la llei balear de bona administració i de bon govern, de greuge a l’ensenyament en català a les Balears i de vulneració del dret dels docents a projectes educatius propis. Tot i recórrer la sentència, Bauzà va fer cessar el dia 26 la consellera d’Ensenyament, Joana Maria Camps, que va ser substituïda per l’anterior consellera d’Administracions Públiques Núria Riera, que conserva el càrrec de portaveu del Govern.

Franja de Ponent

L’aprovació, l’any 2013, de la Llei de llengües d’Aragó per la qual es modificava la denominació de català i aragonès pels circumloquis "lengua aragonesa propia del área oriental (LAPAO)" i "lengua aragonesa propia de las áreas Pirenaica y Prepirenaica (LAPAPYP)" respectivament, va mobilitzar entitats culturals, ensenyants i partits polítics. En vigor des del juny del 2014, a l’octubre el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs contra aquesta llei presentat per una trentena de pobles de la Franja. Un mes abans, uns 8.000 alumnes, professors i pares de l’IES Matarranya (Vall-de-roures) i representants polítics van signar un manifest on van declarar la seva intenció de continuar estudiant en català.

D’altra banda, el procés sobiranista no va passar per alt a la gent de la Franja. Així, al mes de novembre, més d’una trentena de personalitats van signar una declaració pública de suport al procés participatiu, una iniciativa que va ser impulsada des del casal Jaume I de Fraga.

Catalunya del Nord

Al cap de dos mesos de ser superat per Joan Marc Pujol en les eleccions de Perpinyà, Louis Aliot va guanyar les europees pel Llenguadoc-Rosselló

© Parlament Europeu

Paral·lelament a tot l’Estat francès, a la Catalunya del Nord es va poder constar l’augment de la formació ultradretana Front Nacional (FN) en les eleccions municipals del març i en les eleccions al Parlament Europeu del maig. En les primeres, cal destacar que el candidat del Front Nacional Louis Aliot, tot i guanyar en la primera volta a la ciutat de Perpinyà, va ser superat pel centrista Joan Marc Pujol per un marge del 10%. Al cap de dos mesos, però, Aliot va encapçalar la llista vencedora en les eleccions europees pel Llenguadoc-Rosselló, en les quals va obtenir el 35,2% dels vots al Departament dels Pirineus Orientals (divisió administrativa coincident amb la Catalunya del Nord). En segona posició van quedar els centristes de la UMP, liderats per Michèle Alliot-Marie, amb el 18%. Els socialistes, que es van aliar amb el Partit Radical d’Esquerres, només van poder treure el 12% dels vots, en una llista liderada per Virginie Rozière. D’altra banda, al novembre l’Assemblea Nacional va aprovar una nova divisió territorial de França, que ha d’entrar en vigor el 2016, en la qual el Llenguadoc-Rosselló passa a fusionar-se amb la regió Migdia-Pirineus.

Andorra

Al principi de setembre, el cap del Govern andorrà, Antoni Martí, es va reunir a la Moncloa amb el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, amb l’objectiu que les negociacions sobre un acord bilateral, que eviti la doble imposició fiscal, finalitzin de manera favorable. Aquesta trobada es va englobar en el conveni que va signar Andorra amb altres països per a facilitar les relacions comercials bilaterals. Les negociacions sobre l’intercanvi d’informació de dades bancàries amb l’Estat espanyol van resultar interferides, a partir del juliol, per la confessió de l’expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol sobre l’evasió d’una herència.

Al setembre, es van celebrar eleccions primàries al Partit Socialdemòcrata (PS), que va guanyar el primer secretari de la formació, Pere López, amb el 75% del suport dels electors. D’aquesta manera, López es va convertir en el candidat del PS per a les properes eleccions generals. El 15 de desembre, Antoni Martí va anunciar la dissolució del Parlament al gener i la convocatòria d’eleccions per a l’abril del 2015. El 23 de desembre de 2014 van entrar en circulació les primeres monedes d’euro emeses en el marc de l’Acord Monetari Andorra – Unió Europea.

9-N, sobirans per un dia

Cues de gent esperant poder votar el 9-N

© Assemblea.cat

El procés de participació ciutadana del 9 de novembre de 2014 va ser la primera ocasió en què la ciutadania de Catalunya va poder exercir el dret de sufragi sobre la possibilitat d’independitzar-se de l’Estat espanyol. Tot i reconèixer la manca d’efectes legals de la votació, el Govern de la Generalitat i la pràctica totalitat dels municipis (942 de 947) van facilitar l’accés a les urnes, amb una participació final de 2.305.290 persones, una majoria molt àmplia de les quals va votar un doble sí a les preguntes encadenades següents: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" i "En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?".

L’antecedent més remot de la votació del 9-N havia estat l’aprovació de la Resolució 98/11I del Parlament de Catalunya, sobre el Dret d’Autodeterminació de la Nació Catalana, adoptada per la Comissió d’Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local el dia 12 de desembre de 1989. La iniciativa parlamentària va tenir el suport de CiU, ERC i ICV i deixava clar que el fet d’acatar la Constitució del 1978 no implicava la renúncia del poble de Catalunya al dret a l’autodeterminació. Aquest text va ser actualitzat pel Parlament l’1 d’octubre de 1998, en un acord de ple que "ratifica un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble". El 3 de març de 2010 encara es va produir una nova ratificació que, com en els altres casos, va partir d’un acord bàsic entre ERC i CiU. Una acció parlamentària que encara es va repetir el 10 de març de 2011.

En l’àmbit cívic, el 13 de setembre de 2009 es va produir la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt, que va servir de model per a set convocatòries de caràcter local i comarcal en què es preguntava als ciutadans sobre la possibilitat que Catalunya s’independitzés, amb una participació final del 18,92% sobre les dades del padró.

Tots aquests precedents, sumats a l’èxit de la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 i a la negativa rotunda del Govern de Madrid a negociar un nou marc de relació entre Catalunya i Espanya, van convèncer el president de la Generalitat, Artur Mas, que era necessari dissoldre el Parlament i demanar un mandat popular que permetés convocar una consulta en la següent legislatura. Mas va revalidar la presidència, però a costa de patir un notable desgast de dotze diputats. Això va obligar CiU a acordar amb ERC, segona força parlamentària, l’anomenat Pacte per la Llibertat, que fixava com a prioritat "aprovar i impulsar les accions executives i parlamentàries que garanteixin la convocatòria d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya". Aquest pacte va desembocar, el 23 de gener de 2013, en una declaració formal del Parlament que considerava –amb els 85 vots de CiU, ERC, ICV-EUiA i un diputat de la CUP– que "el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà" i va obrir el procés institucional cap a la consulta.

A partir d’aquí, el president de la Generalitat i la resta de líders polítics van emprendre una llarga negociació que va culminar, el 12 de desembre de 2013, amb una compareixença conjunta dels representants de CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i la CUP, que van fixar la data i la fórmula per preguntar als ciutadans sobre l’opció independentista. La reacció del Govern espanyol va ser de màxima contundència. Mariano Rajoy va anunciar el següent públicament: "Aquesta consulta no es farà". En aquest sentit, una delegació del Parlament de Catalunya que va reclamar al Congrés dels Diputats una via acordada per fer la consulta també va rebre una àmplia negativa encapçalada pel bloc PP-PSOE.

Aquest rebuig de Madrid va prioritzar l’acord entre els partits catalans que, uns quants mesos més tard, el 19 de setembre de 2014, van aprovar al Parlament la Llei de consultes populars no referendàries, d’una banda amb els vots a favor de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP, que sumaven el 79% de la cambra i, de l’altra, els vots en contra del PP i Ciutadans. El dia 27 de setembre, el president Mas va signar el decret de convocatòria de la consulta, aleshores ja coneguda popularment com el 9-N.

Tan sols dos dies més tard, el Consell de Ministres va decidir presentar recurs al Tribunal Constitucional, tant contra la Llei de consultes com contra el decret de convocatòria del president de la Generalitat. L’acceptació immediata dels recursos va suspendre, de manera automàtica, els mecanismes de convocatòria. El bloqueig resultant, però, va ser superat per una iniciativa d’Artur Mas, que va transformar la consulta inicial en un procés de participació ciutadana organitzat per la Generalitat i orientat a posar a disposició dels ciutadans les urnes, el mateix 9 de novembre, per a pronunciar-se sobre la doble pregunta inicial.

Així doncs, la votació es va produir el dia assenyalat, i hi van poder participar tots els electors més grans de setze anys, inclosos els ciutadans estrangers residents a Catalunya. Per als catalans de l’exterior, el Govern va disposar dels locals de les delegacions de la Generalitat a l’exterior i de les seus de l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa situades a l’estranger. El resultat final va ser d’1.861.753 vots per al sí-sí (80,78%); 232.194 per al sí-no (10,07%); 22.466 per al sí-en blanc (0,97%); 104.760 per al no; 12.986 en blanc i, finalment, 71.131 paperetes (3,09%) que es van decantar per altres opcions, el vot nul inclòs.